dissabte, 30 de setembre del 2017

UN TRICORNI A CASA. LA GUÀRDIA CIVIL I EL SUD (i 2)



PASOLINI I LA "REVOLTA"


No em canso mai de dir que Pasolini va ser un dels fars de la cultura europea en general i de la d'Itàlia en particular ( http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2016/03/pasolini-des-de-la-boira-i-destemps.html) . Iconoclasta i esperit lliure per antonomàsia.


Pasolini va intuir el contingut regressiu, petitburgès, de la "revolta". I ho va intuir per endavant respecte a d'altres molts, que el "MAIG" estudiantil italià no tenia res de la revolució cultural maoísta, en la que s'inspirava-

Quan Pasolini -anys 60's- assenyalava que el conflicte entre estudiants i policies era el conflicte entre dues bandes que, arcaicament anomenava dels RICS i dels POBRES, desenvolupava una argumentació completament a la contra i també molt clarivident, com el futur després verificaría. Els policies, segons ell eren els "fills de pobres", fills de les perifèries i maleïts de la Terra. Aquí els maldèiem com "los desertores del arado", i jo a la meva familia n'he tingut un bon grapat, perquè o era a la Policia, la Renfe, o a l'atur i a la fam.
I aquestes observacions podrien servir també per fer una reflexió en profunditat i sense prejudicis en relació al procés. Encara que només fos per contemplar també aquest angle: la revolta de les classes mitjanes catalanes, per un costat, la revolta de les classes mitjanes espanyoles desheretades que han vist frustrades les seves expectatives (PODEMOS). 
¿Quant n'hi ha de desig d'igualtat per lluitar contra el precariat, i quant n'hi ha de protesta pel desclassament i la ràbia per no gaudir d'allò que s'hava promès als fills d'una naixent clase mitjana, no precisament revolucionària?

 EL PROCÉS I LES "FORCES D'OCUPACIÓ": EL SUR TAMBIÉN EXISTE

Eren nazionalistes espanyols els qui es manifestaven en suport de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional en expedició a la  "colònia Catalunya"? Jo crec que no. Crec que l'esperit nacionalista, si ho és, és tan fort com el que es respira aquí.
Hi ha manipulació i instigadors d'aquestes manifestacions tan barroeres? Crec que són paral·leles a les d'aquí. Nazionalisme contra nazionalisme: ES REFORCEN MÚTUAMENT.
Però el comentari que va fer Passolini ens és útil perquè oblidem sovint que es tracta de la lluita per la distribució dels recursos.

La Guàrdia Civil, no només és un cos armat. En aquesta ocasió pren el significat, es pot identificar amb el símbol genèric -i com a tal també abusiu- del Sud: no té una indústria potent, però té mà d'obra, té demografia que emigra.
Quan des d'aquí s'intenta fer mofa, a causa -justificada del PIOLÍN- crec que hem de veure, no pas les forces d'ocupació, sinó -a més de la legalitat que se suposa que estan restablint- el conflicte endèmic del Sud.

Antonio Gramsci, un dels fundadors del Partit Comunista Italià, ja ho va plantejar: ÉS la qüestió del mezziogiorno: la qüestió del Sud.  Molts països tenen el seu Sud. A Espanya està representada per la Guàrdia Civil: humiliar la Guàrdia Civil, és , en certa manera, reflectir aquest menyspreu per la gent del sud, un aspecte supremacista -molts sectors de l'independentisme català- que mai no toleraran. I els centenars de milers de gent immigrada que som a Catalunya tampoc: ja siguem comunistes o d'"extremo centro".
Quan es produeix una disputa pels recursos, el Sud vol aixecar la veu com sigui, per no quedar-se despenjat: Alemania té l'antic Est, on es fort DIE LINKE. França té el seu sud: Marsella, profanat per l'extrema dreta  del FN  i ara sembla que s'està redimint amb l'auge de la France Insoumise. Jean-Claude Izzo, ja difunt, en la seva trilogia del detectiu Fabio Montale, ho expressa clarament. I d'Itàlia? Tres quarts del mateix.

L'Europa alemanya vol subordinar al Sud, inclosa a França. I aquí, amb artur Mas al capdavant, vol que la seva burgesia agafi l'ascensor cap el nord... Fa riure !!! O el Sud s'uneix amb els seus sub-suds o tindrem un futur més precari !!! No consisteix en això l'herència del "Manifest Comunista"? No és aquesta la lliçó grega?
Part de la burgesia catalana, capes mitjanes, amb l'embolcall d'aquells que han confòs ser revoltosos amb ser revolucionaris, han pensat que Catalunya no forma part del sud, i es vol convertir en una Holanda sionista,  paradís fiscal inclòs, contra el sud "espanyol" i okupant. Oligarquías: haberlas haylas, por supuesto!
Catalunya i la seva economia està força desequilibrada. Forma part del sud. El company Albert Recio ho ha senyalat moltes vegades. Tindrem veu i vot per defensar els llocs de treball de Santa Perpètua de la Mogoda (empresa ALMSTON) després de la fusió amb Siemens (alemanya) ?
En plena convulsió de concentració de capitals, en plena ebullició dels operadors de l'economia, com poden ser els col·lectius polítics d'esquerres més clarividents?
Aquí el tripartit unilateralista pensa que que és possible desenganxar-se del seu "sud": Ha triat el secesionisme. D'altres trien la xenofòbia: en definitiva, maneres d'escapolir-se de la solidaritat en la distribució dels recursos.
Si hi ha una negociació, o procés constituent, també caldrà tenir en compte aquesta perspectiva-


Com és possible que CC.OO., el meu sindicat de referència, no tingui més coratge i dir que "ja n'hi ha prou" de tanto cuento ? Com és possible que els comuns estiguin tan "acollonits" per la pressió dels unilateralistes? I com és possible que els meus referents d'ICV guardin tant de silenci a banda d'algunes excepcions?
Com podem dir que és mobilització una agitació tan governamentalitzada sense denunciar-ho? i, a sobre, fer-li costat?
Emprant el símil futbolístic: Un equip es construeix des de la defensa. En política això significa ser clar i no deixar-se endur per la ideologia dels altres, quan sabem que aquesta ideologia no porta a la unió sinó a la desunió de les capes populars per la via identitària i tribal. 

"Roma no paga traïdors" ho ha dit la infausta Boya (CUP). I crec que té raó. Ella es refereix a que no perdonaran als comuns quan el tripartit unilateralista torni a guanyar les eleccions i es reparteixin un altre cop les nòmines dels càrrecs, els mitjans de comunicació públics -i l'agenda política-. Però, jo dic també  que "Roma no pagarà traïdors" essent Roma aquí els electors que van confiar en els comuns, en ICV, per dir prou al procesisme.









UN TRICORNI A CASA. LA GUÀRDIA CIVIL I EL SUD (1)


Durant anys he tingut un tricorni a casa. Ho confesso. Me'l va regalar el meu cosí . Era un objecte al qual li tenia un cert "apego". Antonio, el meu cosí, ara està jubilat. Me'l va oferir a l'Estació de França, com un record. Ens acomiadàvem després de passar uns dies amb nosaltres a Mataró. . Aleshores jo devia tenir deu anys. Ell tornava del País Basc, Vitòria, on havia passat gairebé un any. Va ser el seu primer destí, i patia..... Aleshores ETA ja havia "executat" alguns guàrdies. M'imagino que encara no existia Intxaurrondo ni el general Galindo s'hi havia instal·lat. 
Al meu cosí Antonio me l'apreciava molt. L'havia conegut a  Pozoblanco, on el marit de la meva tieta Teresa, Eloi, era caporal. Hi vivien a la pròpia caserna. Van ser pocs dies d'un estiu calurós, com sempre. Tenia traça per arreglar motos i cotxes i volia ser mecànic, però allà a Pozoblanco no hi havia feina. Així que com d'altres abans que ell, tenia opcions d'ingressar a la Renfe, com el meu pare, o bé ser número a la Guàrdia Civil. Després de Vitòria va recalar a Madrid, i finalment, va estabilitzar-se a Córdoba, de mecànic de cotxes de la Benemèrita, i prop del Campo de la Verdad, barri que es va recuperar de la degradació durant el període de l'alcaldia de Julio Anguita.
A més del meu cosí tinc dos oncles més enrolats en el "Cuerpo", algun d'ells a Mataró. Els seus salaris eren més baixos que els del tèxtil, del metall o  de la construcció.
Per mi, en aquella època d'infantesa, visitar una caserna de la Guàrdia Civil, tenia un significat diferent que per a la majoria de la gent. Fins i tot el meu pare m'enviava a que un guàrdia de la caserna de Mataró, pare de dues criatures i mancat de diners, pogués guanyar-se un complement. Tallava el cabell molt bé, tant bé com els barbers marroquins d'ara del carrer Mèxic o Poeta Punsola, que tenen una destresa estraordinària. Aquell guàrdia, el nom del qual he oblidat, era un artista amb les tisores. Estava allotjat en una habitacioneta, entrant a la dreta,  al final del pati, prop de la tàpia que donava al carrer Floridablanca. Ara tot allò és l'Escola Anxaneta.

Al Barri de l'Esperança, 301 habitatges, hi havia almenys prop d'una desena que treballaven a la Guàrdia Civil: al carrer Colòmbia, a l'Avinguda d'Amèrica, a l'Avinguda del Perú, i fins i tot a dalt de tot del carrer Argentina, prop del Cementiri, hi havia el més important que fins i tot parlava català, cosa que m'estranyava. Molts es jubilaven als 55 anys i es dedicaven a ser conserges d'institut o bé de vigilants de fàbriques... Els seus fills jugaven amb el meu germà i el més petit venia amb mi al cole. Alguns fills d'aquells guàrdies posaven música yeyé a la caseta del Desvio de l'Avinguda Amèrica, una dependència vinculada a la Parròquia del Cementiri .... 
La Guàrdia civil, els "guàrdies", feien respecte quan no por....Era el franquisme... Tenien poder i alguns molts fums... Molta d'aquella gent va votar a en Salvador Milà, al "estudiante", a les Primeres Eleccions Municipals,  al que coneixien d'haver sortit a la tele a "Cesta y Puntos" de Daniel Vindel, secretari de l'Associació de Veíns de Rocafonda, i després a la llista del partit dels comunistes catalans, el PSUC

Quan vaig treballar a Caixa Laietana, a l'agència dels Molins, vaig conèixer un ex-guàrdia civil. Un dels companys més entranyables que mai he tingut, l' Antonio, també, com el meu oncle guàrdia i com el meu cosí, també guàrdia. Coincidències de la vida. Antonio J.G. Venia de "Tráfico". Li deien "el aguililla", pel seu nas prominent, tan prim com un espàrrec. Antonio, va entrar a treballar juntament amb d'altres guàrdies i policies que va contractar la Caixa Laietana per aprofitar-los no només com a agents de seguretat, com havia ordenat el Ministerio del Interior, ja que tenien llicència d'armes, sinó també com a caixers. Va ser una astúcia de l'empresa per estalviar-se un lloc de feina. Majoritàriament votaven a Comissions Obreres en les Eleccions Sindicals per al Comitè d'Empresa. Tenien més consciència de classe que no pas els afiliats al sindicat majoritari, EL SEC (Sindicat d'Estalvi de Catalunya), sindicat de la patronal i nacionalista (Convergència Democràtica de Catalunya). 
Antonio, fill de guàrdia civil també, tenia un germà capellà progressista, deixeble de Tarancón i que aleshores estava destinat a una població petita del Berguedà, i parlava català amb accent extremeny. Només un dia es va enfadar amb mi. Feia un any de la mort de Franco, i en una petita broma li vaig comentar que ell era "un desertor del arao"... El vaig veure molt enrabiat, vermell.... i humiliat....


EXPLICO AQUESTES HISTÒRIES I RECORDS PERSONALS...
Sobretot per aquest motiu.



Jo no vull fer una apologia de la Guàrdia Civil, ni molt menys. Però cal posar en perspectiva una situació i no caure en la demonització banal. Durant la transició molts van patir el seguiment de la "Brigadilla" Político Social de la Guàrdia Civil. Ara em trobo algú ja jubilat... En aquella època vigilaven, seguien i assetjaven als sindicalistes dins la CNS, a les xerrades del Racó d'en Terri; van colpejar al company Miqui, i a entre d'altres, en presència meva, al pare de Paco Cantero en una manifestació de CC.OO. d'un hotel-restaurant de la N-II direcció Llavaneres. I tantes altres coses que altra gent pot comentar.
El temps ha passat i, sortosament, avui la Guàrdia Civil gaudeix sovint de més respecte, per ser "més professionals" que els Mossos d'Esquadra, que tenen més salari. Un dels escriptors en llengua castellana més coneguts, Lorenzo Silva, ho reflecteix en la sèrie de Bevilacqua i Chamorro.
"Blanquejar" (netejar) la imatge d'aquest cos militaritzat ha costat temps i varis relleus generacionals. I també el seu protagonisme contra la corrupció del PP i de CiU, partits podrits que han parasitat les institucions.


dissabte, 16 de setembre del 2017

DAVID BOTE COM A PROFECIA.... I EL TEMPS DE LES CIRERES

Aquest era l'encapçalament de la notícia d'una de les revistes gratuïtes de gran tirada a Mataró
"Unes 500 persones es van manifestar dijous a la tarda davant l'Ajuntament de Mataró en suport al Referèndum de l'1 d'octubre. Els assistents convocats pels promotors del manifest "Volem democràcia", van reclamar a l'alcalde David Bote que col·labori amb la consulta i cedeixi espais municipals per a la cita amb les urnes".

En assabentar-me d'aquest acte, no me'n vaig ni adonar que unes paraules, poques, sortien de la meva boca, sense meditar-les, com un acte espontani i automàtic: "EN BOTE JA S'HA GARANTIT LA REELECCIÓ". Semblava una afirmació temerària, extravagant pels temps que corren, però lluny d'esvair-se, s'ha anat consolidant en mi aquesta convicció, i és això el que vull argumentar:

DAVID BOTE va accedir a l'alcaldia quan el PSC havia obtingut els pitjors resultats de la seva història, enmig d'una crisi interna devastadora, gràcies a un pacte de legislatura amb CiU. Sense careta i sense escrúpols representava la plasmació de l'anomenada sociovergència, tan denostada per alguns i tan apreciada en silenci per l'establishment.
Les negociacions del cartipàs municipal no van ser gaire edificants. no es va tractar d'un acord "per a la ciutadania i per l'estabilitat". Això és literatura cínica de consum intern. Més aviat va ser un pacte entre empreses d'intermediació en el que es van acordar la contractació de nòmines i salaris, que al cap i a la fi és el que aguanta l'arquitectura política i organitzativa de les estructures partidàries: cash i business: entre bastidors dos personatges ben coneguts de les maniobres polítiques des de fa anys.... Ja ho he dit, no va ser gaire edificant.
Bo i així ha durat fins a la meitat del mandat.
David Bote va encapçalar una candidatura que alguns van anomenar, la llista del DONUT: els catalanistes del PSC -associats amb el centre de la ciutat i eixample- van desaparèixer i van ser substituïts per candidats i candidates dels "barris" (perifèria). Alguns i algunes del primer grup s'han passat a MES-ERC, i els segons segueixen les directrius de la cúpula del PSC, com és natural.
El candidat "friki", amb unes ulleres famoses Iceta Style, s'ha anat consolidant gràcies també a les trifulques internes de CDC local, i també gràcies al seu estil "bonachón", accessible i afable. Ho tenia força difícil davant dels taurons de CDC i de la inexperiència del seu equip.
Doncs bé, el comentari de "friki", pels seus comentaris gairebé íntims del seu facebook, està donant pas a un sentiment d'acceptació, de reconeixement pel seu tarannà dialogant, que visita gairebé cada setmana els seus feus electorals, i es dedica a regar el seu hort de simpatitzants.
Amb la irrupció de la nova política, alguns politòlegs i seguidors de les corrents polítiques a l'esquerra del PSC. sobretot d'ICV, es planyien perquè s'havia perdut una oportunitat històrica per bastir una candidatura plural a l'estil de Badalona i Sabadell, per exemple: la suma dels vots de les diferents candidatures menors donaven per a ser la primera força. I això ha estat.... fins al tsunami independentista, alimentat per la caverna mediàtica centralista i per la "nostra" caverna mediàtica catalano-patriòtica. 

David Bote, seguint les directrius del seu partit, s'ha negat a "posar les urnes". Amb un argument que comparteixo plenament, ha dit que això és cosa de la Generalitat i que és a la màxima autoritat del país a qui li correspon fer-ho, obeint la legalitat, a la que ell també es deu. Jo tampoc considero que sigui una mobilització, perquè no entenc per "mobilització" un fenomen la locomotora del qual -de l'agitació- estigui liderada pel govern del país i d'institucions i associacions adjuntes al poder de la Generalitat. Per molt que es digui -que és cert- que és un moviment de base, ha estat atiat en tot moment pels dirigents del tripartit independentista i de la impunitat dels mitjans públics i concertats.

El cas és que David Boté està resistint.  Com a científic que és, ha actuat amb un raonament similar al de l'elaboració de la seva llista: "la meva gent, calladeta de moment, no vol de mi que doni aquest pas".

Per què jo continuo pensant que David Bote s'ha guanyat la reelecció?

Pot ser una boutade (provocació), però no es tracta només que ell tingui a favor el factor ALCALDE, que és un multiplicador de vots, com sabem la gent del PSUC i ICV, sinó perquè en temps d'aliances contradictòries i del famós "prusés"ha aguantat el tipus, és un resilient, com es diu ara. I això per a la majoria silenciosa és una virtut, doncs atorga la capacitat de projectar protecció als ciutadans que conformen aquesta massa de gent que no és activa políticament. El gurú Iñaki Gabilondo sosté que les "majories" no són silencioses. i si no es pronuncien, no són majories. Els silencis no pertanyen a ningú. En línies generals, estic d'acord, però a Catalunya vivim una anomalia: l'agrupació i compactació de la veu independentista davant l'aguachirri (que no confluència, per seguir amb la simbologia hídrica) i dispersió de les esquerres en general, doncs el marc de discussió (com diu el teòric Lakoff, "els marcs mentals") no és l'eix social, i això en plena activitat del capitalisme depredador!!!
Hem pogut comprovar que les pancartes dels YAYOFLAUTES han estat substituïdes per pancartes independentistes per jubilats i prejubilats de la "menestralia". Uns van protagonitzar sovint els grups de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), i d'altres han format part de les tropes de l'ANC.

