Els pocs lectors que segueixen aquest bloc sabran que és eminentment polític, i alguns podrien dir que sectari. Sectari en el sentit de parcial, però no "sectari" en el sentit de tancat i hermètic, que és l'origen etimològic del mot "secta".
Durant els darrers temps he vist morir alguns contemporanis més matiners que jo a la vida. I cada cop seran més, si jo mateix no entro en el bombo de la finitud absoluta. Aquesta circumstància t'obliga (ens obliga), m'obliga a mirar el paisatge: TENIM MÉS PASSAT QUE FUTUR, i el present és incòmode perquè ja no podem competir amb aquell vigor d'abans amb o contra les noves fórmules, noves visions, noves maneres d'organitzar-se i/o de combatre les injustícies, a combatre el sentiment o re-sentiment de que les coses que es fan no són les correctes, però que tampoc tens l'energia per oposar-t'hi, ja sigui per manca de voluntat de poder, en el sentit nietzscheà, o perquè et sents com un Sísif desganat davant de tanta enganyosa novetat efímera, superficial.
Tanmateix són vells o persones sense horitzons vitals massa llunyans les que, a vegades, es converteixen en símbols. Exemples en tenim, l'Stéphane Hessel, el nonagenari francès i redactor d'un pamflet tan clarivident com el d'Indigneu-vos", o l'entranyable José Luis Sampedro: Per què els joves que creuen que descobreixen la sopa d'all queden enlluernats davant d'aquestes figures que han arribat a la senectud?
Jo m'imagino que és perquè han assolit la fita: la de resistir a les temptacions egoïstes i han posat per davant els projectes col·lectius, o perquè han resistit els suborns, ja siqui per caràcter, o perquè mai ningú els ha intentat subornar, doncs no és el mateix. Que han resistit el tòpic segons el qual si no ets roig als vint anys és que no tens cor, i si encara ho ets als quaranta és que no tens cap. Que no han passat per la fase de voler canviar el món per passar a només voler canviar-te el cotxe.
Dues darreres personalitats han travessat profundament el meu estat d'ànim: Eduardo Galeano, amb aquelles paraules:
Yo quería dar todo antes de que la muerte llegase, quedarme vacío, para que la hija de puta no encontrara nada que llevarse. ¡Tanto jugo que tenía todavía!
L'altre ha estat l'Oliver Sacks, molt conegut per les seves obres adaptades al cinema, de literatura de neuròleg semblant al realisme fantàstic, com "Un antropólogo en Marte". Tanmateix a mi em va emocionar "El Tío Tungsteno", un llibre de memòries, un llibre de química, on parla de la seva infantesa a Anglaterra i l'exili-separació al camp dels nens respecte de les seves famílies. En la seva carta de comiat que va divulgar mig any abans del seu traspàs, el 30 d'agost d'enguany, m'ha semblat que llegia un dels clàssics grecs, com Epictet.
En los últimos días, he sido capaz de ver mi vida desde una gran altitud, como una especie de paisaje, y con un profundo sentido de la conexión de todas sus partes. Esto no significa que estoy acabado con la vida.
Por el contrario, me siento intensamente vivo, y quiero y espero que en el tiempo que queda pueda profundizar mis amistades para decir adiós a los que amo, escribir más, viajar si tengo la fuerza, alcanzar nuevos niveles de comprensión y perspicacia.
Esto implicará audacia, claridad y hablar claro; tratar de enderezar mis cuentas con el mundo. Pero ya habrá tiempo, también, para la diversión (e incluso algunas tonterías, también).
No hay tiempo para nada inesencial. Debo concentrarme en mí, mi trabajo y mis amigos. Dejaré de mirar "NewsHour" todas las noches. Dejaré de prestar atención a la política o las discusiones sobre el calentamiento global.
No es indiferencia pero sí desprendimiento - todavía me preocupo profundamente por el Oriente Medio, sobre el calentamiento global, sobre el crecimiento de la desigualdad, pero esos ya no son mis asuntos; que pertenecen al futuro. Me alegro cuando me encuentro con jóvenes superdotados - incluso el que con una biopsia diagnosticó mis metástasis. Siento que el futuro está en buenas manos.
He sido cada vez más consciente, durante los últimos 10 años más o menos, de las muertes de mis contemporáneos. Mi generación está marchando, y en cada muerte me he sentido como un desprendimiento de placenta, un arrancamiento de una parte de mí mismo. No habrá nadie como nosotros cuando nos hayamos ido, pero tampoco no habrá nadie como cualquier otra persona, nunca. Cuando las personas mueren, no pueden ser reemplazados. Dejan agujeros que no se pueden llenar, porque es el destino de todo ser humano a ser un individuo único, para encontrar su propio camino, vivir su propia vida y morir su propia muerte.
No puedo fingir que no tenga miedo. Pero mi sentimiento predominante es de gratitud. He amado y he sido amado; he recibido mucho y he dado algo a cambio; he leído y viajado y pensado y escrito. He tenido una relación sexual con el mundo, el coito especial de escritores y lectores.
Por encima de todo, he sido un ser sensible, un animal de pensar, en este hermoso planeta, y que en sí ha sido un enorme privilegio y aventura.
ALS IAIOFLAUTAS DEL SÍ QUE ES POT, PERQUÈ LES TELES PATRIÒTIQUES ELS SILENCIARAN
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada