diumenge, 27 de març del 2016

JOHAN CRUYFF I LA MASCOTA DELS MOLINS

Johan Cruyff ha mort just a l'inici de les vacances de Setmana Santa del 2016. Des de la mort de Pepe Rubianes no recordo cap altre personatge conegut que hagi suscitat tant de reconeixement "transversal" per a tota mena de persones i condició social. Al meu entendre expressaven el caràcter cosmopolita i mestís d’aquest país, ambdós desacomplexats i murris.  No sóc cruyffòleg, tampoc ho pretenc. No l'he idolatrat mai, i si vaig admirar la seva tasca com a entrenador va ser perquè hi havia un violinista de la pilota com en Laudrup que feia que es manifestés la bellesa en un joc col·lectiu. Jo era madridista, enamorat del joc tan elegant del centrecampista Manuel Velázquez, també traspassat fa dos mesos.
http://lopezbulla.blogspot.com.es/2016/03/cruyff-y-la-asamblea-de-catalunya.html

La majoria dels immigrants de Rocafonda d'aquella època, i més concretament del Barri de l'Esperança, ens havíem acostumat des de petits a mirar el futbol en la tele de dos bars, el Bar del Julián, La Esperanza, i el Bar del Luis i Lola, tots dos al llarg d'aquella Avinguda América, partida en dos per un desviament de la riera a  cel obert. El madridisme traspuava. Només hi havia La Granja, regentada per en Pons, que desentonava, doncs aplegava els catalans del veral, situada als blocs encarats a la Ciutat Jardí. La Granja era especial doncs es podia aprendre a jugar a escacs després de sopar.

Cruyff va arribar durant la lliga del 1973-74, la del famós 0-5 contra el Reial Madrid. Jo ja començava a distanciar-me d’aquella lleialtat blanca quan vaig començar a polititzar-me a través de la revista “Triunfo”, els escrits de Vázquez Montalbán, la militància a Comissions Obreres i al PSUC, i a entrar en contacte amb el catalanisme clandestí i de la memòria col·lectiva dels perdedors. Va ser en aquella època que Antonio Llamas va encapçalar la presidència de l’Associació de Veïns de Rocafonda, després d’en Gironès, amb en Salvador Milà de secretari, i que tants maldecaps va donar a l’alcalde Robert, que després fitxaria per Convergència.

Va ser tot just després de la mort de Franco quan vaig entrar en contacte amb el nucli de comunistes dels Molins. Al bar Els Molins. A un dels fills ja el coneixia perquè havíem coincidit a l’estanc de l’Ortega, ell amb la saca de cartrons de tabac. Després vaig saber que era el porter de l’equip de futbol del barri. Era el Bar de la Montse, la Passionària dels Molins; el seu home era en Ponce, repressaliat de la CNT, moltes vegades detingut i represaliat “preventivament” i condemnat a l’ostracisme en la feina. Així doncs que vaig conèixer a en Miki, el Vicenç i la germana petita, la Pepi. Una família catalana, regentant un bar al capdamunt del carrer Nostra Senyora de l’Esperança. Durant una bona temporada aquell ambient va ser estada obligatòria del meu itinerari, ja fos per amistat ja fos per política. I, sempre, o gairebé sempre, em trobava al majestuós Cruyff, el gos més bell i estilitzat que jo havia vist mai. Van encertar amb el nom, perquè tenia –ja us ho podeu ben creure- la mateixa cara que l’astre holandès. Feia unes gambades ben llargues, el color pàl·lid del seu pèl i una mandíbula semblant a la del futbolista. No sé si va ser coincidència o el que fos, però que el gos més esbelt del barri s’anomenés Cruyff jo el vaig interpretar no pas com un nom simpàtic de la mascota del bar, sinó també com un acte polític i simbòlic. Una família bella, roja, ben plantada, amb el gos més xulo del carrer.

Us imagineu quan entrava la brigada político-social per intimidar i amenaçar als propietaris, xulejant de que els tenien controlats, que en Vicenç, el fill gran,  cridés al gos i li digués, “Cruyff jeu aquí”?. La prepotència d’aquells franquistes que després apallissarien al Miki al cuartelillo (actual Anxaneta) se la devien empassar. Devien pensar que havien intoxicat el barri d’idees roges, tant que fins el gos era una manera de pregonar aquell catalanisme desacomplexat en un barri d’immigrants. Un catalanisme solidari que ho demostrava quan algun veí o veïna acudia, ja fos per a un assumpte familiar o per a qualsevol altra necessitat. No només eren solidaris i rojos sinó que traspuaven bellesa i elegància, com el gos Cruyff.  Aquell és el catalanisme que jo ara trobo a faltar després de l’emboscada independentista sobrevinguda de Convergència i companyia, que tant de mal ha fet a la unió de les forces d’esquerra d’aquest país





THE $TONE$: DE SÍMBOL A ESCARNI. I CAN'T GET NO FISCAL PARADISE

El conjunt musical format a Londres l'any 1962, i nomenat fins i tot en una cançó de Bob Dylan, THE ROLLING STONES, encarnen ben bé la dita del burgès acomodat, ex-calavera i esdevingut cínic prepotent: "Qui no ha estat revolucionari als vint anys és que no té cor, i qui ho és als quaranta és que no té cap". Molts  han fet aquest recorregut: de rebels a conservadors, en tots els àmbits. Des d'un Tomàs d'Aquino, un dels grans patriarques de la filosofía cristiana, que va ser a un tris de ser excomunicat, a ser canonitzat i convertit en canon de l'anomenada "Escolàstica", la doctrina cristiana que s'ensenyava als batxillers després del segle XIV. Va fer la gran gesta de coquetejar amb el perillós Aristòtil er després domesticar-lo i engaviar-lo ideològicament per assenyalar-lo com a proto-cristià. I l'altra monstre de la Filosofia, Hegel, amb qui ni el propi Karl Marx va poder, i que el Fukuyama va utilizar per dir que la lluita de clases ja havia acabat. 

Els $tone$ van ser un símbol de rebel·lia, abans que l'extravagant o excèntric Jagger li donés per fer la salutació nazi damunt l'escenari, abans de ser nomenat lord per la Reina d'Anglaterra el 2002. Tan símbol era que fins i tot la Joventut Comunista de Catalunya (JCC) s'inspirés en el seu logo-llengua per fer pósters.
Durant l'inici de Setmana Santa, per terra, mar i aire, hem tingut a tots els noticiaris informació sobre el seu concert "gratuït" a l'Havana, coincidint en el temps amb l'arribada de l'emperador Obama. Casualitat? Coincidència?
La primera pregunta que em va venir al cap va ser ¿com aquests mercenaris ja septuagenaris han regalat un macro- concert amb tota la parafernàlia que han de menester en un concert de masses?


EL ROCK DE L'ENGYNYER FISCAL
Estava convençut que no havia estat el govern cubà, doncs la vaca no en raja, com l'escriptor més prominent, Leonardo Padura, ara instal·lat a Madrid, ha il·lustrat a través del seu detectiu Mario Conde. I resulta que no, que The $tone$ es dediquen a fer de teloners de l'engynyeria fiscal dels "Paradisos ídem". Teloners d'una ideología i d'una pràctica del capitalisme més salvatrge, però són "criats molt ben pagats". El Deutsche Bank els va pagar quatre milions d'euros el 2007 per que The $tone$ actuessin per a sis-cents dels seus clients més selectes al Museu Nacional d'Art de Catalunya.
No ha estat  pas "una abraçada histórica entre el poble cubà i la comunitat internacional musical". No, The $tone$ treballen per a la FBI, Fundashon Bon Intenshon. Aquesta fundació radicada a la illa de Curazao, part de les Antigues Antilles Holandeses, la FBI, dedicada a l'assessoria financera i a tractar amb megaiots. Aquesta empresa-fundació fa bandera de transparència, encara que no desvetlli el nom dels seus clients. I els experts suposen que es dediquen a assessorar sobre els laberints que cal seguir per driblar-burlar els impostos: des dels Undargarin fins als Pujol.
The $tone$ ja van ser pioners en l'escaqueig fiscal des del 1971. Van marxar a França per no haver de pagar a l'Estat del Regne Unit els impostos del disc "Exile on Main Street", i van traslladar la seva residència a França. Sí, van ser pioners en l'ús de l'engynyeria financera fiscal, a través d'una empresa pantalla holandesa Promogroups. De la mateixa nacionalitat -holandesa- com ho és ara la illa de Curazao que, "filantròpicament" els ha "subvencionat" el macroconcert a l'Havana. Oleguer Pujol també "guardava" els seus diners en aquest paradís fiscal, curiosament.

El motiu de subvencionar el macro concert dels $tone$ és unir el sector dels megaiots amb l'elusió dels impostos dels megarics. I Cuba será una parada ideal per a creuers i ports d'amarrament de iots privats. Només el Complex Punta Colorada, proectat a la provincia de Pinar del Rio, tindrà dos ports esportius amb amarraments per a 1.400 megaiots.

El contracte amb la FBI segueix les passes que fa nou anys es va fer al MNAC de Barcelona. El motiu era fer de teloners d'engyneria fiscal per a nous productes financers que va organitza el Deutsche Bank i en el que van participar "executius de Morgan Stanley, Goldman Sachs, JP Morgan, Santander Gestión, BBVA, La Caixa i analistas de Singapur i Hong Kong", segons va informar "El Economista"

I tot gràcies a la Fundashon Bon Intenshon i a United Trust. Però tampoc cal ser molt primmirats i "quisquillosos". El prestigiós representant i excandidat  del PSOE per Córdova,  l'ambaixador Moratinos, juntament amb el "talantós" ex-president Zapatero formen part d'un lobby per tal de fer negocis a Cuba, ara que s'obre el meló i tots, des dels Estats Units finsa França, s'apressen a fer negocis, en un país tan escanyat per l'embargament.

I qui sap si després d'Argentina dels Kichner caurà Maduro (Veneçuela), i després Bolívia, d'Evo Morales, i Brasil, de Russef-Lula, i Cuba, el gran símbol, fita histórica per a un imperi revifat, la seva "Reconquista" del sud del continent, on l'esquerra va recuperar en part la dignitat després de les dictadures militars patrocinades pels Estats Units.






dissabte, 5 de març del 2016

EL CENTRE MODERAT, EN LA VIDA I EN LA POLÍTICA

Aquesta setmana hem viscut la lluita per la conquesta del Castell anomenat CENTRE. I això durarà fins al 3 de maig. Com deia Manolo Vázquez Montalbán, "les paraules tenen amo". Són com  fortificacions. D'això va la lluita ideològica per l'hegemonia. I ara com ara, i fins que a Espanya no hi hagi una premsa lliure (com diu Owen Jones per referir-se també al Regne Unit: premsa lliure no vol dir independent del govern), els periodistes no deixaran de ser fiscalitzats pels patrons-amos dels mitjans. Al Vaticà hi ha un quadre de Rafael, "L'escola d'Atenes", que representa la història de la filosofía antiga a través dels seus protagonistes més coneguts. Al bell mig de tothom, hi ha el mestre Plató, el matemàtic i religiós, seguidor de la secta pitagórica, i el seu deixeble, el biòleg Aristòtil. Ja en les escoles filosòfiques antigues es reflexionava sobre el lloc de l'ésser humà a l'univers i a la polis (la ciutat-estat), i també sobre la felicitat o equilibri emocional davant els esdeveniments de l'existència individual i de la política.
Sempre s'ha considerat a Aristòtil el gran pensador del centre, de la clase mitjana, a diferència del seu mestre, Plató, molt més elitista i purità. Aristòtil no renega de l'individualisme com el seu mentor, però sí que advoca per moderar-lo. I així, els centristes d'ara també recorden que el que cal és el TERME MIG, el mesotés (en grec) que Aristòtil definia com el punt equidistant entre dos extrems igualment nocius. Sens dubte Aristòtil es referia a les dosis d'egoïsme, que Plató negava per a qui intentés ser governant en un Estat just. Fins que no vaig llegir al deixeble més brillant de Manuel Sacristán, Antoni Domènech Font, editor actual de la revista "sinpermiso" no ho vaig entendre ("De la ética a la política. De la razón erótica a la razón inerte". Crítica, 1989). Segons Domènech ¿com cal interpretar el supostat TERME MIG, en la vida personal, en l'activitat política?
M'ha semblat útil portar a col·lació aquesta discussió en aquesta setmana en que el PSOE, davant de la seva crisi d'identitat, vol assumir el paper d'EXTREMO CENTRO, juntament amb C's.
Segons Domènech Font, el terme mig no suposa que passem de fumar un paquet de tabac a fumar-ne només mig paquet. En absolut. Més aviat seria al contrari. Imaginem-nos que jo sóc molt escrupulós en la conducció. Normalment no m'he saltat mai un semàfor en vermell. Però es dóna la circumstància que sóc a la Plaça Santa Anna a les 12 de la nit i me'l salto. ¿Deixo de ser virtuós? No pas per Aristòtil, perquè la gran majoria de cops he estat respectuós amb les normes i amb el que cal fer èticament i política. Per tant, es tracta de respectar les lleis però sense arribar al fanatisme que pot portar a la depuració autodestructiva.
L'altre punt cabdal, a banda de la captura del Castell-centre electoral, és el pacte, la negociació. Quan pactem i negociem, perdem la nostra identitat? ens desnaturalitzem? Traïm els nostres electors. Els que provenim del PSUC, i després d'ICV tenim una llarga experiència. Una vegada vaig dir que a Mataró tenim una figura política especialment rellevant, Salvador Milà, perquè ha exercit amb una dignitat encomiable el seu paper de DIAMETRÓS (també mot grec) que s'ajusta molt més a la cruïlla política en la que vivim.
El gran pensador polític de tots els temps potser és Plató, un pensador conservador, sens dubte, i obsedit per la puresa dels gestors públics -que diríem avui-. Només una elit que renunciï als interessos personals pot governar un Estat, per no caure en la corrupció. I això en l'Espanya present pot interessar, perquè la corrupció és sistèmica, i sobretot de la mà del PP, sense parlar de les portes giratòries on el PSOE i CiU s'han apuntat a mans plenes....
Un veí de Mataró, Jordi Sales, filòsof, i director de la Universitat Catalana d'Estiu, em va donar una lliçó molt valuosa quan vaig llegir el seu llibre dedicat a Plató: ("Estudis sobre l'ensenyament platònic I: Figures i Desplaçaments. Barcelona. Antrhropos, 1992).
Sales explica un assumpte central en Plató. A la seva escola, l'Acadèmia, hi havia un rètol que deia "Que no entri ningú que no sàpiga de matemàtiques".  Plató explicava que Pitàgores, que fou el fundador d'una secta religiosa secreta, havia formulat el teorema que porta el seu nom com un missatge moral i religiós codificat per aquells que volguessin assolir la divinitat, o, si voleu, la immortalitat (si no del cos, sí de l'esperit). A això Plató l'anomenava Excel·lència.
Vejam, en un principi cadascú de nosaltres creu allò que li han ensenyat i ho accepta com si no res, encara no tenim una personalitat feta, som una "línia", però vet aquí, que un dia comencem a ser crítics, a posar en dubte tot això. En aquest moment, la "línia" comença a limitar, a construir la seva personalitat, a esdevenir un "quadrat". És a partir d'aquesta condició de quadrat com la persona s'enfronta als conflictes de la vida, i aspira a que la solució a aquests problemes sigui duradora i per a sempre (el que en termes matemàtics seria l'elevació al quadrat d'un quadrat donat).
El camí per a resoldre el teorema és a través del "diametrós", la diagonal. Això sembla molt abstracte, però en la vida ens trobem sovint davant situacions que requereixen "l'elevació al quadrat" i no tenim cap punt de referència: donar o no donar almoïna, per exemple? Pactar amb el PSOE ja força dretanitzat que acorda amb C's un Gran Centre, o bé negar-s'hi i anar a noves eleccions? Donar almoïna no és una solució definitiva perquè així no solucionem la pobresa: el captaire demà hi tornarà; pero i si això l'ha ajudat a tenir sostre en una nit freda? (Bertolt Brecht) Es pot pactar amb uns partits de centre i de dreta una política social amb un programa econòmic de dretes? És més ètic i políticament beneficiós per a la classe treballadora donar aquest aval a aquest centre-dreta o bé apostar per unes noves eleccions, on el quadre electoral no variarà gaire, suposadament?
Els ideals o ser pragmàtic a curt termini, encara que això provoqui el desencís dels que han lluitat més contra les polítiques del neoliberalisme? D'això també va BORGEN, la sèrie televisiva que molta gent ara menciona. D'això va la vida de l'alcaldessa Colau, i també de totes les alcaldies de les ciutats del canvi.

QUÉ ÉS EL CENTRE ACTUALMENT A ESPANYA?
El 60% de la població ha empijtorat des de l'esclat de la crisi, el 2007, però hi ha un 35-40% de la població que, o bé no ho ha notat tant, o bé no gaire. Si ens atenem a aquestes dades, ¿el centre se situa ara en el 30% de la població -que és el que representa el pacte PSOE-C's- o cal acompanyar al 60% de la població (Pacte d'esquerres amb nacionalistes perifèrics conservadors ).
Des del suposat punt de vista aristotèlic, el gran pacte PSOE+C'S+PP, equivaldría això al terme mig, al centre real? Jo crec que no, si ens atenim a la definició que hem fet abans: Podem acceptar alguna mesura de les 200 que han proclamat, però no pas el gruix que no nodreix de partides econòmiques les polítiques per combatre la desigualtat.
Des del suposat punt de vista del diámetros platònic, aquest pacte ¿equivaldría a la diagonal entre els ideals (l'eix vertical) i la tossuda realitat amb la que cal negociar amb els poders fàctics (l'eix horitzontal)?.Jo crec que tampoc: suavitzaria, probablement les polítiques neofranquistes recentralitzadores del PP, però no pas el neoliberalisme social i econòmic que tant de sofriment porten a la población espanyola i del sud del continent, ni tampoc ajudarien a crear un pol del sud-europeu anti-austeritat dins la UE amb Portugal, Itàlia, Grècia, etc...), i tampoc per desllorigar el conflicte centre-perifèria.
Tampoc l'abstenció en un pacte PSOE+CS, amb un PP numèricament fort per reequilibrar cap a la dreta les possibles mesures més socials i fiscalment progressistes.
Lo siento, estimado Jiménez Villarejo, creo que te has equivocado en el tiempo y en la forma, según mi opinión,  como cuando acusaste a ICV y Joan Saura-Joan Herrera de venderse a CiU.









dijous, 3 de març del 2016

WILLIAM MORRIS, 120 ANYS DESPRÉS.... I EL DECREIXEMENT (1)

Justificació: Aquesta setmana s'ha inaugurat la Fira ARCO a Madrid. Diuen que va d'art. A mi m'ha semblat sovint una mena de Borsa especulativa que té com a excusa presentar "creacions" o martingales sense plantejar-se res més. O com una forma d'inversió dels qui tenen "pasta".  Aquesta setmana passada, també va finalitzar  el Mobile World Congres, una de les puntes de llança de les noves tecnologies, que segons diuen els experts, només en els països de l'OCDE,  eliminaran 2 milions de llocs de treball en els propers cinc anys, i no tan sols despareixerien les feines "subalternes", sinó també d'especialistes i tècnics.
Aquest mateix dimarts s'ha presentat a Mataró, la Plataforma ecosocialista d'ICV, amb un dècaleg de propostes. D'aquest decàleg en destaco tres característiques. a) El decreixement és necessari si volem frenar o aturar en només 2 graus centígrads  l'escalfament del planeta. Això será molt difícil amb les polítiques de creixement econòmic, ja siguin neoliberals o keynesianes; b) la renda básica ha de ser un mecanisme de solidaritat per a la dignitat de tots els ciutadans; no ha de ser una almoïna, i ha d'anar acompanyada d'un repartiment del treball. Es tracta d'una visió postcapitalista per tal de superar  l'"exèrcit industrial de reserva" que deia el barbut Marx, per pressionar els salaris a la baixa, i també per fer front a la "trampa de la pobresa " dels subsidiats crònics. Amb un sistema fiscal progressiu és possible. O això o el treball precari, que ha vingut per a quedar-se si no capgirem el capitalisme salvatge que ha accentuat l'especulació financera i la troika aquí a Europa. I tots aquests elements m'han fet pensar en William Morris, que a l'octubre d'enguany farà 120 anys que va morir. Pensador original i al que considero el primer comunista verd.
Durant la primavera del 1996 vaig anar de viatge de Batxillerat -com professor acompanyant- a Londres. En les poques hores que tenia lliures entrava a alguna llibreria, per si trobava algun exemplar dedicat a William Morris en el centenari de la seva mort. Zero!!! Probablement jo no vaig buscar correctament. Almenys em vaig acontentar en trobar un llibre del seu biògraf més eminent, Eduard Palmer Thompson, l'autor del llibre més important sobre la formació de la classe obrera anglesa, i un dels animadors europeus del moviment pacifista dels anys 80's. Em va sorprendre ingratament, doncs en aquella época el mateix Príncep Carles de Gal·les, el de les "orelles", aprofitava per reivindicar un urbanisme i una arquitectura més "verda" i humana. I això sonava força a William Morris. A mitjans dels anys 90's, el partit presidit per Rafael Ribó, Iniciativa per Catalunya, intentava establir aliances amb el mosaic "verd", tan dividit i fragmentat. Aquesta temptativa, que va finalitzar amb un cert èxit, va atraure les ires del propi Santiago Vilanova, un dels portaveus "ecolo" més mimats per Convergència. En Vilanova mantenía que "no eren ni d'esquerres ni de dretes". El meu amic José Luis, candidat a l'Ajuntament de Mataró, em treia de polleguera quan pronunciava aquest eslògan.
Em vaig interessar per William Morris perquè el meu company i amic, Pep, me'l va recomanar en la llibreria de la Festa de Treball (PSUC) que es celebrava al Sot del Migdia. Un llibre en concret: "News of nowhere", que en castellà no sona gaire bé "Noticias de ninguna parte". I que sempre que he pogut he recomanat als meus alumnes. Per què? Perquè, tal com assenyala l'autora Maria Luisa Bernieri ("Viaje a través de la utopía", 1962), constitueix, juntament amb el passatge de Diderot ("Supplément au voyage de Bougainville"), una utopia antiautoritària. Ni l'obra "Ecotopía", d'Ernest Callenbach, de matriu ecologista, no compleix aquest requisit de no-autoritarisme. La Bernieri era una anarquista italiana...
A Espanya va sortir publicat la biografia de Morris, d' E.P. Thompson, gràcies a la magnífica tasca d'Edicions Alfons El magnànim, del País Valencià (1987), que també editava la revista de ciències socials més interessant de l'Estat, "debats", fins que va arribar la màfia PPePPera més "lerda" de la història...  Posteriorment, Edicions Destino va publicar el llibre d'Anna Calvera, "La formació del pensament de William Morris", dedicat més a la seva obra plàstica-artística bo i que també fa referència a la seva obra política.
Segons el pensament ortodox marxista, Morris figurava entre els socialistes utòpics gràcies a la novel·la "News of Nowhere". A parer del desaparegut historiador E.P. Thompson, el gran interés que va suscitar l'obra de Morris a partir dels anys 60's del segle passat derivava d'haver acomplert una visió de la totalitat social a partir dels dos problemes més immediats a l'individu: l'habitatge i el treball.
La visió del treball al llarg de la història d'occident, per part dels protagonistes implicats i per part de la cultura dominant, ha variat molt des de l'Antiguitat. Durant els períodes esclavistes a Occident -de l'Antiga Grècia i Roma- era considerat una tasca de les clases pobres o dels esclaus. A partir de la dominació cristiana, sempre s'ha considerat un càstig tot rememorant el mite del Paradís d'Adam i Eva: el treball és un càstig diví a causa del pecat original, i així durant l'Edat Mitjana. Fins i tot el mot treball dóna pistes si seguim la seva etimologia. TRIPALIUM, com a instrument de tortura, o TREPALIUM, el jou que es posa als animals per llaurar la terra. Ens els darrers segles, s'ha associat el treball amb l'alienació (Marx, Morris), i actualment com un bé escás, del que cal "gaudir" si volem tenir una existència digna... Fins que les noves tecnologies están fent replantejar tot plegat: la tecnología revoluciona les formes de produir i ¿creen nous llocs de treball? Fins i tot l'ideòleg d'internet, Manel Castells, deia que sí. Però l'eliminació dels antics va a una velocitat impensable només dècades abans. També aquest mite ha caigut.

L'obra de Morris dóna per a molt: ens aporta una caixa d'eines per tal de repensar la vida quotidiana, el treball, l'art, I aquest és el seu mèrit.

BELLESA I SOCIALISME
Morris va ser un artista acomodat molt rellevant en el camp de les arts decoratives, i es va considerar com una extravagància el que es declarés socialista, i també pacifista, com ho va mostrar tot criticant la intervenció del seu país en la guerra de Crimea. I aquesta perspectiva socialista la va traslladar a l'art que, per a ell era essencialment un problema quotidià (ben lluny de l'anomenat "realisme socialista" estalinista).
El 1880 Morris era una figura de prestigi reconegut en l'àmbit de l'art i del disseny i era considerat un dels artífex en la creació i difusió del que aleshores s'anomenava el mobiliari artístic ("Art Furniture").
Fill d'un ric propietari de mines, Morris havia pogut conèixer el funcionament econòmic del sistema capitalista des de dins i havia comprès perfectament què significava el concepte de benefici i què era en realitat la plus-vàlua. Respecte del pensament sistematitzat i científic en el mètode d'exposició com és el de Marx, la solució de Morris resulta totalment original i prou reeixida: les seves conferències no sols contenen una traducció de la filosofía marxista en els termes propis del pensament anglès, sinó que són també un esforç per explicar-la en termes quotidians i, per tant, més fàcilment comprensible per a la majoria de la gent no avesada en qüestions acadèmiques. La seva visió de la societat coincidia amb la de Marx en tot allò substancial. La reflexió morrisiana esdevé aleshores un procés de reinterpretació de les seves pròpies idees a partir de Marx.
Segons el seu plantejament, la bellesa no sols educa el sentit estètic dels humans, sinó que també influeix en els seus comportaments i la seva forma de viure. Morris torna obrir la qüestió de la relació entre ética i estètica. Una pregunta recurrent es fa Morris: ¿per què s'ha arribat a degradar tant el paisatge en el segle XIX quan tants anys d'història no havien ni tan sols influït en ell o, més aviat, l'havien sempre millorat? ¿Per què abans tota obra humana era una obra d'art i ara gairebé cap o només algunes de molt especials creades amb aquest únic objecte? ¿Per què abans no existien diferències de grau entre les arts i  el que feia tothom era una obra d'art?
Morris planteja l'estètica com una reflexió sobre la felicitat humana. La bellesa constitueix el símptoma més evident i palpable de la vida feliç, i esdevé un dret inalienable de l'individu i una obligació prioritària de tota organització social.

LA CAPACITAT HUMANITZADORA DEL TREBALL CREATIU
Morris va ser molt influït per John Ruskin (1819-1900). Ruskin, també fill d'un ric comerciant, es va rebelar contra els efectes deshumanitzadors de la Revolució industrial. Pensava que l'art, essencialment espiritual, va assolir el seu cim durant el Gòtic de finals de l'Edat Mitjana. Ruskin va ser el cap de files dels anomenats prerafaelistes, perquè va assenyalar al pintor Rafael com autor del pecat de pintar amb més detall unes parts més que d'altres. Com  economista i reformador social, Ruskin es va manifestar adversari àcid del que ell considerava letal de les doctrines de l'escola anomenada manchesteriana. Ho va fer adreçant cartes als obrers i bracers del Regne Unit. L'Escola de Manchester es caracteritza pel seu liberalisme (el que avui anomenaríem ideologia neoliberal) i la seva doctrina económica que promou un lliurecanvi sense condicions, l'egoisme i l'individualisme ferotges.
Gràcies a aquesta influència, Morris pensava que la major part d'activitats laborals desenvolupades segons el plantejament dels industrials del segle XIX, fonamentades sobre el principi de la divisió del treball, són objectivament degradants per al treballador i converteixen els obrers industrials en alguna cosa d'inferior als humans.

EL MORRIS "VERD" I HEDONISTA VERSUS EL MARX PRODUCTIVISTA
Morris divergeix de Marx en la visió de la naturalesa. Per a Marx la naturalesa no és més que l'escenari de la vida humana, i, si bé es el seu ambient natural, no per això és menys hostil, i l'ésser humà ha de lluitar amb ella per procurar-se els mitjans de supervivència. En la formulació de Morris, en canvi, l'ésser humà s'integra orgànicament en el fer propi de la natura, fins al punt que la seva condició d'ésser humà no es realitza si no és acomplint els designis que la natura li dicta.
El treball i l'art, segons Morris, han d'anar vinculats. Quan una determinada feina necessària a l'ésser humà per a la seva supervivència pot ser efectuada plaentment. Per tant, l'aparició d'una actitud artística en el treball i la presència d'una dimensió  ètica en el resultat són inevitables.
El principi del plaer en el treball ofereix a Morris la possibilitat de mostrar un model de felicitat humana assequible per a la major part de la gent independentment de la seva situació social, de la seva formació cultural o de la seva trajectòria artística.
Morris nega qualsevol probabilitat de regeneració a tota aquella proposta reformista que intenti millorar les condicions de vida de la classe obrera només reduint el període de temps laboral i augmentant el d'oci sense intervenir directament en el procés productiu. Per això, pensar que la gent treballa per poder disposar de més temps lliure és una idea totalment equivocada, que potser ofereix una mínima compensació per suportar el sofriment diari però que, en realitat, serveix per perpetuar el sistema laboral existent. La bellesa, doncs, esdevé un concepte relatiu que no depèn de l'aplicació d'unes regles estètiques, siguin del tipus que siguin, sinó que es limita a ser el producte de l'expressió d'un individu conscient de la seva propia humanitat.
L'objectiu de Morris era criticar la utilització burguesa de la mecanització de la seva época. Aquest plantejament és perfectament aplicable en l'actualitat. Ara que l'ex-socialdemocràcia també ha renunciat a la salvaguarda dels drets dels assalariats, totes aquestes reflexions sonen a luxe extravagant, ¿oi? Però sense fites no podrem endreçar i dibuixar el nord. Podem ser perdedors però no seria acceptable estar perduts.
En un proper capítol: el socialisme de William Morris


dimarts, 1 de març del 2016

PASOLINI, DES DE LA BOIRA, I A DESTEMPS

He fet tard. Pasolini va morir el 1975, i com mana la tradició, cal esperar un nombre d'anys rodó per fer el paripé de l'homenatge. El 2015 es commemorà el 40è anniversari d'aquest poeta, escriptor, cineasta, i polèmic fins a la mort. Tràgica mort. Amistats perilloses, diuen.
Tres episodis han convergit per al recordatori de l'italià escandalós: El llinxament de la portaveu de l'Ajuntament de Madrid, Rita Maestre; una altra acció de fiscalía contra un artista del nord per "ofenses a les creences religioses", i el marujeo de la innovació tecnológica del Mobile World Congres.
Va néixer el 1922, l'any en què Mussolini va assaltar el poder. I va morir el 1975, denunciant el "nou feixisme", que ell associava a la degradació que el desarrollisme sense fre i el consumisme que ha trasbalsat la moral dels camperols proletaris, arrelats a la terra i a una solidaritat humana, que ja ha desaparegut. Carnal, edípic, transcendent i molt religiós. I també comunista, a desgrat del seu pare, militar i feixista, a desgrat que el seu germà va ser mort per una guerrilla comunista pro-titista. Quan el 1949 va ser expulsat del Partit Comunista Italià va rebre un cop traumàtic. A punt de suicidar-se va estar. El van expulsar per haver estat acusat per corrupció de menors, quan gairebé tenia vint-i-cinc anys i descobria la seva homosexualitat amb joves que encara no tenien els 17 anys. Un capellà i la Democràcia Cristiana van estar rere aquella acusació.
Pasolini i homosexualitat han estat sovint, malenfocats, el centre d'atenció de Pasolini. Ell va optar per no amagar-se, quan des de la seva regió natal del nord va traslladar-se a Roma amb la seva mare. L'heterodòxia l'assimila a un Sócrates, condemnat per un Jurat popular, també per una mena de corrupció ideológica  dels  joves nobles d'Atenes. Però, sobretot, tenen en comú el haver-se convertit en fibló d'allò políticament correcte, que diem ara. Amb una gran diferència, Sócrates va flirtejar amb el partit antidemocràtic, com explica el filòsof i historiador Luciano Canfora ("El mundo de Atenas"). No fou així en el cas de Pasolini, tant en la seva vessant poética, literària, com en el cinema (Accatone, per exemple). Sempre se m'ha gravat la seva máxima: "L'intel·lectual té com a obligació donar veu als qui no la tenen". I de Gramsci sempre m'ha quedat la seva cita: "El Partit ha de ser el príncep modern, o l'intel·lectual col·lectiu". I és clar, si es tracta d'un partit útil per a l'emancipació dels de baix.
Quan en 1948, el secretari general del PCI, Palmiro Togliatti, decideix impulsar la publicació dels "Quaderns de presó" d'Antonio Gramsci, Pasolini  -a Gramsci- el pren com a model. L'heterodox Gramsci proposa un concepte nacional popular de la cultura i de l'acció política, ben lluny dels peceptes que provenien de la URSS.  Gramsci, però, reconeix que el camí del partit bolxevic ha estat també fértil i heterodox perquè s'allunyaven de l'esquema rígid del cientifisme del mateix Marx.
Primer ho va fer a la seva regió de Friuli, reivindicant el seu dialecte en la poesía, doncs la cultura proletària rural s'hi veía identificada. I quan és a Roma, intenta identificar-se amb el subproletariat, intentant allunyar-se del neorrealisme, i també en contradicció, sovint aspra, amb el totpoderós PCI, en el terreny polític i cultural.
Entre 1951 i 1957 composa un conjunt de poemes dedicats a Antonio Gramsci. El jove Pasolini troba en Gramsci un enteniment cultural profund dels grans sistemes de crreences de la tradició, dotant així de profunditat moral i sentit social.
A "Les cendres de Gramsci", Pasolini s'adreça a l'esperit del fundador del PCI per tractar de comprendre què està succeint i què ha de fer-se amb la incipient destrucció de la cultura popular en una Itàlia en rápida expansió económica. Pasolini anuncia per primer cop una idea recurrent: la subordinació cultural de les clases populars a les de les clases propietàries. I cal lluitar i enfrontar-s'hi a aquesta ofensiva.
Antonio Gramsci
El progressiu sentiment d'extranyament de Pasolini respecte al món de les clases populars es manifesta en tota la seva amplitud en ELS ESCRITS CORSARIS i en LES CARTES LUTERANES. En aquests textos de mitjans anys 70, coincidint amb la restauració conservadora, es constata ja la destrucció del paisatge i de la cultura popular que tindria lloc més tard..... I no només en l'era Berlusconi.
Malgrat percebre la capacitat dels poders globals, políticament anestesiants, la força dels quals recau en la seva capacitat de trobar adhesió social, Pasolini va reafirmar fins al final els seus ideals comunistes, tot mostrant que no és possible enfrontar-se a la realitat quotidiana sense mantenir una creença sincera en la possibilitat d'un projecte de transformació social i sense fer el possible per mantenir dempeus el pont que uneix unes generacions amb d'altres.

PER QUÈ PASOLINI, ARA?
D'entrada perquè la política s'ha anat convertint en un metallenguatge inintel·ligible sobre les elementals exigències del conflicte social, de la lluita de clases, en definitiva.  Es diu nova política, i aquests nous líders parlen de relat, en comptes de parlar de reivindicacions, parlen de subjectes i d'actors, en comptes de parlar més clar.
Quan he escoltat la rajada d'un dirigent de la CUP, m'ha fet vergonya aliena de la frivolitat que existeix entre aquests suposats joves radicals a temps parcial: https://soundcloud.com/diagonal-70646922/debate-parte-viii-un-encuentro-con-las-cup-pacto-con-junts-pel-si
Pasolini (potser a contracorrent, i malgrat que em contradigués en Vidal Villa, l'economista trotskista i enyorant del París-Maig del 68), va intuir el contingut regressiu, petitburgès, de la "revolta". I ho va intuir pen endavant respecte a d'altres molts, que el "MAIG" estudiantil italià no tenia res de la revolució cultural maoísta, en la que s'inspirava, sinó que era una xifrada revolta de la burgesia contra si mateixa, com diu Enzo Siciliano, autor de la seva biografia.
Escrit el 1978 i editat a Espanya el 2015
Quan Pasolini assenyalava que el conflicte entre estudiants i policies era el conflicte entre dues bandes que, arcaicament anomenava dels RICS i dels POBRES, desenvolupava una argumentació completament a la contra i també molt clarivident, com el futur després verificaría. Els policies, segons ell eren els "fills de pobres", fills de les perifèries i maleïts de la Terra. Aquí els maldèiem com "los desertores del arado", i jo a la meva familia n'he tingut un bon grapat, perquè o era a la Policia, la Renfe, o a l'atur i a la fam.
I aquestes observacions podrien servir també per fer una reflexió en profunditat i sense prejudicis per al famós 15-M i la "nova política" i al "procés". ¿Quant n'hi ha de desig d'igualtat per lluitar contra el precariat, i quant n'hi ha de protesta pel desclassament i la ràbia per no gaudir d'allò que s'hava promès als fills d'una naixent clase mitjana, no precisament revolucionària?






"BORGEN" I "EL PACTO (PSOE+C'S) SOEZ"

En aquests dos mesos postelectorals després del 20-D, que han donat lloc a un parlament post-bipartidista, el periodista Enric Juliana ha popularitzat l'expressió "Borgen" per seduir-nos amb el frame (marc mental) de que el GRAN CENTRE podria ser una fórmula adient també per a Espanya, donant un protagonisme especial a CIUDADANOS. Enric Juliana, erudit ex-psuquero i des de fa temps periscopi de Convergència a Madrid, és un astut i esplèndid dibuixant del panorama polític i de les forces més respectuoses amb l'estatu quo. Com bon seductor té bona tècnica en l'ús dels metallenguatges.
El metallenguatge és un llenguatge que tracta d'altres llenguatges. I parlar del Centre és una manera de parlar de política però sense parlar de la gent ni de les seves necessitats.Així podem parlar d'espais, d'actors, de relats. En definitiva, són eufemismes que fan allunyar-se a la gent de la política, entesa com l'escenari de conflictes intensos i de la comptabilitat del dolor dels ciutadans.
Tinc la impressió, i això sí que pot ser un prejudici, que l'admirador de Gaziel també té com a prioritat ajudar a cosir un cordó sanitari que impedeixi un possible pacte de les forces progressistes i d'esquerres.
Per què crec que s'equivoca Juliana i els qui com ell han establert aquesta comparació amb Borgen?

QUÈ ÉS "BORGEN"
"Borgen" és el terme col·loquial amb el que es coneix el Palau de Christiansborg, seu dels tres poders de l'estat de Dinamarca, a més de ser l'oficina del Primer ministre d'aquell país. I "Borgen" és el títol de la sèrie televisiva de tres temporades, que es van emetre la tardor del 2010 i 2011 (primera i segona temporades), i el 2013, la tercera i última.
La tercera temporada és perfectament prescindible, doncs han estirat del "xiclet" de forma innecessària i no aporta gaire més des de la vessant política central, i poca cosa més des de la vessant sentimentaloide.
La tesi principal de la sèrie consisteix en mostrar com un partit menor del centre polític és capaç de prendre el timó de la governació del país enfront els dos blocs: el suposat liberal burgès i el roig, que té com partit principal el que aquí seria el partit socialista (a Dinamarca, el partit laborista).
En la sèrie televisiva, EL PARTIT de CENTRE, anomenat ELS MODERATS té una trajectòria força  dilatada, no és pas un nouvingut, encara que minoritari. ELS MODERATS aconsegueixen formar govern amb EL PARTIT DE LA SOLIDARITAT (una mena de PODEM), ELS VERDS (que no són pas gaire socialistes) i EL PARTIT LABORISTA, al que reflecteixen com a força oportunista i desorientat perquè fa temps que ja no està format per obrers industrials. El Partit Laborista és el que queda sempre més malparat de tots, per ser el més populista.