Els resilients són els que molta gent admira i respecta, tant els joves com no tan joves: són els veterans els que han simbolitzat la resistència davant la crisi: els atorga un plus de credibilitat: Stephane Hessel, a França, que va publicar el pamflet "Indigneu-vos", el veterà Melenchon, de la França Insubmissa, el veterà Beiras (Galícia), el veterà ex fiscal Jiménez Villarejo (exICV, Podem...), la veterana Manuela Carmena. Totes aquestes persones han passat per situacions difícils i han suportat les conseqüències, i això les fa dignes de respecte, són fiables: no es "venen".
En temps de capitalisme líquid, el "matrimoni és un contracte brossa", com deia Zigmund Baumann, i també podem dir-ho de l'activitat política, que no deixa de ser un matrimoni amb determinades idees i actituds davant el comú.
ADA COLAU va ser la més votada i alcaldessa de Barcelona, perquè tenia aquesta aura d'AUTENTICITAT, com la suposada nova política. D'alguna manera, juntament amb el seu activisme, participava d'aquesta característica d'aquells veterans que abans he citat...
El tsunami de la nova política va obligar a escenificar rituals sacrificials amb en Joan Herrera, Dolors Camats, Ricard Gomà... Tots ells són quadres molt valuosos que no es poden engendrar de la nit al dia. Ho exigia la suposada "nova política". Van ser acusats d'ambigus, de gairebé còmplices de l'establishment pel grup de la Colau.... Tot i que els dos co-coordinadors d'ICV van fer complicades filigranes davant el 9-N, per evitar que es trenquès el partit per qüestions identitàries..... I no ho van aconseguir. El tsunami de Podemos va reblar el clau...

L'autenticitat de la Colau s'ha esvaït i molt em temo que la trencadissa al si dels comuns també els ha/ens ha arribat: s'ha convertit en la maga de l'ambigüitat, allò que ella tant criticava... No tornarà a guanyar les eleccions. o ho tindrà molt difícil. És el meu pronòstic. La quadratura del cercle no és possible sense un poder mediàtic com el d'ERC... Potser és que no li queda altre remei, però també això va passar al si d'ICV i ja veiem com va acabar...Això de que som un partit transversal i plural serveix per vendre fum mediàtic, però no per construir un partit per aconseguir l'hegemonia. El temps donarà i treurà raons.... Espero que a mi me la tregui, però em temo que no serà així. Els politòlegs de la casa diuen que l'equidistància, de moment, no ha fet estralls. Crec que l'1-O és un canvi de rasant, sobretot en el vot d'aluvió que respon a la crida de Podem.

Per contra David Bote ha resistit la tempesta, almenys ha mantingut un criteri i ha protegit els seus votans i els ha donat veu, ha guanyat gruix com deien els antics savis grecs. No sóc votant socialista ni entra en els meus càlculs ser-ho en un futur. Però davant del cinisme de l'independentisme i del incomprensible silenci de l'aiguabarreig dels comuns, que han deixat sol al SOLDAT COSCUBIELA, té un espai a conquerir.... NO ens estrany que hi hagi bofetades per pactar amb ell l'estiu del 2019.

A hores d'ara, algú s'imagina una aliança de grups a l'esquerra del PSC?

Quan gent de la CUP ha titllat de peperos i fatxes a gent de l'ex ICV? Algú s'imagina a la lideresa de Volem Mataró encapçalant amb credibilitat una candidatura consistent per assolir l'alcaldia? Encara falten 20 mesos, però les ferides i la derrota consegüent ha estat brutal. I l'indepedentisme demagògic estirarà el xiclet fins les municipals. Està obligat a fer-ho. Només si obrim el conflicte social com a marc mental preferent serà possible cauteritzar les ferides del "procés"

... I EL TEMPS DE LES CIRERES

Faig referència a l'escriptora Montserrat Roig i a la seva obra homònima. La novel·la relata el retorn a Barcelona de la Natàlia, després d’haver viscut dotze anys a França i Anglaterra, i pocs dies després de l'execució de Salvador Puig i Antich. La Natàlia pertany a una família burgesa de Barcelona, la família Miralpeix. Tots els personatges de la novel·la intenten buscar un sentit a la vida en una Barcelona marcada pels darrers anys del franquisme. El títol de la novel·la fa referència a Le temps des cerises de Jean-Baptiste Clément, poeta de la Comuna de París, subratllant el desig de recerca d’un paradís perdut.

