dilluns, 31 d’agost del 2015

TIC-TAC, EL COMPTE ENRERE (V)

Si poguéssim assignar una data de la fundació del moviment per la lluita contra la crisi del clima, aquesta seria el 23 de juny de 1988. Prèviament ja s'havien fet algunes consideracions serioses des d'algunes institucions polítiques i científiques entorn a l'escalfament global. Des de 1950 ja n'hi ha declaracions entorn a l'augment de la temperatura de la Terra. I el 1965 aquest concepte és força acceptat pels especialistes, almenys, als Estats Units, durant el mandat del president Johnson, el posterior a JF Kennedy. Al 1989, amb la caiguda simbòlica del mur de Berlin i de la fi de la guerra freda, la desregulació climàtica passa a ser un desafiament públic en molts discursos internacionals.

I vet aquí que els ideòlegs de la dreta, en comptes de centrar els esforços per assegurar un futur sostenible per al planeta, concentraran tots els seus esforços en proclamar la "fi de la història" per anorrear qualsevol oposició política, ja no només comunista, sinó també socialista, socialdemòcrata, o simplement keynesiana, o ecologista. La ideologia neoliberal escombrarà tot allò que li faci nosa.

L'estil de vida occidental, basat en el sobreconsum, esdevindrà encara més fastuós, perquè, amb la pèrdua del valor adquisitiu dels assalariats, el capitalisme consumista obligarà indirectament a l'endeutament privat col·lectiu: les targetes de crèdit es multipliquen per quatre des del 1980 al 2010. La voracitat d'aquest model de vida tan depredador s'estén a les classes més folgades i mitjanes d'arreu del món, incloses les dels països més endarrerits, amb uns danys mediambientals enormes.

En el curs d'aquest període de canvi ràpid, les negociacions sobre el clima i sobre el lliure comerç transcorren en paral·lel. Amb el que amb la mà esquerra s'intenta frenar, amb la mà dreta s'aconsegueix aguditzar. El 1992 té lloc la Tercera Cimera de la Terra de l'ONU, a Rio de Janeiro. I, precisament, el mateix any, els Estats Units, Canàda i Mèxic signen un tractat de comerç. Encara més, al 1994 comencen les negociacions de l'OMC, l'Organització Mundial del Comerç, el gran tòtem del neoliberalisme.

En definitiva, a cada temptativa tímida per fer aplicar mesures de contenció, per frenar l'escalfament global, ens trobem davant d'una rèplica aclaparadora en sentit contrari. Exemple: el 1997 se signa el Protocol de Kioto que fixa els objectius i directrius per limitar les reduccions d'emissions contaminants. Doncs bé, el 2001, la Xina accedeix a l'OMC, i es marca així el punt culminant d'un moviment de liberalització del comerç, augmentant per tant l'acceleració del desajustament climàtic (La Xina, taller del món = la xemeneia del món).
I això succeeix, perquè, essent dos processos paral·lels, més que autistes, cadascun negant l'existència de l'altre, sembla que queda establerta una jerarquia: perquè els reponsables i/o negociadors dels governs que tracten l'assumpte de l'escalfament del clima, reconeixen oficialment la seva subordinació als objectius del sistema comercial neoliberal. Aquesta superioritat jeràrquica s'ha mantingut fins als nostres dies, mantenint un silenci còmplice sobre la gravetat del problema.

Amb la generalització del lliure comerç i de la producció deslocalitzada, les emissions de CO2 no només han augmentat, sinó multiplicat. Abans de l'era neoliberal, el creixement de les emissions s'havia ralentitzat, passant del 4'5%/any dels anys 60's al voltant de l'1% dels anys 90's. Però amb el nou segle, s'ha verificat un vertiginós augment perquè s'assoleix un l'increment de les emissions al 3'4%/any, ultrapassant les previsions més pessimistes. A partir del 2010, després de la crisi financera, l'increment ha estat dramàtic, assolint un pic d'un 5'9%/any.

CREIXEMENT I DECREIXEMENT SELECTIUS
Consumir menys implica una disminució del nostre consum d'energia, i això comportaria una disminució dels nostres desplaçaments en cotxe, als nostres viatges en avió, i també a les distàncies que han de recórrer els aliments que mengem i a la durabilitat dels béns que comprem o a les dimensions de les nostres llars. Per tal de respectar els límits ecològics ens caldria situar-nos a un mode de vida comparable al que teníem als anys 70's, d'abans de l'explosió del consum iniciat durant els anys 80.

El decreixement selectiu és aquella estratègia que nombrosos pensadors i militants ecologistes han plantejat per tal de reduir el consum de recursos materials i, simultàniament, millorar la qualitat de vida del conjunt de la població. Exemples: una taxa sobre el luxe per tal de fer desistir del malbaratament.

El decreixement selectiu podria tenir altres avantatges, com ara la disminució del temps de treball que afavoriria la creació d'ocupació, i també la reducció d'emissions contaminants Una reducció gradual durant alguns decennis de la setmana laboral a 3 o 4 dies anul·laria en bona part l'increment que es preveu d'aquí al 2030. A més, el decreixement econòmic està vinculat a la justícia econòmica, amb la instauració d'una Renda Bàsica a tothom, independent del salari. En la línia que a Catalunya ja ho ha plantejat el professor Daniel Raventós. S'admetria així que el sistema no pot subministrar feina a tothom que es contraproduent constrenyir a la gent a ocupar feines que no serveixen més que per al consumisme o a engreixar l'exèrcit industrial de reserva, que força els salaris a la baixa (el barbut Marx dixit). Així planificada, l'economia podria fer emergir modes de vida més humans i satisfacforis que els que coneix la gran majoria de la gent.

