"MILANA BONITA" I EL SOCIALISME DE PUERTO HURRACO

"El señorito m'ha matao la milana" 

Aquest és el sentiment que desencadena l'epíleg del final de la novel·la de Miguel Delibes,"Los Santos Inocentes", que l'autor va publicar el 1981, per dedicar-la a  Félix Rodríguez de la Fuente. Mario Camus va dirigir aquest film  Alfredo Landa i l'immens Paco Rabal van guanyar el premi d'interpretació masculina al festival de Cannes de 1984.

La memòria sovint és capritxosa i per raons que només l'atzar sap, és el que m'ha vingut al cap després de la "crònica d'una investidura anunciada", la de Mariano Rajoy.

La nostra "milana" , L'ESPERANÇA d'obrir una finestra d'oportunitat per tal de redreçar les polítiques injustes i d'increment de la desigualtat dutes a terme pel govern del Partit Popular, també "l'ha matao el señorito". Però a diferència del relat de Delibes, aquesta vegada no hi haurà justícia poètica, després del paper galdós del PSOE.

"Tengo para mí" -com diria aquell- que Miguel Delibes no hagués escrit la seva novel·la, o de la mateixa manera, si la tornés a elaborar ara. Els inicis dels anys vuitanta, abans de que arribés el famós "desencís" (desencanto) hi havia l'esperança que, per fi, la història d'Espanya es redreçaria. Això representava la transició. I ja hem vist que ni la llei de la memòria històrica s'ha complert.

ONCE UPON A TIME A EXTREMADURA DE LA POSTGUERRA

Miguel Delibes situa la novel·la a l'opressiva Extremadura, rural, la caracteritzada pel caciquisme més feudal. Descriu els tres elements bàsics:

Primer. Paco (Alfredo Landa) i Régula (Terele Pávez), que formen, amb els seus tres fills, una família de camperols a les ordres dels senyors del cortijo. Suporten tota mena d'ordres i humiliacions sense cap queixa.

Segon. Un dia es presenta Azarías (Paco Rabal), el germà deficient mental de Régula. Ha estat despatxat del cortijo on treballava i decideix unir-se a la família de sa germana per treballar.

Tercer. El señorito Iván (Juan Diego), el cacic.

Paco, el Bajo, és el sirvent del cortijo; destaca la seva submissió. És respectuós, humil i generós, la qual cosa contrasta amb la forma amb la que el tracta el señorito Iván, com un gos de caça.

Azarías té una discapacitat mental i una conducta instintiva i sent una bondat natural vers tots els qui l'envolten.

Iván, el señorito, és egoísta, vanitós, autoritari, insultant i menysprea tothom que té sota el seu poder. No es preocupa per la condició de vida de qui treballen per a ell, als que considera de la seva propietat.

Delibes havia concebut l'obra amb la intenció de mostrar la incultura i la pobresa a la que es veien sotmesos els treballadors dels latifundis fronterers amb Portugal. El seu títol fa menció a la matança dels Innocents, on aquests són sotmesos i oprimits, i tenen un càstig de pobresa sense tenir-hi cap culpa. Enfront d'aquests "Innocents" es troben els señoritos amb una doble moral, que es mostren indiferents davant la misèria que pateixen els camperols.

ONCE UPON A TIME A ESPANYA. TARDOR DEL 2016

La memòria -ja s'ha dit- és capritoxa, simplista i també demagògica, per què no dir-ho. Des d'Extremadura, el seu president Sánchez Vara, del PSOE, dóna el tret de sortida per l'abstenció davant la investidura de Rajoy, "por España". Actua, com Susana Díaz, com l'expresident González, Zapatero, Rubalcaba.... com Paco, el Bajo, el sirvent del cortijo, que el señorito Iván  tracta com si fos el seu gos de caça contra Podemos.

Azarías, el poble que suporta les retallades i els índex de desigualtat més grans després de Letònia. La unitat de les esquerres, la "Milana Bonita", està morta.

Iván, el señorito, la confluència d'interessos del sector financer, de l'IBEX 35, etc., no només és castigat sinó que és recompensat.

RUFIÁN, L'IMPOSTOR

A banda de la investidura i del sotmetiment del PSOE als designis del señorito (els poderosos), emergeix en els mitjans de comunicació aquest personatge, amb les seves astracanades, dient que  el PSOE s'ha venut i que ha d'eliminar de la seva façana les sigles "S" i "O", de socialista i obrer. És una altra de les seves impostures perquè part dels seus seguidors han titllat de feixistes a presos polítics antifranquistes durant l'exposició del Born sobre la memòria històrica. La "E" del seu partit potser que també caldria eliminar-la i bescanviarla per una "e" petita, la de l'excrecència política. Rufián actua, com diria el mestre Vázquez Montalbán, seguint la copla: "Eres como la Rosa de Alejandría/roja de noche/blanca de día" (discurs radikal a Madrid, comportament anti-COMUNS i aliança amb la burgesia) a Catalunya.

Amb tot, Rufián no li arriba ni a la sola de la sabata a les astracanades d'en Carod Rovira, l'ex-vicepresident que fou del Tripartit, a qui li han regalat una sinecura d'un "observatori" per tal que no torni a l'institut on potser s'ho passaria malament amb les retallades. Davant les invectives de l'altre insigne "socialista", Ibarra, ex-president d'Extemadura, quan encara no s'albirava cap moviment independentista d'entitat a Catalunya, en Carod Rovira va etzibar-li aquell punyal tot dient-li que Ibarra representava el "socialisme de Puerto Hurraco". Puerto Hurraco és la població on l'estiu del 1990 es va produir una massacre en un enfrontament entre dues famílies, on van morir 9 persones i altres ferits. Allò em va fer mal, doncs ja apuntava a la deriva identitària que ha patit aquest partit. Venia a pressumir de superioritat moral.

Potser, per consideració ningú li va respondre a Carod Rovira amb una altra invectiva igualment repugnant com la d'atribuir-li "l'independentisme d'"Olot", rememorant aquell cruel i execrable episodi del segrest de la farmacèutica durant 492 dies i que va finaltizar el 1992.

"DIEGO DE ACEVEDO" I LA TRANSMUTACIÓ DEL NACIONALISME ESPANYOL

Temps era temps quan la crisi de la Unión de Centro Democràtico (UCD) va portar a una fragmentació de la dreta, centralista i perifèrica. No va durar gaire: la dreta sap "cosir" a preu fet perquè sempre hi prevalen els interessos de les elits. La "mayoría natural" de Fraga Iribarne va arribar amb una generació de dirigents més joves i no per això menys conservadors i fatxes. Temps era temps quan en Vázquez Montalbán, tan perspicaç com sempre, va dir allò de que a Espanya hi havia tres elements que asseguraven la unitat pàtria: La Liga de Fútbol, el PSOE i la Guardia Civil o el Sorteig de Nadal.... El PSOE va passar de ser el més republicà (recordem la postura de Peces Barba en la comissió redactora de la Constitució del 78), a ser el més monàrquic. Va impulsar l'exposició al borbó més il·lustrat, Carlos III, i també a gastar-se una millonada amb el Quinto Centenario. El PSOE+la monarquia borbònica restaurada i maquillada formava part d'un dels eixos de l'estabilitat de la democràcia espanyola. L'entrada a l'OTAN i a la Unió Europea van ser les altres dues potes que van fer de l'esquerra més domesticada, una força fiable als ulls dels poders fàctics occidentals.

Quaranta anys han passat i el model de transició que exportàvem fins i tot a la Rússia post-Gorvatxev ha mostrat la seva fatiga, i fins i tot les seves vergonyes, de la mà d'uns partits majoritaris escarxofats en la corrupció-clientelisme, i  en un marc d'imposició de la desigualtat per part dels poders financers que dominen Europa.

En aquest lapse de temps hem vist com la dreta falangista, feixista, de la República i del franquisme, s'ha convertit al neoliberalisme més depredador. Recordem la seva retòrica: contra la masoneria, el judaisme, el comunisme i el liberalisme... Aquesta transmutació ho hem vist en els quadres de joves que vorejaven l'extrema dreta i ara s'han convertit al neoliberalisme més salvatge: Això ho veiem a nivell local: els quadres del Partit Popular, que han tingut un viver important a les escoles religioses de Mataró (Exemple: de Valldemia han sortit la majoria de regidors del PP i de Ciutadans). De l'estatalisme d'un Calvo Sotelo, d'un José Antonio Primo de Rivera, hem passat al despotisme del mercat com a solucions màgiques per afrontar les crisis.

De fet, en el fons, sempre ha primat més els beneficis dels privilegiats més que no pas la protecció a la tribu. La novetat actual és que la cúpula del PSOE ara també participa d'aquesta manca d'interès per protegir l'anomenat "poble".

Els que erem preadoelscents i adolescents durant els anys seixanta  teníem com a mirall la història explicada pel fatxa Don José María Pemán, en les sèries de televisió de "Sèneca" o en els seus llibres d'història on es distorsionava les vicisituds dels pobles i la negació dels conflictes socials. I, curiosament, també teníem sèries de televisió que ensalçaven el patriotisme que avui podríem encasellar dins la rebel·lió popular, com la sèrie "DIEGO DE ACEVEDO", protagonitzada per un jove Paco Valladares. 

Inspirada en Los Episodios Nacionales de Don Benito Pérez Galdós, a "DIEGO DE ACEVEDO", igual que aquí amb el Timbaler del Bruc, es glorificava la reacció popular enfront la domesticació de les elits. En aquella sèrie, per a mi mítica, se'ns inculcava que el poble espanyol era indòmit. El general Dupont  i altres comandaments frnacesos es vantaven  de que un cop tinguessin controlat el poder central i les seves autoritats, el poble també obeiria. En la sèrie Diego de Acevedo, per contra, se'ns mostrava que, si les antipatriòtiques autoritats es venien a l'enemic francès (Ferran VII), el poble respondria. Així l'alcalde de Móstoles va declarar la guerra a l'imperi francès, etc. Era orgull dels plebeus enfrontar-se a l'invasor. El que està passant al PSOE, lluny de ser un conflicte intern d'un partit forma part del fenomen (submissió o bé rebel·lió, ja veurem) de la població (domesticada o bé crítica).

La "màscarada" de l'Ajuntament de Badalona i d'altres, amb l'amplificació convenient dels mitjans afins, han farcit d'èpica el que no és més que un postureo en una època on la política de la gestualitat ha substituït la "política" en majúscules. http://www.joancoscubiela.cat/2016/10/gesticulitis.html

Pablo Iglesias ha comparat l'obertura de "El Corte Inglés" en festiu amb l'acte de "portes obertes" de l'Ajuntament de Badalona, i ha proposat el 15-M o el 2 de Maig com a diada nacional per a tot l'Estat...... ¡Que no faltin les improvisacions! Ja en Solé-Tura, aleshores del PSUC, va proposar el 6 de Desembre, com a diada democràtica, en substitució del Dia de la Raza franquista, de clara resonància imperial i patètica, després de la pèrdua de les colònies.

Però aquest "nacionalisme" del bipartidisme (PP+PSOE), xoca de forma flagrant amb la defensa dels interessos de la població en general: els afrancesats espanyols, que també van oposar-s'hi a la brutalitat napoleònica, somniaven amb el progrés que representava la revolució francesa, en contra del tradicionalisme de les elits espanyoles de l'època. Però ¿quina modernitat representa avui assumir els costos de l'austericidi que imposen el lobby financer comandat per una Alemanya imperial i neoliberal?

