Publicat a la revista CAPGRÒS. 21 GENER 2022
https://www.capgros.com/
 |
| Montserrat Avilès i Vila |
La Biblioteca Popular de la Caja de Ahorros de Mataró, el seu nom anterior, forma part important de la meva vida. Moltíssimes estones hi vaig romandre; en la seva ubicació a la Plaça Santa Anna, primer, i després per l’entrada pel carrer Santa Teresa. La seva ubicació posterior, al carrer d’en Pujol, va ser l’edifici de la seu central de la Caixa d’Estalvis Laietana on hi vaig treballar com a empleat des del 1971 fins el 1986.
En la darrera setmana he pogut compartir comentaris i reflexions d'amistats entranyables amb opinions i propostes oposades en relació al nom que caldria donar-li a aquesta institució cultural. No conec cap altra eina de cohesió social més efectiva que les actuals biblioteques. Sóc un impenitent visitant tant de la biblio de l'Escorxador com la de la Plaça d'Occitània. Són autèntiques festes de vida i de trobada de gent diversa, almenys abans de la pandèmia. En certa manera, m'he trobat en un foc creuat, perquè la política, la mala política, al meu entendre, darrerament s'ha tornat en un escenari permanent de guerra de símbols, en canvis de nom de carrers, en una mena de revisionisme de la història que impedeix un cert sentit de comunitat desencapsulada. Les guerres tribals i d'identitat ho intoxiquen tot, malauradament. Sóc escèptic amb els mecanismes de fer un "concurs" popular per decidir el nom. La nova política ha posat això de moda i no crec que hagi estat a fi de bé.
Diferents entitats històriques del Centre de la ciutat han fet públic recentment un manifest proposant que se li dediqui a Josep García Oliver, empresari mataroní del segle XIX que va ser promotor de la Caixa d'Estalvis de Mataró i fundador de l'Ateneu Mataronès. El senyor García Oliver, que ja té un carrer amb el seu nom a la ciutat i un quadre amb la seva imatge a la Galeria de Mataronins Il·lustres que hi ha a la primera planta de l'Ajuntament (on per cert, encara no hi ha cap dona), sense dubte va ser una personalitat notable del noucents mataroní.
Com a exempleat de la Caixa Laietana durant prop de setze anys em feia patxoca que el nom d'aquesta institució dugués el nom del fundador de l'entitat on jo vaig treballar. Perquè, a més, el primer que vaig llegir en un llibret dedicat a la seva persona era la necessitat de fundar una Biblioteca Popular, on tothom tingués accés. La primera a Espanya. És clar que en aquella època es tractava d'un gest paternalista i per, d'alguna manera, tutoritzar les lectures sobretot de la menestralia. Malgrat això, com deia Regis Debray, biògraf d'Ernesto Che Guevara, molts revolucionaris s'han incubat en les biblioteques.
He defensat, tant com a empleat com després, que les caixes d'estalvi són eines fonamentals per evitar l'erosió financera que es va produir. El principal problema de la banca espanyola és que és la menys solvent de l'Eurozona. La reforma de pensions de 2013 es va dissenyar des de la banca i es va aprovar pel PP per assaltar la caixa única de les pensions públiques, la gran joia de riquesa comuna que ens queda, un cop que el PP li va regalar les caixes d'estalvi prèviament sanejades.
D'una altra banda, també m'he assabentat que s'ha plantejat una candidatura que duu el nom d'una exalumna meva de mort tràgica que encara em colpeix, a la que estimava molt i a qui li vaig dedicar un article, perquè crec que l'Helena Jubany es mereix un projecte cultural de gran volada, com era la seva humilitat i entusiasme: una setmana de marató de contes a tots els barris de la ciutat, a la manera com es fa a Guadalajara, en honor seu. Jo pensava, i continuo pensant, que és el millor homenatge que se li pot retre.
http://elblocdejotao.blogspot.
