MEDITACIONS D'INICIATIVA (i 3) LES ARENES MOVEDISES I LA EXTREMA UNCIÓ

Quan ha hagut l'oportunitat, com és el cas de 2016-17, de fer aliances per construir governs alternatius, l'independentisme les ha obstaculitzat. El procés és l'exemple més clar de tot plegat. Abans ICV tenia el hàndicap de no tenir referent estatal potent. Per molt que aquí ens escarrasséssim, sense dimensió espanyola, no superaríem el 10% de l'electorat. Necessitàvem l'aportació de la població identitàriament catalano-espanyola que se sentia decebuda amb un PSOE lliurat el neoliberalisme. Amb l'arribada de PODEMOS com a força significativa en el mapa electoral espanyol, això podria canviar. Aquesta finestra d'oportunitat sembla que s'ha tancat.

No només això, sinó que, en el cas de Catalunya, les esquerres que representen EN COMÚ PODEM s'han vist frenades en sec per haver-se subordinat al full de ruta del sobiranisme unilateralista per por a perdre espais comunicacionals. 

No seria just dir-ho d'aquesta manera, però en la pràctica fa l'efecte que sí, com ho demostra el tàndem Domènech-Colau. El pacte subjacent i la subordinació a ERC sembla apuntar-ho així. La marginació de persones de la talla de Joan Coscubiela, també. A una ERC més "convergent" que mai.

En les pelis d'una determinada  època, els guionistes tenien un recurs infal·lible quan es volien carregar el "dolent": el ficaven dins d'arenes movedises i el liquidaven. És ICV el dolent de la peli ara? Sembla ser que sí per als COMUNS DE LA BARCELONA-CAPITAL. Ja veurem què passa quan arribi el cataclisme electoral del 21-D

EL TRIDENT DEL CONSERVADORISME 

Tres han estat els ingredients bàsics que la dreta espanyola, postfranquista, ha utiltizat per frenar l'avenç de les esquerres. Primer, el terrorisme etarra. Segon, la xenofòbia, la immigració en temps de la bombolla immobiliària. Tercer, l'independentisme català que engendra les polítiques recentralitzadores del PP. Un personatge uneix aquests tres punts, Jaime Mayor Oreja, de l'ala més conservadora del Partit Popular, i que ara podria estar més a prop de Ciudadanos o Vox que del PP..

Com li desagradaven a Carod Rovira (ERC) les convocatòries de vaga general dels sindicats confederals  (espanyolistes!!!) a Catalunya!

Com li repel·lien les concentracions del 15-M, perquè no es parlava gaire el català !!!! 

Els seus comentaris, que es poden trobar en les hemeroteques, en són testimoni... Es indepedentistes bascos i catalans han vist amb molta incomoditat l'avenç de les forces progressistes. Els apartava del focus mediàtic. L'eix social de les reivindicacions populars els feia nosa.

Hi ha un episodi que crec que no  ha merescut l'atenció que requereix. Malgrat sembli situar-se una hipòtesi contrafàctica: Què hagués passat si ETA no haguès atemptat, amb resultat de mort, contra l'almirall Carrero Blanco? És un lloc comú dir que aquest militar suposava la successió natural del caudillo. I que la seva desaparició va ser positiva per l'adveniment de la Transició.

Realment va ser així? El sempre brillant, el mestre Nicolás Sartorius, un dels caps més ben moblats de Comissions Obreres, no és del mateix parer:

http://www.publico.es/politica/nicolas-sartorius-aristocrata-rojo.html

"Mientras estábamos en el banquillo, el 20 de diciembre de 1973, casi a la misma hora, en la calle de Claudio Coello de Madrid volaba por los aires el coche de Carrero Blanco. Imagínate el efecto. Había unas colas enormes en la Plaza de las Salesas, en el Palacio de Justicia. La Policía intervino para disolver aquello. Todas las actividades que había en solidaridad con nosotros se suspendieron, los activistas tuvieron que esconderse ¡Para nosotros fue un desastre!”

Y a continuación explica el por qué de la estrategia a la que achaca las altísimas penas de cárcel que para él no terminaron hasta la muerte de Franco: “Con el tiempo hemos sabido, a través de una persona que apoyaba a ETA, que lo hicieron ex profeso. Ellos querían que el atentado tuviera el máximo eco. Nosotros lo interpretamos después como una manera de ETA de decir: "aquí hay dos líneas contra la dictadura: la violenta y la de masas ─que era la de CCOO─ y la que vale es la nuestra, la línea violenta”

"Mientras estábamos en el banquillo, voló por lo aires Carrero. Las actividades en solidaridad se suspendieron"

"Pero, al final, quien trajo la democracia no fue ETA”, continúa para concluir que fueron los trabajadores los que más lucharon, los que hicieron inviable que la dictadura siguiera adelante cuando murió Franco, en un periodo que califica como “el más decisivo de la historia de este país”. “Porque la dictadura no murió en la cama del dictador”, sentencia Sartorius, “aunque eso nunca se ha contado bien porque no ha interesado”.

Trata de resumirlo él: “La llegada de Arias Navarro a la Jefatura del Gobierno supone un momento durísimo: hay más juicios de Orden Público que en el periodo anterior, no están legalizados los partidos ni los sindicatos, el Movimiento no desaparece hasta el 77. Y este es un periodo de enormes movilizaciones en este país. Las cifras de la Político-Social son impresionantes: la cantidad de acciones, de movilizaciones, de huelgas generales, parciales… Eso es lo que trae la democracia a España”. Y subraya ahí su papel en CCOO y, en consecuencia, en el fin de la dictadura: “El de organizar y dirigir todas esas movilizaciones. Y eso es lo más importante que yo he hecho en mi vida”.

L'unilateralisme, aquesta mena de desobediència simbòlica, tan pregonada hipòcritament pels partits independentistes, ¿ha donat més base social per lluitar contra la recentralització del PP, a aquesta mena de "democràcia radial" (símil ferroviari) ? Més aviat, no. Ans al contrari, han mentit i, com diria Ernesto Cardenal, l'ex ministre del Front Sandinista, han pecat: "Peca el que miente, porque roba verdad a las palabras" (Eduardo Galeano, El libro de los abrazos)

Les energies dels unilateralistes, més voluntàriament que involuntària, han estat en la  línia del raonament que expressava Sartorius, en relació a qui es dona el protagonisme per tal de revertir les retallades en drets  civils, socials i laborals, que el PP ha accelerat.

Abans del 9-N a ICV hi havia molta por. Un terç dels quadres i adherits s'identificaven com independentistes. Podria causar esquinçaments interns si la direcció prenia partit de cara a la consulta ciutadana: 

VOL QUE CATALUNYA ESDEVINGUI UN ESTAT ? EN CAS AFIRMATIU, VOL QUE AQUEST ESTAT SIGUI INDEPENDENT?

La doble pregunta va molestar molt a tothom. Sobretot als socialistes, que volien trencar ICV. Ells preferien només una: Independència SÍ/Independència NO.

Joan Herrera-Dolors Camats van fer bona feina, de resistència. Sabien que això no era el nucli fonamental de l'ADN d'ICV, sinó que era el dret a decidir.

Vet aquí, que ara no ha succeït el mateix, amb la mobiltizació unilateralista de l'1-O.  Per què la voluntat majoritària d'ICV, la del federalisme, no s'ha fet sentir? Per què veus més poderoses dins d'ICV no van dir que això de l'1-O no ens representava? Doncs perquè ens hem supeditat a la voluntat de la nova política Domènech-Colau, més propers, en aquest aspecte a la CUP que a ICV !

Un partit, sigui quin sigui, té l'obligació de pronunciar-se com a tal, de forma clara. I no deixar com si fos un assumpte de consciència individual. Aquest ha estat el gran pecat d'ICV, i l'està pagant i el pagarà en un futur. I també val per al partit de la lideresa Colau i la seva cort. "Estaban jiñaos" -ha dit el número 2 de Junqueras, un tal Salvador, segons converses filtrades per la policia- I en un assumpte d'aquesta transcendència això suposa condemna a l'ostracisme per a un partit, que ja no serà el PSUC del segle XXI. A la lideresa Colau li ha mancat el coratge que va demostrar en la lluita contra els desnonaments. A ICV, als Comuns, els han desnonat de l'alternativa progressista a Catalunya. Y si no, al tiempo. Un assumpte que ha violentat tanta gent, que ha fracturat tant la societat, no pot deixar-se de mirar de cara.

Molts d'ICV som conscients que la Colau estava en minoria en l'Ajuntament de Barcelona, i que havia de surfejar, però, calia ser tan condescendent amb l'unilateralisme independentista i barallar-se amb el PSC ? Aquesta actitud, no ha insuflat més material al·lucinògen a l'aventurerisme? No podria haver-se plantat el duet Pissarello-Colau?

Arribats a aquest punt, ara ja no hi ha més remei que aclarir que significa això de DRET A DECIDIR?

Decidir què? Un nou referèndum per separar-nos? O una nova consulta legal després d'un procés de negociació amb el govern central, ja sigui via reforma constitucional o no.... En aquest punt, ara els socialistes són més coherents que nosaltres: cal votar un acord per quedar-se, en millors condicions..... Per tant,

QUÈ SIGNIFICA EL DRET D'AUTODETERMINACIÓ? Si significa més democràcia social, endavant, però si significa el dret a separar-se de la resta de l'Estat, per a mi és un engany. Fragmentar la caixa de la Seguretat social com vol la dreta basca? Abonar encara més la bretxa sindical  i la classe assalariada del Sud d'Europa? Ens farà més forts davant el TTIP i/o  el CETA, o la lluita contra els Paradisos Fiscals?

Per tant, no entra dins dels supòsits de les Nacions Unides. En conclusió, que cal deixar d'utilitzar aquesta expressió enganyosa.

Desolació en companys i companyes, veterans i no tan veterans. Per primera vegada no estem segurs de votar als "nostres", perquè ja no són tan "nostres". És difícil entendre per qui no hagi estat mai militant de llarga durada, d'aquells i aquelles que sempre s'han mantingut en la fe del carbonero.

ANDREU MAYAYO. SETEMBRE 2016. Exposició LA INFÀNCIA DELPSUC A L'ATENEU MATARONÍ.

MEDITACIONS D'INICIATIVA (i 3) LES ARENES MOVEDISES I LA EXTREMA UNCIÓ
http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2017/11/meditacions-diniciativa-i-3-les-arenes.html

MEDITACIONS D'INICIATIVA (2). PROGENITURA
http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2017/11/meditacions-diniciativa-2-progenitura.html

LES MEDITACIONS D'INICIATIVA. INTRODUCCIÓ (1)http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2017/11/les-meditacions-diniciativa-introduccio.html

MEDITACIONS D'INICIATIVA (2). PROGENITURA

LES ELECCIONS DE 1982

Aquell Partit, el PSOE, amb "100 anys de historia" i "cuarenta de vacaciones", va guanyar de forma clara les Eleccions Generals. Aquells sufragis sacralitzarien el bipartidisme que la Llei Electoral engendrada pels experts de la UCD per donar "estabilitat" i que afavoririen que el partit que obtingués el 37% dels sufragis pogués tenir una majoria de diputats. 

L'ajut en milers de milions de pessetes dels partits socialdemòcrates alemanys i del nord d'Europa van ser essencials; també  la imatge jove i no fer olor a "guerra civil"; el món bipolar, etc. van ser factors que hi van ajudar..... I és clar, el cop d'Estat del febrer del 1981, que va suposar una frenada en sec a l'Espanya plurinacional que es consagrava en la Constitució de forma hiperbòlica. Va suposar el finiquit d'una dreta més "dialogant", i la irrupció d'una dreta més desinhibida i venjativa rabiüda per les "cessions" fetes en la redacció de la Constitució i que van revoltar el sector ultra de l'exèrcit. Naixia el gèrmen del Partit Popular, amb l'extrema dreta en el seu interior.

El Partit Comunista d'Espanya i el PSUC van col·lapsar. El segon abans de les eleccions de l'octubre del 1982, doncs el Vè Congrès , el gener de 1981, va ser l'escenari de l'esquinçament i l'autofàgia d'allò més cruent. Aquella derrota prefigura la derrota de l'aplicació de l'article 155 de 27 d'octubre de 2017. En l'enfrontament que allí es va produir hi ha elements que mutatis mutandis s'han repetit ara: el conflicte identitari sempitern dins del propi PSUC,  i classe obrera versus classes mitjanes. El català i el castellà com a llengua vehicular en les assemblees... Qui ho va expressar d'una forma simplista impròpia de la seva immensa talla intel·lectual, bo i l'aparatatge crític i acadèmic,  va ser Manuel Sacristán Luzón.(https://elpais.com/diario/1981/01/22/espana/348966003_850215.html)

Aquelles eleccions van donar majoria absoluta al felipisme. De les polítiques socialdemòcrates possibles al social-liberalisme, i del social-liberalisme al neoliberalisme disfressat (Boyer-Solchaga)

Abans, els comunistes espanyols i catalans, havien volgut impregnar-se d'una pàtina de modernitat amb l'"eurocomunisme", forma maldestra de dir-se socialdemòcrates vertaders, però sense fer-lo veure- No van reeixir. L'espai estava plenament ocupat llevat d'un petit raconet. Els socialistes van intentar ocupar-ho tot, i, amb l'ajut de la UGT, van intentar també minimitzar l'altre instrument en mans de la xarxa "comunista", CC.OO. No ho van aconseguir. Malgrat intentessin cooptar dirigents de CC.OO als seus rengles, com Ariza i d'altres. CC.OO. es va convertir, de facto, en l'única organització de l'oposició al felipisme i a la seva deriva "liberal".

Malgrat la derrota inapelable a les urnes, la majoria de quadres comunistes eren joves i no es van rendir, tot i les adverses condicions. Val a dir que el trasvassament de quadres cap al PSOE va ser, en alguns àmbits i territoris, escandalós. Exemples en tenim: els 3 Jordis de l'Ajuntament de Barcelona (entre els quals destaca Solé Tura, en Borja, el mentor de la Colau...) Començava la travessa del desert, que encara no ha acabat tot i que semblaria que al 2016, amb Unidos Podemos, hi hauria una certa reparació històrica.

El 1984, el Partido Comunista de Andalucia va posar en marxa l'anomenada "Convocatoria por Andalucía", esbossada en un document anomenat "de las amapolas" que, després d'un llarg i participatiu debat, van impregnar d'un cert "nacionalisme" la lluita de classes tradicional dels partits comunistes. Encapçalat per Julio Anguita, aquella aliança de les esquerres pretenia tenir una projecció transversal, mitjançant una política de confluències i de mobilització ciutadana, per superar el bloqueig que el felipisme representava a Andalusia per a l'esquerra minoritària. El seu ideari no era tant el Manifest Comunista o el marxisme, sinó la pròpia constitució: un estat social i de dret. La constitució i el compliment dels seus articles més socials era la font d'inspiració.

EL NAIXEMENT D'INICIATIVA

Com va dir Antoni Segarra, ex-cap de llista del PSUC per Mataró i comissari de l'exposició "Gent del PSUC" del "Museu d'Història de Catalunya" realitzada del 18 de desembre de 1998 al 21 de març de 1999, el PSUC va deixar de ser el PSUC, riu-mare, per convertir-se en tres afluents: El primer i més nombrós, els que van marxar a casa decebuts, per la derrota i per les baralles internes; el PSUC més prosoviètic del Vè Congrés, i el PSUC que va retenir les sigles i amb més quadres formats. Va ser d'aquest PSUC d'on sorgeix la idea de la convergència amb altres forces, per ocupar el flanc esquerrà que el PSOE estava abandonant a marxes forçades. Sempre amb el dilema omnipresent: com corregir la dretanització del PSOE sense convertirse en la seva crossa (muleta): ser partit de lluita i de govern esdevenia una tasca no massa lluïda ni ben entesa per la militància de base, doncs l'"acomodament"  a ser muleta sempre era una temptació permanent. Però la relació de forces era la que era i el PSOE era immune als abusos que sortien a la llum, com ara passa amb el nacionalisme identitari. La retòrica demagògica de Podemos i de la CUP (aquesta nova política de rebels estètics i de desmemòria històrica) ha destacat aquest aspecte per damunt dels altres

El 23 de febrer de 1987, sota el nom d'Iniciativa per Catalunya (IC), es crea una federació de partits polítics formada inicialment pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra (ENE) i el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). La nova federació també incorpora independents i persones provinents dels moviments socials.

En aquelles assemblees fundacionals, en les que vaig tenir el privilegi de ser present, es posava de relleu que calia superar el cisma històric entre socialistes i comunistes, de la Segona i la Tercera Internacional; calia construir un eix transversal.

Quan en dates ben properes, l'ideòleg de Podemos, Iñigo Errejón, que se suposa que és l'ala "moderada" d'aquesta formació, parla de "significados flotantes" i altres termes, propis del Segundo Curso de  Laclau, no deixo de repetir-me "no hay nada bajo el sol". En aquella Assemblea Nacional vaig presenciar a Eulàlia Vintró i a l'idèoleg Victor Rios, mà dreta de Julio Anguita, proclamant els principis de la Revolució francesa: "llibertat, igualtat,fraternitat", com els lemes del frontispici de la nostra nova formació. Es tractava de superar la divisió de les esquerres tradicionals i caduques i crear un marc nou de confluència. En el ben entès que el significat de "fraternitat" no és estètic i grandiloqüent, sinó basant-se en el sentit que li va donar Robespierre, que es va inspirar en les cultures prèvies a la conquesta americana: aquelles tribus "salvatges" dedicaven un terç del seu treball i el cedien a l'Estat, l'altre terç era per a la seva família, i el terç restant per a la gent que no podia treballar. Es tractava d'una fraternitat que és el pilar de l'anomenada Seguretat Social, el welfare modern.

Rafael Ribó no es va cansar mai de repetir que la seva inspiració va ser la de CONVOCATÒRIA POR ANDALUCIA, liderada per l'alcalde de Córdoba, Julio Anguita, líder carismàtic que avantposava la puresa i l'ètica, i el compliment de la constitució. També accentuava el caràcter identitari per arrabassar vots al Partit Socialista Andalús (PSA), no precisament d'esquerres i aliat a Convergència i Unió a Catalunya.

Iniciativa per Catalunya neix, doncs,  com com una barca  de nàufrags de desontents ("Una altra Catalunya", deien els cartells electorals) i de la necessitat d'influir en les polítiques del que ja aleshores ja començava a albirar-se, la sociovergència: Convergència-Unió, amb el suport permanent d'ERC a la Generalitat pujolista, d'una banda,  i els socialistes ocupant majoritàriament les principals alcaldies de l'àrea metropolitana i de capitals de província. Una mena de pacte de cavallers.... l'oasi català, que després es revelaria com una auténtica "charca" de corrupció institucionalitzada i clientelar, a banda i banda.... És Iniciativa, amb el seu president al capdavant, qui denuncia la corrupció dels socialistes.... Cal recordar-lo perquè no va ser fàcil, i la intimidació, molta.

Igual que sempre havia fet el PSUC amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), IC mantenia l'obediència catalana i la seva sobirania respecte d'Esquerra Unida (IU en les seves sigles en castellà, una formació bastida a l'Estat Espanyol pel PCE i altres partits en un procés similar al que havia iniciat IC) i es limita a establir acords electorals i parlamentaris amb IU. En aquesta època el màxim dirigent de la formació és Rafael Ribó, secretari general del PSUC.

Ben aviat però dins la federació es produeixen tensions i el 1989 el PCC abandona IC. 

Val a dir que els hereus del PCC, actualment EUiA s'han caracteritzat gairebé cíclicament pel síndrome de l'"enveja esquerranista" parodiant Freud: sempre han volgut ser els més radicals. Ja sigui per ressentiment de la ruptura anterior o per l'aparició de discursos més grandiloqüents (CUP, Anticapitalistes, etc...) Sempre s'han aprofitat en les llistes electorals i en recursos, per tal que ICV cedís. Es tractava de no fragmentar el vot a l'esquerra del PSOE. La cúpula del PCC sempre tenia a punt el punt d'oportunisme. En això, els seus hereus, EUiA no han canviat gaire.

Per contra, el PSUC parcialment, i l'ENE de manera més completa, cedeixen a IC parts de les seves atribucions en favor de la federació, que de facto, actuarà ja com un únic partit polític, encara que això no es reflecteixi documentalment fins a l'assemblea de 1997.  Paral·lelament a aquests moviments, i com un dels seus múltiples desencadenants, es realitza un procés d'unificació comunista que porta a la reintegració al PSUC de l'organització Bandera Roja i dels restes del Partit del Treball de Catalunya, si bé el PCC rebutjarà la reunificació, malgrat el reingrés d'un cert nombre de militants i quadres.

Per tant, va ser una tasca pacient, lenta, d'anar recollint petites illes, en un arxipèlag, per passar després, a una força política "acolorida" amb l'arribada dels Verds. Els Verds sempre van ser un col·lectiu fragmentat: Els Vilanova, els Puig, etc. , no volien assenyalar-se ideològicament: "Ni de dretes ni d'esquerres" -deien-. Gràcies a l'acord amb els Verds Alemanys, IC va poder sumar la "V", i la seva homologació internacional. Amb el disgust corresponent de l'ERC, sempre oportunsita, que ja llavors jugava a ser "atrapalotodo" a partir de l'època d'Aznar, fàbrica d'independentistes.

És en aquest moment que dins d'IC es comencen a manifestar les primeres tensions en un col·lectiu, el dels ex-PSUQUEROS, sempre molt disciplinat. Troben a faltar el fil Roig. Simón Rosado es converteix en el promotor de Sindicalistes amb Iniciativa.

En definitiva, entre tants recosits, tants postoperatoris ideològics, amb voluntat de sumar x multiplicar, podem dir que ICV arriba al 2014 amb una cohesió ideològica poc preparada per al cicló nacionalista a causa de les polítiques recentralitzadores del PP. Pràcticament una quarta part es declara més ecologista que socialista i un terç es declara independentista...... El Federalisme, que representava un 70% passa a la defensiva. Si a això se li afegeix la crisi i l'atac sense precedents al sindicalisme confederal de CC.OO.,  per part del PP, trobem que la solidesa del corrent principal d'ICV es dilueix. Un sindicalisme que també nota la bretxa entre una afiliació de gent fixa i, per tant, amb més protecció i de més status... I amb una bretxa generacional brutal.....

Aquell partit, el del 10%, situat a l'esquerra per voluntat pròpia (expressió de Rafael Ribó quan era president d'IC), en l'epoca de les retallades més fortes aplicades a Catalunya pel broker Artur Mas, s'enfrontarà a un altra desafiament....

Arriba el fenomen PODEMOS: la decepció dels joves de classes mitjanes que han vist truncades les seves expectatives de l'ascensor social..... (expressat de forma poètica pel film francès)

La nova política i els seus tics verbals i ideològics, simplistes, respecte als partits del "Règim del 78", envaeix l'espai comunicacional "esfèric" (Sloterdijk). El nacionalisme dels fills de Convergència i d'Esquerra Republicana, de la capital i de comarques, comencen a enfilar la revolució low cost. ...  La inefable Anna Gabriel (CUP) titlla de fatxa a Joan Coscubiela; els independentistes més conservadors comencen a titllar de nazis als presos franquistes en l'exposició del Born.... Els revoltosos "mimats" pels mitjans (CUP) comencen a pregonar una "independència sense fronteres" en el Parlament......

I els rojos federalistes d'IC comencen a sentir-se com els alcohólics anònims, per no molestar a la lideresa Colau.

I les preguntes clau no es responen: o només de forma hiperbòlica i pastossa. Primer a l'estil Francesc Homs (ex-convergent), i més tard pel propi Xavier Domènech que, malgrat la seva bonhomia no s'allunya gaire de l'inefable ex portaveu del govern d'Artur Mas. Cal enviar als ex d'ICV a la leproseria....

Què significa el dret a decidir?
Què significa el dret d'autodeterminació?

I molts recordem les paraules de Manuel Vázquez Montalbán: "Les paraules tenen amo".... Perquè en això consisteix el debat ideològic per l'hegemonia.

On queda l'herència del PSUC-ICV , que ha suposat, i que ha ofert aixopluc als nous moviments socials, en els temps més difícils del "pensament únic" ?

MEDITACIONS D'INICIATIVA (i 3) LES ARENES MOVEDISES I LA EXTREMA UNCIÓ
http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2017/11/meditacions-diniciativa-i-3-les-arenes.html

MEDITACIONS D'INICIATIVA (2). PROGENITURA
http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2017/11/meditacions-diniciativa-2-progenitura.html

LES MEDITACIONS D'INICIATIVA. INTRODUCCIÓ (1)
http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2017/11/les-meditacions-diniciativa-introduccio.html

EL PROCÉS I LA SANTÍSSIMA TRINITAT

Les tres candidatures processistes inclouen candidats/es vinculats a l'Església Catòlica. Candidatura una, independentista, i trina, per separat, per recollir tots els vots dels fidels. Finalment, ja hem vist que fins i tot la monja Forcades, després del paripé unitari de Procés constituent, amb l'estimat Arcadi Oliveras, ha optat per la candidatura del "mambo". Tenim el pare Manel en una altra candidatura, i una altra monja en l'encapçalada pel també vaticanista Junqueras.

El psiquiatra Tobeña, que ja va escriure un article al diari de referència de Catalunya, ara és entrevistat i reafirma el seu diagnòstic respecte del procés. 

https://www.lavozdegalicia.es/noticia/espana/2017/11/04/pasion-devocion-secesionistas-lograr-paraiso-raiz-religiosa/0003_201711G4P6991.htm

"Es un enamoramiento colectivo, cuyos resortes internos son muy parecidos al individual. En el colectivo se trata de aunar fuerzas grupales para alcanzar la victoria. La gente que está enamorada se atreve a todo, no ve obstáculos de ningún tipo, se cree capaz de superar todas las barreras y vive en una especie de burbuja, que a veces es eufórica, pero puede pasar a la melancolía. A los enamoramientos colectivos les pasa lo mismo. Para llevar a los grupos humanos a la expectativa de victoria hay que infundirles pasión por el horizonte codiciado para vencer a los contrincantes y someter a los disidentes. Ocurrió en las poblaciones europeas que fueron ilusionadas, eufóricas, festivas a la I Guerra Mundial".

"Está montado por la intelligentsia catalana. No surge por agravios económicos, pobreza o explotación, sino al revés, son las élites, las clases medias y profesionales más destacadas las que deciden que el marco en el que viven es una rémora y se lo montarían mejor solos. Y lo hicieron aprovechando que España estuvo débil, al borde de la bancarrota, para poner en marcha un experimento que en el marco europeo creían que podían ganar"

"Además, estas ilusiones, pasiones y devociones por conseguir objetivos que prácticamente son paraísos o Arcadias felices son de raíz religiosa. En el caso catalán la influencia de la Iglesia es enorme, ya que Cataluña y el País Vasco son las dos regiones más devotas de la Península Ibérica, con una tradición de siglos. La influencia y el trabajo de los sectores eclesiásticos corren por debajo de todas las iniciativas secesionistas e incluso en el lenguaje se nota que impregnan el movimiento. El exvicepresidente Junqueras es un especialista que hizo su tesis en el Vaticano y usa un lenguaje estrictamente religioso, cargado de moralidad, sus discursos son casi los de un obispo en el templo. Habla en términos de bien y de mal, de buena gente y de mala gente, de gente virtuosa y pecaminosa. Sus discursos valdrían para el sermón del domingo en la catedral de Barcelona o en la abadía de Montserrat".

L'historiador mataroní i president del Jurat del Premi Iluro, Josep Maria Fradera, ha fet sobre el personatge de Jaume Balmes, una valoració del factor religiós vinculat al nacionalisme des d'un altre angle:

https://elpais.com/ccaa/2017/09/25/catalunya/1506363586_785344.html

"En 1835 un cura de 35 años, Jaume Balmes, trató de imaginar una transacción monárquica entre carlistas y liberales conservadores, bajo la tutela evidente de un catolicismo que lo impregnaba todo. El propósito era claro. Derrotado militarmente y culturalmente el carlismo, aquella alianza propiciada por el vicense era una manera de retrasar y aguar los aspectos más agresivos del liberalismo como fórmula política. En otras palabras: preservar el mundo de la Iglesia en la sociedad industrial en ascenso. La matanza de frailes de Madrid y la quema de los conventos en Barcelona y Cataluña en verano de 1835, el momento de eclosión de la revolución liberal, estaban muy presentes sin duda en la reflexión de Balmes. El proyecto de transacción fracasó por completo. Estaba muy por encima de sus posibilidades y de las intenciones de unos y otros. Él mismo llegó a sus consecuencias. En vísperas de las revoluciones de 1848 en Europa y a las puertas de su muerte con 38 años, dejó un texto inédito en el cual advertía a los católicos y a una burguesía que reclamaba represión, que la industria, el socialismo y el liberalismo eran el mundo del futuro. Si de verdad tenían convicciones sólidas, no era necesario asustarse. Había que ver el mundo de cara, si no, para llorar, los rincones, les decía. Incomprendido en vida, Barcelona le dedicó la calle más larga y central de la ciudad, aquella que une el mar y la montaña, el mundo y el país que Barcelona tiene detrás y guía desde tiempos inmemoriales".

"El nacionalismo —llamadlo ahora independentismo o soberanismo, da lo mismo— es la extrapolación de la cultura del catalanismo a una política que lo quiere abrazar todo. Una tarea imposible, porque Cataluña es una sociedad escindida como cualquier otra. Pretende remitir problemas a agravios y conflictos a traiciones o falta de conciencia, y disolverlo todo a una política que anula a todas las otras"

"El catalanismo será sin duda el fundamento de cualquier programa de futuro; el nacionalismo en cualquiera de sus fórmulas está condenado a repetir torpes épicas pasadas, a confundir problemas con agravios y a desorientar el sentido de fraternidad humana que para nada es contradictorio con la defensa de la cultura del catalanismo y los intereses de las generaciones actuales y futuras"

Jordi Pujol i el seu règim, perquè ja es pot dir així, va tenir l'habilitat de fer una amalgama entre burgesia de comarques i catolicisme. En els actes de caire religiós (dejù) que van tenir lloc durant el seu emrpesonament, trobem a un jove Pedro Antonio de Doria Lagunas, com així ho anota l'historiadora mataronina Margarida Colomer. De Dòria és el personatge més miserable que ha donat Mataró en els últims cent anys, i ha fet de Mataró la capital de les preferents de tot l'Estat.

Vaig tenir el privilegi de conèixer, ja entrat en la quarentena a en Ramón Juncosa i Castelló. . Va ser  dels artesans més  excel·lents de Mataró, adolescent en temps del Forn del vidre de Joan Peiró. De tradició anarcosindicalista, i després afiliat a CC.OO., sempre que podia ens repetia als més joves: "L'Església sempre té una carta preparada en la seva baralla segons com bufi el vent". Des de Sor Caram fins a la Forcades es compleix aquesta llei no escrita.

És casualitat que hagin triat com a líder a Oriol Junqueras, vaticanista, estudiant a Itàlia? O és que es volia reeditar el pujolisme 2.0 (aliança amb la religiositat de la Catalunya profunda, ara orfe), des que vam descobrir que la família Pujol se sembla més a una familia mafiosa que a una nissaga política?

En les filtracions de la seva declaració, Oriol Junqueras, l'ex-vicepresident, el primer que diu, davant la jutgessa sota l'acusació de rebel·lió (implica violència), és que ell és creient, i per tant, home de pau.

No, no se li acut dir que és pacifista, que a Catalunya tenim el planter de pacifistes i el moviment pacifista més ben nodrit de tot l'Estat, que Barcelona va ser esmentada pel mismísimo president pare Bush per les mobilitzacions contra la guerra d'Iraq... No va ni esmentar ni Gandhi ni Bertrand Russell..... No, va dir que ell era creient.... Això era un missatge ben clar: formo part de l'Església, de l'Església catòlica.... Era el nou carlisme disfressat de modernitat i de la revolució dels somriures.... Està constituint un nou-vell bloc hegemònic, amb noves cares, amb el suport de la Giovinezza aparentment antisistema... I tot per bloquejar l'ascens d'una possible alternança d'esquerres laïques....

Però l'Església no posa tots els ous dins el mateix cistell. Mataró és un bon exemple. Si analitzem la llista de regidors a l'Ajuntament de Mataró, i verifiquem on van cursar els seus estudis secundaris, trobarem dades que confirmen la presència de l'Església mitjançant les seves escoles concertades-multinacionals vaticanes.

És casualitat que un bon gruix de regidors del PP i de Ciudadanos hagi estudiat a l'escola religiosa del capdamunt de la Riera? 

És casualitat que un bon gruix de regidors del conservadorisme independentista hagi estudiat en l'escola religiosa del capdavall de la Riera? 

Per suposat, ni son todos los que están ni estan todos los que son. Però aquesta dada és força significativa...

El responsable d'Educació de CC.OO., en una carta enviada als mitjans locals, va recriminar al president Pujol que mai es dignés a inaugurar una escola pública, doncs la normalització lingüística ha anat sempre a càrrec del sector públic, sinó que va anar a la inauguració de la més gran multinacional vaticana.

Joan Roig i Elvira Rocha

Quan al matrimoni Alexandre Satorras-Angeleta Ferrer, el va substituir el tàndem Elvira Rocha-Joan Roig, en el COPEM ("Institut de batxillerat") de la Plaça de Cuba, Mataró, juntament amb Vic (seu de bisbat), ostentava el discutible mèrit de ser la població amb més institucions docents religioses de tot Catalunya.... Durant el període de la direcció d'Elvira Rocha, la roja Elvira va posar en marxa els dos instituts de secundària, on van poder estudiar nois i noies en la mateixa aula: el de la Plaça dels Bous i el de l'Avinguda Velòdrom. Finals dels anys 60's del segle XX.

Elvira Rocha-Joan Roig van aconseguir que, fins i tot els fills i filles de les classes acomodades anessin a un centre públic. El gruix de la burgesia local, aleshores franquista, no va trigar gaire en descavalcar-la. O no va fer res per la seva continuïtat.

LES MEDITACIONS D'INICIATIVA. INTRODUCCIÓ (1)

Actualment el terme "Meditació" el circunscrivim a les tècniques budistes de control de la respiració, la serenitat, etc. El llibre de Pablo d'Ors, "Biografía del Silencio", tot un bestseller, és un exponent excel·lent del que vull dir. A Occident ho volem racionalitzar i adaptar amb el nou terme de "Mindfullness".

Però  el títol d'aquest article té més a veure  amb el que en el segle XVII constituïa un gènere literari i filosòfic de regles prou conegudes. Meditar és una acció del pensament que implica una reflexió, però amb un caire especial. La meditació va més enllà de l'estricta "reflexió"; mentre una reflexió pot ser ràpida i fins i tot instantània, la meditació és una acció que ha de durar algun temps (setmana, mesos) i que demana una certa calma intel·lectual.

Els jesuites, aquesta ordre religiosa que sempre ha estat tan interessada en la intervenció política i en el negoci de l'educació de les elits (ESADE, Institut químic de Sarrià...), ho incloien en el seu pla d'estudis. Ells ho anomenaven "Exercicis espirituals", els Exercicis del seu fundador, Ignacio de Loyola, requerien d'una situació d'un cert retir i aïllament intel·lectual.

Les "Meditacions" més famoses són les del que es considera un dels fundadors de la filosofia moderna, René Descartes. Es tracta d'anar a poc a poc i pas per pas, dubtant de tot per cercar allò que és evident.... I ell va dubtar de tot, fins i tot de l'existència de Déu. I així va fundar el subjecte, l'individu lliure (de pensament).

Velàzquez expressa l'"empoderament" de l'individu modern

Ara que la nova política ha posat de moda determinats palabros, com ara "empoderament" i "subjecte politic", valdria la pena saber que només arribarem a ser subjectes polítics si, com a individus particulars, ens atrevim a dubtar de tot, i verificar com són de sòlides les nostres posicions ideològiques. En temps de tantes ciclogènesis comunicacionals i nacionalistes, és més necessari que mai. 

