dissabte, 27 de febrer del 2016

PENSAR NO ÉS MALALTIA: HOMENATGE A PERE HORTÓS


En la revista EL TOTMATARÓ d'aquesta setmana apareix la següent nota, en homenatge a Pere Hortós:
http://www.totmataro.cat/ciutat/societat/item/34940-pere-hortos-i-cuni-metge-i-moltes-coses-mes

"Per l’agost farà quatre anys que va morir en Pere Hortós i Cuní. Era metge i llicenciat en Filosofia i lletres. Va escriure, entre d’altres, una secció fixa al setmanari  El Maresme, entre 1978 i 1983. Aquest setmanari durant un temps va tenir la seva seu al garatge de casa seva i ell en fou membre del consell de redacció, a més de soci fundador.
 Va ser candidat, cinquè, a les llistes d’Esquerra Republicana a les primeres eleccions municipals democràtiques  de l’any 1979, com a independent..
Va ser president del GEM, una escola que a les escorrialles del franquisme volia incorporar pràctiques de  l’anomenada escola activa, i en català. Va fer una gran quantitat de xerrades de sexualitat per tota la comarca, als anys 70, divulgant textos prohibits de Masters i Johnson, Freud i Reich. Era un temps en què sexe era sinònim de pecat i repressió.
Va fer de metge sense mirar el rellotge i mirant més enllà dels símptomes, entenent el pacient com a persona amb un context personal i social. En vida alguns li van dir gràcies i d’altres no hi van ser a temps"
Efectivament, en Pere Hortós va morir el 28 d'agost del 2012 a l'edat de 79 anys. Va destacar durant els anys 70 i 80 per la seva tasca com a divulgador sobre la sexualitat humana i salut sexual i psicológica en una época on no se'n parlava.
El seu consultori, al carrer Sant Benet, era obert a consultes mèdiques i altres que anaven més enllà, va atendre generosament persones, com joves inquiets de l’època i persones amb pocs recursos. El doctor Hortós va col·laborar amb articles de salut i divulgació a la revista El Maresme. Va ser membre, des dels seus inicis, de la Societat Catalana de Sexologia de l' Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. Era el  President d'Honor de la Institució Catalana de Salut Sexual. Catalunya, era en la més absoluta ignorància científica en aquesta temàtica, i a més a més, en el context social de la dictadura espanyola d’aquells anys que situaven a la població en una situació social i familiar de pura repressió sexual abonada amb la complicitat de l’església catòlica del momento
Hortós, en aquesta época, va trepitjar tots el racons de la comarca, casals parroquials, associacions de veïns, ateneus, cinemes,sales de música i etcètera, fent conferències i xerrades i especialment feia un cicle de quatre conferències on abordava tota la temàtica sexual i donava tota la informació sexual malgrat la censura, també pròpia d’aquells anys del final de la dictadura.
De forma concomitant a aquesta tasca viatjava, amb algun dels seus col·laboradors, a França a recercar material científic per avalar i documentar les informacions que donava. Com exemple d’això podem dir que aconseguí les obres bàsiques de William Masters i Virginia Johnson, que publicades en castellà a l’Argentina, les tenia via França i les portava a Catalunya.
També fòren significatius els seus articles cada setmana i durant mesos a la revista ”El Maresme” on tractava temes com la llibertat sexual, la realització personal, la definició personal o la repressió sexual.
Molts joves dels anys setanta i vuitantes vàren trobar amb en Pere Hortós una llum per anar fent camí pels foscos camins de la dictadura espanyola de torn. La medicicna psicosomàtica, la sexologia, la psicoanàlisi, la història, la nostra història la varen descubrir molts joves -deiem-, amb la seva llum.

Vaig anar a veure al Pere, a casa seva, en una habitació plena de llibres i de fum,  per demanar-li que fes una xerrada sobre Sexualitat. Sexualitat, política,... formava part dels interessos de molts joves davant l'última fase del franquisme: la misèria en ambdós àmbits era molt palpable. Jo formava part del grup de cultura del G.G. Lluïsos, entitat ubicada en el pati entre l'Esplanada i el carrer de Los Àlamos, molt diferent, aleshores de com és ara. No va poder ser. Però ell sempre s'hi mostrava accesible, amb una humilitat  que t'emocionava i una energía intimidatòria.
Però jo el vaig conèixer abans, amb un altre nom. M'hi va portar la meva mare. A la meva mare li van recomanar, a inicis dels anys seixanta que anés a veure al MÉDICO DE LA OREJA MENOS (que en andalús sona més o menys aixi: "el-médico-de-l'oreja-méno'h" (tot seguit). Jo patia als cinc anys una bronquitis crónica enquistada per manca de medicaments eficaços i a casa ja havíem esgotat els medicaments que ens pertocaven segons la cartilla de la Seguretat Social d'aquella época. Després d'aquell episodi, ell en bata blanca, sempre el vaig asociar a la fi d'una infantesa malaltissa. Un quart de segle després va ser el meu metge de capçalera al CAP de la Ronda Gatassa, on hi havia la companya i amiga Teresa, la seva infermera. Llavors én Pere Hortós, ja no era EL MÉDICO DE LA OREJA MENOS, sinó el médico de LA MANO QUEMÁ, aquella mà seva tan característica. Amb la seva indumentària, jaqueta texana  i pantalons a joc, amb el seu macuto a l'esquena, em tractava de col·lega perquè jo també era llicenciat en Filosofia. No li vaig referir mai que ell em va curar de petit, però no calia: sempre et feia sentir important amb aquella afectivitat d'adolescent canós que mai no el va abandonar.


dissabte, 13 de febrer del 2016

LA "GOTA" I L'INFORME D'OXFAM SOBRE FISCALITAT (2)



Francesc Mateu ja va fer bé d'advertir-nos: "Intenteu no deprimir-vos; almenys no d'entrada." I després va anar desglossant:
Fins i tot el G-20 (els països més rics del món) i, fins i tot, els rics que s'han trobat a Davos (Suïssa), ja han situat el focus en el problema de la pobresa: sí, la pobresa s'ha incrementat. És cert que la pobresa extrema arreu del món és menor que fa trenta anys. Però hauríem pogut fer molt més.
Ara el problema cabdal és com aturar els mecanismes de gran desigualdat, una desigualtat que provoca unes dades que maregen: 62 persones, les més riques del món posseeixen tant com 3.500 milions de persones, les més pobres.
Abans teníem fixat un marc mental on situàvem els països rics d'un costat, i, d'altra banda, els països pobres: simplificant dèiem països rics versus  països pobres. Aquest esquema mental ha canviat: la desigualtat sideral es troba en tots els continents, tant en els rics com en els pobres. Per exemple, a l'Àfrica, 16 persones són milmilionaris, és a dir, tenen tant com 350 milions de persones. A Sudáfrica, el país més "avançat" d'aquella regió, 2 persones , les més riques, tenen tant com la meitat de la població, la més pobra.
Aquest increment vertiginós de la riquesa (amb la seva greu contrapartida de pobresa) està encapçalat, pel que fa a beneficis, pel sector financer. El sector financer representa el 15% del PIB mundial. De les 437 empreses més grans del món, 200 empreses són entitats financeres.
I en segon lloc, pel sector farmacèutic, liderat sobretot per les multinacionals nordamericanes.
El cas d'aquest sector és d'escàndol: dediquen l'escàs 10% de les seves inversions a investigar sobre les malalties que afecten al 90% de la població. És a dir que el 90% de les seves inversions no están dirigides a beneficiar l'intrès general. Amb l'agreujant que el 75% de les seves inversions en investigación està subvdencionades pel sector públic, és a dir per tots els ciutadans d'aquell país: un latrocini perfecte! En aquesta línea va afegir: 90 milmilionaris són del sector farmacèutic.

