diumenge, 11 de març de 2018

BICENTENARI (1818-2018). ENCARA MARX? ? (i 4)

Com ja va dir Andreu Mayayo en la seva conferència, Marx-Engels, al "Manifest comunista"(1844) van mostrar la sea admiració per la capacitat revolucionària que té la burgesia, en renovar contínuament els mitjans de producció. Això la fa plenament transformadora, en el sentit de que trastoca permanentment el modus vivendi de les societats on ella és hegemònica: (http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2018/02/bicentenari-de-karl-marx-1818-2018-1.html).
Varis esdeveniments han coincidit en poc temps i que mereixen ser vistos des d'una perspectiva unitària: 1) Un d'ells és el Mobile World Congress (MWC), on s'ha anunciat l'arribada imminent del 5G. Amb ell, el desplegament d'unes tecnologies habilitadores que, sense possibilitat de retorn, canviaran els imaginaris culturals, els relats polítics i els paradigmes econòmics del planeta. La tecnologia inalàmbrica no només serà molt més ràpida sinó que s'aplicarà a tota mena d'objectes, més enllà del telèfon i de l'ordinador. Segons alguns experts això ens porta a una mutació digital a causa d'aquesta hiperconnectivitat.
2) De forma més discreta, també s'ha presentat l'exposició dedicada a un dels artistes i ideòlegs que més estimo, WILLIAM MORRIS y compañía: el movimiento Arts and Crafts en Gran Bretaña, que des del 22 de febrer fins el 21 de maig de 2018 se celebra al Museu Nacional, conjuntament amb la Fundació Juan March. William Morris, un "comunista verd" i pacifista, de família acomodada, va ser un dels exponents principals de la Lliga dels Justos, antecedent de la Primera Internacional capitanejada per Marx i Engels. De Morris és molt coneguda aquella dita seva: A casa només cal conservar allò que és bell o allò que és útil. Morris és l'autor de l'única utopia comunista no autoritària de la història "News from nowhere"
3) Un tercer esdeveniment que vull "cosir" en aquest article és la presentació del llibre "Empantanados", (ja comentat en l'entrada anterior), a la Casa del Llibre el proppassat 26 de febrer, a Barcelona. La perspicàcia de Javier Pérez Andújar posa el focus en la bretxa generacional i en la també "revolucionària" manera burgesa de la tendència a l'oblit, a la compulsiva expropiació de la memòria col·lectiva de les classes anomenades subalternes: Diu Javier Pérez Andújar: "Empantanados es un libro lleno de todo esto, de política, de experiencias, de reflexiones y de lecturas. Salen citados, y bien citados por supuesto, Rosa Luxemburgo, Trotski, Norberto Bobbio, Maquiavelo, Todorov, Georges Brassens… hasta Hernan Cortés; pero no se nombra ni una sola vez Juego de tronos. Y esto tiene mucho que ver con lo dicho sobre la liquidación absoluta del pasado. Sobre la condena a la nada de los libros, los barrios y los obreros"
La menció a l'arxiconeguda sèrie "Juego de Tronos" ve a tomb perquè un dels exponents més coneguts de la "nova política", Pablo Iglesias, durant un temps feia referència continua, i fins i tot, en la seva època d'eurodiputat li va regalar al monarca. Sens dubte Pablo Iglesias accentua l'aspecte de la conquesta del poder, i a la tan grata frase per a ell: "Asaltar los cielos".
Tanmateix jo vull fer esment que hi ha aspectes de la sèrie de Juego de Tronos que tenen molt a veure amb el que ell i William Morris reivindiquen: el valor d'ús i el rebuig a la mercantilització dels instruments culturals  (valor de canvi) que  conformen la nostra sentimentalitat i la nostra ideologia.
És en aquest punt on vull reivindicar l'actualitat de Karl Marx.

Karl Marx-Friedrich Engels van redactar el Manifest Comunista, com una necessitat per a la reorganització del moviment obrer europeu. Havia de ser una obra senzilla i impactant. I la primera frase d'aquest opuscle és la ja famosa "Un espectre recorre Europa, és l'espectre del comunisme". D'alguna forma, Marx va utilitzar el material literari que tenía al seu abast, la novel·la gòtica, que era força popular en aquella època. Autors i crítics remunten els orígens d'aquesta modalitat al segle XVIII, XIX i principis del XX: castells, runes, vampirs, zombies, monstres, etc.... També Juego de Tronos sitúa el perill més greu de tots en "los muertos vivientes", que es reciclen i reciclen constantment.

Actualment, els ingredients gòtics s'han fusionat sovint amb la "novel·la negra", donant així lloc al gènere negròtic del segle XXI, que s'associa a l'atur, desnonaments que sovint condueixen al suïcidi, als actes violents, les confrontacions públiques, i el frau polític i financer dels qui haurien de protegir i vetllar per la integritat del poble. L'augment de la violència, la pobresa, la inseguretat, la por i la desocupació, entre d'altres factors, hauria donat lloc a aquesta "explosió negra" que té com a objectiu burjar en la gravetat socioeconòmica,

Per tant, la "pulla" que el meu admirat i estimat Javier Pérez Andújar adreça, suposadament, a aquells frívols de la "nova política", en el cas de Juego de Tronos, no seria del tot encertada. La novel·la de terror, gòtica, ha estat, doncs, un revulsiu per reflexionar sobre les injustícies i el risc per a la humanitat. També causa terror aquest tipus de producte cultural en la classe dominant? Encara l'espectre de Marx, provoca terror en l'establishment?
Un dels filòsofs contemporanis més importants, el francès Jacques Derrida, més conegut com un dels autors del concepte de la "descontrucció" (1930-2004), diu que "potser ja no es tingui por als marxistes, però sí que es tem encara a certs no marxistes que no han renunciat a l'herència de Marx" (Espectres de Marx).
El més habitual és que s'associï a Karl Marx amb la seva obra més voluminosa, El Capital, del qual ell només va publicar en vida el primer volum. Els altres dos van ser reelaboracions a posteriori a partir dels seus apunts.
En Das Kapital, Marx presentaria una estructura narrativa centrada en una idea fonamental, el desenvolupament de la qual seria la següent: els protagonistes són convertits en esclaus por un monstre que ells mateixos han creat.. En el cas de Das Kapital, el protagonista és la humanitat com a tal i el monstre terrorífic que la domina ha d'identificar-se directament amb el capital. De fet, el paisatge capitalista, tal como ell ho descriu, és una realitat en la que "els morts dominen als vius". És típic de la novel·la gòtica la presència d'objectes inanimats que de sobte comencen a moure's sembrant el pànic entre els vius, pertorbant la seva existència.
Max Weber (1864-1920), historiador i sociòleg posterior, l'anomenat el Marx burgès, va considerar que el capitalisme és la culminació d'un procés de racionalitat, la recerca racional del benefici, racionalitat dels procesos administratius, gestió racional de les transaccions, de la racionalitat productiva, etc.... Per contra, ja abans, Marx, veu tot el contrari: el capitalisme representa la irracionalitat en estat pur, doncs només realça el valor de canvi, la "valorització del valor", coincidint amb William Morris. Segons Marx, això genera una racionalització cada cop més irracional. És el món en el que els morts dominen als vius, en el que les mercaderies i els valors de Borsa tiranitzen els homes, reduïts a simples instruments al servei del capital i de la tècnica planetària. En escoltar els suposats avenços revolucionaris que ha anunciat el Mobile World Congress, amb el 5G, m'ha semblat que Marx contemplava l'escena arrufant el nas.
Precisament, per tal de subratllar la irracionalitat imperant del cosmos capitalista, Marx ho descriu tot emprant les formes de la novel·la gòtica: Un món espectral, per tant, en el que els homes, víctimes d'un extrany sortilegi, produeixen sense descans però sense saber per què ho fan. Un món en el que el capital és un "vampir" asedegat de la sang viva del treball o, també un "home llop" àvid de plustreball. Un món en el que les mercaderies, aquestes coses es transformen en realitats vives que ballen i transformen en entitats mortes, en fantasmes, a qui  les han produït.
El fet de que a la majoria de la gent aquest procés de cosificació li resulti invisible, fins al punt de tenir la convicció de viure en el més racional dels móns possibles, es deu en bona mesura a l'activitat ideològica de l'alienació capitalista que imposa el seu propi horitzó com l'únic possible.
La mercaderia, per tant, considerada com la cèl·lula secreta del món capitalista, és un monstre que actua "com si tingués amor en el cos". D'aquí deriva, a més, l'escàndol de la mercantilització humana que impregna -avui com ahir- el mode de producció capitalista.

ACTUALITAT DE MARX
La diferència específica entre el capitalisme i els anteriors modes de producció és el fet de que en el capitalisme l'esclavatge i l'explotació no són clara i plenament visibles, sinó que romanen ocultes sota una aparença. El robatori d'homes, de dones, de nens, l'esclavitud, el comerç d'esclaus i el seu treball forçat, la multiplicació d'aquestes màquines de treball, máquines que produeixen un producte excedent, aquí es duen a terme directament mitjançant la violència, en el cas del capital es duen a terme mitjançant l'intercanvi.
L'antic esclau rebia directament els mitjans de subsistència, mentre que el treballador lliure els rep d'una forma mediada i il·lusòria, en forma de diner, de valor de canvi: però, de fet, la substància no canvia, essent el diner del salari "la forma argentada adoptada pels mitjans de subsistència".
Com Marx recorda més d'una vegada, en el mode de producció capitalista el diner exerceix un paper fonamental en l'ocultació de les relacions de submissió, encobrint el fet de que el que l'obrer rep no és altra cosa sinó els mitjans de subsistència en una forma distinta i lluent, que contribueix a reforçar la il·lusió de que és un membre lliure de la societat igual a la resta.
Marx mostra com el capitalisme té una data exacta de naixement, que coincideix precisament amb l'acumnulació originària, "pecat original" del capital. L'element que ha afavorit el procés ha estat l'exercici de la violència i la submissió protegit per la llei en les societats europees: "El capital viene al mundo chorreando sangre y lodo de la cabeza a los pies".
"L'expropiació dels productors rurals, dels camperols i la seva expulsió de les terres constitueix el fonament de tot el procés".
A la llum del fet de que els individus originalment expulsats en massa de la terra i desposseïts dels mitjans de producció eren clarament més nombrosos en comparació amb els que podien ser incorporats a la manufactura que s'estava configurant, molts d'ells es convertiren "en mendigos, bandidos, vagabundos, en parte por inclinación, pero en la mayuoría de los casos bajo la presión de las circunstancias". De fet, aquests individus es convertiren en una "masa cuya única fuente de ingresos llegó a ser la venta de su propia capacidad de trabajo, o bien la mendicidad, el vagabundeo, la rapiña. Está comprobado históricamente que esa masa inicialmente intentó esta última solución, pero fue luego empujada, mediante la horca, la picota y el látigo, hacia el estrecho camino que lleva al mercado del trabajo". Al fenomen de la mendicitat, durant tot el segle XVI, es va reaccionar amb una "legislación sanguinaria contra el vagabundeo", amb "leyes entre lo grotesco y lo terrorista", que obligaven, a qui havien estat expropiats de tot, a sotmetre's a la disciplina del treball assalariat.
En oposició a la imatge gratificant que l'època moderna difón de si mateixa com el "regne de la llibertat", plenament posada en pràctica, Marx descobreix que també en el món modern sobreviu una particular forma d'esclavitud, els límits de la qual són difícils de percebre: l'"esclavitud assalariada" d'una classe social que, en una condició de privació total, es troba obligada a alienar la seva proòia força de treball i vendre's cada dia. La llibertat formal dels treballadors assalariats oculta una subjugació econòmica dissimulada per la ficció jurídica del contracte de treball i,en molts aspectes, similar a la de l'antic esclau: en un ideologia dominant que ho legitima. Marx descobreix que, malgrat la diferent condició formal, l'obrer i l'antic esclau coincideixen en l'extorsió del "plustreball" a la que estan sotmesos. Per tant, entre passat i present existeix una forta continuïtat: l'antic esclau, el serf i el modern assalariat arriben a ser de manera inesperada tres projeccions històriques de la mateixa figura del treballador sotmès, tres distintes formes de la mateixa substància esclavista que ha acompanyat la història al llarg de la seva evolució.

L'"EDIFICI EN CONSTRUCCIÓ" DE MARX

A més de no ser el fundador del terme "marxisme" -que fou encunyat en un sentit despectiu pels seus opositors i usat per primer cop, segons sembla, en els informes policials secrets-, Marx ni tan sols fou -contràriament al que es diu sovint- el fundador d'aquest sistema de pensament i aquella tradició política que porten el seu nom. No es pot trobar un sistema tancat en Marx: el pensament marxià no constitueix ni tan sols una unitat coherent i lliure de contradiccions.
De fet, front als sistemes tradicionals que sotmet a crítica, Marx no oposa una doctrina sistemàtica i tancada, sinó més aviat una sèrie de reflexions força heterogènies que s'autocorregeixen continuament, subjetes a una transformació constant, i que generen més problemes dels que solucionen. Tot plegat expressa l'experit permanentment crític que constitueix l'essència de la seva reflexió.
En aquesta incessant reescriptura de les seves pròpies obres i del seu propi pensament, es dóna el cas que les teories que Marx anava elaborant eren desmentides de manera radical pels esdeveniments, la qual cosa obligava a salvar els nuclis de la seva reflexió, corregint continuament les seves posicions teòriques. És el cas de la derrota de les revolucions de 1848 o -més tard, en 1871- la tragèdia de la Comuna de París. La clau del pensament de Marx -des del bressol fins a la tomba- fou la "crítica". Considerat d'aquesta forma, el pensament de Marx es configura com un camp obert de preguntes i contradiccions, i respostes mai definitives.
Per tant, no existeix un únic Marx, i tampoc n'hi ha dos (el Marx "jove", humanista i filòsof, i el Marx "madur", científic del capital), com creia l'escola d'Althusser.

MARX I EL MARXISME
Quina ha estat la relació entre Marx i el marxisme? Si és veritat que Marx no és en absolut el fundador de la doctrina històricament anomenada "marxisme" cal demanar-se qui ha estat el seu vertader fundador.... Es pot respondre a la pregunta tot assenyalant la fundació del partit socialdemòcrata alemany. Va ser institucionalitzat com una "visió del món" global i dogmàtica. Pels volts dels decennis de 1875-1895, entre el famós Congrés de Gotha i la mort d'Engels (1895). Els dos personatges principals del marxisme es poden concretar en Friedrich Engels (1820-1895) i Karl Kautsky (1854-1938). D'aquesta manera la "crítica" marxiana es va convertir en "visió del món" marxista, capaç d'explicar cada aspecte de la realitat, fins i tot de la naturalesa (notòriament un tema que a Marx gairebé no l'interessava).  Mentre que en Engels la interpretació equivocada segueix essent en molts aspectes matisada i sense un desenvolupament complet, en Kautsky es torna evident, amb el retorn en forma gairebé obssessiva de la idea -absent en Marx- segons la qual "l'element econòmic" és el factor del que sorgeixen, de forma automàtica i gairebé per emanació directa, tota la resta. No es tracta de culpabilitzar al rústic Kautsky per aquesta vulgarització. També cal trobar les causes d'aquest simplisme en la necessitat de posar aquesta suposada doctrina al servei d'una força social, política i sindical.
En resum, podem dir que aquest edifici va ser construït sistematitzant i cohesionant el pensament del fundador, i al mateix temps, tot sacrificant-lo en ares d'una vulgarització economicista, que va caracteritzar la II Internacional, i que va culminar en una filosofia de la història unilinial i determinista, que garantia el progrés continu, l'"esfondrament" del capitalisme i la "salvació" final.


TREBALL I SINDICAT EN EL CAPITALISME GLOBALITZAT

El Mobile World Congress i l'anunci de la tenologia 5G ens porta directament a encarar com és l'explotació, l'alienació en aquesta "Tercera Revolució industrial", tot un canvi en el model productiu. I això afegit al fenomen de la globalització i la interdependència de l'economia, la desregulació i la desprotecció laborals dels assalariats. Alguns enyoren el taylorisme, però el taylorisme no és el que era, ha mutat. El sindicalisme, malgrat totes les reaccionàries reformes laborals, ha plantat cara amb les forces que ha tingut a l'abast. Però cal reconèixer que no se n'ha sortit: no ha construit cap discurs alternatiu. Això ha donat lloc a interpel·lacions com les de la "nova política", d'una banda, i als populismes d'una altra.

Quins han de ser "los mimbres" d'aquesta proposta que faci superar el fatalisme del paradís "perdut" del fordisme de sindicats forts en la negociació, etc.?? Com intervenir en l'organització del treball cada cop més difusa, més externalitzada, més capilar més enllà de les "ciutadelles" de la cada vegada més minoritària empresa fordista? Com "humanitzar el treball ( per tant, convertir-lo en allò que ha de ser: la forma privilegiada d'autoemancipació dels ciutadans)?"(http://pasosalaizquierda.com/?p=2815) 
La bretxa sindical, generacional i política que viu la societat europea i l'espanyola és ben palesa en aquest tram de la crisi que vivim: "No es extraño, por tanto, que las nuevas generaciones vean el trabajo asalariado como una especie de enemigo, el origen de todos sus males. Sus abuelos y padres estaban sometidos a la mera condición de ejecutores, pero fueron conquistando a lo largo de los años una serie de derechos que compensaban su papel meramente subordinado en las empresas. Hoy, a los jóvenes se les exige mucho más (mayor formación, conocimiento de idiomas, uso de las nuevas tecnologías, etc.) en condiciones peores. El sindicato fue incapaz en el “ciclo largo” de discutir el poder en la empresa. De hecho, el pacto welfariano comportó, entre otras renuncias, el desistimiento de ese tradicional postulado del movimiento obrero, a cambio de unas sensibles mejoras y un incremento de la porción del pastel de la riqueza".  (Miguel Falguera)

Donde acabo de escribir “sindicato” puede leerse perfectamente “izquierdas”. Estamos asistiendo a una situación ciertamente contradictoria: las “viejas izquierdas” siguen apostando por el mantenimiento del pacto welfariano, sin entender que el contrato ha sido roto unilateralmente por los poderosos y no es más que papel mojado. Y las “nuevas izquierdas” ven el trabajo como algo meramente accesorio, sin ofrecer alternativas sustantivas transformadoras. De ahí que en los últimos tiempos estemos asistiendo a propuestas que no son más que simples “parches” (como la derogación de las reformas del 2012, olvidando que ellos nos llevaría al modelo de relaciones laborales anterior al actual que obedecía a la misma lógica de fondo).  La izquierda sólo aparecerá como algo transformador cuando parta de la nueva realidad y no se limite a remendar un modelo caduco, sino a hacer propuestas alternativas sobre qué se produce y cómo se produce, el control interno y externo a la empresa, y rompa con una regulación legal incapaz de superar las fronteras nacionales. En otras palabras: cuando recupere (puesto al día) aquello que dejó en la cuneta para suscribir el gran acuerdo.
Esa alternatividad tiene un protagonista principal: el sindicato. Y ello porque es éste el que actúa en el centro de trabajo. Pero eso comporta abandonar viejos esquemas, culturas tradicionales  y añejas formas de actuar. 
¿Será capaz el sindicato de dar ese gran salto? 
Si los actuales sindicatos confederales son incapaces de dar el gran salto, aparecerá –como ha ocurrido en la política- “lo nuevo”: es sólo cuestión de cambio generacional. Pero ese escenario no deja de ser también negativo, en tanto “lo nuevo” pretenderá “empezar de cero”, dejándose en la cuneta el acervo de conocimientos de “lo viejo”.




dissabte, 24 de febrer de 2018

ELS 99 SILENCIS DEL COSCU

L’institut on treballo limita amb un carrer dedicat al diputat liberal d’origen asturià, AGUSTÍN DE ARGUELLES. Va ser un dels impulsors més destacats de la constitució de 1812, més coneguda com la “Pepa” a les Cortes de Cádiz. Són coneguts els seus discursos en contra de l’esclavitud, de la inquisició, de la tortura, i a favor de la llibertat d’expressió, de la separació l’Església-Estat, així com de la separació de poders.
Va ser després de les sessions luctuoses del 6 i 7 de setembre de 2017 al Parlament de Catalunya, quan una alumna de segon de batxillerat em va preguntar que què opinava jo. Només vaig ser capaç de dir-li que “em sentia molt derrotat”, i no vaig voler estendre’m més, perquè el nivell de manipulació propagandística al que jo considerava que s’havia arribat en els centres escolars per part de l’Administració, em semblava insuportable. Vaig aplicar el proverbi àrab: “De l’arbre del silenci broten els fruits de la pau”. Tanmateix vaig voler afegir que pensessin en Argüelles que, en un discurs memorable un cop promulgada la “Pepa”, va acabar dient: “Hasta ahora España era un territorio, ahora ya somos una patria”. 

El concepte “territori” i “pàtria” estan molt manipulats i pervertits. Per les contraposades cavernes mediàtiques, la "Brunete"“ i la d’”Ítaca”. Subtilment es deixa entreveure la identificació de la Catalunya “catalana” amb el territori,  en contraposició a la realitat metropolitana. D’altra banda, el concepte pàtria s’ha monopolitzat en clau centrípeta, fins i tot, un ex-dirigent polític basc, Txiki Benegas, ja finat, va distorsionar les reflexions del filòsof alemany Jürgen Habermas sobre el “patriotisme constitucional”. El nucli de la filosofia de Habermas  gairebé sempre ha estat focalitzat en la qualitat democràtica del debat polític: a la igualtat d’oportunitats en el “mercat de les opinions”, i el necessari respecte a les minories. Quan es produeix un debat igualitari i democràtic s’arriba a una síntesi que tothom accepta, i això és “patriotisme constitucional”. Òbviament això no s’ha produït al nostre país. El hooliganisme polític ha incendiat el camp de joc.
Joan Coscubiela, el Coscu, i la patrulla nipona, van intentar aplicar, des d’aquestes  premisses, el patriotisme constitucional i donar la cara. Així van salvar la dignitat del parlament i la dignitat de l’esquerra. Van aplicar també el criteri de la comunista Rosa Luxemburg: “La defensa de la llibertat consisteix, sobretot, en la defensa de la llibertat de l’altre”. Sinó no té mèrit.
El proper 20 de març es presenta a Mataró, a la llibreria BUC DE LLIBRES, “Empantanados”, cronologia i reflexions entorn al procés, al processisme, a la bretxa i ruptura generacional, a les esquerres, a la incidència de la globalització neoliberal i la resposta local que a Catalunya s’ha donat quan  s’han accentuat les retallades de drets socials.
Sense voler ser un “espòiler”, haig de confessar que a la pàgina 99 es troba el moment culminant d’aquest llibre catàrtic i tan clarivident. Els que seguim des de fa anys EL BLOC DEL COSCU ja sabem que és capaç sempre de posar les llums llargues, però mai havíem vist el costat més íntim d’aquest militant de pedra picada i brúixola per a molts de nosaltres. Només diré que el film  LA BALADA DEL SOLDADO (Gregori Chujrai, 1959) dóna les claus , ja sigui per criticar el sòviet estalinista, com ara per denunciar el soviet carlí. La mare, la mare és la pàtria....
Justament el número 99 és l’inici de la cançó “99 Luftballons” ("99 globus"); és una cançó de protesta de l'era de la Guerra Freda de la cantant alemanya Nena. També és el nom de l'àlbum que la conté. Originalment cantada en alemany, posteriorment va ser traduïda a l'anglès sota el títol de "99 Red Balloons" (99 Globus Vermells). Cal situar-la en el moviment per la pau alemany dels anys 80’s, en contra dels blocs que disposaven d’armament nuclear. El que va començar en llençar al cel 99 globus comprats en una botiga va acabar malament: van ser confosos amb míssils per l’altra banda, i va finalitzar amb la destrucció mútua assegurada (MAD). Podríem establir un paral·lelisme entre els globus de la revolució dels somriures amb la destrucció a causa del unilateralisme i engany infantiloide del “mambo”, que ens ha portat a la depressió i a la terra erma per a tothom, en general, i per a les esquerres en particular. L’enfrontament entre els blocs les ha anorreat.
El Coscu ha estat acusat i criticat per equidistant. El temps li està donant la raó, a ell i a les ofrenes sacrificials dels dirigents d’ICV a la “nova política”: Joan Herrera, Dolors Camats, Ricard Gomà. El resultat d'aquestes ofrenes, assumides internament i posades al servei d’una desitjada i necessària confluència, no ha estat l'esperat.  Ha estat més aviat  decebedor. Com el camí del delta del Okavango.
Joan Coscubiela té ADN de sindicalista, per origen familiar i per trajectòria professional, doncs va formar part del gabinet tècnic de CC.OO i després va exercir de secretari general de la CONC durant una bona temporada. Un sindicalista de raça sap que costa molts esforços aconseguir fites, i molt poc perdre-les, i més en el context de crisi acarnissada contra els assalariats. El sindicalisme de CCOO, i la tradició psuquera ha begut molt del reformisme forte d’Enrico Berlinguer. Possiblement és aquesta tradició sindical i política la que millor interpreta les paraules de Vicens Vives: "El seny, la mesura i la ironia es troben al servei de la continuitat"... Sap de com és d’important mantenir la cohesió en una empresa. Sap que una vaga indefinida proposada durant un conflicte és una declaració de derrota, doncs al final, com l’experiència indica en la gran majoria de casos, l’única cosa que queda per salvar-nos de la derrota humiliant és la readmissió dels acomiadats durant la confrontació amb la contrapart més poderosa. I aquest és el símil amb el processisme.
El Coscu, per tant, sabedor d’això, ara no fa sang, sinó que practica l’art de la prudència, que ell emula de l’ex-jesuita i escriptor Baltasar Gracián, que consisteix en usar i no abusar de les segones intencions. I en aquest sentit, s’ha convertit en el Frederic Mompou de la política nacional: sap harmonitzar com ningú els silencis. No fa sang de l’infantilisme de la nova política, aquella que ensenya la xancleta icònica, que utilitza constantment el titanisme verbal, el tweet simplista. Ha pogut constatar que aquells que volien “assaltar los cielos”  no han arribat ni a okupar les golfes.... El Coscu i la patrulla nipona han hagut de destinar moltes energies a millorar el silenci per no esgarrar un projecte il·lusionant, a suportar el “ninguneo” de la lideresa de la capital;  han actuat amb la dignitat del personatge central de, probablement, la millor novel·la de l’enyorat Manuel Vázquez Montalbán, “El pianista”. El protagonista, Albert Rosell, que amenitza les sessions de nit del club Capablanca, és un derrotat republicà, i el contraposa al triomfador Lluís Dòria. Els silencis de Mompou en “El pianista”, constitueixen una seriosa reflexió sobre el significat del fracàs, sobre el suposat èxit dels oportunistes durant la transició i l’arribada del PSOE al poder... Després vindrà l’anomenat desencís.... El pianista triomfador Lluis Dòria sap, però, que ningú com en Rosell sap interpretar els silencis de Mompou. En el cas del Coscu sabem que és un silenci de prudència, d’esperança en la mobilització del conflicte social i no pas el silenci de la impotència victimista.


A l'estimat Forges



BALADA DEL SOLDADO



99 Luftballons” ("99 globus")



Altres articles sobre Joan Coscubiela


28.6.2015 COSCU PRESIDENT, O L'ALTERNATIVA AL SOBIRANISME A TEMPS PARCIAL

31.8.2015 LLIÇONS DEL MESTRE COSCU: PENSIONS, EL 27-3 I LA DESREGULACIÓ DELS INDEPES DE DRETES

11.7.2016 ELS JOANS D'INICIATIVA AL RESCAT


27.7.2016 AQUIL·LES I LA TORTUGA... I ELS TEOREMES DE COSCUBIELA

diumenge, 18 de febrer de 2018

BICENTENARI DE KARL MARX (1818-2018. (3) LA POLÈMICA JOVE MARX-MARX MADUR

Entrem en la tercera fase d'aquest bicentenari: el marxisme castigat al racó de pensar. Ja no té l'hegemonia, i els partits d'esquerra estan en franca retirada. Símptomes clars ja a finals dels anys 60's i principis dels anys 70's.

Les polèmiques "filosòfiques" rarament són només filosòfiques. Acostumen a ser pantalles en les que es projecten diferències polítiques i socials. Ja des del segle XIV les diferències teològiques entre franciscans i dominics oculten canvis socials i alternatives diferenciades en l'àmbit polític. Així queda reflectit en la novel·la d'Umberto Eco, que després serà portada al cinema sota el nom "El nom de la rosa", que té com a protagonista Sean Connery. Que Déu sigui omnipotent i creï individualment no és el mateix si Déu va crear en "sèrie" amb retocs personalitzats. En realitat aquí estava cuallant la idea de si la burgesia naixent respectava els privilegis socials dels estaments (en sèrie) o es rebel·lava contra els privilegis de "cuna" (naixement), i afirmava que cadascú és igual i cadascú és en funció del seu esforç. Un monjo napolità fill de nobles terratinents (Tomás de Aquino) versus monjo anglès i el seu vot de pobresa. 
Una altra polèmica aparentment "filosòfica". A la Xina, després de Mao. Rehabilitació del pensament filosòfic de Confuci, en comptes de Lao-tse (Bertolt Brecht n'era un gran admirador). No era pas per casualitat. Rafael Poch, en el seu impressionant llibre de quan era corresponsal a Pequín, ho desxifra. La Xina és la nostra àvia en el coneixement i digestió de les crisis històriques. Lao-tse representava el canvi, el conflicte permanent, la revolució dins la revolució, la inestabilitat permanent, la purga contra els intel·lectuals, que tant denuncia Qui Xialong, mitjançant la novel·la negra xinesa (Shangai i l'inspector en cap de Shangai Chen Chao). Confuci, per contra, representa l'estabilitat, l'ordre, el restabliment i l'apertura del mercat que representava Deng Xiao Ping. Ja sabeu "No importa si el gat és blanc o negre si caça ratolins". Una frase que agradava molt a Felipe González. La introducció del capitalisme salvatge de la mà del Partit Comuniste Xinès.
Per tant, cal tenir en compte aquesta perspectiva quan es presenta la discussió entre el Marx Jove-Marx madur.
CONTEXT. ELS MANUSCRITS DE PARÍS
Una part de l'obra primerenca de Marx, "Els Mansucrits de París", o els "Manuscrits econòmico-filosòfics", van romandre inèdits fins l'any 1932, que van ser publicats per l'Institut Marx-Engels. En aquest procés van participar dues altres institucions, el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) i l'institut d'Investigació de Frankfurt, més conegut com Escola de Frankfurt.
Marx va redactar les seves notes sobre l'economia clàssica, el comunisme, la filosofia entre Hegel i els joves de l'esquerra hegeliana (ja citats anteriorment), durant els mesos de juliol i agost de 1844. Aprofitant que estava sol, doncs Jenny, la seva dona i la seva filla recent nascuda, van viatjar a la casa familiar dels Westphalen a Trèveris (Alemanya). A finals del mes d'agost, Engels, de pas per França i camí d'Alemanya, va conèixer Marx. Van estar deu dies conversant. El govern francès va expulsar a Marx ja iniciat l'any 1845.
La circulació de l'obra de Marx va ser molt restringida durant força anys. Les obres completes de Marx-Engels es comencen a publicar durant els anys 20, després de la Revolució Russa de 1917. Els manuscrits econòmico-filosòfics començaren a exercir impacte a partir del 1945. Tanmateix, els primers marxistes -durant els anys 20's- que per primera vegada van topar-se amb els Manuscrits, van patir un cert sotrac. Per què?
Quin és el focus d'atenció de Marx en els Manuscrits? L'alienació que pateix el treballador en la societat industrial, segons alguns, es tracten de forma més global en aquestes obres primerenques; són més "humanistes". Per contra, en l'altre bàndol, entre els quals es  troba Louis Althusser, s'afirma que hi ha una contradicció entre el concepte clau tractat en els Manuscrits (l'alienació) respecte al contingut que es desenvolupa en l'obra "més científica" (El Capital),
Els Manuscrits són una expressió primerenca de l'anàlisi de Marx de l'economia (Adam Smith, sobretot) entortolligada amb la crítica al conservadorisme de la filosofia de la història de Hegel. En aquests Manuscrits abasten un ventall de temes, des de la propietat privada, el comunisme i el diner. De fet, és la primera formulació de l'argument de Marx en relació a les condicions de les societats industrials modernes: segons Marx provoquen l'alienació (com una mena d'esclavitud) dels asalariats respecte de la pròpia activitat  (treball). L'individu no es realitza sinó que s'embruteix.En termes més poètics, no "viu", sinó que s'autodestrueix com a persona.
En definitiva, Per a un bàndol (Louis Althusser i d'altres) eren considerats no suficientment "científics", val a dir "econòmics" (com sí era el cas de El Capital) . En canvi, en l'altre bàndol (els considerats marxistes "humanistes"), els Manuscrits eren crucials, com un dels textos més importants de Marx per a entendre tot el seu pensament.
EL CAS FRANCÈS I ELS ANYS SEIXANTA'S.
Però on esclata -en termes més polítics- la polèmica és a Franca, en el si del Partit Comunista Francès (PCF). El PCF va ser el primer partit de l'esquerra francesa durant la postguerra. La influència i hegemonia dels comunistes francesos en l'àmbit acadèmic i cultural, malgrat no participar en el govern de l'Estat, era enorme. El PCF va assolir durant els anys 40's xifres de fins al 30% de l'electorat i més de mig milió d'afiliats....Fins a mitjans dels anys 70's, que es van convertir en el complement necessari per al Partit Socialista amb François Mitterrand al capdavant.
A mitjans dels anys 60's els serveis d'intel·ligència dels Estats Units estimaven que el PCF comptava amb més d'un quart de milió de militants, és a dir, gairebé l'1% de la població en edat de treballar.
Alguna cosa s'estava movent en la societat francesa i arreu d'Occident, després de la II Guerra Mundial, el babyboom, i l'optimisme expressat en la cultura popular i la millora de l'esperança de vida. Augmenten les classes mitjanes i també el consumisme i les ànsies de més quotes d'individualisme, de llibertat "personal".... Aquesta era la traducció del corrent marxista "humanista", del concepte d'alienació versus realització personal en tots els àmbits. L'Estat, més que com a garant de la distribució econòmica, passaria a ser part del problema...
Com afecta això a la solidaritat de classe? Com afecta a l'estructura argumental i ideològica de l'esquerra marxista? El Partit Socialdemòcrata Alemany renuncia al marxisme, i a França el maig de 1968 un ampli ventalll de disturbis i vagues d'estudiants  hi va irrompre. El PCF recolza la vaga general revolucionària, però es va oposar a que el lideratge fos del moviment estudiantil (no tan igualitari com és en l'actualitat). El moviment estudiantil estava dominat per troskistes, maoistes i anarquistes, i els anomenats "nous moviments socials" (inclosos els ecologistes, moviments de gais, presos...)
Un altre element a afegir va ser la decepció de molts militants i simpatitzants de l'òrbita del PCF amb el suport del seu partit a la invasió soviètica de Txecoslovàquia l'agost de 1968.

