dissabte, 24 de febrer del 2018

ELS 99 SILENCIS DEL COSCU

L’institut on treballo limita amb un carrer dedicat al diputat liberal d’origen asturià, AGUSTÍN DE ARGUELLES. Va ser un dels impulsors més destacats de la constitució de 1812, més coneguda com la “Pepa” a les Cortes de Cádiz. Són coneguts els seus discursos en contra de l’esclavitud, de la inquisició, de la tortura, i a favor de la llibertat d’expressió, de la separació l’Església-Estat, així com de la separació de poders.
Va ser després de les sessions luctuoses del 6 i 7 de setembre de 2017 al Parlament de Catalunya, quan una alumna de segon de batxillerat em va preguntar que què opinava jo. Només vaig ser capaç de dir-li que “em sentia molt derrotat”, i no vaig voler estendre’m més, perquè el nivell de manipulació propagandística al que jo considerava que s’havia arribat en els centres escolars per part de l’Administració, em semblava insuportable. Vaig aplicar el proverbi àrab: “De l’arbre del silenci broten els fruits de la pau”. Tanmateix vaig voler afegir que pensessin en Argüelles que, en un discurs memorable un cop promulgada la “Pepa”, va acabar dient: “Hasta ahora España era un territorio, ahora ya somos una patria”. 
Afegit el 14.6.2018https://elpais.com/ccaa/2018/05/31/catalunya/1527788961_222936.html

El concepte “territori” i “pàtria” estan molt manipulats i pervertits. Per les contraposades cavernes mediàtiques, la "Brunete"“ i la d’”Ítaca”. Subtilment es deixa entreveure la identificació de la Catalunya “catalana” amb el territori,  en contraposició a la realitat metropolitana. D’altra banda, el concepte pàtria s’ha monopolitzat en clau centrípeta, fins i tot, un ex-dirigent polític basc, Txiki Benegas, ja finat, va distorsionar les reflexions del filòsof alemany Jürgen Habermas sobre el “patriotisme constitucional”. El nucli de la filosofia de Habermas  gairebé sempre ha estat focalitzat en la qualitat democràtica del debat polític: a la igualtat d’oportunitats en el “mercat de les opinions”, i el necessari respecte a les minories. Quan es produeix un debat igualitari i democràtic s’arriba a una síntesi que tothom accepta, i això és “patriotisme constitucional”. Òbviament això no s’ha produït al nostre país. El hooliganisme polític ha incendiat el camp de joc.
Joan Coscubiela, el Coscu, i la patrulla nipona, van intentar aplicar, des d’aquestes  premisses, el patriotisme constitucional i donar la cara. Així van salvar la dignitat del parlament i la dignitat de l’esquerra. Van aplicar també el criteri de la comunista Rosa Luxemburg: “La defensa de la llibertat consisteix, sobretot, en la defensa de la llibertat de l’altre”. Sinó no té mèrit.
El proper 20 de març es presenta a Mataró, a la llibreria BUC DE LLIBRES, “Empantanados”, cronologia i reflexions entorn al procés, al processisme, a la bretxa i ruptura generacional, a les esquerres, a la incidència de la globalització neoliberal i la resposta local que a Catalunya s’ha donat quan  s’han accentuat les retallades de drets socials.
Sense voler ser un “espòiler”, haig de confessar que a la pàgina 99 es troba el moment culminant d’aquest llibre catàrtic i tan clarivident. Els que seguim des de fa anys EL BLOC DEL COSCU ja sabem que és capaç sempre de posar les llums llargues, però mai havíem vist el costat més íntim d’aquest militant de pedra picada i brúixola per a molts de nosaltres. Només diré que el film  LA BALADA DEL SOLDADO (Gregori Chujrai, 1959) dóna les claus , ja sigui per criticar el sòviet estalinista, com ara per denunciar el soviet carlí. La mare, la mare és la pàtria....
Justament el número 99 és l’inici de la cançó “99 Luftballons” ("99 globus"); és una cançó de protesta de l'era de la Guerra Freda de la cantant alemanya Nena. També és el nom de l'àlbum que la conté. Originalment cantada en alemany, posteriorment va ser traduïda a l'anglès sota el títol de "99 Red Balloons" (99 Globus Vermells). Cal situar-la en el moviment per la pau alemany dels anys 80’s, en contra dels blocs que disposaven d’armament nuclear. El que va començar en llençar al cel 99 globus comprats en una botiga va acabar malament: van ser confosos amb míssils per l’altra banda, i va finalitzar amb la destrucció mútua assegurada (MAD). Podríem establir un paral·lelisme entre els globus de la revolució dels somriures amb la destrucció a causa del unilateralisme i engany infantiloide del “mambo”, que ens ha portat a la depressió i a la terra erma per a tothom, en general, i per a les esquerres en particular. L’enfrontament entre els blocs les ha anorreat.
El Coscu ha estat acusat i criticat per equidistant. El temps li està donant la raó, a ell i a les ofrenes sacrificials dels dirigents d’ICV a la “nova política”: Joan Herrera, Dolors Camats, Ricard Gomà. El resultat d'aquestes ofrenes, assumides internament i posades al servei d’una desitjada i necessària confluència, no ha estat l'esperat.  Ha estat més aviat  decebedor. Com el camí del delta del Okavango.
Joan Coscubiela té ADN de sindicalista, per origen familiar i per trajectòria professional, doncs va formar part del gabinet tècnic de CC.OO i després va exercir de secretari general de la CONC durant una bona temporada. Un sindicalista de raça sap que costa molts esforços aconseguir fites, i molt poc perdre-les, i més en el context de crisi acarnissada contra els assalariats. El sindicalisme de CCOO, i la tradició psuquera ha begut molt del reformisme forte d’Enrico Berlinguer. Possiblement és aquesta tradició sindical i política la que millor interpreta les paraules de Vicens Vives: "El seny, la mesura i la ironia es troben al servei de la continuitat"... Sap de com és d’important mantenir la cohesió en una empresa. Sap que una vaga indefinida proposada durant un conflicte és una declaració de derrota, doncs al final, com l’experiència indica en la gran majoria de casos, l’única cosa que queda per salvar-nos de la derrota humiliant és la readmissió dels acomiadats durant la confrontació amb la contrapart més poderosa. I aquest és el símil amb el processisme.
El Coscu, per tant, sabedor d’això, ara no fa sang, sinó que practica l’art de la prudència, que ell emula de l’ex-jesuita i escriptor Baltasar Gracián, que consisteix en usar i no abusar de les segones intencions. I en aquest sentit, s’ha convertit en el Frederic Mompou de la política nacional: sap harmonitzar com ningú els silencis. No fa sang de l’infantilisme de la nova política, aquella que ensenya la xancleta icònica, que utilitza constantment el titanisme verbal, el tweet simplista. Ha pogut constatar que aquells que volien “assaltar los cielos”  no han arribat ni a okupar les golfes.... El Coscu i la patrulla nipona han hagut de destinar moltes energies a millorar el silenci per no esgarrar un projecte il·lusionant, a suportar el “ninguneo” de la lideresa de la capital;  han actuat amb la dignitat del personatge central de, probablement, la millor novel·la de l’enyorat Manuel Vázquez Montalbán, “El pianista”. El protagonista, Albert Rosell, que amenitza les sessions de nit del club Capablanca, és un derrotat republicà, i el contraposa al triomfador Lluís Dòria. Els silencis de Mompou en “El pianista”, constitueixen una seriosa reflexió sobre el significat del fracàs, sobre el suposat èxit dels oportunistes durant la transició i l’arribada del PSOE al poder... Després vindrà l’anomenat desencís.... El pianista triomfador Lluis Dòria sap, però, que ningú com en Rosell sap interpretar els silencis de Mompou. En el cas del Coscu sabem que és un silenci de prudència, d’esperança en la mobilització del conflicte social i no pas el silenci de la impotència victimista.


A l'estimat Forges



BALADA DEL SOLDADO



99 Luftballons” ("99 globus")



Altres articles sobre Joan Coscubiela


28.6.2015 COSCU PRESIDENT, O L'ALTERNATIVA AL SOBIRANISME A TEMPS PARCIAL

31.8.2015 LLIÇONS DEL MESTRE COSCU: PENSIONS, EL 27-3 I LA DESREGULACIÓ DELS INDEPES DE DRETES

11.7.2016 ELS JOANS D'INICIATIVA AL RESCAT


27.7.2016 AQUIL·LES I LA TORTUGA... I ELS TEOREMES DE COSCUBIELA

diumenge, 18 de febrer del 2018

BICENTENARI DE KARL MARX (1818-2018. (3) LA POLÈMICA JOVE MARX-MARX MADUR

Entrem en la tercera fase d'aquest bicentenari: el marxisme castigat al racó de pensar. Ja no té l'hegemonia, i els partits d'esquerra estan en franca retirada. Símptomes clars ja a finals dels anys 60's i principis dels anys 70's.

Les polèmiques "filosòfiques" rarament són només filosòfiques. Acostumen a ser pantalles en les que es projecten diferències polítiques i socials. Ja des del segle XIV les diferències teològiques entre franciscans i dominics oculten canvis socials i alternatives diferenciades en l'àmbit polític. Així queda reflectit en la novel·la d'Umberto Eco, que després serà portada al cinema sota el nom "El nom de la rosa", que té com a protagonista Sean Connery. Que Déu sigui omnipotent i creï individualment no és el mateix si Déu va crear en "sèrie" amb retocs personalitzats. En realitat aquí estava cuallant la idea de si la burgesia naixent respectava els privilegis socials dels estaments (en sèrie) o es rebel·lava contra els privilegis de "cuna" (naixement), i afirmava que cadascú és igual i cadascú és en funció del seu esforç. Un monjo napolità fill de nobles terratinents (Tomás de Aquino) versus monjo anglès i el seu vot de pobresa. 
Una altra polèmica aparentment "filosòfica". A la Xina, després de Mao. Rehabilitació del pensament filosòfic de Confuci, en comptes de Lao-tse (Bertolt Brecht n'era un gran admirador). No era pas per casualitat. Rafael Poch, en el seu impressionant llibre de quan era corresponsal a Pequín, ho desxifra. La Xina és la nostra àvia en el coneixement i digestió de les crisis històriques. Lao-tse representava el canvi, el conflicte permanent, la revolució dins la revolució, la inestabilitat permanent, la purga contra els intel·lectuals, que tant denuncia Qui Xialong, mitjançant la novel·la negra xinesa (Shangai i l'inspector en cap de Shangai Chen Chao). Confuci, per contra, representa l'estabilitat, l'ordre, el restabliment i l'apertura del mercat que representava Deng Xiao Ping. Ja sabeu "No importa si el gat és blanc o negre si caça ratolins". Una frase que agradava molt a Felipe González. La introducció del capitalisme salvatge de la mà del Partit Comuniste Xinès.
Per tant, cal tenir en compte aquesta perspectiva quan es presenta la discussió entre el Marx Jove-Marx madur.
CONTEXT. ELS MANUSCRITS DE PARÍS
Una part de l'obra primerenca de Marx, "Els Mansucrits de París", o els "Manuscrits econòmico-filosòfics", van romandre inèdits fins l'any 1932, que van ser publicats per l'Institut Marx-Engels. En aquest procés van participar dues altres institucions, el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) i l'institut d'Investigació de Frankfurt, més conegut com Escola de Frankfurt.
Marx va redactar les seves notes sobre l'economia clàssica, el comunisme, la filosofia entre Hegel i els joves de l'esquerra hegeliana (ja citats anteriorment), durant els mesos de juliol i agost de 1844. Aprofitant que estava sol, doncs Jenny, la seva dona i la seva filla recent nascuda, van viatjar a la casa familiar dels Westphalen a Trèveris (Alemanya). A finals del mes d'agost, Engels, de pas per França i camí d'Alemanya, va conèixer Marx. Van estar deu dies conversant. El govern francès va expulsar a Marx ja iniciat l'any 1845.
La circulació de l'obra de Marx va ser molt restringida durant força anys. Les obres completes de Marx-Engels es comencen a publicar durant els anys 20, després de la Revolució Russa de 1917. Els manuscrits econòmico-filosòfics començaren a exercir impacte a partir del 1945. Tanmateix, els primers marxistes -durant els anys 20's- que per primera vegada van topar-se amb els Manuscrits, van patir un cert sotrac. Per què?
Quin és el focus d'atenció de Marx en els Manuscrits? L'alienació que pateix el treballador en la societat industrial, segons alguns, es tracten de forma més global en aquestes obres primerenques; són més "humanistes". Per contra, en l'altre bàndol, entre els quals es  troba Louis Althusser, s'afirma que hi ha una contradicció entre el concepte clau tractat en els Manuscrits (l'alienació) respecte al contingut que es desenvolupa en l'obra "més científica" (El Capital),
Els Manuscrits són una expressió primerenca de l'anàlisi de Marx de l'economia (Adam Smith, sobretot) entortolligada amb la crítica al conservadorisme de la filosofia de la història de Hegel. En aquests Manuscrits abasten un ventall de temes, des de la propietat privada, el comunisme i el diner. De fet, és la primera formulació de l'argument de Marx en relació a les condicions de les societats industrials modernes: segons Marx provoquen l'alienació (com una mena d'esclavitud) dels asalariats respecte de la pròpia activitat  (treball). L'individu no es realitza sinó que s'embruteix.En termes més poètics, no "viu", sinó que s'autodestrueix com a persona.
En definitiva, Per a un bàndol (Louis Althusser i d'altres) eren considerats no suficientment "científics", val a dir "econòmics" (com sí era el cas de El Capital) . En canvi, en l'altre bàndol (els considerats marxistes "humanistes"), els Manuscrits eren crucials, com un dels textos més importants de Marx per a entendre tot el seu pensament.
EL CAS FRANCÈS I ELS ANYS SEIXANTA'S.
Però on esclata -en termes més polítics- la polèmica és a Franca, en el si del Partit Comunista Francès (PCF). El PCF va ser el primer partit de l'esquerra francesa durant la postguerra. La influència i hegemonia dels comunistes francesos en l'àmbit acadèmic i cultural, malgrat no participar en el govern de l'Estat, era enorme. El PCF va assolir durant els anys 40's xifres de fins al 30% de l'electorat i més de mig milió d'afiliats....Fins a mitjans dels anys 70's, que es van convertir en el complement necessari per al Partit Socialista amb François Mitterrand al capdavant.
A mitjans dels anys 60's els serveis d'intel·ligència dels Estats Units estimaven que el PCF comptava amb més d'un quart de milió de militants, és a dir, gairebé l'1% de la població en edat de treballar.
Alguna cosa s'estava movent en la societat francesa i arreu d'Occident, després de la II Guerra Mundial, el babyboom, i l'optimisme expressat en la cultura popular i la millora de l'esperança de vida. Augmenten les classes mitjanes i també el consumisme i les ànsies de més quotes d'individualisme, de llibertat "personal".... Aquesta era la traducció del corrent marxista "humanista", del concepte d'alienació versus realització personal en tots els àmbits. L'Estat, més que com a garant de la distribució econòmica, passaria a ser part del problema...
Com afecta això a la solidaritat de classe? Com afecta a l'estructura argumental i ideològica de l'esquerra marxista? El Partit Socialdemòcrata Alemany renuncia al marxisme, i a França el maig de 1968 un ampli ventalll de disturbis i vagues d'estudiants  hi va irrompre. El PCF recolza la vaga general revolucionària, però es va oposar a que el lideratge fos del moviment estudiantil (no tan igualitari com és en l'actualitat). El moviment estudiantil estava dominat per troskistes, maoistes i anarquistes, i els anomenats "nous moviments socials" (inclosos els ecologistes, moviments de gais, presos...)
Un altre element a afegir va ser la decepció de molts militants i simpatitzants de l'òrbita del PCF amb el suport del seu partit a la invasió soviètica de Txecoslovàquia l'agost de 1968.