Pel que fa a Espanya l'1% dels més rics té tanta riquesa com el 80% de la població més pobra. L'evasió d'impostos a paradisos fiscals, només al 2015, al nostra país, ha tingut un increment del 2000%. En definitiva, després de Xipre, Espanya és el país més desigual de l'OCDE, molt més que Grècia. S'ha multiplicat per 10.
I Catalunya? Doncs a Catalunya, el català més ric té tanta riquesa com 150.000 famílies.

Va finalitzar l'exposició amb un bri d'esperança: necessitem eines de fiscalitat més potents per lluitar contra la fiscalitat. I va fer una proposta des d'un angle poc usual.
"A vegades el debat en aquest àmbit se situa en abaixar o apujar impostos. Però cal lluitar per situar un topall per sota: és a dir, necessitem perimetrar molt bé quins són els mínims sota dels quals és impossible anar més lluny (educació, sanitat, dependència, subsidis atur, etc.)
-A continuació va afegir que la fiscalitat no pot fer-ho tot. Necessitem mesures de cohesió social i polítiques: fixar un salari mínim decent i digne.
-Que des de la seva organització están assessorant perquè els països pobres es dotin d'una fiscalitat que els permeti sortir-se'n, per intentar sortir del neocolonialisme de les grans corporacions que fan un xantatge quan instal·len les seves indústries en aquests països. Si al països rics ja ho fan, "imagineu-vos què no fan als països que no tenen cap indústria".
-Pel que fa als paradisos fiscals, va comentar que són el GRAN FORAT NEGRE del sistema.
(vegeu nota final)

En resum:
1. Sistema tributari just i més equitatiu
2. Blindatge de les polítiques socials
3. Treballar per la transparència:
Exemple, des de la ciutadania i des de les adminstracions públiques: exigir a les empreses que justifiquin (la càrrega de la prova) que no tenen cap residència en paradisos fiscals).



FRANCESC MATEU-  BLOC LA CREU DEL SUD
http://lacreudelsud.blogspot.com.es/

VI. ¿Qué hay que hacer? Es evidente que si las grandes empresas tuvieran unas buenas prácticas de RSC (Responsabilidad Social Corporativa) y una conciencia social mínima, parte de lo que está pasando, no pasaría. Pero eso lo tiene que cambiar el Gobierno. Si alguien puede y debe evitar este trato desigual entre unas empresas y otras, y entre grandes empresas y ciudadanos de la calle, este es el Gobierno

Por eso es necesario que todos los partidos incluyan en sus programas dos puntos básicos:

                          1. Una ley contra la evasión fiscal en España
                          2. Una reforma del sistema fiscal internacional

1. ¿Que debe tener una ley contra la evasión fiscal?

a. Revisar la definición de paraíso fiscal y actuar en consecuencia
b. Excluir de la contratación pública empresas con presencia en paraísos fiscales
c. Garantizar la transparencia y rendición de cuentas de las empresas
d. Revisar los acuerdos entre países que va en contra de este tema y armonizar políticas en la UE
e. Suprimir las ETVE
f. Revisar la fiscalidad actual de pies a cabeza y todas las deducciones y incentivos, y reforzar la AEAT para que pueda hacer seguimiento de estos temas

2. ¿Qué pedimos para hacer una reforma fiscal internacional?

a. Una cumbre fiscal internacional para re-definir la arquitectura fiscal internacional
b. Cambios en el BEPS, para asegurar que como primer paso sea significativo. (El BEPS es un proyecto internacional para empezar a discutir las bases de un sistema fiscal internacional, patrocinado por la OCDE. Probablemente, sino hay una presión muy grande, sus avances serán muy tímidos)
c. Aprobar el intercambio automático de información entre todas las administraciones tributarias del mundo.

Informe Oxfam Intermón
Fiscalidad y empresas del IBEX35 español, ¿un oximoron? (1a part) http://lacreudelsud.blogspot.com.es/2015/03/fiscalidad-y-empresas-del-ibex35.html
2ª PART
3ª part
Informe sobre elusió fiscal Intermón

LA "GOTA" I L'INFORME D'OXFAM SOBRE FISCALITAT (1)

Aquesta setmana passada s'ha publicitat molt un experiment que confirma la teoría d'Einstein: el fenomen de les ones gravitacionals. Els legos en aquesta  matèria no entenem gaire cosa dels possibles efectes científics en un futur, doncs probablement les aplicacions d'aquest descobriment s'albiraran d'aqui a cent anys o més. Qui ho sap!
http://www.rac1.org/elmon/blog/estem-millor-del-que-sembla-17-02-16/
La cosmología moderna s'ha anat obrint pas a nivell popular a partir dels documentals de Carl Sagan, amb la mítica sèrie "Cosmos". Els que som de "lletres" som força reacis a aquesta mena de divulgació científica, perquè ens costa molt d'entendre, i perquè no veiem quina és la seva traducció pràctica. 
Tanmateix, l'any 1996 tres científics francesos van publicar un llibre deliciós i tan pedagògic -en forma de preguntes i respostes-  que, fins i tot un servidor s'atreveix a explicar l'expansió de l'univers a una nena de set anys, i és un exercici que demano als meus alumnes després d'haver llegit un resum d'aquest volum, LA HISTORIA MÁS BELLA DEL MUNDO, publicat per l'Editorial Anagrama. I aquest relat és possible fer-lo, com els antics grecs podien explicar l'origen del món tot emprant els personatges de la teología homérica.
L'esmentat llibre no només explica la teoría del big bang i de com els telescopis representen un viatge al passat -als orígens-, sinó que també s'entretén en explicar l'origen de la vida al nostre planeta, anomenat amb justicia, EL PLANETA BLAU. El secret de la vida al nostre planeta rau en el invent més genial que ens puguem imaginar: LA GOTA D'AIGUA, la invenció de l'interior. Vegeu una breu part del relat de l'astrofísic Hubert Reeves, el biòleg Joel de Rosnay i el paleoantropòleg Yves Coppens, que van convertir una explicació científica en un best seller mundial:

¿Cómo actúa la arcilla en estas moléculas?
Se comporta como un pequeño imán. Sus iones, es decir sus átomos que han perdido electrones o los poseen en exceso, atraen la materia próxima y la incitan a reaccionar... Y gracias a ellos pueden continuar los ensamblajes de la materia.
¿Para seguir produciendo otros largos rosarios de átomos?
No sólo eso. Ahora se produce un fenómeno nuevo. Algunas moléculas son hidrófilas, el agua las atrae; otras son hidrófobas, rechazan el agua. ¿Qué hacen? Se apelotonan, y eso los pone en contacto con el agua exterior y los separa del agua interior.
¿Forman una bola?
Se cierran sobre sí mismos, en cierto modo. Otras cadenas de moléculas forman membranas y se transforman en glóbulos que, en ese momento, aparecen en los océanos como gotas de aceite en el vinagre. La aparición de estos diversos glóbulos previvientes es un fenómeno fundamental.
¿Por qué?
Por primera vez en esta historia aparece una cosa que está cerrada sobre sí misma, que tiene un adentro y un afuera. Este interior va a dirigir de ahora en adelante la evolución de nuestros pequeños glóbulos hasta el nacimiento de la vida y más tarde de la conciencia.
¡La conciencia por la magia de la vinagreta!
El interés de estas pequeñas gotas es que forman un medio cerrado, que están aisladas de la sopa primitiva. Mantienen apresadas unas sustancias químicas que componen cócteles que les son propios. Se transforman en los nuevos crisoles de lo viviente.
Y toman la iniciativa de la evolución, como hicieron en su momento las estrellas en el primer acto, y devuelven impulso a la complejidad.
Exactamente. Los nuevos ensamblajes no habrían podido ocurrir sin esas membranas (pensemos en un ser humano que no tuviera piel). Era indispensable que se constituyeran medios cerrados para que la evolución pudiera continuar.
¿Cómo lo sabemos?
En el laboratorio se puede reproducir fácilmente esta etapa. Cogemos aceite, azúcar, agua. Agitamos y obtenemos emulsiones constituidas de pequeñas gotas que vistas en el microscopio parecen células. Es un fenómeno espontáneo. En la sopa primitiva las moléculas eran bastantes grandes para aglomerarse, cerrarse y formar estas gotas.
¿Y esto sucedió en odas partes, en el planeta?
En todas las lagunas. Las gotas tienen un mismo tamaño, que corresponde a un equilibrio entre el volumen, el peso y la resistencia de la membrana (si son demasiado voluminosas, la membrana se fragmenta). Por esta razón, todas las células vivientes que resultaron tienen más o menos la misma dimensión, entre diez treinta micrones.
GOTAS DE VIDA
Pero esas gotas no están “vivas”
Todavía no. Digamos que están “previvas”. En ese momento proliferan en inmensas cantidades. Tienen la ventaja de ser semipermeables: dejan pasar algunas moléculas pequeñas que, en el interior, se transforman en grandes moléculas que de ese modo se encuentran en una verdadera trampa. Empieza una nueva alquimia, se producen reacciones químicas...
¿Cada una de esas gotas prepara su pequeña sopa? En cierto modo, comienza aquí la individualidad...
A veces el cóctel químico hace estallar as membranas y las moléculas se dispersan. Otras veces contribuye, en cambio, a reforzar la membrana y asegura entonces la supervivencia del sistema... De este modo se esboza una especie de selección de gotas que va a durar millones de años. Antes de la vida hay una lucha por la vida.
¡Una selección natural a esas alturas!
Sólo subsisten las gotas que poseen un medio interior adaptado al entorno. Y las que cuentan con la posibilidad de producir energía, por ejemplo, tienen ventaja sobre las demás.... La sopa primitiva, poblada por tanta gota bulímica, comienza a empobrecerse con el tiempo. Las pequeñas estructuras autónomas poseen una ventaja sobre las que necesitan absorber sustancias más y más escasas.
¡Ya hay escasez!
Sí. Pero todo eso no conduciría a nada si no aconteciera entonces otro fenómeno: algunas gotas pueden reproducir el pequeño cóctel interior, multiplicar su receta química. Esto les dará una ventaja evolutiva considerable.


Aquesta història sobre el gran invent de la gota, de l'interior, com a creador de vida,  sempre em ve al cap quan es parla de la desigualtat galopant, produïda per un capitalisme cada cop més depredador, que ha colonitzat la política (i privatitzat), en benefici de les grans corporacions i grans fortunes. Els beneficis d'una major productivitat no es reverteix a la societat. La civilització tal i com la coneixem no és posible sense les gotes de la vida de la cohesió social, d'una fiscalitat justa. Els paradisos fiscals provoquen els mateixos efectes socials que la desertificació provoca en els ecosistemes en un altre temps fèrtils. .
El capitalisme sense pàtria aparent, dels GOOGLE, AMAZON, IKEA, de les empreses del IBEX-35, i un llarguíssim etcétera,  amb l'ajuda d'aquests mangantes al servei dels grans magnats, com Junker, de Luxemburg, paradís fiscal, i el president de l'Eurogrup, el socialdemòcrata i ministre holandés, Dijsselbloem, també dissenyador dels mecanismes per fer dels Països Baixos un descarat paradís fiscal (llegiu article de Vicenç Navarro)
Durant la febrada del procés, alguns coneguts meus,  abrandats indepes també van formular aquest paral·lelisme, de convertir-nos en un estat independent, paradís fiscal, per atraure així les grans inversions "especulatives", per descomptat, d'arreu del món. El Barcelona WORLD seria una petita mostra d'aquesta capacitat del "nostre país" per ser competitius en el sector serveis.

El director d'Oxfam Intermón va iniciar la seva exposició dient que la seva entitat va decidir ja fa temps canviar l'eslògan de la seva propaganda. Va explicar que van decidir deixar de "combatre la pobresa" per dedicar-se a "combatre la desigualtat". Ho va argumentar: Ens vam equivocar, i ho vam aprendre tot llegint el llibre de Duncan Green, "De la pobreza al poder". El creixement exponencial de la desigualtat, segons el seu parer, cal buscar-lo en la desfiscalització: els rics ja no paguen impostos; ans al contrari, els pobres subvencionen als rics. I això no passa només al que abans anomenàvem Tercer Món, sinó també als països desenvolupats.









diumenge, 7 de febrer del 2016

CRITICA AL BANC DELS ALIMENTS

Fer una valoració sobre aquest tipus d'institucions no és fácil ni còmode.Per dues vegades en aquest bloc ja s'ha denunciat el fenomen del GRAN RECAPTE. ¿A qui beneficia quan deixa de ser un episodi d'emergència? De la mateixa manera, una publicació "alternativa" ens fa saber quin és el risc, perill o hipocresía que hi ha al darrere dels anomenats Banc dels Aliments



Entrevista a Guillem Tendero, ambientòleg i activista del moviment agroecològic, per parlar de 'Ja volem el pa sencer', l’informe que ha publicat, junt amb Ariadna Pomar, sobre pobresa alimentària
Des de Can Masdeu, icona de la dissidència als peus de Collserola, la ciutat de Barcelona es jutja amb perspectiva però sense perdre-la mai de vista. Un dels primers okupants d’aquest privilegiat mirador-laboratori va ser Guillem Tendero. Amb una trajectòria activista que recorre gran part dels principals moviments socials barcelonins de la dècada anterior, els darrers anys ha apostat clarament per la recerca i la docència en l’àmbit de l’agroecologia. Actualment, és investigador de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) i coordinador del postgrau en Dinamització Local Agroecològica de la UAB. En el seu informe Ja volem el pa sencer ha recollit multitud d’iniciatives que estan donant resposta a la pobresa alimentària des d’una lògica oposada a la del paradigma assistencialista neoliberal.
D’un temps ençà sentim a parlar sovint de "pobresa alimentària". Què significa?
Fa referència a la situació a què es veuen abocades les persones en risc d’exclusió social que no poden satisfer el seu dret a l’alimentació. Aquest, reconegut en declaracions i pactes internacionals signats per l’estat espanyol, es defineix com el dret de qualsevol persona a tenir accés de manera digna i autònoma a una alimentació suficient, nutritiva i culturalment adequada. El seu reconeixement va ser un triomf del moviment per la sobirania alimentària, un paradigma que, a diferència del de la seguretat alimentària, es basa en un enfocament de drets i considera que la fam i la malnutrició en la nostra societat responen a la mercantilització de l’agricultura i l’alimentació. A l’Aliança per la Sobirania Alimentària de Catalunya, el terme "pobresa alimentària" no ens acaba d’agradar, preferim parlar d’emergència alimentària, com una dimensió més del que s’ha anomenat emergència social.

Quantes persones pateixen aquesta emergència alimentària a Catalunya?
El més lògic és que si l’Administració ha de cobrir un dret, tingui comptabilitzades quantes persones tenen problemes per satisfer-lo. Però una de les coses que més ens va sobtar quan vam preparar aquest estudi, és que ningú no s’ha encarregat de generar aquesta dada. Nosaltres hem fet una aproximació mitjançant dades indirectes, com la quantitat de productes que es distribueixen amb els sistemes d’ajuda alimentària o el seu nombre de beneficiaris. Tots dos han augmentat molt arran d’això que anomenem crisi, i podem afirmar que una bona part d’aquest 30 per cent de la població catalana que es troba en risc d’exclusió social pateix malnutrició.

Hi ha gent que passa gana al nostre país, doncs?
Tot i que existeix gent que pateix fam, la situació més generalitzada és la de malnutrició, que es dóna quan els aliments que es consumeixen són de poca qualitat nutritiva, amb dèficits de producte fresc i excés de calories i d’aliments processats.

La pobresa alimentària és inherent al capitalisme neoliberal i al sistema de producció agroalimentària que promou?
Depèn de com l’entenguem, però jo crec que sí. La situació d’emergència alimentària que vivim és inherent a les situacions de crisi, i aquestes són inherents al capitalisme. De totes maneres, el risc de pobresa abans de 2008 ja rondava el 20% i segurament aquest segment de la població ja tenia problemes de malnutrició, però llavors s’estudiava menys. Amb la crisi, doncs, només ha augmentat.

Llavors, no hi ha solucions dins del sistema?
Solucions totals, no. El que estem veient és que, en aquest darrer cicle d’acumulació de la riquesa caracteritzat per l’especulació financera, el percentatge de gent exclosa involuntàriament del sistema, condemnada a la pobresa, ha crescut. No només no hi ha solució dins del capitalisme, sinó que estem anant a pitjor.
El sistema alimentari global ha aconseguit assimilar l’agricultura ecològica buidant-la del seu contingut polític i transformador?
Els que estem vinculats a l’agroecologia des de fa anys sempre hem vist aquest pols entre la institucionalització i mercantilització de l’agricultura ecològica i la seva politització. Precisament, vam començar a parlar d’agroecologia perquè el terme ‘agricultura ecològica’ ja ens quedava curt. A finals dels 70, els seus pioners al nostre país sí que tenien una visió transformadora, però a finals dels 90 ja s’havia convertit en un nínxol de mercat més dins de l’economia capitalista i, en la darrera dècada, el seu creixement s’ha generat sobretot per part de persones que tenen com a únic objectiu guanyar diners. Així, bona part de la producció agrària ecològica està reproduint les lògiques del Sistema Alimentari Global, en què els diferents esglaons de la cadena alimentària – producció, transformació, distribució i comercialització - estan en mans d’unes poques multinacionals. Depèn d’uns insums que provenen de la indústria –pesticides, maquinària molt sofisticada, grans sistemes de calefacció, etc.-, no es produeix de forma sostenible, es requereixen grans inversions perquè sigui rendible i es distribueix mitjançant grans empreses. Amb la diferència respecte a l’agricultura convencional que, a més, acaba tenint uns preus elitistes. Aquests principis són totalment contraris als de l’agroecologia, que busca transformar els sistemes alimentaris locals reconsiderant el paper que l’agricultura i l’alimentació han de tenir en la nostra societat i persegueix la sostenibilitat - social, econòmica i ecològica - en tots els esglaons de la cadena, així com una relació directa entre consum i producció i uns preus assequibles.

Què penses quan veus campanyes per pal·liar la pobresa com la del Gran Recapte del Banc dels Aliments?
Em sulfuro, perquè em sembla una mica pervers. A diferència del que passa amb la qüestió de l’habitatge, que la majoria de gent pensa que no està ben resolta, amb el tema de l’alimentació, sembla que no hi hagi un problema. Amb operacions com la del Gran recapte, se li ven a la població que comprant uns pocs aliments addicionals al supermercat un dia a l’any n’hi ha prou. Res més allunyat de la veritat. El sistema d’ajuda en què s’emmarca el Banc d’Aliments, basat en el repartiment de lots de menjar no preparat, representa un 80% del conjunt de respostes que es donen al problema i és l’únic pel qual s’aposta des de l’Administració pública i des de gran part del tercer sector.

Com funcionen els bancs d’aliments?
Bàsicament, reben productes que l’Administració Pública ha retirat del mercat amb diners que, en gran part, provenen de fons europeus. Les condicions que s’han de complir per poder ser proveïdor en aquest sistema d’ajuda alimentària, com les de capacitat d’inversió o de producció, fan que només els grans productors puguin optar-hi. Al final, es pot dir que s’està donant una subvenció directa a la gran indústria alimentària. I, a més, es fa d’una manera perversa, perquè se’ns diu que és per retirar excedents i és mentida. La legislació diu que els productors poden destinar un 5 per cent de la seva producció de l’any anterior al sistema d’ajuda alimentària, de manera que la indústria ja hi compta quan produeix i continuen generant-se els excedents. Així doncs, es fomenta que hi hagi sobreproducció. A banda d’això, la mateixa normativa dels bancs d’aliments estableix que els receptors dels aliments no poden participar de la gestió. Per tant, el condemnen a ser un mer beneficiari, reproduint lògiques assistencialistes que eviten que es puguin apoderar i reforcen les dinàmiques de pèrdua d’autoestima.

Has parlat d’això amb persones responsables d’aquestes iniciatives?
Sí, i són problemes que elles mateixes han detectat. En els seus informes reconeixen que fins ara han fet un gran esforç per augmentar el nombre d’aliments i beneficiaris del programa i que el repte pendent és dignificar el servei, és a dir, evitar aquests efectes contraproduents. Haver de fer llargues cues, rebre un lot en què no pots decidir res sobre el contingut, ser receptor passiu sense poder participar en la gestió... Tot això el que fa és reproduir aquestes dinàmiques d’exclusió social, pèrdua d’autoestima i desapoderament. A més, tot i que s’ha anat introduint últimament una mica d’aliment fresc, és testimonial i, en canvi, hi ha molts productes processats, que ja es troben en excés en les dietes de les persones en una situació socioeconòmica complicada. Considerem que aquest sistema d’ajuda alimentària s’emmarca en una gestió neoliberal de la pobresa, caracteritzada per no atacar les causes del problema sinó per conformar-se a pal·liar-ne els símptomes més extrems i evitar que les persones que el pateixen prenguin consciència, s’apoderin i lluitin pels seus drets. I, per acabar-ho d’arrodonir, amb aquestes mesures augmenten els beneficis del gran capital perquè s’han de comprar els aliments en els supermercats.
Des de la lògica de la sobirania alimentària, quines respostes cal donar a aquesta emergència, tenint en compte que atacar les arrels requereix més temps?
La resposta ha de ser doble. D’una banda s’han d’atacar les causes estructurals. Ja sabem que no acabarem d’un dia per l’altra amb la pobresa, però si no ens hi posem, no ho aconseguirem mai. De l’altra, creiem que cal transformar les mesures pal·liatives des d’una perspectiva de drets i emancipatòria, per tal que promoguin l’apoderament d’aquestes persones i que prenguin consciència de la situació d’injustícia que estan vivint. A més, aquestes mesures han de pretendre transformar els sistemes alimentaris locals d'acord amb els principis de justícia social i ecològica, sostenibilitat i radicalitat democràtica. Hi ha centenars d’iniciatives reals que estan en marxa i que van en aquesta direcció, però encara són minoritàries. La bona notícia és que estan en auge, perquè cada cop més gent que no ve d’una tradició activista, però que treballa a peu de carrer amb qui pateix aquestes situacions, s’adona que les respostes que s’han estat donant no són adequades.

A quin tipus de pràctiques et refereixes?
En l’estudi, recollim dos tipus d’iniciatives que donen resposta directa a la pobresa alimentària: les d’abastiment alimentari i els horts socials i comunitaris. Amb les primeres, a diferència dels sistemes de distribució d’aliments convencionals, es posa molt d’èmfasi en l’apoderament dels receptors i es comencen a tenir en compte aspectes com la qualitat dels productes i que incorporin alguns dels principis de la sobirania alimentària. Els horts, d’altra banda, són les iniciatives estrella i cada cop s’estenen més. Cal distingir entre els comunitaris, que responen a la lògica dels moviments socials, amb un grup que s’autoorganitza, i els socials, en què els ajuntaments normalment tenen un paper. Tant en les iniciatives d’abastiment alimentari com en els horts, es promou l’apoderament mitjançant el treball en grup. Les participants no són beneficiàries, sinó que hi tenen un rol actiu, es corresponsabilitzen del bon funcionament dels projectes.

Quines experiències concretes destacaries?
Pel que fa a l’abastament alimentari, una de molt interessant, totalment independent de l’administració pública, seria la Xarxa d’Aliments de Gràcia. També va ser important, tot i la seva curta durada, el Banc d’Aliments Autogestionat de Ciutat Meridiana. En ambdós casos es va promoure la politització dels participants. Un bon exemple de caràcter institucional seria el del Restaurant del temps, a Terrassa. Es tracta d’un projecte en què persones en risc d’exclusió social reben una petita formació i s’incorporen a treballar en un restaurant com a cambreres o com a ajudants de cuina un dia a la setmana i, a canvi, hi dinen cada dia. Un tret remarcable és que en el restaurant coincideixen clients convencionals i clients que són participants. Pel que fa als horts comunitaris, em sembla molt destacable el que ha creat l’Assemblea d’Aturats d’Arbúcies. El col·lectiu no només va aconseguir autoabastir-se de verdures, sinó que va tenir un excedent per vendre en el mercat local i obtenir uns ingressos per al seu propi funcionament. Una altra experiència rellevant és l’Hort de les Dones de Banyoles, en què la gran majoria de les participants són d’origen subsaharià i ja participava en el grup local de la PAH. Pel que fa als horts socials, destacaria aquells en què l’Ajuntament hi té un paper però hi participen també col·lectius de base que li donen un altre enfocament.

En el vostre estudi assenyaleu que hi ha més receptivitat als principis propis de la sobirania alimentària tant des de l’Administració com per part de sectors allunyats de l’agroecologia.
Hem detectat com les mateixes treballadores socials de l’Ajuntament fa temps que s’adonen de les mancances del paradigma assistencialista enfront del de l’apoderament. Ara bé, en la situació d’emergència i retallades que vivim, es veuen desbordades en el seu dia a dia, no tenen recursos per fer un treball preventiu i acaben havent de donar una resposta assistencial. Hi ha un gran malestar i una crisi del paradigma de protecció social, reconegut pels mateixos professionals i pels informes del tercer sector. Molts cops són les mateixes treballadores, en el seu temps lliure, les que ideen propostes alternatives. Fa vint anys, quan nosaltres començàvem a parlar de sobirania alimentària, a l’administració la teníem a l’altra banda de la barricada. Darrerament, a remolc d’un canvi social més de base, d’una evolució en els valors culturals de la societat en general, l’administració s’hi va mostrant més favorable. A més, en un context de crisi, caracteritzada per la punxada de la bombolla immobiliària, hem vist més receptivitat per part dels ajuntaments a utilitzar molts espais no urbanitzats per a horts socials o comunitaris.

Es pot canviar el sistema alimentari global sense comptar amb la complicitat de l’Administració?
Personalment, penso que els processos de transformació social es fan fora de les institucions públiques, es fan des de la base i són de llarga durada. Sí que és cert que des de l’Administració Pública es pot facilitar o posar bastons a les rodes i cal exigir que els recursos de totes es posin a disposició del bé comú, i les propostes de la sobirania alimentària van en aquesta direcció. Hem d’afrontar, d’entrada, quin model de societat volem i quin paper hi ha de jugar l’agricultura. Hem d’exigir-li a l’Administració que mani obeint, com diu la màxima zapatista, i que s’obri a la promoció de processos de participació amplis en què col·lectivament decidim com volem que s’ordeni el territori.