QUIN ÉS EL MARX MÉS "AUTÈNTIC"?
Louis Althusser escriu una carta adreçada al Comitè Central del PCF que no arribarà a enviar finalment. Era l'any 1966. Però sí que ho farà durant la primavera del 1978: "El que no pot durar en el Partit Comunista". Van ser publicats en Le Monde, del 24 al 27 d'abril de 1978. Aquests textos s'emmarquen en una situació d'important contestació interna que es dóna en el si del PCF, després de la derrota de l'esquerra en les eleccions de març del mateix any,
I la polèmica no es pot entendre com una peça de museu, sinó que és ben actual, doncs està relacionada directament amb els vaivens del que podem considerar l'esquerra europea i el seu retrocés sistemàtic.
El que en un principi apareix com un comentari crític a les tesis dictades pel PCF sobre un tema colateral com és la cultura, l'art i l'intel·lectualitat, es converteix de seguida en un exercici profètic que identifcava moltes de les inèrcies que ens arrosseguen a hores d'ara.
Segons Althusser, Marx va descobrir que el mercat de la societat burgesa necessàriament distribuïa la riquesa d'una forma que, a més de ser injusta en el moment de la producció (alienació), era inadequada econòmicament, perquè abocava a crisis de sobreproducció.
En segon lloc, aquesta situació  (les crisis) comportava penoses conseqüències sobretot a la classe treballadora. 

I ELS PARTITS D'ESQUERRA, QUÈ?
Cadascun dels partits d'esquerra va oferir una solució particular al problema que es plantejava, així com una estratègia concreta per a impulsar-la i fer-la duradora. Un partit propugnava l'abolició de la propietat privada dels mitjans de producció per tal de convertir així l'Estat en el seu únic propietari, l'únic capaç de posar la riquesa al servei de qui la generaven; d'altra partit afirmava que calia mantenir el règim de propietat privada de forma reduïda, per exemple excloent d'ella els béns bàsics (sistema mixt). Un altra pertit era partidari de mantenir l'interanvi mercantil, tot intentant que no s'accentuessin els desequilibris estructurals mitjançant l'acció política i la lluita sindical (per exemple, amb un sistema d'impost progressiu amb el que l'Estat fes retornar als treballadors (en forma de serveis públics) les plusvàlues apropiades per la classe empresarial (esquema socialdemòcrata).
Aquesta mateixa varietat es donava en relació a assumptes com ara la democràcia representativa i la llibertat d'expressió.
L'important és que, fossin o no conscients, totes aquestes opcions s'inspiraven en Marx en la mesura en que oferien solucions al problema concret que ell va identificar en la societat burgesa. Totes elles són, a hores d'ara, propostes ben pensades i fundades, útils per acabar amb les crisis capitalistes i les nefastes conseqüències que tenen per a la majoria de la societat; Per bé que de diferent manera, totes elles es marquen com a objectiu assolir una distribució de la riquesa que garanteixi que la classe treballadora accedeixi al valor que ella mateixa produeix. La diferència entre aquests partits es juga, per tant, en la idoneïtat estratègica per a cada context o conjuntura històrica en el que el projecte de l'esquerra s'ha d'aplicar.
Louis Althusser escriu aquesta carta, "EL QUE EN EL PCF NO POT DURAR" per referir-se a l'adhesió que el PCF va anomenar com HUMANISME MARXISTA, que va adoptar com a propi a mitjans dels anys 60's. Segons Althusser, el PCF va mimetitzar acríticament la nova corrent de l'humanisme marxista que prèviament havia inaugurat el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS). El que és més sorprenent és la conclusió a la que arriba Althusser en la seva carta: lluny del que pugui semblar, l'humanisme marxista es trobava en continuïtat amb allò del que més volia distanciar-se.
El PCF, com el PCUS, volia distanciar-se de l'època de Stalin i de la doctrina del "culte a la personalitat". Però aquest cop de timó no era més que una estratègia compensatòria ideada pel PCUS després del "discurs secret" de Kruschev i la megalomania estalinista. L'Humanisme, segons Althusser, era una doctrina completament aliena a la sociologia perfilada per Marx.

L'INDIVIDU O LA CLASSE
No es tracta d'insinuar, ni de bon tros, que la ideologia humanista vulgués emmascarar els crims estalinistes. El que Althusser assenyala és que la pressumpta oposició al culte a la personalitat com a la barbàrie que es va desfermar en la URSS, no podia ser a través de l'exaltació del Marx humanista. L'exagerada exaltació del Marx jove, del Marx humanista, que suposadament es focalitza en els termes de "l'alienació", "la creació humana", "l'essència de la humanitat", tant en el PCUS com en el PCF varen abocar en consignes com ara "Tot en nom de l'individu, en benefici de l'individu". El cas és que, a parer d'Althusser,  l'individu, com a tal concepte, no existia en la teoria sociològica de Marx. En la sociologia marxista l'objecte d'estudi era molt clar: el mode de producció. I l'únic subjecte econòmic i polític que trobem en el corpus teòric de Marx era la classe social. La classe social era l'única realitat soio-econòmica amb la que Marx treballava, l'única sobre la que la unitat del valor es projectava. És més, la classe social es pot definir de forma molt precisa gràcies a la variable conformada per la propietat de les eines i altres mitjans de producció. De fet, les classes es corresponen amb els diversos grups en els que la societat queda dividida quan analtizem la seva població des de la perspectiva de la propietat de les eines i matèries primeres. Comparada amb aquest concepte, la categoria "home" (individu) no és més que una abstracció, insignificant i irreconeixible per a qualsevol projecte que vulgués matenir un mínim grau del rigor originari de la investigació marxiana. En definitiva, la classe es defineix per la propietat dels mitjans socials de producció.
La postura d'Althusser, amb el temps ha quedat força desacreditada per rígida. Però ens dóna eines d'anàlisi: Quan l'esquerra i el moviment sindical han assolit quotes de benestar i ha aparegut una classe mitjana nombrosa (fins a inicis dels anys 70's), això no ha donat uns fruits de consolidació dels valors d'esquerra ni organitzacions civils ni estructures orgàniques d'Estat per millorar la distribució de la riquesa quan la gran patronal i les multinacionals s'han apropiat i han governat la globalització.
- Altres reflexions: "Socialisme és llibertat" (eslògan del PSOE), o "Socialisme en llibertat" (Josep Solè i Barberà -PSUC-, biografia d'Artur London...), "Los desposeídos", d'Ursula K. Leguin...

BICENTENARI DE KARL MARX (1818-2018 (1). KARL MARX ABANS DEL MARXISME

El proppassat 7 de febrer del 2018, va tenir lloc al Foment Mataroní la conferència "Karl Marx abans del marxisme", a càrrec del professor Andreu Mayayo, conegut i reputat historiador, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. 
La xerrada s'insereix en el marc de les Aules de Gent Gran, on Andreu Mayayo ja és un habitual. La platea del cinema feia goig. Aproximadament dues-centes persones, la majoria de es qals ronda els setanta anys, escoltant aatentament un gran pedagog de la història, com és l'Andreu Mayayo. 
Qui coneix la trajectòria professional d'Andreu Mayayo també està al corrent de la seva afició a explicar la història tot acompanyant-la d'elements de cultura popular, com ara a través de films emblemàtics.
I així va començar la conferència: esmentant l'estrena del film de EL JOVEN MARX a Cinemes Boliche i la conveniència de veure'l. En primer lloc perquè està ben feta, respectuosa amb el personatge, i també perquè és la primera vegada que es feia un film dedicat a Karl Marx, l'obra del qual ha tingut una dimensió i projecció considerables. De fet, jo crec que va ser aquest el motiu principal del biaix del títol de la conferència.
I dic això perquè ni les paraules ni els títols són casuals. Entorn de Marx i la seva obra, durant els 60's i 70's del segle XX es va produir una discussió intensíssima en relació a qui era més "autèntic": si el jove Marx o el Marx més madur i "científic". Avui sembla una ximpleria, però vist en perspectiva i tenint en compte el context polític de l'època, té la seva "miga".
Un  dels ideòlegs marxistes més coneguts a França i a Europa, Louis Althusser, que al final de la seva trajectòria va protagonitzar un fet tràgic com a homicida a causa dels seus desequilibris psiquiàtrics, considerava que les idees de Marx havien estat malinterpretades, especialment pels seus seguidors marxistes. Segons Althusser hi havia vàries formes d'interpretar Marx, però cap d'elles feia justícia al caire científic dels treballs de Marx a partir de 1845. En contra de la idea de que tota l'obra de Marx es podia entendre com un tot consistent, Althusser va argumentar que va haver una ruptura epistemològica (la famosa "coupure", o tall, un abans i un després) a partir del moment en què Marx es va concentrar en els seus treballs econòmics. A més, considerava que es perdia l'especificitat i la força del coneixement científic si es "complementava" el Marx madur amb nocions extretes dels seus escrits de joventut o d'obres de Friedrich Engels.
A parer de Louis Althusser va ser amb la seva obra "La ideologia alemanya", escrita el 1845, quan es va produir una ruptura sobtada i sense precedents i que prepara el camí per als seus treballs posteriors. Althusser afirmava que ni el propi Marx va reflexionar en el paper d'aquest gir. I aquest canvi de rasant es pot apreciar només mitjançant una lectura crítica acurada. (Continuarà en el següent capítol)

EL FILM. SINOPSI: Amb 26 anys, Karl Marx, periodista alemany, que avui anomenaríem de "denúncia", viatja a París. Allí coneixerà Friedrich Engels, fill d'un gran empresari, qui complementarà la visió  que té Marx de la realitat social. Ambdós, entre la censura i les batudes policials, les revoltes i les commocions polítiques, presideixen el naixement del moviment obrer, que fins aleshores havia estat majoritàriament improvisat i desorganitzat. Aquesta col·laboració es donarà a conèixer amb la publicació, el 1848, de EL MANIFEST COMUNISTA.
El professor Andreu Mayayo va emmarcar l'exposició de l'evolució del jove Marx entre els anys 1818 fins el 1848, data de publicació de EL MANIFEST. És a dir fins que Marx fa 30 anys. Com és habitual en ell i la seva pedagogia, s'insereix molt en les vicisituds de la persona i de l'entorn familiar. I, amb més motiu, doncs es tracta d'una biografia.

TRANSCRIPCIÓ APROXIMADA DE LA CONFERÈNCIA 
En cursiva: comentaris personals del transcriptor
Marx va nèixer a Trèveris, a la zona fronterera entre França i Alemanya, a inicis del segle XIX. En aquella època, entre els joves cultes universitaris (una minoria) abundava força el liberalisme polític dels anomenats Joves hegelians, deixebles del gran professor Hegel (fonèticament "Jeguel". Aquests deixebles s'havien distanciat del mestre, perquè aquest, segons ells, s'havia acomodat en una mentalitat que podríem resumir així: el que hagi de passar passarà, tant si empenyem la història amb voluntarisme, com si no. En la Història -Esperit Absolut- hi ha una mena d'automatisme tesi-antítesi-síntesi, una mena de lògica "natural").

El jove Marx va donar mostres des de ben aviat d'una gran precocitat intel·lectual i personal. Va festejar i casar-se amb una dona, la Jenny. Jenny von Westphalen era filla d'una prominent família de l'aristocràcia prussiana (vinculada amb l'aristocràcia anglesa). Jenny von Westphalen i Karl Marx es trobaven regularment quan eren nens. Ella era quatre anys més gran que ell. Durant l'adolescència es varen fer molt amics, íntims, doncs tots dos eren cultes i apassionats per la literatura (Segons Manuel Sacristán, la biblioteca del futur sogre seria la seva font principal d'erudició i formació de la seva adolescència).
Durant l'estiu de 1835 es van prometre. Segons Marx, ella era la jove més bella de Trèveris. El baró Ludwig von Westphalen, pare de Jenny, era també amic de Heinrich Marx, el pare de Karl. Aviat el jove Karl també es va convertir en amic i admirador del baró; plegats sovint passejaven; durant aquelles caminades discutien sobre filosofia i de literatura anglesa.

Andreu Mayayo subratlla la importància de la sovint "desconeguda" Jenny, perquè ella va ser la responsable de que els escrits de Marx sortissin a la llum, doncs corregia els seus escrits atès que la caligrafia de Karl era ineligible.
En aquella època no hi havia un espai acadèmic a Alemanya perquè l'autoritarisme prussià ho ofegava. Per tant, Marx haurà d'emprendre una tasca sostinguda per desprendre's de la cotilla del pensament màgic i religiós i avançar cap a un llenguatge científic. Pensem que l'idioma alemany, vehicle de la filosofia, permet moltes matisacions i moltes variants. És molt apte per a la reflexió, i també per al pensament boirós.
Karl Marx participa de l'anticlericalisme dels joves esquerrans hegelians, perquè considera que el món s'ha d'interpretar d'una altra manera, però Marx no és pas enemic de la fe.
Karl i Jenny han d'"esperar" a la mort del pare d'ella (1842) per marxar a París. Karl tenia aleshores 28 anys. Era l'any 1843, i París en aquella època era la capital dels exiliats europeus. I allí és on es troba amb Friedrich Engels.
ENGELS és una de les figures més atractives i contradictòries del segle XIX: fill d'una pròspera família comercial de Prússia, va passar tota la seva vida professioinal treballant en la indústria cotonera de Manchester, caçant amb gossos a Chesire i gaudint de la còmoda vida d'un cavaller victorià de classe alta.
El pare d'Engels era soci, ja inicis de 1840, d'una de les empreses tèxtils més grans del món. Tanmateix portava una vida "doble", perquè es va aparellar amb una nòvia irlandesa treballadora.
El cas és que amb la trobada Marx-Engels, el voraç Marx sent la necessitat d'estudiar l'Economia Política Anglesa, el país més desenvolupat industrialment d'Europa. Estudia Adam Smith, David Ricardo. Marx necessitava esbrinar com funcionava el món modern del capitalisme.
Engels escriu un informe el 1845 que causarà gran impacte en Marx: "La situació de la classe obrera a Anglaterra", que no es traduirà a l'anglès fins 1892. Per contra, sí es publicarà a Alemanya i també als Estats Units.
El que explica Engels és el que relata Charles Dickens a Història de dues ciutats, David Coperfield, Oliver Twist...
Marx és esperonat per explicar les raons per les quals estàn aquesta situació, amb una esperança de vida que no arriba als 37 anys, etc... És, per tant, necessari, estudiar els economistes clàssics britànics. No n'hi havia prou amb les idees del socialisme utòpic que prodigaven més a la França de mitjans del segle XIX. Calia complementar-ho amb el coneixement del capitalisme industrial. És així que sorgeix la seva explicació de la PLUS-VÀLUA, inspirada en els estudis de David Ricardo: quin paper juga la mà d'obra (el treball) i la llei de ferro dels salaris: només es paga a l'obrer, home, dona, criatures, per sobreviure i prou.
La col·laboració Engels-Marx entre 1845-1848 serà molt intensa i donarà molts fruits. Entre els més principals serà la seva obra LA IDEOLOGIA ALEMANYA, que romandrà clandestina fins el 1932. En aquest llibre expressen què és el que volen. Inicien una anàlisi científico-social del capitalisme, i el naixement de la contrapart. A partir del seu exili a Anglaterra, Marx es convertirà un estudiant aplicat de la Biblioteca, on intentarà disseccionar el funcionament del capitalisme.
Allí descriuen que és per a ells el COMUNISME. No és un estat, ni un ideal.Consisteix en un moviment real que aboleix l'estat de les coses presents. És la gent que és mobilitza i canvia les coses. (Antoni Gutiérrrez Díaz, "Guti", ho expressava així en l'oceànic míting de la Ciutadella del PSUC el 1977: unitat-mobilització-organització). El comunisme és l'acció que prova que les coses poden canviar. I el proletariat és el subjecte protagonista.

QUÈ ÉS EL PROLETARIAT? No és exactament la classe obrera. Marx i Engels empren l'expressió "el proletariat" per assenyalar quin és el subjecte revolucionari. Encara que no siguin treballadors strictu sensu. Allò que fan els qui conformen el "proletariat" ho fan per un ideal, una opció per a la humanitat, entesa globalment.

El 1845 ha d'exiliar-se a Brussel·les por fugir de les autoritats. Les pressions de les autoritats alemanyes, absolutistes, l'obliguen. París deixarà de ser la capital dels exiliats. Londres rellevarà a París en aquesta funció.
És en aquella època, a partir del 1845-46, que els vents comencen a bufar en una altra direcció. Es funda la Lliga dels Justos, organització clandestina i secreta. I això implicava organització i la militància activa. Marx proposarà que es canviï el nom per la LLIGA COMUNISTA. I el primer encàrrec que li fan és explicar de forma simple i clara QUINA ÉS LA SITUACIÓ I QUIN ÉS L'OBJECTIU.
EL MANIFEST DEL PARTIT COMUNISTA és un opuscle. I en 5 setmanes el redacten, a Brussel·les. A Espanya es publicarà molt més tard, el 1882, el diari "El obrero". En català, el 1930, gràcies a l'impuls de Manel Serra i Moret, alcalde de Pineda de Mar, anglòfil, i un dels fundadors de la Unió Socialista de Catalunya.

EUROPA EN FLAMES. 1848
Si la dècada de 1830 va ser l'onada europea de la revolusió burgesa, l'onada de 1848 va ser la de la revolució democràtica. Aquesta onada arribarà a Espanya pels volts del 1868.
El Manifest del Partit Comunista recull de forma sintètica i genial l'esperit del temps. Marx era priodista i sap atrapar al lector ja des del primer "compàs" : "Un fantasma recorre Europa, és el fantasma del comunisme" (com els primers acords de la Cinquena Simfonia de Beethoven: pa-pa-pa-paaaaammmmmmmmmm).

Andreu Mayayo destaca dos aspectes, per resumir aquest opuscle: El primer: La burgesia, com a classe social impulsora del capitalisme, ha generat una nova classe social. I aquesta classe social, el proletariat, quan prengui consciència, també farà fora a la burgesia. El segon, Marx fa un elogia a la capacitat revolucionària de la burgesia. La burgesia és capaç de crear un món nou, amb unes conseqüències socials i polítiques impensables. Aquest nou món, el capitalisme es caracteritza perquè no hi ha res que sigui sagrat. Tot canvia. És l'encarnació del "Faust" de Goethe, l'autor alemany per excel·lència del segle (1719-1832), i impulsor del Romanticisme. I Això és la Modernitat.

LONDRES

A partir de 1851 s'estableixen definitivament a Londres. La parella tindrà 7 fills/es: tres fills moren abans d'arribar a l'any i un altre mor quan en tenia set. Va ser una vida de penúries i privacions, i de factures que amb prou feines podien pagar. Engels va ser el gran financer.

Karl-Jenny van tenir tres filles que van sobreviure a l'edat adulta. Jenny, Laura i Eleonor. Jenny nascuda a Paris l'any 1844, mor a l'edat de 38 anys de càncer. Va casar-se amb Charles Longuette, un activista prominent de la Comuna de París. La Comuna de París (en francès: La Commune) fou un breu moviment insurreccional que va governar la ciutat de París des del 28 de març al 28 de maig de 1871, instaurant un projecte polític popular socialista autogestionari. L'expressió El temps de les cireres té origen en aquest episodi. Laura, nascuda el 1845, va casar-se amb un mestís mulat, nascut a Cuba, i franco-espanyol. Paul Lafargue fou un actiu militant a la Comuna de París. Fou un dels fundadors del Partit Obrer Francés el 1879. Un dels seus llibres més cèlebres és "El dret a la mandra", escrit pels volts del 1880. Aquest llibre fou un dels textos més difosos de la literatura socialista mundial, probablement només superat pel "Manifest del Partit Comunista". El plantejament partia de la següent pregunta: Quan fem la revolució, com és la revolució... I després...?
Els tres fills de la parella moren de càncer. El 1911, passada la seixantena, tant Laura com Paul se suiciden plegats, duent a terme el que des de feia temps tenien planejat.
Eleanor Marx és la menor de la família. A la mort del seu pare, el 1883, treballa en els seus manuscrits, i prepara l'edició anglesa de El Capital i difón les seves idees. A més de treballar en la creació de sindicats per a dones i en el Congrés Internacional Socialista de París, publica l'Infern de la Fábrica, La pregunta de la Dona i els Moviments Obrers a Anglaterra, entre d'altres llibres. Es suïcida el 1898, amb 43 anys, a Londres, tretze anys abans que Laura-Paul se la treguin..

EL FILL D'ENGELS. La moral victoriana de la que també participava la família Marx, va fer que el fill bastard de Marx, fruit d'una relació de la governanta-minyona de la casa del matrimoni, fos amagat com un secret de família. Va ser Engels qui va estar d'acord en adoptar-lo. Va viure amb una altra família adoptiva.
La governanta-minyona, peça fonamental en aquella casa, va ser enterrada en la mateixa tomba que Marx.