El PSOE amb el seu probable i futurible suport  per acció o omissió al PP està signant l'equivalent al que els partits socialistes europeus van fer en signar els crèdits de guerra (tant francesos com alemanys). A Espanya es va encunyar la "guerrilla" com a forma de resistència davant dels exèrcits regulars estrangers: http://elpais.com/diario/2006/10/21/babelia/1161386228_850215.html

Avui cal actualitzar el concepte de "guerrilla" per aquell que al PSUC teníem en el nostre frontispici: "ser partit de lluita i de govern" allí on tinguem responsabilitats. I tal com diu Luis García Montero:

http://www.infolibre.es/noticias/opinion/2016/10/14/vamos_hacer_nuestro_recuento_56197_1023.html:

"Si la izquierda sabe hacer su recuento del camino difícil seguido por las élites para conseguir su Gran Coalición, sabrá también escribir su relato del futuro. Aunque vea con tristeza el nuevo gobierno de Mariano Rajoy, tendrá motivos para no creer que han sido inútiles sus esfuerzos y sus movilizaciones y, sobre todo, tendrá motivos para mirar hacia el porvenir con firmeza y con orgullo democrático. Hay una confluencia social que construir más allá de la próxima sesión de investidura"

DEL FACTOR "R" AL FACTOR "E" (ESTUPIDESA)

El factor K era conegut, durant el temps de la guerra freda, del món bipolar, com el factor KOMUNISMUS. A Europa  no podia arribar al govern cap partit que s'identifiqués com a tal, com a comunista, o que tingués veleïtats d'aquesta mena. Fins i tot a Catalunya no va ser possible un govern d'esquerres perquè ERC, comandada per l'anticomunista Heribert Barrera, ultrafinançat per una fundació liberal alemanya, va fer possible l'inici de l'era Pujol i de la corrupció més fastigosa, de la que ningú no gosava a parlar, paral·lela a la de l'altre partit governant. Tots dos han representat l'anomenada sociovergència

Anomeno Factor R, el que suposadament va néixer el 15-M, i que s'ha vingut a dir LA NOVA POLÍTICA. R de radicalitat? R de rebel·lió? R de revolucionari? o R simplement de revoltós? La seva paraula màgica és "l'empoderament", procedent de l'àmbit anglosaxò i que jo considero una xuminada més de les modes efímeres mediàtiques  que tant caracteritza la nostra època. Com molt bé descriu un dels meus imprescindibles, en Manel García Biel, des del seu bloc, "Manel des de la reserva": 

nuevatribuna|23 de Agosto de 2016

"La greu crisi econòmica va ser la causant de l’aparició del moviment del 15M i dels “indignats” amb l’ocupació de les places, especialment la puerta del Sol de Madrid. El moviment, malgrat l’existència d’alguns petits grups organitzats, va ser una resposta espontània resultat del malestar causat en unes capes socials fins aleshores bastant alienes a la mobilització social i política.

La majoria de la gent que es va agrupar entorn aquest moviment, que de forma no directa va tenir el suport de sindicats i partits de l’esquerra alternativa, va ser gent que va manifestar la seva frustració i descontent davant la pèrdua de les seves expectatives de vida. Es tracta de gent fonamentalment jove i de classe mitja que veu com la seva previsió de viure millor que els seus pares es frustra. La majoria és gent amb estudis  universitaris finalitzats o en curs. Gent que veu com la crisi els frustra unes expectatives professionals i de vida que s’havien format. Que la seva capacitat de consum disminueix i com el futur previst s’ensorra. 

Es un moviment poc ideològic i fonamentalment de rebuig que es manifesta a través de la seva oposició a tot allò establert i la generalització de la responsabilitat a tot allò que estigui relacionat amb la política a la que fan responsable sense establir distincions, i s’amplia a qualsevol forma d’organització institucional, incloent el moviment sindical. El crit de “no ens representen” és representatiu del seu “adanisme” i manca de concepció política al no fer cap distinció entre els diversos partits.

Moviment espontani

El resultat pràctic d’aquest moviment va ser la victòria del PP per majoria absoluta, la pràctica desaparició del moviment, que malgrat tot queda com una fita en la memòria col·lectiva com una flamarada de crida a la renovació i regeneració de la vida política que desprès ha donat lloc a Podemos fonamentalment i d’altres expressions polítiques que s’han volgut presentar com a fruit i continuació del moviment. Així el 15M i els indignats s’han transformat a petita escala en una nova mitificació com d’altres situacions anteriorment viscudes com va ser el Maig francès del 1968."

Com tots els moviments que irrompen fruit de la frustració generacional i social, sovint no saben distingir ni ser conseqüents amb el factor R. Com deia l'autor marxista espanyol afincat a Mèxic, Adolfo Sánchez Vázquez, hi ha qui confòn ser revolucionari amb ser simplement un revoltós. En un moment determinat i puntual, però més enllà, poden confrontar-se i ser enemics irreconciliables. Això ja es va etiquetar a principis del segle XX, amb el terme d'"infantilisme".

El que està passant amb l'astracanada del dirigent de Podem, Albano Dante Fachín, sembla molt a la llegenda o mite que Hesíode narra en la seva "Teogonia" o naixement dels déus: Cronos, el deu, fill d'Urà, talla els testicles a sun pare, per quedar-se amb l'herència, i després, quan veu que, al seu torn, els seus fills poden suposar un perill per al seu regnat, se'ls va cruspint. Però la jugada no li surt bé. L'ambiciós cap de files de Podem Catalunya en el seu escrit publicat per la revista crític, recentment, on amenaça amb trencar amb el grup parlamentari català de Catalunya sí que es pot, ve a dir que Iniciativa participava per omissió en la corrupció sanitària. Ho diu entre línies. I apel·la a la mobilització de les places i dels carrers del 15-M (demagògia que no en falti!), la que ell representa. I tot plegat per demanar la substitució d'una de les persones més preparades, de les que surten poques a cada generació, que és en Joan Coscubiela. La caverna mediàtica de l'excrecència ha anat construint una imatge degradada del Coscu: "gat vell", sobretot, només falta que diguin taimado, maniobrero, etc.. Perquè no combrega amb les rodes de molí del procés. Els recorda contínuament que estan trencant la cohesió social.  Mentrestant, la lideresa Colau xiula i mira cap a una altra banda. Una mostra de lleialtat molt seva, pel que es veu...

Així Albano Dante Fachín es converteix en aliat, conscientment o voluntària, del que jo anomeno excrecència. A banda de ser injust amb Coscubiela, també és injust amb l'aportació que ha fet Iniciativa durant el temps que Podem Catalunya ha estat una olla de grills i un marasme, como "títere sin cabeza". Per responsabilitat, en Joan Coscubiela, i els altres membres del grup parlamentari, i sobretot els d'Iniciativa, han hagut de compensar la manca d'ofici dels nouvinguts (revolucionaris? radicals? rebels o simplement revoltosos?) per tal de combatre les polítiques classistes i conservadores de CiU i d'Esquerra Republicana, encara que embolcallades amb el desodorant del procés.

L'historiador Andreu Mayayo, un dels dirigents que més admiro, ha dit que igual que la fundació del PSUC, l'any 1936 no va ser gens fàcil, també la confluència que desitgem també serà molt complexa, però que és irreversible (l'anomenat el PSUC del segle XXI). També un dels meus referents, un dels meus imprescindibles, en Manel García Biel, ha dit que ICV ha sacrificat, com Urà,  dirigents polítics, els  més valuosos que ha donat Catalunya en la darrera dècada, la Dolors Camats i en Joan Herrera. Si ara la caverna mediàtica de l'excrecència utilitza la figura de Dante, no és acceptable.

Li recomano a en Dante que es llegeixi la Teogonia d'Hesíode: en aquesta guerra entre Titans, Cronos va ser vençut, i l'aliança entre Zeus, Hades i Posidó van assolir la victòria. El divisme "crònic" que expressa aquest dirigent ara s'està convertint en el factor E,

EL FACTOR E

Durant molt de temps el tema de l'estupidesa en la política, l'economia i la societat en general, fou considerat trivial entre els intel·lectuals. Fins que un historiador italià, Carlo M. Cipolla, va decidir tractar-lo més seriosament i crear una sèrie de principis per tal d'identificar-los.

Estic segur que el que està succeint a Podem Catalunya, a Podem Espanya és prou seriós, i que entraria dins l'àmbit que l'historiador italià descriu. No hi ha res més perillós que menysprear l'estupidesa. I a Catalunya, aquest episodi protagonitzat per Albano Dante Fachín va per aquest camí. Però ens hi juguem molt, i no ens podem permetre cap tonteria quan està en joc tant de sofriment que les polítiques de la dreta més cavernària està aplicant. Prou.

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR: ABRAZO EN DIFERIDO

D'aquest bufó fracassat, l'Albà, no en parlaré. Només vull demanar des d'aquest modest espai que sigueu comprensius. Ell ve del mim. I això ho fa bé. Però les paraules no són el seu fort: com diria un dels meus alumnes; "no és més que un pringui, un trol babòs". Jo ho diria d'una altra manera: "caspòs, ranci, propi de l'estultícia més prepotent de la galàxia de l'excrecència" (ERC+CDC+CUP). Excloc als d'aquesta galàxia que no són prepotents, que també són força.

Però anem al protagonista, Javier Pérez Andújar. Si només l'heu llegit, en els seus articles, us perdreu la seva veu càlida, com la d'un nen meravellat per allò que observa i ho expressa com aquell que escriu una carta als Reis Mags. D'una innocència aclaparadora i també d'una erudició oceànica. M'és impossible imaginar que tingui enemics. De sobte he tingut moltes ganes d'abraçar-lo, perquè m'identifico molt amb el que diu i com ho diu. Posa la seva prosa al servei del que jo també considero la realitat, la realitat més pregona. 

Haig de dir que el desig d'abraçar a determinades persones és puntual i molt selectiu. Vaig tenir ganes d'abraçar al Gregorio López Raimundo, el dia que va fer pública la sortida de la clandestinitat, en un Consell Nacional de la Joventut Comunista de Catalunya. Recordo la seva camisa a quadres, elegant, com sempre era, i alhora senzill, sobretot quan escolto la cançó d'en Raimon que li va dedicar. I també m'hagués agradat abraçar al sempre tibant Guti, un altre home elegant, amb el seu coll de cigne que tant agradava a la Montserrat Roig, en el seu reportatge per a la revista "La Calle". I ¡com no! m'hagués agradat molt abraçar l'Eulàlia Vintró, la sàvia, humil, i també "tossuda", a parer de Rafael Ribó, doncs no va voler ser presidenta d'honor d'ICV. Encara que sí vaig tenir l'honor d'encaixar-li la mà. 

He tingut altres honors i satisfaccions, com ara, abraçar la meva ídol de l'ensenyament, Elvira Rocha, i també a un dels dirigents sindicals i polítics més clarividents, savis i preparats, com és  en Joan Coscubiela, el gran dimoni per a la caverna mediàtica de l'excrecència política que ens governa a Catalunya. 

Vaig tenir, de jove, el privilegi de rebre en pròpia mà del Cipri, Cipriano García, el primer bono-carnet de les Comissions Obreres, quan encara era possible fundar un sindicat unitari, abans que la socialdemocràcia europea i els poders financers alemanys apostessin per la divisió sindical, inundant de diners a la UGT i al PSOE, per tal de construir el cordó sanitari contra el moviment popular més potent de la transició.

I vés per on, que m'agradaria abraçar al pregoner de les Festes de la Mercè, i després li demanaria que em llegís els seus escrits; escoltar la seva veu, com la música del gran Corelli. De fet, com diría la meva mare, ell i el Cipri tenían "las mismas hechuras", un cos similar, sembla fràgil, però és compacte. El Cipri va morir posant una pancarta a Castelldefels, durant una campanya electoral (1995), de tantes que hem realitzat la gent del PSUC, la gent d'Iniciativa.... Al Cipri el recordo a l'estació de Mataró, amb una cartera de cuir sota el braç. Llavors era diputat, i anava a peu a tot arreu... En aquella ocasió intentava trobar solucions per a la fàbrica Clement Marot, ara ja solar, per tal de salvar uns centenars de llocs de treball. Era humil el Cipri, com també ho sembla l'Andújar, i era resistent. El seu nom hi figurava en la Gran Enciclopèdia Catalana, per haver estat molt actiu durant la vaga dels Tramvies de Barcelona de l'any 1951.

I, a banda de les seves semblances físiques, entre Pérez Andújar i el Cipri, a banda d'aquesta humilitat encisadora, hi ha molta fortalesa. A l'Andújar, l'han volgut aixafar entre els fatxes espanyolistes i els fatxes indepes, com en Las Termópilas i ell s'ha defensat, precisament fent el que millor sap, no sentir-se aludit: aplicant la pràctica dels ésses lliures: veure, observar i mirar, tot escrivint la seva pròpia música i la seva pròpia lletra, amb la llibertat i la independència de l'autodidacta.

Vaig escoltar per primera vegada la seva veu en un programa meravellòs dirigit per Emili Manzano. En Manzano sabia escoltar i ensenyava a escoltar, i els seus convidats ens feien regals immensos.

L'any 2001 inicià un espai televisiu dedicat al món dels llibres anomenat "Saló de lectura" a Barcelona TV, que presentà fins a l'any 2006. Amb aquest espai Manzano fou guardonat amb el Premi Ondas l'any 2004 com a millor programa local, amb el Premi Nacional de Periodisme, concedit per la Generalitat de Catalunya, i amb el Premi Òmnium Cultura.

En aquell programa, Javier Pérez Andújar comentava un llibre dedicat a Samuel Johnson, un autor de l'Anglaterra del segle XVIII. Conegut simplement com el Dr. Johnson, és una de les figures literàries més importants d'Anglaterra: poeta, assagista, biògraf, lexicògraf. És considerat per molts com el millor crític literari en idioma anglès. Per la gran qualitat de la seva obra i la seva enorme celebritat en vida, Johnson és l'autor més citat de la llengua anglesa després de Shakespeare.

És un episodi de la meva biografia estrictament precís. I ho menciono perquè a Pérez Andújar se'l vol menyspreuar, en certa manera, tot encasellant-lo dins la "cultura obrera", potser com a Juan Marsé, de forma estúpida i simplista, per no dir classista. D'aquesta manera, a sobre de la "jauría" fanàtica sedicent independentista, tindrem la "jauría" més cínica i despectiva del menyspreu dels suposats "intel·lectuals" de la cort.
Davant de la impossibilitat d'estrènye'l, sí que pagaré el deute contret, la lectura del llibre de James Boswell.

EL PREGÓ DE LA MERCÈ 2016

http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/texto-integro-del-pregon-javier-perez-andujar-5402985

ELS TICS DEL DISCURS POLÍTIC: "EL TERRITORI"

Els que hem tingut com a centre de la nostra vida la militància politica, al marge de la família i la feina, sabem que hi ha modes ("modos") i modes ("modas") en el lèxic polític; gairebé es converteixen en "tics". El difunt Umberto Eco, impulsor de la semiòtica, ens diría que la façana expressa també contingut, com les assegurances, que distingeixen entre "continente" i "contenido".

Si hom militava en el PSUC era corrent emprar gairebé sempre, vingués o no a tomb, el tic, el terme, el mot, "el latiguillo" de: "a nivell de". Semblàvem parents de paletes amb el nivell ditxós: "Sí, perquè a nivell de correlació de forces", etc.. No hi havia discurs que no tingués el seu "a nivell". Formaves part de la confraria si aquest mot el brandies de la manera que fos. Un dels artistes joves més interessants de l'època, en Benítez, sovint, en broma em deia "Sí, porque a nivel de corto parche", tot ironitzant de la idiotització que patia el personal polititzat.

Va venir després la substitució de "govern" pel seu modern "administració. Van arribar els socialistes al govern i la seva submissió als poders financers. Llavors no es va utilitzar el terme "govern", sinó l'"administració". El terme "administració", com molt bé va analitzar el filòsof Aranguren, té unes connotacions anglosaxones evidents. Si ens remetem a la referència nordamericana, l'administració significa que l'engranatge polític és una mena d'automatisme: mani qui mani tant és, perquè la tasca del governant no va de canviar ni de lluitar contra la desigualtat, sinó "administrar", de forma neutral el poder que els vots dels ciutadans li han otorgat. Els canvis atempten contra l'estabilitat. Això en sociologia s'anomena "funcionalisme", ideologia preconitzada per l'autor Talcott Parsons.

Heus ací que l'ús de del terme "Administració" pel més clàssic europeu en referir-se a l'acció de govern, resultava menys perillós als poders fàctics: encara que fossin els suposats esquerrans del PSOE, no hi havia perill, perquè es limitarien a administrar i a no fer actes rupturistes contra els privilegiats. L'època Solchaga, l'època  daurada del felipisme va complir estrictament amb aquestes normes conceptuals i l'anomenat socialiberalisme, i després el neoliberalisme, es va anar obrint camí inexorablement. La substitució del terme "govern" per el d'"administració" es va convertir en allò políticament correcte.

L'herència USA en el nostre bagatge lèxic va continuar amb la inundació del terme "classe mitjana" per assenyalar el que tota la vida havíem dit classe obrera. És clar que el desenvolupament capitalista ha donat lloc, a més dels treballadors de coll blau als de coll blanc, i això s'havia de dir d'alguna manera. Però, tal i com diu el professor Vicenç Navarro, aquest canvi de denominació tampoc és innocu ni neutral. La traducció "middle class" per "classe mitjana" s'ha fet de forma torçada i equívoca. Als Estats Units la "middle class" és el nostre equivalent a les classes populars, en contraposició a la "corporative class", o la patronal, o a la burgesia, nom que cada vegada s'ha anat oblidant, al igual que l'ús de la terminologia "lluita de classes", que ha estat substituïda pel de "conflicte social", terme més inofensiu i no tan supodament radical.

I va arribar la moda "Roca Junyent", i amb el seu ús del "taladro" del mot "tema". Miquel Roca Junyent, un dels polítics amb més ofici (en el sentit positiu i també negatiu) ha estat un actor que va passar del model socialdemòcrata de "Les terceres vies" socialdemòcrates sueques, època en la que va participar en la planificació del pla urbanístic de Mataró, per exemple, a ser un dels advocats preferits de la reialesa i de les elèctriques. Doncs bé, la moda Roca va provocar que no hi hagués discurs polític que no estigués impregnat del vocable "Tema". No s'utilitzava "assumpte", ni "problema", ni "conflicte".... Tot plegat era un paisatge poblat per "temes": ni sofriments ni lluita de classes ni reivindicacions socials. La política era com un despatx d'un buròcrata que tracta amb "carpetes" d'assumptes. Tant es podia defensar un "tema" com un altre. Que deia molt del que feia Roca, tant defensant, suposadament Catalunya, com l'operació centrista amb en Florentino Pérez. Un polític professional que, com els advocats de les pel·lícules, pot defensar un "tema" o un "altre".

I, arribats a una època més recent ens trobem amb l'estil Josep Piqué. El dirigent del PP a Catalunya, i ministre del govern d'Aznar, ex de molts trajes polítics en temps anteriors, i un dels exponents de les portes giratòries de la política espanyola, va posar de moda el tic o "muletilla" del "¿no?". Era un "¿no?" sec, dit amb la boca petita. Una mena de paradinya, que podia significar que no hi havia contundència, un posar oli, un lubricant, a la gallega, o la Rajoy, o bé que tampoc qui ho emet no s'hi posa massa fort en això que diu.

I ara el "¿no?" amb paradinya s'ha fet comú en alguns exponents de l'anomenada nova política, entre aquests dirigents joves. Aquells que demanaven que es rebaixessin el sou als polítics i no percebre més de 1300 euros, ara resulta que el primer que miren es de posar en nòmina als primers familiars..... Ara juguen amb l'ambiguïtat i la paradinya del "?no?. Aquella contundència contra la casta s'ha tornat d'una suavitat lubricant del "no?" . Com si demanessin que li perdonessim la vida... Del discurs anti-casta a la submissió terminològica.... Jo crec que podrien haver trobat un altre referent que no fos, precisament l'ex dirigent del PP. Tots hem vist com molts representants de Convergència havien d'imitar l'estil, i fins i tot la gesticulació de Jordi Pujol -el gran gurú i tòtem-  i la seva ambigüitat. El mimetisme era la via o l'assegurança d'adquirir el carisma del fundador... Qui continua amb aquest estil de l'ambiguïtat calculada i pastossa és el Quico Homs: un home que suspira per l'èpica i que frega el ridícul més patètic....

Per no parlar de l'expressió "estic convençut" o "estic convençuda que passarà tal cosa", que, de fet, vol dir exactament el contrari, doncs substitueix a l'argumentació... L'estil profètic dóna encara per fer més ironia. I no vull fer més sang d'aquesta melopea, de l'embriaguesa expressiva...

Continuant amb el tic del "¿no?". La lideresa Ada Colau i el seu staff en l'Ajuntament de Barcelona, ens regalen dia sí i dia també amb la seva paradinya discursiva, o com es diu ara, en el seu relat. I també altres exponents de la suposada "nova política" i la nova fornada tertuliana d'aquest color, des de la Vivas a la Galdón. Potser per no semblar extremistes? Potser per suavitzar les seves afirmacions. O per arrodonir la seva ambigüitat i no crear tants anticossos davant les resistències sovint folclòriques d'ERC i de la CUP?

I per acabar, el tic mediàtic per a mi que té més transcendència política: l'ús i abús del mot "territori".
Quan passi el temps i la claca mediàtica nacionalista del nordest de la península (ho dic així per diferenciar-la de la claca messetària) tingui més temps, més perspectiva per analitzar el fenomen de les estelades en els balcons, s'adonarà de l'error colosal comès, en voler competir amb els draps, més enllà d'uns dies o setmanes,  de las "eseñas nacionales" al estil de la Plaça de Colón tant del Aznar com del ministre Bono. Més enllà de la protesta, de posar l'estelada per mostrar el rebuig de la política fatxa del PP, el nacionalisme català, versió light o més independentista, ha optat per marcar territori.
Eren altres temps, i quan fèiem una reunió a la seu central, se'ns referien a nosaltres com els de "comarques", i nosaltres als de Barcelona, els víem com els "resaviats", perquè normalment, eren de la capital i ocupaven gairebé sempre els llocs de responsabilitat organitzativa, Ara, a la vomitiva TV3 i a la seva ànima bessona, Catalunya Ràdio, se'ns assenyala com el territori. En la meva modesta opinió, això no ha estat casual. Quin mal hi havia en dir-nos la gent de "comarques"? Quina relació existeix amb l'exhibició de les banderes de les estelades?
"Terra", territori.... Qui sempre ha usat aquesta imatge ha estat la Unió de Pagesos: "Visca la Terra" deia el seu eslògan.... En els pagesos i ramaders és natural, però ¿I en el periodisme nacionalista? Per què?
La hiperlederesa de les ones, la senyora Mònica Terribas, així com els seus imitadors, parlen del territori com si fos allò de la Catalunya autèntica, però ho fan en contraposició a allò més impur.... Programes com el del "Foraster" abonen aquesta impressió, que consisteix en una idealització, en contraposició maniquea. L'exemple més vergonyós és la utilització del Senyor Rufián, com l'immigrant indepe que diu boutades per refermar la seva catalanitat, com si ho hagués de demostrar a cada punt i moment, això sí, sempre escortat pel bonhome Joan Tardà, el de "clar i català", suposadament....

En un meravellós i clarivident  article, l'autora, Montse Santolino, en relació amb l'episodi de l'impresentable Toni Albà de les Festes de la Mercè, que tanta cobertura mediàtica per part del partit més corrupte de Catalunya, Convergència Democràtica i dels mitjans que hi controla, diu, entre altres moltes coses:
http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2016/09/22/la-periferia-metropolitana-lafrica-interior/

"Cada vegada que entrem en una nova batalla discursiva sobre la “Catalunya real” i es comença a parlar de memòria, etnicisme i classisme amb una lleugeresa tòxica, penso en tots els amics ‘espanyols’ que em diuen que quina sort, que els nostres debats sempre han estat molt més elevats. Pena, penita, pena. En el cas de la perifèria metropolitana si una de les poques coses bones del processisme era que, per fi, s’havia fet visible i que mig país s’havia adonat que necessitava l’altre mig per tirar endavant, una de les pitjors és comprovar quanta gent hi ha interessada en alimentar blocs i divisions. O vas amb la Catalunya antifranquista o amb la nacionalista, o amb la Catalunya “de comarques” o amb la metropolitana, o amb la pija de Cadaqués o amb la de Badia del Vallés. El país “real” no és (o no era) el país ‘hater’ de Twitter però ho acaba semblant per efecte de la ‘futbolització’ de la informació: hi ha tants periodistes vivint del procés que calen polèmiques cada dia per omplir minuts.

La perifèria construïda pels mitjans
De debò hi ha una Catalunya metropolitana que tota decidida i compacta vol fer la guitza a la Catalunya independentista? Què saben en realitat a Barcelona i la resta de Catalunya de l’àrea metropolitana i els seus 36 municipis? Com d’extraradi els consideren? En base a què? A la renda familiar disponible o al nivell d’ús del català al carrer? Certament al Baix Llobregat hi ha barris on no es parla català: estan plens de directius estrangers i de jugadors del Barça.

Sovint es parla de l’àrea metropolitana amb el mateix desconeixement i la mateixa gosadia que es parla d’Àfrica. Per a la Catalunya “catalana” la seva Àfrica interior és salvatge (unionista), manipulable i demoscòpicament imprevisible. La Catalunya “catalana” ha viscut d’esquenes a l’àrea metropolitana i quan s’ha relacionat amb ella ho ha fet sobre la base dels estereotips de mitjans que s’han cregut les seves pròpies mentides: ciutats planes, sense conflictes interns ni massa vida intel·ligent. La integració “modèlica” de la primera immigració, l’extraradi “combatiu”, els “feus” socialistes han estat cotilles mentals amb efectes reals: han facilitat la creació i el manteniment d’universos culturals i polítics diferenciats, on estendre xarxes clientelars també diferenciades, i on tothom ha fet negoci sense fer-se mal. Dir que el cinturó roig és ara morat o taronja és només el penúltim exemple d’aquest reduccionisme extrem que desinforma i construeix realitat de sèrie B. I de Pujol a Can Zam hem saltat a Junqueres amb el Justo Molinero, i a los Chichos i els Pxxr Gvng al Primavera Sound."

AQUIL·LES I LA TORTUGA... I ELS TEOREMES DE COSCUBIELA

TEMPS DE CRISI

Catalunya no tira. Espanya no tira. Europa no tira.

Quan jo era petit i anava al "pueblo", província de Córdoba, me'n vaig assabentar que allí no hi havia aigua corrent. A trenc d'alba les dones de les famílies que no tenien pou a casa seva anaven amb els seus "cántaros" a la font. A vegades feien cua durant hores. La crisi ha posat de manifest que hi ha gent que es cola en la cua de la distribució de la riquesa en temps de vaques magres. Les forces de dretes i els populismes variats (des dels indepes processistes fins als xenòfobs) volen trobar dreceres per no haver de fer tanta cua (o almenys blindar determinats sectors). Es podria explicar de forma més elaborada, però, en el fons i de forma un xic simplista, aquest és el panorama. Hi ha gent que aspira a la felicitat més enllà de la mort (les religions,per exemple), i hi ha gent que aspira a no fer la cua corresponent. I hi ha gent que fantaseja amb un món virtual a mida per apaivagar les seves cuites o bé per guanyar als adversaris fent trampes. 

I trampes és el que va fer el Sr. Oriol Junqueras en el debat amb Josep Borrell, per qui "no bebo los vientos" Va ser vergonyós que el responsable d'economia del meu país es comportés com el vicari de l'església amb un megàfon, pretenent que per molt repetir les seves vaguetats tindria més raó. El Sr. Junqueras no va donar la talla a les preguntes raonables que va proposar en Borrell. I contínuament em faig la mateixa pregunta: "Com és possible que es cregui les seves pròpies mentides?". "Tan deshonest no pot arribar a ser!" El Sr.Borrell ha comparat a en Junqueras amb el líder populista de la dreta britànica, Ho ha dit de forma molt acadèmica però certera:"El Sr. Junqueras -ha afirmat Borrell- és una persona contrafactual, nega els fets". 

L'APORIA o PARADOXA  D'AQUIL·LES I LA TORTUGA

Hi estic d'acord. El Sr. Junqueras i el Sr. Jordi Sánchez, de l'ANC estan jugant a ser com Zenó, el famós filòsof, deixeble d'un italià del Sud de fa més de 2500 anys, Parmènides. Zenó, per demostrar que el moviment no existia va inventar una faula, que juntament amb el mite de la Caverna de Plató, és el més conegut pels estudiants de Batxillerat, i ha fet les delícies dels matemàtics, doncs aquesta paradoxa del conte, o aporia, està relacionada amb el càlcul infinitessimal i les derivades.

Aquil·les, anomenat "el dels peus lleugers" i el més hàbil guerrer dels aqueus, que va matar a Hèctor, decideix sortir a competir en una carrera contra una tortuga. Ja que corre molt més ràpid que aquesta, i segur de les seves possibilitats, li dóna un gran avantatge inicial. En donar-se la sortida, Aquil·les recorre en poc de temps la distància que els separava inicialment, però en arribar allí descobreix que la tortuga ja no hi està, sinó que ha avançat, més lentament, un petitet tram. Sense desanimar-se, continua corrent, però en arribar de nou on estava la tortuga, aquesta ha avançat un poc més. D'aquesta manera, Aquil·les no guanyarà la carrera, ja que la tortuga estarà sempre per davant d'ell.

Actualment, es coneix que Aquil·les realment aconseguirà atrapar la tortuga, ja que, com va demostrar el matemàtic escocès James Gregory (1638-1675), una suma d'infinits termes pot tenir un resultat finit. Els temps en què Aquil·les recorre la distància que el separa del punt anterior on es trobava la tortuga són cada vegada més i més petits, i la seva suma dóna un resultat finit, que és el moment en què aconseguirà a la tortuga.

QUI ÉS QUI?

Com estem en època estival canicular pot resultar divertit entretenir-se en adjudicar els papers corresponents:Qui és Aquil·les: els processistes o bé el govern central? Podem identificar els 100 últims metres que, segons l'ambiciós Jordi Sánchez, el Romeva bis, ha proclamat que queden per a la independència?

CONVERGENTS, EXCONVERGENTS I EL TARTUFISME.

Molière va inventar un dels seus personatges més famosos, Tartuf. Representa la hipocresia en estat pur. I a això està jugant Convergència i els seus hereus.

PRIMER TEOREMA DE COSCUBIELA PER ORIENTAR-SE EN LA POLÍTICA DE TARTUF. 

Convergència Democràtica, i en molts sentits ERC, no s'han cregut mai això de la independència, més enllà del cabreig lògic que compartim molts pel neocentralisme dels postfranquistes del PP i Ciutadans. Convergència, sota el lideratge del gran bròker de la política catalana, Artur Mas, es va convertir a l'independentisme com una emboscada als seus oponents del sector esquerrà en temps de retallades. Necessitava controlar les nòmines del pessebre. Vam passar de la sociovergència a l'ExcRreCència. Li va sortir bé amb el trencament del PSC i després el boomerang se li ha tornat en contra. Els representants de la burgesia sempre han actuat així, a la manera "Tartuf". Recordo que els dirigents de la Caixa Laietana, la versió local burgesa de Mataró, ens obligaven a parlar català si volien treballar en l'entitat bancària. En el meu cas, un cop vaig militar a CCOO i vaig decidir, com a xarnego integrat, passar també a escriure en català, aleshores em van dir que estava prohibit. Aquests mateixos dirigents estaven en el Palau d'Esports Josep Mora aplaudint en el primer míting que va fer Jordi Pujol a Mataró. Ironies de la vida.

En temps de tanta confusió i travestisme, on ningú vol donar la cara i així externalitzar la responsabilitat, és necessari aplicar el Primer Teorema de Coscubiela. Un teorema és una afirmació o negació demostrable a partir de certs axiomes o de proposicions ja demostrades. 

El primer teorema de Coscubiela, o del Vector polític diu així:

-La primera desviació d'una línia política donada pot ser deguda a un lapsus o a un error forçat.
-La segona desviació ja és deguda a una tendència.
-La tercera desviació és ja una opció.

L'aliança de CDC-ERC ha estat una opció estratègica per frenar l'avenç de les esquerres integradores i davant la putrefacció del pessebre.

Com a bons seguidors de Tartuf, ara Convergència, o el PDC, ja fa temps que ha tornat a virar,fins que s'ha donat el tercer punt del teorema del Vector de Coscubiela, amb la teatralització de Francesc Homs i el vist i plau d'Artur Mas:

Com diu Enric Company (El País, 26-7-2016): "Un independentismo como el de CDC, impotente, condenado al fracaso a corto plazo, le va de perlas al PP ante una buena parte del electorado. Le sirve para argumentar que la derecha catalana se ha echado al monte y es intratable. Pero todo el mundo sabe que esa derecha catalana que se ha echado al monte está deseando que se le dé un motivo suficiente, un buen motivo, para bajar"

Francesc Homs, representant dels ex-convergents lliurant les claus de la mesa del Congrés al PP, horroritzat de donar suport al representant d'EN COMÚ PODEM. Xavier Domènech.

LA CRISI EUROPEA I EL SEGON TEOREMA DE COSCUBIELA

L'apropiació de la Unió Europea per part de la casta financera i les polítiques que aquesta ha imposat, neoliberals i austericides, ha portat a l'esquerra a una divisió: tornar als marcs nacionals o bé "més Europa". Pot arribar a ser una altra lluita fratricida dins dels veïns del mateix barri. La reflexió com s'han de combinar les sobiranies locals i les solidaritats macronacionals són ja antigues. També la paradoxa d'Aquil·les i la Tortuga en aquesta discussió també pot resultar profitosa. A aquest escenari, El Segon Teorema de Coscubiela diu:

1. La política nacional esdevé un instrument poc útil, ineficaç per governar una economia dirigida pel seu segment financer, el més globalitzat de tots.

2. El poder polític dels mercats financers globals supera en molt el poder de les institucions nacionals i els de les encara “non nates” institucions globals

3. La crisi de la política s’expressa de diferents maneres en funció de cada país i de cada moment, però té alguns trets comuns.

4. La negació a entendre el que està passant, la recerca  desconcertada de solucions “fàcils” que quasi sempre es fa buscant en el passat, la rapidesa dels processos de descomposició de les estructures socials i dels lideratges que son amortitzats a una velocitat que fa vertigen. Només cal veure el que està passant en el Regne Unit després del Brexit.

5. I el més important d’aquests elements comuns, és la dificultat, la impossibilitat d’agregar voluntats en grans espais compartits amb objectius comuns. És la conseqüència del gran impacte que aquesta crisi està tenint en la desestructuració social, en la creació de grans desigualtats, en la capacitat de confrontar internament als sectors socials més afectats, en molts casos emmirallats en les sortides individuals o corporatives front les sortides en comú.

6. Sigui quin sigui el país que s’analitzi ens trobarem amb “solucions” que passen per buscar un enemic extern, es digui immigració o nacionals d’un altre país. Amb “solucions” que pretenen reconstruir estructures del passat, existents o imaginaries. I quan més profunda és la crisi, més necessitat tenim de creure en solucions fàcils i per tant més risc de frustració i d’acumular impotències i falses sortides.

Font: 

http://www.joancoscubiela.cat/.  diumenge, 10 de juliol de 2016 - QUÈ MÉS HA DE PASSAR?