LES 9 DIFERÈNCIES ENTRE CIUDADANOS (C's) I ELS MODERATS DE "BORGEN"
1.Segons la sèrie televisiva, el PARTIT DELS MODERATS és un partit de centre-esquerra.
2. El Partit dels Moderats és pacifista en l'àmbit internacional, i s'enfronta, per aquest motiu, als propis laboristes. C's té el gallet fàcil, com ja ha manifestat.
3.El Partit dels Moderats és molt més comprensiu amb certes "nacionalitats", com en el cas dels habitants de Groenlàndia. A Espanya és tot el contrari
4.El Partit dels Moderats recolza la sanitat pública i l'educació pública. Aquí està pel co-pagament
5. El Partit dels Moderats s'enfronta, en algun capítol, a l'arrogància del màxim magnat industrial del país.
6. El Partit dels Moderats, en qüestions de la relació de gènere dista molt de la postura que té C's respecte a la violència d'aquest tipus.
7. El Partit dels C's no ha nascut com un partit temperat entre la intervenció de l'Estat i el mercat. En canvi el Partit dels Moderats sí que es dóna més equilibri.
8. El Partit dels C's ha nascut com un partit extremista a Catalunya, i no pas moderat
9.El Partit dels Moderats fa gala de no fer lobby amb els empresaris, situació que, ni molt menys es dóna amb C's, el partit que va néixer de l'IBEX-35, i a iniciativa d'un suposat "banc català", el Banc de Sabadell ("Necesitamos un 'Podemos' de derechas", va dir el seu president)

PER QUÈ L'ACTITUD DEL PSOE ÉS "SOEZ"
Perquè l'acord PSOE+C's és un pacte per frenar la restitució de drets, i no pas per fer "fora Rajoy". És un pacte per no haver d'enfrontar-se davant la seva deriva ideològica i està desprotegint als que, en teoria, hauria de preservar, les capes populars. Perquè vol amagar el seu travestisme, en convertir-se en la Convergència i Unió del Sud, en un partit regionalista, per mol que vulgui manllevar-li la bandera de l'ESPANYOLITAT al PP i C's. Perquè amb aquest acord mefistofèlic, el PSOE no pot  escudar-se -no del tot- en l'excusa Zapateril del directori europeu.

QUÈ PASSA AMB CCOO ?
De la UGT ja no m'espero gaire. I si ara el tal José María Álvarez es converteix en el secretari general, encara menys.
Però CC.OO. hauria de fer rodes de premsa diàries per demanar la Reforma Laboral, i presentar les seves propostes d'esmenes a l'actual llei. O és que cal recordar que som un sindicat sociopolític? Trobo  l'actitud de la cúpula estatal molt tèbia i feble, com si esperés que toqués la loteria. Pressumeixo que estan pressionant des de l'ombra per bastir un pacte d'esquerres, però a vegades, i aquest és un moment, cal ser més contundent. I ara cal parlar de traïció de les promeses electorals del PSOEZ. Abans de jubilar-se en Toxo hauria de donar un cop damunt la taula.

QUÈ PASSA AMB PODEM?
Per què PODEMOS ha renunciat a la mobilització ciutadana? Confiava tant en l'ascens electoral que tot ho ha confiat a les urnes. I com deia el mestre Coscubiela: ni el parlament sol ni el carrer sol poden per separat. I PODEMOS ha descuidat, -i de quina manera!!!- aquest àmbit. Sense mitjans de comunicació afins i sense mobilització es pot quedar en pura façana i en un partit de fans del líder, cada cop més debilitat. El seu encert és que ha deixat de passar-se de llest i a fer les paus amb CC.OO.

 
 





L'OLIGARQUIA O LA CASTA BRITÀNICA, SEGONS OWEN

Després de l'èxit de CHAVS, Owen Jones es va llençar a publicar un altre llibre, aparegut ara ja fa un any a Espanya. EL ESTABLISHMENT. LA CASTA AL DESNUDO. En aquest nou llibre Jones segueix aplicant el seu estil periodístic. És a dir, al pur estil anglosaxó: recollir dades, i elles soles, van construir -el que ara es diu- un relat de la perversió de la democràcia: un relat de la merda, de la "podredumbre" existent dins la que se suposa que és la democràcia més antiga del món. I riu-te'n tu del que ha passat a València, a Madrid, amb el PP i amb Convergència a Catalunya.
Després d'haver entomat les dades de l'informe sobre desigualtat d'OXFAM-Intermón, llegir el llibre d'Owen Jones sobre la casta del Regne Unit requereix tenir a mà una dosi d'antidepressius. Si t'agafa en un moment baix, la primera reacció és la de dir "no hi ha res a fer", que és el que segurament els rics volen que sentim: la derrota, ara i per sempre. Un cop passat el primer tràngol, la segona reacció és la de decepció en verificar de forma fefaent  la deriva laborista-socialista, o dels partits dits en una altra època socialdemòcrates, i que ara s'han passat, a vegades, amb una desinhibició impúdica al bàndol dels rics: tant en les seves actituds personals com en l'aplicació de les polítiques econòmiques.
A Catalunya tenim força idealitzada la suposada democràcia anglesa, la de més solera. I la prova del nou de que és així és que el primer ministre conservador David Cameron ha acceptat el referéndum per a la independència d'Escòcia. I això ho diem per contrast al que passa amb els conservadors reaccionaris espanyols.
Doncs bé, quan un llegeix el llibre EL ESTABLISHMENT de Jones, la realitat és ben diferent: hi ha una oligarquia británica que no té res a envejar a l'oligarquia posfranquista espanyola. I la llista d'acusacions al sistema polític britànic el va detallant de mica en mica. Llavors no sobten les propostes que ha fet Cameron per evitar el Brexit, sobre les prestacions socials als treballadors europeus immigrants
-Per començar, el llegat de varis segles de poder aristocràtic no ha desaparegut, doncs més d'un terç de les terres britànica i galesa i més del 50% de les terres rurals encara segueixen en mans de pocs milers d'aristòcrates. L'Església anglicana dirigeix una de cada quatre escoles primàries i secundàries, mentre que els seus bisbes seuen en la Cambra dels Lords, cosa que converteix Anglaterra en l'únic país -juntament amb Iran- que té a clergues no electes ocupant un escó en les cambres legislatives. A més, l'Església anglicana és la més gran terratinent del país.
-Una altra característica d'aquesta oligarquia és que ha aplegat un poder d'una forma tan ràpida i agressiva que no té precedents, malgrat el maquillatge (avenços) en assumptes de llibertat sexual. No s'estan d'exhibir la seva arrogància i triomfalisme.

El llibre d'Owen Jones té una part molt interessant on assenyala com el consens per a la cohesió social que es va produir després de la Segona Guerra Mundial, amb el govern laborista de Clement Attlee (1945) s'ha anat desvirtuant i buidant a partir dels governs successius de la Thatcher. És el que l'autor anomena el CONSENS del que era políticament acceptable, mitjançant el qual a tots els polítics dels partits polític importants se'ls exigia una sèrie de preceptes bàsics si no volien veure's fora dels límits del marc d'acceptabilitat social. Aquell consens va produir un augment considerable del nivell de vida, així com el més gran i més estable creixement econòmic que el país ha viscut en tota la seva història.
Aquell consens en el que participaven els principals forces polítiques, els laboristes i els conservadors, caracteritzat pel que avui anomenaríem el model socialdemócrata, s'ha capgirat en el que Jones anomena LA DERIVA INVERSA.
Com això no es pot fer de cop ni d'una sola tacada, Jones va apuntant els diversos factors que van començar a fer forat en aquest tapís teixit per a la convivència i estabilitat social. Els pioners d'aquest capgirament van ser els ideòlegs, sobretot economistes extravagants en la seva època, com Hayek, que van ser mimats per uns multimilionaris poderosos que van invertir en institucions, fundacions (THINK TANKS), i en campanyes de suport a lobbies. Es tractava de convertir l'absurd i extravagant en quelcom que tenia sentit comú: la privatització, la desregulació i les retallades salvatges d'impostos per als rics.
Aquests ideòlegs recolzats per multimilionaris van trobar l'aliança de publicistes, també pagats per significats empresaris.
I així va arribar el thatcherisme al gran públic, amb una fita molt més ambiciosa: transformar la forma de pensar de la gent. Fer de la política una activitat molt semblant a la publicitat, és a dir captar la imaginació del públic de manera atractiva
I així va començar a deteriorar-se el consens socialdemòcrata de la postguerra, mitjançant el qual fins i tot el Partit Conservador gastava tant o més diners en política social que els propis laboristes. La nova ideologia consistia en demonitzar la despesa pública.
-A banda dels ideòlegs, es va anar enfortint l'aliança dels interessos patronals, la dreta política, i, a partir d'un determinat moment, s'afegeixen l'altra plataforma per assentar i consolidar aquesta DERIVA INVERSA: els mitjans de comunicació. Perquè amb l'arribada de les cadenes de notícies de 24 hores i la seva insaciable fam per tenir més i més comentaristes, sovint aquests ideòlegs van disposar d'una plataforma nacional tant en la televisió com en la ràdio. A Espanya aquest fenomen també el patim.
Si això afegim que els departaments universitaris d'economia s'han anat buidant d'oponents a la ideologia economicista liberal, ja tenim cantada la victòria dels partidaris d'un ordre que afavoreix als rics i poderosos, doncs poden accedir a un fons il·limitat de material intel·lectual, a més a més d'obtenir la respectabilitat acadèmica. Perquè ser d'esquerres en economia ara ja s'ha convertit en una mena d'espècie extravagant i en extinció.

EL LABORISME. DE DEFENSORS DE LA CIUTADANIA A LA CARRERA PROFESSIONAL I ENRIQUIMENT PERSONAL
La dissecció que fa Owen Jones de molts dels personatges que poblen el Parlament de Londres és gairebé vomitiva. Segons Owen, els parlamentaris s'han convertit en polítics corporatius, envejosos de l'elit hiper-rica que ells mateixos han ajudat a crear, i frustrats per estar perdent-se el botí de les pròpies polítiques. Només ocupar l'escó i ja pensen en com podran ser contractats en empreses privades amb sous suculents quan acabin el mandat. El que aquí a Catalunya hem vist a Sanitat, Marina Geli, o Boi Ruiz, o bé amb la ministra Salgado, Solbes, o el propi Felipe González, al Regne Unit és moneda corrent entre els parlamentaris. Ja no veuen el seu treball com una vocació, un deure o un servei, sinó que ho fan com una opció professional d'alt estatus.
El NEW LABOUR, el nou laborisme, és una prova més de la depravació de la política, que també veiem aquí en els seus homònims del PSOE. Un cop Tony Blair va assumir el lideratge laborista en 1994, i per por a ser qüestionat pels activistes interns, el nou laborisme va restringir la democràcia interna del partit. I així Tony Blair va decidir-se a acabar amb al dependència que tenia el partit de la financiació dels sindicats; en comptes d'això, va buscar el recolzament financer d'individus rics. L'assumpte Murdoch és la punta de l'iceberg d'aquesta prostitució. El fet de que Tony Blair rebategés el laborisme com a nou laborisme va ser, per damunt de tot, un intent conscient d'atorgar al partit una imatge "pro-empreses". Després d'arribar al govern va anar en direcció contrària al que havia dit a la campanya ealetoral: es va dedicar a retallar incansablement l'impost de societats, reduint així la càrrega fiscal sobre les grans empreses.
I aquí Owen Jones ho remarca ben clarament: Que el Partit Laborista abandonés la seva missió original va resultar crucial per tal que l'oligarquia (establishement) es convertís en el que és avui dia. I aquest acomodament del laborisme a l'oligarquia, d'ençà el 1994, va ser dissenyat tant per Tony Blair com per Gordon Brown.
Les grans figures del nou laborisme han acabat enriquint-se a base de treballar per a una sèrie d'interessos corporatius que xoquen amb els valors tradicionals del partit. Quan estaven en el poder, els nous laboristes van elogiar els avantatges dels mercats lliures, dels negocis i de l'empresa. Quan van abandonar el poder -malgrat tots els escàndols-, van seguir obtenint contractes d'aquelles mateixes elits econòmiques els interessos dels quals havien defensat. Els ministres de Sanitat es van convertir en mercenaris de la sanitat privada; els ministres de Defensa van acabar en les butxaques dels gegants de l'armament

EL FUNCIONARI ANGLÈS. QUI HO HA VIST I QUI HO VEU ARA
Un altre mite que Jones desmunta: la probitat del funcionari britànic, sempre escrupolós amb el bé comú i patriòtic. Després de la Segona Guerra mundial, els funcionaris van ser l'instrument de suport al consens creat pel govern laborista de Clement Attle i es van acostumar a uns principis bàsics, com ara, el de la intervenció estatal en l'economia. Quan Margaret Thatcher va intentar crear un nou consens polític va haver d'enfrontar-se a les tendències "conservadores" -deia ella- del funcionariat. Però això ja és historia passada. Ara és el contrari: el fet de que el funcionariat consideri d'absolut sentit comú les mateixes idees dels ideòlegs i publicistes neoliberals que abans qüestionava radicalment, contribueix també a reforçar l'estatu quo de l'establishment o l'oligarquia britànica.
Margaret Thatcher va tenir un èxit absolut en eliminar tota oposició, i actualment el funcionariat comparteix la mentalitat dominant del règim

LA LLEI MORDASSA TAMBÉ EXISTEIX AL REGNE UNIT
El cinisme no és monopoli de cap país o cap cultura específica, però és ben cert que les restes de l'imperi britànic conté moltes dosis d'aquest. La llei mordassa a Espanya, la de l'ínclit opusdeísta Fernández Díaz, està relacionada amb la porra i les manifestacions de protesta i contra els vaguistes. Al Regne Unit pren un altre caire: La publicitat i la denúncia de la pressió que executen els LOBBIES. La llei mordassa la van elaborar el govern de coalició tory-liberal, el 2013. Allí l'han anomenat la Llei de Pressió Transparent, Campanyes no Partidistes i Administració.
Se suposa que aquesta llei havia d'encarregar-se de les practiques "fosques" de pressió al Parlament. Els activistes, però, l'han batejat com la Llei Mordassa, perquè permet penalitzar sobretot als crítics a les polítiques del govern: ara, qualsevol organització que gasti més de 5000 lliures en suposades "campanyes no partidistes" es veurà obligada a registrar-se en la Comissió Electoral. Organitzacions benèfiques, sindicats i organitzacions de campanya hauran d'enredar-se en un costós i llarguíssim malson burocràtic per por a ser multats. En definitiva, qualsevol campanya que intenti fiscalitzar i monitoritzar les polítiques del govern pot ser titllada de partidista. Mentrestant, la llei deixa bàsicament tranquils als lobbies d'interessos privats. Els qui corren el risc de veure's silenciats són els crítics del sistema.

LA DERROTA SINDICAL
Actualment ja no poden pressumir de la seva força. Des del 1979 el nombre d'afiliats s'ha reduït a la meitat. I en el sector privat, la situació encara és més delicada, perquè tan sols un 14% dels treballadors està sindicat,  i molts d'ells són antics empleats de sectors públics que s'han anat privatitzant o externalitzat. Els sindicats s'han vist mermats per vàries raons. La introducció de lleis antisindicals de les que el pocavergonya de Tony Blair pressumia: "les més restrictives amb els dinciats que hi ha en el món occidental". Una altra raó clau és el final de la plena ocupació: en uns temps d'inseguretat laboral, la posició dels sindicats es veu debilitada perquè hi ha molts treballadors disposats a "tragar" amb els atacs als salaris i a les condicions laborals, per tal de no perdre la feina. Les derrotes sofertes a mitjans dels anys 80's pels principals sindicats, com ara el dels miners -abans considerats invencibles- van crear la sensació de que la lluita industrial era un exercici  inútil.