Peter Sloterdijk i Jean Baudrillard, "filòsofs" atípics, van incidir ja fa temps en aquest fenomen crònic en les societats postmodernes: aquesta societat sense regnes tendeix a fracturar la memòria col·lectiva, a anul·lar la vivència plena del present. L'espectacularitat mediàtica fomenta l'anul·lació de l'àmbit polític. A això Peter Sloterdijk ho anomena "espai esfèric", d'una banda, i també ho anomena "la gran Y" o la juxtaposició i coordinació de fets tan diversos, però presentats tan igualats, i amb tanta velocitat, que perdem la nostra capacitat de rèplica i de crítica . Aquesta indiferència que es produeix en l'espectador, aquesta manca d'alternatives i incapacitat de crítica davant el veloç flux de dades al que estem sotmesos, constitutueix un dels principals trets de la societat contemporània. Jean Baudrillard afirma que els mitjans de comunicació han produït "el crim perfecte", en haver expulsat la realitat d'allò real i haver convertit el món en una il·lusió, en allò que ell anomena l'ÈXTASI DEL SIMULACRE". L'absència d'allò real queda ocultada per la immediatesa i la manca de transparència. El "PROCÉS" entra dins aquestes coordenades i la maleïda DUI és l'exponent més cridanera.

Ignacio Ramonet ja ho va denunciar el 1989 des de les pàgines de "Le Monde Diplomatique": no va ser una revolta popular el canvi de règim de Ceaucescu, a Romania, sinó un cop de palau. I el mateix ha passat amb el ditxós procés, que ha aconseguit trinxar una possible aliança d'esquerres quan Artur Mas va començar, amb la seva llei Omnibus, les retallades més dures de la democràcia a Catalunya, influït pels gurús neoliberals més fanatitzats.

És per això que cal aturar-se, respirar i mirar l'hortizó..... ¿Serà possible "el PSUC del Segle XXI"? o és simplement un eslògan publicitari que es va treure de la màniga el mag Pablo Iglesias per fer-nos entrar en la gàvia de l'espectacle de líders mediàtics, on la militància és substituïda per terminals i smartphones i codis binaris de respostes simples, de democràcia jibaritzada ? Una pràctica, la de la "nova política", de la suposada "consulta a les bases", que ens ha portat molta més mediocritat i la desinhibida pràctica de l'entrisme (Morón, Dante Fachín, i un llarg etcètera)

Només han passat 4 anys i mig de la 10ª Assemblea Nacional, de Viladecans. Vam apuntar i apostar molt fort per una confluència de les esquerres. He vist fotos de Joan Coscubiela assegut al costat de Raül Romeva, Jaume Bosch al costat d'en Vendrell.  Allò que no era el "nostre tema", la identitat, ens ha allunyat.

Recordo l'Assemblea ARA ÉS DEMÀ, del febrer de 2014, a Fabra i Coats. JUNTS I JUNTES PER CANVIAR-HO TOT. 1700 persones presents i debatent il·lusionats davant el fenomen PODEMOS, i d'altres oportunistes que venien a "pesar figues" d'on es podrien col·locar: Elena, Maragall, Comín, Espasa.....  Finalment, van trobar altres ports, almenys dos d'ells, amb nòmines més suculentes.... Allí ja s'estava gestant Guanyem Barcelona. El que encara no sabíem públicament és que ser d'ICV i ser de CC.OO ens convertia en sospitosos. La nostra motxilla política no passava el control de qualitat de la nova política....  Ha valgut la pena? O cal pensar en escenaris Post-Colau ? Tot va molt ràpid, la velocitat..., i les veritats, i les il·lusions ....

MEDITACIONS D'INICIATIVA (i 3) LES ARENES MOVEDISES I LA EXTREMA UNCIÓ
http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2017/11/meditacions-diniciativa-i-3-les-arenes.html

MEDITACIONS D'INICIATIVA (2). PROGENITURA
http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2017/11/meditacions-diniciativa-2-progenitura.html

LES MEDITACIONS D'INICIATIVA. INTRODUCCIÓ (1)
http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2017/11/les-meditacions-diniciativa-introduccio.html

PER UNA COMISSIÓ DE LA VERITAT A CATALUNYA

L'aplicació de l'article 155 ha estat una tragèdia sense pal·liatius, provocada per una al·lucinació estimulada i potenciada per una cúpula dirigent externalitzada. Una tragèdia després de l'altra  tragèdia: la de la trencadissa interna en un país que pressumia d'acceptació mútua. L'aplicació de l'article 155, més popular que no ens pensem entre aquells que callen dins els comuns, i fins i tot, en privat dels unilateralistes, perquè ja no sabien quin barroquisme afegir al guió, ha actuat com un neurolèptic. Perquè, al capdavall,  els llibres d'història ho hauran de tractar com un fenomen de psicopatologia col·lectiva, ateses les declaracions post-empresonament dels consellers/es fugits a Bèlgica. Allí han obtingut el suport de l'extrema dreta xenòfoba. Una altra tragèdia ideològica, com la d'aquells independentistes de la Generalitat Republicana de 1939, disposats a pactar amb els governs feixistes a canvi que aquests reconeguessin la independència catalana.

Un neurolèptic o antipsicòtic és un medicament psicodepressor, el qual té efectes farmacològics en el sistema nerviós central i perifèric i és utilitzat clínicament en el tractament de les psicosis greus. 

Hi ha un consens molt majoritari en assenyalar les polítiques recentralitzadores des d'Aznar; aquestes han provocat una reacció al·lèrgica que es va accentuar amb la recollida de signatures que el PP de Rajoy va promocionar per protestar contra l'Estatut ja "cepillado". Però la fugida aventurerista i indecent de l'unilateralisme processista que ha desembocat en el major desastre polític en quaranta anys, és difícil d'explicar en termes de racionalitat política del bé comú. Les argúcies propagandístiques, l'abús de poder a través dels mitjans públics i concertats ha estat tan indigne que serà difícil oblidar-ho així com el ressentiment causat en molts que participàvem del catalanisme popular.

Umberto Eco, el professor italià que va obrir les portes a aquesta disciplina anomenada Semiòtica, va dir que el llenguatge té dos objectius principals: dir mentides i fer riure. Doncs bé, amb el procés i l'expresident Puigdemont al capdavant, hem aconseguit aplegat els dos GOALS pel preu d'un. I dic ex-president, perquè per a mi des del 6-8 de setembre el Parlament de Catalunya va perdre la legitimitat democràtica, en "cepillarse" el nostre Estatut d'Autonomia.

LA COMISSIÓ DE LA VERITAT

La Comissió per a la Veritat i la Reconciliació (en anglès, Truth and Reconciliation Comimission) fou un organisme oficial creat pel govern de Sudàfrica que buscava assolir la justícia restaurativa després de la fi del règim de l'apartheid. Va ser el 1995. Fou encapçalada per l'arquebisbe Desmond Tutu, qui va establir com a lema de la matiexa: "Sense perdó no hi ha futur, però sense confessió no pot haver perdó". Aquesta Comissió va publicar un informe oficial el 1998 que fou lliurat al llavors president Nelson Mandela.

Per què una Comissió per a la Veritat? Perquè bo i les evidències del cataclisme, els dirigents processistes no han reconegut allò que és principal: la no legitimitat dels seus objectius. Han volgut fer una finta però no han arribat a fer l'acte principal que ara pertoca: la contricció, per mirar al futur, tal i com mereix un país esquinçat per l'aventurerisme i una legió milionaria de beats mil·lenaristes

Jordi Amat, en la seva biografia sobre Josep Benet, autèntica obra recomanable, l'atribueix a aquest personatge històric i de talla intel·lectual remarcable, la frase "Un sol poble". Catalunya ja no ho és. El processisme s'ho ha carregat, amb l'ajuda inestimable del lerrouxisme de C's i del neocentralisme del PP. El peronisme  patriòtic (prenc de Guillem Martínez l'etiqueta) s'ha imposat d'una manera que ha aixafat i ha intimidat tota dissidència. Ha estat capaç de despertar els anticossos de l'altre nacionalisme.

John Paul Lederach, objector de consciència nordamericà que va residir temporalment durant els anys 80's a Barcelona, va escriure un dels primers llibres sobre pacifisme que es van editar a Espanya, "Educar per a la pau",  abans de les aportacions de l'immens Vicenç Fisas i d'altres. En aquest llibre remarcava la distinció entre violència directa i  la violència estructural, que no deixava de ser violència, perquè implicava la persistent desigualtat i discriminació. El procés, sí, amb totes les lletres, ha implicat violència. Però no pas per aplicar la llei pepera contra els titireteros, twiteros,  sindicalistes, etc., i ara aplicada als dirigents unilateralistes i al govern català. Però negar això és ignorar la basquització que s'ha produït. Al País Basc van tenir a ETA, i aquí hem patit una pressió insofrible, tant de banderes com d'abús de l'externalització de l'acció de govern, que s'han deixat en mans d'agents no democràtics, com si fos un somatent privat, capaç de marcar polítiques municipals, com l'assetjament a l'alcalde Bote de Mataró, i d'altres alcaldies socialistes. Ara també la guàrdia pretoriana de Colau ha emprès aquest mateix camí, en un error transcendental que expressa la seva manca de solidesa política i ideològica.

Despertar d'una al·lucinació psicòtica requereix un temps de mesos i anys, i això ho saben els pacients que pateixen de bipolaritat. A Catalunya ho coneixem pels vaivens del seny i la rauxa. Però a derrotes històriques calen també reflexions i reparacions sanadores, però dures.

Afortunadament no hi ha hagut sang, com la que reclamava un dels protagonistes de Shakespare en "El mercader de Venècia", però sí una falla profundíssima, trencadisses d'amistats, de militàncies de dècades i desconfiances per fer front a la dreta cavernícola recentralitzadora  i a aquesta caverna supremacista catalana. Però necessitem recuperar l'autoestima i fer fora al monstre de la intimidació unilateralista que ha engendrat, mecachis, un gèrmen d'extrema dreta també preocupant, doncs li han donat legitimitat popular amb tanta conya banderil. I sobretot, sobretot, ha deixat el moviment obrer organitzat absolutament vulnerable i amb unes actituds servils irreconeixibles pels que vam viure la transició.

En Joan Herrera, sempre tan perspicaç bo i no ser gran orador, ho va dir ben clarament: nosaltres sortim perdent tots, i guanya Rajoy. Com diria Carlo Cipolla, l'historiador italià, la taca de l'estupidesa ho ha esborronat tot sense que ni els propis afectats surtin beneficiats. 

COM COSIREM LES FERIDES?

Una companya mestra, l'Alba G., cooperant a Nicaragua, ens explicava en una carta commovedora com els militants del Front Sandinista anaven a buscar als guerrillers de la Contra, amagats a les muntanyes, durant la guerra civil a aquell país. Anaven per convèncer-los, per parlar, en un acte de fraternitat tant valent com generós i intel·ligent.

No crec que aquí ni TV3 ni la Corpo ni els mitjans afins ho facin de motu proprio. És per això que haurà de ser impulsat per canals neutrals.

Proposo una comissió de la veritat. Que l'encapçalin intel·lectuals no pessebristes, i una selecció de delegats sindicals, doncs el moviment sindical ha de ser el pal de paller del procés de sanació, perquè precisament la seva "timidesa" ha estat un dels factors perquè s'envalentonessin les pulsions autodestructives del pujolisme 2.0.

No podrem superar aquest tràngol fins que no fem una comptabilitat del dolor que hem, que ens hem inflingit. Per despertar de l'engany, de l'autoengany, d'aquesta abducció col·lectiva. No perquè hi hagi moltíssima gent no és menys greu.

L'Acadèmia hauria de posar els seus instruments i personal (Universitats) a disposició d'aquesta tasca sanadora.

Hi hauria de participar tot el ventall ideològic, des de C's fins a la CUP. Ja tinc in mente el seu president, en Vicenç Fisas, I ¿com no? un dels meus Joan preferits, en Coscubiela.