LA PERVERSITAT DEL CENTRISME EN LA LLUITA CONTRA EL CANVI CLIMÀTIC (IV)

Després de la reducció breu i excepcional induida per la crisi financera de 2009, les emissions mundials s'han disparat bruscament, de 5'9% ja el 2010, el que representa de forma clara l'augment anual més important després de la revolució industrial. Les polítiques de liberalització dels mercats, promogudes des dels propis governs han deixat les mans lliures a les grans multinacionals, i han contribuït de forma fefaent a l'escalfament global.
Els últims decennis s'han caracteritzat per l'explotació massiva de productes a llargues distàncies en transports que utilitzen combustibles fòssils. També per la generalització arreu del planeta d'un model de producció, de consum, i d'una agricultura fundada sobre el malbaratament i sobre l'ús massiu de combustibles contaminants. Els països rics haurien de reduir les seves emissions a l'entorn del 10% per any.

QUAN  LA SUPOSADA MODERACIÓ  ÉS UNA TEMERITAT
És una constant l'obsessió per la moderació, del terme mig, de la circunspecció; en definitiva, el centrisme. Dóna bons resultats electorals. La crisi del clima representa tot un desafiament per a aquest centrisme, perquè les mitges mesures mai no solventaran d'arrel el problema. Perquè la crisi del clima no és pas un risc entre d'altres, al mateix nivell que els altres desafiaments, com ara els de la fiscalitat o de la sanitat. Durant els darrers vint-i-cinc anys s'ha optat per la política dels petits passos, per la moderació, intentant adaptar les necessitats físiques del planeta a la necessitat del creixement infinit, basat en l'exhibició constant de noves ocasions de fer negoci i benefici econòmic per a una minoria. Els resultats s'han revelat catastròfics i han situat a la humanitat en la situació més perillosa que mai.

LA VORACITAT TÉ LÍMITS
La línia de conducta de les grans empreses a la recerca de recursos naturals esdevindrà cada cop més rapaç i també més violenta. Els països més ben situats geogràficament i més dotats protegiran les grans ciutats amb l'ajut de dics i de barreres contra les tempestes. Mentrestant, es deixaran grans extensions litorals als pobres, que es trobaran a mercè dels canvis bruscos de la metereologia i l'augment del nivell del mar. Els països rics, en comptes de reconèixer el deute envers els migrants forçats a abandonar les seves terres, ja sigui per acció o omissió davant l'escalfament global, intentaran construir fortaleses sofisticades i adoptaran lleis cada cop més draconianes contra els suposats "invasors". Els grans oligarques d'arreu del món estan persuadits que ells i les seves famílies, parents i coneguts, restaran sans i estalvis de les conseqüències del descontrol climàtica al menys per una generació.

NO HI HA FÓRMULES MÀGIQUES. LA RELIGIÓ TECNOCRÀTICA
Ni l'energia nuclear ni tampoc la geo-engynyeria són solucions a la crisi ecològica. Tampoc l'hiperpatriotisme, doncs aquest representa un obstacle a l'assoliment de qualsevol fórmula mundial conjunta, perquè en comptes de fomentar la cooperació, afavoreix la competència i rivalitat entre els països. El 97% dels climatòlegs hi està d'acord. El temps s'escola.
Naomi Klein fa un repàs de com algunes institucions, ONG's amb reputació d'ecologistes, s'han "venut", i s'han convertit en una mena de mediambientalisme comercial, i han propiciat un mal difícil de reparar per al moviment ecologista que tracta de frenar l'escalfament global.
Bill Gates

Aquestes suposades organitzacions mediambientalistes vinculades al món de l'empresa, en comptes de lluitar per l'adopció d'una estricta reglamentació destinada a restringir les emissions de gasos contaminants i afavorir així les energies renovables, han persistit en proposar mesures complexes inspirades en el mercat com una solució a la crisi del clima. Aquest "ambientalisme reformista" ha estat el millor aliat de les multinacionals de la indústria dels combustibles fòssils. Aquest ambientalisme pervers ha orientar el pes de la responsabilitat i de la culpabilitat al consumir, a deixar a la consciència individual, al consum responsable dels ciutadans, en comptes d'atacar l'extractivisme de les grans companyies.
Warren Buffet

Aquest "ecologisme de saló" ha estat sovint finançat per suposats filàntrops. Aquests millonaris són "humanistes" els dies de festa, mentre que la resta dels dies laborables, han estat d'una voracitat tòxica enorme. En part, es pot atribuir la falta de connexió entre les esquerres i l'atenció al medi ambient perquè les grans organitzacions ambientalistes han estat "engreixades" i comprades per grans capitalistes dels combustibles fòssils. Aquest "col·laboracionisme" amb les forces fosques de la depredació planetària ha fet molt mal a una aliança verda-roja global, perquè la pol·lució es va convertir en un comerç: podia contaminar aquell que podia comprar "paquets", com un carnet de conduir per punts. Europa que, en un principi, semblava escandalitzar-se per aquesta fórmula, ha estat, la que ha fet més ús d'aquesta mesura insensata. Allò que els governs europeus criticaven als Estats Units, ho ha aplicat més que ningú: "en comptes de prohibir, paguem"

L'autora canadenca també desautoritza radicalment les iniciatives dels megarics, com ara Gates, Buffet o Branson, que confien en la tecnologia miraculosa per absorbir gasos contaminants o bé van a la recerca d'un nou combustible màgic que no contamini, però que no posa en qüestió el model capitalista, productivista i que genera desigualtats sense fre. És la ideologia que l'autora anomena GEO-ENGYNYERIA. Contràriament a la reducció d'emissions que proposen la majoria de científics, el recurs a la geo-engynyeria no planteja cap modificació a l'estil de vida consumista "americà". Ans al contrari.

Richard Branson

La geo-engynyeria busca trobar una solució causada per tanta porqueria acumulada en l'atmosfera, contraposant-la a una altra màgica tenologia-porqueria enviada a l'estratosfera, com si el planeta fos un mecano d'assaig i error, sense atendre a les imprevisibles conseqüències que això podria comportar.



DE LA DICTADURA DEL PROLETARIAT AL "PROHIBIR I PLANIFICAR" (III)

En Joaquim Molins, fill de la família Molins, empresaris de la Cementera que va escampar l'al·luminosi per Mataró, especialment al Barri de l'Esperança, on Salvador Milà va tenir un paper destacat per revertir la situació, germà de l'advocat del cas Palau, forma part de l'oligarquia del país. Ha passat per tots els càrrecs possibles, des de Centristes fins a Convergència. Quan era conseller de Política Territorial i des d'IC se li reclamava que calia planificar, ell, irònicament es remetia als plans Quinquenals de l'Unió Soviètica. I reia que reia de forma molt sorneguera i prepotent.
Duran, Roca, Molins: Quins tres mosqueters!!!


Pau Molins, ex-advocat de Millet
En Josep Piqué replicava a en Joan Herrera, quan aquest li assenyalava al llavors dirigent del PP que invertís més en Rodalies i no tant en el Quart Cinturó. L'autosuficiència d'aquest expsuquero, exERC, etc... també era evident. No cal prohibir les inversions en asfalt, doncs això significa el progrés, el desenvolupament, etc...
Són dos exemples de com el neoliberalisme ha tractat el medi ambient. Segons NOEMI KLEIN, o abandonem el neoliberalisme o ens carreguem el planeta. Dilema clar.
El diagnòstic del seu llibre ens pot recordar allò que Marx va deixar escrit, molt poques vegades per cert, sobre la necessitat de la dictadura del proletariat. Atès que la burgesia exerceix una dictadura a la gran majoria de la població, si volem  superar l'explotació de l'home per l'home, ens venia a dir, caldrà en un temps definit, exercir una dictadura, la de la majoria sobre la minoria insolidària.
LA DICTADURA DEL PROLETARIAT era una fase necessària de la revolució. En els països anomenats socialistes, aquesta fase es va transformar en la dictadura del partit únic. La història és ja sabuda.
El comunista verd, mort el 1896, WILLIAM MORRIS, estudiat també per l'historiador E. P. Thompson,  ho narra en un llibre lluminós, NEWS FROM NOWHERE, "Notícies d'enlloc" ("Noticias de ninguna parte"),  que vaig comprar en la parada de la Festa de Treball quan es feia al Sot del Migdia. Els consells d'en Pep normalment els segueixo.
Juntament amb "Supplément au voyage de Bougainville", de Denis Diderot, l'obra de Morris és una de les poques utopies no autoritàries de la història de la literatura occidental.

Segons Klein, la ideologia del lliure comerç, de la globalització neoliberal, en definitiva, va en sentit absolutament contrari a les polítiques mediambientals necessàries per evitar l'ultimàtum climàtic.
La planificació és una necessitat democràtica per recuperar el control que ara estan en possessió de les forces caòtiques del benefici a tot preu. L'Organització Mundial del Comerç, OMC, ha estat el gran fre per aquesta planificació, perquè els seus tribunals han bloquejat les temptatives dels governs per reintroduir les mesures de planificació industrial en les seves economies, i amb aquestes mesures reduir les emissions de CO2.
William Morris
Qualsevol mesura per respondre a la crisi del clima ha de tendir a la planficació més eficaç, a escala local, de creació de llocs de treball dignes i de qualitat. I això tant val per al sector de les energies renovables com també del
transport en comú.
En definitiva, la creació de llocs de treball dignes, la lluita contra l'escalfament global passa per rebutjar el caos tòxic del suposat lliure mercat... El relat del mercat com una mena de mà invisible i màgica que harmonitza els interessos contradictoris i oposats és una milonga hipnòtica. La finalitat lucrativa ha de deixar pas a l'objectiu col·lectiu i nacionalitzar. I tot plegat entra en col·lisió amb l'ortodòxia neoliberal.  Planificació i descentralització són dos elements essencials per bastir un moviment social planetari.

I TAMBÉ PROHIBIR
Prohibir per aplicar el principi de cautela davant tecnologies  que no sabem encara dominar, prohibir l'ús de combustibles fòssils de forma paulatina, prohibir extraccions a cel obert.  Prohibir condicions laborals inhumanes, prohibir l'anada-tornada de les mercaderies dins la pròpia cadena de les multinacionals que fan incrementar l'ús dels combustibles. Les grans multinacionals que dominen la humanitat s'estan comportant com els ni-nis adolescents malcriats, que mai no han tingut un NO com a resposta a la insensata cursa autodestructiva.

LA NOVA POLÍTICA I L'INFANTILISME ASSEMBLEARI
A vegades hom té la sensació que la Klein s'ha llegit el "QUÈ FER" , de Lenin. En un moment donat, quan parla de l'organització per lluitar contra l'escalfament global, afirma el segúent. Al igual que els neoliberals no encaixen la necessitat de la planificació, i volen deixar al mercat al seu aire, també cal que els moviments progressistes, ecologistes i rupturistes amb el model econòmic i energètic vigent, superin el "fetitxisme de l'absència d'estructures i la rebel·lió contra tota forma d'institucionalització.  Això són luxes que els moviments socials actuals ja no es poden permetre" Entre la fossilització, verticisme a la que tendeix tota estructura -també les anomenades ONG's, elles sempre tan immaculades-, i el movimentisme sempre provisional -l'espontaneïsme-, ha d'haver maneres per poguer consolidar el camí fet per molta gent, i que els sabers de la radicalitat no es perdin a cada generació...
Cal  reinventar les pràctiques i les estructures polítiques anquilosades i traduir-les en noves estructures tot evitant repetir els fracassos del passat. Sembla molt allò de Lenin, sobre l'"infantilisme de les esquerres". Com diuen els anglesos: no llencem el bebé amb l'aigua bruta.
Tinc la impressió que la Klein no critica pas el fet assembleari, sa, transparent, democràtic, sinó el democratisme, pràctica ben diferent, que s'ha estès tant en aquests partits que via internet creuen que amb un tic de la tecla ja n'hi ha prou per pensar que estan realitzant gestes heorïques i virtuals, on la responsabilitat es dilueix dins l'anonimat de les noves tecnologies





LLIÇONS DEL MESTRE COSCU: PENSIONS, EL 27-3 I LA DESREGULACIÓ DELS INDEPES DE DRETES



Quan el Coscu s'hi posa, s'hi posa de veres.
Les seves tres últimes entrades són de màster d'universitat, de la universitat dels activistes. Tot i el "trajín" que deu tenir durant aquestes últimes setmanes, ha escrit tres articles, dels més lúcids que jo he llegit.
No li he demanat permís, ni crec  que l'importi. Si aquest bloc minúscul serveix per escampar el saber de Joan Coscubiela, estaré molt satisfet.

QUÈ DECIDIM EL 27-S



PENSIONES: RETOS Y RIESGOS

dimecres, 26 d’agost del 2015

DEL ROIG AL VERD. DEL VERD AL ROIG (II)

Mai no he acabat de sentir-me còmode quan els nostres eurodiputats s'han hagut d'integrar en el grup dels VERDS EUROPEUS, i no pas en el grup de l'ESQUERRA UNITÀRIA. Sovint ho he vist com un intent de "blanquejar" el passat comunista de la formació ICV, de maquillar  l'herència del PSUC. Del PSUC de la transició a la ICV hem passat tantes vegades pel quiròfan!!! Hem passat per tants postoperatoris !!!!
És una situació ambivalent, perquè els VERDS alemanys, una de les forces més importants, han flirtejat i flirtegen amb el consensus dominant a l'Alemanya i ja és una força prou domesticada, tal i com Rafael Poch i d'altres autors han reflectit a la "Quinta Alemania". En sóc conscient que la nostra posició és d'intentar crear una unió entre aquests dos grups i intentar algun dia fer-ne un de conjunt que pugui competir amb el popular, el socialista i liberal, amb millors condicions, i assolir així una síntesi unitària i mobilitzadora enfront al neoliberalisme.


Aquells que es planyen de la situació tan canviant, tan líquida i trepidant de l'últim any, només cal que mirin els darrers trenta anys de la nostra formació per comprovar-ho. Me'n ric força amb aquesta xuminada de la "nova política" versus la "vella política".


Izquierda Unida, i també Iniciativa, van néixer a finals dels anys vuitanta, com a moviment polític, acumulant força de les mobilitzacions pel referèndum de l'OTAN, del pacifisme. I aquest pacifisme estava molt relacionat, en les discussions internes amb el motiu següent: ¿Hi ha cap motiu perquè les esquerres estiguin dividides en un context post guerra freda?
La història que va venir després ja la sabem, la socialdemocràcia va apostar per la CASA COMUNA, que eren ells, per eliminar així qualsevol replantejament. De aquellos polvos estos lodos, on la sociademocràcia, des del Regne Unit fins a Itàlia, des de França a Espanya, ja no són un partit de masses sinó un partit de càrrecs institucionals: un partit sense militants.
A mitjans dels anys noranta,en el si d'Iniciativa per Catalunya s'espandeix un moviment de quadres i militants, diguem-ne verds, que assoleixen un gruix entre un quart i un terç del conjunt de la formació política: les seves inquietuds ja no estaven tan vinculades a les lluites històriques pròpiament "del roig" sinó a les "verdes". I d'aquí neix una nova Iniciativa, tot aprofitant l'atomització i els personalismes de l'arxipèlag de l'ecologisme català: els Puig, els Vilanova, etc.... que reneguen de la vinculació política d'esquerres i dretes. El meu amic, l'activista entranyable, José Luis Freijo, l'omnipresent candidat a l'Ajuntament de Mataró, amb la seva corbata de fusta, ho deia sempre: "Nosaltres no som ni d'esquerres ni de dretes". A mi em desorientava i m'enfurismava. L'estratègia d'aquests dirigents de PODEMOS o CIUDADANOS, com es veu, no és ni nova ni original.

Però aquestes reflexions vénen a tomb sobre el llibre de la Naomi Klein, ja visitat en l'entrada anterior: AIXÒ HO CANVIA TOT.

NAOMI KLEIN, en el seu llibre, ve a dir que cal tornar al roig
"Estic convençuda que el desajustament climàtic representa una ocasió històrica en una escala que no s'havia produit mai abans. En el quadre d'un projecte de reduccció de les emissions contaminants segons ens recomanen nombrosos científics,  estem novament en posició de proposar polítiques susceptibles de millorar considerablement la vida de molta gent, de disminuir  la bretxa entre rics i pobres, de crear una multitud de llocs de treball dignes d'aquest nom i de regenar els fonaments de la democràcia".

Afegeix la Klein: "Les polítiques a aplicar són fonamentalment incompatibles amb el capitalisme desregulat, representat per una minoria en el cim de les estructures econòmiques, en el cim de les esferes polítiques i en el cim de la majoria dels grans mitjans de comunicació".

El capitalisme que ens pot dur a un planeta no organitzat i caòtic, com va dir el company i professor Andreu Mayayo (el futur fantasmagòric de Blade Runner), està protagonitzant un període de poder polític que no s'havia vist des dels anys 20 del segle XX, un poder polític, cultural i intel·lectual tan considerable com mai s'havia constatat. Tant és així que, mentre es confirmaven els riscos del canvi climàtic, paral·lelament el capitalisme neoliberal va assolir una victòria amb el primer acord de Llliure Comerç amb la creació de l'Organització Mundial del Comerç, que imposava la privatització massiva de les economies de l'antic bloc de l'Est, la transformació de parts d'Àsia en zones franques i amb l'"ajustament estructural" de l'Àfrica.
Els tres pilars d'aquesta nova era del capitalisme ja són prou coneguts: la privatització del sector públic, la desregulació dels mercats i la desregulació (paradisos fiscals) de les grans empreses i la reducció, per tant, de la despesa pública.


On acaba el verd? On acaba el roig? Molts dels grans empresaris nordamericans han passat del negacionisme de l'escalfament global a proclamar que les propostes dels activistes mediambientalistes representen de cavall de Troia del comunisme.

Que l'urgent no ens faci perdre la vista de l'important

Simon Rosado. Responsable de Sindicalistes amb Iniciativa. Mort l'11 d'octubre de 2010



DE L'AMENAÇA NUCLEAR A L'ULTIMÁTUM DEL CLIMA (I)

Un dels meus mestres, en Pep Illa, m'ha recomanat molt vivament el llibre de Naomi Klein. La canadenca és una autora molt mediàtica: ja ho va ser amb la seva obra NO LOGO on exposava les tècniques de les multinacionals mitjançant les seves marques; després amb la DOCTRINA DEL XOC, on exposa allò que en Joan Herrera ha dit moltes vegades: "no hi ha com una bona crisi per aplicar mesures d'austeritat i retallades de condicions socials i de llibertats". I aquest és el criteri que les oligarquies urbi et orbe han aplicat. Per això la Klein subtitula aquest llibre, com el capitalisme del desastre.
En el seu darrer llibre, també d'impacte, emocional i intel·lectual, AIXÒ HO CANVIA TOT, Naomi Klein ens diu de forma ben planera que la finestra d'oportunitat que es va establir a Kioto, durant els anys noranta, s'està tancant, que al 2017, cent anys després de la Revolució russa, curiosament, i segons tots els estudis seriosos dels climatòlegs, no serà possible controlar. És a dir queden poc d'any i mig.

L'estil i el contingut d'aquest darrer llibre seu és molt propi dels bestsellers. Sembla que estigui escrit com un guió cinematogràfic, per a l'elaboració d'un documental perquè es pugui traduir en imatges, mitjançant el tractament de molts casos concrets, sobretot a Amèrica del Nord, però també exposa casos com el de Nigèria, i d'altres zones del planeta.
És molt probable que per al que diu es podria haver estalviar la meitat del llibre, perquè és força voluminós, però això no pot fer minusvalorar la introducció, impactant i contundent de les tesis principals, i de l'emergència necessària per prendre mesures. No val a badar. I, curt i ras, és acollonant i acollonidor. Sobretot perquè aquest assumpte que, hauria de ser el centre de debat polític arreu, està força amagat pels mitjans informatius més importants.
L'altre detall que també val la pena remarcar és que amb el capitalisme no hi ha res a fer: destrueix l'espècie humana, i no només la resta dels ecosistemes. No obstant això, el seu estil i la seva terminologia no té res a veure amb la tradició socialista o comunista, sinó més aviat l'estil anglosaxó del common sense, el seny, el sentit comú, les dades científiques i no ideologitzades que puguin comportar un rebuig inicial de la lectura.
El capitalisme productivista, ve a dir la Klein, ha complert la profecia o la maledicció del mite grec de Prometeu obrint la capsa de Pandora, la del clima, i ha convertit el planeta en una mena de Frankenstein, incontrolable.

