dilluns, 14 de desembre del 2015

IMPERIALISME HUMANITARI (i IV). DESCONFIEM DE L'"ESQUERRA" ANTI-NO A LA GUERRA

Des de la dècada de 1990, i, en particular des de la guerra de Kosovo en 1999, els adversaris de les intervencions occidentals i de l'OTAN han hagut d'enfrontar-se al que es podria anomenar una esquerra (i una "extrema esquerra") anti-anti-guerra que aplega a la socialdemocràcia, als verds i la major part de l'esquerra "radical". Bo i que no es declara obertament a favor de les intervencions occidentals i a voltes les critica) utilitza totes les seves energies en "advertir" de les suposades derives de l'esquerra que segueix oposant-se fermament a aquestes intervencions.. Ens crida a no cedir a un "antiimperialisme", a un "antiamericanisme" o a un "antisionisme" simplistes i, sobretot, a no aliar-se a l'extrema dreta. 
Val a dir que l'esquerra anti-no a la guerra ha estat molt i molt eficaç. Val a dir que una "extrema esquerra" nostàlgica de les revolucions i de les lluites d'alliberament nacional tendeix a analitzar qualsevol conflicte en l'interior d'un país donat com una agressió d'un dictador contra el seu poble oprimit que aspira a la democràcia.
Segons Jean Bricmont, sembla que aquestes "esquerres" no s'han adonat que la tàctica de l'imperialisme ha canviat des dels temps dels moviments d'alliberament nacional. Ara, un cop que la descolonització s'ha completat (amb l'excepció de Palestina), Estats Units ataca als governs -no pas als moviments revolucionaris-, que considera massa independents. I, per aconseguir-ho, utilitzen una varietat de mitjans que són similars en les seves tàctiques als moviments revolucionaris o progressistes del passat: la lluita armada, la desobediència civil, les ONG finançades pels governs, les revolucions de colors, etc...
El penúltim  exemple d'aquesta tàctica va ser l'intent dels governs occidentals d'utilitzar la comunitat LGBT com a tropes d'assalt ideològic contra Rússia i els Jocs Olímpics d'Hivern, en un esforç per desviar l'atenció pública del fet vergonyós de que, en l'assumpte Snowden, és Rússia i no pas els USA qui està al costat de la llibertat. Mentre aquests sectos incitaven al boicot dels Jocs d'Hivern de Rússia no s'oposaven pas a la celebració dels Jocs Olímpics de Londres. La qual cosa implica que l'adopció de mesures antigai és un delicte greu, mentre que les guerres a l'Afganistan i Iraq són pecats venials.
Si l'esquerra anti-NO A LA GUERRA fos honesta, hauria d'assumir aquesta elecció i demanar obertament als Estats Units que bombardegés on es violen els drets humans. I que fos coherent fins al final. Aquesta mateixa classe política i militar que se suposa salva les poblacions "víctimes dels seus tirans" és la que feu la guerra de Vietnam, l'embargament i les guerres contra Iraq, la que va imposar sancions arbitràries a Cuba, Iran i a tots els països que no li agraden, inclosos els cops d'Estat, als reformadors d'Amèrica Llatina, i la que explota descaradament els recursos i els treballadors i treballadores d'arreu del món.  Cal tenir unes orelleres ben opaques per veure en aquesta classe política i militar l'instrument de salvació de les "víctimes".
Aquells qui van demanar a l'OTAN que "mantingués els progressos per a les dones afganes", com feu Amnistia Internacional (USA) durant una reunió de l'OTAN a Chicago, demanaven, de fet, als Estats Units que intervingués militarment i, entre altres coses, que bombardegés a civils afgans i enviés drones a Paquistan. No té cap sentit demanar-li que protegeixi i no bombardegi, perquè així és com funcionen els exèrcits.
-El gran favor que l'esquerra anti-no a la guerra ha proporcionat als falcons dels Estats Units ha estat neutralitzar tot el moviment pacifista o en contra de la guerra. I també ha fet impossible tota postura independent d'un país europeu, com fou el cas de França durant la presidència de De Gaulle, o de la Suècia d'Olof Palme.
-El que ha aconseguit l'esquerra anti-anti-guerra és destruir la sobirania dels Estats europeus enfront dels Estats Units i eliminar tota postura d'esquerra independent davant les guerres i davant l'imperialisme. 
-Sovint aquests mateixos sectors comminen a actuar "amb urgència" (per salvar les víctimes). Encara que s'acceptés aquest punt de vista, el fet és que després de cada crisi l'esquerra no fa cap reflexió sobre el que podria ser una política que no fos el suport a les intervencions militars.
-No seria millor exigir als nostres governs un respecte estricte del dret internacional, la no ingerència en els asumptes interns d'altres Estats i substituir les confrontacions per la cooperació? 
-La no ingerència no és tan sols la no intervenció en el pla militar, sinó també en els pla diplomàtic i econòmic: res de sancions unilaterals, res d'amenaces durant les negociacions, i tracte de tots els Estats en peu d'igualtat. En comptes de "denunciar" sense parar als dirigents dolents de països com Rússia, la Xina, Iran i Cuba en nom dels drets humans, hauríem d'escoltar-los, dialogar amb ells i fer comprendre els seus punts de vista als nostres conciutadans.
-Evidentment, aquesta política no resoldria els problemes de drets humans a Síria o Líbia o a qualsevol altre lloc. Però ¿què ho resol? La política d'ingerència augmenta les tensions i la militarització arreu del món. Els països que se senten objecte d'aquesta política, i són molts, es defensen com poden; les campanyes de criminalització impideixen les relacions pacífiques entre Estats, els intercanvis culturals entre els seus ciutadans i indirectament el desenvolupament de les idees liberals que se suposa que promouen els partidaris de la ingerència.
-A partir del moment que l'esquerra anti-anti-guerra va abandonar tot programa alternatiu davant aquesta política, va renunciar, de fet, a tenir la menor influència en els asumptes del món. 
-No és cert que "ajudi a les víctimes", com aquesta mena d'esquerra pretén. A banda de destruir tota resistència que hagués aquí a l'imperialisme i a la guerra, no fa res i, a fi de comptes, els únics que reaccionen realment són els governs nordamericans.
Tant la política d'ingerència com la construcció europea (un altre atac a la sobirania nacional), són dues polítiques de dreta. La primera es basa en els intents dels USA d'hegemonia mundial, i la segona es basa en el neoliberalisme i la destrucció dels drets socials. En ambdós casos una esquerra desorientada per la fi del comunisme va buscar una taula de salvació en el discurs "humanitari" i "generós", completament mancat d'una anàlisi realista de les relacions de força arreu del món. Amb una esquerra d'aquest tipus la dreta pràcticament no necessita ideologia: només li cal brandar els drets humans, de forma cínica.

EPÍLEG
Aquestes dues polítiques, la ingerència i la construcció europea, es troben actualment en un punt mort: l'imperialisme nordamericà s'enfronta a unes dificultats enormes tant en el pla econòmic com en el diplomàtic; la política d'ingerència ha aconseguit unir a gran part del món en contra d'ella. Gairebé ningú no creu en una altra Europa, en una Europa social, i l'Europa que existeix realment, neoliberal, no suscita molt d'entusiasme entre els treballadors i les treballadores. Per descomptat, aquests fracassos beneficien la dreta i l'extrema dreta. I és perquè l'esquerra ha abandonat la defensa de la pau, del dret internacional i de l sobirania nacional com a condició prèvia a la democràcia.

"Hillary Clinton, La Reina del caos". La favorita de l'imperialisme nordamericà.
Parlen l'autora nordamericana Diana Johnstone i el belga Jean Bricmont.

Diana Johnstone et Jean Bricmont

I - IMPERIALISME HUMANITARI. LES VERGONYES. LA VIGÈNCIA DEL "NO A LA GUERRA"
II - IMPERIALISME HUMANITARI: "ESQUERRES", ECOLOGISTES I ONG'S
III. IMPERIALISME HUMANITARI I SOBIRANIA NACIONAL
IV: IMPERIALISME HUMANITARI (i IV). DESCONFIEM DE L'"ESQUERRA" ANTI-NO A LA GUERRA


IMPERIALISME HUMANITARI I SOBIRANIA NACIONAL (III)

El blanc fonamental de l'intervencionisme humanitari és el concepte de SOBIRANIA NACIONAL, sobre el que es basa l'actual DRET INTERNACIONAL. L'intervencionisme humanitari estigmatitza la sobirania nacional perque`"permet als dictadors matar al seu poble a discreció". Segons aquesta interpretació, a vegades dóna la impressió de que la sobirania nacional no és més que una protecció donada als dictadors l'únic desig dels quals és matar al seu propi poble.
Segons Jean Bricmont, però, de fet, la justificació fonamental de la sobirania nacional és precisament proporcionar una mínima protecció parcial als Estats febles contra els forts, perquè un Estat que sigui el suficientment fort pot fer el que vulgui sense preocupar-se de que hi hagi una intervenció exterior. No passa el mateix amb els Estats més vulnerables. Per tant, la INTERVENCIÓ HUMANITÀRIA va en una sola direcció, del poderós al feble.
El punt de partida de les NACIONS UNIDES fou salvar la humanitat del "asot de la guerra", en referència a ambdues guerres mundials. Això es devia dur a terme precisament mitjançant l'estricte respecte de la sobirania nacional, per tal d'impedir que les grans potències intervinguessin militarment en contra dels països més febles, independentment del pretext. La protecció de la sobirania nacional en el dret internacional es basava en el reconeixement del fet de que els països forts podien explotar els conflictes interns en països febles, com ho van demostrar les intervencions de l'Alemania nazi a Txecoslovàquia i Polònia, aparentment "en defensa de les minories oprimides". Allò va conduir a la Segona Guerra Mundial.
I va arribar la descolonització.
Després de la Segona Guerra Mundial desenes de països acabats d'independitzar-se es varen lliurar del jou colonial. L'última cosa que volien era veure a les antigues potències colonials interferint obertament en els seus assumptes interns (encara que aquesta interferència sovint hagi persistit en formes més o menes indirectes o amb subterfugis econòmics, sobretot als països africans). Aquesta aversió a la interferència estrangera explica per què els països del Sud han rebutjat majoritàriament el "dret" a la intervenció humanitària, per exemple, a la Cimera del Sud a l'Havana l'abril de l'any 2000. El Moviment de Països No Aliniats també van rebutjar l'anomenat "dret" d'intervenció humanitària, poc abans de l'atac USA a Iraq, el març del 2003.

EL PRINCIPAL FRACÀS DE L'ONU
El gran fracàs de les Nacions Unides, segons Jean Bricmont, no ha estat el no impedir que els dictadors matin als seus pobles, sinó el no haver impedit que els països poderosos violin els principis del dret internacional: Estats Units a Indotxina i Iraq, Sudàfrica a Angola i Moçambic, Israel en els seus països veïns, Indonèsia a Timor Est. Per no parlar de tots els cops, amenaces, embargaments, sancions unilaterals, etc.. Molts milions de persones han perdut la vida a causa d'aquesta continua violació del dret internacional i del principi de sobirania nacional.
La ingerència USA en els assumptes interns d'altres països té molts aspectes, però viola constantment i repetida l'esperit i sovint la lletra de la Carta de les Nacions Unides. Malgrat les afirmacions d'actuar en nom dels principis, com ara la llibertat i la democràcia, la intervenció USA ha tingut reiteradament conseqüències desastroses: no només els milions de morts causats per guerres directes o indirectes, sinó també les oportunitats perdudes, el "matar l'esperança" de centenars de milions de persones que es podrien haver beneficiat de polítiques progressistes iniciades per dirigents com Arbenz a Guatemala, Goulart al Brasil, Allende a Xile, Lumumba al Congo, Mossadegh a Iran, els sandinistes a Nicaragüa, o el president Chávez a Veneçuela. Tots aquests països i dirigents han estat sistemàticament minats, enderrocats i assassinats amb el total suport occidental.
I això no és tot. Cada acció agressiva dirigida pels USA crea una reacció, ja sigui en forma d'augment de les despeses en armament del país amenaçat, o bé fomentant minories secesionistes donant-los la sovintejada falsa impressió de que la única superpotència vindrà a rescatar-los en cas de que siguin reprimides... Tot plegat ha portat més violència, odi i mort. I no pas a menys.
A més, els desastres humanitaris en l'est del Congo, probablement els majors de les últimes dècades, es deuen fonamentalment a les intervencions estrangeres (la majoria des de Ruanda, un aliat dels Estats Units), i no a la manca d'elles.
És més, en un cas que sempre citen els defensors de les intervencions humanitàries: és altament improbable que els Khemers rojos haguessin arribat mai al poder a Cambodja sense el bombardeig generalitzat "secret" USA al que va seguir un canvi de règim ordit pels USA i que va deixar  aquest país totalment destrossat i desestabilitzat.

EL "DRET HUMANITARI D'INTERVENCIÓ" NO SUBSTITUEIX LA SOBIRANIA NACIONAL
La ingerència humanitària no és l'alternativa. Quan l'OTAN va exercir el seu propi autoproclamat dret a intervenir a Kosovo, on els esforços diplomàtics estaven lluny d'haver-se esgotat, fou encoratjada pels mitjans de comunicació occidentals. Quan Rússia va exercir el que considerava la seva pròpia responsabilitat de protegir Osètia del Sud, fou uniformement condemnada pels mateixos mitjans occidentals. Quan Vietnam va intervenir a Cambodja per acabar amb els khemers rojos o quan Índia va intervenir per alliberar Bangladesh de Paquistan, les seves accions també foren durament condemnades pels  USA.
Així, doncs, o bé cada país, amb els mitjans per fer-ho, adquereix el dret a intervenir sempre que es pugui invocar una raó humanitària com a justificació, i aleshores tornem a la guerra de tots contra tots, o només se'l permet fer-ho a un Estat totpoderós, és a dir, als Estts Units (i els seus aliats), i, aleshores, tornem a una forma de dictadura en els assumptes internacionals.

LA "COMUNITAT INTERNACIONAL"
Se sol replicar que les intervencions no les duu a terme un sol Estat, sinó la "comunitat internacional". Però el concepte de "comunitat internacional" l'utilitzen fonamentalment
els USA i els seus aliats per designar-se a si mateixos i qui estigui d'acord amb ells en aquell moment. S'ha convertit en un concepte que fa la competència a les Nacions Unides (la "comunitat internacional" afirma ser més "democràtica" que molts Estats membres de l'ONU), i també tendeix a fer-se amb el control de l'ONU en molts aspectes.
De fet, no existeix una genuïna comunitat internacional. Rússia no va aprovar la intervenció de l'OTAN a Kosovo i occident va condemnar la intervenció russa a Osètia del Sud. El Consell de Seguretat no hauria aprovat cap de les dues intervencions. La Unió Africana ha rebutjat l'acusació emanada de la Cort Penal Internacional del president del Sudan. Qualsevol sistema de policia o justícia internacional, ja sigui la responsabilitat de protegir o la Cort Penal Internacional, s'hauria de basar en una relació d'igualtat i en una clima de confiança. Ara com ara no existeix ni igualtat ni confiança entre Occident i Orient ni entre el Nord i el Sud, en gran part a conseqüència de l'historial de les polítiques USA.

UNA ONU RENOVADA?
Si bé és cert que el segle XXI necessita unes Nacions Unides, no necessita una que legitimi aquestes intervencions amb nous arguments, com ara la responsabilitat de protegir, sinó una que doni almenys el suport moral als qui tracten de construir un món menys dominat per una única superpotència militar. Nacions Unides necessita continuar amb els seus esforços per assolir el seu propòsit fundacional abans de llançar una nova guerra, suposadament una prioritat humanitària, que en realitat pot ser utilitzada per les Grans Potències per tal de justificar les seves pròpies guerres futures tot minant el principi de sobirania nacional.

EPÍLEG
Cal reconèixer que Occident ha estat recolzant els dictadors àrabs per diverses raons, que van des del petroli fins Israel per controlar aquella regió, i que aquesta política s'està ensorrant lentament. Però la lliçó que cal extreure no és precipitar-se a una nova guerra, a Síria, com es va fer a Líbia, tot afirmant aquest cop que estem en el bàndol correcte, en "defensant el poble contra els dictadors", sinó reconèixer que és el moment de que deixem d'assumir que hem de controlar el món àrab. Finalment, Occident perdrà el control sobre aquesta part del món, com ho va perdre en l'Est d'Àsia i ara ho està perdent a Amèrica Llatina. La qüestió crucial del nostre temps és com s'adaptarà occident a la seva decadència. I això serà molt dur d'empassar.


I - IMPERIALISME HUMANITARI. LES VERGONYES. LA VIGÈNCIA DEL "NO A LA GUERRA"
II - IMPERIALISME HUMANITARI: "ESQUERRES", ECOLOGISTES I ONG'S
III. IMPERIALISME HUMANITARI I SOBIRANIA NACIONAL
IV: IMPERIALISME HUMANITARI (i IV). DESCONFIEM DE L'"ESQUERRA" ANTI-NO A LA GUERRA
http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2015/12/imperialisme-humanitari-i-iv-desconfiem.html


diumenge, 13 de desembre del 2015

IMPERIALISME HUMANITARI (II): "ESQUERRES", ECOLOGISTES I ONG'S

Jean Bricmont és professor de física teòrica a la Universitat de Lovaina. És un intel·lectual compromès. Fa 10 anys va publicar "Impérialisme humanitaire. Droits de l'homme, droit d'ingérence, droit du plus fort?" (Imperialisme humanitari. Drets humans, dret d'ingerència, ¿dret del més fort?). Punt de partida: la davallada de la socialdemocràcia a partir dels anys 70's del segle XX, de la mà dels presidents demòcrates, precisament, Carter, i després Clinton (malgrat de la fama també merescuda de la Thatcher i de Reagan). Els Estats Units no han reconegut i assimilat la transició del món bipolar al multipolar. Després de la caiguda del mur de Berlín s'han erigit en el gran poder mundial.
El que segueix ve a ser un resum de les seves idees. Ha continuat el llegat del gairebé nonagenari nordamericà Noam Chosmky, curiosament un altre científic, i referent del pacifisme a escala internacional. Jean Bricmont pertany a l'associació ATTAC, la mateixa organització on es va donar a conèixer Alberto Garzón, el candidat d'IU-UP a les properes eleccions generals del 20-D.
Segons BRICMONT (J.B.) només hi ha un país que es permet enviar les seves tropes lluny de les seves fronteres, contra un país que no li ha fet cap mal, sota pretextos totalment inventats, i és Estats Units de Nordamèrica. Aquesta forma d'actuar és una amenaça per a la pau mundial, i ha de ser aturada. I això requereix la col·laboració de la població dels USA.  Segons JB, contra els qui l'acusen d'antiamericanisme, quan protestem a Europa contra la política USA, donem suport als qui, a l'interior mateix dels Estats Units, volen canviar la política del seu país.
Mentre que Bush no va ser popular en els mitjans que es podien qualificar d'esquerres, per contra l'era de Clinton sí que va gaudir de bona premsa en aquests mateixos mitjans "progressistes". I de forma molt acrítica, perquè durant tot el període de la seva presidència va haver un embargament contra Iraq que va causar més morts que la guerra. Van haver molt poques protestes contra aquest embargament de Clinton per part de persones que sí van elogiar els EEUU per la seva ingerència "humanitària" a Iugoslàvia. En resum, el suport de l'"esquerra" a l'intervencionisme USA va frenar l'oposició a les guerres, fins i tot les d'oposició a les del Bush Jr.. En qualsevol cas va ser una oposició força tèbia. 

VÍCTIMES DEL "DRET D'INTERVENCIÓ"
D'ençà els inicis de l'era colonial a Occident ha arrelat una ideologia segons la qual "nosaltres -occidentals"... "som països més civilitzats, més respectuosos de la democràcia i dels drets humans, més desenvolupats, més racionals, més científics, etc." Això ha permès que interioritzem que tenim dret a cometres monstruositats contra països que considerem menys civilitzats. El cristianisme, la missió civilitzadora de la república, la càrrega de l'home blanc -anglesos sobretot- han servit successivament de justificació ideològica per cometre crims abominables.  Actualment, la ideologia que tendeix a reemplaçar tot això és la ideologia dels drets humans i de la democràcia.

EL PRESIDENT DEMÒCRATA CARTER INAUGURA LA INGERÈNCIA "HUMANITÀRIA"

Abans de la Guerra de Vietnam i durant la mateixa va haver una política de suport als règims anticomunistes, respectuosos o no dels drets humans, en nom de la lluita contra el comunisme, en un món de guerra freda.  Després de la guerra de Vietnam,  Carter va perfumar les intervencions militars tot dient que els drets humans constituïen l'ànima de la seva política exterior. Això contradeia la seva pràctica política a Timor o en Afganistàn, però, amb aquesta ideologia i, a causa de l'impacte dels "nous filòsofs" francesos, va haver una pressió immensa sobre l'esquerra per tal que es distanciés dels moviments revolucionaris i d'alliberament del Tercer Món. La crisi de Iugoslàvia fou el clímax de la legitimació de la intervenció. L'esquerra va començar a repetir consignes com ara les de "No es pot permetre que facin això", "és com Hitler abans de la guerra". etc.
El canvi de mentalitat es va completar amb la guerra de Kosovo. Va ser el punt de referència quan l'esquerra, sobretot a occident, havia capitulat completament en el tema de la defensa de la sobirania nacional i del dret internacional. Els àmbits "progressistes" van acceptar gairebé tots els pretextos a favor de la guerra, fins i tot persones que es declaraven contra la guerra.
Aquells moviments que pretenien ser anticolonialistes també han recolzat la ideologia de l'intervencionisme occidental. personalitats polítiques rellevants, com ara Bernard Kouchner (Metges sense Fronteres), Cohn Bendit, "el roig" i després "verd", i Joska Fischer (dels Verds alemanys). Han fet ús cínicament dels drets humans.

TAMBÉ ELS ECOLOGISTES SE SUMEN A "LA FESTA" INTERVENCIONISTA
En el moviment ecologista també es va produir una desviació dels seus orígens fundacionals. Quan aquest moviment va néixer es declarava no-violent, oposat a tot exèrcit, i ara dóna suport a una política d'ingerència humanitària que presuposa un exèrcit important. Exigir una política d'ingerència humanitària presuposa tenir els mitjans, un exèrcit poderós, la possibilitat de transportar tropas a milers de quilòmetres de distància. Aquesta transformació del moviment ecològic és extraordinària. En l'època de la guerra freda, existia vertaderament una amenaça de guerra, potser exagerada, però la URSS era poderosa i el seu exèrcit era potencialment hostil per als occidentals. Malgrat això, en aquella època, els ecologistes eren partidaris d'una defensa civil no-violenta, fins i tot en cas d'agressió soviètica.
En resum, la ideologia de la ingerència ha produït transformacions profundes, irreconciliables amb la perspectiva ecologista dels inicis, a causa precisament de la militarització que presuposa la seva nova posició política. Eren els anys noranta...

L'IMPERI AGRESSOR FINANCIA ONG'S
¿Es pot continuar tenint confiança en aquelles ONG's que s'han involucrat en alguns desastres programats i que fan el treball humanitari com si fos un negoci?
El fons del problema és que a moltes els sobra la "N" de l'acrònim: no són governamentals en el sentit estricte, però són, en general, i en gran part, finançades pels governs, o per la Unió Europea.
Exemple: Human Rights Watch denunciava la forma com els EËUU feia la guerra, però minitmava moltíssim els morts (de centenars de milers a només centenars). La qual cosa, en certa manera, legitima la intervenció militar.
La font de financiació de les ONG, que és governamental, influeix sobre les seves decisions. És una mica com el cas de l'anomenada "premsa lliure", però tots els periodistes interioritzen la idea de que hi ha coses que no es fan i no es diuen, perquè perdrien els seus contactes amb el poder establert o els recursos publicitaris dels seus mitjans. Entre els militants de les ONG, la credulitat fonamental està relacionada amb la creença en la neutralitat dels Estats que les financien.
Jean Bricmont caracteritza la nostra època com la d'una indiferència generalitzada davant polítiques criminals, barrejada amb una perfecta bona consciència, simbolitzades pel moralisme d'un ministre, el francès Kouchner (fundador de Metges sense Fronteres), que justifica indirectament el cinisme de Rumsfeld, el carnisser de Bush Jr.


I - IMPERIALISME HUMANITARI. LES VERGONYES. LA VIGÈNCIA DEL "NO A LA GUERRA"
II - IMPERIALISME HUMANITARI: "ESQUERRES", ECOLOGISTES I ONG'S
III. IMPERIALISME HUMANITARI I SOBIRANIA NACIONAL
IV: IMPERIALISME HUMANITARI (i IV). DESCONFIEM DE L'"ESQUERRA" ANTI-NO A LA GUERRA
http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2015/12/imperialisme-humanitari-i-iv-desconfiem.html

L'IMPERIALISME HUMANITARI (I). LES VERGONYES. LA VIGÈNCIA DEL "NO A LA GUERRA"

Dedicat a Alberto Garzón. Després del 20-D, des del minut zero, la intervenció en la guerra estarà en l'agenda del govern. Només IU-UP ha estat ben contundent malgrat l'escletxa tan prima que li han deixat.
Els neoliberals acusaran de BONISME a les posicions més assenyades, però minoritàries. Els que hem col·laborat d'alguna  manera en la COORDINADORA DEL MARESME PER LA PAU I EL DESARMAMENT hem de fer valer el saber acumulat per alertar del militarisme desmemoriat.


Cicle-resum de les aportacions del belga, membre d'ATTAC, Jean Bricmont


I - IMPERIALISME HUMANITARI. LES VERGONYES. LA VIGÈNCIA DEL "NO A LA GUERRA"
II - IMPERIALISME HUMANITARI: "ESQUERRES", ECOLOGISTES I ONG'S
III. IMPERIALISME HUMANITARI I SOBIRANIA NACIONAL
IV: IMPERIALISME HUMANITARI (i IV). DESCONFIEM DE L'"ESQUERRA" ANTI-NO A LA GUERRA
http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2015/12/imperialisme-humanitari-i-iv-desconfiem.html


Els atemptats de París han estat demolidors. Els atemptats de Kabul contra dependències de la legació espanyola han estat un avís. ¿Qui va començar la guerra? Després de la guerra de Vietnam, l'imperi va apuntar-se a l'agenda no perdre mai més la batalla de la informació. Els grans mitjans de comunicació ens han imposat des d'aleshores un marc mental que fa molt difícil una tasca intel·lectual honesta sobre els orígens i els culpables de les guerres postcolonials. ¿Terrorisme o guerres de nou tipus? Mentre, a Morón allotgem la base nordamericana més gran de la Mediterrània... Només Izquierda Unida ha sortit al carrer per denunciar-ho. ¿Com podrem al·legar innocència quan arribi un altre atemptat? Qui serà la nova carn de canó?
Se suposa que en les democràcies (els "nostres" sistemes polítics) els governs obeeixen la voluntat del poble. Per tant, TOT EL POBLE és corresponsable de les decisions i incursions armades en un altre territori. Si som fidels a aquesta lògica, "nosaltres", els "demòcrates" hem de ser corresponsables si després la guerra dels pobres (terrorisme) arriba als metros i a dependències dels països agressors... ¿O no? "Nosaltres" restem passius davant la guerra tòxica que ininterrompudament Israel aplica als territoris ocupats. Aquest Estat utilitza bombes d'urani empobrit. I a la Franja de Gaza la mort per càncer a causa de l'urani ja és la segona causa de mort. ¿Això no és terrorisme d'Estat? O són preguntes impertinents que no convé fer-se? Hi ha una candidata d'Izquierda Unida retinguda des de fa 6 mesos a Israel sense poder sortir perquè formava part d'una campanya de solidaritat en els territoris ocupats. ¿On és doncs l'intervencionisme humanitari del nostre govern?
És de suposar que si el resultat de les eleccions els és favorable, les forces representatives de l'establishment posaran en marxa els mecanismes per enviar tropes, ja sigui en una modalitat o en una altra? Només esperen que EL NO A LA GUERRA no esclati abans del 20-D, s'escampi de nou i els arrenqui la careta... A això li diuen ara PATRIOTISME
Qui ens hauria dit que un president, el de França, amb l'etiqueta (abusiva) de "socialista" ordenaria bombardejos i intervencions a l'Africa, i ho admetríem de forma expressa o tàcita? Si fa trenta anys, quan encara teníem memòria dels moviments d'alliberament (descolonització) això s'hagués produït, sortiríem al carrer espontàniament i incrèdula... Eren altres temps.... 
Qui ens hauria dit que  aquest mateix president ("socialista"?), amb el recolzament també d'una fracció de la sedicent "esquerra" decidiria assumir les propostes dels partits d'extrema dreta i atacar Síria? Doncs tot això està passant.
Si mirem cap endins, i ens contemplem al mirall, el meu propi i de grup, també ens caldria entonar el mea culpa. Sí, perquè també he/hem  participat i he/hem estat còmplices de la ideologia de l'"imperialisme humanitari" per la via emotiva, per deixar-nos endur per l'streaming de la informació dirigida i orientada a endolcir les nostres consciències, per estobar les nostres resistències del "NO A LA GUERRA".
Va ser a les dependències adjuntes de la parròquia de Sant Josep, de Mataró. La Coordinadora del Maresme per la Pau i el Desarmament ja estava "amortitzada". Una mena coordinadora per la Pau s'havia trobat en la vigília de l'atac aeri contra l'ex-Iugoslàvia del "dictador" Milosevic. (Les etiquetes formen part de la guerra de la informació, perquè sinó als carnissers d'Israel, Aràbia Saudí, etc. els hauríem de posar,i, en canvi, no ho fem).
En aquella reunió, majoritàriament, malgrat que ens pesés, es va donar recolzament a l'atac. I acceptàvem que ho fessin els americans perquè els països europeus estaven dividits i no es posaven d'acord. Era comuna aquella afirmació: "Europa, gegant econòmic i nan polític i militar". Els assistents representaven tot el ventall ideològic, fins i tot de la ideologia que avui podríem anomenar "antisistema". L'argument més poderós citat per una persona a la que respectava i respecto molt va ser el següent: "A la República Espanyola la van deixar sola amb l'argument de la no intervenció. Ara estem en la mateixa situació. Ens ha passat amb Bòsnia. I ara també amb Kosovo. La ciutadania europea no ho pot consentir".... Més o menys literalment, aquest era l'eix del discurs.
Més endavant el representant d'ICV al Parlament Europeu, Raül Romeva va votar a favor del reconeixement de Kosovo, com a nou Estat, malgrat que l'exèrcit "d'alliberament" era un exèrcit mafiós, subvencionat per les trames delictives dels Balcans i d'Itàlia, com ja s'ha acreditat abastament. La ministra Chacón i l'Estat espanyol va votar en contra. I "el nostre especialista", Romeva, també per interessos ideològics personals, ho va fer en sentit contrari. Tant la Chacón com en Romeva ho van fer per consum intern (País Basc i Catalunya), però no per motius pacifistes. Llavors no coneixíem les frivolitats de les que era capaç el venedor "de somriures" que és en Romeva.
Aleshores, val a dir també, que estaven commocionats per les matances de Bòsnia, majoritàriament de població musulmana. També estaven impactats per l'apassionament del recent traspassat José María Mendiluce, ex responsable del Comissariat per a Refugiats de l'ON/U per a l'antiga Iugoslàvia. La seva eloqüència va vèncer la del professor Carles Taibo, que denunciava la manipulació de la que erem objectes per part de l'epicentre de l'Imperi, un cop finiquitat l'antic poder de l'antiga URSS.
D'això ja en vaig parlar en l'article següent:
El pacifisme europeu necessita una operació de cataractes


SNOWDEN
Tot just després dels atemptats terroristes de París, veus vinculats als serveis d'espionatge nordamericà assenyalen ara (quina barra, quin cinisme!!!) a Snowden com a culpable, perquè la seva denúncia no ha permès continuar amb les pràctiques que suposadament "permetien detectar els terroristes". El raonament dels aparells aquests, com la CIA i d'altres, és diabòlic i pervers. Segons ells lluitar per una democràcia de més qualitat promociona el terrorisme. Ni la Inquisició Espanyola ho hagués fet més cruel.
Els ideòlegs de l'imperi han proclamat que calia imposar "la democràcia "per combatre "el terrorisme". De fet, han invertit el problema perquè els convenia. ¿No hauria estat necessari enfrontar les causes profundes, especialment Israel, que provoca tots els conflictes regionals?

L'EPICENTRE D'ORIENT MITJÀ
Segons diversos i variats especialistes, dos són els elements que han permès l'aparició d'aquesta nova versió de guerra, i que anomenem terrorisme. A banda, és clar, de la subvenció nordamericana i de les monarquies del Golf (del petroli).
El primer és la impunitat amb la que actua l'Estat d'Israel
Parla Jean Bricmont: "No diria que això genera tots els altres conflictes, però juga un paper immens en molts altres conflictes. Els occidentals no comprenen que la naturalesa del conflicte israelià-palestí va molt més enllà de les fronteres d'israel o de Palestina. Per una raó molt simple: el que els europeus han fet, és fer pagar als àrabs pels crims comesos pels europeus contra els jueus. Les coses es poden resumir dient que no van crear un Estat jueu a Europa, per compensar les desgràcies sofertes pels jueus en Europa, no tan sols perquè els sionistes volien un Estat a Palestina, sinó perquè Palestina estava poblada pels àrabs, considerats en aquell temps com a mancats de valor.  Des d'aleshores no s'ha reconegut mai l'arrel del conflicte; s'han sumat altres conflictes al conflicte inicial; s'han ocupat territoris, etc... De fet, les coses s'han agreujat i existeix una ceguesa dels occidentals sobre les arrels i la profunditat del conflicte. No hi ha cap nen que creixi a Rabat, fins i tot si es troben lluny de Palestina, que no sàpiga que si Israel fou creat en el lloc on es troba és perquè els europeus ho han fet, jueus i no jueus, que es creien més civilitzats que els àrabs com ell, i això és difícilment tolerable. És una dimensió del conflicte que és molt més profunda que el que es compren generalment a Occident"

DRONES ASSASSINS. EL TERRORISME "CRISTIÀ" VERSUS TERRORISME GIHADISTA
Especialistes militars admeten que l'"eficàcia" (punteria) dels projectils dels avions no tripulats (drons) no ultrapassa el 2%. És a dir, el 98-99% restant són "víctimes colaterals". Els drons és l'altre factor que dóna legitimitat a aquesta nova guerra, al terrorisme "no cristià". Ni Bush s'hagués atrevit a una cosa similar. No hagués pogut "vendre" aquesta versió de terrorisme d'estat a causa de l' antipatia que provocava. Però del "gentleman" Obama sí que ho hem acceptat. Fins i tot, va ser guardonat amb el Premi Nòbel abans de cometre les seves malvestats. La seva oratòria ha pogut perfumar milers de morts comeses a distància

Parla Josep Fontana: "El cas és, a més, que el terrorisme cristià segueix actualment amb plena força. Els atacs amb “drones”, per exemple, es fan amb ple coneixement que les morts “colaterals” seran moltes més que les dels objectius que s’anaven a cercar. No es tracta solament de fets puntuals que han estat denunciats ocasionalment, com el d’exterminar una família en plena celebració d’unes noces, en haver-la confós amb un grup d’islamistes, sinó que les informacions globals reunides sobre diverses campanyes a Afganistan, Somàlia i Iemen mostren que el 90 per cent de les persones mortes no eren els “objectius” que s’havien anat a cercar.
Fa pocs dies quatre operadors de drones de les Forces aèries dels Estats Units, amb molts anys d’experiència en aquesta ocupació, publicaven als diaris una carta denunciant que el programa de morts seleccionades “és una de les forces més devastadores en la creació de terrorisme i desestabilització arreu del món”. Explicaven, a més, la seva terrible experiència personal que els va dur “al convenciment que el civils innocents que estàvem matant només servien per alimentar l’odi que inspira el terrorisme”.




REFLEXIONS SOBRE LES IMMOLACIONS
Parla John GrayFilòsof i politòleg britànic.. Carles Capdevila: "Entendre el món". Ed. Arcàdia, 2015: 
"Molts dels primers suïcides lligats a bombes al Líban, als anys vuitanta, eren laics. Alguns eren cristians. Alguns, membres del Partit Comunista. O els Tigres per a l'Alliberament de Tamil Eelam, a Sri Lanka. Eren leninistes i no creien en la vida després de la mort. Ells van inventar el cinturó bomba. Aleshores no era religiós, ho és ara. Una característica única dels humans és que maten altres humans i, voluntàriament, accepten la seva pròpia mort amb l'objectiu de donar un significat a les seves vides. Això és únic. Cap altre animal mata per això. Maten per protegir les cries, per protegir el territori, per trobar menjar... En aquest sentit, els humans són pitjors que els altres animals. Saben que moriran i necessiten respostes. Els humans senten la pèrdua de significat molt més que la pèrdua de la vida. Això és molt important. Per això se suïcida, la gent."




dissabte, 12 de desembre del 2015

ESCLAVISME A MATARÓ: DELS NEGRERS A LA MÀFIA XINESA, 33 ANYS DESPRÉS

L'octubre del 1982, el jutge Rafael Gimeno interrogava 2000 treballadors del camp del Maresme. Havia obert el procés "contra l'esclavisme i els negrers", després de denúncies sindicals i d'altres agents socials, contra diversos empresaris agrícoles que tenien contractats il·legalment prop de 4000 "negres" en la comarca del Maresme. La situació d'"il·legalitat i opressió laboral" en la que vivien  va ser el detonant. 

JUTGE GIMENO.  L'ESCLAVISME DELS NEGRERS


El jutge Gimeno va recórrer els camps del Maresme abans de decidir les accions legals. I ho va fer en comprovar empíricament situacions esgarrifoses, com ara que alguns empresaris descomptaven als treballadors dues mil pessetes diàries en concepte de menjar, malgrat que els alimentaven només amb arròs "perquè la carn els feia mal". El jutge també va afirmar que, en el seu recorregut pels camps de la comarca va verificar que els treballadors negres acostumaven a rebre sous de 125 pessetes per hora i, en alguns casos, de 100 pessetes per hora. La majoria d'aquests treballadors il·legals provenien de Gàmbia, Senegal, Nigèria i Camerún. Es respirava en l'ambient una certa condemna social davant aquesta manca de drets humans laborals.

En aquella època, el principal sindicat, Comissions Obreres -encapçalada pel meu amic i company, Jaume Puig-, va aconseguir la col·laboració de la Unió de Pagesos -liderada també per un històric progressista, Pep Riera-, i, amb el temps, van desactivar en gran part aquesta xacra. No va ser fàcil, però van demostrar que les organitzacions sindicals progressistes, d'una banda i una altra van ser útils socialment.
Ha plogut molt d'aquella època d'entusiasme de la Transició. Per contra el juny del 2009, essent titular de la Conselleria d'Interior Joan Saura, d'ICV  (el tant menyspreat  i ridiculitzat per les elits, i al qui van fer el llit descaradament els sindicats corporatius dels Mossos així com la casta de Convergència dins l'aparell de l'Administració), centenars de Mossos d'Esquadra van practicar una gran redada contra els tallers clandestins xinesos, L'anomenada Operació Wei
De seguida l'alcalde de Mataró va queixar-se, en sentir-se "traït" perquè no havia estat avisat. Com aleshores el conseller Saura era la peça "més fàcil del tripartit", tot s'hi valia. I la pregunta que molta gent del meu sindicat ens féiem era la següent: ¿Per què serà que no ha estat avisat? I molt ens temíem  i ens imaginàvem que, probablement, hi havia cert clientelisme polític que feia que es mirés cap a una altra banda davant aquest nou esclavisme laboral: en plena reconversió/extinció del tèxtil a Mataró, Suposadament i probablement, podria passar que alguns empresaris s'haguessin convertit en subcontractats per, al seu torn, utilitzar mà d'obra esclava per a les grans cadenes... No era tant deslleialtat institucional, sinó desconfiança en certa complicitat entre determinats empresaris prop d'algunes instàncies del poder local que miraven cap a una altra banda. No hi va haver la col·laboració que es va donar a l'any 1982 entre les organitzacions patronals i dels treballadors. També l'opacitat de les migracions xineses no han ajudat. Els responsables de CC.OO, tant a nivell local, com de la Federació de Catalunya de FITEQA i de l'Estat es van trobar amb representants de la patronal del tèxtil ASEGEMA: van proposar que es procedís la traçabilitat dels productes confegits, i d'aquesta manera assenyalar als culpables d'aquestes pràctiques. Però no va haver manera. Això confirmava les sospites de certa complaença per part de determinats àmbits econòmics i polítics.
Ahir ens hem assabentat que les condemnes han estat mínimes, i només per a 3 "encarregats", i, de moment, cap per als beneficiaris: ni tan sols multes per a les multinacionals catalanes, espanyoles, etc... "Ja se sap com són els xinesos", pensem. "són tan animals treballant, que per a ells és normal" "Quin mal hi ha que ens aprofitem d'aquesta condició?"
En definitiva, és el relativisme cultural elevat al cinisme més pur.
Amb aquestes pràctiques també als treballadors "nadius" també se'ls pot exprémer més, per si no hi havia prou amb les reformes laborals del PSOE i del PP que han trencat l'equilibri anterior entre les contraparts.


QUINA REFLEXIÓ EXTREURE DE L'EUROPA XENÒFOBA?

D'entrada que al sector tèxtil no li cal anar a muntar fàbriques al Tercer Món, amb mà obra molt més barata. Es pot fer des d'aquí mateix. Això ja ens ho diu SASKIA SASSEN a "la Ciutat global". La Sassen vincula estretament la globalització amb les dinàmiques urbanes, i també amb el fenomen migratori. Al 2013 va editar "Inmigrantes y ciudadanos. De las migraciones masivas a la Europa fortaleza". Madrid Siglo XXI, 
Segons Sassen, a "La Ciutat Global", cal entendre la mundialització econòmica també en les seves múltiples localitzacions (de les ciutats), i no només des del punt de vista macroeconòmic.  Aquestes ciutats estan experimentant un augment de llocs de treball escassament remunerats que no encaixen en les idees predominants sobre la mundialització. Aquesta situació contribueix a la seva invisibilitat i a la desvalorització d'aquests tipus de treballadors i tradicions laborals i a la "legitimitat" d'aquesta desvalorització:
«Las mujeres y los inmigrantes» acaban substituyendo la categoría fordista o la de salario familiar de «mujeres y niños». Una de las localizaciones de la dinámica de la mundialización es el proceso de reestructuración económica en las ciudades globales". 
El treball de la Sassen, per tant, proporciona més d'una llum sobre un fenomen que concita, sovint, els instints més primaris i sobre el que s'articulen els discursos de l'odi i l'irracionalisme. Sassen descriu com l'economia urbana ha passat de valorar les persones com a consumidores a tractar d'expulsar-les del sistema perquè sobren. En el seu proper llibre ho desenvolupa: "Expulsiones. Brutalidad y complejidad en la economía global" (Katz Editores): "La austeridad es el equivalente económico de la limpieza étnica", diu. Però, malgrat la complexitat de la situació que estem vivint, la Sassen es mostra optimista: "Tenemos que reinventar estructuras económicas para que todo vuelva a funcionar".


Diu la premsa que "part de les peces que fins al 2009 ocupaven els aparadors de les grans cadenes de distribució de moda espanyola es van confeccionar en tallers clandestins de la màfia xinesa a l'àrea de Barcelona. Ho confirma el sumari judicial de l'operació Wei, al qual ha tingut accés EL PAÍS, que detalla una complexa cadena de subcontractes. La seva última baula (els tallers il·legals) va sotmetre, almenys fins al 2009, centenars de treballadors a condicions properes a l'esclavitud. Les multinacionals feien els encàrrecs a proveïdors nacionals i els intermediaris, al final, desviaven producció als tallers clandestins.
Peces de roba d’Inditex o El Corte Inglés van acabar en tallers clandestins perquè els proveïdors van subcontractar 
El 16 de juny del 2009, els Mossos d'Esquadra van escorcollar 72 locals de confecció de roba regentats per xinesos a Mataró, bastió tradicional de la indústria tèxtil catalana. A més de les màquines de cosir i les peces, els agents van trobar "un elevat nombre d'etiquetes identificatives" de grans marques. No es tractava, com en altres batudes, de simples falsificacions. Els codis de barres van permetre seguir el rastre de les comandes fins al client final: "Grups comercials dedicats a l'activitat tèxtil, de notòria rellevància en mercats nacionals i internacionals", subratllen els informes policials del sumari del cas Wei, sobre el qual es va dictar sentència la setmana passada. Els amos de tres tallers xinesos han estat condemnats a tres anys i mig de presó per explotació laboral.


Els Mossos van trobar més de 400 persones a les petites factories clandestines. Segons relata la documentació judicial, allà treballaven: de dilluns a diumenge, sense festius i durant 15 hores; en èpoques de més feina, cosien fins a les tres del matí, dormien quatre hores i tornaven a la màquina. Allà dormien (en soterranis) i menjaven: en general, espaguetis i arròs, però en poca quantitat per por que "no treballessin gaire si estaven plens". No hi havia finestres ni higiene. Si volien sortir, havien de demanar abans permís al cap. Per tot això guanyaven uns 25 euros al dia.

363 marques relacionades
En aquestes condicions es van cosir a Mataró peces de roba per a un total de 363 marques i majoristes, apunta el sumari, entre les quals hi ha firmes que estan entre el top de la moda mundial com Desigual, Punto Roma i Cortefiel. Els investigadors destaquen l'"elevada presència d'etiquetes" als tallers de marques d'El Corte Inglés –Easy Wear, Fórmula Joven o Hipercor– i d'Inditex, com Zara, Stradivarius, Bershka, Lefties, o Pull&Bear.


MÉS INFORMACIÓ
Càstig mínim a la màfia xinesa dels tallers tèxtils de Mataró
Però ni El Corte Inglés ni Inditex (ni la resta de grans grups) contractaven directament els tallers clandestins. Així ho van fer constar a les cartes que van enviar als investigadors. Cortefiel (per citar un cas) va precisar que les empreses a les quals encarregava els lots trobats als tallers "estan sotmeses a avaluació social" i tenien signada "la seva adhesió al nostre codi de conducta".

Si les marques no en sabien res, com funcionava la maquinària? Els investigadors van aconseguir descriure amb precisió un sistema de producció piramidal, "en cascada", que al seu judici va provocar l'explotació de gairebé mig miler de treballadors xinesos a Catalunya, la majoria dels quals estaven en situació irregular.

Cascada de subcontractes
Les grans cadenes, segons relata el sumari, subcontracten línies de producció "per flexibilitzar la seva producció i adaptar-la als canvis de la demanda". El seu proveïdor és sempre una empresa espanyola, amb tots els papers en regla. Passa que les grans firmes feien "peticions molt freqüents" i exigeixen "terminis curts de lliurament". De vegades el proveïdor de tota la vida necessitava mà d'obra extra. Aquí entrava el tercer graó: el negoci xinès d'intermediaris de la confecció. Un exemple investigat pels Mossos: Intexetis, un dels proveïdors d'El Corte Inglés i Inditex, va afirmar que va contractar una altra empresa (Josmigmar) i que ella, al seu torn, va cedir "sense autorització" entre "500 i 800 unitats" a una firma xinesa: Jiaem Wang.

Un intermediari xinès repartia el joc entre els tallers i era “el gran beneficiat per l’abaratiment dels costos”
El proveïdor català contacta, en general, amb un intermediari xinès que ofereix una "aparença de legalitat" (disposa de llicència, paga impost d'activitats econòmiques). Aquest intermediari reparteix el joc entre els tallers i és "el gran beneficiat per l'abaratiment dels costos". Els Mossos van constatar una intensa connexió entre els tallers –inclòs el transport de materials tèxtils d'uns a d'altres– i van concloure que funcionen com "un complex aparell productiu". Tots estaven, a més, en polígons industrials de la mateixa ciutat (Mataró), cosa que facilitava els desplaçaments.

La "clandestinitat" dels tallers quedava "parcialment amagada" darrere de les empreses intermediàries, a les quals, al seu torn, acudeixen les grans marques. 

OPERACIÓ WEI
http://cat.elpais.com/cat/2015/12/11/economia/1449866439_022916.html

divendres, 4 de desembre del 2015

DAVID I GOLIAT

Suposo que em passa com a molta gent: sento fàstic, ràbia, cansament, ridícul.... I ara sento tristesa. Tristesa perquè el meu pare, cordovès fins al final, em repetia sempre: "Los catalanes son gente seria". M'ho he hagut de repetir manta vegades quan m'he sentit "traït" per molts dels que jo considerava companys d'aspiracions i lluites, doncs han preferit la "família" a la "classe".
Primer regalen un bonus a les CUP per tal d'enfosquir l'avenç de les esquerres mestisses que aposten per la confluència i l'acumulació de forces recuperant la reivindicació d'un referéndum pactat amb el govern central, "el dret a decidir"
Els ha sortit bé després de l'ensurt que van patir amb  BARCELONA EN COMÚ. I ara la burgesia catalana, la part més esbojarrada, postmoderna i desinhibida, tan cínica o més que l'altra, comença a demonitzar les CUP, perquè no fa de criada i no obeeix les seves ordres, de moment, només de moment...
En Romeva, fora d'hores es dedica a la literatura infantil a Sant Cugat, però amb la seva frivolitat i cinisme que molta gent està descobrint sota la seva imponent planta, ha volgut traslladar aquest gènere literari a la política. Amb un paternalisme ridícul i la seva "revolució dels somriures".
Quan la gent s'hi juga el pa de debò no pot menystenir els adversaris, ja siguin neofranquistes postmoderns neoliberals, o ja sigui recentralitzadors conservadors simplement.
La lògica del fantasiós "procés"era la següent: país desconnectat, independent, i ser un PAÍS NORMAL, on haguessin  les esquerres i les dretes corresponents ¿oi?. Això deia l'altre ex-dirigent d'ERC, que semblava que tenia una certa sensibilitat social, en Carod Rovira, un altre "xarnego" que es va posar al capdavant d'un partit independentista.
Ara les CUP també han volgut pressumir de "xarnegos" per convèncer a la gent de la reserva metropolitana perquè es passés a l'independentisme irredent i guanyar la majoria social del país. No ha pogut ser...  Però una flor no fa estiu. Tant se val si els dirigents més mediàtics també tenen orígens familiars propers fora de Catalunya, o són fills d'immigrants d'arreu de la Península Ibèrica. El seu discurs és etnicista, tant o més que les paraules que va pronunciar PAU ESGLÉSIES EL JOVE durant les eleccions autonòmiques (suposadament "plebiscitàries").
La carta de David Fernández, persona a la que se suposa un bagatge ben llunyà de la frivolitat, ha caigut, al meu entendre, en l'infantilisme més pregon. No li ha calgut anar molt lluny per fer les seves piruetes laberíntiques: simplement ha copiat el model de l'acció política abertzale en una societat encara més mestissa i siamesa que la basca: cedir una part dels vots als representants de la burgesia més cínica (CDC) per solventar la investidura d'Artur Mas, el més neoliberal dels presidents que hem tingut a Catalunya. Això ho van fer els independentistes bascos respecte al conservador Partit Nacionalista Basc, en un context de lluita armada. Ben diferent, és clar.
A la CUP l'han volgut investir com la formació més "honesta" i "conseqüent", i és admirada per això. Dins el context català no m'extranya. Però la tàctica del "xiclet" (en argot ciclista) que està fent li està fent molt de mal. 
Artur Mas de "Polònia"
Perquè, malgrat les discrepàncies, les esquerres mestisses necessiten les CUP igual que la suposada formació independentista necessita la formació mestissa d'esquerres per intentar frenar el procés de desigualtat que també s'està produint a Catalunya i a Espanya.
El llinxament de les CUP per part dels poders fàctics de la burgesia a Catalunya em produeix tristesa. Però més tristesa m'ha produït la carta de "Boabdil" Fernández, lliurant les claus de la ciutat de Granada (és una metàfora). Al rei Boabdil de Granada  ja li van dir: "Plora com una dona el que no vas saber defensar com un home". (és terminlogia masclista de l'època)
I això és el que em temo que està passant amb el procés i el vot "suspense" -negatiu o afirmatiu- d'en Mas. Si les CUP finalment voten a en Mas no serà perquè en les negociacions s'han produït avenços  per impulsar un pla de rescat social, sinó per "acolloniment", per pressió de GOLIAT. La fona de David (els 10 representants) no han pogut contra el gegant mediàtic, tribal, etc., que representa el cinisme d'ERC (que està desitjant que un pusilànime com en Jonqueras) no hagi de donar la cara i un frívol com en Romeva no s'hgi d'embrutar les mans.... quan són ben conegudes les ganes que li tenen al trilero d'Artur Mas, i la seva poca sensibilitat social.
Visto lo visto, jo hagués preferit que la CUP investís d'entrada a en Mas, ja que són de la mateixa tribu ètnica, i després negociar el "rescat social", i deixar-nos de teatre
Però el més trist de tot plegat per a un suposat independentisme d'esquerres (que per a mi és un oxímoron bastant flagrant si ho traduïm a sociologia i classes socials), és que veig que les CUP renuncien a exercir algun dia una hegemonia en el pla de la igualtat i manifesten clarament la seva subalternitat ideològica. Tant de titanisme verbal pseudoradical per arribar a aquest punt !!!
En Tardà declarava que no podíem despenjar la burgesia que representa CDC del procés si no s'investia a en Mas. Això quadra amb el diletantisme d'ERC, ja des de l'època de l'Heribert Barrera. I és aquest el nucli de la qüestió. Sense burgesia no hi ha avenços, necessitem sempre la supervisió i la seva hegemonia. 
La tristesa hauria de ser per a les CUP. Com la manifestació del regidor Cuéllar -CUP- de Mataró. La conclusió és lògica: en un suposat país independent, les esquerres, realment alternatives, han de ser sempre o bé "còmodament verges, pures i castes", o bé  subalternes a l'hegemonia de la burgesia, per molt disfressada que es vengui de sobiranisme, i ara descorbatada. Recordo l'anunci: "Anem lents perquè anem lluny". Doncs tot pinta que acabarà com aquella seqüència còmica del film EL MAGO DE OZ, i l'expressió del criat negre  parsimoniós "Ahorita vengo mi amo".... Anava tan lent, tan lent, però al final hi arribava, per molt que el refresc s'hagués fet malbé. Lent, però obedient. Mentrestant, el govern en funcions va gestionant qüestions no menors fent honor al seu color CDC-ERC: dreta, dreta, dreta......

Vale.