dilluns, 27 de juliol del 2015

"ANEM A TOTES": VAGA GENERAL POLÍTICA PER LA INDEPENDÈNCIA. LA LLISTA DEL "TETE"

El portaveu de la LLISTA DEL "TETE" ho ha dit en la terrassa del Museu: "Anem a totes". Que és com si jo li hagués dit al company de pupitre, en temps de criatura, "Ens veiem al carrer". I , a més, els xarnegos, afegíem:"Te voy a romper la cara".... I, després, arribàvem a casa plorant. A vegades, no sempre, perquè d'altres quedàvem per jugar a futbol més tard, a la Plaçoleta del Barri de l'Esperança, o a l'Esplanada de les Caputxines.
A mi m'ha agradat aquesta manera tan asertiva de dir-ho. I, ja posats, m'hagués resultat creïble que hagués afegit: "I ara ens posarem en contacte amb els sindicats perquè s'hi sumin a una vaga general política per a la desconnexió o la ruptura amb Espanya". Que fos indefinida o no ja ho deixaria a la conjuntura.... a partir del 27-S o el dia de la DUI (Declaració Unilateral d'Independència)

Això seria l'abc d'un procés de ruptura. ¿O és que això no ho va dir el Partit Comunista d'Espanya mantes vegades contra el règim de Franco? Això és de manual: que els assalariats organitzats i els que aspiren a ser-ho fossin convocats per a la rebel·lió cívica. Per què no es fa aquest gest? Els engegarien a dida, potser? Segurament -els sindicats- no són catalans conseqüents... ¿O és que la número 2 de la LLISTA DEL TETE, la senyora Forcadell, que ja va dir que calia votar (en les eleccions sindicals) als sindicats independentistes, creu que no cal, que amb aquests ja farien una marea tan oceànica que no caldria convocar als grans sindicats confederals?
No tenir al costat al moviment sindical és un detall no menor. I això significa que és una rebel·lió no tan transversal com sembla. Aquí el "poble" no és el DEMOS grec, que indicava la part socioeconòmicament més humil de la població.
Tenint en compte com reaccionava aquell altre, en Carod Rovira, aleshores secretari d'ERC, criticant les concentracions del 15-M o quan CCOO convocava vaga general, no m'estranya que entre l'independentisme cafe noir i el sindicalisme confederal no hi hagi feeling, com es diu ara. Però què més hi fa si tenim el sector ètnic de Súmate i les aportacions de l'inefable Colom, que de la Dolce Vita al Magrib n'ha aportat uns "especímens" força vistosos!" Necessitem un FASSBINDER català urgentment.



ELS EX I LA LLISTA DEL TETE.
Que estem en temps de mudança és obvi. La vida política s'ha convertit en una mena de Fira de Mostres d'aspirants a polítics o en busca de càrrecs. Exemple: En Comín fill. Jo n'estava enamorat, políticament parlant, del pare. Aquell que va ser diputat del PSUC al Parlament de Catalunya i de Cristians pel Socialisme. Faria empalidir al mateix Anguita. Comín el Jove s'ha passejat per tots els stands fins a trobar el seu "l'encaix". No és fàcil quedar-se sense feina per a un polític.
A un amic li he dit que l'ex+RRR, portaveu de la llista del TETE, no s'ha portat de forma exquisida com diu el Toni Morral, ex alcalde de Montcada. Perquè és l'estil de la porta giratòria. O com LAS CAMAS CALIENTES DE LA POLÍTICA. Ha d'haver un període d'hivernació que en alguns països es calcula en dos anys d'abstinència, abans de fer el salt (en el doble sentit de la paraula) a una altra formació política. Almenys per deixar als "machacas" del partit,que han penjat cartells de la seva jeta, que oblidin l''haver fet  el "primo" amb aquell trànsfuga dels co.... ! I això no té res a veure amb la llibertat per canviar d'opinió, sinó amb la decència. 
Els socialistes, amb tota impudícia, ho van practicar durant molt de temps: el talonari per comprar polítics/quadres per als seus rengles. Hi havia gent que es deixava comprar. Ara són ells que han de tastar la seva pròpia medicina. Davant de tanta frivolitat és una de les poques coses positives de la situació.

SINDICALISTES EN LA LLISTA DEL TETE.
I ara resulta que la Munté, la vicepresidenta, contradiu al ex+RRR: "Home, RRR, és clar que tenim clar que el Tete seria el president!!!"
Amb les ganes que té l'ex+RRR de triomfar amb la nova joguina que li han comprat per exhibir les seves bones maneres!
Per cert, la Munté també és una ex, de la UGT. ¿Què té la UGT per captar tanta gent dretana? Fa temps, en el meu període més sectari, pensava que la UGT l'havien construït com una empresa, de dalt a baix, que no era un sindicat de classe. Després m'he moderat i entenimentat més. Però després d'haver integrat el sindicat groc de Caixa Laietana i, més tard, assabentat que la Munté havia estat responsable d'un àmbit de la UGT,  he arribat a la conclusió que Josep Maria Àlvarez, el gran cabdill del sindicat, té molta habilitat per comprar i per vendre (o vendre's?) I mira que, a vegades fa discursos incendiaris !!!
A Mataró, la gent del PSUC i d'ICV hen patit molt dels ex-. Tenim tota una gamma de productes humans. Només hi ha un ex que es va passar al PSC-PSOE sense tenir en compte els aspectes crematístics. I és amic meu i me l'estimo molt.
Curiositat: A Barcelona dels 3 regidors del PSUC-Jordis- es van passar al PSC. Un va arribar a ser ministre fins i tot. Un altre, va comprar el bitllet d'anada i tornada, i ara resulta que és el mentor de l'Ada Colau i de la seva gent més propera.

ABSTENCIÓ I LA LLISTA DEL SÍ QUE ES POT. LLUÍS RABELL








En Lluís Rabell hi era a l'Assemblea d'ARA ÉS DEMÀ que va convocar ICV a inicis del 2014. No és una peça menor com de forma degradant algú l'ha volgut mostrar: "el segon plat" disponible.
Quan el vaig sentir reivindicant el caràcter "levantisco" de la població barcelonina, en rebelar-se contra l'augment de les tarifes del transport públic, el vaig veure com un dirigent més complet, fins i tot que la Colau, més monotemàtica, potser, en aquella època.
Però l'elecció d'en Rabell té una dimensió per descodificar les intencions no gaire democràtiques de la Llista del Tete Mas. Convergència i els seus juguen a favor de l'abstenció dels sectors populars.
Catalunya és un país abstencionista. Ja ho ha estat també en les Municipals. I això no és culpa de Madrid, precisament. I és abstencionista allí on viu el 75% de la població: en el litoral i les zones metropolitanes de Barcelona i Tarragona. Tant en les eleccions municipals com en les eleccions al Parlament de Catalunya es manté un diferencial negatiu de participació considerable respecte a la Catalunya de l'altre 25%, justament on CiU, ERC i CUP han obtingut majories clares el passat 24 de maig. El diferencial en les darreres Eleccions al Parlament va ser del 5'8% Curiosament, la participació és més alta i homogènia entre ambdues Catalunyes en les Eleccions generals, la qual cosa ens interroga sobre la poca estima d'una part dels catalns i de les catalanes respecte de les seves pròpies institucions. Ni tan sols ens hem pogut posar d'acord en la Llei Electoral
Si afegim aquestes dades al pes diferenciat de les àrees menys poblades tindrem una de les claus per descodificar perquè el Tete Mas considera aquestes plebiscitàries i no pas les Eleccions Generals de la tardor, on participa més gent.
En les primeres declaracions d'en Lluís Rabell ja ha apuntat que els barris s'han de polititzar si volen millorar les condicions de vida. Els convergents han tingut el desodorant d'ERC, aprofitant l'abstenció diferenciada i la llei electoral no democràtica. L'aposta de la llista SÍ QUE ES POT és activar aquest vot que només s'expressa en les Generals ara ja en les eleccions al Parlament de Catalunya, que no són plebiscitàries, per molt que ho diguin els corifeus del poder.

LA VENJANÇA PENDENT DE LA LLISTA DEL TETE.

En l'entrevista de Joan Coscubiela amb Antoni Bassas, molt recomanable, per cert, per descobrir les mentides de l'ex+RRR, sobre el suposat reconeixement internacional de les eleccions del 27-S, el Coscu assenyalava que alguns amics seus, polítics, d'ERC, estan molt dolguts i humiliats per en Mas. Pel seu tràgala, i apuntava -el mateix Coscu- que no era descartable que li fessin pagar, tard o d'hora. En Mas no ha jugat net, va dir amb prudència el portaveu de SÍ QUE ES POT. Però l'estil Mas passarà a la història, i no a fi de bé, per molta èpica i salsa romescu que li posin la seva parafernàlia mediàtica, que és molta.
http://www.ara.cat/arabassas/Entrevista-dAntoni-Bassas-Joan-Coscubiela_17_1399230064.html

DEL TIC-TAC AL KI-KI-RI-KÍ DE P.I., EL JOVE.
Del Pim-pam, propuesta del Carmona de Madrid, al Tic-Tac de Don Pablito, hem passat al KIKIRIKÍ del gallet, en una votació a la búlgara. Les expressions onomatopèiques s'han posat de moda... Molts focus estaven posats en aquest fenòmen novedós, que era Podem/os. Ara resultarà que posaran el focus en la manca de cultura política d'un país tan inconsistent, com els seus líders, 
Ara resulta que l'ex per partida doble, la senyora Tania Sánchez, és la que més intransigent es mostra respecte a les candidatura de confluència arreu de l'Estat. I, precisament un adherit de Podemos és qui, en l'assemblea de Procés constituent, s'ha expressat més beligerant contra la llista SÍ QUE ES POT.
La meva conclusió, cada cop, és més sòlida: Amb uns dirigents de tan poca talla no es pot bastir un moviment de resistència-proposta a les polítiques neoliberals. Possiblement a d'altres indrets d'Europa ens mirin amb interès, però per verificar què no cal fer.


NOTA BENE:
El molt honorable Artur Mas i Gabarró és el president de la Generalitat. Té tot el meu respecte, en tant que president del meu país. El que en aquesta entrada l'anomeni com el Tete es justifica perquè la seva actuació, amb el tripijoc de la tan grapejada llista, s'ha comportat de forma degradant i humiliant per al seu càrrec i per als catalans i les catalanes. 
tete:: veu familiar que es dóna al germà gran.



dimarts, 14 de juliol del 2015

EL CORATGE D'ESTAR SOLS, LA VALENTIA D'ESTAR JUNTS. REFLEXIONS CANICULARS.

La cita és d'Eduardo Galeano. Com sempre, Galeano dispara(va) amb bala. Amb bala d'emoció, que és intel·ligència instàntània, diuen alguns neuròlegs. L'uruguaià sabia fer molt bé fer els assentaments comptables. De la comptabilitat del dolor, i de la joia.
Ens agrada estar sols, en determinats moments. En d'altres, ens agrada estar junts. Però què passa quan hi ha un "xoc de temporalitats", com diu en Fernández, David, un altre savi(hondo) de la nova fornada. Ens ha acusat a ICV de tortura. Ser sectari amb gestualitat d'intel·lectual té mèrit. I ser cínic alhora encara més. Potser per això el mimen tant.

Del 14 de juliol de 1789, la presa de La Bastilla, Paris.
Al 14 de juliol de 2015, la presa de La Pastilla de François Hollande. La Pastilla de la vergonya, d'Hollande, de Renzi, de Schultz, de Gabriel, de l'holandès que presideix l'Eurogrup...


LA PROCESSÓ 
La cita de Galeano l'ha evocat aquest savi, apassionat i director teatral, Lluís Pasqual, en una entrevista a la ràdio. Avui mateix. I avui mateix TOT ESPERANT  GODOT han reformulat la darrera proposta d'aquesta gran gincana que s'ha convertit la processó, més que el procés.  En el programa RETRATS, d'en Barberà, en Josep Fontana, davant la pressió del presentador perquè legitimés la postura del suposat sobiranisme, insistia: només conec dues vies per a un procés de separació: la força (lluita armada) o bé la negociació. Catalunya ja ha patit tres derrotes des del segle XVII, i en la darrera, durant la segona República, ens van deixar sols -Europa-. Així són les coses. Està bé que ens inventem coses per demostrar i manifestar el nostre desacord, però fins que no s'acabi el cicle electoral i intentar, en aquesta nova conjuntura, guanyar espais de llibertat, em temo que poca cosa es pot fer.

Parlava l'historiador que es declara nacionalista, i no té empatx en significar-se. Nacionalista en contraposició al nacionalisme castellà/espanyol. I que figurava en la llista electoral de BARCELONA EN COMÚ. I feia esment de la privatització de la sanitat i de l'ensenyament durant la legislatura controlada pels anomenats sobiranistes. A en Barberà se li veia el llautó, com a gairebé tots els de la Corpo, però ni així va portar a en Fontana a proclamar un discurs simplista.
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/retrats/josep-fontana-gent-identitat-i-proces/video/5533261/


LA CONFLUÈNCIA DE L'ESQUERRA
Només li faltava tocar la guitarra, trencar-la i llençar-la al públic entregat. És la foto d'avui en els diaris damunt de l'escenari de Don Pablito. Cada dia el veig més petit. I ho diu un que no arriba al metre seixanta! Ni l'Iñiguito, ni el Juan Carlitos Monedero.

Porto més de deu anys pensant i pregonant que el nostre jovent és el més ben format de la història. Es nota que m'estic fent vell. Ara ho poso en dubte. Format per a què? Per exemple, aquestes tres persones, com el geni de la llàntia d'Al·ladí, s'han fet grans, grans, grans, però no estaven preparats. I són/eren professors de Polítiques. Nivell ? S'han tornat tan impúdics a la seva suposada disciplina, que, després dels tres desitjos tornaran a la llàntia convertits en un bombolla de gas fètid. Mai no seran pitufos, sinó petards, per no caure en llenguatge sexista. Oportunistes, xulescos i pedants. Tindran públic, però. Hay gente pa'tó, com deia "El Gallo", torero. El coratge d'estar sols, la valentia d'estar junts. Echenique, el científic, coordinador de P's a l'Aragó també tindrà el mèrit de ser el crític més ben domesticat des d'Izquierda Socialista de Ignacio Sotelo, ex professor de la Universitat Popular de Berlín. En venda cínics de saldo. I semblava rigorós i ben preparat. Ni la Charo de Pepe Carvalho hauria estat d'acord amb les seves apreciacions sobre Grècia.


GRÈCIA. LA COMPTABILITAT DEL DOLOR

Tsipras, traïdor, després del Tsipras heroi. L'addicció a les sèries i als culebrots de televisió ens fa veure des de la distància un drama social, amb ulls d'espectador que vol experimentar una rebel·lia per persona interposada. "Visca els treballadors de Panrico, de Coca-Cola; són lluitadors i no com aquests sindicats reformistes i apalancats". Hi ha gent que pensa i diu això i no és capaç d'enfrontar-se ni organitzar-se en la seva empresa per defensar els seus drets, però aplaudeix el sacrifici i l'heorïcitat dels altres. Són rebels virtuals.
Què bé això de fer la revolució a milers de quilòmeters de distància. Què fàcil és dir NO per a un públic llunyà que no és capaç ni de fer la unitat per fer fora a les hordes neoliberals! Què fàcil és dir SÍ i ser germanòfil pels que consideren que la pobresa és un vici propi dels que només volen folgar.
He contemplat la cara del Tsipras a la sortida de l'ensarronada. Què devia pensar? Se m'ha encongit l'estòmac. Com a la Catalunya republicana, com a l'Espanya republicana, a Grècia l'han deixat sola, pels seus "vicis", per la "mala estratègia" de Syriza. Com si fos un partit de futbol on al mig del camp no han tingut ni a un Iniesta ni a un Xavi...
Per un moment, he pensat si al Tsipras li hauria passat pel cap suïcidar-se com al jubilat farmacèutic, en començar la crisi del deute grec. Els espectadors revoltosos, que no revolucionaris, tindrien un heroi, tindrien èpica. He llegit alguns comentaris de com funcionen aquestes cimeres, les de l'Eurogrup i la tècnica del poli dolent que li han aplicat. De cop, he rememorat la platja de Sant Cyprien, i de les fotos d'en Centelles. Els socialistes francesos mirant cap a una altra banda davant de l'allau d'exiliats per la frontera. Com diu en López Bulla, ni la CES (Confederació Europea de Sindicats) ni la Internacional Socialista s'han trobat per analitzar la situació ni donar suport a una altra política econòmica. Ens en fotíem quan a Amèrica Llatina sentíem parlar de los blancos y los colorados, els dos partits de les oligarquies hegemòniques. Doncs bé, ja els teniem a Europa: ho estan demostrant amb el TTIP i amb Grècia. Només espero que no passi com a Macondo, de "Cien años de Soledad", de Gabriel García Márquez: després de metrallar la multitud en mig de la plaça: homes, dones, nens, vells.... que feien vaga per obtenir millors salaris... es va silenciar... Més de tres mil morts acribillats a instàncies de la multinacional del Sr. Brown... Com les reunions de l'Eurogrup, que són secretes, com els cònclaves de la màfia. Sí, senyora Lagarde, sí.