El mot "APOCALIPSI" té origen grec, que significa "revelació".
Durant els anys 70's es van comptabilitzar 660 catàstrofes d'origen metereològic, com ara sequeres, inundacions, temporals, incendis forestals. Durant l'any 2000 es van comptabilitzar 5 vegades més: només en 30 anys.
Per descomptat que l'escalfament global no és pas l'únic factor, però aquestes dades ja ens forneixen d'un senyal d'alarma, perquè ja no hi ha dubte que el desajustament climàtic ha exacerbat els fenòmens metereològics extrems. 
I també en aquest mateix període la major part dels governs d'arreu del món s'han acarnissat amb el sector públic, jibaritzant-lo tant com han pogut. En la mesura que els costos dels desastres metereològics van a càrrec dels estats (governs), els pressupostos dels estats han afectat més a la població més vulnerable.

L'entrada anterior, la dedicada a E.P. Thompson està molt relacionada amb aquesta altra: Thompson, com un dels principals promotors i animadors del moviment per la pau a escala europea, ens va fer entendre, el que la Coordinadora del Maresme per la Pau i el desarmament, dèiem en el nostre manifest inicial: "Quan és l'espècie humana que està en perill tots som (hem de ser) especialistes"

dissabte, 8 d’agost del 2015

EDWARD PALMER THOMPSON: LA BOMBA ATÒMICA I LA CLASSE OBRERA


Bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki

El núvol atòmic sobre Hiroshima després de la detonació de la bomba Little Boy.El núvol atòmic sobre Hiroshima després de la detonació de la bomba Little Boy.
El núvol atòmic sobre Hiroshimadesprés de la detonació de la bombaLittle Boy.
El núvol atòmic a Nagasaki arribant a 18 km sobre l'hipocentre.
Els bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki es produïren el 6 (Hiroshima) i el 9 'agost de 1945 (Nagasaki) per iniciativa del govern dels Estats Units, seguint l'ordre del president, Harry S. Truman, després que els dirigents japonesos ignoressin la Declaració de Potsdam. Aquests actes de guerra representen els únics bombardejos nuclears fins ara. El bombardeig atòmic va ser precedit per un període de sis mesos  'intens bombardeig  estratègic amb bombes convencionals sobre 67 ciutats japoneses. La fi de les hostilitats va ser efectiva sis dies després. La Segona Guerra Mundial va acabar oficialment gairebé un mes més tard amb la signatura de l'acta de capitulació del Japóportada a terme el 2 de setembre de 1945. Aquests són els únics bombardejos nuclears que han tingut lloc en temps de guerra.
El nombre de morts és difícil de precisar i només se n'han pogut fer estimacions. El Departament d'Energia dels Estats Units (DOE) avançà la xifra de 70.000 persones a Hiroshima i de 40.000 persones a Nagasaki que van morir instantàniament. A elles, s'han d'afegir les morts com a conseqüència de diversos tipus de càncers i altres patologies. Segons una altra font, les bombes mataren 160.000 persones a Hiroshima i 80.000 a Nagasaki cap al final de 1945, aproximadament la meitat de morts es produïren els dies del bombardeig. Al llarg dels anys següents molts milers de persones més van morir per malalties provocades per l'exposició a la radiació. A les dues ciutats, la majoria dels morts van ser civils.
 
Resulta difícil en aquestes dates de calor intensa deixar passar el record de la bomba atòmica llençada a poblacions civils. Milers de graus centígrads en pocs minuts: gent carbonitzada. Documents que es desvetllen posen en qüestió la innocència dels dos governs, tant del japonès, com, per descomptat, del nordamericà. Experiments amb humans a gran escala. El militarisme japonès creix, ajudat pels EE.UU., per fer crear el relat de la Xina expansionista.
M'ha estat difícil separar aquesta  sotregada de la consciència de l'obra de l'historiador i pacifista britànic, fill d'un col·laborador del mateix Nehru, Edward Palmer Thompson (1924-1993).

Fou membre del Partit Comunista Britànic i un dels intel·lectuals destacats del Partit durant els anys de la post-guerra mundial, però el va abandonar el 1956 degut a l'oposició a la invasió soviètica d'Hongria.

Després va ocupar un paper clau en la configuració d'una nova esquerra a Gran Bretanya a finals de 1950. Des d'una posició independent d'esquerra socialista al marge de l'ortodòxia soviètica i partint d'un marxisme britànic de to heterogeni i separat de la resta de tendències europees, va elaborar una anàlisi pròpia que es s'inscriu dins el socialisme humanista.Crític irreconciliable amb els governs laboristes dels anys 1964-70 i 1974-79, va ser un dels liders més destacats del moviment pacifista i contra a l'armament nuclear a l'Europa dels 80.

