diumenge, 8 d’octubre de 2017

MOSSOS DE MEMÒRIA, MEMORIES (RECORDS) SOBRE ELS MOSSOS


8/10/2017: Caminada per l'Alzheimer Mataró












La pèrdua de memòria per a les persones pot ser devastadora. En el pla polític també pot ser-ho: les mentides tenen les potes curtes.

Diumenge, 8 d'octubre de 2017. Nova edició de la Caminada per l'Alzheimer de Mataró.
Moment oportú també per evitar desmemòria i la manipulació del nacionalisme unilateralista de Catalunya.

Dissabte, 7: Ajuntament de Mataró: Manifestació nacionalista en suport de la unitat nacional
Un miler de persones en favor de la Unitat d'Espanya

Diumenge, 8 d'octubre de 2017. Manifestació multitudinària del nacionalisme centrípet. El nacionalisme centrífug, finalment, ha creat de forma ben palesa, al carrer, els seus anticossos. Centenars d'autocars han vingut de fora de Catalunya.

L'eslògan tan corejat pel nacionalisme català,  "Els carrers seran sempre nostres" té la seva rèplica: peronisme versus lerrouxisme. Anys de retrocés.

Diumenge, 8 d'octubre de 2017: Passejant per Vista Alegre he vist una pintada: "Mossos, desleales a la nación".

Més d'un cenetenar de milers de persona a Barcelona
Diumenge, 8 d'octubre de 2017: L'únic incident remarcable en la manifestació que ha transcorregut des de la Plaça Urquinaona fins l'Estació de França, s'ha produït quan un grup nombrós de persones ha rodejat i escridassat una furgo dels mossos. Els mossos han hagut de refugiar-se  caminant en una comissaria de la Policia Urbana.

Diumenge, 8 d'octubre de 2017: Pablo Iglesias és escridassat a l'Estació quan tornava a Madrid. L'extrema dreta ha trobat en els anticossos del nacionalisme una bona base electoral: ¿Dins o fora del PP o C's?


MOS
Diccionari català:[ pl mossos ] Mossegada, mossada.  
2 1 Porció de menjar que hom mastega d'un cop.    Petita porció d'una cosa comestible.
 
POLICIA BRUTAL VERSUS POLICIA CIVILITZADA
L'infaust dia 1-Octubre va tenir aquest títol  com una de les seves conclusions. La memòria és curta. Però cal dir que la "nostra" policia no sempre ha acceptat la seva democratització:

-El boicot contra el conseller Joan Saura i el codi ètic que, amb l'assessorament de l'ex fiscal Carlos Jiménez Villarejo, orador de la manifestació nacionalista del 8-O,va tenir el rebuig i boicot tant de sindicats gemials com la traidoria dels partits nacionalistes catalans, que volien deteriorar la imatge d'INICIATIVA VERDS, i del seu màxim dirigent.

- Davant la suposada "tebiesa" de Joan Saura, el vice-president de la Generalitat, Carod Rovira, el critica: per deixar en ridícul a la policia del seu país. És a dir perquè els Mossos  no van ser contundents davant els estudiants.


LA POLICIA NECESSITA FORMACIÓ PER DEFENSAR LA LEGALITAT ?

Sembla que sí. Davant la resistència pacífica cal també "dispositius operacionals" civilitzats
Exemples de com la policia alemanya s'enfronta al bloqueig de trens nuclears. A vegades també utiltiza porres, a vegades no. Sense caure en el "col·leguisme" ni tampoc en les patades voladores.






Article brillant i habitual en ell, d'Enric Juliana: LA ESPAÑA DE LOS PINGÜINOS
http://www.lavanguardia.com/opinion/20171008/431878716908/la-espana-de-los-pinguinos.html

Article de Vicenç Fisas, un dels exponents més destacats del moviment per la pau a Catalunya
http://www.lavanguardia.com/politica/20171008/431878829251/para-negociar-hay-que-parar-maquinas.html

FEM MEMÒRIA DEL QUE DEIA EL SEMPRE CLARIVIDENT ANDREU CLARET SOBRE LA BURGESIA CATALANA I EL SEU DESCONCERT.... I ELS SEUS SILENCIS ALS QUE AL·LUDIA JOSEP BORRELL
http://www.elperiodico.com/es/opinion/20161112/los-silencios-de-la-burguesia-catalana-claret-articulo-5623388


dissabte, 30 de setembre de 2017

UN TRICORNI A CASA. LA GUÀRDIA CIVIL I EL SUD (i 2)



PASOLINI I LA "REVOLTA"


No em canso mai de dir que Pasolini va ser un dels fars de la cultura europea en general i de la d'Itàlia en particular ( http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2016/03/pasolini-des-de-la-boira-i-destemps.html) . Iconoclasta i esperit lliure per antonomàsia.


Pasolini va intuir el contingut regressiu, petitburgès, de la "revolta". I ho va intuir per endavant respecte a d'altres molts, que el "MAIG" estudiantil italià no tenia res de la revolució cultural maoísta, en la que s'inspirava-

Quan Pasolini -anys 60's- assenyalava que el conflicte entre estudiants i policies era el conflicte entre dues bandes que, arcaicament anomenava dels RICS i dels POBRES, desenvolupava una argumentació completament a la contra i també molt clarivident, com el futur després verificaría. Els policies, segons ell eren els "fills de pobres", fills de les perifèries i maleïts de la Terra. Aquí els maldèiem com "los desertores del arado", i jo a la meva familia n'he tingut un bon grapat, perquè o era a la Policia, la Renfe, o a l'atur i a la fam.
I aquestes observacions podrien servir també per fer una reflexió en profunditat i sense prejudicis en relació al procés. Encara que només fos per contemplar també aquest angle: la revolta de les classes mitjanes catalanes, per un costat, la revolta de les classes mitjanes espanyoles desheretades que han vist frustrades les seves expectatives (PODEMOS). 
¿Quant n'hi ha de desig d'igualtat per lluitar contra el precariat, i quant n'hi ha de protesta pel desclassament i la ràbia per no gaudir d'allò que s'hava promès als fills d'una naixent clase mitjana, no precisament revolucionària?

 EL PROCÉS I LES "FORCES D'OCUPACIÓ": EL SUR TAMBIÉN EXISTE

Eren nazionalistes espanyols els qui es manifestaven en suport de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional en expedició a la  "colònia Catalunya"? Jo crec que no. Crec que l'esperit nacionalista, si ho és, és tan fort com el que es respira aquí.
Hi ha manipulació i instigadors d'aquestes manifestacions tan barroeres? Crec que són paral·leles a les d'aquí. Nazionalisme contra nazionalisme: ES REFORCEN MÚTUAMENT.
Però el comentari que va fer Passolini ens és útil perquè oblidem sovint que es tracta de la lluita per la distribució dels recursos.

La Guàrdia Civil, no només és un cos armat. En aquesta ocasió pren el significat, es pot identificar amb el símbol genèric -i com a tal també abusiu- del Sud: no té una indústria potent, però té mà d'obra, té demografia que emigra.
Quan des d'aquí s'intenta fer mofa, a causa -justificada del PIOLÍN- crec que hem de veure, no pas les forces d'ocupació, sinó -a més de la legalitat que se suposa que estan restablint- el conflicte endèmic del Sud.

Antonio Gramsci, un dels fundadors del Partit Comunista Italià, ja ho va plantejar: ÉS la qüestió del mezziogiorno: la qüestió del Sud.  Molts països tenen el seu Sud. A Espanya està representada per la Guàrdia Civil: humiliar la Guàrdia Civil, és , en certa manera, reflectir aquest menyspreu per la gent del sud, un aspecte supremacista -molts sectors de l'independentisme català- que mai no toleraran. I els centenars de milers de gent immigrada que som a Catalunya tampoc: ja siguem comunistes o d'"extremo centro".
Quan es produeix una disputa pels recursos, el Sud vol aixecar la veu com sigui, per no quedar-se despenjat: Alemania té l'antic Est, on es fort DIE LINKE. França té el seu sud: Marsella, profanat per l'extrema dreta  del FN  i ara sembla que s'està redimint amb l'auge de la France Insoumise. Jean-Claude Izzo, ja difunt, en la seva trilogia del detectiu Fabio Montale, ho expressa clarament. I d'Itàlia? Tres quarts del mateix.

L'Europa alemanya vol subordinar al Sud, inclosa a França. I aquí, amb artur Mas al capdavant, vol que la seva burgesia agafi l'ascensor cap el nord... Fa riure !!! O el Sud s'uneix amb els seus sub-suds o tindrem un futur més precari !!! No consisteix en això l'herència del "Manifest Comunista"? No és aquesta la lliçó grega?
Part de la burgesia catalana, capes mitjanes, amb l'embolcall d'aquells que han confòs ser revoltosos amb ser revolucionaris, han pensat que Catalunya no forma part del sud, i es vol convertir en una Holanda sionista,  paradís fiscal inclòs, contra el sud "espanyol" i okupant. Oligarquías: haberlas haylas, por supuesto!
Catalunya i la seva economia està força desequilibrada. Forma part del sud. El company Albert Recio ho ha senyalat moltes vegades. Tindrem veu i vot per defensar els llocs de treball de Santa Perpètua de la Mogoda (empresa ALMSTON) després de la fusió amb Siemens (alemanya) ?
En plena convulsió de concentració de capitals, en plena ebullició dels operadors de l'economia, com poden ser els col·lectius polítics d'esquerres més clarividents?
Aquí el tripartit unilateralista pensa que que és possible desenganxar-se del seu "sud": Ha triat el secesionisme. D'altres trien la xenofòbia: en definitiva, maneres d'escapolir-se de la solidaritat en la distribució dels recursos.
Si hi ha una negociació, o procés constituent, també caldrà tenir en compte aquesta perspectiva-


Com és possible que CC.OO., el meu sindicat de referència, no tingui més coratge i dir que "ja n'hi ha prou" de tanto cuento ? Com és possible que els comuns estiguin tan "acollonits" per la pressió dels unilateralistes? I com és possible que els meus referents d'ICV guardin tant de silenci a banda d'algunes excepcions?
Com podem dir que és mobilització una agitació tan governamentalitzada sense denunciar-ho? i, a sobre, fer-li costat?
Emprant el símil futbolístic: Un equip es construeix des de la defensa. En política això significa ser clar i no deixar-se endur per la ideologia dels altres, quan sabem que aquesta ideologia no porta a la unió sinó a la desunió de les capes populars per la via identitària i tribal. 

"Roma no paga traïdors" ho ha dit la infausta Boya (CUP). I crec que té raó. Ella es refereix a que no perdonaran als comuns quan el tripartit unilateralista torni a guanyar les eleccions i es reparteixin un altre cop les nòmines dels càrrecs, els mitjans de comunicació públics -i l'agenda política-. Però, jo dic també  que "Roma no pagarà traïdors" essent Roma aquí els electors que van confiar en els comuns, en ICV, per dir prou al procesisme.









UN TRICORNI A CASA. LA GUÀRDIA CIVIL I EL SUD (1)


Durant anys he tingut un tricorni a casa. Ho confesso. Me'l va regalar el meu cosí . Era un objecte al qual li tenia un cert "apego". Antonio, el meu cosí, ara està jubilat. Me'l va oferir a l'Estació de França, com un record. Ens acomiadàvem després de passar uns dies amb nosaltres a Mataró. . Aleshores jo devia tenir deu anys. Ell tornava del País Basc, Vitòria, on havia passat gairebé un any. Va ser el seu primer destí, i patia..... Aleshores ETA ja havia "executat" alguns guàrdies. M'imagino que encara no existia Intxaurrondo ni el general Galindo s'hi havia instal·lat. 
Al meu cosí Antonio me l'apreciava molt. L'havia conegut a  Pozoblanco, on el marit de la meva tieta Teresa, Eloi, era caporal. Hi vivien a la pròpia caserna. Van ser pocs dies d'un estiu calurós, com sempre. Tenia traça per arreglar motos i cotxes i volia ser mecànic, però allà a Pozoblanco no hi havia feina. Així que com d'altres abans que ell, tenia opcions d'ingressar a la Renfe, com el meu pare, o bé ser número a la Guàrdia Civil. Després de Vitòria va recalar a Madrid, i finalment, va estabilitzar-se a Córdoba, de mecànic de cotxes de la Benemèrita, i prop del Campo de la Verdad, barri que es va recuperar de la degradació durant el període de l'alcaldia de Julio Anguita.
A més del meu cosí tinc dos oncles més enrolats en el "Cuerpo", algun d'ells a Mataró. Els seus salaris eren més baixos que els del tèxtil, del metall o  de la construcció.
Per mi, en aquella època d'infantesa, visitar una caserna de la Guàrdia Civil, tenia un significat diferent que per a la majoria de la gent. Fins i tot el meu pare m'enviava a que un guàrdia de la caserna de Mataró, pare de dues criatures i mancat de diners, pogués guanyar-se un complement. Tallava el cabell molt bé, tant bé com els barbers marroquins d'ara del carrer Mèxic o Poeta Punsola, que tenen una destresa estraordinària. Aquell guàrdia, el nom del qual he oblidat, era un artista amb les tisores. Estava allotjat en una habitacioneta, entrant a la dreta,  al final del pati, prop de la tàpia que donava al carrer Floridablanca. Ara tot allò és l'Escola Anxaneta.

Al Barri de l'Esperança, 301 habitatges, hi havia almenys prop d'una desena que treballaven a la Guàrdia Civil: al carrer Colòmbia, a l'Avinguda d'Amèrica, a l'Avinguda del Perú, i fins i tot a dalt de tot del carrer Argentina, prop del Cementiri, hi havia el més important que fins i tot parlava català, cosa que m'estranyava. Molts es jubilaven als 55 anys i es dedicaven a ser conserges d'institut o bé de vigilants de fàbriques... Els seus fills jugaven amb el meu germà i el més petit venia amb mi al cole. Alguns fills d'aquells guàrdies posaven música yeyé a la caseta del Desvio de l'Avinguda Amèrica, una dependència vinculada a la Parròquia del Cementiri .... 
La Guàrdia civil, els "guàrdies", feien respecte quan no por....Era el franquisme... Tenien poder i alguns molts fums... Molta d'aquella gent va votar a en Salvador Milà, al "estudiante", a les Primeres Eleccions Municipals,  al que coneixien d'haver sortit a la tele a "Cesta y Puntos" de Daniel Vindel, secretari de l'Associació de Veíns de Rocafonda, i després a la llista del partit dels comunistes catalans, el PSUC

Quan vaig treballar a Caixa Laietana, a l'agència dels Molins, vaig conèixer un ex-guàrdia civil. Un dels companys més entranyables que mai he tingut, l' Antonio, també, com el meu oncle guàrdia i com el meu cosí, també guàrdia. Coincidències de la vida. Antonio J.G. Venia de "Tráfico". Li deien "el aguililla", pel seu nas prominent, tan prim com un espàrrec. Antonio, va entrar a treballar juntament amb d'altres guàrdies i policies que va contractar la Caixa Laietana per aprofitar-los no només com a agents de seguretat, com havia ordenat el Ministerio del Interior, ja que tenien llicència d'armes, sinó també com a caixers. Va ser una astúcia de l'empresa per estalviar-se un lloc de feina. Majoritàriament votaven a Comissions Obreres en les Eleccions Sindicals per al Comitè d'Empresa. Tenien més consciència de classe que no pas els afiliats al sindicat majoritari, EL SEC (Sindicat d'Estalvi de Catalunya), sindicat de la patronal i nacionalista (Convergència Democràtica de Catalunya). 
Antonio, fill de guàrdia civil també, tenia un germà capellà progressista, deixeble de Tarancón i que aleshores estava destinat a una població petita del Berguedà, i parlava català amb accent extremeny. Només un dia es va enfadar amb mi. Feia un any de la mort de Franco, i en una petita broma li vaig comentar que ell era "un desertor del arao"... El vaig veure molt enrabiat, vermell.... i humiliat....


EXPLICO AQUESTES HISTÒRIES I RECORDS PERSONALS...
Sobretot per aquest motiu.



Jo no vull fer una apologia de la Guàrdia Civil, ni molt menys. Però cal posar en perspectiva una situació i no caure en la demonització banal. Durant la transició molts van patir el seguiment de la "Brigadilla" Político Social de la Guàrdia Civil. Ara em trobo algú ja jubilat... En aquella època vigilaven, seguien i assetjaven als sindicalistes dins la CNS, a les xerrades del Racó d'en Terri; van colpejar al company Miqui, i a entre d'altres, en presència meva, al pare de Paco Cantero en una manifestació de CC.OO. d'un hotel-restaurant de la N-II direcció Llavaneres. I tantes altres coses que altra gent pot comentar.
El temps ha passat i, sortosament, avui la Guàrdia Civil gaudeix sovint de més respecte, per ser "més professionals" que els Mossos d'Esquadra, que tenen més salari. Un dels escriptors en llengua castellana més coneguts, Lorenzo Silva, ho reflecteix en la sèrie de Bevilacqua i Chamorro.
"Blanquejar" (netejar) la imatge d'aquest cos militaritzat ha costat temps i varis relleus generacionals. I també el seu protagonisme contra la corrupció del PP i de CiU, partits podrits que han parasitat les institucions.


dissabte, 16 de setembre de 2017

DAVID BOTE COM A PROFECIA.... I EL TEMPS DE LES CIRERES

Aquest era l'encapçalament de la notícia d'una de les revistes gratuïtes de gran tirada a Mataró
"Unes 500 persones es van manifestar dijous a la tarda davant l'Ajuntament de Mataró en suport al Referèndum de l'1 d'octubre. Els assistents convocats pels promotors del manifest "Volem democràcia", van reclamar a l'alcalde David Bote que col·labori amb la consulta i cedeixi espais municipals per a la cita amb les urnes".

En assabentar-me d'aquest acte, no me'n vaig ni adonar que unes paraules, poques, sortien de la meva boca, sense meditar-les, com un acte espontani i automàtic: "EN BOTE JA S'HA GARANTIT LA REELECCIÓ". Semblava una afirmació temerària, extravagant pels temps que corren, però lluny d'esvair-se, s'ha anat consolidant en mi aquesta convicció, i és això el que vull argumentar:

DAVID BOTE va accedir a l'alcaldia quan el PSC havia obtingut els pitjors resultats de la seva història, enmig d'una crisi interna devastadora, gràcies a un pacte de legislatura amb CiU. Sense careta i sense escrúpols representava la plasmació de l'anomenada sociovergència, tan denostada per alguns i tan apreciada en silenci per l'establishment.
Les negociacions del cartipàs municipal no van ser gaire edificants. no es va tractar d'un acord "per a la ciutadania i per l'estabilitat". Això és literatura cínica de consum intern. Més aviat va ser un pacte entre empreses d'intermediació en el que es van acordar la contractació de nòmines i salaris, que al cap i a la fi és el que aguanta l'arquitectura política i organitzativa de les estructures partidàries: cash i business: entre bastidors dos personatges ben coneguts de les maniobres polítiques des de fa anys.... Ja ho he dit, no va ser gaire edificant.
Bo i així ha durat fins a la meitat del mandat.
David Bote va encapçalar una candidatura que alguns van anomenar, la llista del DONUT: els catalanistes del PSC -associats amb el centre de la ciutat i eixample- van desaparèixer i van ser substituïts per candidats i candidates dels "barris" (perifèria). Alguns i algunes del primer grup s'han passat a MES-ERC, i els segons segueixen les directrius de la cúpula del PSC, com és natural.
El candidat "friki", amb unes ulleres famoses Iceta Style, s'ha anat consolidant gràcies també a les trifulques internes de CDC local, i també gràcies al seu estil "bonachón", accessible i afable. Ho tenia força difícil davant dels taurons de CDC i de la inexperiència del seu equip.
Doncs bé, el comentari de "friki", pels seus comentaris gairebé íntims del seu facebook, està donant pas a un sentiment d'acceptació, de reconeixement pel seu tarannà dialogant, que visita gairebé cada setmana els seus feus electorals, i es dedica a regar el seu hort de simpatitzants.
Amb la irrupció de la nova política, alguns politòlegs i seguidors de les corrents polítiques a l'esquerra del PSC. sobretot d'ICV, es planyien perquè s'havia perdut una oportunitat històrica per bastir una candidatura plural a l'estil de Badalona i Sabadell, per exemple: la suma dels vots de les diferents candidatures menors donaven per a ser la primera força. I això ha estat.... fins al tsunami independentista, alimentat per la caverna mediàtica centralista i per la "nostra" caverna mediàtica catalano-patriòtica. 

David Bote, seguint les directrius del seu partit, s'ha negat a "posar les urnes". Amb un argument que comparteixo plenament, ha dit que això és cosa de la Generalitat i que és a la màxima autoritat del país a qui li correspon fer-ho, obeint la legalitat, a la que ell també es deu. Jo tampoc considero que sigui una mobilització, perquè no entenc per "mobilització" un fenomen la locomotora del qual -de l'agitació- estigui liderada pel govern del país i d'institucions i associacions adjuntes al poder de la Generalitat. Per molt que es digui -que és cert- que és un moviment de base, ha estat atiat en tot moment pels dirigents del tripartit independentista i de la impunitat dels mitjans públics i concertats.

El cas és que David Boté està resistint.  Com a científic que és, ha actuat amb un raonament similar al de l'elaboració de la seva llista: "la meva gent, calladeta de moment, no vol de mi que doni aquest pas".

Per què jo continuo pensant que David Bote s'ha guanyat la reelecció?

Pot ser una boutade (provocació), però no es tracta només que ell tingui a favor el factor ALCALDE, que és un multiplicador de vots, com sabem la gent del PSUC i ICV, sinó perquè en temps d'aliances contradictòries i del famós "prusés"ha aguantat el tipus, és un resilient, com es diu ara. I això per a la majoria silenciosa és una virtut, doncs atorga la capacitat de projectar protecció als ciutadans que conformen aquesta massa de gent que no és activa políticament. El gurú Iñaki Gabilondo sosté que les "majories" no són silencioses. i si no es pronuncien, no són majories. Els silencis no pertanyen a ningú. En línies generals, estic d'acord, però a Catalunya vivim una anomalia: l'agrupació i compactació de la veu independentista davant l'aguachirri (que no confluència, per seguir amb la simbologia hídrica) i dispersió de les esquerres en general, doncs el marc de discussió (com diu el teòric Lakoff, "els marcs mentals") no és l'eix social, i això en plena activitat del capitalisme depredador!!!
Hem pogut comprovar que les pancartes dels YAYOFLAUTES han estat substituïdes per pancartes independentistes per jubilats i prejubilats de la "menestralia". Uns van protagonitzar sovint els grups de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), i d'altres han format part de les tropes de l'ANC.

Els resilients són els que molta gent admira i respecta, tant els joves com no tan joves: són els veterans els que han simbolitzat la resistència davant la crisi: els atorga un plus de credibilitat: Stephane Hessel, a França, que va publicar el pamflet "Indigneu-vos", el veterà Melenchon, de la França Insubmissa, el veterà Beiras (Galícia), el veterà ex fiscal Jiménez Villarejo (exICV, Podem...), la veterana Manuela Carmena. Totes aquestes persones han passat per situacions difícils i han suportat les conseqüències, i això les fa dignes de respecte, són fiables: no es "venen".
En temps de capitalisme líquid, el "matrimoni és un contracte brossa", com deia Zigmund Baumann, i també podem dir-ho de l'activitat política, que no deixa de ser un matrimoni amb determinades idees i actituds davant el comú.
ADA COLAU va ser la més votada i alcaldessa de Barcelona, perquè tenia aquesta aura d'AUTENTICITAT, com la suposada nova política. D'alguna manera, juntament amb el seu activisme, participava d'aquesta característica d'aquells veterans que abans he citat...
El tsunami de la nova política va obligar a escenificar rituals sacrificials amb en Joan Herrera, Dolors Camats, Ricard Gomà... Tots ells són quadres molt valuosos que no es poden engendrar de la nit al dia. Ho exigia la suposada "nova política". Van ser acusats d'ambigus, de gairebé còmplices de l'establishment pel grup de la Colau.... Tot i que els dos co-coordinadors d'ICV van fer complicades filigranes davant el 9-N, per evitar que es trenquès el partit per qüestions identitàries..... I no ho van aconseguir. El tsunami de Podemos va reblar el clau...

L'autenticitat de la Colau s'ha esvaït i molt em temo que la trencadissa al si dels comuns també els ha/ens ha arribat: s'ha convertit en la maga de l'ambigüitat, allò que ella tant criticava... No tornarà a guanyar les eleccions. o ho tindrà molt difícil. És el meu pronòstic. La quadratura del cercle no és possible sense un poder mediàtic com el d'ERC... Potser és que no li queda altre remei, però també això va passar al si d'ICV i ja veiem com va acabar...Això de que som un partit transversal i plural serveix per vendre fum mediàtic, però no per construir un partit per aconseguir l'hegemonia. El temps donarà i treurà raons.... Espero que a mi me la tregui, però em temo que no serà així. Els politòlegs de la casa diuen que l'equidistància, de moment, no ha fet estralls. Crec que l'1-O és un canvi de rasant, sobretot en el vot d'aluvió que respon a la crida de Podem.

Per contra David Bote ha resistit la tempesta, almenys ha mantingut un criteri i ha protegit els seus votans i els ha donat veu, ha guanyat gruix com deien els antics savis grecs. No sóc votant socialista ni entra en els meus càlculs ser-ho en un futur. Però davant del cinisme de l'independentisme i del incomprensible silenci de l'aiguabarreig dels comuns, que han deixat sol al SOLDAT COSCUBIELA, té un espai a conquerir.... NO ens estrany que hi hagi bofetades per pactar amb ell l'estiu del 2019.

A hores d'ara, algú s'imagina una aliança de grups a l'esquerra del PSC?

Quan gent de la CUP ha titllat de peperos i fatxes a gent de l'ex ICV? Algú s'imagina a la lideresa de Volem Mataró encapçalant amb credibilitat una candidatura consistent per assolir l'alcaldia? Encara falten 20 mesos, però les ferides i la derrota consegüent ha estat brutal. I l'indepedentisme demagògic estirarà el xiclet fins les municipals. Està obligat a fer-ho. Només si obrim el conflicte social com a marc mental preferent serà possible cauteritzar les ferides del "procés"

... I EL TEMPS DE LES CIRERES

Faig referència a l'escriptora Montserrat Roig i a la seva obra homònima. La novel·la relata el retorn a Barcelona de la Natàlia, després d’haver viscut dotze anys a França i Anglaterra, i pocs dies després de l'execució de Salvador Puig i Antich. La Natàlia pertany a una família burgesa de Barcelona, la família Miralpeix. Tots els personatges de la novel·la intenten buscar un sentit a la vida en una Barcelona marcada pels darrers anys del franquisme. El títol de la novel·la fa referència a Le temps des cerises de Jean-Baptiste Clément, poeta de la Comuna de París, subratllant el desig de recerca d’un paradís perdut.

A Catalunya hi ha gent que busca i viu el temps de les cireres. . El paradís perdut....
Per contra, aquest mateix paradís independentista s'ha convertit, pels mitjans emprats en la campanya del procesisme persistent, en una fenomen que sovint em resulta humiliant.

En una entrevista recent realitzada a Hope Jahren, doctora en Geobiologia, vaig descobrir l'altre significat del temps de les cireres, que em fa persistir en el meu pronòstic de que David Bote s'ha guanyat ja la reelecció.

Aquesta doctora, autora de "La memòria secreta de las hojas", experta en botànica, explica que "Si ets una planta i alguna cosa et disgusta no pots marxar. He après el valor d'estar-se quiet. Si tens un problema que no pots resoldre o un sentiment que no comprens, quedar-te quieta t'aporta una cosa diferent que anar d'un costat a l'altre".
I més endavant afegeix: "Una llavor de cirera pot esperar cent anys fins a decidir-se a saltar a l'exterior". Les majories anomenades "silencioses" actuen com la llavor de les cireres...
Us imagineu que David Bote, com a cap de llista del PSC, dobla els vots? Malgrat no posar les urnes i no ser "demòcrata" ? Els politòlegs  i sociòlegs, experts en pronosticar el passat, ja tindrien tema d'investigació per algun temps.
Doncs bé, molta gent, cansada de tanta bandera identitària, que se sent incòmoda davant de l'abús mediàtic d'una i altra banda, no esperarà cent anys com les llavors de les cireres, però sí pot esperar els 20 mesos que resten per a les properes eleccions locals.
Jo només espero, si la meva timidesa m'ho permet, poder abraçar l'Eulàlia Vintró en la trobada que tindrem el 21 de setembre a les Cotxeres de Sants. I dir ben fort: "NO, NO ÉS AIXÒ COMPANYS". I tant de bo també pugui expressar el meu suport a Joan Coscubiela en persona. I demanar-li que continui, i que sigui el nostre cap de llista per a les properes Eleccions Autonòmiques. Per demanar que no quedi.

dilluns, 11 de setembre de 2017

DE L'ESPERANÇA AL NIHILISME CURSI: POLÍTICA I ROAD MOVIE

El motiu d'aquest article és retre homenatge a un company i professor d'Història, Andreu Mayayo, que en el decurs de la seva docència ha explicat la història dels Estats Units tot resseguint la filmografia més destacada. Com diu el meu amic i mestre de professió, Alfonso del Rey, ensenyar és un art, ens agradi o no. I l'Andreu Mayayo té aquesta capacitat. No només per això li dedico aquest article a l'Andreu, sinó també perquè ha defensat el federalisme, ha defensat les posicions majoritàries d'ICV  amb tanta solvència com desacomplexadament, davant dels corifeus del pessebre a Catalunya, 
El segon motiu és la "vergüenza ajena" que m'ha produït en veure el video promocional de la postura de les CUP, "El MAMBO", que m'ha semblat d'una frivolitat, nihilime i cursileria insensata que voreja la producció etilica, i que s'allunya del primer video promocional: Ambdós videos s'inspiren en la FURGO del film "Little Miss Sunshine"



LA DILIGÈNCIA, de John Ford (1939): L'esperança de la unitat popular després del crac del 29

Stagecoach (literalment en català, "Diligència") és una pel·lícula estatunidenca de 1939 dirigida per John Ford i protagonitzada per John Wayne. Va ser nominada a set Oscars, dels quals en va rebre dos al millor actor secundari (Thomas Mitchell) i a la millor banda sonora. La pel·lícula va donar una nova dimensió al western sonor i va aportar al gènere un decorat natural paradigma d'aquest gènere des d'aleshores: el Monument Valley. John Ford, abans de la seva fase anticomunista, va dirigir films com "El raim de la ira" i d'altres que són autèntics testimonis del conflicte social.
A "Stagecoach", diferents personatges es reuneixen en una diligència per a un viatge llarg i dur. Entre ells, un fora de la llei a la recerca de revenja, una prostituta que han fet fora del poble, un jugador, un metge, la dona embarassada d'un militar, un xèrif... Les relacions entre un grup tan variat seran difícils i tenses. El moment de màxim perill es presenta quan al mig d'una plana són atacats per un grup d'indis apatxes.

LA DILIGÈNCIA va demostrar que el western, convenientment tractat, podia oferir històries d'interès humà i no tan sols senzilles aventures estereotipades. El salvatge Oest americà és el gran escenari en el que s'emmarca l'acció. Els apatxes, com ara a JUEGO DE TRONOS "los muertos vivientes", representen el perill extern que amenaça als ocupants del carruatge, però el veritable interès del film es troba en les tenses relacions que s'estableixen entre els viatgers, companys forçosos en el si d'un microcosmos que provoca situacions extremes, que requereixen determinat tipus d'actuació, el que evidenciarà factors com ara la integritat moral i l'honorabilitat personal de cadascun dels personatges.
LA DILIGÈNCIA  es revela com un western sofisticat i molt provocador, en el que Ford perfila una història moral sobre els molts defectes de la hipòcrita burgesia dels USA del seu temps, paral·lela a una crítica mordaç de la corrupció capitalista. Encara que a primera vista doni la impressió de ser una altra típica i tòpica pel·lícula de l'Oest, estem davant d'una commemoració fílmica dels drets d'igualtat després de la crisi mundial del crac del 29 (esclat causat per un capitalisme salvatge i especulatiu). Expressa allò que el New Deal de l'era Roosevelt va intentar, sobretot aplicant les receptes de l'economista anglès Keynes. Bàsicament va ser possible gràcies a una política fiscal que aplicava a les rendes del capital un impost del més del 80% dels beneficis, cosa impensable ara, instal·lats en un món farcit de paradisos fiscals i on la burgesia està parasitant els estats nacionals .                  


A partir dels anys 70's, amb el Partit demòcrata al capdavant (Adminsitració Carter abans que el propi Reagan) comença a liberalitzar les regles del mercat que afavoriran el poder de les grans empreses a dins i fora dels Estats Units, com molt bé assenyala Josep Fontana a "Por el bien del Imperio". Little Miss sunshine, també mitjançant el gènere fílmic, entre el drama existencialista i la comèdia, evidencia el desànim de les forces de progrés en el mateix epicentre de l'Imperi. Aquest pessimisme també es pot traslladar a d'altres indrets. La dialèctica entre "loosers" (perdedors) versus "winners"  (guanyadors) pròpia del capitalisme popular que corre paral·lel a les privatitzacions de les empreses estatals. Justament el 2006 és l'any de la Sentència del Tribunal Constitucional respecte l'Estat d'Autonomia de Catalunya en temps del tripartit.
Malgrat aquesta situació, el missatge és d'esperança si ens apleguem els "perdedors". També les novel·les de misteri de l'exitosa escriptora francesa Fred Vargas expressa aquest comunitarisme dels marginats i "extravagants" en un món de triomfadors.
Ara la diligència s'ha transformat en una FURGO. Ara no es tracta de gent desconeguda que es troba en el camí (la societat), sinó el microcosmos. Hi ha una renúncia a prendre el poder, però sí, almenys, a sobreviure en petites comunitats.


LITTLE MISS SUNSHINE: La solidaritat ferida entre els perdedors (2006)

Petita Miss Sunshine (títol original en anglès: Little Miss Sunshine) és una pel·lícula de Jonathan Dayton i Valerie Faris va rebre dos Oscars.
Amb format de road movie que se situa al voltant d'un viatge a bord d'un Volkswagen Combi per assistir a un concurs de bellesa de nenes. L'eix del film consisteix a mostrar els problemes de convivència d'una família disfuncional.

Una família a punt d'una crisi va a un concurs de bellesa. Olive, 7 anys, somnia participar en el concurs de bellesa Little Miss Sunshine, la final del qual és a Califòrnia. La seva família, els Hoover, que viu a Albuquerque (Nou Mèxic), decideix acompanyar-la en una camioneta en llastimós estat. El viatge es presenta difícil però la seva mare Sheryl fa tot el que pot per mantenir l'harmonia. El pare d'Olive és un animador poc popular, i les seves finances estan a zero. El germà adolescent de la nena, admirador de Friedrich Nietzsche i lector d'Així parlà Zaratustra, ha fet vot de silenci i no comunica més que amb un bloc de notes.

Pel que fa al seu avi, heroïnòman, explica malament perquè el germà de Sheryl, un especialista en Proust, ha intentat suïcidar-se després de la seva ruptura amorosa amb un dels seus estudiants. Ell també s'embarca amb la resta de la família per a un periple que promet ser mogut.

La pel·lícula és una àcida crítica a la decadència de la societat. Es basa, en principi, en el desig d'una nena per ser la propera reina de la bellesa, però amaga el rerafons fosc dels pares que empenyen als fills a ser el que ells no van assolir ser. Sàtira d'aquests pares que porten als seus fills al futbol per ser el següent Messi, són reconeixibles per la seva lamentable actitud davant els partits.
Són els perdedors dins d'una cultura obsessionada amb la victòria.



NACIONALISME DEL "PRUSÉS" 3.0 DISFRESSAT DE RUPTURISTA


Quan fa dos anys vaig veure per primer cop el primer video d'aquesta formació independentista vaig pensar que encaixava força bé amb el comentari anterior: Pares (formacions nacionalistes, bàsicament la menestralia) que empenyen a les noves generacions a fer el que ells no han pogut. Legítim i raonable, però d'una forma tan insensata, que ha desembocat en una corrent profunda de desconfiança entre els assalariats menestrals i manuals dividis per origen i tradicions.
El video "Mambo" de la CUP distorsiona tot plegat, traeix el model en que s'inspira i el degrada d'una forma molt barroera. Es tracta d'un nihilisme pijo més que "burgès" que llença la furgoneta al precipici: tot s'acaba, amb un ball.... Com Francis Fukuyama, l'autor de "La fi de la història" que el neoliberalisme capitalista tan ha aplaudit. Val a dir que fins i tot el mateix Francis Fukuyama, ARA, està revisant les seves posicions tan frívoles.


EL MAMBO: EL NIHILISME CURSI 



Sempre ens quedaran els altres, els "no demòcrates" per atribuir-lis les culpes. Però ens hem de plantejar que si el nostre percentatge de responsabilitat és molt menor, per a nosaltres aquest percentatge, per mínim que sigui, és el tot. No s'hi val criticar a qui per carretera avança per la dreta i nosaltres fer el mateix a continuació.

JOAN COSCUBIELA: EL PRESIDENT IN PECTORE



CONCLUSIONS PESSIMISTES

1. Potser és hora que la gent d'ICV, o ex d'ICV, i ara dels comuns, ens plantegem i discutim el mite de que Catalunya és un "país d'esquerres". Realment ho és més que la resta d'Espanya? ERC va evitar-ho en la primera legislatura, ho està evitant ara i ho evitarà en un futur.
2. També ens hauríem de replantejar o de revisar si, de la mateixa manera que dins el PP hi ha subsumida l'extrema dreta nacionalista:  ¿No es dóna a Catalunya un fenomen similar: A quin o a quins partits s'amaga l'extrema dreta catalana nacionalista?
3. Crec que hauríem d'assumir la derrota dels que pensàvem que era possible "cosir" una aliança de forces progressistes. A partir de la victòria a les Eleccions amb EN COMÚ PODEM nosaltres ens vam fer il·lusions, però també es van disparar totes les alarmes de la dreta catalana. Astúcia no li ha de faltar.  Les maniobres d'Artur Mas i companyia han tingut èxit. Tant si la mobilització de l'1-O és exitosa com si no ho és, a través del pegament de les CUP han bastit un conglomerat similar al que ha governat 23 anys sota el nom del "Pujolisme". El procesisme continuarà i la impermeabilitat tribal de les capes assalariades també. Aquest era l'objectiu: donar cobertura popular als plantejaments de C's i PP. Victimisme a banda i banda. Per molta ambigüitat que el nucli dirigent li posi (Pisarello-Colau), el nacionalisme és insaciable. Ara és el referendum, després serà altre nucli irradiador. Mentre TV3 i la Corporació, en general, siguin la transmissió d'una part del tribalisme, no hi ha cap futura aliança de les capes populars.
4. El cicle de mobilització s'ha frenat. El 40% de la població encara no ha naufragat. No han patit tant el tsunami de la crisi. En no haver-se pogut articular una majoria social, la de la precarietat, són aquest 40% que ens mouran cap al conformisme i la narcotització. Perquè sempre ens quedaran les sèries.
5. La nova política ha tingut èxits, però no pas el més important: l'estratègic. La seva fixació en el fracàs del règim del 78, li ha impedit establir el nou paral·lelisme: En el 78 era ruptura i reforma. Com va dir Joaquín Ruiz Giménez, va ser una "reforma quebrada", o alguna expressió similar. Ara, les noves generacions cridades a dirigir el conflicte social i polític, també s'hauran d'acostumar que la correlació de forces serà la que dicti. I de moment, no dóna per a un procés constituent. Ara el que caldrà és d'evitar finalitzar en una restauració light. Perquè el que està passant a Catalunya és una restauració disfressada de constituent: Il Gattopardo de Lampedusa truca a la porta.., mentre l'oligarquia europea mira l'espectacle constatant com es fragmenta el cos de la classe treballadora....  Crec que al final cridarà "Bravo!!!" al final de la representació.

dimarts, 18 de juliol de 2017

A FE DE DÉU: EL FARISEISME DELS COMUNS

El cap de setmana de mitjans de juliol d'enguany, el vicepresident, Oriol Junqueras, s'adreçava a la parròquia de les Joventuts d'ERC, per assegurar-lis que sí hi hauria referèndum: "A fe de Déu" va proclamar. Que un dirigent polític professi la religió que estimi convenient, però que empri expressions com aquesta en un discurs polític no és casualitat, al meu entendre. Que ERC s'ha convergencialitzat a marxes forçades és un fet inqüestionable.Així ho ha vist Xavier Domènech, representant dels "comuns". Caldrà saber si el guió del pinyol del Mas els lligarà a la fórmula de JxS o bé ERC anirà sola a la propera contesa electoral, que és del que ara es tracta sota la disfressa del processieme.Tot dependrà del resultat del martirologi de ficció, impostat o real.
Sabíem de la religiositat catòlica de Junqueras, dels seus estudis al Vaticà, que anomena al papa "Sant Pare", etc. Però apel·lar als sentiments religiosos en convergència als sentiments nacionalistes va en camí d'emular l'antiga Convergència de Jordi Pujol: identificar cert catolicisme català amb el catalanisme VERTADER. A mi, però, em resulta una actitud paral·lela a l'expressió que llegíem als tebeos franquistes de "Y vive Dios" dels herois croats de la cristiandat. Ja s'ha dit mantes vegades que tant al PP li interessa el bloqueig del problema territorial d'Espanya com al nacionalisme de dretes català. Ambdós moviments i ideologies serveixen per bloquejar l'accés de les forces polítiques de les capes populars a la gestió de govern: tant a Barcelona com a Madrid. La guerra freda i el món bipolar va impedir un govern d'esquerres en el primer govern de la recuperada Generalitat i ara és l'independentisme nacionalista.
El que em preocupa és que tot aquest processisme té un objectiu clar: que durant altres 23 anys s'impedeixi l'accés a ser una força hegemònica als "comuns". El victimisme i el discurs reincident de l'ambigüitat que s'esgrimia contra els d'ICV, amb en Joan Herrera i Dolors Camats al capdavant, com ara la Colau, en Domènech i l'Urtasun, de CATALUNYA EN COMÙ, té un horitzó ben palès: l'arraconament o bé fixar un cordó sanitari perquè no hi hagi una unió de totes les forces del catalanisme popular. Davant la crisi econòmica i social, la fractura social que representa la pobresa podia possibilitar que el "PSUC del segle XXI" tingués una veu potent en els designis de Catalunya. Artur Mas i els seus descendents, tant frívols com ell, són prou espavilats per dissenyar una jugada que compta amb tots els poders mediàtics públics i subvencionats per tenir-lo a l'abast. En la penúltima trobada que va haver entre Joan Herrera i l'Assemblea d'adherits d'ICV de Mataró, li vaig etzibar que ell era un "bastard". I li ho vaig dir amb tota la intencionalitat. Per moltes filigranes retòriques davant del referèndum que féssim sempre serem uns bastards o "poc catalans" per als nacionalistes catalans, ja fossin de CDC, d'ERC o de la CUP. Això és el que va succeir als comunistes alemanys, de la República Federal: l'establishment va aconseguir que fossin considerats com el "partit de l'exterior". Per errors propis i sobretot per la repressió institucional.
Antonio Baños (CUP) ha demostrat que l'estupidesa sempre pot anar a més
La sàvia Anna Cabré, la demògrafa que tant sap sobre Catalunya, va elaborar la seva teoria canònica del model reproductiu català, que és un referent també per a Europa: el dèficit de població autòcton es compensat per l'arribada de persones immigrats, abans andalusos, extremenys, etc., i ara d'altres continents.
La demografia i la geografia ens ensenyen molt sobre les reaccions i plantejaments polítics, ja siguin nacionalismes d'un i altre caire, o bé ideologies més mestisses en aquest àmbit. I sovint ho oblidem. 
Com diu Albert Recio, és un fet inapel·lable que aquest model demogràfic català comporta: "la existencia de fuertes lazos de diverso tipo entre una parte importante de la población catalana — mayoritariamente en la clase obrera— con el resto del Estado. Y (ELS COMUNS)  no pueden dejar que un apoyo inaceptable al independentismo vuelva a dejar huérfanas políticamente a las franjas de clase obrera, las de los barrios de las ciudades y el área metropolitana a las que pretenden representar (y que constituyen su principal base electoral)

ELS FARISEUS
Seguint l'estela de terminologia religiosa de l'escolanet Oriol Junqueras, val a dir que l'etiqueta de "fariseisme" com a sinònim d'hipocresia va fer fortuna. Injustament. És molt probable que als COMUNS li consignin aquest epítet, com a sinònim de covards o d'oportunistes i de no ser prou patriotes. El "Rei Lear", de Shakesperare, s'ajustaria força bé al que està passant també ara. El fill més contestatari del Rei és qui al final ha de protegir al pare de les conseqüències devastadores de les ambicions egoistes dels altres germans.
Fem una mica d'història. Després de la derrota dels jueus de Palestina, a mans de les legions de l'emperador romà Vespasià, l'any 70 de l'era cristiana, les tropes imperials van destruir el temple, símbol major de la religió dels jueus. La destrucció del temple, que va constituir la inspiració del nou judaisme, va provocar un gran sofriment. Entre les vàries corrents, els més progressistes de tots els jueus de Palestina, eren els fariseus. Això ho diu la gran enciclopedista de les religions, Karen Armstrong, recent guardonada amb el premi de ciències socials del Principat d'Astúries.
Segons aquesta historiadora, els fariseus proclamaven que podien acudir directament al seu Déu sense necessitat de la mediació d'un sacerdot i de cap ritual complex. La solidaritat (caritat) era el manament de la Torá més important, segons ells.
Durant l'època de la destrucció del temple, els fariseus ja eren la secta més respectada del judaisme palestí. I ja aleshores havien mostrat al seu poble que no necessitaven cap temple per adorar Déu.
És gairebé inevitable no caure en la temptació d'establir un paral·lelisme entre el temple i "embolicar-se en la bandera" dels actuals dirigents catalans.
L'evangeli de Mateu és la font del malnom dels fariseus. Altres fonts, per contra, creuen que Jesús fou probablement un fariseu, de forma semblant, sembla ser, que el propi Pau de Tars, que se n'orgullia d'haver-ho estat. En l'Evangeli de Mateu es presenta a Jesús pronunciant discursos violents i poc edificants contra els "escribes i fariseus", que apareixen com a hipòcrites menyspreables.
Doncs bé, segons Karen Armstrong, es tracta d'una deformació difamant dels fets doncs Lluc, un altre evangelista, ofereix una imatge força positiva dels fariseus, i també perquè difícilment Pau de Tars s'hauria sentit orgullós del seu origen fariseu si realment els fariseus haguessin estat els enemics implacables de Jesús, car l'havien perseguit fins a la mort.

Qui farà de Sant Mateu?:la Gabriel, portaveu de la CUP, que ha titllat a Joan Coscubiela de fatxa així com al sindicat de CC.OO? Els qui van insultar els presoners antifranquistes de ser nazis en l'exposició del Born?
Estic segur que no desaprofitaran cap ocasió per calumniar o, com es diu ara, trolejar, però desaprofitarem un temps preciós per intentar reagrupar forces per tal de fer front als desafiaments que la desigualtat i l'explotació laboral estan causant, i tornarem a qüestionar-nos sobre el significat de Pàtria, com Fernando Aramburu.

diumenge, 11 de juny de 2017

ESPIRITUALITAT I BEATERIA.KAREN ARMSTRONG

L’atzar ha volgut que coincidís en el temps dos fets dignes de menció. D’una banda, a finals del mes de maig, l'alcalde de Càdis, José Maria González, “Kichi”, per POR CÁDIZ SÍ SE PUEDE, ha concedit una medalla a la patrona de la ciutat, la Virgen del Rosario, un gest, a parer d’alguns comentaristes, que ha servit per marcar diferències entre Podemos i Izquierda Unida. Particularment, m’ha encantat les declaracions d’Alberto Garzón que, amb precisió de cirurgià ha expressat que “No soy muy fan de las medallas, menos si se dan a seres inanimados”.  Algú ha comparat el gest de Kichi amb el del ministre aparentment més fatxa de Rajoy, el ministre de l’interior Fernández Díaz, renascut de l’Opus Dei, en donar la medalla a una verge. És clar que l’Opus
Dei representa la vessant més burgesa i capitalista del catolicisme.
Per contra, Pablo Iglesias, tan iconoclasta en tantes  ocasions, ha justificat la mesura d’un dels seus principals “barons” d’Andalusia, tot al·ludint al “carácter de dignidad popular” de la Virgen del Rosario; "Yo creo que 'Kichi' lo ha manejado de una manera muy laica en el sentido de que se trata una muestra de respeto a los sentimientos populares demostrando que hay que convivir con distintos pareceres y tradiciones. Los urbanitas de izquierda tenemos que aprender a respetar esas tradiciones tan arraigadas en el pueblo"
En part, Pablo Iglesias no va desencertat. En part. Ildefonso Falcones, en la seva magnífica novel·la històrica, “La catedral del Mar” narra la història d’Arnau Estanyol. Al voltant de la construcció d'una església de les dimensions de Santa Maria del Mar –meitat segle XIV-. Arnau queda orfe i ha de començar a treballar en l'ofici més dur, el de mosso carregador del port: es converteix en un bastaix. Els bastaixos són els responsables de portar les pedres des de Montjuïc fins a Santa Maria del Mar, cosa que fan mentre no han de descarregar cap vaixell al Port de Barcelona. És motiu d’orgull “proletari” fer “voluntariat” per a la seva patrona.
La nova política porta a això, jugar molt amb el simbolisme, com fer boicots a la Companyia que comercialitza la Coca-Cola i després veure’s en públic consumint aquesta beguda ensucrada, com el cas de Ramon Espinar, dirigent de Podem a la Comunitat de Madrid….
Coses que passen. Javier Aristu, en el seu article Adeste Fideles (Venid Fieles) ho ha centrat de forma contundent i magistral en aquest article que recomano vivament:
Vet aquí, que una setmana més tard, Karen Armstrong ha estat guardonada amb el Premi Princesa de Asturias de Ciencias Sociales 2017, “gracias a una obra en la que aborda el hecho religioso y la historia de distintas creencias (cristianismo, islam, judaísmo, budismo o hinduismo) desde una mirada trascendental y antidogmática”.
Els seus 25 llibres l’avalen a bastament com una intel·lectual de primera fila.
En dono fe perquè  “Una historia de Dios. 4000 años de búsqueda en el judaísmo, el cristianismo y el Islam”, editat per Paidós, és una de les meves obres de capçalera. Com a professor en exercici, comunista i ateu, m’ha fet comprendre o, almenys, aproximar-me amb interès i devoció a la teologia. "Karen Armstron ha llegit molt, ho ha digerit tot i ens ofererix la més sòlida introducció al tema que mai s'ha publicat fins ara". Ho diu Anthony Burgess, autor de la "Naranja mecànica", i té raó.
És curiós perquè en temps del franquisme, alguns  comunistes amb llargues condemnes de presó, es van convertir en sòlids especialistes en el misticisme espanyol del Barroc, atès que era un dels àmbits que les autoritats penitenciàries de la dictadura permetien llegir a les presons.
Com a docent en la matèria de Filosofia, considero que la religió entra de ple dins l’àrea de les ideologies. Per entendre la conducta humana, individualment i col·lectiva.
El tema KICHI és més banal. Forma part de l’estratègia d’aquests “barons” de Podemos, que intenten fer-se un forat abans que la imperiosa necessitat d’unitat més enllà del camp de l’anomenat “PSOE” no els facin sentar el cap i deixar de fer frivolitats. També tenim aquí el cas del Sr. Fachin, que ens està donant dies de glòria per les seves impostures grandiloqüents.
Kichi no vol que el pupulatxerisme de la Susanna Díaz es quedi en exclusiva amb l’etnicisme del “sud” i hi competeix per tal de semblar més “popular” .
A Mataró ja coneixem els conflictes que es va produir entre la jerarquia eclesiàstica local i les “confraries” amb motiu de les processons populars de Cerdanyola. L'enfrontament va ser  tan crispat que fins i tot van haver de portat un altre mossèn  a la Parròquia Maria Auxiliadora, de Cerdanyola (Mataró). Per cert, afiliat a CC.OO., i amic d’ICV.
L’obra de Karen Armstrong, a la que he fet al·lusió, fa 25 anys que la va escriure. Aquesta ex monja durant uns pocs anys reconeix en la introducció al seu llibre que “”Cuando tenia unos ocho años tuve que aprender de memòria esta respuesta del catecismo a la pregunta “¿Quién es Dios?: “Dios es el Espíritu supremo, el único que existe por sí mismo y es infinito en todas sus perfecciones”. No es extraño que significarà poco para mí y he de decir que todavía me deja indiferente. Siempre me pareció una definición especialmente àrida, ampulosa y arrogante. Es más, escribiendo este libro he llegado a la convicción de que además es incorrecta
Com a docent, crec que la religió hauria de ser fora del currículum escolar a primària, i per descomptat també a la Secundària. Però sóc un fervent partidari que, dins les matèries que imparteixen les ciències socials i/o les humanitats, hi hauria d’haver un espai específic a l’espiritualitat. Que jo identifico força amb la transcendència.
La militància comunista, no és una forma d’expressar la transcendència, de que l’individu no és complet sense els altres?  A vegades em pregunto si el meu contacte amb la catequesi no va facilitar el meu activisme a Comissions Obreres o a la Joventut Comunista, de la mateixa manera que per a d’altres ha servit per a fer-se conservadors. L’educació i la memòria familiar van acompanyar, per descomptat, i de forma ben pregona.
Karen Armstrong diu que “l’estudi sobre la història de la religió m’ha mostrat que els éssers humans són animals espirituals. I això es pot dir amb raó que l’Homo sapiens és també Homo religious. Tan aviat com van poder ser reconeguts com a humans, homes i dones van començar a adorar els déus, creaven religions al mateix temps que creaven obres d’art”.
I afegeix: “De la mateixa manera que l’art, la religió ha estat un intent de trobar sentit i valor a la vida. Es pot abusar de la religió com de qualsevol altra activitat humana; però sembla que això és el que hem fet sempre amb ella”.
No és d’estranyar que el predicador digger, Gerard Winstanley, del moviment dels diggers (okupa de terres del segle XVII) a l’Anglaterra després de la guerra civil, parlés en nom de Crist per predicar la revolució.
Suggereixo a la cúpula de Podem, ja que és un partit tan jerarquitzat, que li encarregui al seu CÍRCULO DE ESPIRITUALIDAD que li dongui un parell de voltes a aquest assumpte, abans que el meu admirat Pablo Iglesias cometi una altra relliscada frivolona en la seva resposta a que el procés de la concessió de la medalla ha estat un mètode més “laic”. També recomano a Alberto Garzón, a aquesta ment a la que tenim l’orgull d’assenyalar com “dels nostres” que reflexioni sobre aquesta cita, també de Karen Armstrong:
El ateísmo ha sido a menudo un estado de transición: judíos, cristianos y musulmanes fueron llamados ateos por sus contemporáneos paganos porque adoptaron una noción revolucionaria de la divinidad y de la transcendència. ¿Es el ateísmo moderno una negación similar de un “Dios” que ya no encaja en la situación de nuestro tiempo?” (...) “”La afirmación “yo no creo en Dios” ha significado algo ligeramente distinto en cada período de la historia
Per finalitzar vull dir que aquest llibre en qüestió és majestuós. Ens permet de tenir una mirada periscòpica de les tres religions monoteistes; molt útil en temps d’interculturalitat i de manipulació, sobretot d’una en especial tant d’actualitat, l’islam, que va néixer com un moviment socialitzant i de tolerància. És una obra tan útil com necessària, ja sigui per als que som ateus com per als que són creients, practicants o no. El pensament neoliberal també ha creat les seves divinitats tan o més perilloses, tan o més tòxiques que les manipulacions de l’espiritualitat tradicional. I sovint en nom de la “llibertat individual” per explotar els altres.