QUE VE EL REVISOR
Sempre he tingut respecte pels revisors. No per ser bona persona: més aviat, per ser fill de renfaire, "guardagujas" i això imprimeix certa solidaritat pels que hi treballen en el ferrocarril públic. Fins a la transició no van tenir sous dignes. Ahir vaig escoltar al company i amic Cristòbal Cobos, responsable de la secció de CC.OO. de la Renfe. Expressava la seva inquietud sobre les condicions de violència a la que es veuen sotmesos els empleats encarregats de controlar els bitllets dels passatgers. Agressions verbals, agressions físiques, fins i tot. Altres veus demanaven més vigilants de seguretat.  On arriba l'incivisme i on comença la desigualtat?
Un ex-alumne em deia que fa dos anys que treballa en el WORLD MOBILE CONGRESS. 3 o 4 dies a 10, 11 i 12 hores diàries. Val la pena. Ja no estudia, però té contractes esporàdics d'ETT. Li han pagat menys per hora que l'any anterior. Ell s'ha de pagar el viatge d'aquí a Brcelona. Si és per a 3 o 4 dies li surt a compte. Però quan ha d'anar a fer alguna feineta, quan li criden, cada 2 o 3 setmanes, per 4 o 5 hores, el viatge en tren li suposa un 25 o 30% del que guanya en aquell dia. És jove i voldria més feina per poder comprar un abonament trimestral. Però les ETT no li asseguren tanta ocupació. S'ha acostumat a saltar la tanca i a colar-se al metro. Ja porta 2 multes de 100 euros. Una l'ha pagat, l'altra li suposaria el que hi guanya durant un mes si no el criden. Fa dos mesos que va saltar la tanca i té un esguinç a la cama.

En el procés obert de discussió que s'ha encetat a CC.OO., he insistit en el dret a la mobilitat. Anar a Barcelona i tornar per buscar feina o per anar-hi de forma saltejada per treballar  té un cost. ¿Qui els paga? Les empreses? Les ETT? No. Això s'externaltiza als treballadors, ja no precaris, sinó encara una categoria que encara no té nom. La violència no és només per manca de manteniment i els retards...
Els imperialistes alemanys diuen que els grecs són vagos, els catalans (alguns) diuen que els andalusos i els del sud de la península també, i viuen de la sopa boba. Ara volen perseguir els qui es colen. Va bé això de tenir un ase per rebre cops! EL CORATGE D'ESTAR SOLS, LA VALENTIA D'ESTAR JUNTS...


Los caminos del viento, Eduardo Galeano

Ojalá seamos dignos de tu desesperada esperanza.
Ojalá podamos tener el coraje de estar solos y la valentía de arriesgarnos a estar juntos, porque de nada sirve un diente fuera de la boca, ni un dedo fuera de la mano.
Ojalá podamos ser desobedientes, cada vez que recibimos órdenes que humillan nuestra conciencia o violan nuestro sentido común.
Ojalá podamos ser tan porfiados para seguir creyendo, contra toda evidencia, que la condición humana vale la pena, porque hemos sido mal hechos, pero no estamos terminados.
Ojalá podamos ser capaces de seguir caminando los caminos del viento, a pesar de las caídas y las traiciones y las derrotas, porque la historia continúa, más allá de nosotros, y cuando ella dice adiós, está diciendo: hasta luego.