QUIN ÉS EL MARX MÉS "AUTÈNTIC"?
Louis Althusser escriu una carta adreçada al Comitè Central del PCF que no arribarà a enviar finalment. Era l'any 1966. Però sí que ho farà durant la primavera del 1978: "El que no pot durar en el Partit Comunista". Van ser publicats en Le Monde, del 24 al 27 d'abril de 1978. Aquests textos s'emmarquen en una situació d'important contestació interna que es dóna en el si del PCF, després de la derrota de l'esquerra en les eleccions de març del mateix any,
I la polèmica no es pot entendre com una peça de museu, sinó que és ben actual, doncs està relacionada directament amb els vaivens del que podem considerar l'esquerra europea i el seu retrocés sistemàtic.
El que en un principi apareix com un comentari crític a les tesis dictades pel PCF sobre un tema colateral com és la cultura, l'art i l'intel·lectualitat, es converteix de seguida en un exercici profètic que identifcava moltes de les inèrcies que ens arrosseguen a hores d'ara.
Segons Althusser, Marx va descobrir que el mercat de la societat burgesa necessàriament distribuïa la riquesa d'una forma que, a més de ser injusta en el moment de la producció (alienació), era inadequada econòmicament, perquè abocava a crisis de sobreproducció.
En segon lloc, aquesta situació  (les crisis) comportava penoses conseqüències sobretot a la classe treballadora. 

I ELS PARTITS D'ESQUERRA, QUÈ?
Cadascun dels partits d'esquerra va oferir una solució particular al problema que es plantejava, així com una estratègia concreta per a impulsar-la i fer-la duradora. Un partit propugnava l'abolició de la propietat privada dels mitjans de producció per tal de convertir així l'Estat en el seu únic propietari, l'únic capaç de posar la riquesa al servei de qui la generaven; d'altra partit afirmava que calia mantenir el règim de propietat privada de forma reduïda, per exemple excloent d'ella els béns bàsics (sistema mixt). Un altra pertit era partidari de mantenir l'interanvi mercantil, tot intentant que no s'accentuessin els desequilibris estructurals mitjançant l'acció política i la lluita sindical (per exemple, amb un sistema d'impost progressiu amb el que l'Estat fes retornar als treballadors (en forma de serveis públics) les plusvàlues apropiades per la classe empresarial (esquema socialdemòcrata).
Aquesta mateixa varietat es donava en relació a assumptes com ara la democràcia representativa i la llibertat d'expressió.
L'important és que, fossin o no conscients, totes aquestes opcions s'inspiraven en Marx en la mesura en que oferien solucions al problema concret que ell va identificar en la societat burgesa. Totes elles són, a hores d'ara, propostes ben pensades i fundades, útils per acabar amb les crisis capitalistes i les nefastes conseqüències que tenen per a la majoria de la societat; Per bé que de diferent manera, totes elles es marquen com a objectiu assolir una distribució de la riquesa que garanteixi que la classe treballadora accedeixi al valor que ella mateixa produeix. La diferència entre aquests partits es juga, per tant, en la idoneïtat estratègica per a cada context o conjuntura històrica en el que el projecte de l'esquerra s'ha d'aplicar.
Louis Althusser escriu aquesta carta, "EL QUE EN EL PCF NO POT DURAR" per referir-se a l'adhesió que el PCF va anomenar com HUMANISME MARXISTA, que va adoptar com a propi a mitjans dels anys 60's. Segons Althusser, el PCF va mimetitzar acríticament la nova corrent de l'humanisme marxista que prèviament havia inaugurat el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS). El que és més sorprenent és la conclusió a la que arriba Althusser en la seva carta: lluny del que pugui semblar, l'humanisme marxista es trobava en continuïtat amb allò del que més volia distanciar-se.
El PCF, com el PCUS, volia distanciar-se de l'època de Stalin i de la doctrina del "culte a la personalitat". Però aquest cop de timó no era més que una estratègia compensatòria ideada pel PCUS després del "discurs secret" de Kruschev i la megalomania estalinista. L'Humanisme, segons Althusser, era una doctrina completament aliena a la sociologia perfilada per Marx.

L'INDIVIDU O LA CLASSE
No es tracta d'insinuar, ni de bon tros, que la ideologia humanista vulgués emmascarar els crims estalinistes. El que Althusser assenyala és que la pressumpta oposició al culte a la personalitat com a la barbàrie que es va desfermar en la URSS, no podia ser a través de l'exaltació del Marx humanista. L'exagerada exaltació del Marx jove, del Marx humanista, que suposadament es focalitza en els termes de "l'alienació", "la creació humana", "l'essència de la humanitat", tant en el PCUS com en el PCF varen abocar en consignes com ara "Tot en nom de l'individu, en benefici de l'individu". El cas és que, a parer d'Althusser,  l'individu, com a tal concepte, no existia en la teoria sociològica de Marx. En la sociologia marxista l'objecte d'estudi era molt clar: el mode de producció. I l'únic subjecte econòmic i polític que trobem en el corpus teòric de Marx era la classe social. La classe social era l'única realitat soio-econòmica amb la que Marx treballava, l'única sobre la que la unitat del valor es projectava. És més, la classe social es pot definir de forma molt precisa gràcies a la variable conformada per la propietat de les eines i altres mitjans de producció. De fet, les classes es corresponen amb els diversos grups en els que la societat queda dividida quan analtizem la seva població des de la perspectiva de la propietat de les eines i matèries primeres. Comparada amb aquest concepte, la categoria "home" (individu) no és més que una abstracció, insignificant i irreconeixible per a qualsevol projecte que vulgués matenir un mínim grau del rigor originari de la investigació marxiana. En definitiva, la classe es defineix per la propietat dels mitjans socials de producció.
La postura d'Althusser, amb el temps ha quedat força desacreditada per rígida. Però ens dóna eines d'anàlisi: Quan l'esquerra i el moviment sindical han assolit quotes de benestar i ha aparegut una classe mitjana nombrosa (fins a inicis dels anys 70's), això no ha donat uns fruits de consolidació dels valors d'esquerra ni organitzacions civils ni estructures orgàniques d'Estat per millorar la distribució de la riquesa quan la gran patronal i les multinacionals s'han apropiat i han governat la globalització.
- Altres reflexions: "Socialisme és llibertat" (eslògan del PSOE), o "Socialisme en llibertat" (Josep Solè i Barberà -PSUC-, biografia d'Artur London...), "Los desposeídos", d'Ursula K. Leguin...

BICENTENARI DE KARL MARX (1818-2018 (1). KARL MARX ABANS DEL MARXISME

El proppassat 7 de febrer del 2018, va tenir lloc al Foment Mataroní la conferència "Karl Marx abans del marxisme", a càrrec del professor Andreu Mayayo, conegut i reputat historiador, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. 
La xerrada s'insereix en el marc de les Aules de Gent Gran, on Andreu Mayayo ja és un habitual. La platea del cinema feia goig. Aproximadament dues-centes persones, la majoria de es qals ronda els setanta anys, escoltant aatentament un gran pedagog de la història, com és l'Andreu Mayayo. 
Qui coneix la trajectòria professional d'Andreu Mayayo també està al corrent de la seva afició a explicar la història tot acompanyant-la d'elements de cultura popular, com ara a través de films emblemàtics.
I així va començar la conferència: esmentant l'estrena del film de EL JOVEN MARX a Cinemes Boliche i la conveniència de veure'l. En primer lloc perquè està ben feta, respectuosa amb el personatge, i també perquè és la primera vegada que es feia un film dedicat a Karl Marx, l'obra del qual ha tingut una dimensió i projecció considerables. De fet, jo crec que va ser aquest el motiu principal del biaix del títol de la conferència.
I dic això perquè ni les paraules ni els títols són casuals. Entorn de Marx i la seva obra, durant els 60's i 70's del segle XX es va produir una discussió intensíssima en relació a qui era més "autèntic": si el jove Marx o el Marx més madur i "científic". Avui sembla una ximpleria, però vist en perspectiva i tenint en compte el context polític de l'època, té la seva "miga".
Un  dels ideòlegs marxistes més coneguts a França i a Europa, Louis Althusser, que al final de la seva trajectòria va protagonitzar un fet tràgic com a homicida a causa dels seus desequilibris psiquiàtrics, considerava que les idees de Marx havien estat malinterpretades, especialment pels seus seguidors marxistes. Segons Althusser hi havia vàries formes d'interpretar Marx, però cap d'elles feia justícia al caire científic dels treballs de Marx a partir de 1845. En contra de la idea de que tota l'obra de Marx es podia entendre com un tot consistent, Althusser va argumentar que va haver una ruptura epistemològica (la famosa "coupure", o tall, un abans i un després) a partir del moment en què Marx es va concentrar en els seus treballs econòmics. A més, considerava que es perdia l'especificitat i la força del coneixement científic si es "complementava" el Marx madur amb nocions extretes dels seus escrits de joventut o d'obres de Friedrich Engels.
A parer de Louis Althusser va ser amb la seva obra "La ideologia alemanya", escrita el 1845, quan es va produir una ruptura sobtada i sense precedents i que prepara el camí per als seus treballs posteriors. Althusser afirmava que ni el propi Marx va reflexionar en el paper d'aquest gir. I aquest canvi de rasant es pot apreciar només mitjançant una lectura crítica acurada. (Continuarà en el següent capítol)

EL FILM. SINOPSI: Amb 26 anys, Karl Marx, periodista alemany, que avui anomenaríem de "denúncia", viatja a París. Allí coneixerà Friedrich Engels, fill d'un gran empresari, qui complementarà la visió  que té Marx de la realitat social. Ambdós, entre la censura i les batudes policials, les revoltes i les commocions polítiques, presideixen el naixement del moviment obrer, que fins aleshores havia estat majoritàriament improvisat i desorganitzat. Aquesta col·laboració es donarà a conèixer amb la publicació, el 1848, de EL MANIFEST COMUNISTA.
El professor Andreu Mayayo va emmarcar l'exposició de l'evolució del jove Marx entre els anys 1818 fins el 1848, data de publicació de EL MANIFEST. És a dir fins que Marx fa 30 anys. Com és habitual en ell i la seva pedagogia, s'insereix molt en les vicisituds de la persona i de l'entorn familiar. I, amb més motiu, doncs es tracta d'una biografia.

TRANSCRIPCIÓ APROXIMADA DE LA CONFERÈNCIA 
En cursiva: comentaris personals del transcriptor
Marx va nèixer a Trèveris, a la zona fronterera entre França i Alemanya, a inicis del segle XIX. En aquella època, entre els joves cultes universitaris (una minoria) abundava força el liberalisme polític dels anomenats Joves hegelians, deixebles del gran professor Hegel (fonèticament "Jeguel". Aquests deixebles s'havien distanciat del mestre, perquè aquest, segons ells, s'havia acomodat en una mentalitat que podríem resumir així: el que hagi de passar passarà, tant si empenyem la història amb voluntarisme, com si no. En la Història -Esperit Absolut- hi ha una mena d'automatisme tesi-antítesi-síntesi, una mena de lògica "natural").

El jove Marx va donar mostres des de ben aviat d'una gran precocitat intel·lectual i personal. Va festejar i casar-se amb una dona, la Jenny. Jenny von Westphalen era filla d'una prominent família de l'aristocràcia prussiana (vinculada amb l'aristocràcia anglesa). Jenny von Westphalen i Karl Marx es trobaven regularment quan eren nens. Ella era quatre anys més gran que ell. Durant l'adolescència es varen fer molt amics, íntims, doncs tots dos eren cultes i apassionats per la literatura (Segons Manuel Sacristán, la biblioteca del futur sogre seria la seva font principal d'erudició i formació de la seva adolescència).
Durant l'estiu de 1835 es van prometre. Segons Marx, ella era la jove més bella de Trèveris. El baró Ludwig von Westphalen, pare de Jenny, era també amic de Heinrich Marx, el pare de Karl. Aviat el jove Karl també es va convertir en amic i admirador del baró; plegats sovint passejaven; durant aquelles caminades discutien sobre filosofia i de literatura anglesa.

Andreu Mayayo subratlla la importància de la sovint "desconeguda" Jenny, perquè ella va ser la responsable de que els escrits de Marx sortissin a la llum, doncs corregia els seus escrits atès que la caligrafia de Karl era ineligible.
En aquella època no hi havia un espai acadèmic a Alemanya perquè l'autoritarisme prussià ho ofegava. Per tant, Marx haurà d'emprendre una tasca sostinguda per desprendre's de la cotilla del pensament màgic i religiós i avançar cap a un llenguatge científic. Pensem que l'idioma alemany, vehicle de la filosofia, permet moltes matisacions i moltes variants. És molt apte per a la reflexió, i també per al pensament boirós.
Karl Marx participa de l'anticlericalisme dels joves esquerrans hegelians, perquè considera que el món s'ha d'interpretar d'una altra manera, però Marx no és pas enemic de la fe.
Karl i Jenny han d'"esperar" a la mort del pare d'ella (1842) per marxar a París. Karl tenia aleshores 28 anys. Era l'any 1843, i París en aquella època era la capital dels exiliats europeus. I allí és on es troba amb Friedrich Engels.
ENGELS és una de les figures més atractives i contradictòries del segle XIX: fill d'una pròspera família comercial de Prússia, va passar tota la seva vida professioinal treballant en la indústria cotonera de Manchester, caçant amb gossos a Chesire i gaudint de la còmoda vida d'un cavaller victorià de classe alta.
El pare d'Engels era soci, ja inicis de 1840, d'una de les empreses tèxtils més grans del món. Tanmateix portava una vida "doble", perquè es va aparellar amb una nòvia irlandesa treballadora.
El cas és que amb la trobada Marx-Engels, el voraç Marx sent la necessitat d'estudiar l'Economia Política Anglesa, el país més desenvolupat industrialment d'Europa. Estudia Adam Smith, David Ricardo. Marx necessitava esbrinar com funcionava el món modern del capitalisme.
Engels escriu un informe el 1845 que causarà gran impacte en Marx: "La situació de la classe obrera a Anglaterra", que no es traduirà a l'anglès fins 1892. Per contra, sí es publicarà a Alemanya i també als Estats Units.
El que explica Engels és el que relata Charles Dickens a Història de dues ciutats, David Coperfield, Oliver Twist...
Marx és esperonat per explicar les raons per les quals estàn aquesta situació, amb una esperança de vida que no arriba als 37 anys, etc... És, per tant, necessari, estudiar els economistes clàssics britànics. No n'hi havia prou amb les idees del socialisme utòpic que prodigaven més a la França de mitjans del segle XIX. Calia complementar-ho amb el coneixement del capitalisme industrial. És així que sorgeix la seva explicació de la PLUS-VÀLUA, inspirada en els estudis de David Ricardo: quin paper juga la mà d'obra (el treball) i la llei de ferro dels salaris: només es paga a l'obrer, home, dona, criatures, per sobreviure i prou.
La col·laboració Engels-Marx entre 1845-1848 serà molt intensa i donarà molts fruits. Entre els més principals serà la seva obra LA IDEOLOGIA ALEMANYA, que romandrà clandestina fins el 1932. En aquest llibre expressen què és el que volen. Inicien una anàlisi científico-social del capitalisme, i el naixement de la contrapart. A partir del seu exili a Anglaterra, Marx es convertirà un estudiant aplicat de la Biblioteca, on intentarà disseccionar el funcionament del capitalisme.
Allí descriuen que és per a ells el COMUNISME. No és un estat, ni un ideal.Consisteix en un moviment real que aboleix l'estat de les coses presents. És la gent que és mobilitza i canvia les coses. (Antoni Gutiérrrez Díaz, "Guti", ho expressava així en l'oceànic míting de la Ciutadella del PSUC el 1977: unitat-mobilització-organització). El comunisme és l'acció que prova que les coses poden canviar. I el proletariat és el subjecte protagonista.

QUÈ ÉS EL PROLETARIAT? No és exactament la classe obrera. Marx i Engels empren l'expressió "el proletariat" per assenyalar quin és el subjecte revolucionari. Encara que no siguin treballadors strictu sensu. Allò que fan els qui conformen el "proletariat" ho fan per un ideal, una opció per a la humanitat, entesa globalment.

El 1845 ha d'exiliar-se a Brussel·les por fugir de les autoritats. Les pressions de les autoritats alemanyes, absolutistes, l'obliguen. París deixarà de ser la capital dels exiliats. Londres rellevarà a París en aquesta funció.
És en aquella època, a partir del 1845-46, que els vents comencen a bufar en una altra direcció. Es funda la Lliga dels Justos, organització clandestina i secreta. I això implicava organització i la militància activa. Marx proposarà que es canviï el nom per la LLIGA COMUNISTA. I el primer encàrrec que li fan és explicar de forma simple i clara QUINA ÉS LA SITUACIÓ I QUIN ÉS L'OBJECTIU.
EL MANIFEST DEL PARTIT COMUNISTA és un opuscle. I en 5 setmanes el redacten, a Brussel·les. A Espanya es publicarà molt més tard, el 1882, el diari "El obrero". En català, el 1930, gràcies a l'impuls de Manel Serra i Moret, alcalde de Pineda de Mar, anglòfil, i un dels fundadors de la Unió Socialista de Catalunya.

EUROPA EN FLAMES. 1848
Si la dècada de 1830 va ser l'onada europea de la revolusió burgesa, l'onada de 1848 va ser la de la revolució democràtica. Aquesta onada arribarà a Espanya pels volts del 1868.
El Manifest del Partit Comunista recull de forma sintètica i genial l'esperit del temps. Marx era priodista i sap atrapar al lector ja des del primer "compàs" : "Un fantasma recorre Europa, és el fantasma del comunisme" (com els primers acords de la Cinquena Simfonia de Beethoven: pa-pa-pa-paaaaammmmmmmmmm).

Andreu Mayayo destaca dos aspectes, per resumir aquest opuscle: El primer: La burgesia, com a classe social impulsora del capitalisme, ha generat una nova classe social. I aquesta classe social, el proletariat, quan prengui consciència, també farà fora a la burgesia. El segon, Marx fa un elogia a la capacitat revolucionària de la burgesia. La burgesia és capaç de crear un món nou, amb unes conseqüències socials i polítiques impensables. Aquest nou món, el capitalisme es caracteritza perquè no hi ha res que sigui sagrat. Tot canvia. És l'encarnació del "Faust" de Goethe, l'autor alemany per excel·lència del segle (1719-1832), i impulsor del Romanticisme. I Això és la Modernitat.

LONDRES

A partir de 1851 s'estableixen definitivament a Londres. La parella tindrà 7 fills/es: tres fills moren abans d'arribar a l'any i un altre mor quan en tenia set. Va ser una vida de penúries i privacions, i de factures que amb prou feines podien pagar. Engels va ser el gran financer.

Karl-Jenny van tenir tres filles que van sobreviure a l'edat adulta. Jenny, Laura i Eleonor. Jenny nascuda a Paris l'any 1844, mor a l'edat de 38 anys de càncer. Va casar-se amb Charles Longuette, un activista prominent de la Comuna de París. La Comuna de París (en francès: La Commune) fou un breu moviment insurreccional que va governar la ciutat de París des del 28 de març al 28 de maig de 1871, instaurant un projecte polític popular socialista autogestionari. L'expressió El temps de les cireres té origen en aquest episodi. Laura, nascuda el 1845, va casar-se amb un mestís mulat, nascut a Cuba, i franco-espanyol. Paul Lafargue fou un actiu militant a la Comuna de París. Fou un dels fundadors del Partit Obrer Francés el 1879. Un dels seus llibres més cèlebres és "El dret a la mandra", escrit pels volts del 1880. Aquest llibre fou un dels textos més difosos de la literatura socialista mundial, probablement només superat pel "Manifest del Partit Comunista". El plantejament partia de la següent pregunta: Quan fem la revolució, com és la revolució... I després...?
Els tres fills de la parella moren de càncer. El 1911, passada la seixantena, tant Laura com Paul se suiciden plegats, duent a terme el que des de feia temps tenien planejat.
Eleanor Marx és la menor de la família. A la mort del seu pare, el 1883, treballa en els seus manuscrits, i prepara l'edició anglesa de El Capital i difón les seves idees. A més de treballar en la creació de sindicats per a dones i en el Congrés Internacional Socialista de París, publica l'Infern de la Fábrica, La pregunta de la Dona i els Moviments Obrers a Anglaterra, entre d'altres llibres. Es suïcida el 1898, amb 43 anys, a Londres, tretze anys abans que Laura-Paul se la treguin..

EL FILL D'ENGELS. La moral victoriana de la que també participava la família Marx, va fer que el fill bastard de Marx, fruit d'una relació de la governanta-minyona de la casa del matrimoni, fos amagat com un secret de família. Va ser Engels qui va estar d'acord en adoptar-lo. Va viure amb una altra família adoptiva.
La governanta-minyona, peça fonamental en aquella casa, va ser enterrada en la mateixa tomba que Marx.

dissabte, 17 de febrer del 2018

BICENTENARI DE KARL MARX: 1818-2018 (i 2) HOMENATGE A CARSON McCULLERS

Què pinta una de les figures més eminents de la literatura nordamericana del segle XX, en el marc d'una commemoració del naixement de Karl Marx? Per alguna raó concreta? Doncs, sí. En el seu primer llibre, hi apareix un personatge, el doctor Copeland, que dóna una lliçó de "marxisme". En un cert sentit reflecteix que en el segon terç del segle XX és quan es produeix una certa hegemonia del pensament "hereu" de Marx, vulgarització inclosa: un terç de la població del planeta viu en governs i règims que es reclament marxistes, fins i tot, de forma perversa.... Hi ha una tercera raó: la de retre un homenatge als militants comunistes que durant la dictadura i la transició es formaven solidàriament i cooperativa, i transformaven l'instint de classe en consciència de classe (en terminologia ara en desús). No és un  homenatge decoratiu, ans al contrari. És ben pràctic i actual, perquè sovint alguns representants de la "nova política" menyspreen el bagatge de les generacions anteriors amb una frivolitat que fa  fredar.

Tot just s'han complert el 50è anniversari de la mort d'una de les grans novel·listes nordamericanes, CARSON McCULLERS  (Columbus, Geòrgia, 19 de febrer de 1917 - 29 de setembre de 1967) (Lula Carson Smith). Amb només 23 anys (1940) va publicar inicialment previst com "El mut", que després seria una de les seves grans obres "The Heart Is a Lonely Hunter" ("El cor és un caçador solitari"). Amb aquesta obra es va guanyar l'apel·latiu de "noia prodigi de la literatura nordamericana". McCullers explora el drama de la incomunicabilitat: la solitud del sordmud Singer, figura de rara intensitat simbòlica per ser representativa de la impossibilitat mateixa de comunicar. Va contar històries d'éssers desvalguts, l'aïllament de la vida en un poble.
No és exagerat definir "El cor és un caçador solitari", com impressionant. Va ser la seva primera novel·la -i probablement la més coneguda-. Carson McCullers aviat es va convertir en un referent de la narrativa surenya del segle XX. 
"El cor és un caçador solitari" compta amb almenys cinc personatges notables, un argument ben estructurat, i un rerefons social a vegades molt explícit. En una ciutat d'un dels estats del sud dels Estats Units, a finals dels anys 30, mentre arriben notícies de Hitler i Mussolini de l'altra banda de l'Atlàntic.
Carson McCullers entortolliga els 4 personatges que giren en l'òrbita del principal personatge, simbòlic, el sordmud Singer, per mostrar un extraordinari i lúcid retrat social d'aquell Sud embrutit.
El doctor Copeland, el persoantge que aquí s'al·ludeix, és un metge negre de mitjana edat, un personatge atípic en un context de segregació racial en el que els de la seva ètnia tenen poques oportunitats.
L'autora, ja des de ben petita va prendre consciència de la discriminació i la precarietat que patien els negres del seu entorn. La seva malaltia, ja des de l'infantesa, la va marcar i va potenciar la seva identificació amb els marginats, els discapacitats, els forasters, els grans solitaris.
El doctor Copeland es troba en una posició tan privilegiada com incòmoda, enmig de dos móns: la població negra el venera per haver arribat lluny, però, alhora, la seva professió es veu limitada a aquest àmbit (un metge negre no podia atendre als pacients blancs) i viu escenes de racisme que alimenten el seu ressentiment. Pateix pels seus fills, per les desigualtats i pels abusos. La seva formació xoca amb una societat descoratjadora, i les seves lectures (Karl Marx, per exemple) no li serveixen per lluitar contra les injustícies. El doctor Copeland ha assolit el títol després de treballar i estudiar; és descendent d'esclaus. Tot ell és força de voluntat, i també de tossuderia (rigidesa?) en el seu sentit estricte del deure. A un dels seus fills l'ha batejat amb el nom de Karl Marx. No desaprofita cap ocasió de fer proselitisme amb els seus pacients i en les reunions socials a les que assisteix

The Heart Is a Lonely Hunter de Robert Ellis Miller (1968)


DISCURS DE NADAL DEL DOCTOR COPELAND

"Éste es el decimonoveno año que nos reunimos en esta habitación para celebrar el día de Navidad. Cuando nuestro pueblo oyó hablar por primera vez del nacimiento de Jesucristo era una época oscura. Los nuestros eran vendidos como esclavos en esta ciudad en la plaza del palacio de justicia... (...)
"Hace ciento veinte años otro hombre nacía en el país conocido actualmente como Alemania.... Este hombre comprendía, lo mismo que Jesús, pero sus pensamientos no guardaban relación con el cielo o con el futuro después de la muerte. Su misión era para con los vivos. Para con las grandes masas de seres humanos que trabajan y sufren hasta morir. Para con aquellos que lavan y trabajan de cocineros, que recogen algodón, y los que trabajan en las ardientes cubas de teñido de las fábricas. Su misión era para con nosotros, y este hombre se llamaba Karl Marx. Karl Marx. Karl Marx era un hombre sabio. Estudiaba, trabajaba y comprendía el mundo que le rodeaba. Decía que el mundo está dividido en dos clases: los pobres y los ricos. Por cada hombre rico, hay un millar de pobres que trabajan para que este rico se haga más rico. No dividía el mundo en negros o blancos o chinos...; a Karl Marx le parecía que ser uno de los millones de pobres o uno de los pocos ricos era más importante para un hombre que el color de su piel. La misión de la vida de Karl Marx era hacer que todos los seres humanos fueran iguales, y dividir la gran riqueza del mundo de modo que no hubiera pobres ni ricos y cada persona tuviera su cupo. Éste es uno de los mandamientos que Karl Marx nos dejó: "De cada uno según su capacidad, a cada uno según sus necesidades".

(...)
El doctor Copeland hizo una pausa más larga. Las caras que le rodeaban estaban esperando.
-¿Cuál es el valor de una propiedad, de una mercancía que compramos en una tienda? El valor depende solamente de una cosa: del trabajo que lleve fabricar o cultivar ese artículo. ¿Por qué una casa de ladrillo cuesta más que una col? Porque en la construcción de una casa de ladrillo interviene el trabajo de muchos hombres. Están los que fabrican los ladrillos y el mortero, y la gente que corta los árboles para hacer las planchas que se pondrán en el suelo.
Están los hombres que hicieron posible la construcción del edficio, y los que transprotaron los materiales al terreno donde se va a construir la casa. Luego están los hombres que construyeron las carretillas y camiones que transportaron los materiales a este lugar. Y finalmente los obreros que levantaron la casa. Una casa de ladrillo requierer la labor de mucha, mucha gente..., en tanto que cualquiera de nosotros puede cultivar una col en su patio trasero. Una casa de ladrillo cuesta más que una col porque exige más trabajo que ésta. De manera que cvuando un hombre compra esta casa de ladrillo está pagando por el trabajo que se empleó. ¿Pero quién se lleva el dinero..., el beneficio? No los hombres que hicieron el trabajo..., sino los jefes que los controlan. Y si estudiáis esto con más detenimiento, descubriréis que estos jefes tienen también sus jefes, y éstos a otros que los controlan a su vez..., de modo que quienes controlan todo este trabajo, el cual hace que el artículo valga dinero, son muy pocos. ¿Está claro hasta aquí?
-¿Comprendemos!
(...)
-¿Pero no costó dinero la arcilla para fabricar estos ladrillos? ¿Y no cuesta dinero arrendar la tierra para cultivar cosechas?
-Buena pregunta -repuso el doctor Copeland-. La tierra, la arcilla, la madera... estas cosas reciben el nombre de recursos naturales. El hombre no fabrica estos recursos naturales; el hombre sólo los desarrolla, sólo los usa para su trabajo. Por lo tanto, ¿debe una persona o un grupo de personas poseer estas cosas? ¿Cómo puede ser propietario un hombre de tierra y espacio y luz del sol y de lluvia para las cosechas? ¿Cómo puede un hombre decir "esto es mío" referente a estas cosas y negarse a que los demás las compartan? Por ello Marx dice que estos recursos naturales deberían pertenecer a todos, no divididos en pequeñas porciones sino utilizados por toda la gente según su capacidad de trabajar. Esto es así. Digamos que un hombre muere y deja su mula a sus cuatro hijos. Los hijos no querrán cortar la mula en cuatro trozos y llevarse cada uno su parte. Serán propietarios y harán trabajar a la mula juntos. Ésta es la forma como Karl Marx dice que deben poseerse los recursos naturales: no por parte de un grupo de ricos, sino por todos los obreros del mundo en conjunto. Los que estamos aquí en esta habitación no tenemos propiedades privadas. Quizá uno o dos de nosotros sea propietario de la casa en que vive, o haya podido ahorrar un par de dólares..., pero no poseemos nada que no contribuya directamente a mantenernos vivos. Todo lo que poseemos es nuestro cuerpo. Y vendemos nuestro cuerpo cada día. Lo vendemos cuando vamos por la mañana a trabajar y cuando trabajamos todo el día. Nos vemos obligados a venderlo a cualquier precio, en cualquier momento, para cualquier fin. Nos vemos obligados a vender nuestro cuerpo para poder comer y vivir. Y el precio que nos pagan es sólo el suficiente para permitirnos conservar la fuerza y así trabajar más tiempo en beneficio de los demás. Hoy no nos ponen en las plataformas y nos venden en la plaza del palacio de justicia. Pero nos vemos obligados a vender nuestra fuerza, nuestro tiempo, nuestra alma durante cada hora de nuestra vida.
Nos hemos liberado de una clase de esclavitud sólo para caer en otra. ¿Es esto libertad? ¿Somos ya hombres libres?
Una voz grave gritó desde el patio delantero:
-¡Es la pura verdad!
-¡Así son las cosas! Y no estamos solos en esta esclavitud. Hay otros millones de esclavos por todo el mundo, de todos los colores y razas y credos. Esto es algo que debemos recordar. Muchos de los nuestros odian a los pobres de la raza blanca, y ellos nos odian a nosotros. La gente de esta ciudad que vive junto al río y que trabaja en las hilanderías. Gente que tiene casi tantas necesidades como nosotros. Este odio es un gran error, y nada bueno puede venir de él. Debemos recordar las palabras de Karl Marx y ver la verdad según sus enseñanzas. La injusticia de la necesidad debe juntarnos y no separarnos. Debemos recordar que todos nosotros damos valor  las cosas de esta tierra con nuestro trabajo. Éstas son las verdades más importantes de Karl Marx que debemos conservar en nuestro corazón para siempre y no olvidar. Pero, ¡amigos míos! Nosotros, los de esta habitación, nosotros, los negros, tenemos otra misión que es sólo para nosotros. En nuestro interior hay un propósito fuerte, firme, y si fracasamos en llevarlo a cabo, nos habremos perdido para siempre. Veamos, entonces, cuál es la naturaleza de esta especial misión.
El doctor Copeland se aflojó el cuello de la camisa, porque sentía una opresión en la garganta (...). Una mujer hizo callar a un quejumbroso bebé con un chupete. ... La mayor parte de los jóvenes estaban sentados en el suelo... Todos los ojos de la habitación se mantenían vigilantes, y en ellos podía observarse el hambre de verdad.
(...)
¡Escuchad! Uno de cada cinco de los nuestros trabaja en la construcción de carreteras, o cuida de las obras sanitarias de esta ciudad, o trabajo en un aserradero o una granja. De los cinco, hay otro que es incapaz de conseguir trabajo alguno. Pero, ¿y los otros tres de esos cinco..., es decir, la mayor parte de nuestro pueblo? Muchos cocinamos para aquellos que son incapaces de prepararse la comida que han de consumir. Muchos trabajan durante toda su vida cuidando jardines de flores para el placer de una o dos personas. Muchos se dedican a encerar y pulir resbaladizos suelos de bonitas mansiones. O conducen automóviles para personas ricas demasiado perezosas para conducir ellas. Nos pasamos la vida haciendo miles de trabajos que no son de verdadera utilidad para nadie. Trabajamos y la totalidad de nuestra labor se desperdicia. ¿Es eso servicio? No, es esclavitud.
"Trabajamos, pero nuestro trabajo se desaprovecha. No se nos permite servir. Vosotros, los estudiantes que esta mañana estáis aquí representáis a los pocos afortunados de nuestra raza. A la mayoría de nuestra gente no se le permite ir a la escuela. Por cada uno de vosotros hay docenas de personas jóvenes que apenas si saben escribir su nombre. Nos niegan la dignidad del estudio y la sabiduría.
"De cada uno según su capacidad; a cada uno según sus necesidades." Todos los que estamos aquí sabemos lo que es padecer verdaderas necesidades. He ahí una gran injusticia. Pero hay una injusticia todavía más amarga que ésa..., que se le niegue a uno el derecho a trabajar según su capacidad. Trabajar toda una vida inútilmente. Negarle la oportunidad de servir. Es mucho mejor que nos quiten los beneficios de nuestro bolsillo a que nos roben las riquezas de nuestra mente y nuestra alma.
Algunos de vosotros los jóvenes que estáis aquí esta mañana tal vez sintáis la necesidad de ser maestros o enfermeras o líderes de vuestra raza. Pero a la mayor parte de vosotros os será negado. Tendréis que venderos para un fin inútil al objeto de manteneros vivos. Seréis rechazados y derrotados. El joven químico recoge algodón. El joven escritor es incapaz de aprender a leer. A la maestra se le mantiene en una inútil esclavitud ante una mesa de planchar. No tenemos representantes en el gobierno. No tenemos voto. En este gran país, somos los más oprimidos de todos. No podemos levantar nuestra voz. Nuestra lengua se pudre en la boca por falta de uso. Nuestro corazón se vacía y pierde fuerza para conseguir nuestro fin.
¡Gente de la raza negra! Llevamos en nosotros todas las riquezas de la mente y el alma humanas. Ofrecemos el más precioso de todos los regalos. Y nuestro ofrecimiento es recibido con burla y desprecio. Nuestras ofrendas son pisoteadas en el barro e inutilizadas. Se nos condena a un trabajo más inútil que el de las bestias. ¡Negros! ¡Debemos levantarnos y unirnos nuevamente! ¡Debemos ser libres!

Un murmullo recorrió la habitación. creció la histeria. El doctor Copeland se quedó sin respiración y cerró los puños. Sentía como si se hubiera hinchado hasta adquirir el tamaño de un gigante. El amor que había en él convertía su pecho en una dinamo, y deseaba gritar de modo que su voz pudiera ser oída en toda la ciudad. Quería dejarse caer al suelo y gritar con voz descomunal. La habitación se llenó de gritos y lamentos.
-¡Sálvanos!
-¡Dios todopoderoso! ¡Aléjanos de esta soledad de la muerte!
-¡Aleluya! ¡Sálvanos, Señor!

El doctor Copeland se esforzó por recuperar el control. Finalmente, la disciplina se impuso. Acalló el grito que pugnaba por brotar de su pecho, y habló con voz firme, potente:
-Atención -gritó-. Nosotros mismos nos salvaremos. Pero no con plegarias de duelo. No mediante la indolencia o la bebida. No por los placeres del cuerpo o por la ignorancia. No por la sumisión y la humildad. Sino por medio del orgullo. De la dignidad. Convirtiéndonos en duros y fuertes. Debemos aportar fuerza a nuestras convicciones. -Se detuvo bruscamente, y se irguió-. Cada año, por esta época, ilustramos, con los pobres medios a nuestro alcance, el primer mandamiento de Karl Marx. Cada uno de los aquí reunidos ha traído por anticipado algún regalo. Muchos de vosotros os habéis privado de alguna comodidad a fin de aliviar las necesidades de otros. Cada uno de vosotros ha dado según su mejor capacidad, sin pensar en el valor del regalo que recibirá a cambio. Para nosotros, es natural compartir algo con los demás. Hace mucho tiempo que nos hemos dado cuenta que es mejor dar que recibir.  Las palabras de Karl Marx siempre han estado presentes, aun sin conocerlas, en nuestro corazón: "De cada uno según su capacidad; a cada uno según sus necesidades" -El doctor Copeland se quedó en silencio largo rato, como si no tuviera más palabras que decir. Luego volvió a hablar-: Nuestra misión es caminar con firmeza y dignidad a través de los días de nuestra humillación. Nuestro orgullo debe ser fuerte, porque conocemos el valor de la mente y el alma humanas. Tenemos que enseñar a nuestros hijos. Debemos sacrificarnos para que ellos puedan ganar la dignidad del estudio y la sabiduría. Porque llegará el tiempo. Llegará el tiempo en que las riquezas que llevamos en nosotros no serán tomadas con burla y desprecio. Llegará el tiempo en que se nos permitirá servir. En que trabajaremos y nuestro trabajo no se desperdiciará. Y nuestra misión es esperar este momento con fuerza y fe.
Había terminado. Las manos aplaudían, y los pies golpeaban contra el piso de la habitación así como en el exterior contra el suelo endurecido por el crudo invierno.

Homenatge a tots aquells homes i dones que han divulgat i estès el "missatge", la bona nova de l'"alliberament", gent senzilla, als barris, a les fàbriques, als sindicats. Per proximitat, a professors/es i intel·lectuals que van col·laborar amb CC.OO en les xerrades de formació. Com ara, Manuel Sacristán, que, en companyia de José Luis López Bulla, venia a Mataró, al Baixet (Carrer del Torrent, antic carrer de Sant Rafael, local cedit per l'Associació Catòlica de Pares de Família de Mataró), per explicar-nos, entre altres coses, què era la plusvàlua i l'itinerari del capitalisme espanyol des de la Guerra Civil a Espanya.... El procés d'acumulació capitalista al nostre país...
Homenatge als responsables de Formació de la Unió Sindical de CC.OO de Mataró CCOO d'aquella època (Sión Perajoan, Tito Colomer)
Homenatge a tota aquella gent humil, analfabeta, que segles abans, aplegava estalvis per comprar col·lectivament el llibre de Rousseau i el seu "Discurs sobre l'origen de la desigualtat", allà pel segle XVIII. Perquè algú els hi llegís en veu alta.
Homenatge a tots els companys i companys d'ICV que, malgrat el pensament líquid, les impostures líquides i desmemoriades del treball fet, són capaços d'assegurar la continuïtat en la tasca constant que ara i en el futur proper pertoca.


El doctor Copeland i Mick


BICENTENARI DE KARL MARX (1-2-3)


http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2018/02/bicentenari-de-karl-marx-1818-2018-1.html
http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2018/02/bicentenari-de-marx-1818-2018-i-3-la.html
http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2018/03/bicentenari-1818-2018-encara-marx-i-4.html