A partir del 1980, Thompson va passar a ser un dels més destacats portaveus del nou moviment per al desarmament nuclear. A la Gran Bretanya, va publicar Protesta i sobreviu contra el plamflet governamental sobre la guerra nuclear Protegeix-te i sobreviu, exercint un paper important en la Campanya per al Desarmament Nuclear. Amb altres intel·lectuals publiquen el 1980 una Crida pel Desarmament Nuclear Europeu, on es demana una Europa lliure d'armes nuclears des de Polònia fins a Portugal, document fundacional de l'END (European Nuclear Desarmament).

Thompson va jugar un paper clau a l'END i al CND en tota la dècada de 1980, amb molta popularitat com a orador i obrint un diàleg entre el moviment pacifista de l'Europa occidental i els dissidents soviètics de l'Europa oriental, en particular a Hongria i Txecoslovàquia, per la qual cosa fou acusat fins i tot de ser un peó de l'imperialisme nord-americà per part de les autoritats soviètiques.

Autor de desenes d'articles durant aquest període, va publicar un llarg assaig d'atac als ideòlegs d'ambdós bandols de la guerra freda, La doble exposició (1985), editant una col·lecció d'assajos contra Ronald Reagan i la Iniciativa de Defensa Estratègica "Star Wars" (1985).

LA FORMACIÓ DE LA CLASSE OBRERA ANGLESA
És molt probable que els alumnes que no hagin passat de segon de Laclau o bé els que ja hagin estudiat el curset sencer (els teòrics frivolons de Podem), no se sentiran gaire interessats en l'obra d'aquest historiador anglès.
Considerada una de les millors obres d'història escrites al segle XX, The Making of English Work Class (La Formació de la Classe Obrera Anglesa) fou publicada el 1963 mentre treballava a la Universitat de Leeds. Thompson historia en aquesta obra a l'oblidada primera classe treballadora de finals del segle XVIII i principis del segle XIX, dins del món cultural i social de l'esquerra política coetània, tractant de recuperar tot l'imaginari de les classes subalternes. Com manifestava en el ja famós Prefaci:
"Estic tractant de rescatar al pobre teixidor de mitjes, al tundidor ludita, a l'obsolet teixidor de teler manual, a l'artesà Utòpic, fins i tot a l'il·lús seguidor de Joana Southcott, de l'enorme prepotència de la posteritat. Els seus oficis artesanals i les seves tradicions potser s'estaven morint. La seva hostilitat cap al nou industrialisme potser era retrògada. Els seus ideals comunitaris potser eren fantasies. Les seves conspiracions insurreccionals potser eren temeràries. Però ells van viure en aquells temps d'aguts trastorns socials, i nosaltres no. Les seves aspiracions eren vàlides en termes de la seva pròpia experiència; i si van ser víctimes de la història, continuen, condemnats en les seves pròpies vides, sent victimes"
D'aquesta i d'altres obres és important destacar la caracterització i la forma en què es defineix classe social. Per a Thompson, la classe no és una estructura, sinó una relació social i humana que canvia amb el temps, el resultat d'una experiència comuna, d'una identitat i dels interessos d'un grup que s'enfronten als d'un altre grup.
E. P. Thompson posa al descobert que el capitalisme ha estat una etapa brutal, per molt que la ideologia burgesa i ara neoliberal, vulgui rescatar el suposat progrés darrera del sofriment de milions de persones. De forma actualitzada ¿com es pot argumentar, com fan els "voceros" del stablishment que la crisi se supera amb tanta explotació, amb tanta precarietat, amb menys llibertats? 

Comentant E. P.Thompson. Antoni Domènech. Part I
https://www.youtube.com/watch?v=H3Pqq1qCKDQ

Comentant E. P. Thompson. Antoni Domènech: Part II

Comentant E. P. Thompson. Antoni Domènech. Part III

Comentant E. P. Thompson: Antoni Domènech. Part IV

Comentant E. P. Thompson. Josep Fontana. Part I

Comentant E. P. Thompson. Josep Fontana. Part II

Comentant E. P. Thompson. Josep Fontana. Part III

Lucha de clases, clases y conciencia de clases en E. P. Thompson



Kuroi Ame (1989): LLUVIA NEGRA













dimecres, 5 d’agost del 2015

I SI ARTUR MAS NO VOLGUÉS GUANYAR LES “SEVES” PLEBISCITÀRIES ?

Cada cop em quadra més aquesta hipòtesi. No només d’en Mas, sinó també dels altres partenaires de la processó.
Fa 29 anys vaig viure intensament el referèndum de l’OTAN, ja sabeu, aquell que el PSOE es va veure obligat a convocar per pressió popular, i va dir allò d’”OTAN, D’ENTRADA NO”. El cabdill Felipe González va posar tota la carn a la graella perquè sortís el SÍ. En canvi, CONVERGÈNCIA, que, en boca de Miquel Roca no es cansava de dir que era un partit atlantista (és a dir pro-OTAN), no volia que es convoqués el referèndum, doncs no li calia, al final, sotto voce, va indicar a la seva gent que votés NO. A la comarca del Maresme allí on l’hegemonia l’ostentava CiU va sortir el NO. En canvi, a Mataró, territori PSC-PSOE, va guanyar el sí. I a Mataró la campanya de la Coordinadora del Maresme per la Pau i el desarmament va ser modèlica. Però va predominar el vot polític del feu felipista.
Convergència Democràtica de Catalunya ha estat un dels partits més ferms en la disciplina leninista, amb més complicitat del seu electorat fins fa no pas gaire.  Utilitzo les mateixes paraules que va proferir un ex  i ara home fort de CDC a Mataró. CDC amb JPS (Jordi Pujol Soley – Junts pel Sí? ) sabia teatralitzar una postura i fer la contrària. Com s’explica que allò que només eren “coses d’en Felip" (Puig), segons el patriarca Pujol –el sobiranisme- s’hagi estès com les conversions dels reis visigots al cristianisme- a tot el partit i el seu electorat,  en un temps récord,si no és gràcies a aquesta capacitat de complicitat gairebé militar?
Hem sabut que Alexis Tsipras volia que sortís el SÍ en el referèndum que ell va convocar. Ho ha dit un periodista britànic amb una sòlida reputació. Era una manera de salvar la cara, atès que la pressió dels mandataris europeus, a banda de ser indecent, va ser brutal. Sabia que gestionar el NO seria tan difícil com hem sabut després.
Per què, doncs, hem de suposar que a Artur Mas li interessa que surtin els mínims 68 diputats, si es compten els de la CUP, que ja han dit que no donaran el suport a la investidura d’en Mas? Li interessa a aquest  president que la llista del testaferro, a la manera de la taula rodona artúrica, gestionar el SÍ?
Al març del 1986, el PSOE i els seus màxims dirigents van llençar una pregunta quan els sondeigs apuntaven a la victòria del NO A L’OTAN: Qui gestionarà el NO? I apuntaven a Rafael Grasa, un dels caps visibles del moviment per la pau a Catalunya, ex deixeble aleshores de Manuel Sacristán, el pare teòric de la revista Materiales i després de la Revista Mientrastanto, i ara en el Consell Assessor artúric (ara sí, de Mas), o també apuntaven a la també activista Gabriela Serra, després escut humà de Rigoberta Menchú.
L’ex-trosko Lluís Rabell, gat vell, ha llençat una invectiva a la llista del testaferro RRR: ÉS MÉS REVOLUCIONARI FER EL REFERÉNDUM que una Declaració Unilateral d’Independència. Per fi algú ha entrat en el terreny que els sobiranistes a temps parcial s'havien fet seu: el de la radicalitat. I en Rabell li ha donat la volta. Perquè, certament, el president Mas està flirtejant amb el joc de la testosterona dels machos alfas: “em dèieu que no hi hauria urnes, doncs les urnes s’han posat el 9-N.” “ Vaig prometre que el 27-S hi haurien eleccions plebiscitàries, doncs mireu, ja les he convocat”. Sona a allò que va dir Companys a l'any 1934 "¿No em dèieu que no era independentista?, en el seu retret als d'Estat Català.
Tan se val si ha fet les polítiques neoliberals que la burgesia més depredadora ha volgut. El victimisme tan nostrat ha trobat una compensació en el “pit i collons” o en els “pebrots” d’una suposada “desobediència” que ningú, absolutament ningú sap en què consistirà.
Quan Lluis Rabell apunta a dir que cal aplegar forces perquè la lluita serà llarga i per tant, el lideratge l’ha de tenir, com en el temps de la transició, les classes populars (i no només les del primer terç emergent, que tenen més veu, però que són les que hegemonitza el centre dreta, encara que sigui amb l’estètica de la radikalitat estelar), toca el moll de l’os de l’estratègia de la dreta conservadora: no hi ha cap altra via de resistència contra l’uniformisme i l’ofensiva neocentraltizadora postfranquista del PP sense la lluita contra la desigualtat, perquè és aquí on trobarem la massa crítica per una nova transició constituent, tant en el pla nacional com en el social, on la lluita contra la reforma laboral, l’espoli energètic , sanitari i la regressió en l’àmbit educatiu, seran, entre d’altres, el pegament per bastir aquest bloc social. Artur Mas, ni per educació, ni per fets ni per horitzó ideològic no hi entra en aquesta equació.
Rajoy serà el president del plasma. Però ¿I Mas? No seria president el primer de la llista testaferro.  On s'ha vist això?¿No és més vergonyós en termes de debat públic i democràtic? O és que s'estan fent el llit mútuament els de la llista JPS?


Oriol Junqueras i el seu partit, amb tota la seva oratòria de campanari, ha demostrat la seva pusil·lanimitat en abaixar el cap en les polítiques antisocials i també davant el xantatge d’en Mas en l’ús d’aquesta mascarada de “societat civil” tan bé orquestrada i subvencionada. Tampoc  és mereixedor d’estar al capdavant de la lluita d’un procés constituent. O és que la crida a la unitat post 27-S a SÍ QUE ES POT és la justificació que ERC es decanti per un bipartit/tripartit d’esquerres que tan van denostar d’en Carod Rovira?
Si no guanya JPS o bé en Mas no és el president perquè ja està desgastat per uns i pels altres, almenys li quedarà el reservori de l'epica, encara que sigui èpica on the roks. I això per al futur d'un partit desahuciat no és poca cosa:el barbut Marx va deixar dit que els amos de la finca, a vegades, preferien llogar la seva propietat durant una temporadeta per no desgastar-se.