LA PREMSA CANALLESCA. A GRAN BRETANYA NO EXISTEIX LA LLIBERTAT DE PREMSA
Només l'enunciat provocaria una esgarrifança de Lluís Foix, autor del recent llibre de la porta giratòria de La Vanguardia, del carrer Pelai. Però Owen Jones ho argumenta tot dient que "existeix una premsa lliure de la intervenció directa del govern, que és quelcom completament diferent. El que succeeix, de fet, és que la majoria dels grans mitjans de comunicació els controla un nombre molt reduït de propietaris moguts per interessos polítics, el control dels mitjans dels quals és una de les formes més devastadorament eficaces de poder i influencia polítics de la Gran Bretanya moderna".
El cas més paradigmàtic és el de Murdoch, el magnat que controla la premsa popular i sensacionalista. Murdoch es va passar tota la dècada dels anys 80's i principis dels 90's defensant aferrissadament el projecte de la Thatcher i demonitzant i ridiculitzant els seus oponents, ja fossin els ajuntaments d'esquerres laboristes o el sindicalisme. Thatcher i Murdoch era una parella de fet i ben consolidada. Fins que a partir del 1995 el thatcherisme es va convertir en ridícul.
El "nostre" Murdoch CENTRISTA: Juan Luis Cebrián -PRISA-
Què va fer l'aspirant Tony Blair? Doncs,va anar a la residència australiana de Murdoch i allí van segejar un pacte dos mesos bans de les eleccions del 1997. I el diari The Sun a començar a recolzar-lo. Blair va guanyar les eleccions. Però, de fet, les va guanyar The Sun.
Però el detall que fa que la premsa no sigui lliure, segons Owen Jones és quelcom que ja expressa en la seva obra anterior, "Chavs": Els mitjans de comunicació s'han convertit en un ambient tancat de periodistes la gran majoria dels quals són d'orígens privilegiats, d'alumnes d'escoles privilegiades també. Aquestes característiques provoca que siguin força impermeables al sofriment de la gent corrent. I, a més, si afegim l'aixafament dels sindicats en aquests mitjans. ja tenim un quadre que assegura l'obediència interna. La força de treball -als mitjans de comunicació- s'ha anat tornant cada cop més temporal, la qual cosa facilita que l'empresa pugui contractar i acomiadar als periodistes quan vulguin.

LA BBC, l'heroica, l'admirada i respectada  des d'aquí BBC, és un trist fantasma del que fou. La majoria dels seus grans càrrecs provenen del partit conservador. Aquí també es practica la porta giratòria cap a empreses privades ben lucratives. Segons Jones, la BBC és un vehicle perfecte per a l'oligarquia (Establishment) atès que permet al estatu quo mercantilista ser retratat com una posició neutral i apolítica. I aquesta pàtina de "neutralitat" és la que fa a la BBC més tòxica, doncs la BBC projecta l'opinió de l'Establishment tant en temes nacionals com estrangers: segons estudis independents, es palesa la tendència constant a mostrar una orientació favorable vers els governs que ostenten  el poder

UN ALTRE MITE CAIGUT: LA CIVILITZADA POLICIA BRITÀNICA
A la Gran Bretanya els sindicats no són legals dins la Policia. Sí són legals certes associacions. Durant l'era Thatcher, així que van començar els conflictes industrials en contra de la política antisindical de la dama de ferro, una de les primeres mesures que la Thatcher va aplicar va ser un augment del sou del 45%, tot i que a la resta dels treballadors del sector públic se'ls estava aplicant retallades en les nòmines. Així va comprar la lleialtat de la policia. La força policial va jugar un paper destacat a l'hora d'enfrontar-se als oponents del règim neoliberal. Ja no era la policia del poble, sinó la policia del govern. En la vaga dels miners de 1984-85 la policia va ser usada com els mamporreros. hooligans de Maggie". La derrota dels miners a mitjans dels 80's fou l'episodi que va marca l'aixafament del moviment sindical modern: l'amenaça organitzada més formidable a la que l'Establishment s'havia enfrontat. I aquí la Policia va ser una peça clau doncs havia estat entrenada per sortir a la recerca de l'"enemic interior" del sistema. Aquesta mentalitat va donar forma a una cultura de la brutalitat, del traspàs de culpa i de l'encobriment. El cas de la catàstrofe de l'estadi de futbol de Hillsborough, a Sheffield, és simptomàtic: la policia va ser la culpable de la tragèdia, com així ho va dictaminar una comissió d'investigació el setembre de 2012.
Van ser titllats dels "

ELS HEREUS DEL "PATRIOTISME BRITÀNIC". EL PARADÍS FISCAL DE LA CITY
Si llegim la poesia anglesa més llegida, "If" de Kipling, una de les preferides del nostre José María Aznar, veurem reflectits els valors que abans se suposava se'ls inculcava a l'elit britànica. Sobretot el sentit del deure i de l'heroisme individual. També això és cosa del passat. Com també és cosa del passat la suposada responsabilitat institucional de les sèries d'època de qualitat (com la del bluff "Dowtown Abbey"). L'Establishment creu que no és raonable haver de pagar impostos a un Estat que ells creuen que és un simple obstacle molest del seu esperit emprenedor. Aquesta oligarquia no vol admetre que és precisament l'Estat el que li ha aportat negocis i riquesa.
Gran Bretanya, i Londres en particular, s'ha anat convertint en el lloc preferit per a oligarques estrangers. Gran Bretanya s'ha convertit en un "paradís fiscal residencial"
Quan el thatcherisme va consolidar la nova oligarquia, el sector financer es va veure més recolzat que mai. En cert sentit, el nou règim representava la victòria del capital financer per damunt del capitalisme industrial.
Quan el nou laborisme va arribar al poder el 1997, va permetre que la indústria continués en davallada mentre que la City prosperava com mai no ho havia fet. La justificació interna del laborisme era, en part, que els ingressos por impostos procedents del sector financer es podien invertir en programes socials. Aquest era l'argument de Gordon Brown (un pacte amb el diable, igual que Blair va firmar el pacte amb l'altre diable: el rei de la premsa, Murdch). Aquesta era la base del nou laborisme.
És per això que l'elit política es cregui ara indestructible.
A mesura que es redueixen els salaris a la Gran Bretanya, el nombre de bancs d'aliments s'ha disparat, així com la taxa de suïcidis, que és l'indicador màxim de la desesperació. La City, per contra, no dóna mostres ni de culpa ni de vergonya.

LA CITY, EL BALUART CONTRA LA DEMOCRÀCIA. O EL SOCIALISME PER A RICS.
La City és una institució que es remunta al segle XII. Degut a que la City de Londres fou des de temps antics un centre neuràlgic de l'economia i del comerç, se li concedia certa  autonomia, i amb aquest motiu, una sèrie de practiques i privilegis molt arrelats han sobreviscut. A partir del segle XVI, la Corporation es va convertir en un centre del comerç i de les finances.
No està sotmesa al mandat del Parlament i, fins i tot, té el seu propi representant, que seu enfront del president de la Cambra dels Comuns. En 21 dels 25 districtes que té la City, el vot correspon a les empreses, la majoria del sector financer. El nombre de vots que té cada empresa depèn de la seva grandària. No són els treballadors els que nomenen als votants, sinó les empreses.
Més o menys la meitat de les donacions que rep el Partit Conservador provenen de la City.

En opinió de Jones, restaurar la democràcia també implica lluitar contra el poder dels financers. Gran Bretanya -afegeix- no depèn tant de la City, o de les finances en general, com afirmen els oligarques: la indústria proporciona una major recaptació d'impostos i més llocs de treball, i a més, no ha estat rescatada amb milers de milions de lliures.










.