A Catalunya hi ha gent que busca i viu el temps de les cireres. . El paradís perdut....
Per contra, aquest mateix paradís independentista s'ha convertit, pels mitjans emprats en la campanya del procesisme persistent, en una fenomen que sovint em resulta humiliant.

En una entrevista recent realitzada a Hope Jahren, doctora en Geobiologia, vaig descobrir l'altre significat del temps de les cireres, que em fa persistir en el meu pronòstic de que David Bote s'ha guanyat ja la reelecció.

Aquesta doctora, autora de "La memòria secreta de las hojas", experta en botànica, explica que "Si ets una planta i alguna cosa et disgusta no pots marxar. He après el valor d'estar-se quiet. Si tens un problema que no pots resoldre o un sentiment que no comprens, quedar-te quieta t'aporta una cosa diferent que anar d'un costat a l'altre".
I més endavant afegeix: "Una llavor de cirera pot esperar cent anys fins a decidir-se a saltar a l'exterior". Les majories anomenades "silencioses" actuen com la llavor de les cireres...
Us imagineu que David Bote, com a cap de llista del PSC, dobla els vots? Malgrat no posar les urnes i no ser "demòcrata" ? Els politòlegs  i sociòlegs, experts en pronosticar el passat, ja tindrien tema d'investigació per algun temps.
Doncs bé, molta gent, cansada de tanta bandera identitària, que se sent incòmoda davant de l'abús mediàtic d'una i altra banda, no esperarà cent anys com les llavors de les cireres, però sí pot esperar els 20 mesos que resten per a les properes eleccions locals.
Jo només espero, si la meva timidesa m'ho permet, poder abraçar l'Eulàlia Vintró en la trobada que tindrem el 21 de setembre a les Cotxeres de Sants. I dir ben fort: "NO, NO ÉS AIXÒ COMPANYS". I tant de bo també pugui expressar el meu suport a Joan Coscubiela en persona. I demanar-li que continui, i que sigui el nostre cap de llista per a les properes Eleccions Autonòmiques. Per demanar que no quedi.

dilluns, 11 de setembre del 2017

DE L'ESPERANÇA AL NIHILISME CURSI: POLÍTICA I ROAD MOVIE

El motiu d'aquest article és retre homenatge a un company i professor d'Història, Andreu Mayayo, que en el decurs de la seva docència ha explicat la història dels Estats Units tot resseguint la filmografia més destacada. Com diu el meu amic i mestre de professió, Alfonso del Rey, ensenyar és un art, ens agradi o no. I l'Andreu Mayayo té aquesta capacitat. No només per això li dedico aquest article a l'Andreu, sinó també perquè ha defensat el federalisme, ha defensat les posicions majoritàries d'ICV  amb tanta solvència com desacomplexadament, davant dels corifeus del pessebre a Catalunya, 
El segon motiu és la "vergüenza ajena" que m'ha produït en veure el video promocional de la postura de les CUP, "El MAMBO", que m'ha semblat d'una frivolitat, nihilime i cursileria insensata que voreja la producció etilica, i que s'allunya del primer video promocional: Ambdós videos s'inspiren en la FURGO del film "Little Miss Sunshine"



LA DILIGÈNCIA, de John Ford (1939): L'esperança de la unitat popular després del crac del 29

Stagecoach (literalment en català, "Diligència") és una pel·lícula estatunidenca de 1939 dirigida per John Ford i protagonitzada per John Wayne. Va ser nominada a set Oscars, dels quals en va rebre dos al millor actor secundari (Thomas Mitchell) i a la millor banda sonora. La pel·lícula va donar una nova dimensió al western sonor i va aportar al gènere un decorat natural paradigma d'aquest gènere des d'aleshores: el Monument Valley. John Ford, abans de la seva fase anticomunista, va dirigir films com "El raim de la ira" i d'altres que són autèntics testimonis del conflicte social.
A "Stagecoach", diferents personatges es reuneixen en una diligència per a un viatge llarg i dur. Entre ells, un fora de la llei a la recerca de revenja, una prostituta que han fet fora del poble, un jugador, un metge, la dona embarassada d'un militar, un xèrif... Les relacions entre un grup tan variat seran difícils i tenses. El moment de màxim perill es presenta quan al mig d'una plana són atacats per un grup d'indis apatxes.

LA DILIGÈNCIA va demostrar que el western, convenientment tractat, podia oferir històries d'interès humà i no tan sols senzilles aventures estereotipades. El salvatge Oest americà és el gran escenari en el que s'emmarca l'acció. Els apatxes, com ara a JUEGO DE TRONOS "los muertos vivientes", representen el perill extern que amenaça als ocupants del carruatge, però el veritable interès del film es troba en les tenses relacions que s'estableixen entre els viatgers, companys forçosos en el si d'un microcosmos que provoca situacions extremes, que requereixen determinat tipus d'actuació, el que evidenciarà factors com ara la integritat moral i l'honorabilitat personal de cadascun dels personatges.
LA DILIGÈNCIA  es revela com un western sofisticat i molt provocador, en el que Ford perfila una història moral sobre els molts defectes de la hipòcrita burgesia dels USA del seu temps, paral·lela a una crítica mordaç de la corrupció capitalista. Encara que a primera vista doni la impressió de ser una altra típica i tòpica pel·lícula de l'Oest, estem davant d'una commemoració fílmica dels drets d'igualtat després de la crisi mundial del crac del 29 (esclat causat per un capitalisme salvatge i especulatiu). Expressa allò que el New Deal de l'era Roosevelt va intentar, sobretot aplicant les receptes de l'economista anglès Keynes. Bàsicament va ser possible gràcies a una política fiscal que aplicava a les rendes del capital un impost del més del 80% dels beneficis, cosa impensable ara, instal·lats en un món farcit de paradisos fiscals i on la burgesia està parasitant els estats nacionals .                  


A partir dels anys 70's, amb el Partit demòcrata al capdavant (Adminsitració Carter abans que el propi Reagan) comença a liberalitzar les regles del mercat que afavoriran el poder de les grans empreses a dins i fora dels Estats Units, com molt bé assenyala Josep Fontana a "Por el bien del Imperio". Little Miss sunshine, també mitjançant el gènere fílmic, entre el drama existencialista i la comèdia, evidencia el desànim de les forces de progrés en el mateix epicentre de l'Imperi. Aquest pessimisme també es pot traslladar a d'altres indrets. La dialèctica entre "loosers" (perdedors) versus "winners"  (guanyadors) pròpia del capitalisme popular que corre paral·lel a les privatitzacions de les empreses estatals. Justament el 2006 és l'any de la Sentència del Tribunal Constitucional respecte l'Estat d'Autonomia de Catalunya en temps del tripartit.
Malgrat aquesta situació, el missatge és d'esperança si ens apleguem els "perdedors". També les novel·les de misteri de l'exitosa escriptora francesa Fred Vargas expressa aquest comunitarisme dels marginats i "extravagants" en un món de triomfadors.
Ara la diligència s'ha transformat en una FURGO. Ara no es tracta de gent desconeguda que es troba en el camí (la societat), sinó el microcosmos. Hi ha una renúncia a prendre el poder, però sí, almenys, a sobreviure en petites comunitats.


LITTLE MISS SUNSHINE: La solidaritat ferida entre els perdedors (2006)

Petita Miss Sunshine (títol original en anglès: Little Miss Sunshine) és una pel·lícula de Jonathan Dayton i Valerie Faris va rebre dos Oscars.
Amb format de road movie que se situa al voltant d'un viatge a bord d'un Volkswagen Combi per assistir a un concurs de bellesa de nenes. L'eix del film consisteix a mostrar els problemes de convivència d'una família disfuncional.

Una família a punt d'una crisi va a un concurs de bellesa. Olive, 7 anys, somnia participar en el concurs de bellesa Little Miss Sunshine, la final del qual és a Califòrnia. La seva família, els Hoover, que viu a Albuquerque (Nou Mèxic), decideix acompanyar-la en una camioneta en llastimós estat. El viatge es presenta difícil però la seva mare Sheryl fa tot el que pot per mantenir l'harmonia. El pare d'Olive és un animador poc popular, i les seves finances estan a zero. El germà adolescent de la nena, admirador de Friedrich Nietzsche i lector d'Així parlà Zaratustra, ha fet vot de silenci i no comunica més que amb un bloc de notes.

Pel que fa al seu avi, heroïnòman, explica malament perquè el germà de Sheryl, un especialista en Proust, ha intentat suïcidar-se després de la seva ruptura amorosa amb un dels seus estudiants. Ell també s'embarca amb la resta de la família per a un periple que promet ser mogut.

La pel·lícula és una àcida crítica a la decadència de la societat. Es basa, en principi, en el desig d'una nena per ser la propera reina de la bellesa, però amaga el rerafons fosc dels pares que empenyen als fills a ser el que ells no van assolir ser. Sàtira d'aquests pares que porten als seus fills al futbol per ser el següent Messi, són reconeixibles per la seva lamentable actitud davant els partits.
Són els perdedors dins d'una cultura obsessionada amb la victòria.



NACIONALISME DEL "PRUSÉS" 3.0 DISFRESSAT DE RUPTURISTA


Quan fa dos anys vaig veure per primer cop el primer video d'aquesta formació independentista vaig pensar que encaixava força bé amb el comentari anterior: Pares (formacions nacionalistes, bàsicament la menestralia) que empenyen a les noves generacions a fer el que ells no han pogut. Legítim i raonable, però d'una forma tan insensata, que ha desembocat en una corrent profunda de desconfiança entre els assalariats menestrals i manuals dividis per origen i tradicions.
El video "Mambo" de la CUP distorsiona tot plegat, traeix el model en que s'inspira i el degrada d'una forma molt barroera. Es tracta d'un nihilisme pijo més que "burgès" que llença la furgoneta al precipici: tot s'acaba, amb un ball.... Com Francis Fukuyama, l'autor de "La fi de la història" que el neoliberalisme capitalista tan ha aplaudit. Val a dir que fins i tot el mateix Francis Fukuyama, ARA, està revisant les seves posicions tan frívoles.


EL MAMBO: EL NIHILISME CURSI 



Sempre ens quedaran els altres, els "no demòcrates" per atribuir-lis les culpes. Però ens hem de plantejar que si el nostre percentatge de responsabilitat és molt menor, per a nosaltres aquest percentatge, per mínim que sigui, és el tot. No s'hi val criticar a qui per carretera avança per la dreta i nosaltres fer el mateix a continuació.

JOAN COSCUBIELA: EL PRESIDENT IN PECTORE



CONCLUSIONS PESSIMISTES

1. Potser és hora que la gent d'ICV, o ex d'ICV, i ara dels comuns, ens plantegem i discutim el mite de que Catalunya és un "país d'esquerres". Realment ho és més que la resta d'Espanya? ERC va evitar-ho en la primera legislatura, ho està evitant ara i ho evitarà en un futur.
2. També ens hauríem de replantejar o de revisar si, de la mateixa manera que dins el PP hi ha subsumida l'extrema dreta nacionalista:  ¿No es dóna a Catalunya un fenomen similar: A quin o a quins partits s'amaga l'extrema dreta catalana nacionalista?
3. Crec que hauríem d'assumir la derrota dels que pensàvem que era possible "cosir" una aliança de forces progressistes. A partir de la victòria a les Eleccions amb EN COMÚ PODEM nosaltres ens vam fer il·lusions, però també es van disparar totes les alarmes de la dreta catalana. Astúcia no li ha de faltar.  Les maniobres d'Artur Mas i companyia han tingut èxit. Tant si la mobilització de l'1-O és exitosa com si no ho és, a través del pegament de les CUP han bastit un conglomerat similar al que ha governat 23 anys sota el nom del "Pujolisme". El procesisme continuarà i la impermeabilitat tribal de les capes assalariades també. Aquest era l'objectiu: donar cobertura popular als plantejaments de C's i PP. Victimisme a banda i banda. Per molta ambigüitat que el nucli dirigent li posi (Pisarello-Colau), el nacionalisme és insaciable. Ara és el referendum, després serà altre nucli irradiador. Mentre TV3 i la Corporació, en general, siguin la transmissió d'una part del tribalisme, no hi ha cap futura aliança de les capes populars.
4. El cicle de mobilització s'ha frenat. El 40% de la població encara no ha naufragat. No han patit tant el tsunami de la crisi. En no haver-se pogut articular una majoria social, la de la precarietat, són aquest 40% que ens mouran cap al conformisme i la narcotització. Perquè sempre ens quedaran les sèries.
5. La nova política ha tingut èxits, però no pas el més important: l'estratègic. La seva fixació en el fracàs del règim del 78, li ha impedit establir el nou paral·lelisme: En el 78 era ruptura i reforma. Com va dir Joaquín Ruiz Giménez, va ser una "reforma quebrada", o alguna expressió similar. Ara, les noves generacions cridades a dirigir el conflicte social i polític, també s'hauran d'acostumar que la correlació de forces serà la que dicti. I de moment, no dóna per a un procés constituent. Ara el que caldrà és d'evitar finalitzar en una restauració light. Perquè el que està passant a Catalunya és una restauració disfressada de constituent: Il Gattopardo de Lampedusa truca a la porta.., mentre l'oligarquia europea mira l'espectacle constatant com es fragmenta el cos de la classe treballadora....  Crec que al final cridarà "Bravo!!!" al final de la representació.