dimarts, 31 de maig del 2016

´HA DE SER VENEÇUELA EL PROSTÍBUL DE RIVERA I RAJOY, O DEL PSOE?

Fa un any que en aquest bloc recordava la figura de Hugo Chávez, per contraposar mínimament les mentides del establishment. Fa vergonya constatar l'aliança de Felipe González, José Luis Cebrián (El País) i tota la caverna mediática. El candidat Rivera i d'altres com ell están utilitzant aquest país com un autèntic prostíbul on "desfogar-se" i desqualificafr el seu contricant més perillós, "UNIDOS-PODEMOS", per vergonya de tots nosaltres.
24.6.2015 HUGO CHÁVEZ I LA DEMAGÒGIA POPULISTA DE FELIPE GONZÁLEZ

Fa pocs dies, la vicepresidenta del PP, Soraya Sáenz de Santamaría "denunciava" els nivells de violencia existent a Veneçuela. Oblidava aquesta demagoga advocada de l'Estat, que aquests nivells de violència ja existien abans de l'arribada dels "bolivarians". Fins i tot es deia que era més segura l'Ex-Iugoslàvia durant la seva guerra que la pròpia Veneçuela. Per no parlar dels nivells de corrupció. Les agències de notícies que forneixen els nostres mitjans de comunicació, la gran majoria dels quals són conservadors, ens parlen de desabastiment, tot oblidant que els empresaris i les multinacionals dels EUA están aplicant a Veneçuela la mateixa estratègia de la tensió que van utilitzar a Xile durant el govern d'Allende.

La incombustible Lidia Falcón ha escrit un escrit memorable, que crec que val la pena reproduir
VENEZUELA, HERIDA I HUMILLADA

"Entre las desgracias que dejó el imperio español en los países latinoamericanos la peor fue entregarlos a las fauces del estadounidense.
Cuando fui por primera vez a Venezuela en 1977, ese hermoso país era el patio trasero de Estados Unidos. Tenía la fortuna de poseer un tesoro en petróleo, la quinta reserva mundial, y ese es el único objetivo del Departamento de Estado de EEUU.
Venezuela, que disfrutaba de la renta petrolera más alta de Latinoamérica y que aquel año solo tenía 12 millones de habitantes, mantenía al 70% de sus habitantes en la pobreza. Unas escuálida clase media y pequeña burguesía, reaccionarias, ignorantes y bobaliconamente admiradoras del imperio del norte, que se beneficiaban de las migajas que dejaban en el país las grandes petroleras, estaban egoístamente contentas con poder comprarse enormes carros norteamericanos que consumían petróleo como si fuese aire, enormes frigoríficos y enormes chalets en las urbanizaciones que rodeaban Caracas. Enviaban a sus hijos a estudiar a Estados Unidos, se operaban allí de cualquier enfermedad y se cambiaban la cara periódicamente, deslumbradas por la técnica, el avance y la riqueza de su imperio.  Y votaban alternativamente a uno de los dos grandes partidos que se repartían el exiguo poder que les dejaba el Departamento de Estado de EEUU: Copei y Adeco.
Mientras, los trabajadores vivían en la pobreza, en la miseria y en la extrema miseria. Alrededor de Caracas, trepando en los cerros del Monte Ávila, se hacinaban inmundas chabolas que llamaban ranchitos, sin agua ni letrinas, que enchufaban la corriente directamente de los postes de alta tensión de la carretera. En los “ranchitos de cartón” que cantaba Soledad Bravo, con techos de palmas, anidaban insectos que transmitían el mal de Chagas, no tenían más equipamiento que unos chinchorros para dormir y un hornillo de queroseno. Los niños estaban descalzos y desnudos, con los vientres abultados, y tenía uno de los índices más altos de mortalidad infantil de Latinoamérica.
La primera causa de mortalidad femenina era el parto en el campo y el aborto provocado en las ciudades. Enormes extensiones en poblaciones rurales y pequeñas ciudades no tenían médicos ni ambulatorios, la mitad de la población era analfabeta, mientras las antenas de televisión eran un bosque en los tejados de los ranchitos. El alcoholismo y el juego sustituían en los hombres a la escuela, la cultura y el deporte.
Una izquierda esforzada y valiente, sistemáticamente perseguida por los gobiernos de turno que detenía a sus militantes, los torturaba, los encarcelaba en infames prisiones y los hacía desaparecer cuando convenía, denunciaba continuamente este horrible reparto de la riqueza e intentaba revertirlo con programas de mínima justicia social. Una parte de ella, el Partido Comunista entre otros, mantenía una actividad legal y se presentaba a elecciones  que era imposible que ganara según la ley electoral y los recursos de que disponía. Otro sector, desesperado e impotente ante aquella situación, decidió embarcarse en la guerrilla. Durante veinte años penó en las peores condiciones, sin gente, sin recursos, sin armas, en la selva, intentando enrolar en la revolución a campesinos que no sabían más que sobrevivir.
Cuando yo llegué, Venezuela sufría uno de los peores gobiernos que ha padecido, el de Carlos Andrés Pérez. Ministro del Interior con el dictador Pérez Jiménez, había perseguido a los guerrilleros como a alimañas, los había hecho detener, torturar y desaparecer, sistemáticamente. Concluida la dictadura se había adscrito a los adecos, que fingían ser socialdemócratas, y habían firmado el Pacto de Punto fijo con los de Copei, democristianos, para evitar que en ningún caso el Partido Comunista llegase al poder, y así se distribuían los gobiernos, alternativamente. Carlos Andrés Pérez persiguió a comunistas y guerrilleros con ferocidad. Se les asesinó en las calles y en las comisarías, y nunca se encontraron los cadáveres ni se celebraron juicios contra los responsables. En miles se calculan las víctimas, más que bajo la dictadura de Pérez Jiménez.
Eran los tiempos en que los presidentes de Estados Unidos, y los de España, estaban tan contentos con los mandatarios venezolanos. Las relaciones políticas y económicas no podían ser mejores. Las visitas de unos y otros se menudeaban para felicitarse mutuamente. Felipe González tenía como mentor a Carlos Andrés Pérez, de quien aprendió a organizar los GAL. Y Nixon consideraba su amigo al presidente venezolano.
No era para menos. Las grandes compañías petroleras estadounidenses disponían del oro negro venezolano a su antojo. La ficción de que se nacionalizó –se hizo cuando yo estaba allí-, de la que tanto presumía Pérez, no significó beneficio alguno para la población trabajadora. El petróleo bajo la tierra no tiene utilidad alguna, como lo demuestran los millones de años que tardamos en saber cómo utilizarlo. El petróleo ha de extraerse, refinarse y transportarse, y todos esos procesos de producción los llevaban a cabo Caribbean Petroleum, British Controlled Oilfields, Colon Development Co., Venezuelan Oil Concesions, Standard Oil (Creole) y  Gulf Oil Comporation (Mene Grande) Era cuando el bolívar se cambiaba a 6 dólares por unidad.
Mientras tanto, los trabajadores que entregaban su plus valía a los consorcios internacionales, vivían y morían en los ranchitos. Las mujeres también, presas de una política natalicia prehistórica, con diez y quince y veinte, y hasta treinta hijos por mujer adulta.
El pueblo estaba hambriento y desorientado, pero no muerto. Se producían huelgas y rebeliones periódicas, que eran reprimidas salvajemente por las fuerzas del orden, pero que seguían incubando la rabia y el deseo de justicia.
Carlos Andrés Pérez, que en 1988 había ganado las elecciones por el 52’9 % de los votos, prometiendo justicia social y reparto de la riqueza, se entregó sin condiciones a los propósitos del Fondo Monetario Internacional, al que se le llamó “Paquete Económico”, concebido para mantener la economía del país dentro del modelo neoliberal. La liberación de precios y la eliminación del control de cambio generó inmediatamente más hambre y desempleo.
Entre otras medidas liberales, el gobierno decretó la liberación de los precios de todos los productos a excepción de 18 renglones de la cesta básica. Incrementó las tarifas de servicios públicos como teléfono, agua potable, electricidad y gas doméstico y de los precios de productos derivados del petróleo, con un primer aumento promedio del 100% en el precio de la gasolina y las tarifas del transporte público en un 30%.
Y el pueblo salió a la calle a protestar. El Caracazo o Sacudón comenzó el 27 de febrero y terminó el 8 de marzo de 1989 en la ciudad de Caracas. La masacre ocurrió el día 28 de febrero cuando fuerzas de seguridad de la Policía Metropolitana, Fuerzas Armadas del Ejército y de la Guardia Nacional salieron a las calles a controlar la situación. Aunque las cifras oficiales reportan 276 muertos y numerosos heridos, algunos reportes extraoficiales hablan de más de 300 personas fallecidas y 2.000 desaparecidas. Otros informadores me han dicho que serían más de 2.000 los muertos e incontables los desaparecidos.
Entre el 27 de febrero y el 6 de marzo de 1989, el ejecutivo envió 4.000  tanquetas para acabar con la rebelión. El Ejército y la policía usaron unos 4 millones de balas para reprimir al pueblo. En el Cementerio General del Sur, al oeste de Caracas, hay un sector conocido como “La Peste”, porque durante “El Caracazo” allí eran llevados y amontonados por días los cuerpos de los civiles asesinados en los barrios. Luego eran enterrados en fosas comunes. En “La Peste” recientemente las autoridades encontraron una fosa común con 70 cuerpos no identificados. No estaban incluidos en la lista oficial del Gobierno de Carlos Andrés Pérez.
Mientras tanto, los dirigentes políticos, Pérez, Herrera Campins, Caldera, Lusinchi, estaba inmersos en la más descarada corrupción. Los capitales salían del país sin control alguno, ninguna obra se realizaba sin pagar la coima correspondiente a los gobiernos, a las alcaldías, a los diputados, a los senadores. Tal era la evidencia de comisiones y prevaricaciones que  al final Carlos Andrés Pérez fue procesado y encarcelado.
Mientras tanto, al contrario que en otros países latinoamericanos, el ejército venezolano al que se utilizaba por el poder civil para reprimir al pueblo, no era elitista. Estaba compuesto mayoritariamente por clases trabajadoras y se sentía cada vez más incómodo por su papel genocida. De ahí surge el comandante  Hugo Chávez Frías y sus camaradas de promoción,  que provenían de clases trabajadoras pobres. Y por ello su intento de golpe de Estado en 1992.
Nada de todo esto se lo cuentan a los lectores los caritativos defensores de derechos humanos, Felipe González, Alberto Rivera, y sus medios de comunicación, que trabajan para que el régimen político y económico de Pérez y sus secuaces se implante otra vez en Venezuela.
En un mínimo resumen, de estos acontecimientos arranca  el gobierno bolivariano Pero esa es otra historia que merece otro artículo".

dilluns, 30 de maig del 2016

EL PECAT DELS COMUNISTES I L'HERÈNCIA DE MARX (1)

Ja ho ha dit aquest periodista corrossiu i impertinent, Gregorio Morán, articulista de La Vanguardia, quan no li censuren, i també a d'altres publicacions obertament roges. L'autor de SABATINAS INTEMPESTIVAS ha proclamat que aquesta será la campanya electoral més bruta de les que es recorden. El PSOE està, o pot estar a punt de perdre el xiringuito comfortable de semblar una cosa, quan en realitat li sobren les dues sigles del mig.
Mentre aquests PSOECIALISTES alimenten la teoría de la "pinça", els cadells neoconservadors més agressius, el partit de CIUDADANOS, ja dispara amb bala, conjuntment amb el partit "NODRIZA": que vénen els comunistes. Després hi ha les versions més escadusseres: "chavistas", "bolivarianos".  Com deia la meva àvia: "comida pa' los puercos, que se lo comen tó"
Hi ha una idea que tinc al cap i de la que no me'n penediré mai: Els comunistes o els qui han fet o desfet en nom d'aquest suposat ideari, han comès moltíssims errors, matances, etc.... Però mai, ni de bon tros, com els que han arribat a cometre aquells que s'han omplert la boca en el nom de la llibertat de mercat, en nom de l'economia de mercat, o per defensar el capitalisme. La comptabilitat del sofriment d'un i altre costat de la trinxera es decanta clarament cap a una banda. Fa de mal dir exposar-ho en aquests termes. Però és així.
Els comunistes, sí, han estat la millor gent de la meva generació. Peti qui peti. Punt. Menys martingales. "Con todo su pelo y con toda su lana. Y a quien no le guste que se arrasque". Només heu de mirar les actes i els processos del TOP: més del 80% per cent dels processats pel Tribunal d'Ordre Públic durant el franquisme corresponien a comunistes i a gent de Comissions Obreres. I així ho mostra un llibre on participa l'ex-dirigent de CC.OO, i ara instal·lat en una de les fundacions del PSOE, Nicolás Sartorius.
Però no m'inquieta gaire el que diguin els "comercials" grollers dels circs mediàtics i "voceros" partidistes de la dreta i del mig-centre felipista. En certa manera, forma part del guió de la desinformació de les campanyes electorals
El que sí em va disgustar i molt va ser la ideología d'aquesta mena d'establishment de l'independentisme institucional de centre-centre-Esquerra que s'empara en intel·lectuals als que se suposa que haurien de tenir un cert rigor.  Ells/elles no parlen amb epítets cridaners tan grollers, sinó que utilitzen la sofisticació igualment perversa de la mixtificació "filosófica" interessada

20 abril de 2012. Ateneu Barcelonés
Taula rodona amb Ferran Sáez, escriptor i doctor en Filosofia per la UB, i Marçal Sintes, director del CCCB. Presenta: Ramon Alcoberro, professor de Filosofia de la UdG


En la presentació del llibre de Ferran Sáez, ara ja fa 4 anys, "La llibertat de cada dia", dedicat a l'economista i filòsof utilitarista John Stuart Mill (1806-1873), es proclama el millor antídot contra els  "comunistes" -sense dir-ho-, els dogmàtics, els hereus de Marx.
John Stuart Mill com el perfecte liberal. Ferran Sáez ho va resumir d'una forma ben magistral: EL LIBERALISME PRETÉN UN MÓN MILLOR, MENTRE QUE EL MARXISME PRETÉN UN MÓN PERFECTE.
Però aquesta afirmació no és gens rigurosa si ens atenem a l'obra i actitud d'un i altre. Aquests intel·lectuals han volgut fer de Marx un sparring fet a mida per glorificar les bondats del liberalisme, per bé que maquillat de radical, d'un John Stuart Mill, també fet a mida. Això sí, amb un sol defecte: era centralista !!!!!

(Continua en la segona part)
EL PECAT DELS COMUNISTES I L'HERÈNCIA DE MARX (1)
EL PECAT DELS COMUNISTES (2)... ELS NOUS FILÒSOFS CATALANS SOBIRANISTES (NEOLIBERALS)
EL PECAT DELS COMUNISTES (3). LA VISIÓ DE C.B. MACPHERSON (1911-1987) SOBRE EL LIBERALISME
EL PECAT DELS COMUNISTES (4) ÉS EL LIBERALISME COMPATIBLE AMB LA DEMOCRÀCIA?
EL PECAT DELS COMUNISTES (i 5). JOHN STUART MILL I LA IGUALTAT






dissabte, 28 de maig del 2016

CONFLICTES A L'ORIENT MITJÀ I PERSONES REFUGIADES. GHASSAM SALIBA

El proppassat 26 de maig, a LA PEIXATERIA DE MATARÓ, va tenir lloc una xerrada a càrrec de Ghassam Saliba, un dels responsables històrics del CITE, el Centre d'Informació per als Treballadors Estrangers, de Comissions Obreres. La Fundació Pau i Solidaritat, també de CC.OO., s'ha afegit a aquest acte.
Ghassam Saliba és un català d'origen libanès, i té, per tant, molta informació directa a banda de familiars i amistats.
GHASSAM SALIBA va començar situant-nos en el mapa. Orient Pròxim, la zona en qüestió, és el punt d'intersecció entre tres continents (Àfrica, Àsia i Europa). Això no és un detall menor, segons Saliba, i és per això que ho va dir en començar.
En segon lloc, aquesta regió és una zona estratégica des del punt de vista de la riqueza energética, com tots sabem. Però, va afegir Saliba, també és una zona estratégica des del punt de vista del comerç mundial, atès que hi ha tres punts bàsics per a la navegació i per a les mercaderies. L'Estret de Suez, l'Estret d'Ormuz, i l'altre que connecta el Mar Roig amb l'Oceà Índic. I, sobretot, ho va ser per Anglaterra, quan tenia la supremacía mundial, fins a la Segona Guerra Mundial.
En tercer lloc, un aspecte que sovint s'oblida, interessament o per ignorància per part dels mitjans informatius d'Occident, i europeus, en particular: EL PLURALISME DEL MÓN ÀRAB. La diversitat històrica dels seus pobles, i també de creences religioses. Malgrat el que pugui semblar, a més de l'Islam, hi ha d'altres religions i esglésies antigues cristianes. Durant molts anys han conviscut.

La primera conclusió de Ghassam Saliba ha vingut per aquest camí: L'objectiu del conflicte, per part de les potències colonialistes és acabar amb aquesta diversitat. Segons Saliba, en acabar la guerra freda i el desmembrament de la URSS, les elits mundials occidentals i els seus organismes de propaganda i d'intoxicació van brandar el seu eslogan del XOC DE CIVILITZACIONS. I això va ser una excusa per armar i vendre la imatge de que els pobles d'aquesta regió eren uns salvatgesEstats Units ha volgut jugar i adjudicar-se el paper de la liquidació de la diversitat.
L'excusa ha estat que calia protegir els cristians. Aquesta propaganda ha estat exercida i sostinguda pels governs de França, Canadà i Estats Units. El propi president Hollande (França) es va oferir a acollir cristians sirians, tot oblidant que ells sempre han viscut allí.

L'ACORD SYKES-PICOT I LA CONSTRUCCIÓ DE FRONTERES A PARTIR DEL 1916

Fa justament un segle, el 1916, es va produir el repartiment de la regió per part de les potències colonialistes europees, França i Anglaterra. Aquest acord de tiralínies posava fronterers on mai no n'hi havia hagut. Per exemple, entre Líban i Síria.
L'any 1917 se li fa una promesa al moviment sionista de crear un estat per als jueus europeus. 
L'any 1948 es produeix la DECLARACIÓ DE L'ESTAT D'ISRAEL. Aquest episodi va provocar 5 milions de refugiats que van haver de marxar. Són gent que encara conserva la clau de casa seva, com a símbol de que no obliden que els han foragitat de la seva terra.  L'èxode brutal provoca un desplaçament de població cap al Líban, a Síria, a Egipte, a Jordània (país constituït per un 50% de població palestina), i fins i tot a Xile (on hi ha una colònia important), i també a Mèxic. Al Líban arriben mig milió i a Síria 1 milió de palestins.

L'OTAN I LES DUES GUERRES DEL GOLF: MÉS REFUGIATS
La primera guerra va ser el 1991, i la segona, amb la invasió d'Iraq, el 2003. El bloqueig econòmic provocà el desplaçament de població (3 milions d'iraquians) i la mort de mig milió de nens. Tota aquesta gent busca aixopluc allí on pensa que hi ha estabilitat: a Síria, Jordània i Líban. També una part es deplaça  a Turquia.

LES REVOLTES ALS PAÏSOS ÀRABS
La suposada "primavera àrab" no es pot comparar amb la suposada "primavera" als països de l'Est. En primer lloc, perquè no està acabada aquesta transició. I tampoc se sap on va ni com pot acabar. Hi ha uns factors que la fan esclatar: crisi econòmica, privatització, corrupció, atur galopant.....
Després de l'esclat, segons Saliba, es va produir una mena de contrarevolució promoguda pels Estats Units, Europa, i Turquia.
Aquell desig i impuls per la dignitat, de llibertat, de justicia social, anhels dels joves, de clara orientació progresista, va provocar una certa reacció de risc i de perill per als Estats Units, i aquesta potència mundial va prendre l'opció de recolzament als partits islamistes per tal de desactivar l'impuls progresista. Així es poden explicar els fenòmens a Tunísia i a Egipte: l'arribada dels partits islamistes al poder amb el recolzament de Turquia i Qatar.
Des dels centres d'opinió occidentals (de les elits) es va voler vendre com que "el món àrab necesita un islam moderat" (quan això no existeix. I així es va produir a Egipte i a Tunísia una segona revolta contra els islamistes que rebien el suport per les potències abans esmentades.

L'EXEMPLE DE LÍBIA

L'OTAN va destruir Líbia. I a Síria van intentar fer el que van fer a Líbia (és a dir, la introducció de grups armats amb recolzament occidental).
En definitiva, L'OTAN amb Estats Units i França al capdavant, han avortat una revolta democràtica amb la militarització (entrada d'armes i diners). Després amb el suport explícit de Turquia, Qatar i Aràbia Saudita. I aquests grups han sembrat el terror a Síria, i a Iraq.  A Síria hi ha uns 100 grups armats.

En aquest punt a  Ghassam Saliba se li nota indignat. Saliba explica que els que han comès els atemptats a França són delinqüents comuns, i mai no havien estat creients. Eren assassins directament. I els serveis d'intel·ligència ho sabien.
Saliba considera que Europa ha comès un error immens: no han apostat per fer mediació política entre el règim i l'oposició a Siria. França, per exemple, ha estat més papista que el papa (en aquest cas Estats Units). Aquesta manca de negociació i de mediació ha comportat el desplaçament de 10 milions de persones: 6 milions de sirians han marxat fora del seu país i 4 s'han quedat a dins.

La intervenció de Rússia ha tingut un valor que aquí no s'aprecia gaire però ha estat important. I és que ha obligat a negociar a les parts, sobretot a les que donava suport l'OTAN, Turquia, Qatar i Aràbia Saudita. Actualment, ¿qui són els interlocutors? Doncs Estats Units i Rússia. Europa ha quedat fora, per culpa de la política exterior de França. La postura de tancament del president Hollande contrasta amb la postura més flexible i dialogant del president Obama, EUA. I això ha provocat que no hi hagi espai per a la intercesió.

EL LÍBAN. PAÍS DE REFUGIATS
El Líban és un país petit, de 10.000 quilòmetres quadrats. Amb 4 milions d'habitants i 1'5 milions de refugiats. És com si a Espanya entressin 10 milions de persones refugiades. Des de la guerra civil libanesa no hi ha un Estat consolidat. L'economia libanesa es basa en el turisme i l'exportació de productes alimenticis. I tot això ara ha acabat. Les vies comercials entre Síria-Aràbia-Turquia, ha quedat tancada. L'economia libanesa necessita crear 25.000 nous llocs d'ocupació cada any, i només en crea 3000. La taxa d'atur que el 2012 era del 9% ara és del 35%. Ara els patrons s'aprofiten de la mà d'obra barata siriana.

