dissabte, 24 de gener del 2015

ELECCIONS MUNICIPALS 2015, LES PREFERENTS, I EL PREMI ILURO DE MONOGRAFIA HISTÒRICA

Davant d'una situació d'erosió social, els mecanismes de compensació a l'abast dels Ajuntaments són pocs, però sempre es poden mostrar tendències i sensibilitats cap un costat o cap un altre de l'espectre ciutadà, segons la ideologia del partit o coalició de partits que governi. Hi ha algun marge per frenar desnonaments o per  millorar la planificació educativa o bé sanitària en benefici de la majoria, això és ben clar. Perquè l'Administració local és la primera trinxera per lluitar contra la desigualtat, per pocs recursos que hi hagi.

Tanmateix,  tot apunta  a que les properes eleccions municipals, en ser les primeres del cicle, que serveixen per desfogar-se, seran les menys locals, probablement les més basques, les més tribals i identitàries, i també, malauradament,  les que menys justícia faran a la feina feta pels diferents partits polítics presents al consistori. El tsunami de les banderes o del cabreig contra l'austericidi a nivell estatal ho xuclarà gairebé tot. Com a militant d'ICV ho veig així.  Les "eleccions més basques" perquè, gràcies al ditxós "procés" ens entretenim més en el color de la bandera que en les retallades que vivim. Les dretes aniran juntes, segurament,  Aquest haurà estat el resum de la fabulosa "tasca" de l'ANC i de l'Òmnium, i del pacte Mas-Junqueras.

És per això que, a diferència d'altres conteses electorals, a quatre mesos vista, sigui tan incerta la composició del nou consistori que governarà la ciutat durant quatre anys.

Des d'un punt de vista històric, en aquests darrers quatre anys s'han produït a Mataró dos fenomens específics de llarg abast. Primer, Mataró s'ha reconegut com la capital mundial de les Preferents, que han suposat la ruïna de molts estalviadors; i en segon lloc, ha succeït la fallida d'una institució d'estalvi centenària, Caixa Laietana. Tot un fracàs col·lectiu com a mataronins.

A l'hora de fer balanç d'aquesta legislatura, els partits polítics que s'hi presentin haurien de dir, al meu entendre, què és allò que han fet per tal d'acompanyar, emparar i ajudar a sortir de l'atzucac a les persones afectades. Què és allò que han fet per denunciar als xorissos d'aquesta tragèdia financera i humana?

A banda de les actuacions que la Presidència del consistori ha realitzat davant l'emergència i les protestes dels estalviadors, ICV i CCOO han tingut un protagonisme que els mitjans mediàtics afins al govern de la Generalitat han silenciat força. Han fixat la imatge de Rodrigo Rato, el "de Madrid", però el "nostre", que no era polític precisament, sinó  el capo, en Pere Antoni de Dòria, ha passat força desapercebut. En Dòria, que, amb mà de ferro, ha dirigit l'entitat des del 1973 i s'ha  anat "fumant-se un puro", com en Rajoy. Va ser ICV qui va portar a Fiscalia els "xanxullos" de la família Dòria. Els únics, perquè fins i tot la plataforma d'afectats va desistir de fer-ho ; van ser els representants d'ICV al Parlament de Catalunya, sense ensenyar cap espardenya, els qui van aportar més informació sobre les misèries d'aquest personatge de nom de navilier genovès.

Alguns somnien amb la independència. Jo somnio perquè aquest miserable entri a la presó. Si Mataró vol ser altra cosa més que un apèndix turístic de Barcelona, ha de guanyar en autoestima, i la primera condició és comprovar que les seves autoritats no són unes calçaces davant l'esfondrament d'un dels mecanismes econòmics principals de l'economia local. No podem passar per alt que una persona que ha humiliat sempre que ha tingut oportunitat, que ha passat tota la vida comportant-se com un aristòcrata, més enllà dels mortals, continuï en l'Olimp de la impunitat. Aquesta vergonya ha de ser netejada per la sobirania popular i pels seus representants.

El Premi Iluro de Monografia històrica, instaurat per Caixa Laietana precisament,  i que ara tindrà continuïtat amb la Fundació, hauria de promoure l'interès  per aquest període de la història de Mataró, aprofitant que encara hi ha testimonis que són vius, prejubilats o jubilats. No només per curiositat històrica, sinó que pot servir per demostrar que el pensament únic en el camp de l'economia, que representa l'OPUS, l'IESE, de capitalisme especulatiu, són nocius per a l'economia productiva  i per al benestar col·lectiu. Tenim suficients historiadors joves i també madurs que serien capaços de recollir dades. Encara que l'anomenada Justícia exonerés a en Dòria, almenys que la memòria de la  dignitat ens ensenyi el que no es pot tolerar mai més. 

No és cap consol que Caixa Laietana no hagi estat la única que ha baixat la persiana. Però Mataró no pot caure en el pou del silenci i de l'omertá....

Si són certs els rumors d'algunes fonts que manifesten en privat que Caixa Laietana no va fer més que seguir els passos de la Caixa "mare", La Caixa (de Pensions), en utilitzar paradisos fiscals, com les Illes Caiman, que s'investigui; si és veritat que, tot just arribar en Dòria a la direcció, es van començar a instrumentalitzar empreses paral·leles per buidar a la Caixa de la seva funció de ser institucions d'estalvi popular..., que s'esbrini.

Digueu-me ingenu. Els que no ens obsessionem pel sentiment d'espanyolitat o catalanitat , però sí ens sentim bàsicament mataronins amb totes les conseqüències, necessitem raticides per fer fora la indecència que ha volgut governar la ciutat a l'ombra.

En aquesta tasca de recuperació de la memòria local hauria de col·laborar la burgesia demòcrata-cristiana, patriarcal i compassiva els dies de festa, que  es va penedir aviat de l'ascens d'aquest depredador; també el Govern de CiU de la Generalitat, amb representants importants mataronins, que  van  emparar a en Dòria  quan va ser acusat pel jutge Rafael Gimeno de Mataró, durant els anys vuitanta, amén d'altres episodis posteriors.

Estem orgullosos de tenir una colla castellera anomenada ELS CAPGROSSOS, però crec que mai tindrem una colla castellera anomenada ELS PREFERENTISTES de Mataró. Doncs haurem de triar si volem ser coneguts també ara per aquest malnom....  Sense orgull un poble no tira endavant. 



dijous, 22 de gener del 2015

ELS BUITRES CARROÑEROS I EL GRAN RECAPTE

Pedro Barrena era un dels militants del PSUC que intimidava. Imposava quan parlava a propis i estranys. Militant del tèxtil de CCOO, contrastava amb el sempre temperat Josep Lluis Lligonya. Pedro Barrena era feréstec i impressionava més que quan en Sagaseta, el diputat canari, parlava en el Congrés dels Diputats.

Pedro Barrena emprava frases lapidàries, potser primitives, però molt gràfiques: "BUITRES CARROÑEROS" o "AVES CARROÑERAS", en referir-se a "LA BURGUESÍA EXPLOTADORA". Ara aquest vocabulari no s'utilitza, ni en el Partido de los Castos centrípets ni en el Partit dels Castos de la perifèria peninsular. Només els grans-grans multimilionaris com  Warren Buffet, que admeten públicament la lluita de classes. Sembla que ens faci vergonya: aleshores emprem termes com "les elits extractives" que queda molt acadèmic i força mel·liflu, insípid i inodor. La classe mitjana radicalitzada no vol contaminar-se d'obrerisme, en una societat on sembla que els obrers pata negra estan més resignats. 

Sigui com sigui LAS AVES CARROÑERAS d'en Pere Broca, com jo li deia en broma, estan embrutant una iniciativa pietosa que interpel·la molta gent de bona fe : EL GRAN RECAPTE.

Llegeixo a www.filantropofagos.com i a lamentable.org, que les grans empreses de distribució i l'organització religiosa OPUS fan negoci també amb la pobresa i les campanyes de recollida d'aliments. Vomitiu, oi?

Els quatre Bancs d'Aliments de Catalunya han recaptat una xifra rècord en la sisena edició del Gran Recapte. Milers de voluntaris, 22.000 entorn de 2070 punts de recollida en mercats i supermercats distribuïts en 371 municipis. En la resta de l'Estat, aquesta mobilització l'ha convocat la Federació Espanyola de Bancs d'Aliments (FESBAL). S'han afegit a l'event bancs, grans supermercats, mitjans de comunicació o empreses d'assegurances privades.

Qui ha darrere del Banc d'Aliments? ¿Quins interessos poden haver en aquesta tasca "caritativa"? Què impulsa a bancs, grans centres de distribució d'aliments, companyies d'assegurances, transnacionals i mitjans de comunicació a unir-se en donar suport a aquesta urgent iniciativa?

En la pàgina web de l'OPUS DEI trobem alguna informació i connexions força significatives 

• El Director de FESBAL és José Antonio Busto Villa, supernumerari de l'Opus Dei.
• El president del Banc d'Aliments de Valladolid  és Jose María Zarate. supernumerari de l' Opus Dei.
• La presidenta del Banc d'Aliment de Badajoz,  Carmen de Aguirre Castellanos, és supernumerària de l'Opus Dei.
• El president del Banc de Aliments de Santander, Francisco del Pozo Blanco, és supernumerari de l'Opus Dei.
• Manuel Pérez Hernández, de 67 anys, president del Banc d'Aliments de Las Palmas de Gran Canària, és supernumerari de l'Opus Dei.
• José Antonio García García, de 73 anys presideix el Banc d'Aliments d' Albacete, és supernumerari de l'Opus Dei.
Les vinculacions del Banc d'Aliments amb l'Opus Dei no són només a través dels supernumeraris en llocs de responsabilitat. Són moltes les referències de càrrecs directius i col·laboradors del Banc d'Aliments. La pròpia ex-ministra de Sanitat, Ana Mato, també supernumerària de l'Opus, va animar al president de la FESBAL en la campanya. Funcionen com un exèrcit. Alguns es pregunten si s'han infiltrat en aquesta mobilització per fer proselitisme. Potser no els cal. O potser sí perquè sovint se'ls ha associat amb els rics.   El mataroní més miserable i indigne, que es passeja per Mataró impunement i sense vergonya, Pere Antoni de Dòria, va venir perquè era de l'OPUS o tenia el suport de l'OPUS. Ha fet de Mataró la capital mundial de les preferents. Quan tenia poc més de trenta anys, el primer que va decidir va ser fer anar als càrrecs executius a anar a cursets de l'IESE, que és ¡oh casualitat! qui ha format la majoria dels quadres dels Bancs dels Aliments. L'IESE és una de les escoles de negocis més reputades, juntament amb ESADE, dels jesuïtes (la mateixa ordre religiosa del papa catòlic actual).


EL NEGOCI DE LES EMPRESES DE DISTRIBUCIÓ

A través del Banc d'Aliments se'ns presenta les grans empreses de distribució, bancs i executius de grans empreses com gent altruista. Aquestes empreses distribuïdores controlen el 70% del mercat d'aliments. ¿Casualitat o interès mercantil? Ni caritat, ni casualitat. Simplement rendibilitat. NO només és qüestió de blanqueig d'imatge. Persegueixen negoci:
- Que no es produeixi una caiguda de preus degut a que els aliments no entren directament en el mercat. 
- No tenen costos en la destrucció ja sigui d'excedents o de productes al límit de la seva data de caducitat.
- S'estalvien també el transport i la retirada dels productes. I la distribució a les entitats beneficiàries de les donacions, doncs ho fa un exèrcit de voluntaris. 
- Les donacions de qualsevol tipus desgraven  un 35% en l'Impost de Societats (amb la Llei de Mecenatge del PP serà el 100%).
- A la gent pobra se l'acostuma a la beneficència, como si fos llei divina que hagi rics i pobres.
- Els Bancs d'Aliments fan minvar encara més les vendes del petit comerç en els barris amb més misèria. 
- D'una banda regalen excedents, i d'altra destrueixen els botiguers ambles marques blanques que són fruït de la sobreexplotació en origen i la que apliquen als seus propis treballadors/es 

Per si fos poc, en un bombardeig de filantropia pervers, interpel·len la ciutadania en dates ben assenyalades, com ara el Nadal, perquè participin en la Gran donació d'Aliments. Aquesta pressió mediàtica és seguida sense cap rigor informatiu, perquè els mitjans també pertanyen a bancs i transnacionals. Es produeix així un increment de les seves xifres de negoci i beneficis

Die Nachtlager
Refugio nocturno

Bertolt Brecht



Me han contado que en Nueva York
en la esquina de la calle 26 con Broadway
se pone cada atardecer un hombre
durante los meses de invierno
y, pidiendo a los que pasan,
consigue un techo para que pase la noche
la gente desamparada que allí se reúne.
Con eso no cambia el mundo
no mejoran con eso las relaciones entre los seres humanos
no es ésa la forma de acortar la era de la explotación.
Pero algunos hombres tienen cama por una noche
se les abriga del viento durante toda una noche
y la nieve a ellos destinada cae en la calle.
No abandones el libro, tú que lo estás leyendo.
Algunos hombres tienen cama por una noche
se les abriga del viento durante toda una noche
y la nieve a ellos destinada cae en la calle.
Pero con eso no cambia el mundo
no mejoran con eso las relaciones entre los seres humanos
no es ésa la forma de acortar la era de la explotación.

Die Nachtlager
Ich höre, daß in New York
An der Ecke der 26.Straße und des Broadway
Während der Wintermonate jeden Abend ein Mann steht
Und den Obdachlosen, die sich ansammeln
Durch Bitten an Vorübergehende ein Nachtlager verschafft.
Die Welt wird dadurch nicht anders
Die Beziehungen zwischen den Menschen bessern sich nicht
Das Zeitalter der Ausbeutung wird dadurch nicht verkürzt
Aber einige Männer haben ein Nachtlager
Der Wind wird von ihnen eine Nacht lang abgehalten
Der ihnen zugedachte Schnee fällt auf die Straße.
Leg das Buch nicht nieder, der du das liesest, Mensch.
Einige Menschen haben ein Nachtlager
Der Wind wird von ihnen eine Nacht lang abgehalten
Der ihnen zugedachte Schnee fällt auf die Straße
Aber die Welt wird dadurch nicht anders
Die Beziehungen zwischen den Menschen bessern sich dadurch nicht
Das Zeitalter der Ausbeutung wird dadurch nicht verkürzt.


dimarts, 20 de gener del 2015

MEMÒRIA DE L'HOLOCAUST

Aprofito la recent publicació del llibre de Javier Cercas, “El Impostor”, dedicada a Enric Marco, per parlar d'una obra esfereïdora, LA TRILOGIA DE AUSCHWITZ, de Primo Levi.
Enric Marco es va fer passar per un presoner d’un camp de concentració alemany. Va fer moltes xerrades fent-se passar per supervivient. També va tenir càrrecs orgànics a la CNT de Catalunya, d'on va ser expulsat amb posterioritat.

Em van presentar Enric Marco a Mataró, abans de escàndol, en virtut de la seva representació en el món de l’ensenyament, doncs en 1998 era vicepresident de la FAPAC (Federació d'Associacions de Pares d'Alumnes de Catalunya).Tot un personatge que Cercas radiografia.

Aprofito també avinentesa que el dimarts, 27 de gener de 2015, es farà una Ofrena foral en commemoració del Dia Oficial de la Memòria de l’Holocaust i la Prevenció dels Crims contra la Humanitat davant del monument “Intolerància” (Passeig de Carles Padròs). El 27 de gener de 1939 van entrar els feixistes a Mataró. Durant el franquisme hi havia un carrer adjacent a la Plaça de Cuba dedicat a aquesta "efemèride"

TRILOGÍA DE AUSCHWITZ és un dels cinc o deu llibres més importants de la meva vida de lector, i no només  per la possible morbositat dels horrors que relata, sinó per com ho fa, i les conseqüències que se'n deriven per al moment històric de “neteja social” que la burgesia més insensata està aplicant quan, a partir dels anys 80, ha decidit canviar les regles de joc del capitalisme, tal i com ha dit una líder del partit demòcrata dels USA. 
A més, he tingut la sort de llegir el pròleg d’Antonio Muñoz Molina, un altre orfebre de la paraula.

Primo Levi no ha estat un escriptor professional, però el seu ofici de químic l’ha disciplinat de manera per posar cada paraula amb una precisió i eficàcia d’acupuntor per fer vibrar totes les cordes de la consciència, de la raó i dels sentiments. La Trilogía de Auschwitz consta de tres llibres. El primer , SI ESTO ES UN HOMBRE,  publicat el 1947, no va tenir gaire èxit. Es va convertir en el pioner, el millor llibre i cànon de la literatura concentracionària. Després van venir els altres dos, perquè la set d’explicar LA MONSTRUOSITAT no el deixava descansar. Norberto Bobbio ha escrit que els camps d’extermini nazis han estat “no UN dels esdeveniments, sinó L’esdeveniment monstruós, tal vegada irrepetible, de la història humana”.  En aquest  darrer punt sóc escèptic respecte de l’opinió del  jurista, filòsof i politòleg italià.

El segon llibre de la trilogia, LA TREGUA, de 1963,  relata el retorn dels poquíssims supervivents als llocs d’origen en una Europa en caos, i amb poques infraestructures. Però és en el darrer, LOS HUNDIDOS Y LOS SALVADOS, 1986,  on, segons la meva opinió, és més pessimista i potser més punyent, incisiu. El va escriure  abans de la seva mort (o suïcidi?), , perquè després de conferències i xerrades amb estudiants i públic en general, palesa el seu desencís sobre el poc que hem après, i en particular, la població alemanya.

Primo Levi es refereix a la pregunta o preguntes més sovintejades en les seves compareixences:

¿Per què no vau fugir? -  ¿Per què no us vau rebel·lar?  ¿Per què no us vau lliurar abans del captiveri?"

Hii ha tota una literatura d’evasió de tendència romàntica (El comte de Montecristo, Papillon, a banda dels films d’evasió) que condicionen la nostra mirada. Aquesta imatge esquemàtica de l’evasió se sembla molt poc a la situació que es va donar dins els camps d’extermini.

Hi havia en l’interior d’Alemanya varis milions d’estrangers en condicions d’esclavitud, esgotats, menyspreats, subalimentats, mal vestits i mal guarits, privats de contacte amb la seva pàtria. No eren “presoners típics”, no estaven íntegres; ans al contrari, estaven desmoralitzats i molt debilitats. Els presoners de guerra aliats (nordamericans i els pertanyents a la Commonwealth britànica) sí que rebien aliments i roba mitjançant la Creu Roja Internacional, posseïen un bon entrenament militar, fortes motivacions i un ferm esperit de cos, i havien conservat una jerarquia interna força sòlida. Llevat de poques excepcions, podien fiar-se l’un de l’altre, i sabien, a més, que, si haguessin estat capturats de nou, haurien estat tractats segons les convencions internacionals. Entre aquests presoners sí que es van intentar moltes evasions, algunes d’elles amb èxit.

En canvi, per als altres, pels pàries del món nazi (entre els que es trobaven els gitanos i els presoners soviètics, militars i civils, que racialment eren considerats escassament superiors als jueus), les coses eren diferents. Per a ells, l’evasió era difícil i extremadament perillosa: estaven debilitats a més de desmoralitzats, per la fam i pels maltractaments; eren i se sentien considerats de menys valor que les bèsties de càrrega. Tenien el cap afaitat, roba bruta immediatament reconeixible, socs que impedien un pas ràpid i silenciós. Si eren estrangers no coneixien els possibles refugis de l’entorn; si eren alemanys, sabien que eren atentament vigilats i que estaven fitxats per  la sempre atenta policia secreta, i sabien també que poquíssims compatriotes seus haurien arriscat la llibertat o la vida per atendre’ls.

El cas particular (però numèricament imponent) dels jueus era el més tràgic. Fins i tot admetent que haguessin aconseguit traspassar la filferrada de punxes i la tanca electrificada, fugir de les patrulles, de la vigilància dels sentinelles armats de metralladores de les torres de guàrdia, dels gossos ensinistrats en la caça de l’home ¿on haguessin pogut anar?, ¿a qui demanar hospitalitat? Estaven fora del món, Ja no tenien una pàtria (havien estat privats de la seva ciutadania d’origen), ni una casa, expropiada a benefici dels ciutadans de ple dret.
Tret d’algunes excepcions, ja no tenien família, o si encara vivia algun parent, no sabien on trobar-lo, o on escriure’l sense posar a la policia sobre la seva pista. La propaganda antisemita de Goebbels i de Streicher havia donat els seus fruits: la major part dels alemanys, i en especial els joves, odiaven els jueus, els menyspreaven i els consideraven enemics del poble; els altres, amb poquíssimes excepcions heroiques, s’abstenien de tota ajuda per por a la Gestapo. Qui acollia o simplement ajudava un jueu s’exposava a càstigs terrorífics.

 
A més, en tots els Lager (camps d’extermini) la fuga, fins i tot d’un sol presoner era considerada una falta gravíssima de tot el personal de vigilància, des dels presoners funcionaris fins al comandant del camp, que s’exposava a ser destituït. Segons la lògica nazi, era un esdeveniment intolerable: la fuga d’un esclau, en especial si pertanyia a les “races de menys valor biològic”, es considerava plena de valor simbòlic, doncs hauria representat una victòria del que era un derrotat per definició, una laceració del mite; i també un perill objectiu, perquè tot presoner havia vist coses que el món no devia saber.

En conseqüència, quan un presoner faltava a la crida (cosa no gaire rara: sovint es tractava d’un simple error de recompte, o d‘un presoner desmaiat per esgotament) es desencadenava l’apocalipsi. Tot el camp era posat en estat d’alarma; a més de les SS encarregades de la vigilància, intervenien les patrulles de la Gestapo; els camps, i tots els voltants eren registrats. Els compatriotes, els amics notoris o els veïns de la llitera de l’evadit suposadament eren interrogats sota tortura i morts després: de fet, una evasió era una empresa difícil, i era inversemblant que el fugitiu no hagués tingut còmplices o que ningú no hagués adonat dels preparatius. Els seus companys de barracot, o a vegades tots els presoners del camp, eren obligats a romandre dempeus, al bell mig de l'esplanada on es passava llista, durant un temps indeterminat, a vegades dies sencers, sota la neu, la pluja o el sol, mentre l’evadit no fos trobat, viu o mort. Si havia estat capturat viu era castigat invariablement  penjat en públic després d’un cerimonial d’una crueltat extrema.

I aquesta no era “violència inútil” Era ben útil doncs servia per tallar d’arrel tota vel·leïtat de fuga; era normal que el presoner nouvingut pensés en la fuga, perquè desconeixia les tècniques repressores; per contra, als més veterans no se’ls passava pel cap. Fins i tot era freqüent que els preparatius d’una evasió fossin denunciats pels altres col·lectius, temorosos de les represàlies. I, a més, amb una  subalimentació crònica, ni tenien forces per córrer; eren éssers humans "impedits" en el ple sentit de la paraula.




Primo Levi comenta que la rebel·lió del ghetto de Varsòvia fou una empresa digna de la més gran admiració, fou la primera "resistència" europea, i l'única realitzada sense la mínima esperança de victòria o de salvació; però fou obra d'una elit política que, justament, s'havia reservat certs privilegis fonamentals (alimenticis) amb l'objecte de conservar la seva força.

Hi ha un element poc conegut i que Levi remarca: la majoria de jueus no s'entenien, perquè parlaven idiomes diferents. En definitiva, no estaven units. Si a això li afegim que la degradació en tots els sentis s'orientava a la pròpia supervivència individual, podem fer-nos una lleugera idea de la situació.


¿Per què no vau fugir "abans" de que es tanqués la gàbia? ¿Abans de que les fronteres es tanquessin? ¿Abans de caure en la trampa?
Moltes persones amenaçades pel nazisme i pel fanatisme van marxar "abans". Eren exiliats pròpiament polítics, o també intel·lectuals crítics d'aquests règims. Tanmateix, la major part de les famílies amenaçades (en primer lloc els jueus) van restar a Itàlia, Alemanya i d'altres països. No es pot comparar amb la situació actual, perquè l'Europa de 1930-40 era diferent. Emigrar és dolorós sempre. Però en aquella època encara era més difícil i més costós. No només es necessitaven molts diners, sinó també un "cap de pont" en el país de destí, ja fossin parents o amics disposats a oferir seguretats i en ocasions hospitalitat.

És cert que molts italians pobres, sobretot camperols, havien emigrat dècades anteriors, però ho havien fet empesos per la fam i la misèria i creien que tenien ja algú que els ajudaria en el país de destí, perquè allí on anaven hi havia manca de mà d'obra. Amb tot, per a ells i per a les seves famílies, deixar la terra havia estat una decisió traumàtica. I també hi ha un altre factor a tenir en compte. Davant l'amenaça hitleriana, la major part dels jueus nadius d'Itàlia, de França, de Polònia, de la pròpia Alemanya, va preferir restar en la que sentien com la seva "pàtria".


I, finalment, hi havia la gran dificultat organitzativa de l'emigració. Eren temps de greus tensions internacionals: les fronteres europees, avui gairebé inexistents, estaven pràcticament tancades. Anglaterra i Amèrica només admetien quotes d'emigració extremadament reduïdes. Però, sens dubte, el factor que pesava més era de naturalesa psicològic

"aquest poble, o ciutat, o regió, o nació, és el meu, aquí he nascut, aquí reposen les restes dels meus avantpassats. Parlo la seva llengua, he adoptat els seus costums i la seva cultura. He pagat els seus tributs, he observat les seves lleis. He combatut en les seves batalles, sense qüestionar-me gaire de que fossin justes o injustes; he arriscat la meva vida per les seves fronteres, alguns amics o parents meus estan enterrats en els cementiris militars, jo mateix m'he declarat disposat a morir per la pàtria. No puc prendre-la o deixar-la. Si moro, moriré "en la pàtria", serà la meva manera de morir "per la pàtria"."

Com molt ben assenyala Antonio Muñoz Molina, en l''últim llibre de la trilogia, LOS HUNDIDOS Y LOS SALVADOS, Levi va emprendre la tasca de contar allò més difícil de dir, indicible, a reflexionar sobre allò més amargant i fosc, allò que Levi va anomenar "la zona grisa", l'espai ambigu entre els botxins indubtables i les víctimes del tot innocents: en aquesta zona grisa hi habitaven els presoners que, a canvi d'una ració més de pa o mig litre suplementari de sopa, actuaven com a executors o sicaris dels nazis, els jueus que acceptaren administrar els ghettos de Polònia i formar part de les seves forces de policia, els que es veieren forçats a baixar fins l'últim cercle de l'infern. Eren els membres dels anomenats Sonderkommandos, o "Esquadres Especials", presoners que s'encarregaven de portar els altres presoners fins les cambres de gas, de despullar-los, de manllevar-los les dents d'or, d'arrossegar després els cadàvers fins els forns crematoris o llençar-los a les fosses comunes.

Aquesta tasca diabòlica tampoc els salvava a ells de l'extermini: cada pocs mesos els membres de les Esquadres Especials eren enviats, al seu torn, a les cambres de gas, entre altres coses perquè als alemanys els convenia assegurar-se de que no quedaven testimonis tan directes de la seva infàmia. Segons Primo Levi, amb aquesta acció, els nazis havien concebut i organitzat el delicte més demoníac del nacionalsocialisme: "mitjançant aquesta institució es tractava de descarregar en altres, i precisament en les víctimes, el pes de la culpa, de manera que per al seu consol no els quedés ni tan sols la consciència de saber-se innocents"



dissabte, 17 de gener del 2015

REPUBLICANS VERSUS INDEPENDENTISTES. LA FIGURA DE COMPANYS


Quan es va saber l’abdicació de Juan Carlos I, es van convocar concentracions arreu de l’Estat. El motiu era “Per la III República”, “Fora la monarquia”, “¡Referèndum ja!”. La majoria de les concentracions van ser  dilluns, 2 de juny de 2014. També a Mataró.
Una delegació de l’Agrupació d’ICV va anar amb una bandera republicana gegantina, que es va dipositar a la porta del consistori a manera de catifa. Aquest gest no va ser gens ben rebut pel populisme independentista, que, sense amagar la seva contrarietat, de seguida van anar a buscar una altra bandera estelada també gegantina. Molts simpatitzants d’EUiA i d’ICV no donaven crèdit al que estava passant, doncs la concentració havia estat convocada expressament per demanar la tercera República, constituent. Aquell acte, finalment, es va convertir en un altre acte independentista del Tricentenari, l’any del suposat “Procés”.  Va faltar poc perquè el disgust dels republicans no anés a més ja que aquests  es van sentir humiliats un altre cop. Però el que sobrevolava en l’ambient era el desconcert que estaven patint els militants d’esquerres republicans que van ser els que durant la transició van pagar un tribut més alt. ¿Per què aquesta fúria per part dels populistes independentistes davant la bandera republicana? És que potser la República els arrabassava el símbol de la rebel·lia que suposava el “procés”?
Aquesta actitud per part de l’independentisme, suposadament radical, però que s’ha anat domesticant i llençat a braços  de l’stablishement del govern de la Generalitat i dels seus aliats (ERC), no era nova, doncs l’antic líder d’ERC, Josep Lluis Carod Rovira, no ha amagat mai el seu disgust quan els sindicats confederals han anunciat una vaga general en defensa dels drets laborals, o quan denunciava "l’espanyolisme" que van suposar les concentracions del 15-M.
Però per què, exactament? ¿Perquè l’independentisme progressista no vol que la “dinàmica espanyola”, encara que siguin amb protagonisme i a iniciativa de les esquerres, interfereixi en el seu projecte de més contingut social? Francament, no aconseguia d'entendre.
Va ser el periodista de La Vanguardia, i home-periscopi de CDC a Madrid, Enric Juliana, en una de les seves característiques demostracions d’erudició, que em va assenyalar el camí per desllorigar el que per a mi havia estat un acte de sectarisme i d’humiliació per part d’uns fanatitzats independentistes que ignoraven el preu i el símbol que la gent d’esquerres va pagar per la II República, i el que la bandera tricolor representava per a molts militants de tradició socialista, comunista o anarquista, o bé progressista en general.
Enric Juliana feia al·lusió a un llibre, editat per la Universitat de València el 2012, i escrit per historiadors catalans, concretament , per E. Ucelay-Da Cal i A. González i Vilalta, i on s’esmenta, fins i tot a maresmencs, com ara Esteve Albert. El títol del llibre és CONTRA COMPANYS, 1936. LA FRUSTRACIÓN NACIONALISTA ANTE LA REVOLUCIÓN. Resulta que el president màrtir, la figura carismàtica dels independentistes, va ser considerat, en vida, per ells mateixos, un traïdor, o sospitós de ser poc patriota.

Lluís Companys és el president màrtir de Catalunya, una figura de consens mitificada per la seva mort a mans del franquisme després de la seva detenció a França i de la realització d’un judici sumaríssim on la justícia va ser absent. Ara bé, la realitat és que aquest consens és conseqüència de l’elaboració del “mite Companys” després de 1940. Abans, la seva figura va ser sempre objecte de la polèmica, fins al punt que, el 1936, determinats sectors del nacionalisme radical van arribar a elaborar un complot per assassinar-lo.
D’aquesta manera, el novembre de 1936, la tensió ideològica i l’odi visceral que es professaven l’anarquisme i Estat Català, va derivar en un intent de cop per part del nacionalisme radical català contra la CNT-FAI, un complot que també arribaria fins a la figura de Lluís Companys a causa de la connivència del president de la Generalitat de Catalunya amb els anarquistes en els primers mesos de la Guerra Civil. L’objectiu final del complot hauria estat l’execució de la cúpula anarquista i del mateix Companys per proclamar tot seguit la independència política de Catalunya i la seva neutralitat en la contesa.
En resum, alguns sectors independentistes vinculats amb Estat Català, però també amb la participació de sectors d’Acció Catalana, Unió Democràtica i, fins i tot, de la mateixa ERC, pretenien protagonitzar un cop de força, matar els màxims dirigents anarquistes, els membres del govern de la Generalitat, inclòs el president Lluís Companys, i posar al capdavant del país Joan Casanovas, president del Parlament, el qual, finalment, proclamaria la independència de Catalunya i la situaria fora del conflicte bèl·lic espanyol entre republicans i militars sublevats.


Tot i això, el nacionalisme radical d’Estat Català rebutjava la política de Companys, massa proper a l’obrerisme als seus ulls. El seu objectiu era posar fi a la guerra a Catalunya independentment del que passés a la resta de l’Estat, tot negant el clima de guerra caïnita que patia el país. Alguns van plantejar-se la negociació amb França, mentre que d’altres proposaven converses amb la Itàlia de Mussolini perquè els ajudés en una possible secessió catalana. D’altres, com també defensava la dreta catalana encapçalada per la Lliga de Francesc Cambó, plantejaven fins i tot negociar amb Franco la rendició a canvi d’una autonomia relativa per a la Generalitat en el futur. Tot plegat una conxorxa que no portava enlloc i negava la realitat que patia el país.” (Revista sàpiens, Ciències socials en xarxa).

Com a militant de la JCC i després del PSUC, sempre m’havia pesat la discreció de la vella guàrdia respecte al cas Nin, i la no denúncia de Ramon Mercader per l’assassinat de Trotski a Mèxic (Leonardo Padura.“El hombre que amaba los perros”) . Va ser en arribar Rafael Ribó, que es va oficialitzar el distanciament i la reparació històrica.

Però, en llegir aquests fets, també coneguts com l’afer Rebertés, me n’adono que l’estalinisme no va ser, probablement, el pecat més gran i no menor dins la lluita fratricida en la rereguarda, sinó que els independentistes més sectaris tenen morts dins l’armari. I, amb aquesta ressaca històrica, em poso a elucubrar si no estarem davant els mateixos errors d’infantilisme. Però, com deia Marx, repetits en forma de comèdia, de farsa.
.
L’independentisme populista, aparentment rupturista, ha renunciat a anar en una candidatura de moviments i partits d’esquerres. I tinc la impressió que a aquests grups el ser d’esquerres és més accessori que real. I és que, probablement, si han rebutjat l’oferta d’anar plegats per desbancar les dretes neoliberals privatitzadores, és perquè aquests grups no han après les lliçons de la història, o bé el 10 o 20 % de les diferències pesen més que el 80% de coincidències.

Carod Rovira, en una entrevista no gaire recent, afirmava que ell aspirava a que Catalunya fos un “país normal”, lliure de la submissió a Espanya, on també hi hauria “dretes” i “esquerres”. Però tinc la impressió que tant els independentistes suposadament rupturistes, com els de mig-centre, com els autonomistes travestits, creuen que, fins i tot les dretes a Catalunya serien més benvolents, “més nòrdiques”, més compassives amb les capes populars, i que s’han cregut allò de l’”ànima” de la Caixa i del rei Fainé, o del virrei del Banc de Sabadell, o de les bondats dels gestors de Sanitat i d’Ensenyament, o de la suposada “societat civil”. Un país fet a mida, lluny de les cuites de les altres capes populars de la península Ibèrica i del Sud d’Europa. I això sense menystenir la indiferència respecte al fet nacional que han demostrat més enllà de l'Ebre, com la reacció de Jiménez Villarejo, en esborrar-se d'ICV i apuntar-se a P's.  



diumenge, 11 de gener del 2015

EL REI LEAR I L’ESQUERRA PAGAFANTAS


El Teatre Lliure té programada l’obra EL REI LEAR, de William Shakespeare, del 15 de gener al 22 de febrer d’enguany. Amb direcció de Lluís Pasqual i protagonisme de Núria Espert. Déu n’hi do. 

Fa temps que vaig llegir la traducció de José María Valverde en una col·lecció de llibres de butxaca.  Però va ser quan es va dur a la pantalla quan em va impressionar més. Amb Akira Kurosawa, en el seu film RAN, de 1985, la tragèdia pren unes dimensions èpiques i de violència inusitades.




El rei Lear ja se sent massa gran per governar i planeja dividir el seu regne entre les seves tres filles, però vol saber qui l'estima més per donar-li el tros més gran. Les dues filles grans asseguren que l'estimen més que cap altra cosa al món, però la petita, Cordèlia, assegura que només l'estima com correspon a una bona filla, per la qual cosa perd la seva herència i marxa a l'exili.

El Rei Lear no és tan sols una gran tragèdia basada en un conflicte familiar a l’hora de distribuir l’herència entre les seves filles, sinó una reflexió política pessimista en èpoques de transició, quan lo vell no acaba de morir ni lo nou no acaba de néixer. El problema successori en règims de poder absolut es pot traslladar  actualment a escenaris socials de desesperació, als països europeus aixafats per l'austericidi, d’esgotament  d’un suposat capitalisme d’estat, de segrest de les decisions polítiques per part de les forces del mercat, és a dir dels xantatgistes financers. Les forces conservadores volen mantenir i ampliar la taxa de guany aprofitant l’exèrcit de reserva dels aturats per mantenir a ratlla la població empobrida mitjançant la por. D'altra banda, sorgeixen “solucions miraculoses” i messiàniques. Les vísceres guanyen a la raó.

En definitiva, un rei ancià es precipita en confondre l’autèntic amor amb el fals, perd el poder i acaba embogint en adonar-se del seu error. Les filles més “trepes” i no la filla més lleial són les qui  aconsegueixen l’herència. 

El rei Lear no acaba recuperant el tron, la justícia no triomfa (per això és una tragèdia). Es qüestiona la monarquia medieval, d'herència familiar i vincles de lleialtat entre vassalls. La nova política es basa en l'estratègia i l'ascens de noves classes socials, que són les que significativament acaben ocupant el buit de Lear.

L’ancià és podria identificar, en traç gruix, com el símbol del poble d'infanteria. Les fórmules més seductores, més màgiques, ja sigui l’independentisme, ja sigui la dels fenòmens mediàtics, emergents, més seductores, que no són “ni d’esquerres ni de dretes”, immaculades, que reneguen de lo “vell” de les esquerres i de la unitat de les forces, a redós d’aquell esforç que hem fet les forces polítiques minoritàries enfront el corró del vot "útil"  d’un PSOE dretanitzat i del neofranquisme representat pel PP.  

Aquestes forces que es poden identificar genèricament amb el gruix de  “La izquierda plural” van fer seves les indicacions de Sun Zu, en el seu llibre de “l’art de la guerra”: “La derrota arriba quan no es pot ser fort però també quan no se sap ser feble” (és a dir que la seva utilitat no consisteix en avançar per manca de suport electoral, sinó, sobretot, per allò que evita a la gent més desvalguda). Tota aquella feina, com la filla Cordèlia (abusant d’aquest maniqueisme i menystenint els errors propis), se’n va en orris.

Aquí a Catalunya, a ICV-EUiA, quan ha assenyalat que l’independentisme màgic ens està distraient de la lluita contra la pobresa, se l’ha arraconat com a fill “bastard”. El tracte que ha rebut el seu representant, Joan Herrera, quan va anunciar el seu vot SÍ-NO en la mobilització del 9-N va ser d’humiliació per a ell i per a la gent que representava. Per contra, als suposats anti-sistema se'ls ha bonificat mediàticament perquè eren "bons minyons"

I d’altra banda, el Partit dels Castos, P’s, ignora amb una arrogància insultant la crida a sumar esforços aplicant allò que el PSOE va fer quan Convocatoria por Andalucia li proposava, “Juntos Podemos”. El PSOE va respondre ”Y solos también”. Ara ja sabem el resultat d’aquell centrisme en el tablero, com ara diuen els nous estrategues de la mercadotecnia. 

Espero que no passi com al final de la història del Rei Lear, la destrucció de la nissaga. Els anglesos ho diuen en una frase ben curiosa: "throwing the baby out with the bathwater". El vot útil no pot escombrar ni IU, ni EUiA ni ICV, ni EQUO ni la CHUNTA, Ni Compromís.... No sería un vot útil, sinó estúpid. 

Tinguem present el que l’eminent historiador Carlo Maria Cipolla (1922-2000) va advertir.

Cipolla va explorar el controvertit tema de l’estupidesa en els procesos històrics, formulant la seva famosa Teoria de l’Estupidesa expressada per primer en cop en el seu enginyós pamflet de 1988, “Allegro ma non troppo”. En aquest escrit Cipolla desenvolupava una visió de la gent estúpida com un grup molt més poderós que les grans organitzacions com ara la Mafia, el Complex Militar Industrial o la Internacional Comunista. El grup dels estúpids aconsegueix exercir un gran efecte amb una coordinació increïble. Una persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que pot existir. 

I renegar de la suma, de la unitat, en la tríada electoral que ens presenta aquest 2015 és l'estupidesa en grau superlatiu.





"CÁMARA GESELL" I L'OASI CATALÀ


Els amants de l’anomenada novel·la negra estem de sort. L’escriptor argentí, Guillermo Saccomano, va veure guardonada la seva novel·la CÁMARA GESELL amb el Premi Hammet de Novela Negra de Gijón de 2013. Ha posat el llistó molt alt.


Darrerament hem tingut una inflació tant de novel·la negra com de novel·la històrica. Es tracta d’un tipus de producte cultural molt consumit per un cert perfil de lectors entre els que m'incloc. Malauradament abunda força la mediocritat. Se n’ha abusat fins a la sacietat dels efectes especials, a la manera de les sèries televisives, per tal de tenir enganxat al lector. Però en definitiva, són productes efímers, de llegir i llençar, el fast food de la literatura. Exemples n’hi ha molts, des d’alguns enlairats pel fervor nacionalista, com ara “Victus”, com d’altres, emparats per premis literaris, que són més aviat esquers comercials que no pas garantia de qualitat (“Nos vemos allà arriba”, "La veritat sobre el cas Harry Quebert,El Pasajero”...)

Recentment, i després de “El poder del perro”, de Don Wilson, thriller texmex, i de “Zulú”, de Caryl Férey, també thriller ambientat a la violenta i desigual Sudàfrica, no havia trobat cap “novel·la negra” digna d’interès. Ni les mel·líflues produccions tan comercialitzades de la novel·la anomenada nòrdica, destinades sobretot al consum del públic alemany. Sempre hi ha algunes excepcions (Stieg Larsson, Mankell). Però després de la producció del matrimoni del Partit comunista suec, Maj Sjöwall i Per Wahlöo, no s’ha fet res de gaire consistent. Tanmateix sempre he tingut el consol dels comissari Jaritos, Montalbano i, a vegades, el del Guido Brunetti. Però sense gaire entusiasme darrerament. Aquesta és la veritat.

Fins que he trobat CAMARA GESELL. No es pot incloure dins el gènere pròpiament de novel·la negra. Però sí d’intriga, d’anàlisi negra, negríssima. Aquesta obra magna posa en evidència les mediocritats literàries que han tingut tant d’èxit de vendes.

CAMARA GESELL té tots els elements de la novel·la negra, encara que Saccomano no es vulgui incloure dins la tradició policíaca. Cámara Gesell està ambientada en una petita població de la costa marítima atlàntica,  a 370 quilòmetres de Buenos Aires. Cámara Gesell reuneix tots aquells ingredients que la converteixen en una genuïna novel·la social, la principal característica que ha de tenir un relat de denúncia i útil per a fer diagnòstics de transformació.

Es desenvolupa a petits capítols, com un extens mosaic on se’ns mostra tota la fortor de la fètida corrupció i impunitat, sota la catifa de la placidesa d’una Villa d’estiueig, on les capes acomodades passen les vacances. I molt contradictòria. Perquè allí s’hi troben des d’exiliats jueus fins a refugiats criminals nazis.

El conductor del relat és un periodista d’un diari modest, propietari del cacic local i potentat advocat, amb negocis immobiliaris. El nom no és casual, Dante. Dante és el nom del periodista de “El Vocero”. Exguerriller durant la dictadura militar, i perdedor. De fet Saccomano revisita la Divina comèdia, obra universal de la literatura, i passa revista als diversos nivells de l’infern social d’una ciutat balneària. Dissecció de tot un microcosmos social. La Cambra Gesell consisteix en dues habitacions amb una paret divisòria en la que un mirall unidireccional d’una mida molt gran permet veure el que passa en una de les habitacions sense ser vist des de l’altra. Actualment, el seu ús és freqüent en l’observació de la conducta de sospitosos en interrogatoris i també en la preservació de l’anonimat dels testimonis. Gesell també és una villa turística.

Gràcies a Saccomano i a Rafael Chirbes, i la seva “incòmoda” i corrosiva obra, he pogut confiar encara en la utilitat crítica de la literatura. Per llegir Chirbes necessites tenir a mà bicarbonat o sal de fruita, perquè és capaç de mostrar-te la merda sense contemplacions, amb una prosa per a la qual necessites un bon calçat perquè arriba a esquitxar-te, i no et permet l’escarxofament. Saccomano té més música, no és tan eixut, però no ets el mateix quan acabes el llibre del que eres quan el vas començar. Això ho tenen pocs llibres.


Pels lletraferits que viuen en la política, en l’activisme social, CÁMARA GESELL ens pot interpel·lar directament per a reflexionar en la situació convulsa, de devastació social fruit de la dictadura dels mercats financers i de les polítiques neoliberals.

D’una banda, podem associar la ciutat balneari argentina amb les tantes vegades pregonat  “oasi català”, perquè, llevat dels alts graus de violència que apareixen en “Cámara Gesell”, a Catalunya existeix també una catifa ben espessa que poca gent gosa a aixecar, perquè, a sobre de la protecció de la que gaudeixen els nostres cacics, s’afegeix el desodorant gairebé omnipresent i omnipotent de la bandera en els principals circuits mediàtics. Quan esclata el clavegueram tan en sentit real com figurat, no és prudent denunciar, aquí Catalunya, perquè tenim “l’enemic exterior, Madrid”. Tan se val si a Barcelona es on es donen més desnonaments de l’Estat, o la privatització de las sanitat o del subministrament de l’aigua, etc.; i a la novel·la de Saccomano, per no espantar els turistes doncs de l’època turística que dura dos mesos en depenen els ingressos per a tot l’any.

I un segon element: l’estrany paral·lelisme entre la literatura facilona, d’efectes especials, molt propi de la indústria cultural de masses i el seu contagi en el discurs polític. És com si s'hagués estés una fe quasi religiosa segons la qual tot és possible en qualsevol moment. Aquí també sembla que tot serà fàcil: declararem la independència i arribarem a la terra promesa.

La vergonyant i humiliant comèdia de les eleccions plebiscitàries no s’explica sense aquest embriagament típic de l’adolescència més irresponsable. Laurel ii Hardy no haurien d'intervenir en assumptes tan seriosos.

I a la resta de l’estat, el partit dels castos, tot sols, sense la unitat de totes les forces transformadores, assaltaran el cel, trencaran el candau del 78, i farem fora la casta. Un nou messianisme acomodatici, internauta, i fals, molt fals; cínic, molt cínic. Saccomano ens mostra que no és tan així. THE END.

GEORGE CLOONEY I EL COMERÇ JUST

George Clooney torna a ser notícia doncs pot ser un dels protagonistes de la Gala del lliurament de premis Globus d'Or  d'aquest gener de 2015.

Albert Om, en un article al diari ara, amb el seu estil entre irònic i sorneguer, venia a demanar-se si el George Clooney de la premsa rosa, que vam veure el proppassat mes de setembre, responia a la imatge de l’actor atractiu i carismàtic que tots teníem al cap. Perquè no quadra.

Les celebritats aprofiten la seva notorietat per fer “obres humanitàries”, a vegades de forma cínica, a voltes sense escrúpols, per promocionar-se, i alguna vegada, de forma ingènua. No sé a quina d’aquestes opcions encasellar al famós actor, després de l’ensucrat i cursi reportatge de la seva boda a Venècia.

Fa més d’un any G.C. declarava que utilitzava el ben remunerat xec dels anuncis de NESPRESSO en llogar un satèl·lit espia en la frontera entre el nord i el Sud de Sudan per vigilar que Omar al-Bashir, un criminal de guerra, no cometés més atrocitats en aquella zona.

Oi que sembla un acte de “xuleria humanitària”? És sabuda la campanya iniciada per George Clooney per frenar les massacres que es produeixen al Sudan, davant l’establishment polític de Washington i de les Nacions Unides. El que no sé és si G.C. és conscient que amb els seus espots publicitaris es passa al costat d’altres criminals, a l’AGROBUSINESS, que també és una màquina de fabricar pobres als països subdesenvolupats.

M’explico: els darrers anys han estat dolents per al comerç just i el seu producte estrella: el cafè. Ja és força conegut que el cafè que comprem a les grans marques internacionals, com d’altres productes elaborats als països del Sud, porta inclòs un extra d’injustícies socials, de treball molt mal pagat i un zero en el respecte pel medi ambient pel  que a la seva producció es refereix. És per aquesta raó que va néixer la iniciativa del comerç just, un entramat d’organitzacions que asseguren que la majoria de beneficis que es generen per la compra d’aquests productes arriben a les mans de les famílies dels camperols que els produeixen.

Aquesta iniciativa de base i de solidaritat internacionalista, i que a Mataró ja tenia una certa tradició en l’espai adquirit (la Peixateria del carrer Barcelona), tenia previst expandir-se a base de fer-se amb proveïdors de dependències públiques i/o oficials, amén d’altres àmbits.



Doncs de forma similar com ha passat amb les llavors transgèniques, les multinacionals de l’AGROBUSINESS han recuperat la quota de mercat que el comerç just estava aconseguint de mica en mica. S’ha inventat una cafetera per aconseguir un expresso perfecte que ha seduït molts bevedors de cafè. Les càpsules (d’alumini, gens reciclables) només es poden comprar a la marca matriu.





El fi justifica els mitjans, George? Surt a compte posar-se al costat de les polítiques neoliberals que especulen amb els aliments i que provoquen l’empobriment i l’èxode de tants milions de persones arreu del món? 

What else, Clooney?


dimecres, 7 de gener del 2015

CHARLIE HEBDO. CUI PRODEST AQUEST NOU FEIXISME ?

















La frase tan sovintejada per Ciceró ens cal ara també.

Benaurats els qui creguin en les casualitats. A qui beneficia? Trames negres? Ascens de Marine Le Pen, llibre recent de l’intel·lectual Huellebecq? 

Aquest autor ha declarat que Le Pen podrà evitar la immigració però no pas l’islamització de França. Qui dóna mes?

Aquestes línies d’emergència són per denunciar als assassins. I també per dir que hi haurà beneficiaris mesquins. El context no ajuda gens: una socialdemocràcia a la UVI, un Hollande patètic i pusil•lànime davant dels mercats xantatgistes. Una aliança entre socialdemòcrates de dretes amb els conservadors a la Unió Europea, etc.... Manifestacions antiislamistes a Alemanya.... 

¿És tot plegat una conjuntura astral? Em temo que no.

Què poden pretendre? Si l’olla a pressió esclata que no sigui pel costat dels moviments rupturistes d’esquerra a la  Syritza grega o les Syritzes espanyoles que tant de bo es puguin formar; aquelles que demanem renegociar el deute injust, impagable d'altra banda. Pretenen  que esclati per beneficiar el populisme de dretes més agressiu. I com sempre: amb morts pel mig. Té una etiqueta: feixisme de nou tipus. GRAPOS, BRIGADES ROGES, FRACCIÓ ARMADA DE L'EXÈRCIT ROIG,etc..... La història contempla receptes que acostumen a funcionar bé per als de sempre.

Els que anem sovint a França tenim formes ràpides per prendre el pols a l’actualitat del país més culte d’Europa: Libé, Le Monde ja força aigualit, Le Monde Diplomatique i, com no, Charlie Hebdo: Laic, desinhibit, anticlerical, d’esquerres, rajant sempre amb desimboltura. Sense por a la sexualitat, i divertit.


És per això que ens ha colpit tant aquest atemptat. Un comando sincronitzat, a l’estil militar, de pel·lícula, amb bona informació.... Despietat i amb iniquitat.

El nou llibre de Michel Houellebecq, abans i tot de ser publicat, “Submissió” (“Soumission”, ja més piratejat que un hit musical d’èxit),  ens situa en el marc del brou que s’està coent en el país veí. Un  intel·lectual iconoclasta, aparentment, que no es casa amb ningú, aparentment, empara cert tuf populista. En aquesta obra es planteja la victòria electoral d'un partit islàmic a França!. 

En una trama ambientada en la França de 1922, i en un context polític on els grans partits de govern, tant conservador com progressista són molt fràgils. 

Davant la fragilitat i davant del risc de que el Front Nacional, primera formació política de França, es faci amb el poder, el PS i la UMP, en nom de la defensa de la construcció europea, decideixen donar suport al segon partit del país, la Fraternitat Musulmana, el líder de la qual, Mohamed Ben Abes, es converteix, gracies a ells, en president de la República. 

I aquest ascens al poder va acompanyat de tots els estereotips que se suposa que tenen els magribins: islamisme radical, sexisme, etc.


El resultat, en aquest ambient tòxic, segons sembla, pot fer de Marine Le Pen, fins i tot per a la ideologia d’esquerres, el mal menor en front a l'enemic exterior. 

Com es pot veure, és una recepta guanyadora.

M'agradaria saber ara mateix què opinaria Sami Nair, un dels referents de la cultura de la pau a les dues ribes el Mediterrani, i bon coneixedor d'aquesta complexa realitat.  A manca d'això, algunes reflexions d'un dels seus darrers llibres:


SAMI NAÏR
“Y vendrán… Las migraciones en tiempos hostiles”. Editorial Planeta, 2006



Pàgina 223. ISLAM Y CIUDADANÍA


Los inmigrantes procedentes del Magreb, de África, de oriente Próximo, de Asia, con frecuencia de religión musulmana, han sustituido a los que llegaban de España, Portugal, Italia o Polonia  (hacia Europa), de religión católica. Los turcos y los marroquíes están hoy sistemáticamente entre las diez primeras nacionalidades que, por número, entran cada año en Bélgica, Dinamarca, Finlandia, Francia, Alemania, Holanda o Suecia.

Los marroquíes son, por ejemplo, la segunda nacionalidad extranjera en España y la primera en Italia. En términos neutros y objetivos, Francia tiene 3 millones de musulmanes, Alemania, alrededor de 3,2 millones; Gran Bretaña, más de un millón; Holanda, unos 700.000. Se puede considerar que la población musulmana que habita hoy en la UE ronda en torno a los 10 millones de personas, lo que no es demasiado comparado con el conjunto de la población, pero sí significativo respecto al cambio de la estructura confesional de las poblaciones europeas.

La presencia de la inmigración en Europa y la presión migratoria estructural debida al aumento de la población en el Sur han provocado el surgimiento de una demanda de reconocimiento identitario compleja y nueva, expresión de la implantación estable de la religión musulmana en Europa, y cuya dimensión confesional no se percibe tanto por la existencia de un número elevado de practicantes en el seno de la inmigración (menos de la mitad de la población musulmana de Holanda es practicante; menos de un 20% en Alemania es miembro de una organización cultural confesional) como por tres razones históricas fundamentales.

Por una parte, la religión musulmana marca mucho la diferencia en los sistemas político-culturales europeos, tradicionalmente homogéneos desde el punto de vista confesional. Dicho en otras palabras, el islam se ve más. Por otra parte, la exclusión de que suelen ser víctimas los inmigrantes, sobre todo los jóvenes, les lleva a buscar en el islam los elementos que afirmen su identidad. Esa vuelta a su pertenencia confesional es una reacción de defensa de la identidad y, a la vez, una construcción, con frecuencia polémica, formal, de una identidad negativa (Ericson: Identidad, juventud y crisis. Taurus, 1984).

La mayoría de los estudios realizados sobre el modo en que los jóvenes nacidos en la inmigración y los recién llegados viven el islam demuestran que con frecuencia lo hacen como una afirmación polémica de la identidad relacionada con la exclusión social y cultural. También se sabe que es el camino más corto para que esa adhesión confesional polémica se transforme en una convicción afirmada.

Finalmente, no es posible aislar esa demanda identitaria del contexto histórico global en el que se produce.  La referencia a la religión es cada vez más una característica importante del desplazamiento identitario iniciado en los años ochenta y que hará de las primeras décadas del siglo XXI el período por excelencia de las identidades. Ligado a la globalización de la economía, de las representaciones culturales e imaginarias, ese desplazamiento identitario marca tanto la relación que cada uno consigo como la relación del individuo con la comunidad. La globalización engendra la mutación de las pertenencias, el trastorno de las identidades nacionales, la desestabilización del paradigma referencial colectivo. De ahí el frecuente repliegue sobre los marcadores primarios: identidad personal, referencia confesional, pertenencia étnica, identidad lingüística diferencial (y diferenciadora), et. Ello explica que, más allá de las reafirmaciones polémicas, exista un islam mayoritario, incluso muy mayoritario, que se podría denominar tranquilo, sereno y poderosamente universalista. Este islam se adapta a la sociedad laica y arraiga cada vez más en las identidades nacionales europeas. Es francés, italiano, alemán y español.

En esta historia concreta es en la que hay que concebir las reacciones de las sociedades europeas frente al arraigo del islam. La presencia de una población musulmana inmigrante provoca una serie de interrogantes a los que todos los estados deberán, en el futuro, responder:

¿Cómo organizar dicho islam?

¿Qué relaciones debe tener con la tradición secular, en ocasiones laica, del Estado en Europa?
¿Qué relaciones con las otras religiones?
¿Quién es musulmán y quién representa a los musulmanes?
¿Qué relaciones, finalmente, mantienen ellos con los países musulmanes de origen?
Hasta el momento, dos Estados se han puesto claramente a intentar organizar el islam en su seno: Holanda y Francia. 


Italia y España están hoy enfrentadas al mismo reto. Ninguno de estos dos países son laicos en el sentido francés del término, pues la religión, como también ocurre en Alemania, está presente en el espacio público y, muy especialmente en la escuela. La integración del islam será, sin duda, más suave. Pero nadie puede afirmar que la sociedad civil vaya a aceptar con alegría esa nueva religión. Por ejemplo, en España, la dificultad de institucionalizar las mezquitas, el papel aberrante de cierto número de imanes, que se aprovechan de la tolerancia española para difundir una concepción fanática y arcaica del islam, el propio carácter, finalmente, de una comunidad musulmana mayoritaria –la marroquí- heredera de una tradición religiosa específica, el malikismo, bastante rígida, no van a hacer muy fácil la vía de la integración cultural. Sin contar con la radicalización de la tradición católica española y, en el caso de algunos de sus miembros, su rechazo hacia una evolución secular de la sociedad. 

… Es imposible hacer como si el islam no existiera en Europa. Si bien no hay solución ideal, no se puede obviar la necesidad de institucionalizar esta religión, respetando la confesión de los inmigrantes y los fundamentos culturales de las sociedades europeas. Si Europa no se toma en serio esta cuestión, los movimientos radicales religiosos se aprovecharán de ello. Y nada sería más nefasto para Europa que una nueva guerra de religión.



Per distingir de forma radical islamisme i terrorisme, com segurament, i de forma oportunista, alguns faran, vegeu el següent video