L’any 1995 vaig promoure una iniciativa amb els alumnes on jo exercia de professor que va ser recollida àmpliament pel diari El Punt del dia 30 de maig. En un estudi que vam realitzar, les dades eren colpidores d'allò més: només el 14% dels noms de carrers de Mataró corresponien a dones, i es proposava que a l'any 2020 es pogués arribar a una proporció del 25%. A banda del llibre que li ha dedicat Ramon Salicrú al nomenclàtor de la nostra ciutat, no he fet el seguiment d'aquesta qüestió. En un temps i en una societat tan encapsulada i visceral, de fílies i fòbies, no deu ser fàcil trobar una solució quan hi ha més demanda que oferta, sobretot quan la mentalitat és de “tot o res”.
Jo no sóc neutral ni vull ser-ho, però la proposta que presento se sustenta en dos eixos: d’entrada, cal compensar la infrarepresentació de les dones en llocs públics. I, en segon lloc, cal reivindicar el paper central del treball, dels homes i les dones, com a part essencial de la nostra civilització, cada cop més menystinguda per la cultura del “pelotazo”, de l’especulació, que va fer de Mataró una de les capitals del frau de “les preferents”. En aquesta segona setmana de desembre s’ha fet públic un estudi de la Universitat d’Alacant i d’un sindicat confederal que conclou amb dades esfereïdores: tan sols un 28% dels assalariats espanyols no pateix el risc de la precarietat. Set factors, com les set plagues d’Egipte, maltracten la força del treball: la temporalitat, l’ocupació de baixos salaris –mensual o per hora–, la parcialitat voluntària, la sobrequalificació i les jornades laborals prolongades o atípiques.
És coneguda la importància que el sindicalisme i el moviment obrer sempre han donat a l’educació i la cultura. Tenim exemples clars, com ara la Biblioteca del Sindicat de Fusta de Sants durant els anys 30. I l’exemple més proper i conegut, el del Forn del Vidre, que enguany ha tancat el seu centenari amb un homenatge al seu fundador. La Cooperativa Cristalleries de Mataró va ser una illa en mig d’una dictadura, i la seva obra cultural i educativa està recollida en les exposicions que s’han celebrat.
Per tot plegat aposto per una via que defugi de la discòrdia, per bé que no tinc clar que ho aconsegueixi. Proposo la candidatura de Montserrat Avilès i Vila (1936-2017), advocada laboralista catalana. Amb el també advocat Albert Fina i Sanglas constituïren un despatx laboralista de referència en la defensa dels drets dels treballadors durant el franquisme. A Mataró van obrir el seu primer despatx al carrer Fra Luis de León, on precisament hi va treballar un il·lustre i popular advocat, Pep Manté, el nom del qual li ha estat posat al camí que corre paral·lel a la Ronda Estrany, a Rocafonda.
 |
| Montserrat Avilès amb Albert Fina |
Montserrat Avilès va néixer a Barcelona el 1936 en una família de professionals, liberal i catalana. Amb la seva parella, Albert Fina, iniciaren una marxa en comú, absolutament identificats en allò polític, social, en el treball i en la família. El despatx de Montserrat Avilès i Albert Fina no era el despatx de Comissions Obreres, però a la pràctica portaven els assumptes més importants de les grans empreses en què intervenien les Comissions. En conseqüència, van haver d’ampliar la seva plantilla i es convertí en un despatx interdisciplinari amb economistes, sindicalistes i especialistes de tot tipus.
Durant aquests anys el despatx restà en el punt de mira de la policia franquista, i així el 15 de febrer de 1971 el seu despatx va ser objecte d’un assalt per part d’un escamot de la Brigadada Político-Social amb destrucció i crema de documents. Tant Montserrat Avilés com Albert Fina apareixen en el llistat dels 462 catalans més vigilats per la policia franquista. Tots dos van ser objecte en la detenció dels 113 l’any 1973 de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya, a l’església Santa Maria Mitjancera. Van passar tres mesos a la Presó Model. El 25 de gener de 2004, el govern de la Generalitat va atorgar a Montserrat Avilès la Medalla del President Macià de mèrit al treball. Sense dubte, una dona compromesa i lluitadora, el nom de la qual atorgaria molta dignitat a la nova biblioteca pública de Mataró.
J.O. 11-12-2021
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada