Mataró es va convertir en la capital de l'estafa de LES PREFERENTS. Es calcula en més de 12.000 afectats. El personatge més vil i miserable de la història d'aquesta ciutat, Pere Antoni de Dòria i Lagunas, en iniciar el seu mandat com a director de la Caixa d'estalvis local proclamava, mitjançant el seu cap de personal, feixista de primera fornada, que els comunistes de CC.OO. enfonsarien l'entitat centenària, com era Caixa Laietana, fundada el 1863. La mentida té les cames curtes i els resultats són evidents: la desaparició de l'entitat financera més arrelada de la comarca. Va ser una variant d'una estafa piramidal. Molts dels afectats eren gent gran que confiaven en l'staff , i en els empleats. I els empleats confiaven en que la direcció no faria martingales amb paradisos fiscals. El que es va considerar una modalitat d'estalvi a termini es va convertir en un malson. El que no es deia era que el termini era l'any 9.999.... CC.OO i ICV, gairebé en solitari, van intentar impulsar la imputació d'aquest "pájaru", com diria Luis del Olmo, el locutor populista més veterà de la ràdio.
Durant les Festes de les Santes, Mataró s'està convertint en una mena de trinxera on els seguidors "grocs", en comptes de demanar comptes als estafadors, als de Dòria polítics, esbronquen un alcalde que vol respectar les regles de joc democràtic.
SEGON
En economia es coneix com esquema de piràmide a un tipus de negocis en el qual els participants recomanen i capten més clients amb l'objectiu de que els nous participants produeixin beneficis als participants originals. L'estafa piramidal és un dels enganys més coneguts i, tanmateix, molts segueixen caient. No té misteri: consisteix en oferir alts retorns en poc temps, emprar part dels diners dels nous inversors per pagar als antics i donar aparença de que el negoci funciona. I, per descomptat, quedar-se amb la resta. El sistema marxa fins el moment en que deixen d'entrar noves víctimes. Aleshores tot s'esfondra, perquè mai no va haver un vertader mecanisme de generació de beneficis.
No em puc resistir a la demagògia fàcil de comparar el "procés" i l'unilateralisme amb una mena d'estafa piramidal política i emocional. També hi ha un percentatge de gent "senior" afectada que, a diferència dels iaioflautes, més dedicats a causes socials com s'escau a veterans de CC.OO., esperen l'adveniment del Messies redemptor ja que no van voler i/o poder aconseguir una ruptura durant la Transició. Sobretot llegint i escoltant les declaracions del meu admirat com a cantant Lluís Llach, que s'ha convertit, com un Rufiàn qualsevol, en un molt prescindible Flautista d'Hamelin. Tot ràpid, indolor, sense fer trampes, només l'astúcia; terra promesa, Ítaca, etc....
El procés, com deia en l'entrada anterior, ha estat una tragèdia. I davant un episodi d'aquestes característiques ens és molt útil esmentar les cinc etapes que Elisabeth Kübler-Ross va establir: NEGACIÓ, IRA, NEGOCIACIÓ, DEPRESSIÓ, ACCEPTACIÓ. No sé escatir a quina etapa es troba l'unilateralisme en aquest moment; probablement i segons les diverses variants de l'independentisme, hi pot haver gent que es troba en la primera etapa, i poca, en la darrera.
Així com el més raonable és esbrinar les causes per les quals molta gent hi cau en l'abducció d'una estafa piramidal, per intentar evitar que no es torni a repetir enganyats, ara també caldria trobar els antídots més escaients de cara al futur.
TERCER
Intel·lectuals orgànics, mimats pels mitjans oficials i subvencionats, comencen a "revisar" els errors. Aquest és el cas de Francesc Marc Àlvaro, que sembla que es distancia de les postures temeràries. Álvaro, en el seu article a La Vanguardia del 26 juliol de 2018, titulat LA FALSA HEGEMONIA. Com d'altra gent, utilitza, grapejant-lo, Antonio Gramsci, ideòleg del Partit Comunista Italià, per fer una mena de "baldeo" (o fregoteo gramscià) per explicar el fracàs del procés tal com s'està donant i que, lluny de significar més democràcia i llibertat, ens està portant a un cabdillisme de "república bananera". A l'argument de l'Álvaro li manca una dosi més generosa de materialisme històric i de conflicte social (les retallades que es volien amagar per la dreta, ara també "republicana")
Segons Álvaro, el pujolisme, bo i tot el seu poder i concentració d'instruments, no va crear una xarxa (intel·lectuals, empresaris, mitjans de comunicació) que permetés guanyar una hegemonia que defineix, a l'estil gramscià, com "el límits d'allò possible".
La meva percepció n'és una altra. El pujolisme va emprar tota la xarxa clientelar per crear hegemonia: des de Benestar Social, amb el conseller Comas; comprant amb dàdives les cases regionals. El cas paradigmàtic de Mataró, amb la Casa de Andalucía: el president de la Casa de Andalucía tenía sempre un lloc de sortida en les llistes de Convergència i Unió. Des dels Casals dels Avis fins a TV3, amb el programa més vist, "Polònia", que crea un marc mental i ideològic de qui "son ELLS i qui som NOSALTRES", o com el programa "El foraster"..... Sense oblidar el món acadèmic. La historiografia nacionalista ha comptat fins i tot amb tòtems com el mestre Josep Fontana (Simposi "Catalunya contra Espanya"). Llevat d'alguns historiadors (el mataroní Josep Maria Fradera, Enric Ucelai), pocs més han aixecat la veu de la manipulació històrica que es trasllada a les escoles i als llibres de text. I ja no parlem de la producció editorial, amb el buc insígnia de la mediocre novel·la de "Victus", que no fa justícia a l'autor de la "pell freda".
Què més volia Àlvaro? Més manipulació? La idea que se'm queda (i potser l'interpreto erròniament) és la següent: si l'independentisme hagués tingut més hegemonia sí que hauria aconseguit els seus objectius. Jo crec que l'independentisme hauria tingut més hegemonia si hagués renunciat precisament al independentisme unilateral i als comptes de fades i a l'estafa piramidal mediàtica i antidemocràtica, com així es va demostrar el 6 i 7 de setembre. Encara no he sabut veure que el meu ex-cap polític, Rafael Ribó, i ara Síndic de Greuges, faci un informe de com es van trepitjar els drets de la ciutadania.
Quan parla dels intel·lectuals, ¿a qui es refereix Álvaro? En Crónicas de un Pueblo, sèrie mítica que va dirigir Antonio Mercero a TVE, durant els anys 1971 i 1974, ja és veu ben clar qui són els intel·lectuals: el mestre, el capellà, el metge, l'alcalde i la boticària..... Són els qui tenen la "intelligentsia". Aquí ja tenim la Corporació i els mitjans subvencionats per crear aquests marcs mentals del que és possible, encara que, com s'ha demostrat, és absolutament virtual, com la República de Waterloo. Només cal emprar els 11 principis de la propaganda de Goebbels, com a Catalunya s'ha anat fent aquests darrers temps de processisme.
QUART
I ara què? Doctores tiene la iglesia. Jo no sóc ningú per inventar la sopa d'all. Més rius de tinta que s'han escrit!!! Des del meu admirat Guillem Martínez fins al meu referent moral, en Joan Coscubiela, o el savi moderat Antón Costas.
Els processistes han banalitzat la presó, han banalitzat la "república", han banalitzat la democràcia. Com deia Vázquez Montalbán, "las palabras tienen amo", i hem deixat que aquests irresponsables ens les robessin, sense ni tan sols contractar "securitas direct". Un destacat hel·lenista ens diu que la imperfecta democràcia atenesa va començar amb lleis destinades a contrarestar la nostra natural tendència a la injustícia. Una de les característiques que tenia aquella democràcia, limitada als homes lliures no estrangers, era LA PARRESIA, "atrevir-se a dir la veritat" que, juntament amb d'altres normes, com la igualtat en l'ús de la paraula, són ingredients bàsics d'una societat democràtica. En aquesta mena de "democràcia a la catalana" tenim el Parlament segrestat, ja no per l'aplicació de l'article 155, sinó -com diria la Trinca- per l'article 26 ("Califa")
Roger Molinas: Els mites del nacionalisme català
Entrevista a John Elliott
https://www.elconfidencial.
"La generación de catalanes actual conoce muy mal la historia de España, porque se ha ensimismado en la historia catalana. El proyecto de Jordi Pujol (CiU) ha generado 40 años de instrucción pública para difundir la narrativa de un nacionalismo extremo. Tanto por la televisión como por la radio. Y, como consecuencia, llegó el independentismo"
