dimarts, 21 de juny del 2016

ELS REFUGIATS, ELS DESPOSSEÏTS... "CAMINEM I CALLEM..." (i 2)

ELS DESPOSSEÏTS és una novel·la, una ficció dramática, punyent, d'una cruesa que deixa sovint sense veu.... La realitat amb tota la seva trivialitat, la seva sensualitat grollera, la seva brutalitat insostenible, descrita justament i cruament per un infant ansiós que, per sobreviure, disposa de dues armes: una espiritualitat naïf i una imaginació infantil que l'autoritza a creure en la possibilitat d'una altra vida, una vida en un altre lloc.

El geni de Borbély consisteix a mostrar-nos com l'odi (és a dir, com el fred, la sospita i la por) s'escola per cada escletxa de la vida ordinària. I com després aquest odi es va expandint fins a desbaratar-ho tot.


Selecció de fragments

"Molta gent acudeix a la parada de l'autobús al matí. No marxen enlloc, només miren qui anirà a alguna banda. Qui seu ja a l'autobús. A les petites finestres uns ulls cansats i esgotats parpellegen. Uns vells viatgen a cals fills. Unes mares porten els nadons al pediatre. Uns malalts van a l'hospital comarcal per prescripció del metge de la zona. La gent només puja a l'autobús si té algún problema. Si ha de tramitar algún assumpte oficial. Es posen roba negra. Es botonen la camisa blanca ben cenyida sobre la nou del coll. Piquen humilment en portes encoixinades. Duen el Barret a la mà. Les dones s'estrenyen al nuguet del mocador"

"Re no és nostre. Hem de donar les gràcies per tot. -Ens explica per què hem d'expressar gratitud i recitar la benedicció-. Gràcies a Déu, també aquet dia ia s'ha acabat -diu al vespre".

"La mare no sap escopir bé. S'ha d'escopir en línea recta. Amb força. La mare només escup quan li vénen nàusees. Perquè se li puja l'estòmac. I té un gust amarg a la boca. L'àcid li crema. Però no té res per escopir. Els homes saben escopir de debò. Recte i amb força. Saliva groga i viscosa. Amb prou feines es pot treure rascant quan s'asseca. Deu ser pel tabac"

"-Aquets d'aquí són tots pagesos, no saben malgastar. Ni tampoc saben somiar. Si s'adonen que un xiquet somia, no el deixen tornar a dormir, fins que no se'n desacostuma. Els nens grans solen amagar-ho. Però sempre s'acaba descobrint. I els turmenten fins que els ho fan pagar. Els nens grans ho amaguen. Però els nens fins i tot ho expliquen imprudent-ment. Els pagesos saben de seguida què ha de fer.
""Se l'ha de desacostumar, a la xicalla". diuen.
"Després, quan arriba el moment que ia està tan cansat que fins i tot sacsejant-lo no el poden desvetllar, llavors li porten un gat negre. És important que sia negre. El millor és un gatet. Llavors cusen el gat dins d'un sac ben pitit perquè no s'hi pugo bellugar i el maten a cops al costat de l'orella del xiquet dorment..."

"-Naltres no som pagesos -ens diu la mare- A valtres us està permès somiar. Expliqueu-me sempre el que heu somiat. Se pot llegir, dels somnis -ens diu."

"-El comunisme és invencible. L'única societat justa -diu el pare-. D'aquí a poc no haurà de treballar ningú, perquè les màquines ho faran tot.
-I tu t'ho empasses? -li pregunta la mare tot fent befa.
-Vull dir la part més feixuga - matisa el pare.
-Llavors aquet comunisme ia hi és. Almenys per aquells que no han de treballar. Per a ells sens dubte, ia hi és. Però per aquells que han de treballar no arribarà mai -diu. I la discussió s'encalla aquí."

"Tot i que vaig néixer a l'hospital. Llavors encara era nou. Jo vaig ser el dissetè. El disset no es pot dividir. La meva germana em va ensenyar a comptar. Ara també sé multiplicar i dividir. El pare m'ha dit que hi ha uns nombres que no es poden dividir. No tenen cap divisor, només u i ell mateix. Des de llavors provo de descompondré tots els nombres. M'agraden els nombres que no tenen divisor. Són com nosaltres al poble. Són diferents dels altres. Com el cinc, el set o l'onze. Ara ja me'ls sé fins al cent. Més ben dit, fins al cent u."

"Camino pel carrer i recito les taules de multiplicar. Sumo nombres per no pensar. Descomponc les xifres per a mi. Així no és tan avorrit cavar, desgranar el blat de moro ni netejar la merda del corral. Les feines avorrides no ho són tant si vaig fent càlculs mentals. També m'agrada el setze, perquè és quatre vegades quatre. És el més fácil de retenir. Com cinc per cinc. El divuit és tres vegades sis o dues vegades nou. Però el disset no es pot dividir. És un número solitari. Indivisible."

"Duc les sabates de festa, sabates blanques i negres de xarol. Érem a la primavera. Ens preparàvem per a alguna festivitat i nàvem a la Casa de la Cultura. Celebràvem l'alliberament. La guerra havia acabat vint-i-tres anys enrere. Llavors només vivien el pare i la mare. Ells se'n recorden. L'avi Kengyel lluitava contra els russos. Després els russos, durant cinc anys, se'l van endur de vacances al Caucas, com sol dir ell. L'avi sempre ens explica històries de la guerra i del captiveri. L'avi Bobonka també sol parlar de la guerra, però ell de la primera guerra. En va tornar coix. Del Front italià, a Isonzo. Vint-i-tres anys són molts anys. El vint-i-tres només és divisible per ell mateix.

"Naltres no som pagesos -diu la mare aquest capvespre quan el xiquet m'ha tornat a ventar una altra bufetada i ha arrencat a córrer amb els altres i han desaparegut a la parcel·la d'un solar sense edificar- Que us quedi clar!
-No s'ha de plorar -diu la mare- Són pagesos, naltres no ho som. No deixis que tinguin poder sobre teu, que et portin a remolc: Naltres som lliures. Marxaràs d'aquí. Mai no sereu amics. No tens res a veure amb ells. No juguis amb ells. No t'hi facis amic. No els demanis ni els donis res. Aprèn de la sort de ton pare. Els pagesos moren al mateix lloc on van néixer. No saben què fer amb ells mateixos. Si sobreviuen l'hivern, a la primavera tornen a brotar. A la tardor es tanquen als capolls. A l'hivern dormen. Els agrada la pudor, perquè els escalfa. Prefereixen que el fum els ofegui abans d'obrir-li la porta a ningú... "

"-Però per què diuen "jueu pudent"? -li pregunto.
-Perquè per a ells són jueus tots els que no morirán aquí, on van néixer. Els que marxaran del seu costat, els senten diferents. Els que no són com ells, senten que fan pudor d'estranger. Només suporten els de la seva espècie. Qui marxa és un traïdor. Qui és diferent, també. I qui vol ser diferent, també. Tracten de jueu a tothom que es forma un judici propi. Els que són més llestos que ells són jueus. .. "

"Camino amb el pare. Ens portem trenta-un anys. El trenta-u només és divisible per ell mateix. I per u. El pare rares voltes em dóna la mà. Compto les columnas de la tanca. No em sol fer carícies. Encara que m'agradaria que m'acariciés el cap. I que de vegades m'abracés."

"El pare esbatussa metòdicament, com ho fan els homes. Té la mà forta de carregar sacs i endurida de palejar. És rar que colpegi amb la mà. Ho fa amb el cinturó o les xurriaques. Ens fa por, el pare. La mare només pega d'histèria. No fa mal de debò. Mentrestant cal que plorem i cridem fort. La mare colpeja rabiosa. Dóna cops sense força perquè plora.
Els altres xiquets també diuen que les dones no saben pegar. Que només cal esperar. Deixar passar l'estona. Que se'ls passi l'enrabiada. Sempre se'ls passa i sempre ens perdonen.
Els pares peguen diferent. Saben quants cops donar. No ho deixen abans d'hora, esperen que faci molt de mal. Llavors en comencen a gaudir. Peguen fins que no només plorem de por, sinó també de dolor. Perquè ens en recordem. Saben quan arriba aquest moment. Llavors s'aturen.
-Les mans de les dones acaronen fins i tot quan peguen. Les dels pares castiguen fins i tot quan acaronen -sol dir la mare-. Perquè després sempre se'n penedeix i arrenca a plorar. Llavors ens toca a nosaltres consolar-la. I li diem que no ens ha fet mal. Tot i que no sigui veritat."

M'imagino que moro. La mare sempre vol morir. Les oques picotegen al jardí del darrere. Jec entre la gespa fresca. Crec que la mort deu ser una bona sensació. M'imagino la vetlla. La mare plora. També la meva germana. El pare només s'està dret, és possible que vagi gat. M'imagino que si moro la mare m'estimarà. Plorarà. El pare també plora, encara que als homes no els estigui permès. Jo encara acostumo a plorar, però quan sigui gran ja no ho faré. Quan el pare m'esbatussa amb el cinturó, llavors ploro. També quan la mare plora i jo provo de consolar-la. I la mare sempre plora quan el meu pare va a la tasca."

"Hi ha moments en què les persones es tornen més llestes, moments en què hi veuen més clar que abans. Més clar del que podrán fer-ho també en el futur. Per un instant són més llestes del que en realitat són. De cop i volta se'ls obren les orelles, se'ls obren els ulls com si els caigués la bena, i els és possible conèixer els misteris del destí. Els poden conèixer, però sense entendre'ls. Només intueixen una part de tot allò que saben amb certesa que és com és. I ja està."

"La butxaca estripada de la bata li anava pengim-penjam. Això també era una petita llibertat en un temps en què es considerava que la negligència feia surar l'ordre sense sentit. Era la negligència, a la qual ens hem acostumat, i també la provisionalitat, a la qual no és possible acostumar-s'hi, malgrat que des de sempre la patim.
De tot això, en diem llibertat, però en desconeixem els límits."



ELS REFUGIATS, ELS DESPOSSEÏTS... "CAMINEM I CALLEM..." (1)

Ahir, 19 de juny, es va celebrar a Barcelona una multitudinària manifestació contra la política de la Unió Europea respecte dels refugiats. Avui, 20 de juny es celebra el DIA DELS REFUGIATS. Com ja han dit algunes dirigents, com Ada Colau, és una vergonya el que està succeint. Durant l'Edat Mitjana, els qui no creien en Déu rebien l'acusació d'"impotencia amatòria". Molts dels dirigents europeus són d'extracció cristiana i pateixen aquesta malaltia ben pregona, la de la "impotència amatòria", no tant per creure o no creure en alguna divinitat omnipotent, sinó per no estimar i tenir un mínim de compassió amb els seus congéneres.
Ha volgut la casualitat que caigués a les meves mans un llibre extraordinari, que constitueix en si mateix un document històric, un treball anropològic de primer ordre, i al mateix temps una joia literaria, amb una traducció al català ben acurada i brillant, ben lluny de l'estil acartronat amb el que sovint ens trobem. El llibre en qüestió es titula "Els desposseïts", de Szilárd Borbély
Als afores d'un poble fronterer d'Hongria un nen d'onze anys tremola de fred. I de gana. La seva família està estigmatitzada i marginada per culpa d'un passat del qual no es pot parlar. Ell s'evadeix de l'ambient opressiu que l'envolta gràcies al seu interès pels nombres primers. La mirada transparent de l'infant reconstrueix la història d'aquesta família i la de l'Hongria de mitjan segle XX, sacsejada pels traumes de la Segona Guerra Mundial, la fam, les col·lectivitzacions de terres i el retorn dels supervivents dels gulags.
Narrada amb cruesa, la novel·la ens confronta amb el patiment dels que viuen exclosos de la societat, atrapats en una situació desesperada. Els desposseïts són aquells que no tenen res, a qui se'ls nega fins i tot la dignitat.
Szilárd Borbély (1964-2014) va néixer a Fehérgyarmat, un poble fronterer del nord-est d'Hongria. Està considerat un dels autors hongaresos més importants de les últimes dècades. Els seus textos reflexionen sobre la solitud, la pèrdua, el trauma i la memòria dels pobles. Va morir l'any 2014, poc després de rebre el premi Mészöly Milklós-díjat per la novel·la Els desposseïts.

El primer que se m'ha acudit és com una societat que pot donar fruits com aquesta novel·la, hagi engendrat també les reaccions tan monstruosa contra els refugiats indefensos, com la de la periodista que agredeix un pare i un fill, una de les vergonyes que hem de suportar aquells que hem vist el video:





La novel·la "ELS DESPOSSEÏTS", no és un llibre que ens parli només de la condició en la que es troben els deportats, els desplaçats o  els refugiats, sinó que va molt més enllà. És una troballa literària que ens obliga a reflexionar sobre la condició dels humiliats. Ens fa pensar en què els refugiats poden ser aquells que també són humiliats dia a dia, fins i tot sense sortir del propi país. Refugiat no és només aquell que ha de renunciar a la seva terra, sinó aquell que és desposseït del control del seu futur.


diumenge, 5 de juny del 2016

EL PECAT DELS COMUNISTES (i 5). JOHN STUART MILL I LA IGUALTAT

Acabem per on hem començat. Per John Stuart Mill. Una gran marrada per desmentir els nous filòsofs neoliberals catalans. El coetani de Karl Marx, John Stuart Mill, va tenir una forta influència del seu pare, James Mill, i Jeremy Bentham, els dos "inventors" d'això que s'ha anomenat UTILITARISME, una ideologia que es volia aplicar a la governació de la societat, amb criteris científics, John Stuart Mill es va trobar en un canvi de perspectiva, amb dues vessants: Primera, la classe obrera començava a ser una força amenaçadora, i, segona, la condició de la classe obrera s'estava fent descaradament inhumana que els liberals sensibles no podien aceptar-la com justificable moralment ni com inevitable econòmicament.
John Stuart Mill, el fill de James Mill, tenia plena consciència de l'augment de la militància de la classe obrera: l'havien impressionat molt les revolucions europees de 1848 i el fenomen del moviment cartista a Anglaterra. I també la creixent alfabetització de la classe obrera, la difusió de periòdics obrers i l'augment de la capacitat d'organització obrera que demostrava el creixement dels sindicats i de les mutualitats. Mill estava convençut de que no es podría seguir excloent o reprimir als "pobres" durant molt més temps.
El moviment cartista li va indicar el camí. Encara que John Stuart Mill esperava que el futur de la John Stuart Mill se sentía moralment fastiguejat per la vida que es veien obligats a dur els obrers.
classe obrera fos prou racional per acceptar les lleis de l'economia política (com ell les entenia), no podía esperar que acceptés l'opinió de Bentham de que estaba condemnada irremissiblement a la quasi indigència..., perquè

JOHN STUART MILL, EL MORALISTA
La gent necessitava protecció contra els governs. Però entenia que hi havia una altra cosa encara més important que protegir, i eren les possibilitats de millorar la humanitat. Per això no insistia tant en la mera operació defensiva, sinó en el que la democràcia podía aportar al desenvolupament de l'ésser humà. El model de democràcia de Mill és un model moral.
L'argument en pro d'un sistema polític democràtic és que promou aquest avenç millor que cap altre sistema polític. L'ésser humà és un individu capaç de desenvolupar les seves facultats o les seves capacitats. L'ésser humà no és essencialment un consumidor i un apropiador, sinó algú que exerceix, desenvolupa i gaudeix de les seves capacitats. En oferir aquest model d'individu i de la societat desitjables, Mill va perfilar el que seria posteriorment la teoría democrática liberal, en el seu model angloamericà de la democràcia fins mitjans del segle XX, aproximadament. I és la democràcia per la qual es va combatre en la Primera Guerra Mundial.

A Mill l'havia afectat molt la incompatibilitat que va advertir entre les exigències d'un desenvolupament humà igual i les desigualtats de classe en matèria de poder i de riquesa. Els seus mentors, Jeremy Bentham i Mill, els utilitaristes, acceptaven sense reserves la societat capitalista existent; John Stuart Mill, no. Segons John Stuart Mill, la societat no tenia perquè ser, i no devia ser, una massa de consumidors i apropiadors competitius, conflictius i egoïstes. Podia i devia ser una comunitat de persones que exercitessin i desenvolupessin les seves capacitats humanes. Però no ho era encara. El problema era assolir que avancés en aquesta direcció.

William Lovet (1800-1877)
Líder cartista
 Mill reconeixia que la distribució existent de la riquesa i del poder econòmic impedia a la major part dels membres de la classe obrera desenvolupar-se en absolut, o ni tan sols viure humanament. Va denunciar com totalment injust:

"que el producte del treball es distribueixi com veiem ara, gairebé en relació inversa al treball realitzat: les parts majors a qui mai no han treballat, les següents a aquells el treball del qual és gairebé nominal, i així en escala descendent, amb remuneracions que són cada cop menors a mesura que el treball és més dur i més desagradable, fins que el treball corporal més fatigós i esgotador no pot proporcionar la certesa de que permetrà guanyar ni tan sols el necessari per sobreviure..."

(Paraules que actualment són absolutament vàlides del neocapitalisme salvatge també als països occidentals)

Però malgrat aquesta visió humanista de la penosa condició dels obrers, Mill acceptava l'economia capitalista, en la qual el producte és el resultat de la combinació del treball actual amb el capital aportat per l'altre, i en la que l'obrer rep com la seva part només un salari, i el capitalista rep la resta... És a dir, no veia aquesta contradicció que Karl Marx anomenava PLUS-VÀLUA... El propietari del capital, entenia Mill, devia rebre una part del producte, i sostenia que això era coherent amb el principi equitatiu. Mill entenia que el capitalista, en part, feia un favor a la classe obrera perquè havia estalviat per comprar les màquines i donava feina. Mill no veía que la riquesa del capitalista era fruit de l'expropiació del treballador sinó que l'acumulació de riquesa era estalvi acumulat de generacions anteriors.

John Stuart Mill atribuïa l'explotació i la desigualtat produïda no pas al capitalisme i a la plus-vàlua, sinó que la culpa la tenia la distribució feudal forçada de la propietat. La manca de visió li impedia veure la contradicció. Però la situació d'explotació de la major part de la classe obrera de la seva època sí presentava a Mill un problema immediat greu, al que feu front decididament.

Mill creía, efectivament, que la gent era capaç de ser alguna cosa distinta d'una partida d'egoïstes que adquirien beneficis per a si mateixos, però pensava que la majoria encara no havia passat molt més enllà d'això. I seria absurd, deia, esperar que l'home mitjà, si tingués el poder de vot, l'utilitzés amb "consideració desinteressada pels altres".

En aquestes circumstàncies, ¿què passaria si tothom tingués vot? Doncs, segons Mill, és de suposar que es mantindria la societat egoïsta. Per tant, calia fer alguna cosa per tal d'impedir que la classe més nombrosa pogués "dirigir el rumb del país" atenent al seu interés exclusiu de classe. L'"alternativa" de Mill va consistir en recomanar un sistema de votació plural,  de manera que cap de les dues classes superés a l'altra, i per tant, cap d'elles pogués imposar una "legislació de classe". En definitiva, tots haurien de tenir vot, però alguns haurien de tenir varis vots... "perquè  tenen una intel·ligència superior o per haver desenvolupat un nivell superior les seves capacitats intel·lectuals o practiques".

Per tant, no es pot considerar, en absolut, a John Stuart Mill com plenament igualitari

EL PECAT DELS COMUNISTES I L'HERÈNCIA DE MARX (1)
EL PECAT DELS COMUNISTES (2)... ELS NOUS FILÒSOFS CATALANS SOBIRANISTES (NEOLIBERALS)
EL PECAT DELS COMUNISTES (3). LA VISIÓ DE C.B. MACPHERSON (1911-1987) SOBRE EL LIBERALISME
EL PECAT DELS COMUNISTES (4) ÉS EL LIBERALISME COMPATIBLE AMB LA DEMOCRÀCIA?
EL PECAT DELS COMUNISTES (i 5). JOHN STUART MILL I LA IGUALTAT


EL PECAT DELS COMUNISTES (4) ÉS EL LIBERALISME COMPATIBLE AMB LA DEMOCRÀCIA?

La divisió de les esquerres no ha estat bona per a les clases populars d'arreu d'Europa, i tampoc a Espanya. La decisió de l'aliança UNIDOS-PODEMOS, és una bona notícia per a Espanya i per a Europa. Potser no tant per les elits, que ja tenen domesticats els diversos partits social-liberals, encara que nominalment s'anomenin "socialistes".
Fernando de los Ríos (1879-1949)
Durant la transició, el gran demagog Felipe González (no sempre en el sentit pejoratiu de la paraula) atacava els partidaris de les sigles dels PC, apel·lant a la "llibertat". L'anècdota que la tradició socialista semple explica és la del dirigent FERNANDO DE LOS RÍOS. Després de ser elegit diputat i membre de l'executiva del PSOE, el 1920 és escollit per viatjar a Rússia, juntament amb DANIEL ANGUIANO, per negociar allí l'ingrés del partit en la Internacional Roja (La III Internacional, dominada pels bolxevics rusos). Tot això ho explica en el seu llibre "Mi viaje a la Rusia Sovietista" (1921). En tornar, i davant les 21 condicions imposades per Lenin, De los Rios defensarà en el Congrés Extraordinari del PSOE la negativa a ingressar en la III Internacional. Va ser l'opinió triomfadora. La tesi defensada per Fernando de los Rios encaixava en una concepció del socialisme com a legítim hereu de la millor tradició liberal europea. Es tractava, finalment, que la Llibertat i la Igualtat, encara que no són fàcilment compatibles, almenys no fossin antitètiques.
El temps ha passat, i el socialiberalisme brandat pel PSOE, sempre ha explicat l'anècdota que va exposar Fernando de los Rios en el seu llibre, quan interpel·la al propi Lenin sobre l'existència de la llibertat després de la Revolució bolxevic, i Lenin respon: "La llibertat, per a què"?.... I és aquí quan el mag de les paraules que és l'acomodat i populista Felipe González, responia tot vanitós: "la libertad, para ser libres". Avui Mariano Rajoy diria: "muy libres y mucho libres". I riuríem, però Felipe González, el gran tótem, encara tenia prestigi.
Artur London (1915-1986)
La gent del PSUC, partit que sí va entrar a la III Internacional, i que, després del període estalinista, de seguida va empatitzar amb els moviments dissidents d'esquerres dels països de l'Est, com el que representava el dirigent comunista ARTUR LONDON, el txec, que va intentar renovar des de dins el partit i pioner del socialisme "de rostre humà" als països de l'Est.
Havíem après la lliçó. Mentre que Felipe González, en aquella cruïlla de la transició pregonava: "SOCIALISMO ES LIBERTAD", els psuqueros dèiem "SOCIALISME EN LLIBERTAT". Probablement, erem més coherents i més fidels a les paraules de Fernando de los Ríos de l'any 1921.
Ara que la socialdemocràcia ha dimitit de la seva lluita contra la desigualtat, cal fer una revisió sobre el significat del LIBERALISME, i en aquest camí C.B. MACHPHERSON ens pot ajudar.

EL PENSAMENT POLÍTIC EUROPEU

Segons C.B. Machpherson, en la tradició general occidental de pensament polític, des de Plató i Aristòtil fins els segles XVIII i XIX, la democràcia es definia com el GOVERN DELS POBRES, ELS IGNORANTS i ELS INCOMPETENTS, en perjudici de les classes ocioses, civilitzades i riques. La democràcia, vista des d'aquests extractes superiors de societats dividides en classes, significava la dominació d'una classe, la dominació per part de la CLASSE EQUIVOCADA. La tradició occidental general, fins els segles XVIII i XIX, era, per tant, ademocràtica o antidemocrática.

En el món antic van existir vàries democràcies notables que van funcionar. La més destacable fou la d'Atenes, l'Atenes de Pericles. S'ha qualificat la democràcia atenesa de democràcia amb propietat privada. Durant l'Edat Mitjana no es troba cap teoria de la democràcia, ni cap exigència de dret democràtic de vot; les insurreccions populars que esclataven de tant en quan no están relacionades amb el vot democràtic, perquè en aquella època el poder no acostumava a residir en òrgans electius. On imperava el feudalisme el poder depenia de la posició social, ja fos heretada o adquirida per la força de les armes. Cap moviment popular, per enfurismat que fos, s'imaginava que pogués assolir els seus objectius si aconseguia el vot. Quan es van produir rebel·lions contra l'ordre social de la Baixa Edat Mitjana, com va passar en la "Jacquerie" de París (1358), l'aixecament dels "Ciompi" de Florència (1378) i la Revolta dels Camperols d'Anglaterra (1381), el que s'exigia era un anivellament de les posicions socials, i a vegades un anivellament de la propietat, i no pas una estructura política democràtica.

Si passem als segles XVI i XVII, trobem ja algunes teories democràtiques explícites. Apareixen aleshores a Anglaterra dues corrents democràtiques. Una d'elles té una base de societat sense classes, i l'altra, una base de societat d'una sola classe. Les utopies democràtiques d'aquests segles, les més conegudes de les quals són la "Utopia" de Moro (1516) i la Llei de la Llibertat de Gerrard Winstanley (1652), es referien a societats sense classes. Es preveia que substituïssin a les societats dividides en classes. Van concloure que la base de l'opressió i l'explotació de classes és la institució de la propietat privada, i van substituir aquesta per la propietat en comú i el treball comunitari.
En arribar al segle XVIII ens trobem algunes teories importants -no gaires- a les que s'acostuma a classificar, com a DEMOCRÀTIQUES (Rousseau i T. Jefferson). Ambdós volien una societat en la que tots tinguessin, o poguessin tenir, una propietat suficient per treballar en ella o amb ella, una societat de productors independents (camperols o llauradors i artesans), no pas una societat dividida, d'una banda, per assalariats dependents i, d'altra, per propietaris de terres i de capital dels que depenguessin els assalariats.

A partir del segle XVII, a mesura que la relació capitalista de mercat va anar substituint les relacions feudals o d'altres relacions basades en la condició social com a mitjà pel qual els propietaris es beneficiaven del treball dels no propietaris, es va anar entenent que l'únic mecanisme permisible per assolir aquest benefici era la relació entre assalariats lliures i propietaris del capital que els donaven feina. La relació salarial, una relació estrictament de mercat, es va convertir en el criteri de la classe.
Els liberals dels segles XVII i XVIII acceptaven plenament les relacions capitalistes de mercat. La democràcia liberal acceptava la divisió en classes i actuava a partir d'ella. Es basava en una societat capitalista de mercat i les lleis de l'economia política clàssica. Segons aquesta visió, el model d'ésser humà era un individu com a maximitzador d'utilitats i la societat era entesa com una suma d'individus ab interessos conflictius.

EL PECAT DELS COMUNISTES I L'HERÈNCIA DE MARX (1)
EL PECAT DELS COMUNISTES (2)... ELS NOUS FILÒSOFS CATALANS SOBIRANISTES (NEOLIBERALS)
EL PECAT DELS COMUNISTES (3). LA VISIÓ DE C.B. MACPHERSON (1911-1987) SOBRE EL LIBERALISME
EL PECAT DELS COMUNISTES (4) ÉS EL LIBERALISME COMPATIBLE AMB LA DEMOCRÀCIA?
EL PECAT DELS COMUNISTES (i 5). JOHN STUART MILL I LA IGUALTAT






EL PECAT DELS COMUNISTES (3). LA VISIÓ DE C.B. MACPHERSON (1911-1987) SOBRE EL LIBERALISME

M.C. Machpherson (1911-1987)
Sento certa "vergüenza ajena" quan observo els pocs escrúpols professionals d'uns professionals del coneixement, en aquest anomenats professors de filosofía, que són tan poc rigurosos a l'hora d'avaluar l'obra d'un autor com John Stuart Mill, per acentuar la crítica als "comunistas-marxistes", i així legitimar  la seva deriva conservadora. La utilització política de suposats estudis "imparcials" de John Stuart Mill, n'és un exemple. Si és cert que Stuart Mill era partidari de la competència de les idees, també caldria que aquests "voceros" del neoliberalisme també tinguessin en compte altres visions sobre el liberalisme.
Després dels informes de desigualtat global d'Intermón-Oxfam, de la concentració de la riquesa per part de les grans transnacionals i de l'evasió d'impostos que practiquen, cal desmitificar la suposada superioritat de la ideología liberal i la més extremista actual, la neoliberal, que ha demostrat que pot accelerat els nivells de desigualtat com mai s'havia produit en la història de la humanitat.

CRAWFORD BROUGH MACPHERSON
Va ser professor canadenc de Ciències Polítiques de la Universitat de Toronto. El treball de Macpherson pot ser estudiat per discutir si la tradició socialista i marxista pot aplicar-se a la societat actual, en contra dels postulats de Francis Fukuyama i els impulsors de la ideología neoliberal, actualmente imperant en el pensament econòmic.
La tesi de Macpherson és que la democràcia liberal, de la qual se sent tan orgullós l'Occident capitalista, no és més que un profund error a causa de les seves arrels històriques i socials vinculades a l'individualisme possessiu. En la seva obra TEORIA POLÍTICA DE L'INDIVIDUALISME POSSESSIU (1962), traça el sorgiment i desenvolupament de les línies d'aquest individualisme possessiu en el marc de la filosofía política del segle XVII (Hobbes i Locke). A aquesta societat Macpherson l'anomena "societat possessiva de mercat".
Fou durant el segle XVIII quan aquesta filosofía, que Macpherson anomena INDIVIDUALISME POSSESSIU, que es va consolidar, sobretot gràcies al treball de dos autors escocesos liberals il·lustrats, David Hume i Adam Smith. Amb aquests dos autors, aqeust individualisme posssessiu es converteix en utilitarista, i així fins al segle XIX.

Com ja han fet altres autors/es (Marcuse, Arendt), Macpherson critica l'aspiració "consumista" del capitalisme contemporani avançat. Però afegeix un altre aspecte: el capitalisme modern (la democràcia liberal) fracasa a l'hora de maximitzar les utilitats (poders) individuals. Segons Macpherson, EL MERCAT NO SUPOSA UN INTERCANVI DE PODERS JUST, atès que la propietat dels "mitjans de treball" és monopolitzada per una minoria. El problema de la democràcia liberal rau en que descansa en una societat de mercat possessiva i, en aquesta mesura, mai no ha pogut fugir de la tendència individualista possessiva. I això es pot comprovar en els teòrics de la democràcia moderna, entre els quals es troba John Stuart Mill.
Macpherson proposa com alternativa a la propietat privada, la propietat comú, i apel·la al "model socialista" com un model en el que "cap xarxa de transferència de poders" resulta necessària.


EL PECAT DELS COMUNISTES I L'HERÈNCIA DE MARX (1)
EL PECAT DELS COMUNISTES (2)... ELS NOUS FILÒSOFS CATALANS SOBIRANISTES (NEOLIBERALS)
EL PECAT DELS COMUNISTES (3). LA VISIÓ DE C.B. MACPHERSON (1911-1987) SOBRE EL LIBERALISME
EL PECAT DELS COMUNISTES (4) ÉS EL LIBERALISME COMPATIBLE AMB LA DEMOCRÀCIA?
EL PECAT DELS COMUNISTES (i 5). JOHN STUART MILL I LA IGUALTAT

dissabte, 4 de juny del 2016

EL PECAT DELS COMUNISTES (2)... ELS NOUS FILÒSOFS CATALANS SOBIRANISTES (NEOLIBERALS)

20 abril de 2012. Ateneu Barcelonés
Taula rodona amb Ferran Sáez, escriptor i doctor en Filosofia per la UB, i Marçal Sintes, director del CCCB. Presenta: Ramon Alcoberro, professor de Filosofia de la UdG

En aquesta Taula Rodona en la que es presentava el llibre dedicat a John Stuart Mill, "La llibertat de cada dia", el primer que va obrir el foc va ser el meu admirat Ramon Alcoberro: "El pensament progerssista d'aquest país ha estat terriblement dogmàtic". I no seré jo qui ho desmenteixi. Però el desenvolupament de la xerrada-col·loqui va desvetllar que les intencions de la mateixa eren ben clars: abonar un altre dogmatisme, el del neoliberalisme, apel·lant a la tradició que aposta per John Stuart Mill, com a continuador d'altres anti-marxistes, com ara Karl R. Popper (un dels autors preferits de Miguel Boyer, la mà dreta econòmica de Felipe González en el seu primer govern i reconvertit després en banquer i marit d'Isabel Preisler).
Per què? Perquè, a banda de l'autor de "Open Society and its enemies" (Popper), John Stuart Mill, el filòsof i economista, coetani de Marx, "el tema de la individualitat, de la llibertat, de la privacitat, i el problema de l'opinió pública són ben actuals. John Stuart Mill ens és molt útil per què ens interpel·la a l'hora de plantejar-nos: ¿Què entenem per una democracia avançada, per una democràcia progressista?"
Segons el presentador, R. Alcoberro,  "JS Mill és un pensador del segle XIX, però també un autor per al segle XXI, atès que reflexiona sobre la frontera frágil entre llibertat individual i col·lectiva, el problema de sobirania de l'individu, el problema del respecte de les minories.... , els abusos de la majoria i del govern; el dret a estar en minoria":
Fins aquí res a retreure, però després la presentació es va convertir en un al·legat contra el marxisme, que sempre forma, en una dosi més gran o més petita, de l'ADN de les esquerres, comunistes per descomptat.
Què se li retreu al marxisme? Doncs que "la ideología ha de ser de classe. Ha de ser una ideologia de classe obrera; ha d'haver un pensament socialista, que surt del món del treball.... I John Stuart Mill contesta "calma".... Necessitem que les institucions socials es moguin per la imparcialitat pel millor argument, i no pas per l'argument d'una classe social, per molt oprimida que estigui aquesta classe social. Els marxistes defensen la primacia de l'interès social, defensen que la classe està per sobre dels individus, i això ha tingut unes conseqüències sinistres en el segle XX.... Mill és més clarivident, doncs ens parla de l'individualisme metodològic.... John Stuart Milll ens ve a dir que els vots es compten,  però no es pesen..."
"John Stuart Mill es planteja la reforma mentre que Marx ens presenta el pensament de la revolució (la dictadura del proletariat).  Per contra John Stuart Mill proposa una democràcia avançada, amb drets individuals, personals...."
Per tant el debat Marx -John Stuart Mill és un debat obert.... Només un "però".... John Stuart Mill era centralista...."

1848. ANY "ZERO" DE LA CONTROVÈRSIA
Segons l'autor del llibre, Ferran Sáez, a l'any 1848 coincideixen la publicació, d'una banda "Els principis d'economia política", de John Stuart Mill, i també "El Manifest Comunista", de Marx-Engels. Aquestes dues obres, segons l'autor, obren i divergeixen dos camins.


EL LIBERALISME PRETÉN UN MÓN MILLOR I EL MARXISME PRETÉN UN MÓN PERFECTE

Són dues corrents de pensament que donaran lloc a pràctiques polítiques ben diferents.
Òbviament, l'any 1989, amb la caiguda del mur de Berlin i l'esfondrament de la URSS, ja tenim un triomfador i un perdedor.... i això és el que el liberal, o probablement, l'ultraliberal, Marçal Sintes, venia a dir.
Marçal Sintes és periodista i ex director del CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona), en substitució de Josep Ramoneda, durant els anys 2012-2014, i molt proper a les tesis de Convergència Democràtica de Catalunya (no en debades va guanyar un dels Premis Trias Fargas d'Assaig Polític)
El primer que va fer va queixar-se d'haver estat obligat a estudiar Marx quan era alumne,  per a la Selectivitat de la seva época, i els apartats de "El Capital", un contingut tan àrid i tan inútil...
Sintes va descobrir John Stuart Mill en la seva tesi doctoral sobre periodisme i la llibertat d'expressió.
Va dir que estava molt d'acord  amb John Stuart Mill quan aquest afirmava que "l'Estat no ha de fer coses que fa millor la societat civil, o que pot fer una empresa "d'una forma raonable".....  Perquè hi ha coses que es poden gestionar de forma privada de forma més eficient...."
Una altra cosa manera és com es financia..... Doncs "no cal tenir prejudicis romàntics....."

Efectivament, la ideología privatitzadora de l'ex-conseller de Sanitat, ex responsable de les Mútues de Sanitat privada, Boris Ruiz, es basava en aquesta mateixa ideologia, igual que el nucli dur de la ideologia de Convergència Democràtica de Catalunya i d'Artur Mas, el president de les retalladles més descomunals que ha viscut Catalunya en les últims dècades....

És més, Marçal Sintes va dir, basant-se en John Stuart Mill:
"Tot el que pugui fer millor i allò que ho faci igual ho ha de fer la iniciativa privada. I això ajudarà a madurar a la gent i que la gent millori, i que el país progressi...."
Amb una sola excepció, seguint John Stuart Mill: "l'educació".... També, segons Sturat Mill gravaria més les rendes hereditàries i no pas les del treball....
Segons Sintes, John Stuart Milll no augmentaria l'IRPF i sí l'impost de successions.....
Com s'ha pogut comprovar, aquí els convergents ni Junts pel Sí (inclòs Lluís Llach) no li han fet gaire cas, perquè han votat continuar les subvencions als centres concertats elitistes  que segreguen ...


EL PECAT DELS COMUNISTES I L'HERÈNCIA DE MARX (1)
EL PECAT DELS COMUNISTES (2)... ELS NOUS FILÒSOFS CATALANS SOBIRANISTES (NEOLIBERALS)
EL PECAT DELS COMUNISTES (3). LA VISIÓ DE C.B. MACPHERSON (1911-1987) SOBRE EL LIBERALISME
EL PECAT DELS COMUNISTES (4) ÉS EL LIBERALISME COMPATIBLE AMB LA DEMOCRÀCIA?
EL PECAT DELS COMUNISTES (i 5). JOHN STUART MILL I LA IGUALTAT