Quin paper juga Can Masdeu en aquesta transformació del model agroalimentari?
Can Masdeu, com a projecte de projectes, hi ha jugat un paper. És una experiència d’autogestió comunitària en una vall on els usos tradicionals de la terra -hortícoles, forestals i socials- s’han recuperat gràcies a una okupació que, el 2001, va evitar un projecte urbanístic. Potser no podem dir que hàgim estat pioners en aquesta transformació, però pel lloc on es troba i per la vocació de la gent que el va posar en marxa, sí que es pot dir que hem fet camí, apropant els valors de l’ecologia social i política a la ciutat, repensant el sistema de vida urbana i capitalista. En el tema dels horts comunitaris, que integren un centenar de persones molt diverses, sí que som un referent. Tot i això, no creiem que sigui un model o una recepta, sinó un exemple més que hi ha altres valors i maneres de fer les coses.

Tu hi ets des del principi. Ja tenies aquests principis quan vas venir o has anat prenent consciència com a participant del projecte?
Ja estava molt conscienciat quan vaig venir, però era molt incoherent. Ja abans d’estudiar Ciències Ambientals les idees bàsiques les tenia força clares. No volia viure d’una manera convencional i a la ciutat. L’okupació de Can Masdeu va ser per a mi una gran oportunitat per començar a viure en comunitat i participar de projectes de transformació social, a viure de manera més conseqüent amb les meves idees, encara que sempre hi hagi contradiccions.

I com vas convertir-te en un activista de l’agroecologia?
De petit, passava les vacances amb la meva família en una masia amb horta i vinyes. Aquell estil de vida, contraposat a l’urbà, era el que a mi em fascinava i estava lligat a allò que més endavant coneixeria com a agroecologia. A vint anys, vaig recuperar amb un amic l’hort que el meu avi havia abandonat. El 2002 vaig prendre part en la resistència a l'intent de desallotjament de Can Masdeu, que va acabar amb una victòria que ens canviaria la vida a moltes. Aquell mateix any vaig començar a participar en el grup que va promoure la creació de la Xarxa Agroecològica de Catalunya, un espai de coordinació i acció política que funcionaria fins al 2006. El 2003 vaig participar a Manresa en l'assemblea en què es va constituir la Plataforma Transgènics Fora! i hi vaig participar activament fins que el 2007 es va dissoldre. Va ser la punta de llança del moviment català contra els transgènics i vam fer moltes accions directes i una important tasca de divulgació.

Alguna acció que recordis de manera especial en la teva trajectòria activista en aquest àmbit?
Una de les es accions més sonades que va fer la PTF!: la destrucció d'un camp experimental de blat transgènic propietat de la Generalitat de Catalunya.

Què va passar amb aquesta Plataforma?
Va anar morint, perquè era una lluita molt dura, amb molta confrontació i molt difícil de guanyar. Hi havia poques victòries però sí que vam aconseguir crear un estat d’opinió molt majoritari en contra dels transgènics que avui en dia encara perdura.

És llavors quan participes del naixement de l'Aliança per la Sobirania Alimentària de Catalunya?
Sí, contribueixo a la creació d’aquest espai de coordinació i d'acció del qual continuo formant part. Aquell any vaig decidir centrar-me a professionalitzar la feina de promoció de l'Agroecologia i la Sobirania Alimentària que ja venia fent des del 2002.

L’agroecologia no ha estat, però, l’únic moviment en què has estat involucrat...
No, però rec que la meva trajectòria no té res d'especial i és tan interessant com ho pot ser la de centenars de companyes amb les quals durant tots aquests anys hem coincidit en mil batalletes... En tot cas, la meva experiència pot ser una manera de reconstruir part de la història col·lectiva de la nostra generació d'activistes socials i, sobretot, pot tenir valor per a la gent més jove que no va viure tot això. El meu bateig podríem dir que va ser la participació en les accions de solidaritat amb les migrants que es van tancar a diverses esglésies de Barcelona per demanar "papeles para todas" i, sobretot, a la Resistència Anticapitalista contra el Banc Mundial del 2001. A partir d'aquí, coincidint amb un moment de gran efervescència social a Barcelona, durant uns quants anys vaig implicar-me força en col·lectius i moviments vinculats a l’antimilitarisme, l’okupació, els drets de les persones migrades i l’ecologia.
 




.


.

dilluns, 1 de febrer del 2016

LUIS GARCÍA MONTERO (i II). POEMES I ESCRITS

Selecció de textos de Luis García Montero
POESÍA COMPLETA (1980-2015). Editorial Tusquets, 2015

Porque esto es la poesía: dos soledades juntas
y una verdad que ordena tu vida con mi vida.

Apuesto por el realismo, pero nada me deja tan frío como las consignas políticas y las cosas escritas en recetario, con un dogma en la cabeza, ya sea buena o mala la intención.

Soy partidario del futuro, aunque no me sirven las coartadas utópicas, porque ésas nos devuelven siempre a la casilla de salida.


La crítica a la palabra ternura vino por el título que le puse a una conferencia sobre Ernesto Cardenal y porque a mí me gustaba repetir en las reuniones que la solidaridad es la ternura de los pueblos.
(...)
Era ya 1985. Los movimientos universitarios y juveniles de izquierda, afortunadamente enterrado el franquismo, dedicaban su atención a la solidaridad, la ecología, el pacifismo y el mal camino que el gobierno socialista estaba cogiendo en su política nacional e internacional, con el referéndum de la Otan a la vuelta de la esquina. Quedaban todavía algunos años para los bombardeos de Bagdad, pero todo se veía venir. Mitad porque los temas de la solidaridad me afectaban íntimamente, mitad porque cada semana participaba en un acto y algo tenía que leer sin que se molestaran los amigos ortodoxos, escribí los poemas de En pie de paz. Son también un trazado de fronteras, porque no me siento capaz de ir más allá por ese lado, conocedor de los peligros de una poesía que, ya lo he dicho, suele caer en la irrealidad por su afán de realismo político. Mi preferido es el poema "En pie de paz", poema que leo con gusto en los actos políticos a los que soy invitado. Es posible que cualquier día me sorprenda escribiendo unas coplillas contra el ministro Corcuera, porque bien merecidas se las tiene, pero me parece mejor tarea seguir investigando en la razón histórica de mi propia sentimentalidad.

Antonio Machado
ANTONIO MACHADO:
"Contra el célebre latinajo, yo os enseño: si quieres la paz, prepárate a vivir en paz con todo el mundo.
Mas si la guerra viene, porque no está en vuestra mano evitarla, ¿qué será de nosotros -me diréis- los preparados para la paz?
Os contesto: si la guerra viene vosotros tomaréis partido sin vacilar por los mejores, que nunca serán los que la hayan provocado,
y al lado de ellos sabréis morir con una elegancia de que nunca serán capaces los hombres de vocación batallona"

DESORDENADAMENTE
TUS ojos
que están llenos de selvas y son un manifiesto,
desordenadamente
me hacen aventurero
                                   y revolucionario


BALADA O EPIGRAMA
TÚ que has sido disc-jockey más o menos,
por el sueño de tu generación,
sabrás seguramente que la vida
es un disco con dos revoluciones
que dura siempre, amor, nunca se raya,
nunca se raya, amor, nunca se raya,
nunca se raya, amor,
nunca se raya.

CONSEJO PARA CIUDADANOS PACIFISTAS
SI una noche de luna
te sientes intranquilo
y reptas por las calles
igual que un cocodrilo,
en busca de otro cuerpo
con el que convivir,
si te lleva a su casa,
si te invita a dormir,
cuídate, camarada,.
puede haber un misil
bajo la almohada.

Si no encuentras a nadie
en toda la ciudad
y buscas un remedio
para tu soledad,
si salvas con alcohol
las horas más oscuras
de estos malos momentos,
quizás, mientras procuras
salir de la tristeza,
flotando está un misil
en tu cerveza.

Si vences la resaca
y logras despertarte
y llevas las ojeras
por único estandarte,
si la voz amaestrada
del tiempo o la rutina,
te dice que hoy debieras
volver a la oficina,
sombrío, cabizbajo,
te esperará un misil
en tu trabajo.

Misiles por la cárcel,
misil de las barriadas,
misiles en palacio
y entre las barricadas.
Apuntan los relojes
con minutos serviles,
que marcan el horario
feroz de los misiles.
O mucho más sencillo:
puede haber un misil
en tu bolsillo

ORACIÓN
A vosotros,
que cortáis la manzana de la muerte
con el anonimato de una guerra,
os pido caridad.

Por un Dios
en el que jamás he creído.
Por una Justicia
de la que desconfío.
Por el orden de un Mundo
que no respeto.

Para que renunciéis a vuestra guerra,
yo renuncio a mis dudas,
que son parte de mí.
como la luz amarga
es parte del otoño.

Y escribo Dios, Justicia, Mundo,
y os pido caridad,
y os lo suplico.


SON DE PAZ
VIGÍLATE a ti mismo
cuando hables de paz.

Que no lleguen los himnos victoriosos
donde el amor no llega.
Que no te hagan injusto tus verdades
igual que tus mentiras.
Que el miedo no te obligue a ser valiente.
Va contigo la sombra que te ve
cuando cierras los ojos
y miras a otra parte.
Va en silencio contigo tu silencio.
No olvides que el cinismo
flota como un ahogado,
que las guerras crueles
necesitan de ti.

PAÍS ABANDONADO
YO tenía un país que se llamaba España.
Lo vi correr, saltar por la ventana
del año 2012
Yo tenía un país.
Cuando sonaban los despertadores,
la luz seguía el curso de las fábricas
y las calles buscaban el nombre de un colegio.

Ahora no sé qué tengo.
Tal vez una iglesia abandonada,
un barco a la deriva,
la telaraña del hogar vacío.

Yo tenía un país.
Cuando sonaban los despertadores,
se ponían de pie los puestos de trabajo.
En el cristal de las consultas médicas,
el futuro entregaba su memoria
y el pasado pedía una cita posible.

Ahora no sé qué tengo.
Tal vez es un periódico sin gente,
tal vez el viento triste
que pone un vertedero en la mano del niño.

Aquí no queda nadie.
No están dejando nada.
Yo tenía un país que se llamaba España.
No están dejando nada, nada, nada.


CONVERSACIÓN CON ELISA
CUANDO cierres la puerta
y traigas en los ojos
la próxima derrota,
piensa que yo he perdido
más batallas que tú.

Cuando tu soledad
pese en las multitudes
y los indiferentes,
piensa que yo he vivido
más solo que tú.

Cuando nadie comprenda
la realidad de un sueño
herido por el mundo,
piensa que yo he fallado
más veces que tú.

Y cuando te avergüencen
por acudir al frío
de los que te llamaban,
piensa que yo he deshecho
más nieves que tú.

La vida nunca es fácil,
pero vas a entender
su corazón alegre,
tenaz y melancólico,
igual que yo.

Porque aparecerá
cualquier día del año
alguien mucho más joven
y más desobediente,
igual que tú.

recibirás entonces
la mejor recompensa.
Todo tendrá el sentido
y una mirada limpia,
igual que tú.


¿QUIÉN ERES TU?

(...)
mientras me sonreías,
yo me quedé dormido
en las manos de un sueño que no puedo contarte.

ES VERDAD
Es verdad tu presencia
entre otras cosas,
la manera con que cierras la puerta,
con que arriesgas tu beso y me tapas el techo,
con que abres mis sábanas
y te metes en ellas,
para ver lo que espera
la vida de nosotros.

EL ARTE MILITAR

(...)
Tiernamente perversa,
recordamos la vida por sus repeticiones
(...)
Hemos hablado mucho cuerpo a cuerpo
y el arte militar no es sólo el gesto
de caballos o tanques en la infancia.
Tampoco la verdad.
Sucede en general que el mundo cambia,
no demasiado rápido a menudo,
que un día
es extraño sentirse detenido
con demasiadas cosas escritas en la piel
y uno se encuentra en medio de todo cuanto era,
desconcertado y torpe,
sacrificando incluso la nostalgia.
(...)

XV
TU corazón, cerrado por reformas,
vagando va en la música
sin querer contestarme.

Forajido de siempre no resiste
convivir bajo el reino
metal de las palabras.

La mirada que trajo conocía
ese dolor errante
de los barcos nocturnos.

Se convirtió en testigo por decirme
las dudas de mis ojos
y la canción que esconden.

Es silencio, silencio sin embargo,
vacío encadenado
al rayo de la luna.

¿Qué camino sin cruces, sin kilómetros,
sabrá llevarme a él?
¿Dónde puedo encontrarlo?


Tal vez no envejecemos. O es acaso que el tiempo
se quitó los tacones para no molestarnos.
O es acaso el deseo
que camina en los labios todavía descalzo.


HOMENATGE A LUIS GARCÍA MONTERO, POETA DE LA NOSTRA GENT

Luis García Montero és escriptor, professor i militant d'Izquierda Unida. Granadino, va ser el candidat per aquesta formació a la Comunitat de Madrid. Va estar a punt d'assolir el llindar del 5%, el mínim per assolir escó. I no va poder ser. És una de les persones que més admiro de les que s'han ficat en política a contrapèl.. No només per com argumenta les seves posicions polítiques, crítiques amb la direcció i l'embolic d'Izquierda Unida de Madrid, sinó també perquè està "tocado por la rara gracia del talento expresivo y del talento emocional" . Vet aquí el seu últim article a INFOLIBRE. Per a mi representa aquella dita de que el sentit comú és el menys comú dels sentits. Costa tant d'estar lliure d'intoxicació, quan la situació hauria de ser tan clara, almenys des de determinades latituds i longituds ideològiques!!!
També Luis García Montero, un poeta activista polític o un polític militant de la poesia, ens avisa: Potser caldria revisar i reflexionar i qüestionar-nos la nostra situació i ubicació dins la Unió Europea, abans que es converteixi en un altre Titanic, ple de depredadors i nazis disfressats.
Per què he triat LUIS GARCÍA MONTERO? Perquè cal molta traça per explicar la situació contradictòria en la que vivim. Gregorio Morán, articulista de La Vanguardia, i sovint persona non grata per la mateixa dirección d'aquest diari conservador, ho explica d'una forma tan rotunda que fa esgarrifança. Així ho diu en la seva SABATINA INTEMPESTIVA del dissabte, 30 de gener de 2016:
"Per primera vegada en la historia d'Espanya la democracia ha estat un gran negoci per a aquells que històricament mai no la van veure de bon ull, per no dir paraules més gruixudes. I això ha produït un fenomen curiós fins i tot fascinant, que recorda el succeït en alguns països de l'Est europeu. La classe dominant és feliç pels enormes avantatges que els ofereix la democracia i les clases populars no saben quina carta quedar-se. (...). I referint-se a Felipe González i a un altre dirigent del PSOE, Indalecio Prieto, afegeix: "Els finals dels líders més radicals han estat en general una prova que alguns éssers humans tendeixen a la pocavergonya a partir de certa edat, en què els surt l'animal insaciable que porten dins".

MENTIRAS Y TRAGEDIAS
http://www.infolibre.es/noticias/opinion/2016/01/30/mentiras_tragedias_44097_1023.htm

Las mentiras no son trágicas mientras resulta posible volver a la verdad. Aunque los panoramas no contagien alegría y las curvas de la carretera pisen la desolación de los vertederos, quedan huecos para la esperanza. Siempre se puede llegar a un lugar de aire limpio. Quedan las segundas, las terceras y las cuartas posibilidades.

El estado de la política oficial española está mal, pero la razón encuentra motivos para no desistir. La dinámica del Partido Popular ha impuesto sobre la nación una condena de mentiras. Se trata para sus dirigentes de que la ciudadanía conviva con el engaño. Ejemplifico el vericueto falso de su estrategia en tres asuntos de actualidad:

1.- Afirman que baja el paro, cuando lo que en realidad sucede es que está bajando la población activa. Es decir, menos gente se apunta a las listas del desempleo, pero la razón está en que muchos parados se van de España y otros desisten de buscar un destino laboral. El paro, además, disminuye porque cada vez hay menos puestos de trabajo. Con esta paradoja en la mano, el día en el que se muera de hambre el último español, Mariano Rajoy podrá afirmar que ha terminado con el problema del desempleo. No habrá desde luego nadie en paro.

2.- Sacan pecho para sostener que las reformas educativas del Partido Popular han conseguido bajar los índices de fracaso escolar. Cada vez hay menos alumnado que abandone sus estudios. La verdad es que muchos jóvenes, en una sociedad de cultura consumista y fluidez económica, dejaron el instituto para ponerse a trabajar y conseguir el dinero inmediato que necesitaban. Querían comprarse una moto, reventar las noches y cumplir con una idea del paraíso identificada con los centros comerciales o con la moral de la compra y venta. Al sufrir la crisis económica y la destrucción de empleo, la juventud encuentra ahora pocos motivos para dejar de estudiar. Es la triste realidad. Sólo se estudia cuando no hay más remedio, lo cual no es raro en un mundo de espectáculos televisivos que demuestran a diario una evidencia: el éxito en el amor y en la fama es casi incompatible con la capacidad intelectual y con la vergüenza.

3.- Afirman que en el Partido Popular no hay imputados. Lo que ocurre es que el Gobierno del Partido Popular se precipitó a cambiar el vocabulario con un eufemismo reparador. Ahora se llaman investigados a los que antes se llamaban imputados. Que el mismísimo presidente de Gobierno utilice esta triquiñuela define con claridad la situación de un país que convive con la mentira.

Pero no son mentiras trágicas, porque no liquidan la luz de una esperanza. De pronto tres magistradas deciden no asumir la mentira propuesta desde el Estado y sientan en el banquillo a la hermana de un rey. Se solucionó la mentira, y no sólo por la dignidad y la independencia de las magistradas, sino por la energía de una opinión pública que está dispuesta a darles su apoyo social contra tanto bufón de palacio. En la sociedad española persisten los esfuerzos de la mentira, pero la impunidad como sentimiento social se ha acabado. Artur Mas no preside la Generalitat. La infanta se sienta en el banquillo. Pujol y su familia se han quedado sin la coartada de su bandera. Por eso Rajoy, el amigo de Bárcenas, el líder de la tramas de corrupción del PP, no puede ser presidente de Gobierno. Si el Partido Popular quiere sobrevivir, deberá hacer con don Mariano lo que ya ha hecho con su ruidosa escudería valenciana. Ya no se salva ni Rita. La formación de un Gobierno compuesto por PSOE, Podemos e IU es en este momento una prioridad de consolidación democrática.

Hay otras mentiras que sí son trágicas. La más importante se llama Europa. Y no sólo es humanamente trágica por la situación de los refugiados. Es trágica también por la condición misma de Europa que está evidenciando la crisis. Cuando se impide en el interior de la Unión el libre movimiento de las personas, cuando se despoja a los refugiados de sus bienes como los nazis despojaban a los judíos en los campos de concentración, cuando deja de ser una urgencia política el respeto a la vida humana y el socorro a los desamparados, uno tiene la sensación de que, más allá de la dureza sus políticos, Europa entera está evidenciando la realidad de su condición.

Al calor de la Segunda Guerra Mundial, María Zambrano escribió un ensayo memorable, La agonía de Europa (1945), para hablar del eclipse de la piedad. Si toda crisis es un ejercicio de revelación, el conflicto europeo no apuntaba a una simple coyuntura, sino a una realidad constituida desde su raíz por las violencias nacionales. Este nuevo eclipse de la piedad tampoco supone por desgracia una coyuntura. Es la revelación de la Europa que hemos construido al servicio de una economía especulativa sin escrúpulos. Su raíz está en las oficinas de los bancos y los fondos de inversión. La dinámica y las fronteras europeas no responden al ser democrático. Si la soberanía cívica es una mentira, la responsabilidad humana no tiene siquiera posibilidad de formularse. En esta inercia sólo se pueden recuperar partes de soberanía a costa de los derechos humanos. Libertad para ser injusto, no para hacer justicia.

Y aquí las mentiras sí son trágicas, porque no hay razón que permita la esperanza. Basta con mirar hacia el paradójico destino de Angela Merkel. Como Alemania es la mayor beneficiada por la quimera de esta Europa, intentó mantenerla en un primer momento invitándonos al reparto solidario y al respeto de las libertades fronterizas acordadas en el tratado de Schengen. Pero la propia Merkel ha debido recular y muchos países han preferido romper la quimera y lanzarse al espectáculo de la insolidaridad radical. Es la llamada de sus raíces.

Nuestras injusticias contra los que llegan de fuera evidencian la mentira que somos. La imposibilidad europea tiene mucho de la fatalidad que caracteriza a la conciencia trágica. Es más que una coyuntura. Creo que la alternativa está en asumir nuestra propia paradoja: deben recuperarse las soberanías nacionales necesarias para constituir otro origen de Europa. Otra Europa