diumenge, 17 de maig del 2015

DONES SÀVIES CONTRA LA XENOFÒBIA... I LA NETEJA ÈTNICA DEL PARTIT POPULAR

El candidat Aznar, a la presidència del Govern espanyol, va visitar Mataró. Va venir amb Aleix (Alejo) Vidal Quadras, i va anar a visitar Rocafonda. Els índex d'immigració no eren alts. Però van venir precisament a Rocafonda perquè allí hi havia un nucli de joves, que venien de l'extrema dreta,  i s'estaven reciclant cap al PP. Provenien d'un col·legi religiós força conegut, aglutinats per un també jove Joan López, activista infatigable, ara figura i tertulià de Ciutadans. Aleshores Vidal Quadras va venir a Rocafonda perquè l'interessava fer forat mitjançant el lerrouxisme, doncs aquest sempre ha donat bons rèdits electorals.
La lluita de classes, com l'estratègia militar, té un eix: fragmentar l'enemic. Molt abans que la jugada mestra de CiU, amb el "procés", per dividir les forces que podrien lluitar contra les retallades,  ja ho va fer el PP, dècades anteriors. I Vidal Quadras, home intel·ligent, físic de professió, i d'extrema dreta (ara a VOX), sabia que per aquesta escletxa podria pescar i fer visible un Partit Popular entre les classes populars.
El PP n'és conscient que  les societats són complexes, i actualment, cosmopolites. I sap també que no hi ha com una bona guerra per cohesionar. Així ho va fer la Dictadura militar argentina amb les Malvines, així ho va fer Margaret Thatcher quan tenia molt difícil la reelecció. No hi ha com un enemic extern. I, com la memòria és curta i no ens en recordem de les neteges ètniques que José María Mendiluce va denunciar, al mateix cor d'Europa. Amb una Alemanya que llençava la pedra i amagava la mà. Ara el PP ha brandat la neteja com a principal arma del seu argumentari. Escrúpols ni vergonya tenen. La frivolitat de com es refereix a pogroms és insultant. El Partit Popular local també intenta emular l'alcalde de Badalona. Per molt que esgrimeixin l'argument del bonisme, sempre fan tuf a neofeixisme-neoliberal. 
Contràriament al que diu el nen mimat de la dreta espanyola, en Ribera, de C's, la gent gran té un gran atractiu per a la gent jove. Stéphane Hessel, nonagenari francès, va ser qui va encunyar el nom dels "indignats", José Saramago, José Luis Sampedro, el venerat Mandela, l'octogenària Susan George, d'ATTAC, impulsora de la resistència al Tractat del Lliure Comerç amb els EEUU, l'ex president Mujica, l'historiador Josep Fontana, etc.. L'exemple: els joves volen vides que donin exemple, estan delerosos de referents que no siguin trepes, que hagin estat resilients, que no tinguin al·licients per caure en la frivolitat.
Davant de l'estupidesa, la irresponsabilitat de la temptació xenòfoba de la neteja ètnica i la seva relació amb les societats complexes, mestisses i cosmopolites, m'agradaria reivindicar l'esforç i el treball de dues veteranes, una en el camp de la demografia i l'altra, en el de la sociologia: Anna Cabré i Pla, i l'altra la neerlandesa-argentina-nordamericana, Sassia Sasken, parella d'un altre il·lustre Richard Sennett. Anna Cabré ens aporta el coneixement dels moviments migratoris amb una perspectiva de llarg recorregut, i la Sasken ens aporta la constatació de que les fronteres no es troben entre els països sinó al bell mig de les ciutats, d'unes noranta ciutats arreu del món que configuren la xarxa humana del planeta,  i interconnectades entre elles.

ANNA CABRÉ i PLÀ, demògrafa, nascuda l'any 1943. És una de les persones que sempre m'escolto, que m'emociona quan parla, amb el seu estil directe i documentat. Sempre em recorda allò que deia Regis Débray, el biògraf del Ché: els revolucionaris es formen a les biblioteques, en els llibres. Els "nou" líders es formen o s'han format seguint el format dels reality televisiu. I és per això que tenen tendència a dir tantes estupideses. En una entrevista realitzada ara fa gairebé catorze anys, al setembre del 2001, Anna Cabré exposava el següent:
"La població de Catalunya, demogràficament parlant, té dos grans components migratoris: el corrent migratori dels francesos dels segles XVI i XVII i el corrent migratori espanyol dels segles XIX i XX. Catalunya, durant els segles XVI i XVII, va rebre una immigració francesa d'una envergadura equivalent, en termes relatius, al que ha estat l'emigració dels altres llocs d'Espanya al segle XX. Per tant, qui no és descendent dels andalusos, aragonesos, murcians del segle XX, és descendent dels francesos dels segles XVI al XVII. I és mèrit de Catalunya haver sabut construir i mantenir una societat cohesionada amb uns elements migratoris tan importants. Comences a gratar en l'arbre genealògic de qualsevol família de soca-rel ben catalana i li surten francesos per les quatre bandes. La immigració, aquí, no és res de nou. I em sembla bastant patètic que amb una història com la nostra ara ens posem a veure la immigració com una cosa mai vista, el gran repte del futur. Si nosaltres estem fets d'onades migratòries successives! Hi ha una manca de memòria històrica tremenda. 
No obstant això, segons l'últim baròmetre d'opinió de la Generalitat, gairebé la meitat dels catalans creu que el nombre d'immigrants és "excessiu". I la immigració se situa com el segon problema de Catalunya, per sota de l'atur i els problemes econòmics.
Però immigració és tothom que ha entrat a Barcelona sense haver-hi nascut: és el meu avi que venia del Priorat, són els aragonesos de principi de segle, els andalusos dels anys seixanta... Són tots. I en aquest sentit, no entren més immigrants ara que abans, n'entren menys. Que aquesta immigració que rep ara sigui d'unes característiques diferents perquè és estrangera, d'acord. Però no s'ha de mitificar, perquè la immigració d'abans tampoc era d'una gran afinitat. La immigració estrangera d'avui dia viu en condicions menys diferenciades que molts dels immigrants que arribaven pels anys quaranta i que vivien en barraques a Montjuïc i altres llocs. I que eren ben diferenciats, tot i que després, amb el temps, han deixat de ser-ho. Però fins i tot la immigració dels rurals catalans que arribaven a Barcelona a final del segle XIX i principi del XX era socialment molt diferent de la població que vivia a Barcelona. És falsa aquesta idea que ara ens arriben uns migrants molt diferents i difícils d'integrar, i abans tot eren flors i violes. La immigració sempre ha estat conflictiva. I el fet que la gran onada immigratòria, la més recent, que va començar als anys quaranta, es va disparar als cinquanta i va durar fins al 75, es produís en un període en què no hi havia llibertat d'expressió, segurament va minimitzar les reaccions. Però pensar que la immigració que va haver-hi des del 1950 fins al 1975 a Catalunya no creava cap problema ni hi havia cap diferència és molt distint.


Anna Cabré va encunyar el que després es va popularitzar com "El sistema català de reproducció" . Segons Cabré, aquest "és un sistema que té la immigració com a component endogen. No és que la immigració arribi accidentalment, sinó que és un sistema que compta sistemàticament amb l'arribada d'immigrants. En aquest sistema, una part dels habitants són descendents dels anteriors i l'altra part és immigrada. I aquesta part immigrada ocupa uns llocs ben determinats en l'escala social i laboral, fent de complement, no de substitució, de la població autòctona. Doncs bé, aquest sistema català de reproducció ha esdevingut el sistema preponderant, universal, a tots els països rics sense excepció. Actualment no hi ha cap país desenvolupat que no tingui un component immigratori important. I aquest sistema que primer vaig començar anomenant "sistema català de reproducció" i que ara en dic "sistema complex de reproducció" -complex en el sentit que és un binomi: té una part que és la reproducció biològica i una altra que és la que jo anomeno "reproducció immigratòria", perquè ja es compta que a cada generació vindrà gent de fora-, últimament he començat a pensar que potser seria més acurat dir-ne "sistema urbà de reproducció".

Perquè aquest ha estat el sistema que han tingut totes les ciutats dignes d'aquest nom. És difícil imaginar-se una ciutat que no tingui immigració, una ciutat on no arribi mai ningú nou, una ciutat on generació rere generació els habitants siguin els fills dels anteriors sense aportacions exteriors. Això no seria una ciutat, seria un poble gran. Crec que els països desenvolupats, rics, que tenen una especialització de qualitat, i, per què no, també de poder, en la distribució mundial de l'activitat i la riquesa, tenen la immigració com a part endògena del seu sistema de reproducció, de la mateixa manera que des de sempre, des de l'antiguitat, totes les ciutats del món tenien i tenen la immigració com a component essencial."

Segons la demògrafa, el de Catalunya, doncs, ha estat un model molt avançat en el temps:  "Com que és un país que es va industrialitzar molt abans que altres, va experimentar una sèrie de transformacions. La fecunditat, per exemple, va baixar molt abans que a la resta d'Espanya, i ho va fer perquè les famílies van adquirir un comportament modern en el qual la promoció social pròpia i dels fills era vista no sols com una possibilitat, sinó com una obligació. Catalunya va iniciar uns comportaments i uns canvis de valors que finalment han estat adoptats, com aquell qui diu, a tot arreu. Cap a 1850, les diferències demogràfiques entre Catalunya i Espanya no eren gaire grans. Avui dia, tampoc no són significatives. Però si anem cap als anys 1930-1940, aquestes diferències eren molt importants. Què vol dir? Que Catalunya ha precedit un canvi que després també s'ha donat a la resta d'Espanya. En això ha estat precursora"


Quan, en aquella data, el 2001, se li va preguntar -Què opinava de l'establiment de quotes per regular l'entrada d'immigrants?- va respondre el següent: 
"Home, algun sistema de selecció d'immigrants ha d'haver-hi. No sóc especialista en aquest tema, però em sembla que una quota rígida no té gaire sentit perquè les demandes del mercat de treball són molt variables. Una quota tant pot ser excessiva en un moment de recessió econòmica com totalment insuficient en un moment d'expansió, que és el que ha passat ara. De què serveix tenir una quota de 20.000 o de 30.000 immigrants si el mercat de treball n'absorbeix 100.000 l'any o més? Però no sé com s'hauria de fer. Aquí, com diu Antonio Izquierdo, que és un especialista, hem creat un sistema d'immigració basat en la irregularitat. És un sistema impracticable, amb unes quotes excessivament baixes i uns períodes de regularització llarguíssims, en el qual l'única forma d'accedir al país és irregularment: entrant-hi com a turista, passant a una pastera o treballant de forma irregular... Fins i tot per a la regularització per arrelament calen una sèrie d'anys. O sigui, que s'admet que, després d'haver estat una sèrie d'anys al país com a irregular, com a premi a haver sobreviscut en aquesta situació finalment seràs regular. Tenim un sistema que fa servir la irregularitat com a part de l'element de regularització. No em sembla el més ideal. Fins i tot arribem a la paradoxa que, com que sempre s'ha de resoldre la regularització dels irregulars, els que volen venir regularment, passant pels consolats, mai no tenen la prioritat. Així que a l'últim veuen que l'única forma de venir no és intentar fer-ho de manera regular, sinó ser irregular i regularitzar-se després si poden".

Davant dels episodis luctuosos que recentment han colpit la consciència humanitària, l'Anna Cabré ja ens advertia: 
"La Mediterrània sempre ha estat un àmbit d'interrelació important. Actualment, amb les migracions del Sud cap al Nord, potser és més evident que en un passat recent. Però ni tota l'emigració de l'Àfrica del Nord va cap als països mediterranis -es dirigeixen molt més cap al Nord- ni tota la immigració que ens arriba a nosaltres és d'aquest àmbit, sinó que també prové d'Amèrica Llatina, d'Àsia i d'altres zones. El que sí que és interessant és que en aquests moments es presenta la Mediterrània com una de les grans fronteres demogràfiques mundials, juntament amb la dels Estats Units i Mèxic. Això és cert pel que fa a la diferència de nivell de vida. La Mediterrània, com la frontera dels Estats Units, és una de les grans fronteres geopolítiques, socioeconòmiques, del món. I precisament per això, perquè separen diferències de nivell de vida, d'oportunitats, són un àmbit de relació molt intensa. Però penso que ara ja es té una visió d'aquest àmbit mediterrani més contrastada en l'aspecte demogràfic del que realment és.
Encara hi ha la visió que nosaltres tenim una fecunditat molt baixa, cosa que és certa, i que l'Àfrica del Nord té una fecunditat molt alta, cosa que ja no és certa. A hores d'ara, el Marroc té una fecunditat semblant de la que teníem nosaltres l'any 1975. I les ciutats marroquines estan en un nivell de fecunditat de prop de dos fills per dona, amb la particularitat que aquests nivells, que ja són considerablement baixos respecte al que eren, estan baixant. I, en canvi, els nostres, que són molt baixos, estan pujant. Si s'observen les previsions de Nacions Unides, que es renoven cada dos anys, per a l'Àfrica del Nord a l'horitzó 2025, es veu que, a cada revisió, baixen diversos milions d'habitants."
SASKIA SASSEN, una mica més jove que l'Anna Cabré (1949), va ser especialista en planejament urbà. És sociòloga i en la obra que l'ha fet mundialment famosa, "la Ciutat global", del 1991 i revisada el 2001, vincula estretament la globalització amb les dinàmiques urbanes, i també amb el fenomen migratori. Al 2013 va editar "Inmigrantes y ciudadanos. De las migraciones masivas a la Europa fortaleza". Madrid: Siglo XXI
Segons Sassen, a "La Ciutat Global", cal entendre la mundialització econòmica també en les seves múltiples localitzacions (de les ciutats), i no només des del punt de vista macroeconòmic. A més, és necessari tenir en compte que moltes d'aquestes ciutats experimenten una situació en les que una majoria dels treballadors residents són actualment immigrants i dones, i sovint dones de color. Aquestes ciutats estan experimentant un augment de llocs de treball escassament remunerats que no encaixen en les idees predominants sobre la mundialització. Aqeusta situació contribueix a la seva invisibilitat i a la desvalorització d'aqeusts tipus de treballadors i tradicions laborals i a la "legitimitat" d'aquesta desvalorització:
«Las mujeres y los inmigrantes» acaban substituyendo la categoría fordista o la de salario familiar de «mujeres y niños». Una de las localizaciones de la dinámica de la mundialización es el proceso de reestructuración económica en las ciudades globales. La polarización socioeconómica acompañante ha propiciado un gran aumento de la demanda de trabajadores con salarios bajos y de puestos de trabajo que ofrecen pocas posibilidades de avance profesional, en medio de una explosión de riqueza y poder concentrados en esas ciudades, es decir, en unas condiciones en las que hay un visible aumento de los empleos muy bien remunerados y del espacio urbano de alto precio. «Las mujeres y los inmigrantes» surgen como la oferta laboral que facilita la imposición de salarios bajos y desamparo en unas condiciones de intensa demanda de esa clase de trabajadores y la localización de dichos puestos de trabajo en sectores con un gran crecimiento. Se trata de una ruptura del nexo histórico que habría brindado oportunidades mejores a los trabajadores y que legitima dicha ruptura desde el punto de vista cultural. Otra localización que raras veces se relaciona con la mundialización, el paso al sector no estructurado de la economía, reintroduce la comunidad y el hogar como importante espacio económico en las ciudades globales. En esas condiciones considero dicho paso al sector no estructurado de la economía como el equivalente de bajo costo –y con frecuencia feminizado– de la desreglamentación en la cima del sistema. Como en el caso de la desreglamentación (por ejemplo, la financiera), el paso al sector no estructurado de la economía aporta flexibilidad, reduce las «cargas» de la reglamentación y los costos, en particular los laborales. Podemos considerar que el paso al sector no estructurado de la economía en las ciudades más importantes de los países muy desarrollados –ya se trate de Nueva York, Londres, París, Barcelona o Berlín– representa la degradación de una diversidad de actividades para las que hay una demanda efectiva en dichas ciudades, pero también una devaluación y una competencia enorme, en vista de que los costos de entrada son bajos y hay pocas modalidades de empleo substitutivo"

A "Inmigrantes y ciudadanos", Sassen insisteix que la immigració està condicionada, sobretot pel funcionament del sistema econòmic dels països receptors, els períodes de creixement i de crisis dels quals els animen o dissuadeixen. Així, el país receptor no pot considerar-se un observador passiu preocupat simplement del control de fronteres. Ha de desenvolupar polítiques de búsqueda, acollida i integració, i abandonar, d'un cop per totes, els discursos alarmistes que es tradueixen en discriminació i odi. Si la presència de treballadors estrangers és una necessitat del sistema econòmic i un factor de desenvolupament, és precís establir fluxos d'immigrants pautats, en tot cas, per les necessitats econòmiques nacionals. 
El tancament de fronteres, d'altra banda, impedeix una mobilitat dels immigrants extra-europeus. La immigració és un procés altament diferenciat amb dues pautes principals: l'assentament definitiu i la migració circular. El tancament de fronteres incrementa el primer i dificulta el segon. ¿Per què aquesta migració circular, d'anada i tornada, no configura una política? -es demana Sassen- Hi ha moltes persones que volen completar els recursos familiars i estan disposades a una migració oreneta. En coherència amb això, Saskia Sassen proposa una nova política on es contempli la integració d'immigrants i refugiats, tot garantint la diversitat cultural i religiosa, una pluralitat que, d'altra banda, forma part de la nostra societat civil. I per assolir aquesta integració li sembla més útil donar carta de naturalesa a l'associacionisme dels immigrants i a l'expressió pública de la seva cultura que, com en el cas de la tradició francesa, fer discursos sobre els imperatius d'una nacionalitat racional abstracta que inclogui als immigrants, desconeixent que els subjectes principals de la integració, el treball, els sindicats i l'escola, mostren una incapacitat manifesta per a assolir-la.
El treball de la Sassen, per tant, proporciona més d'una llum sobre un fenomen que concita, sovint, els instints més primaris i sobre el que s'articulen els discursos de l'odi i l'irracionalisme. Sassen descriu com l'economia urbana ha passat de valorar les persones com a consumidores a tractar d'expulsar-les del sistema perquè sobren. En el seu proper llibre ho desenvolupa: "Expulsiones. Brutalidad y complejidad en la economía global" (Katz Editores): "La austeridad es el equivalente económico de la limpieza étnica", diu. Però, malgrat la complexitat de la situació que estem vivint, la Sassen es mostra optimista: "Tenemos que reinventar estructuras económicas para que todo vuelva a funcionar".

http://cadenaser.com/programa/2015/02/06/a_vivir_que_son_dos_dias/1423236954_031085.html




  


CAL EVITAR QUE CiU DESMUNTI EL MODEL EDUCATIU DE MATARÓ

El proppassat dimarts, 12 de maig,  ICV-EUiA va presentar al Centre Cívic de Pla d'en Boet les seves principals propostes en matèria d'educació per a Mataró. A l'acte públic han participat Esteve Martínez, alcaldable de la coalició ecosocialista, Conxita Calvo, professora i regidora d'ICV-EUiA, i Montse Taberner, ex directora de l'Institut Municipal d'Educació.( https://mail.google.com/mail/u/0/#label/iniciativa/14d52afd7a723a04)
Tant Martínez com Calvo han insistit en la importància de l'equitat en el sistema educatiu. "No pot passar que les diferències es converteixin en desigualtats", ha explicat Esteve Martínez durant el transcurs de la xerrada. Conxita Calvo ha estat molt crítica amb la gestió del govern municipal de CiU durant els darrers quatre anys.Per a Calvo, “ha hagut una manca absoluta de política educativa municipal, deixant-ho tot en mans dels serveis territorials de la Generalitat”. La regidora ecosocialista s’ha queixat de la manca d’iniciativa del regidor d’educació en temes tan importants com la planificació escolar.

Això va dir Conxita Calvo amb la seva prudència i elegància coneguda, però la realitat és que CiU ha actuat durant aquests quatre anys amb fanatisme i sectarisme. Els vuit anys del tripartit i que l'han allunyat d'un poder que pensava que tenia en propietat, "per naixement", l'han dut de forma descarada a descuidar els aspectes d'equitat, i ha accentuat la seva gestió classista, tot aprofitant  la crisi.
La presentació del programa d'ICV-EUiA va coincidir amb una nova provocació al model d'immersió lingüística que es va pactar fa dècades, inclòs el Partit Popular. En la majoria dels assistents a l'acte sobrevolava la sensació de que la dreta espanyolista, quan es veu ofegada per la corrupció sistèmica, provoca episodis de desviament de l'atenció. I, també, de la mateixa manera, l'altra dreta -nacionalista i  hipòcrita-, aprofita l'atac per fer victimisme i desviar l'atenció sobre els efectes nefasts que la seva política està causant a les capes populars. Perquè CiU vol aplicar el model d'externalització que aplica a la Sanitat a l'Educació. En això sintonitza amb les ànsies de la burgesia i l'oligarquia espanyolista. Són dues cares de la moneda, totes dues embolcallades en les banderes respectives.

Caldria recuperar la memòria històrica i recordar que durant la transició, la primera opció de CiU, respecte de la llengua a l'escola, era aplicar el model basc, és a dir, l'escolarització separada: escoles en castellà i escoles en català. Va ser l'esquerra, encapçalada pel PSUC i també pels socialistes, i també per CC.OO., que van oposar-se aquest model. El paper de l'esquerra en fer una sola comunitat i treballar perquè el lerrouxisme no tingués adeptes no ha tingut el reconeixement que es mereix. Per contra, CiU sí que el va alimentar en aliar-se amb el PSA (Partit Socialista d'Andalucia de José Acosta Sánchez), o aquí a Mataró, amb l'aliança estratègica de CiU amb la Casa de Andalucía. L'exemple més clar el tenim amb una conversa que vaig tenir amb un pare d'una alumne del meu institut: "Jo vull que el meu fill tingui les mateixes oportunitats que el nét de Jordi Pujol" , tot sabent que una filla de Jordi Pujol vivia a Mataró. I no es referia a ser un "mangui", sinó a la igualtat d'accés a les eines socials. I la llengua n'és una, i molt important.
El protagonisme del model d'immersió lingüística ha estat per a l'escola pública, de les classes populars. Més endavant vam descobrir que l'ADN de CiU no era tant la llengua sinó el classisme. A ningú se li amaga com, després del necessari període on l'escola concertada era necessària per tal de cobrir les necessitats d'escolarització, ha estat l'instrument de distinció social. I aquí CiU s'hi ha abocat, tot mimant-la. No és per casualitat que el molt honorable president Jordi Pujol, quan ha vingut a Mataró, ha estat per inaugurar centres de referència de les multinacionals vaticanes. No és d'estranyar, tampoc, que en la LEC (Llei d'Educació Catalana), elaborada durant l'època del tripartit, CiU hagi aconseguit una fita que ni en el govern havia assolit, legitimar per llei els concerts, amb el concurs valuossíssim i mediocre d'ERC i del PSC. Va ser una de les ferides internes del tripartit, i on ICV-EUiA va quedar marginada. "De aquellos polvos estos lodos". Per què CiU es nega a difondre que hi ha moltes adaptacions curriculars en castellà que es fan arreu, tot respectant la llengua vehicular del centre, per compensar els deficiències del castellà? Aquest titanisme verbal en públic contra el neocentralisme espanyolista després s'acompanya pels acords sota taula de les dretes conservadores.
El que potser no s'imaginava CiU era que les denúncies per pares espanyolistes es concentressin en la "seva" xarxa, en les escoles concertades, suposadament per pares fanatitzats, que causen estralls en l'organització dels centres i també en la socialització dels nens. I aquest és un motiu de reflexió: ¿Per què en l'escola concertada? ¿Per què en l'escola concertada trobem els orígens de molts dels candidats de la dreta espanyolista? Un centre de la Riera ha estat el viver dels dirigents del PP i de Ciutadans. ¿Casualitat? L'escola concertada de matriu vaticana exerceix un paper molt important ideològic en el conflicte social, i no només de segregació social tan propiciada pels governs nacionalistes de dretes de Catalunya. ¿Hagués causat tant d'enrenou si el mateix episodi que ha succeït a l'Escola Pia de Santa Anna hagués passat en una escola concertada religiosa de l'extraradi) De nou el classisme. Per què quan els dirigents dels Serveis Territorials d'Ensenyament han obstaculitzat la instal·lació d'escoles públiques dins de Rondes, no hi havia tanta gent protestant  a la Plaça Santa Anna? Potser que ens ho fem mirar.
El PP i CiU estan molt d'acord en el buidatge de competències dels Consells Escolars i sobretot de les administracions locals. I, a Mataró, hem tingut la desgràcia de tenir el regidor d'Educació més incompetent de la democràcia, i els responsables comarcals més sectaris i més fanàtics que ens poguéssim imaginar. La seva obsessió ha estat desmuntar el model educatiu de Mataró, de referència a tot Catalunya. Perquè des de la transició l'Ajuntament de Mataró ha estat intervencionista també en aquest camp, amb la incomoditat, també s'ha de dir, d'un PSC, sempre a remolc de les propostes del PSUC i després d'ICV-EUiA.
Des de la formació dels primers ajuntaments democràtics, el PSUC i els seus hereus han tingut una incidència significativa i cabdal en la construcció del model de ciutat, tot i ser minoria; val a dir una minoria molt ben preparada i eficient, reconeguda més enllà de les nostres fronteres ideològiques. Aquests àmbits de protagonisme es poden circumscriure sobretot, en l'Urbanisme, en Educació i en Cultura.
En l'àmbit educatiu, el vector Antoni Segarra-Josep Comas-Conxita Calvo, va fer de Mataró un referent a tot Catalunya en un sentit d'acompanyament fort (democràtic i participatiu) de l'administració autonòmica, donant una importància central als instruments públics de gestió. Aquest ha estat un model que intentava incidir des de l'Escola Bressol fins després de la jubilació. I ha tingut cinc eixos: 1) Equitat; 2) Intervenció en el Mapa Escolar; 3) La planificació de la Formació Professional; 4) La Formació al llarg de la vida, i 5) Acompanyament en les transicions de les etapes educatives, ensenyaments reglats -o acadèmics- i no reglats.
Amb l'ADN del PSUC (partit de lluita i de govern), s'ha intentat aplicar aquesta filosofia en el camp concret de l'educació. La idea és clara: els instruments de govern i de gestió local han de vetllar "de primera mà" per les necessitats dels ciutadans. Per poc que puguin han de prendre el protagonisme i no podem delegar. Perquè l'educació també és una palanca per lluitar contra les desigualtats i per al foment de la solidaritat, perquè, com deia Olof Palme: "naixem egoistes i ens 'fem' solidaris". la redistribució també passa per aquest àmbit.
El "MODEL MATARÓ" en el que ICV-EUiA ha estat cabdal, defuig de la visió acomodatícia d'ajustar-se al manteniment dels equipaments escolars i prou. Aquest model s'ha intentat guiar per l'equitat, que no és la igualtat, en sentit curt-de-vista. L'equitat consisteix en donar a cadascú allò que necessita per tirar endavant. I algunes escoles requereixen més recursos que d'altres, i el govern local ha de ser sensible i intervenir, tot estar amatent a les situacions concretes. El "model Mataró" ha permès que s'aconseguís donar passos en ferm perquè l'escolarització fos equilibrada i distribuïda entre tots els centres que tenen subvenció pública (centres públics i concertats), que a Mataró són tots.
El "model Mataró" s'ha basat en una planificació escolar respectant el procés participatiu. I això volia dir que es potenciés l'oferta escolar entre rondes, i no deixar-la en la perifèria. A aquesta tendència CiU s'ha resistit tant com ha pogut. La xarxa concertada ha "assumit" per interès propi l'augment de nombre d'alumnes per aula i,ara, aprofitant la baixada temporal demogràfica, cal aprofitar per millorar les condicions d'escolarització, tant de la xarxa concertada com la de la pública, assumint aquesta protagonisme, sobretot en el centre de la ciutat, on no hi hauria d'haver menys de vuit línies. CiU intenta fer com Esperanza Aguirre a Madrid, expulsar les classes mitjanes dels serveis públics. I això cal evitar-ho.
El "model Mataró" també es caracteritzava per l'acompanyament dels alumnes amb "fracàs" escolar. Les famílies amb recursos materials i culturals poden "acompanyar" els seus fills i filles, però ¿què passa amb aquelles famílies que no tenen aquest "coixí"? El model Mataró, propiciat per ICV-EUiA, va aplicar una mirada "global", i intentar conjuminar els esforços dels diversos departaments de l'Ajuntament. Després de l'Escolarització Obligatòria (ESO), 1500 alumnes poden accedir a estudis superiors o bé al treball, però ¿què passa amb el 25% que no es graduen, que sumen cada any 300?  Cal trobar altres recursos dins del sistema. I si sumem aquests 300 des dels 16 als 24 anys, tenim un nombre ingent de persones joves amb un futur molt incert, al "carrer". Tant Montse Taberner com Conxita Calvo van insistir que l'acompanyament en aquesta transició de l'ESO a estudis superiors, o bé als que es queden "al marge", necessiten un recolzament. No podem permetre que quan arribin als 24 anys aquests joves es quedin sense formació. I les lleis del PP, sobre Formació Professional impedeixen aquesta "recuperació" de persones "sense futur". Doncs bé, en aquest context, ens trobem que l'oferta de Formació Professional s'ha congelat i que els programes d'acompanyament d'aquests joves entre 16 i 24 anys s'ha reduït fins als 18 anys. I és cert que la manca de diners és un fet ben real, però mentre es destinen més de 600.000 euros per a la Festa del Cel "d'aparador", se suprimeixen partides econòmiques tan importants. De nou el classisme.
Però CiU no ha pogut amb tot. Volia desmuntar l'Escola Municipal de Música. Ho va intentar per tots els mitjans, però no se n'ha sortit. Ara tots diuen que aquesta Escola és un referent, doncs pot donar cabuda des dels 4 als 80 anys.. I és per això que les Eleccions Locals tenen tanta importància. I serà cabdal  que fem enrere la Nova Llei d'Administració Local, que és un atemptat contra la democràcia, doncs buida de competències als Ajuntaments  per acompanyar als ciutadans més propers. CiU no pot pretendre "crear instruments d'estats", més folklòrics que reals, quan desmantella els mecanismes bàsics de redistribució de la riquesa. Ja han retallat força els subvencions per les Escoles Bressol, han intentat suprimir el vol de l'Escola Municipal de Música. I ara cal guanyar la batalla  per una Formació Professional digna de tal nom, i que no es pot reduir a la via falsa de cursets per aturats. I també cal donar una dimensió com cal als Ensenyaments artístics, que pot ser també una via molt factible per a sortides professionals.



divendres, 8 de maig del 2015

URTASUN: L’EUROPARLAMENTARI MÉS PREPARAT: CONTRA LA CRISI, MÉS EUROPA, MÉS ESQUERRA

Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, ex secretari general del PSUC, insistia sovint en la necessitat de fer pedagogia de que el marc europeu era un hàbitat primordial per a l'acció i millora de les condicions de vida dels ciutadans. EL GUTI era conegut, a banda de no portar corbata i inaugurar una postura estètica elegant i rigorosa, per ser un dels europarlamentaris més complidors. La seva ètica del treball era proverbial. 
ERNEST URTASUN, ex col·laborador de l'anterior i actual europarlamentar d’ICV-EUiA, segueix l'estela: rigor en el treball i tasca efectiva. Urtasun no es dedica a regalar sèries de televisió als monarques espanyols, com els qui ja sabem, sinó que ja va tenint una fama i prestigi com a europarlamentari influent per la seva feina en sectors estratègics de la Cambra d'Estrasburg.
Els que sentim l'orgull i el privilegi de ser d'ICV, no només per la seva història, sinó també pel seu actiu de persones, veiem en Ernest Urtasun els fruits d'una lluita organitzada i seriosa. També expressa un estil de fer política a favor dels interessos dels ciutadans d'infanteria.
Ernest Urtasun va ser ahir a Mataró, 7 de maig. Va ser al Centre Cívic de Peramàs-Esmandies, convidat per l'associació ENDAVANT EUROPA, un conjunt de persones d'orígens ideològics i polítics transversals que està fent una tasca de divulgació del que es fa i es desfà a Estrasburg i Brussel·les. En Ramon Salicrú es va encarregar de presentar l'acte i explicar la tasca de l'esmentada associació. També hi era Teresa Carreras, conductora d'un programa a Mataró ràdio al respecte.
Va presentar a l'Ernest Urtasun en J. Martí. Va dir literalment que Urtasun era l'europarlamentari millor preparat, no pas per regalar les oïdes a gent d'ICV presents en l'acte, sinó perquè, a banda dels
seus coneixements d'economia també era diplomàtic. I, sobretot pels èxits assolits en la Cambra en l'any escaig que hi porta allí, com a membre del grup VERDS/ALE. L’Ernest Urtasun, no es podia creure aquesta presentació tan inusual venint d’una associació apartidista. En Martí va dir que pocs europarlamentaris han aconseguit portar  una iniciativa al Ple del Parlament, concretament  sobre el Banc Europeu d'Inversions i haver obtingut una votació favorable a investigar l'estafa del cas CASTOR, de l'oligarca FLORENTINO PÉREZ, més conegut per ser president del Reial Madrid. De moment ha costat a les arques de l'Estat uns 1.300 milions d'euros; durant 30 anys els consumidors ho pagarem a través del rebut de la corrent. Hi ha força indicis de clàusules
secretes fraudulentes. 
El que va dir en Martí es va verificar amb escreix quan va intervenir l'Urtasun. Va ser la seva una exposició clara i sintètica.  D'entrada, Ernest Urtasun va referir-se a la crisi amb una afirmació rotunda, que encapçala aquest article: Enfront la crisi ens cal més Europa. La Unió Europea està avui dominada pels partits de dretes; la política de retallades obeeix a una hegemonia de dretes, i ens cal ser conscients que cal revertir aquesta tendència. Els actuals dirigents europeus estan entestats en negar un altre relat, alternatiu, més democràtic.  Però, amb la contundència que em recordava el Guti, Urtasun va afirmar que la Unió Europea és més necessària que mai. Que la Unió Europea necessita més inversió i no pas més retallades. Va recordar que el grup que ell representa va proposar dedicar un 2% del pressupost de la UE a un pla d'inversió, un pla de xoc per estimular la indústria i l'economia verda, sobretot pel que fa al foment de les indústries i energies netes. I això no s'ha produït.

Va recordar que fa tot just un any tota Europa, i especialment, Espanya i els països del Sud, estaven patint com mai l'efecte de les retallades. I ara, el Sr. Rajoy ens està venent que la crisi s'ha acabat.... A banda de ser escandalós, no obeeix a la veritat, sinó més aviat, a una deformació de la realitat. Perquè la millora de les xifres macroeconòmiques (que no pas de la vida de la gent) no són fruit de la gestió del govern espanyol conservador, sinó a factors aliens: primer, la caiguda dràstica dels preus dels combustibles; segon, de la decisió del Banc Central Europeu d'inundar d'euros i abaixar el preu del diner per als Estats, de tal manera que Espanya i d'altres països ara cobren interessos quan "compren" deute a un cert termini. De tota manera, els grans beneficiaris han estat els bancs i no pas la ciutadania. D'aquesta política del BCE d'"imprimir bitllets n’han sortit beneficiats els lobbies especulatius. A continuació, Urtasun va enunciar els tres eixos o les 3 eines  que  la Unió Europea hauria de posar en marxa si volem una Europa més social i solidària:

PRIMER:UN PLA D'INVERSIONS AMBICIÓS A ESCALA EUROPEA
Si bé és cert que el Sr. Junker (ja sabeu, aquell president de Luxemburg i la seva indecència política de corrupteles i evasió fiscal), va presentar a bombo i plateret un suposat pla de xoc de 300.000 milions d'euros. Aquest pla era tímid però en la bona direcció. Tanmateix, un cop llegida "la lletra petita", es va quedar encongit a una caricatura, doncs, de fet, només eren 20.000 milions d'euros, una xifra simbòlica per garantir les possibles i futuribles inversions privades. L'anomenat Pla Junker, pels grups verds i d'esquerres es quedava curt, un cop desemmascarada l'operació maquillatge de l'oligarquia que actualment governa l'U.E. Aquest programa és absolutament insuficient i amb unes xifres ridícules.

SEGON: L'HARMONITZACIÓ FISCAL
Per tal que hi hagi redistribució de la riquesa ens cal un sistema just d'impostos. I les grans multinacionals, com ara Google, Amazon, i en general les grans corporacions, s'aprofiten d'aquesta competència i dúmping fiscal que els diversos països europeus practiquen uns contra els altres: Irlanda, Luxemburg.... I va posar un exemple, Google o Amazon haurien de pagar el 33 % al fisc espanyol. Doncs bé, a través de despatxos d'advocats i experts fiscals posen en marxa enginyeria financera, i fan veure que tot ho facturen a través d'Irlanda o Luxemburg, o Holanda, I només tributen el 2%. Això és insostenible. Amb el volum de les quantitats no tributades es podrien compensar de bon tros les necessitats socials.

TERCER: REGULACIÓ FINANCERA
Europa ha de seguir l'exemple dels Estats Units. Cal separar la Banca de negocis i d'especulació, de risc,  de la banca de dipòsits. Si això hagués estat clar i separat  no hagués calgut el rescat de les entitats que ens han costat centenars de milers de milions d'euros. Per tal de que els dipositants no perdessin els diners, finalment, s'han salvat els bancs especuladors. I no s'han recuperat els diners posats entre tots nosaltres (no arriba al 5% de les ajudes). Aquesta normativa es pot aconseguir dins d'aquesta legislatura. Per tant, cal assegurar els estalvis de les capes populars, i si algú vol "jugar" a l'especulació, ha de saber que si el banc fa fallida no podrà demanar ajuda dels estats.

El segon bloc va estar destinat a la informació sobre el TTIP o l'anomenat Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units. Com diu Susan George, d'ATTAC, és una de les pitjors notícies, però la bona és que si derrotem aquesta última jugada de l'oligarquia internacional, podem donar un cop molt sensible a l'estratègia de la globalització de la desigualtat.

Els Tractats de Lliure comerç tenen la missió de rebaixar els aranzels dels respectius productes. Aquest és l'esquer i l’excusa per després al·legar que així beneficiarà als dos costats de l’Atlàntic perquè milloraran els intercanvis. Això és el que s’anomena regulació cooperadora. Però, deixant de banda si és millor una política proteccionista o de lliure comerç en segons quins sectors, hi ha dos aspectes preocupants, tramposos.
-El primer és l’anomenada regulació de serveis. A Europa hi ha activitats que estan protegides per la llei: l’educació, la sanitat, etc. Protegeixen els consumidors i els treballadors. Amb aquest Tractat això ja no estaria garantit.
-Hi ha també un altre aspecte, relacionat amb la resolució de possibles conflictes, els TRIBUNALS que arbitraran els litigis.  En comptes de tribunals ordinaris de justícia, de les lleis votades democràticament, s’instauraria uns Tribunals on seran presents advocats de dret mercantil. Això suposa la PRIVATITZACIÓ DE LA JUSTÍCIA.Tindrem una justícia absolutament a-democràtica, o més aviat contra la democràcia i la voluntat popular dels països. Va posar l’exemple de la multinacional francesa que s’encarrega de la recollida de la brossa municipal de Buenos Aires (Argentina). Quan el govern argentí va decidir nacionalitzar-la, aquesta multinacional va denunciar l'Estat argentí i ha guanyat el plet i el govern argentí ha hagut de pagar 400 milions de dòlars.
Les grans corporacions transnacionals volen utilitzar aquest cavall de Troia tot al·legant “inseguretat jurídica”. I la pregunta que es fa Ernest Urtasun és la següent: “¿És que potser no hi ha seguretat jurídica als Estats Untis, o bé a la Unió Europea? O és que pot ser som dictadures? Per què hi ha aquesta necessitat d'"inventar" nous tribunals?

L’última part de la seva exposició va estar dedicada al  drama que s’està vivint en aigües del Mediterrani. En primer lloc, cal aclarir que no estem davant d’un fenomen migratori, sinó de gent que fuig de la guerra, en unes dimensions que no es donaven des de la fi de la segona guerra mundial. Estem parlant d’una crisi de refugiats. Només a Síria n’hi ha tres milions de desplaçats. Mentre la Unió Europea, la civilitzada, mira cap a un altre lloc, el Líban, un país petit, de només 5 milions d’habitants n’ha acollit més d’un milió i mig de refugiats. I la Unió Europea, amb 500 milions d’habitants no ha estat capaç ni d’acollir a 100.000 d’aquests refugiats. Alemanya, 40.000, Suècia, 30.000, i el govern espanyol només 1.500 !!! Xifra ridícula segons Urtasun. És urgent, doncs, una operació a gran escala per evitar que mori més gent al mar. El que és ja inapropiat és que Metges Sense Fronteres, una ONG, intenti fer la feina que pertoca als governs nacionals i a les institucions supranacionals. Aquesta operació només requeriria  de 70 milions d’euros !!!

COL·LOQUI

En el col·loqui es van suscitar tres preguntes: La primera, en relació a l’estafa de CASTOR, de les costes de Tarragona-Castelló. Ernest Urtasun que ha liderat la denúncia davant de l’Eurocambra, ha manifestat que hi ha una escletxa per la qual hi ha una oportunitat de que es puguin recuperar els 1.300 milions euros pagats a l’empresa de Florentino Pérez. I és apel·lant a que s’ha donat una ajuda il·legal d’Estat, i això està prohibit, perquè atempta contra la competència. D’altra banda, el projecte Castor es va executar amb subvencions del Banc d’Inversions Europeu; si es demostra que hi ha alguna clàusula secreta, aleshores es podria guanyar aquest plet.

La següent pregunta va estar dedicada al Tractat de Lliure Comerç. Segons l’opinió d’Ernest Urtasun, la negociació EEUU-UE va per llarg. Sense entrar en massa tecnicismes parlamentaris, va venir a dir que El Parlament Europeu té poder, més que el que sovint es vol reconèixer, i de cara a la ratificació o no d’aquesta negociació tan secreta, al marge dels parlamentaris, hi ha àmbits en que calen els 2/3 (àmbits de consens), i en d’altres votacions cal la unanimitat.
Ara la clau de volta la tenen els socialistes. Els socialistes, abans partidaris entusiastes, ara en dubten perquè senten la pressió popular, tant de les ONG, al carrer com del Parlament Europeu. Ernest Urtasun assenyala que cal mantenir aquesta pressió, sobretot davant del grup socialista i també amb els altres grups. Per tal d'evitar una possible derrota tirarien enrere. I d'això es tracta: mantenir la campanya de divulgació i de pressió perquè els partidaris d'aquest Tractat vegin que ho tenen difícil.

I, finalment, es va tractar el tema de la humiliació a Grècia. Tal com també va expressar Salvador Milà, sotto voce, en els passadissos i en els despatxos europeus es reconeix que l’única solució és la reestructuració del deute. Però els governs més conservadors, com ara el PP, no s’ho poden permetre perquè això suposaria reconèixer les polítiques i mesures injustes que han aplicat (devaluació competitiva de Portugal, Espanya, etc..) Aquests governs no admeten una sortida diferent perquè seria com admetre que les seves polítiques són tronades. I ara, a França, amb un govern d’etiqueta socialista, també està a punt d’aplicar mesures dràstiques. I és el propi ministre "socialista" d’economia qui no vol afluixar les mesures contra el poble grec.

Urtasun va referir una conversa amb el ministre Varoufakis. Aquest li va explicar que davant l’ultimatum rebut per la TROIKA, l’únic govern que els ha donat un cop de mà i ha pressionat les institucions europees, han estat els Estats Units. I no pas per humanitarisme, sinó perquè els Estats Units estan molt preocupats per la situació geopolítica de Síria, i no els interessa tenir aquell flanc de la Mediterrània encara més desestabilitzat.
En aquests moments, la batalla principal que s’està lliurant és el pagament de 750 milions d’euros que vencen el 12 de maig. El deute és amb el Fons Monetari Internacional. I Grècia no els té aquests diners.
 Urtasun va fer una breu descripció de "com actua" la TROIKA. Els funcionaris de "negre" no anaven a Atenes a "assessorar". Eren ells directament qui aplicaven les mesures.Quan el govern de Syriza ha dit que cal una negociació, això s'ha volgut difondre pels mitjans de la premsa oligàrquica europea com "un acte de xuleria". Però, de fet, Syriza vol negociar. I això abans no passava. Ara, amb el nou govern grec, almenys es negocia. Quan la premsa de dretes europea ha "denunciat" aquest acte de supèrbia de Varoufakis en augmentar el salari mínim, "obliden" que la TROIKA els va abaixar abans en un terç sense cap negociació. Per tant, no era cap augment, sinó una reparació.

La Unió Europea reclama que continuïn les privatitzacions i es retallin els drets dels treballadors (“reforma del mercat laboral”), i que augmenti l’IVA. En definitiva, més empobriment.  En definitiva, la negociació està bloquejada. Sigui com sigui hi ha un fil ideològic que no cal oblidar. La dreta europea no vol un relat diferent de la sortida de la crisi, i segon, no vol que un govern d'un partit com el de Syriza marqui la pauta a seguir per d'altres governs per por a l'efecte contagi. Els dirigents grecs ja han advertit als imperialistes alemanys, en la mateixa capital Berlin, que els nazis estan preparats per a l'assalt doncs són la segona força del país. Els alemanys ho haurien de saber millor que ningú.

Pep Illa. Antoni Gutiérrez Díaz (El Guti). El Racó del Casal. Xerrada-col·loqui sobre la tasca en el Parlament Europeu
No devia haver-me llevat amb el peu dret aquell dissabte. A la tarda, al Racó del Casal, en Josep Illa i Ximenes, va presentar al Guti, aleshores eurodiputat. A mi se'm va ocórrer preguntar-li si el Parlament Europeu no s'havia convertit "en un cementiri d'elefants". Jo feia referència a que els partits majoritaris utilitzaven aquests càrrecs com una jubilació daurada, o bé per retirar-los de la circulació de la política nacional.
Com diuen les cròniques, el "Guti" era un dels pocs sinó l'únic que posava nerviós al molt honorable president Jordi Pujol en els debats de la Cambra catalana, doncs era incisiu. Davant d'aquella pregunta tan insolent que li vaig llençar jo, em va donar a tastar només una petita mostra dels seus recursos oratoris. Però per a mi va ser més que suficient. Vaig aprendre una lliçó: ni tots som iguals, en referència als partits polítics, ni tampoc al Guti se li podia tan sols insinuar que el seu exemple no era entès per la seva gent. Amb l'Ernest Urtasun he reviscut aquella sensació. Els nostres vots són els més útils, i l'Ernest ho demostra dia a dia. Gent de casta, gent de fiar. El Guti, també d'arrels profundes i familiars (José Díaz)

Article d'Alberto Garzón





diumenge, 3 de maig del 2015

PRIMER DE MAIG DE 1976 A LA PARRÒQUIA DE SANT JOSEP DE MATARÓ

S'estaven guanyant espais de llibertat. I el moviment sindical, sinònim en aquell moment de Comissions Obreres, era el subjecte emergent cabdal de la cohesió entre els nouvinguts i els d'aquí de generacions anteriors. Juntament amb el PSUC. Era l'any 1976, el 30 d'abril, a Mataró.  Era la vigília de San José Obrero, festivitat del règim. Nosaltres volíem que fos el Dia del Treball. Es va convocar una manifestació reivindicativa per a la tarda. La idea era concentrar-se en la cruïlla entre el Carrer Isern, Calvo Sotelo (ara Argentona), i el Carrer Sant Rafael (ara El Torrent). Es tractava de col·lapsar el nus de comunicacions per evitar l'arribada ràpida de les furgones de la policia. Així va ser. A l'escales de la Plaça de Cuba, l'Albert C., en Tito, de la Procter & Gamble, va fer un parlament contundent i fugaç. En acabar la manifestació, la policia va detenir un o dos joves als que -segons sembla- li van trobar "un arma blanca". Quan els dirigents locals de Comissions Obreres van anar a interessar-se per tal que els alliberessin, els van detenir també. Els van portar al cuartelillo de la Guardia Civil de l'Havana (ara col·legi Anxaneta). Eren en Pedro Barrena, del Tèxtil, Antonio Rodríguez, de la Construcció, Paco Cantero, d'Arts Gràfiques, Francesc Lleonart, de Banca i Estalvi, i José Luis López Bulla, dirigent de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC).
Com a resposta, ens vam concentrar a la Parròquia de Sant Josep durant el vespre i nit. I en aquell escenari van parlar dirigents del PSUC local, com ara Antoni Quadras, entre d’altres. I, de sobte, un jove, que  es va presentar com a membre  de la Falange Autèntica, va fer ús de la paraula i va manifestar que estava allí per solidaritat, etc... Davant la incredulitat de molts que associaven Falange amb el feixisme, es va estendre els rumors de que podria ser un infiltrat, o bé, un exhibicionista.
El dia 1 de Maig, festiu, ens vam concentrar a la Plaça Santa Anna. Era a la tarda. Allí els vam rebre amb efusió i els vam victorejar. I en Pedro Barrena, amb el seu estil feréstec característic, ens va respondre amb la seva oratòria palmària: "Un fraternal saludo solidario para las masas trabajadoras" .

Cloenda: En Pedro Barrena ja és mort. No va canviar de caràcter ni de conviccions. En Josep Lluis Llingonya, en Bis, fundador i impulsor després de la Televisió de Mataró, també ha desaparegut. El jove aquell de Falange Autèntica, desinhibit i jovial, ara es advocat. Va ser regidor durant quatre  anys del Partit Popular, ara es presenta de segon de la llista de C's. Abans, però es va voler passar per jove comunista per distanciar-se dels neofranquistes del PP. No hi ha com fugir a temps del naufragi. Sempre ha hagut oportunistes, o "aves carroñeras", com diria en Pere Broca..

Entre d'altres, Juan Alonso Duñabeitia (Químiques) Javier Sánchez (Metall), Marcelino Camacho, Vivas (Construcció), José Luis López Bulla.(CONC) Ajupits: Pedro Barrena (Tèxtil)  i Pozo (Construcció).





divendres, 1 de maig del 2015

EL DIA DEL TREBALL: VISIÓ GLOBAL PER COMBATRE LES DRETES LOCALS

Eduardo Galeano segueix amb nosaltres. De la seva obra "Espejos"

"Ocurrió en Chicago, en 1886.
El primero de mayo, cuando la huelga obrera paralizó Chicago y otras ciudades, el diario "Philadelphia Tribune" diagnosticó: El elemento laboral ha sido picado por una especie de tarántula universal, y se ha vuelto loco de remate.
Locos de remate estaban los obreros que luchaban por la jornada de trabajo de ocho horas y por el derecho a la organización sindical. 
Al año siguiente, cuatro dirigentes obreros, acusados de asesinato, fueron sentenciados sin pruebas en un juicio mamarracho. Georg Engel, Adolf Fischer, Albert Parsons y Auguste Spies marcharon a la horca. El quinto condenado, Louis Linng, se había volado la cabeza en su celda. 
Cada primero de mayo, el mundo entero los recuerda. 
Con el paso del tiempo, las convenciones internacionales, las constituciones y las leyes les han dado la razón. 
Sin embargo, las empresas más exitosas siguen sin enterarse. 
Prohíben los sindicatos obreros y miden la jornada de trabajo con aquellos relojes derretidos que pintó Salvador Dalí." 





Eduardo Galeano: LOS DERECHOS DE LOS TRABAJADORES: ¿UN TEMA PARA ARQUEÓLOGOS? 



El president Rajoy, un dels presidents més passotes de la història d'Espanya, si exceptuem Leopoldo Calvo Sotelo (paraules de Santiago Carrillo), diu que estem creixent. Però un  cert creixement no significa que el malson sigui història. Perquè per a la majoria de la gent sortir de la crisi no depèn d'un increment del PIB, sinó de viure en un horitzó de seguretat econòmica raonable que permeti organtizar la vida. Són paraules de l'economista Albert Recio. I això significa tenir una feina continuada que garanteixi ingressos suficients per pagar les despeses bàsiques, unes condicions de treball que permetin organitzar i un tipus de societat que asseguri que si la feina falla (atur, malaltia, jubilació), existeixi un sistema de mesures que permetin seguir vivint amb dignitat.
I això, per molt que menteixi Rajoy i els seus aliats, no s'ha assolit. Hi ha gent que sí, que no han estat tan afectats per la crisi. Són els que mai no s'abstenen en les eleccions.
El banquer Draghi, l'aguineu posat a cuidar el corral, ara s'ha despatxat amb unes declaracions. Ens ha vingut a dir que cal acabar amb la contractació dual. És a dir, encara hi ha massa gent que té privilegis, que té feina fixa. Quin cinisme! Ara, el missatge de l'oligarquia financera i de la patronal insisteix: cal intervenir el mercat laboral. En d'altres paraules, cal exprimir més als assalariats. Ens volen fer combregar amb les rodes de molí: La causa principal de l'atur són els privilegis de tenir feina estable i digna (cal eliminar la dualitat del mercat laboral imposant el contracte únic, és a dir més precarietat). Això diuen els assessors  econòmics d'aquest partit dopat pel poder econòmic, CIUDADANOS.
L'externaltizació i el convertir-nos a tots en emprenedors autònoms no està solucionant els problemes dels assalariats, encara que sí els majúsculs beneficis de les grans empreses
Aquest partit probeta, CIUDADANOS, és l'instrument que el gran capital espanyol té com a pla B si el PP, de tanta fulleria, falla en els comicis per seguir endavant amb l'explotació dels treballadors. Els portaveus econòmics d'aquest partit atribueixen l'atur precisament als mateixos diagnòstics del neoliberalisme.
I, per acabar-ho d'adobar, els auguris ens diuen que s'acosta una altra recessió, més patiment. Aquests partits tan arrogants que volien assaltar el cel amb frivolitat, i els seus votants, ¿estaran ja disposats a unir forces? Aquests partits que ho fien tot a les banderes, acabaran per percebre que la classe obrera amb feina o sense, o amb salaris més dignes, no es pot permetre el luxe d'ignorar-se? O comprenem que ens defensem junts o ens derrotaran per separat.

.