EUROPA. POLÍTICA D'ACOLLIDA NEFASTA
Amb l'Acord UE-Turquia s'ha produït el tancament de fronteras. A més, la UE sap que a Turquia no es respecten els drets humans.
La postura de "matonisme" d'Hollande, el socialista? francés, de bombardejar vaixells que trafiquen amb éssers humans, ha estat del tot equivocada.
Tot plegat ha provocat no només el desplaçament de refugiats sirians, sinó també kurds (están en guerra civil a Turquia, guerra de la que ningú en parla).
A Catalunya, i també a Espanya, és fa un discurs de "bondat", però no s'apliquen mesures concretes. I cal dir ben clar que també les autonomies tenen competències en l'àmbit social. Però la descoordinació entre la Generalitat i els ajuntaments és un fet que cal denunciar. Perquè no tot depèn del govern central de Madrid.

EL CAOS DESTRUCTIU
És possible que el que pretengui la potència colonial hegemónica sigui desmembrar els països que ara están constituïts, aprofitant la divisió entre sunnites i xiites.
Però després de l'atac de l'OTAN contra Líbia, i l'ascens a la primera escena mundial dels països emergents (BRICS), hem passat d'un món unipolar a un de multipolar. Si afegim la presència efectiva de Rússia, que té a Síria una base militar històrica, l'única que li queda en el Mediterrani, segurament no permetrà el que va passar a Líbia.
En definitiva, ja no són els Estats Units qui mana absolutament, sinó que ha de fer concessions. Aquest és l'aspecte positiu. Però també hi ha un de negatiu: ¿Les solucions s'acordaran des de dalt, sense comptar amb el poble sirià? Per exemple, en la redacció de la nova constitució?

-Anem a un nou Sykes-Picot de divisió de la zona? On no n'hi ha fronteres que han caigut (amb l'Estat Islàmic) o la d'Iraq-Síria. Però ara el risc és que dins de cada país s'han creat noves fronteres i es pot caure en el perill de la fragmentació.

PER ACABAR...

Amb el col·loqui que es va produir es va fer referencia a la religió, i als kurds.
-Segons Saliba, la religió ja no és una eina de cohesió; ans al contrari, de tensió permanent. Abans no es preguntava si hom era sunnita o xiita. Hi havia una barreja que no impedia la convivència. Ara no és així. La manipulació interessada ha portat a un grau de crispació, que la religió passa al davant, emmascarant l'autèntic origen del conflicte.
França, que pressumeix de ser un país laic dins Franca, es comporta encara com una metrópoli colonial. Perquè sí que provoca guerres confessionals. Laïcisme a dins, confessionalitat en la seva relació amb Orient Pròxim.

I pel que fa al poble kurd, Saliba va dir que són víctimes del repartiment d'aquests territoris entre la primera i la segona guerra Mundial.
I, per acabar, Saliba va sentenciar: sense resoldre el conflicto palestí, no n'hi haurà pau a la zona.







PER QUÈ NO APAREIXEN MOLTS NORDAMERICANS O CANADENCS EN ELS PAPERS DE PANAMÀ? (2)

Perquè la idea no és col·locar directament el diner als Estats Units, encara que aquests diners hagin d'acabar als refugis fiscals d'estats com Nevada, Wyoming i Dakota del Sud.
Perquè si es col·loca directament als refugis dels EUA, aleshores el govern nordamericà i el banc ho detectaría clarament i això no interessa als criminals. Necessiten cortines de fum. Per tant, abans d'arribar als refugis fiscals dels Estats Units han de ser rentats prèviament. El càrtel de la droga colombiana no anirà a dipositar el diner de la droga directament a un banc de Delaware (EUA) en un dipòsit obert al seu propi nom.

ELS PAPERS DE PANAMÀ: PARADÍS FISCAL PER PAGAR GUERRES (I)
http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2016/05/per-que-no-apareixen-molts.html
PER QUÈ NO APAREIXEN MOLTS NORDAMERICANS O CANADENCS EN ELS PAPERS DE PANAMÀ? (2)

ITINERARI DEL RENTAT

Cal passar, doncs, per una pila d'etapes intermitges. Què farà un cleptòcrata o mafiós rus o ucranià?
Primer: els diners surten d'Ucraïna o de Rússia cap a Letònia, inicialment a través dels bancs de Riga. Després enviaran els diners a les Índies occidentals britàniques (Illes Caiman). I des de les Illes Caiman cap a Panamá. I, posteriorment, de Panamá, ja ben amagat, anirà finalment a parar a una entitat de Delaware (Estats Units).
La magnitud d'aquest fluxe de diners és tan gegantina que és precisament això és el que ha permès mantenir surant al dólar.


EL CONGRÉS DELS ESTATS UNITS. EL GRAN PLANIFICADOR

Està al corrent de tot aquest procediment. Durant els anys 60 va reconèixer que els delinqüents són la gent que disposa de major liquiditat arreu del món. Aquests delinqüents no volen de cap manera lligar les seves fortunes a propietats. Perquè les propietats salten a la vista, són visibles. Les finances en la balança de pagaments es coneixen com l'"invisible". Un delinqüent voldrà que les seves finances siguin invisibles per poder mantenir-les protegides. I la inversió més protegida és la inversió en bons del Tresor dels Estats Units.
El Congrés dels Estats Units sap, ja des dels anys 60's que el gruix dels estrangers tenedors de bons del Tresor eren delinqüents. Se'ls feia el 15% de retenció. I el Congrés dels EUA va dir: "Necessitem els diners dels delinqüents, així que no faren retencions i no gravarem fiscalment el crim. Ans al contrari: farem que el crim estigui lliure d'impostos. Gravarem fiscalment la indústria dels EUA, gravarem fiscalment el treball asalariat dels nordamericans; però no pas als delinqüents estrangers, perquè necessitem el seu diner. Així, doncs, no faren retencions fiscals sobre els seus actius camuflats en comptes en les branques dels bancs nordamericans a Delaware (el principal refugi fiscal en aquella época), Nova York o Londres".
Les branques londinenques dels bancs dels EUA acumulaven el major volum de dipositants i eren la font major del creixement d'ingressos de Chase, Citibank i altres en els anys 60. Es van anomenar EURODÒLARS. El gruix dels eurodòlars que fluiïen en aquestes branques procedien del tràfic de drogues i d'armes i dels dictadors del Tercer Món en Àfrica i d'altres parts del món.


Delaware
LA PRESSIÓ DELS ESTATS UNITS PER BLANQUEJAR DINER

Fou sota la pressió dels Estats Units que es va configurar l'actual sistema bancari internacional, per tal de facilitar el blanqueig de diner procedent del capital acumulat en el tràfic de drogues. la causa de que nordamericans i canadencs no figurin particularment en els registres del bufet jurídic panameny és que el seu paper consistía en rentar diner d'estrangers, en amagar els seus mitjans pels quals han guanyat aquests diners. Però la indústria petroliera no ho amaga. La indústria petroliera declara tots els seus ingresos que obté, i la indústria minera declara també tot el diner que obté de les companyies navieres a Panamà o a Libèria. El que succeeix és que ni Panamá ni Libèria tenen un sistema fiscal i impostos a l'ingrés, de manera que en aqeust cas no hi ha passius fiscals. És un robatori legal a l'hisenda pública, tan netament com legal va ser el robatori de Panamà que els Estats Units van perpetrar contra Colòmbia.

HI HA SOLUCIONS ?

La solució és gravar fiscalment a les empreses segons els seus ingresos a escala planetària. Això és fácil de dir però, en la pràctica, és difícil. Si volem resoldre el problema del rentat de diner i gravar fiscalment a les empreses segons els seus ingresos a escala planetària, aleshores hem de gravar fiscalment a APPLE per tots els seus ingressos que obté en una Irlanda que li permet evadir impostos, i aleshores es posaran en contra amb totes les seves armes -que són moltes- els interessos creats dels Estats Units: petroli, gas i monopolis.
I això també significarà que cap polític dels Estats Units es pugui permetre estar en contra dels grans contribuïdors de les campanyes electorals, que són les majors empreses transnacionals dels Estats Units.

Però el govern dels Estats Units no està pas interessat. Els Estats Units volen mantenir i donar suport a la seva moneda, el dólar, per la via d'atraure als EUA tot aquest diner d'origen criminal, igual que Anglaterra vol sostenir la lliura esterlina tot convertint-se en el centre de la fuga de capitals practicada pels majors delinqüents del planeta, des dels cleptòcrates russos fins els dictadors africans, passant pels rentadors asiàtics de diner.

El conjunt del sistema financer s'ha fet criminal en paral·lel a la seva militarització: per poder subsidiar els gegantins pressupostos militars de països com Estats Units i la Gran Bretanya. Així financien el seu pressupost militar: amb el rentat de diner de la clase criminal planetària. I és per aquest objectiu han de deixar lliures d'impostos les grans companyies transnacionals, des de APPLE fins a EXXON.

ELS PAPERS DE PANAMÀ: PARADÍS FISCAL PER PAGAR GUERRES (I)

ELS PAPERS DE PANAMÀ: PARADÍS FISCAL PER PAGAR GUERRES (I)
http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2016/05/per-que-no-apareixen-molts.html
PER QUÈ NO APAREIXEN MOLTS NORDAMERICANS O CANADENCS EN ELS PAPERS DE PANAMÀ? (2)

Font:
L'economista Michael Hudson diu que Panamá fou creat amb un propòsit molt marcat i clar per certs sectors de l¡'economía dels Estats Units d'Amèrica com un refugi fiscal.
Michael Hudson és profesor d'investigació de la Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Missouri, i investigador de l'Institut d'Economia Levy. El seu darrer llibre és: "Matar l'hoste o com els paràsits financers i el deute destrueixen l'economia mundial".
Font:
http://www.counterpunch.org/2016/04/18/panama-and-the-criminalization-of-the-global-finance-system/.

PANAMÀ. UN PAÍS ARTIFICIAL

Panamà
Panamá va ser separat de Colòmbia per part dels Estats Units d'Amèrica per tal de disposar d'un canal. Fou un país creat de manera molt semblant a com es va crear Libèria. No és exactament un país, en el sentit de que disposi de moneda pròpia i d'un sistema fiscal propi. Panamá funciona amb dòlars USA. Igual que Libèria.
El primer que vol deixar clar el professor Hudson és que, malgrat el rebombori que els Papers de Panamà han provocat, amb personatges públics rellevants usant aquests procediments per evadir impostos, el que és rellevant és que PANAMÀ NO FOU DISSENYAT PER RENTAR DINER. Va ser dissenyat per rentar INGRESSOS: sobretot, els de les indústries petrolieres i gasístiques, així com procedents de les companyies mineres.

PANAMÀ I LIBÈRIA, BANDERES DE CONVENIÈNCIA

City de Londres. Un Estat propi dins l'Estat Regne Unit
Panamá i Libèria són tradicionalment conegudes com a "banderes de conveniència". Els bucs-tanc petroliers i els vaixells miners acostumaven a registrar-se sota bandera panamenya, liberiana o d'algun altre país que usés dòlars nordamericans, no la pròpia moneda local.
El professor Hudson va descobrir aquest sistema fa prop de 40 anys, quan estudiava la balança de pagaments de la indústria petroliera. Va anar a la Companyia Standard Oil, el tresorer de la qual li va mostrar el seu full de balanços comptables. I aquí va ser quan Michael Hudson va mostrar la seva sorpresa, ja que no aconseguia veure si la Companyia Estándar Oil i altres companyies petrolieres feien beneficis al final de la cadena de producció de petroli, o al final de la cadena de distribució, refinat i venda del petroli. Quan ho va preguntar li van contestar el següent:"Els nostres guanys es fan aquí, a Nova York, a l'Oficina del Tresor". I quan ho va voler aclarir li ho van dir: "Nosaltres venem el petroli que comprem en l'Aràbia Saudi o en l'Orient Pròxim a preus molt barats, a companyies de bucs carguers enregistrades a Panamá o a Libèria". No hi ha impostos en aquests països, perquè no són realment països. Les companyies petrolieres venen, llavors, el cru als distribuïdors en els Estats Units o en Europa a preus alts, molt alts.
I ho venen a preus tan alts, que no queda el més mínim marge de benefici per a les refineries o per a les estacions de servei que venen el petroli. D'aquesta manera les companyies petrolieres no paguen res als recaptadors d'impostos europeus. Tampoc paguen a l'Estat dels Estats Units.Tots els seus ingresos consten com fets en els bucs-tanc, els quals están enregistrats enpaïsos lliures d'impostos a l'ingrés.

Parlament britànic
Les investigacions del professor Hudson van arribar a la següent conclusió: Panamá, com a país, i les companyies panamenyes van ser instituïdes inicialment amb la finalitat d'enregistrar bucs petroliers i miners per donar l'aparença de que tots els seus beneficis procedien del transport de petroli, coure i d'altres minerals des de diferents països del Tercer Món vers els Estats Units i Europa.

Els Estats Units van ser pioners en aquest procediment. I això va fer de la indústria petroliera un sector lliure d'impostos des dels anys 20 del segle XX. Quan es va crear l'impost a l'ingrés, els anys 1913 i 1914, es va fer amb el propòsit de "capturar" les rendes econòmiques. Però els grans extractors de renda económica, els sectors petrolier, gasístic i miner, van aconseguir evadir-se.

LA GUERRA DE VIETNAM I COM PAGAR LES FACTURES MITJANÇANT PANAMÀ


El problema que tenia Estats Units durant els anys 60's era la Guerra de Vietnam. Tot el déficit de la balança de pagaments dels EUA dels anys 50 i 60, i fins inicis dels anys 70, tenia el seu origen en la despesa militar en l'exterior.
O el dólar es depreciava, o els EUA es veurien obligats a vendre or. Això és el que , finalment, va dur a Nixon a desvincular el dólar de l'or l'any 1971. Però durant molts anys els EUA van tractar per tots els mitjans d'evitar això.
Què va fer el govern dels Estats Units? Doncs "inventar" una manera per obtener diners (dòlars) per eixugar el déficit militar. La idea consistía en convertir als Estats Units en la nova Suïssa del món sencer. El govern nordamericà va demanar a un executiu del Chase Bank que calculés el volum del capital criminal existent arreu del món. Quant guanyaven els traficants de droga? , quant guanyaven tots els delinqüents del planeta?, quants diners amagaven els dictadors?, i quant anava a parar a Suïssa? ..... I, finalment, li van demanar com podrien els bancs nordamericans portar aquests dins als Estats Units.
El resulat final fou que el govern dels EUA va demanar al Chase Bank i a d'altres bancs i els a demanar que es comportessin "com bons ciutadans nordamericans" (en plan patriòtic) i posessin el país lliure de la delinqüència mundial, i que posessin el seus diners en un lloc idoni per tal de donar suport al dólar en aquest procés.
Congrès Estats Units

I d'altres bancs van fer el mateix, no pas per evadir la llei o per trencar la legalitat, almenys al començament, sinó per comportar-se com bons ciutadans i així atraure el capital criminal d'arreu del món. I el mateix va succeir amb les Índies Occidentals britàniques (les illes Caiman). Les Illes Caiman havien declarat la seva independència, però no pas per convertir-se en un país real, sinó per aconseguir atraure per a Anglaterra capital fugat: es van associar com a colònia a l'Imperi, per tal de poder servir com a intermediaris del rentat de diner. La idea era atraure tot aquests diners als Estats Units o al seu aliat, la Gran Bretanya.

És fácil seguir la pista de tot aquest procés. Si observem els diners que van a parar a Panamá i a d'altres centre bancaris OFFSHORE al Carib, ni un cèntim d'aquests diners es queda a Panamà. Aquests diners es consideren "passius nordamericans en Panamá".













diumenge, 22 de maig del 2016

EL FORMATGE DE GRUYÈRE DE LA SANITAT CATALANA

La revista "La salut, dret en venda?" es presenta a Mataró

Nous Horitzons va organitzar un debat per parlar de la situació de la sanitat pública catalana
Mataró, 18-5-2016. La Fundació Nous Horitzons va organitzar, en col·laboració amb la Coordinadora en defensa de la sanitat pública Mataró-Maresme, un debat a la sala d'actes de la Fundació Iluro
Hi van participar Marta Ribas, diputada de Catalunya Sí Que Es Pot; Joan Ramon Laporte, catedràtic de farmacologia; Maria Bartolomé, metgessa del CAP de Mataró-Centre; i Laura Fusté, metgessa jubilada i membre de la Coordinadora en defensa de la sanitat pública Mataró-Maresme. Va presentar l'acte Maria Carol, que forma part de la delegació a Mataró de la Fundació Nous Horitzons.

Marta Ribas va presentar el número de la revista Nous Horitzons dedicat a la situació de la sanitat pública i va reflexionar sobre el paper del capitalisme financer en aquest sector. Ribas va explicar que a la sanitat pública catalana tenim un "formatge de gruyère" ple de forats, a través dels quals es fiquen els qui volen fer negoci amb la nostra sanitat. Segons la diputada, "en un moment en què parlem de procés constituent cal parlar també de quina sanitat volem per al nostre país". Va recordar que en cinc anys, l'ex conceller Boi Ruiz va retallar 1.400 milions d'euros en la sanitat, i això vol dir tornar a la despesa per càpita que teníem a Catalunya nou anys enrere. Es tracta d'un fet que ha notat molt la nostra societat i també els i les professionals del sector. "Tenim 9.000 llits d'hospital i 5.000 llocs de treball menys, les llistes d'espera s'han disparat... Cada cop els forats del formatge de què parlo es fan més grans". Per a Ribas, abans ja teníem un sistema on es confonia allò públic amb allò privat, opac, amb poca participació en la gestió, amb mancances en eficiència... Ara tenim un sistema menys públic, menys equitatiu i menys universal. Però la gent ha reaccionat i s'ha mobilitzat, i això és imprescindible per defensar els nostres serveis públics". La diputada va recordar que "tenim un sistema piramidal però a l'inrevés, amb molt pes de l'atenció hospitalària i poc de la primària". Per concloure, va insistir que "el sistema sanitari públic és propietat de la ciutadania, per això hem d'exigir un sistema eficient, transparent, participatiu i sense forats, per evitar que el capitalisme salvatge es coli per aquests forats del formatge".

En el seu torn, Joan Ramon Laporte va explicar que "mai no hem tingut un sistema universal a la sanitat pública. Volem un sistema públic, i això vol dir que es financi a través de diners públics, via impostos, i que els centres siguin també de propietat pública". Segons Laporte, "s'està veient que els hospitals concertats són nius de corrupció. Volem un sistema universal, equitatiu, amb un govern més transparent, participatiu i que prioritzi la proximitat". Parlant de la indústria farmacèutica, va explicar que "dels 10 medicaments que més es consumeixen, només 1 surt als llibres de farmacologia. La despesa farmacèutica representa un 40% del pressupost de la Generalitat en el sistema de salut. Les dades són ben eloqüents: es fan 20 receptes per habitant i any a Catalunya, quan a l'any 2005 era de 12/3 per habitant i any. A Espanya i a Catalunya es gasta un 28% del pressupost en medicaments, mentre que a Suècia aquest percentatge és d'un 8%". Segons Laporte, "des del 15M les mobilitzacions han servit per identificar molts problemes. Cal revisar les polítiques dels centres concertats i caminar cap a la recuperació d'allò públic".
La "formació" dels metges va a càrrec de les firmes farmacèutiques que gasten cada any 6.000 milions d'euros a l'any en publicitat i en "seduir" els metges. Això equival al doble de la publicitat que es destinen a totes les cadenes de televisió juntes. Laporte va insistir en que més medicaments equival a més riscos. Hi ha 120.000 persones de m,és de 65 anys que preñen 15 medicaments al dia: una absoluta exageració.
Maria Bartolomé va explicar la seva visió com a metgessa del centre d'atenció primària de Mataró-Centre. Per a Bartolomé, "l'atenció primària hauria de ser la base del sistema. Cada cop tenim menys recursos, i els metges i metgesses hem de sacrificar temps que hauríem de dedicar a la formació i la recerca. El 100% del nostre temps és assistencial, i això representa un perill per a la població, perquè anem cada cop més sobresaturats". Per a la metgessa, "cal redefinir rols i millorar les derivacions als especialistes". També va insistir en la necessitat que "es desmercantilitzi la sanitat" i en "reforçar l'atenció primària, perquè així segur que estalviarem recursos en ingressos hospitalaris, que són molt més costosos".
Laura Fusté va parlar de les activitats que porta a terme la Coordinadora en defensa de la sanitat pública Mataró-Maresme, amb especial atenció a les mobilitzacions del CAP de Rocafonda-El Palau i en defensa dels serveis sociosanitaris a la nostra ciutat. Fusté va insistir que "els usuaris i les usuàries volem participar en la gestió dels nostres serveis, i també al consell rector del Consorci Sanitari del Maresme. Per concloure, va explicar que "tenim tot el dret a tenir una sanitat pública, universal i de qualitat, i hem de lluitar i mobilitzar-nos per defensar-la".
Després de les intervencions de les tres convidades i el convidat es va obrir un torn obert de paraules. A l'acte hi van assistir unes setanta persones.
La mercantilització de la sanitat pública al llarg dels darrers anys ha provocat un deteriorament en el nostre estat del benestar. En el número de la revista Nous Horitzons presentat ahir a Mataró es reflexiona sobre com les actuals polítiques predominants del sistema sanitari (gestió de serveis, fàrmacs, tecnologia, recerca, etc.) han debilitat un dret bàsic d'especial protecció com és el dret de les persones a la salut. Les "marees blanques" dels i les professionals, usuaris i usuàries de la salut en són un bon exemple, com a resposta de la ciutadania al nou model sanitari que s'està imposant.



LA CARA OCULTA DE L'EXÈRCIT, DE LUIS GONZALO SEGURA

El proppassat dimecres, 11 de maig, va tenir lloc a Mataró (Biblioteca Antoni Comas) un interessant acte. Es presentava un llibre de l'ex tinent de l'exèrcit espanyol, Luis Gonzalo Segura. Ha escrit una novel·la, "Código Rojo". En aquesta novel·la denuncia la corrupció en la cúpula de les Forces Armades i la Guàrdia Civil, igual que a "Un paso al frente", que li va costar l'arrest en un centre disciplinari militar durant 139 dies, una vaga de fam de 22 dies i, finalment, la seva expulsió del cos.
Suposo que ja coneixeu el cas: El Ministre de Defensa li ha expulsat per denunciar la corrupció, i a dia d'avui encara no han investigat cap dels casos que ell ha denunciat.
La primera impressió que hom té davant la seva presència és la  d'un home molt jove, gairebé d'un adolescent. I el que impressiona és la gran quantitat d'informació i la seva facilitat de paraula, cosa estranya en un militar, almenys segons l'experiència que tenim els que hem fet el Servei Militar.
L'acte, organitzat per PODEM Mataró ha servit també per trobar-nos en el que s'està produïnt a molts llocs: la confluència des de baix amb altra gent d'altres cultures polítiques, com ara, la d'ICV i EUiA.
L'exposició i el col·loqui intens que va tenir lloc despre´s va girar en torn de tres blocs bàsics:
-La incompetència dels comandaments.
-La manca de llibertat en el si de l'exèrcit.
-Per l'exèrcit no ha arribat encara la transició, i la participació d'aquest en el cop d'estat del 23-F, amb la participación del rei Borbó, Juan Carlos I.
Pel que fa a la primera part el que va explicar produïa una sensació de vergonya. ¿Com és posible que una estructura amb 200 generals, tants com l'exèrcit de la Xina, pot ser tan nefast?: tancs que s'han de desmuntar perquè pesen molt, els Leopard, i que han costat prop de 600 milions d'euros; avions que no poden transportar-los perquè, en pesar tant, no s'han fabricat. Submarins que no floten i que costen un dineral.
També va parlar de les veleïtats polítiques del sector d'extrema dreta que està enquistat en l'exèrcit: les amenaces de militars davant del procés sobiranista a Catalunya, o les mateixes declaracions d'un ministre, Morenés, que més que un representant del govern de la nació actua com un autèntic traficant d'armes.
El deute de la despesa d'armament és de 40.000 milions d'euros, que representen 2 rescats de Bankia. L'exèrcit s'ha convertit així en una mena de buffet lliure per fer negocis ruinosos, i els beneficiaris són una minoría de comissionistes, a costa de la butxaca de tots els ciutadans del país.
Durant el col·loqui la comferència va derivar en si l'exèrcit tenia capacitat colpista o no. I això va desembocar en una revisió histórica del 23-F de l'any 1981. Probablement, el més interessant de la seva xerrada.
Ell va dir que no deia res de nou, sinó que es basava en els estudis històrics contrastats, i fins i tot en la novel·la de Javier Cercas. I ho va explicar així: En el 23-F conflueixen 3 cops d'estat: el de Tejero, el d'Armada i els dels Serveis d'Intel·ligència i del cap de l'Estat, Juan Carlos de Borbón y Borbón.. Els dos primers s'entrecreuen el 23-F. I l'afirmació més rotunda va consistir en que hi ha cosntatacions en que el Rei Juan Carlos va ser colpista des del juliol de l'any 1980 fins el mes de gener del 1981, en el moment que cita a Adolfo Suárez a una reunió amb 4 grans caps militars, on s'amenaça -un dels generals- amb una pistola al president Suárez. Va ser una maniobra atípica i extralimitada d'una suposada monarquia parlamentària. Del gener al febrer el rei va "deixar fer".
Luis Gonzalo va referir que el film que se'ns ha passat per le tele (actor Lluis Homar) on es veu que Juan Carlos ens salva del cop d'Estat és un conte per a nens de difícil credibilitat. I el nucli de la qüestió és que els nordamericans (EEUU) van donar suport a la monarquia de Juan Carlos a canvi de l'entrada a l'OTAN, i Adolfo Suárez no era partidari d'entrar en l'organització atlántica. I els molestava.
El cop d'Estat sí va tenir èxit, i va frenar un procés de més democratització tant en l'estructura plurinacional, com en les forces armades.
Davant la meva pregunta:"¿Hay mimbres para la regenració del ejército?" , la resposta va ser rotunda i contundent. CAP.
El que està fent PODEMOS i  IZQUIERDA UNIDA és el que es pot fer, va dir: ha de ser la ciutadania la que forci la transparència, i que freni el malbaratament d'ingents recursos. La incultura política d'aquest país, en la que es llegeix poc, en que la la gent no s'informa sinó que es deixa guiar pels grans grups mediàtics, fa que la nostra democràcia sigui de qualitat pobre, i aquesta situació també es pot traslladar a l'àmbit militar. Fins que la societat, l'opinió pública, no intervingui, l'exèrcit continuarà encapsulat i dominat per un lobby molt poderós que, encara que ja no tingui capacitat de provocar una involució democrática, sí que té la força suficient de frenar l'apertura i el sanejament econòmic i democràtic de l'estructura militar i se subordini a la política colonial de l'OTAN.




dimarts, 10 de maig del 2016

REDISSENY D'ORIENT PRÒXIM (6). ASSAJOS PER AL CALIFAT

El califat no és el primer intent històric que una organització armada inicia per tal de crear el seu propi estat. Fa dues dècades que l’OLP va aconseguir constituir un estat embrionari després d’aconseguir l’autonomia dels seus patrocinadors i privatitzar l’organització del terrorisme. El seu èxit va ser una sorpresa per a Israel, de la mateixa manera que a Occident li va causar estupor descobrir l’estiu del 2014 la sanejada economia de l’ESTAT ISLÀMIC (EI). En contra de les absurdes pretensions dels experts en contra-terrorisme de que era impossible preveure l’ascens de l’EI dins el gihadisme.

Història de la independència financera de l’OLP

El desembre de 1987, els palestins de la franja de Gaza i la riba oest del Jordà van llençar la Intifada. Aquesta rebel·lió espontània va provocar un canvi notable en la política d’Israel. El govern va prohibir l’”entrada” oficiosa de diner dins els territoris ocupats i va ordenar a la policia impedir el contraban monetari a través dels punts de control. A l’any següent confiscava més de 20 milions de dòlars en efectiu. Però allò no va afectar gaire al suport econòmic de l’OLP dins dels territoris ocupats. Hi havia diner en abundància obtingut legalment, a vegades amb mètodes sofisticats.

Els israelians no van trigar en descobrir que Arafat havia transformat una confederació de guerrillers armats finançats per diversos patrocinadors en una complexa organització econòmica autosuficient, que actuava com un estat de facto dins els territoris ocupats, gràcies a diverses activitats lícites i il·lícites, des de l’exportació de tèxtils fins el contraban de drogues. L’OLP generava anualment ingressos superiors al PIB de varis països àrabs.
Amb aquests ingressos, Arafat dirigia de fet Gaza i la riba oest lliure del control dels seus antics patrocinadors. Però els territoris ocupats, amb diner i sense el reconeixement polític, no podien qualificar-se d’autèntic estat, sinó d’”estat-carcassa”, un estat que posseeix una infraestructura de nació però mancada de l’autodeterminació que és el nucli de l’estat-nació. Segons el model estàndard de construcció nacional, l’economia i la infraestructura de l’estat modern s’organitzen quan el procés d’autodeterminació cristal·litza en la integració política. En el model d’”estat-carcassa” establert per l’OLP i adoptat ara per l’EI, l’ensamblatge de l’economia i la infraestructura precedeix al reconeixement polític. Així, l’autodeterminació segueix essent quelcom inaprensible, problemàtic. Però no és aquesta la intenció de l’Estat Islàmic.

La versió moderna de la guerra intermediada. Els estats-carcassa
Són el resultat d’un procés pel qual una organització armada acapara la infraestructura socioeconòmica (impostos, serveis d’ocupació, etc.,) d’un estat sense tenir entitat política (territori, autodeterminació)
Durant la Guerra Freda sorgiren “estats-carcassa” com a conseqüència de guerres intermediades. És a dir, que va haver estats que patrocinaren a actors aliens a l’administració en guerres intermediades, i algunes d’aquestes organitzacions armades van seguir l’exemple de l’OLP per obtenir l’autonomia econòmica i construir infraestructures estatals pròpies. Des de 2011 s’ha produït el mateix fenomen en les regions de Síria i Iraq assolades per la guerra. De la mateixa manera que durant la Guerra Freda Arafat va utilitzar les subvencions dels seus patrocinadors àrabs com a capital inicial per crear l’autonomia financera de l’OLP en els territoris ocupats; així, al Bagdadí va explotar financerament als seus patrocinadors àrabs, que buscaven un canvi de règim a Síria, per crear la fortalesa econòmica del seu grup. La única diferència actual és l’amplia gamma d’estats patrocinadors d’aquests grups i els interessos contraris d’aquests patrocinadors.

A Síria qualsevol grup gihadista ha pogut optar sense gran dificultat entre un ventall de suports financers; és com buscar patrocinador sortint de compres. Durant la Guerra Freda, pel contrari, per als patrocinadors només hi havia dues opcions: la de dues superpotències. Amb l’arribada d’un món multipolar es va ampliar al camp de patrocinats transformant la guerra intermediada en una mena de camp d’apostes. Quan en 2010 al Bagdadí va sortir a buscar patrocinadors, Kuwait, Qatar i Aràbia Saudita es van arrenglerar, i amb allò procuraren a EI accés a armament militar occidental, un luxe amb el que Arafat no va poder comptar.
El que no ha canviat és la dificultat cada cop major que plantegen les guerres intermediades de trobar una solució pacífica als conflictes. Això és especialment cert en les guerres modernes intermediades degut a l’absurd i paradoxal conflicte d’interessos entre els patrocinadors. A Síria, Iran dóna suport al règim de El Assad, principalment a través de la seva branca libanesa, Hezbolà, mentre que Aràbia Saudita, Kuwait i Qatar financien una colla de grups insurgents sunnites, entre ells l’antic ISIS, amb objecte de boicotejar la influència iraniana a la regió. Hezbolà, al seu cop, ha armat i finançat a Hamàs en el conflicte palestí, malgrat que Hamàs és fonamentalment sunnita i històricament tenia el suport econòmic d’Aràbia Saudita.
Per complicar el panorama, Rússia arma al règim de El Assad i Estats Units dóna suport als rebels sirians contraris al règim, irònicament amb armament del que l’EI es va apoderant en les seves victòries.
En la guerra moderna intermediada els aliances mai no són clares i poden canviar sobtadament.
El terreny diplomàtic en el que es mouen les diverses parts també canvia constantment, a vegades amb resultats absurds
. Com el cas de la col·laboració de facto entre el PKK i Estats Untis, malgrat que el PKK segueix en la llista de terroristes d’Estats Units. Per una carambola el PKK i Turquia es troben en el mateix bàndol, malgrat ser enemics tradicionals. A Alep i Síria els combatents es passen sovint d’una organització a una altra.

És evident que l’èxit de l’EI explotant la guerra intermediada a Orient Pròxim deriva de les contradiccions d’aquest tipus de conflicte en el marc multipolar posterior a la Guerra Freda
El que no coneix Occident, ja sigui per ignorància o per conveniència, és l’anarquia en que es troba el nord de Síria a causa de la guerra intermediada que financia una colla de patrocinadors.
El que hi ha ara en el nord de Síria no té res a veure amb la situació prèvia a la guerra civil; és quelcom distint que no és representatiu del que era la població tradicional siriana. Qui espolia a la població són grups de delinqüents, responsables, a més, de la major part de segrestos d’occidentals, sobretot periodistes i treballadors. El panorama és idèntic al que es dóna a regions del món on l’autoritat de l’estat, generalment dictatorial, s’ha esfondrat i ha creat un buit polític que els grups sectaris armats omplen amb la seva violència. En aquest escenari anàrquic, la societat deixa d’existir i el seu lloc l’ocupa una guerra premoderna perenne.

L’opinió pública mundial tampoc està molt disposada a aprovar una intervenció militar com la duta a terme a Líbia. El fracàs de la guerra de Bush i Blair a Iraq ha demostrat que la intervenció militar no és la millor solució per assolir la pau a Orient Pròxim. Ans al contrari, produeix frankensteins com l’Estat Islàmic.

La guerra de l’ISIS no era part de la revolució. Era una guerra de conquesta pròpia
La clau dels èxits de l’EI és la seva rapidesa en privatitzar el terrorisme en comparació amb d’altres organitzacions com l’OLP o l’IRA. L’EI va soltar amarres financeres dels seus promotors amb notable celeritat, ja que no va trobar pràcticament cap oposició a aquesta evolució econòmica. El cert és que els patrocinadors de l’EI han quedat inermes en no poder trobar un patrocinador prou fort per fer-li front. Els ha sortit el tret per la culata amb la proliferació de grups patrocinats que ha degenerat en una multitud de petites organitzacions armades febles.
Davant aquesta situació, seria un error considerar les conquestes territorials de l’EI exclusivament com a bases militars. Aquests territoris representen els pilars d’un Estat Islàmic modern que aspira a la legitimitat a través del consens de la població en les regions que ha ocupat mitjançant d’una guerra de conquesta.

La decisió de al Bagdadí de fomentar aquestes aliances amb tribus sunnites forma part de la seva estratègia d’accelerar el procés d’independitzar-se dels seus patrocinadors. Però aquesta emancipació financera no sorgeix exclusivament del desig de trencar amb els patrocinadors estrangers. L’EI es val més aviat de la privatització del terrorisme per tal d’instrumentar la imposició de lleialtat entre els combatents. És a dir, que al Bagdadí ha buscat l’autonomia econòmica com antídot contra la corrupció entre les seves pròpies forces. La corrupció ha estat la perdició de molts grups armats i de tots els règims àrabs sense excepció. I és ben sabut que el patrocini és caldo de cultiu de la cultura del suborn.
Una de les lliçons de la història és el desprestigi d’Arafat com a conseqüència de l’increment de les arques de l’OLP. Quan l’OLP manejava un pressupost anual d’entre 8.000 i 12.000 milions de dòlars, fou quan estructura i direcció es veieren plenament compromeses. Els suborns i la corrupció generats per la cultura política del patrocini foren una epidèmia de la que l’organització no va aconseguir guarir-se.

En l’ensamblatge de l’”estat-carcassa”, l’economia precedeix a la política, i té, a més, l’avantatge de no incórrer en despeses de gestió perquè l’esfera econòmica es circumscriu a l’economia de guerra i a la privatització del terror. Les despeses no militars són mínimes i n’hi ha prou amb assegurar les necessitats bàsiques de la població.
La motivació de l’exèrcit de l’Estat Islàmic no és principalment el diner, sinó que l’impulsa una causa més elevada; la instauració del nou califat, un estat musulmà ideal, de transcendència sense parangó, i no la riquesa personal. Aquest intent de construcció política ha d’interpretar-se com un signe de modernitat a Orient Pròxim, una regió on la construcció d’estats-nació ha estat durant segles esport de potències estrangeres a la recerca dels seus propis interessos secundades per una elit local corrupta.

Encara que els homes de al Bagdadí estan disposats a morir pel califat, el seu somni, pel contrari, és positiu i contemporani: volen viure l’experiència del califat en la terra, no només en la vida eterna. Al igual que els jueus sionistes d’Israel, la recreació d’un Estat Islàmic fort en la terra dels seus avantpassats representa per a molts musulmans l’alliberament en aquesta vida. És un potent missatge positiu per a una població que desitja escoltar-lo.

Buscant el consens dins de l’”Estat-carcassa"

Encara que sembli paradoxal, el suport de la població dins de l’”estat-carcassa” és per al Bagdadí tan important com el compromís dels seus combatents. Com va demostrar la revolució iraniana, el dret diví per si sol no és suficient per assegurar el funcionament de l’estat. I el califat no pot convertir-se en una gegantina presó com l’Afganistan governat pels talibans. A diferència d’aquests, que actuaven com una casta superior i espoliaven la població del país, al Bagdadí aspira a fundar un estat modern en consens amb les governats, encara que de facto la definició de ciutadania quedi restringida pel sectarisme i exclogui la participació activa de les dones. En aquest consens és clau la provisió de programes socials.
És important assenyalar que qui fan el treball social es diferencien dels combatents. Si ho consideren necessari, els combatents espolien la població, mentre que els civils la protegeixen. El califat integra aquesta distinció de dues classes de militants per maximitzar l’eficiència de la seva estructura d’estat.

El més important per a sirians i iraquians de la conca baixa de l’Èufrates és que l’EI ha mantingut en funcionament la presa Tishrin. A través de les seves oficines i departaments, l’EI ofereix una imatge d’estabilitat en zones inestables i marginades, malgrat de que a molts dels seus habitants no els agradi el seu programa ideològic.