L’olfacte de Ramón Morales no anava errat. Ramón, comunista irredempt, va ser represaliat pel franquisme. Ell va poder fugir a França i exiliar-se, però el seu germà Pablo va ser víctima del terrorisme d’estat més salvatge. Els Morales van ser dels últims en ser amnistiats. Fa anys que Ramón i Pablo, juntament amb d’altres persones represaliades, treballen per a la recuperació de la memòria històrica antifranquista, i sovint s’han trobat en que la perspectiva d’altres associacions de recuperació memorialística independentista, ignoren, i a voltes retorcen el biaix fins a un punt en què els principals represaliats, els militants de Comissions Obreres, de la Joventut Comunista i del PSUC, són gairebé posats en segona fila i de forma marginal. Des del govern de la Generalitat es «rega» amb subvencions degudament atorgades a col·lectius que de forma gairebé automàtica encapsulen la història del PSUC i de CCOO d’ençà els anys cinquanta en el racó del silenci més opac. Al principi, com diria López Bulla, podia semblar un lapsus, més endavant una tendència; però a partir d’un moment ja som conscients de que es tracta d’una opció premeditada al servei d’una visió de la història en que els comunistes i també els militants arribats d’altres indrets d’Espanya són sistemàticament bandejats.
El documental en qüestió és de molt bona factura i molt didàctic sobre quin és el paper de la tortura per destruir físicament i psicològica els dissidents: la recreació del recinte de Jefatura, les garjoles, les cel·les, les estances on es torturava, el tipus de tortures, etc.. La tesi que se suposa que defensa el documental és que sempre ha hagut tortures, des de la monarquia primoriverista, passant per la Generalitat republicana; per descomptat durant el franquisme, i també des de l’inici de la democràcia parlamentària a partir de 1977. I és una tesi encertada perquè reflecteix molt bé la ideologia d’una policia que està molt amarada de l’esperit repressor lluny d’unes tècniques modernes d’investigació. En definitiva, denuncia una policia impregnada de tics autoritaris heretats de la policia franquista.
Tanmateix no cal ser sectari per verificar que el pes dels entrevistats corre a càrrec dels militants independententistes. Posar en el mateix documental un coautor de l’assassinat de l’industrial Bultó, Carles Sastre, de Terra Lliure, amb Carles Vallejo (PSUC) em va semblar una boutade difícil de digerir. És un exemple més d’aquest vector pseudomemorialístic, no sigui cas que els comunistes, i sobretot els comunistes del PSUC acaparin l’atenció i se’ls hagi de reconèixer que van ser les principals víctimes. La campanya per recuperar l’edifici com un lloc de memòria és lloable i cal continuar els esforços i les concentracions per aconseguir-ho. I per això ens cal unitat però, sobretot, no intentar –dit en un llenguatge groller i futbolero– «guanyar en els despatxos el que no es va guanyar en el camp quan tocava».
Estava previst que després del documental intervinguessin algunes persones damnificades i els responsables del documental. Ramón Morales va ser el segon en prendre la paraula i va llegir un escrit extens, explicant com van ser detingudes i torturades tretze persones –ell inclòs– durant l’estat d’excepció de 1969, totes del PSUC, i dotze d’elles arribades de la immigració i gairebé totes de classe treballadora. I es va estendre en nomenar molts represaliats del PSUC des de la guerra. En un moment donat va expressar el que molts militants del PSUC pensem d’aquesta revisió de la història de Catalunya:
«Vull recordar ara i aquí als heroics militants del PSUC i de la JSUC, lluitadors i resistents. Molts d’ells van donar la seva vida amb les armes defensant la Segona República com a estat plurinacional i a Catalunya, i per la seva lluita per la llibertat, l’amnistia, l’estatut d’autonomia i pel socialisme. Això es va traduir en les diverses mobilitzacions convocades per l’Assemblea de Catalunya i no pas pel catalanisme excloent dels nostres dies».
En pronunciar aquest passatge es va produir un cert murmuri que no va anar a més. Ramón Morales va demostrar el seu coratge en dir-ho clarament en un lloc i en un moment que sabia que no seria afalagat per molta part dels assistents.
A Mataró intentarem que aquesta desmemòria interessada no s’apliqui als militants locals, com s’ha intentat fer amb el sindicalista més important de la segona meitat del segle XX, Cipriano García, quan s’ha intentat esborrar-lo dels llibres d’història local de Terrassa. Ho estem fent des de fa temps recuperant les memòries dels nostres veterans, com ara Antonio Rodríguez Avellaneda, com la història de les Joventuts Comunistes, com amb l’edició del llibre adaptat a Mataró de l’obra de Javier Tébar (TOP-CAT 1963-1977), «Antifranquistes de Mataró davant del TOP»; també amb la presència dels testimonis que s’estan recollint en l’Arxiu Comarcal, on també ens temíem que es practicaria l’”encapsulament”. Properament esperem que surti a la llum el llibre que pot ser canònic sobre «L’abraçada del PSUC. Mataró, 1966-1977», que fa un any que està acabat. Segurament ja hauríem rebut alguna subvenció per editar-ho si fos de caire nacionalista, però insistirem fins veure’l publicat.
Versió millorada:
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada