dimarts, 18 de juliol de 2017

A FE DE DÉU: EL FARISEISME DELS COMUNS

El cap de setmana de mitjans de juliol d'enguany, el vicepresident, Oriol Junqueras, s'adreçava a la parròquia de les Joventuts d'ERC, per assegurar-lis que sí hi hauria referèndum: "A fe de Déu" va proclamar. Que un dirigent polític professi la religió que estimi convenient, però que empri expressions com aquesta en un discurs polític no és casualitat, al meu entendre. Que ERC s'ha convergencialitzat a marxes forçades és un fet inqüestionable.Així ho ha vist Xavier Domènech, representant dels "comuns". Caldrà saber si el guió del pinyol del Mas els lligarà a la fórmula de JxS o bé ERC anirà sola a la propera contesa electoral, que és del que ara es tracta sota la disfressa del processieme.Tot dependrà del resultat del martirologi de ficció, impostat o real.
Sabíem de la religiositat catòlica de Junqueras, dels seus estudis al Vaticà, que anomena al papa "Sant Pare", etc. Però apel·lar als sentiments religiosos en convergència als sentiments nacionalistes va en camí d'emular l'antiga Convergència de Jordi Pujol: identificar cert catolicisme català amb el catalanisme VERTADER. A mi, però, em resulta una actitud paral·lela a l'expressió que llegíem als tebeos franquistes de "Y vive Dios" dels herois croats de la cristiandat. Ja s'ha dit mantes vegades que tant al PP li interessa el bloqueig del problema territorial d'Espanya com al nacionalisme de dretes català. Ambdós moviments i ideologies serveixen per bloquejar l'accés de les forces polítiques de les capes populars a la gestió de govern: tant a Barcelona com a Madrid. La guerra freda i el món bipolar va impedir un govern d'esquerres en el primer govern de la recuperada Generalitat i ara és l'independentisme nacionalista.
El que em preocupa és que tot aquest processisme té un objectiu clar: que durant altres 23 anys s'impedeixi l'accés a ser una força hegemònica als "comuns". El victimisme i el discurs reincident de l'ambigüitat que s'esgrimia contra els d'ICV, amb en Joan Herrera i Dolors Camats al capdavant, com ara la Colau, en Domènech i l'Urtasun, de CATALUNYA EN COMÙ, té un horitzó ben palès: l'arraconament o bé fixar un cordó sanitari perquè no hi hagi una unió de totes les forces del catalanisme popular. Davant la crisi econòmica i social, la fractura social que representa la pobresa podia possibilitar que el "PSUC del segle XXI" tingués una veu potent en els designis de Catalunya. Artur Mas i els seus descendents, tant frívols com ell, són prou espavilats per dissenyar una jugada que compta amb tots els poders mediàtics públics i subvencionats per tenir-lo a l'abast. En la penúltima trobada que va haver entre Joan Herrera i l'Assemblea d'adherits d'ICV de Mataró, li vaig etzibar que ell era un "bastard". I li ho vaig dir amb tota la intencionalitat. Per moltes filigranes retòriques davant del referèndum que féssim sempre serem uns bastards o "poc catalans" per als nacionalistes catalans, ja fossin de CDC, d'ERC o de la CUP. Això és el que va succeir als comunistes alemanys, de la República Federal: l'establishment va aconseguir que fossin considerats com el "partit de l'exterior". Per errors propis i sobretot per la repressió institucional.
Antonio Baños (CUP) ha demostrat que l'estupidesa sempre pot anar a més
La sàvia Anna Cabré, la demògrafa que tant sap sobre Catalunya, va elaborar la seva teoria canònica del model reproductiu català, que és un referent també per a Europa: el dèficit de població autòcton es compensat per l'arribada de persones immigrats, abans andalusos, extremenys, etc., i ara d'altres continents.
La demografia i la geografia ens ensenyen molt sobre les reaccions i plantejaments polítics, ja siguin nacionalismes d'un i altre caire, o bé ideologies més mestisses en aquest àmbit. I sovint ho oblidem. 
Com diu Albert Recio, és un fet inapel·lable que aquest model demogràfic català comporta: "la existencia de fuertes lazos de diverso tipo entre una parte importante de la población catalana — mayoritariamente en la clase obrera— con el resto del Estado. Y (ELS COMUNS)  no pueden dejar que un apoyo inaceptable al independentismo vuelva a dejar huérfanas políticamente a las franjas de clase obrera, las de los barrios de las ciudades y el área metropolitana a las que pretenden representar (y que constituyen su principal base electoral)

ELS FARISEUS
Seguint l'estela de terminologia religiosa de l'escolanet Oriol Junqueras, val a dir que l'etiqueta de "fariseisme" com a sinònim d'hipocresia va fer fortuna. Injustament. És molt probable que als COMUNS li consignin aquest epítet, com a sinònim de covards o d'oportunistes i de no ser prou patriotes. El "Rei Lear", de Shakesperare, s'ajustaria força bé al que està passant també ara. El fill més contestatari del Rei és qui al final ha de protegir al pare de les conseqüències devastadores de les ambicions egoistes dels altres germans.
Fem una mica d'història. Després de la derrota dels jueus de Palestina, a mans de les legions de l'emperador romà Vespasià, l'any 70 de l'era cristiana, les tropes imperials van destruir el temple, símbol major de la religió dels jueus. La destrucció del temple, que va constituir la inspiració del nou judaisme, va provocar un gran sofriment. Entre les vàries corrents, els més progressistes de tots els jueus de Palestina, eren els fariseus. Això ho diu la gran enciclopedista de les religions, Karen Armstrong, recent guardonada amb el premi de ciències socials del Principat d'Astúries.
Segons aquesta historiadora, els fariseus proclamaven que podien acudir directament al seu Déu sense necessitat de la mediació d'un sacerdot i de cap ritual complex. La solidaritat (caritat) era el manament de la Torá més important, segons ells.
Durant l'època de la destrucció del temple, els fariseus ja eren la secta més respectada del judaisme palestí. I ja aleshores havien mostrat al seu poble que no necessitaven cap temple per adorar Déu.
És gairebé inevitable no caure en la temptació d'establir un paral·lelisme entre el temple i "embolicar-se en la bandera" dels actuals dirigents catalans.
L'evangeli de Mateu és la font del malnom dels fariseus. Altres fonts, per contra, creuen que Jesús fou probablement un fariseu, de forma semblant, sembla ser, que el propi Pau de Tars, que se n'orgullia d'haver-ho estat. En l'Evangeli de Mateu es presenta a Jesús pronunciant discursos violents i poc edificants contra els "escribes i fariseus", que apareixen com a hipòcrites menyspreables.
Doncs bé, segons Karen Armstrong, es tracta d'una deformació difamant dels fets doncs Lluc, un altre evangelista, ofereix una imatge força positiva dels fariseus, i també perquè difícilment Pau de Tars s'hauria sentit orgullós del seu origen fariseu si realment els fariseus haguessin estat els enemics implacables de Jesús, car l'havien perseguit fins a la mort.

Qui farà de Sant Mateu?:la Gabriel, portaveu de la CUP, que ha titllat a Joan Coscubiela de fatxa així com al sindicat de CC.OO? Els qui van insultar els presoners antifranquistes de ser nazis en l'exposició del Born?
Estic segur que no desaprofitaran cap ocasió per calumniar o, com es diu ara, trolejar, però desaprofitarem un temps preciós per intentar reagrupar forces per tal de fer front als desafiaments que la desigualtat i l'explotació laboral estan causant, i tornarem a qüestionar-nos sobre el significat de Pàtria, com Fernando Aramburu.

diumenge, 11 de juny de 2017

ESPIRITUALITAT I BEATERIA.KAREN ARMSTRONG

L’atzar ha volgut que coincidís en el temps dos fets dignes de menció. D’una banda, a finals del mes de maig, l'alcalde de Càdis, José Maria González, “Kichi”, per POR CÁDIZ SÍ SE PUEDE, ha concedit una medalla a la patrona de la ciutat, la Virgen del Rosario, un gest, a parer d’alguns comentaristes, que ha servit per marcar diferències entre Podemos i Izquierda Unida. Particularment, m’ha encantat les declaracions d’Alberto Garzón que, amb precisió de cirurgià ha expressat que “No soy muy fan de las medallas, menos si se dan a seres inanimados”.  Algú ha comparat el gest de Kichi amb el del ministre aparentment més fatxa de Rajoy, el ministre de l’interior Fernández Díaz, renascut de l’Opus Dei, en donar la medalla a una verge. És clar que l’Opus
Dei representa la vessant més burgesa i capitalista del catolicisme.
Per contra, Pablo Iglesias, tan iconoclasta en tantes  ocasions, ha justificat la mesura d’un dels seus principals “barons” d’Andalusia, tot al·ludint al “carácter de dignidad popular” de la Virgen del Rosario; "Yo creo que 'Kichi' lo ha manejado de una manera muy laica en el sentido de que se trata una muestra de respeto a los sentimientos populares demostrando que hay que convivir con distintos pareceres y tradiciones. Los urbanitas de izquierda tenemos que aprender a respetar esas tradiciones tan arraigadas en el pueblo"
En part, Pablo Iglesias no va desencertat. En part. Ildefonso Falcones, en la seva magnífica novel·la històrica, “La catedral del Mar” narra la història d’Arnau Estanyol. Al voltant de la construcció d'una església de les dimensions de Santa Maria del Mar –meitat segle XIV-. Arnau queda orfe i ha de començar a treballar en l'ofici més dur, el de mosso carregador del port: es converteix en un bastaix. Els bastaixos són els responsables de portar les pedres des de Montjuïc fins a Santa Maria del Mar, cosa que fan mentre no han de descarregar cap vaixell al Port de Barcelona. És motiu d’orgull “proletari” fer “voluntariat” per a la seva patrona.
La nova política porta a això, jugar molt amb el simbolisme, com fer boicots a la Companyia que comercialitza la Coca-Cola i després veure’s en públic consumint aquesta beguda ensucrada, com el cas de Ramon Espinar, dirigent de Podem a la Comunitat de Madrid….
Coses que passen. Javier Aristu, en el seu article Adeste Fideles (Venid Fieles) ho ha centrat de forma contundent i magistral en aquest article que recomano vivament:
Vet aquí, que una setmana més tard, Karen Armstrong ha estat guardonada amb el Premi Princesa de Asturias de Ciencias Sociales 2017, “gracias a una obra en la que aborda el hecho religioso y la historia de distintas creencias (cristianismo, islam, judaísmo, budismo o hinduismo) desde una mirada trascendental y antidogmática”.
Els seus 25 llibres l’avalen a bastament com una intel·lectual de primera fila.
En dono fe perquè  “Una historia de Dios. 4000 años de búsqueda en el judaísmo, el cristianismo y el Islam”, editat per Paidós, és una de les meves obres de capçalera. Com a professor en exercici, comunista i ateu, m’ha fet comprendre o, almenys, aproximar-me amb interès i devoció a la teologia. "Karen Armstron ha llegit molt, ho ha digerit tot i ens ofererix la més sòlida introducció al tema que mai s'ha publicat fins ara". Ho diu Anthony Burgess, autor de la "Naranja mecànica", i té raó.
És curiós perquè en temps del franquisme, alguns  comunistes amb llargues condemnes de presó, es van convertir en sòlids especialistes en el misticisme espanyol del Barroc, atès que era un dels àmbits que les autoritats penitenciàries de la dictadura permetien llegir a les presons.
Com a docent en la matèria de Filosofia, considero que la religió entra de ple dins l’àrea de les ideologies. Per entendre la conducta humana, individualment i col·lectiva.
El tema KICHI és més banal. Forma part de l’estratègia d’aquests “barons” de Podemos, que intenten fer-se un forat abans que la imperiosa necessitat d’unitat més enllà del camp de l’anomenat “PSOE” no els facin sentar el cap i deixar de fer frivolitats. També tenim aquí el cas del Sr. Fachin, que ens està donant dies de glòria per les seves impostures grandiloqüents.
Kichi no vol que el pupulatxerisme de la Susanna Díaz es quedi en exclusiva amb l’etnicisme del “sud” i hi competeix per tal de semblar més “popular” .
A Mataró ja coneixem els conflictes que es va produir entre la jerarquia eclesiàstica local i les “confraries” amb motiu de les processons populars de Cerdanyola. L'enfrontament va ser  tan crispat que fins i tot van haver de portat un altre mossèn  a la Parròquia Maria Auxiliadora, de Cerdanyola (Mataró). Per cert, afiliat a CC.OO., i amic d’ICV.
L’obra de Karen Armstrong, a la que he fet al·lusió, fa 25 anys que la va escriure. Aquesta ex monja durant uns pocs anys reconeix en la introducció al seu llibre que “”Cuando tenia unos ocho años tuve que aprender de memòria esta respuesta del catecismo a la pregunta “¿Quién es Dios?: “Dios es el Espíritu supremo, el único que existe por sí mismo y es infinito en todas sus perfecciones”. No es extraño que significarà poco para mí y he de decir que todavía me deja indiferente. Siempre me pareció una definición especialmente àrida, ampulosa y arrogante. Es más, escribiendo este libro he llegado a la convicción de que además es incorrecta
Com a docent, crec que la religió hauria de ser fora del currículum escolar a primària, i per descomptat també a la Secundària. Però sóc un fervent partidari que, dins les matèries que imparteixen les ciències socials i/o les humanitats, hi hauria d’haver un espai específic a l’espiritualitat. Que jo identifico força amb la transcendència.
La militància comunista, no és una forma d’expressar la transcendència, de que l’individu no és complet sense els altres?  A vegades em pregunto si el meu contacte amb la catequesi no va facilitar el meu activisme a Comissions Obreres o a la Joventut Comunista, de la mateixa manera que per a d’altres ha servit per a fer-se conservadors. L’educació i la memòria familiar van acompanyar, per descomptat, i de forma ben pregona.
Karen Armstrong diu que “l’estudi sobre la història de la religió m’ha mostrat que els éssers humans són animals espirituals. I això es pot dir amb raó que l’Homo sapiens és també Homo religious. Tan aviat com van poder ser reconeguts com a humans, homes i dones van començar a adorar els déus, creaven religions al mateix temps que creaven obres d’art”.
I afegeix: “De la mateixa manera que l’art, la religió ha estat un intent de trobar sentit i valor a la vida. Es pot abusar de la religió com de qualsevol altra activitat humana; però sembla que això és el que hem fet sempre amb ella”.
No és d’estranyar que el predicador digger, Gerard Winstanley, del moviment dels diggers (okupa de terres del segle XVII) a l’Anglaterra després de la guerra civil, parlés en nom de Crist per predicar la revolució.
Suggereixo a la cúpula de Podem, ja que és un partit tan jerarquitzat, que li encarregui al seu CÍRCULO DE ESPIRITUALIDAD que li dongui un parell de voltes a aquest assumpte, abans que el meu admirat Pablo Iglesias cometi una altra relliscada frivolona en la seva resposta a que el procés de la concessió de la medalla ha estat un mètode més “laic”. També recomano a Alberto Garzón, a aquesta ment a la que tenim l’orgull d’assenyalar com “dels nostres” que reflexioni sobre aquesta cita, també de Karen Armstrong:
El ateísmo ha sido a menudo un estado de transición: judíos, cristianos y musulmanes fueron llamados ateos por sus contemporáneos paganos porque adoptaron una noción revolucionaria de la divinidad y de la transcendència. ¿Es el ateísmo moderno una negación similar de un “Dios” que ya no encaja en la situación de nuestro tiempo?” (...) “”La afirmación “yo no creo en Dios” ha significado algo ligeramente distinto en cada período de la historia
Per finalitzar vull dir que aquest llibre en qüestió és majestuós. Ens permet de tenir una mirada periscòpica de les tres religions monoteistes; molt útil en temps d’interculturalitat i de manipulació, sobretot d’una en especial tant d’actualitat, l’islam, que va néixer com un moviment socialitzant i de tolerància. És una obra tan útil com necessària, ja sigui per als que som ateus com per als que són creients, practicants o no. El pensament neoliberal també ha creat les seves divinitats tan o més perilloses, tan o més tòxiques que les manipulacions de l’espiritualitat tradicional. I sovint en nom de la “llibertat individual” per explotar els altres.








dimarts, 28 de febrer de 2017

ESTEVE MARTÍNEZ, D'OUTSIDER A CAP DE L'OPOSICIÓ

Pels volts de Nadal, una mare vinculada a una AMPA d'una escola pública, li va etzibar a Esteve Martínez, de forma carinyosa, el següent: "Esteve, t'estàs convertint en el Gary Cooper de l'Ajuntament".

Certament, per a Esteve Martínez i per al seu equip, o "govern a l'ombra" d'Educació, probablement, el més ben preparat del Consistori per experiència i vàlua, aquest últim trimestre ha estat molt dur, perquè ha hagut de remar contracorrent per fer front a les cortines de fum del govern sociovergent.
L'operació endegada pel govern de la ciutat i, particularment, pel regidor d'Educació, ha estat la de  justificar la seva submissió davant la política de retallades de la Generalitat, secundada fidelment per la direcció dels Serveis Territorials. L'esquer:la suposada innovació, o, com es va inventar l'astuta Irene Rigau, optimització dels recursos, grapejant l’etiqueta de la innovació per justificar la no reducció de les ràtios, l'eina més eficaç per atendre millor els alumnes i la seva diversitat.

L'esquer era aquest, però la tàctica ha estat la més jesuítica possible: el divideix i venceràs: el regidor i els seus tècnics han anat oferint a cada sector per separat allò que volien escoltar, en el sentit més corporatiu possible, però oblidant que, de fet, estaven aplicant la política de tatxerisme de guant blanc. En definitiva, retallades als barris més vulnerables.

Però aquesta mare no ho deia precisament per això, sinó perquè aquells partits que presumien de nous, de ser antisistema, anticapitalistes, o bé anti-casta, de sobte es van convertir en molt submissos davant dels cants de sirena de la regidoria d'ensenyament. Aquesta mare, que pertanyia a la FAPAC no entenia ben bé, com les “esquerres transformadores”, en aquesta visió de la planificació escolar de la ciutat, votessin de manera tan diferent.

Esteve Martínez, va iniciar l'actual legislatura amb unes cartes pèssimes, doncs els resultats de les eleccions municipals el situaven al racó de pensar, sol com un mussol, amb la mateixa presència política que PxC.  Vés per on, amb el seu ofici, la seva bonhomia i el seu pundonor d'arribar a totes les pilotes, com el Johan Neeskens del Consistori, s'ha anat guanyant una fama de pencón, de fèrria voluntat unitària. No és endebades que ha estat nomenat comissionat d'ètica del Consistori, atès el seu prestigi i la seva equanimitat.

I vet aquí que el Gary Cooper Martínez, es va plantar davant dels pressupostos per dir-li al "rei" que anava despullat, que en temps d'emergències no es poden passar per alt que hi ha prioritats: o gespa artificial o més ajuts socials pels desemparats. Ni els anti-casta, ni els republicans que cada vegada més son més "gallecs" i ambivalents,  li han fet costat. Però el seu discurs, de llum llargues, denunciant el canvi de rumb estratègic, d'aliances amb la dreta, l'han convertit, de facto, en el cap de l'oposició. És més, en l'equador de la legislatura, ja ha posat l'intermitent per convertir-se en un personatge clau per a la propera legislatura, que hauria de ser la legislatura del canvi real de polítiques per a Mataró. I per acabar-ho d’adobar, com la rumorologia apunta, alguna "autoritat convergent" podria haver instigat la denúncia d’una suposada agressió en l’ocupació de la seu de SSTT d’Ensenyament. Si no poden amb ell, podrien pensar -segueix la rumorologia- , convertim-lo en un vulgar camorrista. I els ha sortit el tret per la culata.

dissabte, 14 de gener de 2017

ICONES DE L'ESQUERRA

He tingut sempre una "querencia" per les biografies. Em donen motius per aprendre recordant les obres de gent de generacions passades, i per a cultivar la humilitat, que és una activitat molt recomanable. Les biografies t'ensenyen que la vida és efímera, fins i tot la vida dels personatges més cèlebres. I que els hem sigut joves, els "nens" del PSUC o bé de CC.OO, ara ja tenim penjada l'etiqueta de "veterans".
Començo a escriure  aquestes línies el mateix dia de la mort de Zygmunt Bauman, el filòsof teòric del "món líquid", doncs etiqueta la nostra època com la del contracte "basura" de les lleialtats, de les certeses, dels costums, així com de les ideologies. 
Si la lluita per l'hegemonia, en el sentit gramscià, consisteix en la construcció d'un espai del sentit comú i on la majoria de la població no l'hagi de justificar, l'època líquida consisteix en que això ja no és possible. Es produeixi un revisionisme permanent. Pel que fa al món de les esquerres, que lluiten i s'esforcen per assolir un món més just, això és un drama. Sempre s'havia associat el CANVI amb el progressisme, i el conservadorisme com la ideologia dels privilegiats. En el combat cultural i ideològic s'ha girat, doncs, la truita: ara els privilegiats necessiten del canvi de valors, de la desmemòria, i això també ha afectat a això que anomenen la nova política, de forma gens apropiada: nova? vella? o és bona o és rància! Els poderosos necessiten crear la sensación del descreïment per crear desafecció en l'acció política i ciutadana, per aconseguir que els que més ho necessiten no vagin a votar. És el cas d'Espanya, i també de Catalunya amb l'emboscada del procés que determinats sectors de la burgesia i sectors de les classes mitjanes han assajat, evitant així una aliança més àmplia de les esquerres.

El diari publico va publicar durant un any (del maig de 2015 fins el juny de 2016) una secció prou agraïda: ICONOS DE LA IZQUIERDA. Els nostres veterans de la resistència, de la lluita, de l'activisme -com es diu ara- són entrevistats. Són 23. Tots ells ho han passat malament o molt malament: tortures, presó, repressió gairebé tots i totes. D'aquests 23 jo n'he triat 5, són els que he llegit amb més atenció: ha sigut també una "querència" personal, i no tinc cap criteri fixat: EDUARDO SABORIDO, AGUSTÍN MORENO, NICOLÁS SARTORIUS. Probablement, perquè inconscientment estic pensant en el proper Congrés del meu Sindicat -CC.OO-. I també EULÀLIA VINTRÓ i NEUS CATALÀ. (http://www.publico.es/tag/iconos-de-la-izquierda)

EDUARDO SABORIDO, nascut el 1940, sevillà, dirigent de CC.OO i del PCE. Forma part dels 10 del procés 1001.
Ho diu amb molta contundència: "Quienes hoy atacan la Transición, me están atacando a mí", afirma.
Amb 17 anys va entrar a treballar i això li va determinar el seu itinerari vital: "Entré a trabajar en la empresa más culta de Sevilla, la Hispano Aviación, S.A., hoy CASA. Y esto es una historia por escribir porque en las grandes fábricas del país es donde primero surgió la semilla de la protesta, el descontento y la oposición al régimen."
Va entrar en contacte amb el Partit Comunista : "Te comían el coco, te convencían de que España estaba muy mal y de que había que hacer algo. Pero tenías que estar muy convencido porque, como mínimo te jugabas el puesto de trabajo".
Una altra de les lliçons històriques que ens ofereix Saborido, en moments que es parla de VistaAlegreII i el mètode d'elegir els representants: "Entonces no había elecciones. Era más una especie de selección natural. A ver quién ea capaz de ponerse al frente, cuando sabías que te las podías llevar todas. El osado era inmediatamente seguido por los demás"... "A partir del 66, cuando las comisiones obreras ya habían copado bastantes puestos en el vertical, el régimen se levantó contra ellas: Fueron prohibidas tajantemente, mediante sentencia del Tribunal Supremo que las consideró un brazo más del Partido Comunista".

En temps que aquí a Catalunya es parla de la "desobediència" (dels Pastorets, com diria en Sisa), Saborido ho acota molt bé: "porque nosotros reclamábamos nuestros derechos ejerciéndolos, practicándolos. Reclamábamos el derecho de huelga haciendo huelgas, el de manifestación, poniéndonos al frente, Así nos cargamos de procesos judiciales".

I tot contradient a Enric Juliana, que sitúa el risc de trencament de Podemos i ho compara a les trifulques hagudes a Izquierda Unida, Saborido ho contextualitza: "En 1979 el PCE sacó 23 diputados. Eso fue un jarro de agua fría después de 40 años de lucha. El electorado nos quería mucho y nos agradecía todo lo que habíamos luchado, pero no nos quería para gobernar. Esa era la puta realidad. y nos costó mucho aceptarlo".

I Saborido dóna també una lliçó de prioritats als anomenats processistes, que encara no han organitzat cap manifestació per defensar la classe treballadora: "Hay cerca de 400 procesados e imputados, por un párrafo arrinconado en el Código Penal, que es de la época del franquismo. Es una cosa tremenda. Y allá voy a ver si reconquistamos el derecho de huelga". L'entrevista es titula així: "EDUARDO SABORIDO, REINCIDENTE DE LA REBELDÍA". No hi ha per menys.

AGUSTÍN MORENO, que actualment és professor de secundària i que va poder ser el substitut de Marcelino
Camacho al capdavant de CC.OO i coordinador de Izquierda Unida. Li deien el "niño de CC.OO".
Agustín Moreno esmena la plana d'aquests de la nova política: "Yo era un niño. Me río cuando se habla de la renovación. Para renovador, Marcelino Camacho, que confió en chavales como yo o como Antonio Gutiérrez, que es un año mayor que yo. Hacíamos de todo. Ibamos donde estaba el balón. Fue un período super intenso". I rememora la persona de Marcelino Camacho, el del jersey de llana de coll alt: "Personificaba lo mejor de la clase trabajadora, lúcida, con conciencia de lo que es, que no se resigna, que no se siente derrotada, que sabe, en esa excelente tradición obrera, que primero hay que cumplir para luego reivindicar, que tienes que escuchar a la gente, estar pegado al suelo, con una integridad a prueba de bombas y de halagos. La autoridad moral que irradiaba era precisamente por eso: por su talla sindical, pero, sobre todo, por su talla como persona".

EULÀLIA VINTRÓ em va impressionar quan la vaig trobar  a la seu del PSUC, carrer Isern. Ella feia temps mentre
esperava per fer un acte electoral al Monumental sobre Educació. Es va posar a ensobrar vots que li havia preparat  Teresa Cortina, En silenci va començar a posar paperetes de vot. És el cop que més m'ha impressionat una dirigent. De la seva entrevista he escollit alguns paràgrafs que ens mostren el fil conductor de molta gent del PSUC i d'ICV posteriorment.
"Además de las libertades, que se reivindicaban lo mismo en Barcelona que en Madrid, evoca la Eulàlia catalanista dos elementos de su pelea específica: la lengua y la cultura: "El el colegio me decían aquello de hable usted en cristiano, como si Dios no entendiera las otras lenguas""

De la seva trajectòria en el Congrés de Diputats assenyala: "Fue durante la primera legislatura constitucional; la que aprobó los estatutos de autonomía y la que dsmontó todo el aparato jurídico y legislativo del Franquismo".
"Al igual que Eduardo Saborido, Lali Vintró reflexiona sobre la debacle electoral del PSUC i del PCE de l'any 1982: "Los elegidos cabíamos en un taxi. Estábamos en plena Guerra Fría y en plena campaña propagandística de EEUU. Había mucha gente que temía el comunismo". I, per últim, bo i situant el primer problema d'España les relacions Espanya-Catalunya, ens adverteix: "No hay izquierda en Europa y los grandes problemas no se resuelven ni en Catalunya ni en España, se resuelven en Europa. Si Europa no consigue hablar de tú a tú con EEUU o con China, desaparece. Y si desaparece, pasaremos a ser irrelevantes, el tercer mundo".

NICOLÁS SARTORIUS, el comunista aristòcrata, Nascut el 1938, el gran teòric del sindicalisme espanyol, que
anava per periodista i va acabar sent un dels líders més ben preparats de CC.OO i del PCE: "Las Comisiones Obreras habían nacido en muchos sitios como setas; porque era lo más natural que hacían los trabajadores en una empresa: crear una comisión para ir a hablar con el jefe. Pero en Madrid se organizaron mejor y adquirieron el carácter de dirección a partir del año 63"
Val la pena estar atent quan Sartorius posa les llums llargues, la de la història, Quan rememora el judici a la cúpula de CC.OO, els 10 de Carabanchel, diu el següent: "Mientras estábamos en el banquillo, el 20 de diciembre de 1973, casi a la misma hora, en la calle de Claudio Coello de Madrid volaba por los aires el coche de Carrero Blanco. Imagínate el efecto. había unas colas enormes en la Plaza de las Salesas, en el Palacio de Justicia. La policía intervino para disolver aquello. Todas las actividades que había en solidaridad con nosotros se suspendieron, los activistas tuvieron que esconderse ¡Para nosotros fue un desastre!" . I afegeix: "Con el tiempo hemos sabido, a través de una persona que apoyaba a ETA, que lo hicieron ex profeso. Ellos querían que el atentado tuviera el máximo eco. Nosotros lo interpretamos después como una manera de ETA de decir: "aquí hay dos líneas contra la dictadura: la violenta y la de masas -que era la de CCOO- y la que vale es la nuestra, la línea violenta".
Aquesta observació caldria que la tinguessin ben en compte aquells simpatitzants i glorificadors de la trajectòria abertzale que també donen suport al procés infinit que vivim a Catalunya.
I respecte als Errejones, Monederos i  Iglesias, tan denostadors "despistats" de la història, malgrat ser professors universitaris: "La llegada de Arias Navarro a la Jefatura del Gobierno supone un momento durísimo: hay más juicios de Orden Público que en el periodo anterior, no están legalizados los partidos ni los sindicatos, el Movimiento no desaparece hasta el 77. Y este es un periodo de enormes movilizaciones en este país. Las cifras de la Político-Social son impresionantes: la cantidad de acciones, de movilizaciones, de huelgas generales, parciales.... Eso es lo que trae la democracia a España. Y el papel de CCOO  en el fin de la dictadura fue capital: "El de organizar y dirigir todas esas movilizaciones". I continua: "La democracia que tenemos es la democracia de los trabajadores, de la gente del trabajo; es nuestra obra. ¿imperfecta? Claro, porque la relación de fuerzas era la que era. Para evitar un choque sangriento había que traer la democracia sin confrontación".

Finalment, no he pogut evitar un cert paral·lelisme entre la coneguda lluitadora antifeixista, la centenària NEUS CATALÀ i la meva companya, la veterana Teresa Cortina, cadascuna d’elles en el lloc que la vida les va ubicar. Van veure l’exemple de familiars propers i es van afiliar de joves al PSUC o a les JSU. Neus Català va assenyalar un principi que el seu pare li va ensenyar: “Mai no baixis la vista a ningú”. Quan les tropes de Franco estaven entrant a Barcelona, “Neus dijo que ella no saldría sin los 182 críos que tenía a su cargo. Y siempre lo recuerda con la misma pregunta: “Tú crees que iba a dejar yo a aquellos niños para que los educara la Pilar Primo de Rivera?” Teresa Cortina, quan era adolescent també estava encarregada d’uns malalts en un hospital mataroní quan van entrar els feixistes. No va marxar a l’exili perquè no podia deixar la seva responsabilitat.
Neus Català va ser una de les supervivents del camp de concentració on es va construir un complex per fabricar armes, de l’empresa Siemens. I la Català va formar part de la nova tasca de la resistència: la del sabotatge de les armes nazis a través de l’anomenat “Comando de les Gandules”: “El nombre se lo pusieron las autoridades del campo que pensaban que eran vagas; que el Trabajo no salía porque ellas no trabajaban. Pero nada más alejado de la realidad. Las mujeres se organizaron para boicotear las balas metiéndoles moscas muertas o escupitajos”. Es diu que van inutilitzar 10 milions de projectils i que espatllaren vàries màquines.
Teresa Cortina
Rossend Dalmau
Però el que més m’ha impressionat i inquietat és una afirmació que repeteix sovint: “Nosaltres no havíem lluitat per això”, quan se li pregunta com veu el món des de la perspectiva dels seus 100 anys. Em recorda el company i amic Rossend Dalmau, l’home més conciliador del món, que des de les JSU ha participat en l’organització del PSUC de la clandestinitat. En el punt omega de la seva existència a vegades feia la mateixa observació: “Ha valgut la pena?”(repressió, presó, tortures) I venint d’en Sendo és quelcom que ens fa reflexionar sobre com hauria de ser la necessària Segona Transició, de com seria necessària una altra manera d’organitzar la Unió Europea.

La societat líquida, neoliberal, i la desmemòria van de la mà. Esperem que les generacions joves puguin fer front i lluitar contra aquesta nova plaga propiciada pel capitalisme contemporani. I que puguin trobar llum i escalf en la fredor de l’hivern de la gran desigualtat.


divendres, 30 de desembre de 2016

"PATRIA": L'AUTÒPSIA REDEMPTORA DE FERNANDO ARAMBURU

Vaig interessar-me per "Patria", de Fernando Aramburu, en llegir l'article d'Andreu Claret, persona de llarga trajectòria periodìstica, política i diplomàtica, i també perquè crec que té les seves derivades a Catalunya doncs en alguns sectors independentistes, ja siguin burgesos o estèticament antisistema, s'ha produït un mimetisme acrític de l'abertzalisme basc, adaptats aquí com una opereta sovint patètica i ridícula.

Parla Andreu Claret: 
"Patria" es una novela excepcional. Por los recursos de un lenguaje que permite transitar por la historia de las dos familias vascas con una eficacia y una fluidez asombrosas, y por la audacia de hurgar en una herida que apenas ha comenzado a restañarse. Tal es el impacto que produce su lectura que puede contribuir, creo, a superar el cataclismo que sufrió el País Vasco (aunque este no sea, necesariamente, el propósito del escritor). Habrá, seguro, quien le critique por supeditar el contexto al texto, pero quienes lo hagan se perderán en detalles políticos o históricos de escaso interés. La grandeza de la buena literatura está precisamente en llegar allí donde no alcanza el ensayo" (http://www.elperiodico.com/es/noticias/opinion/patria-como-utopia-andreu-claret-5673250)

No sóc especialista en literatura, però sí haig de comentar que aquesta novel·la t'arrossega i hipnotitza com una amant insaciable. Del País Basc jo tenia com a referència de lectura canònica l'obra d'Antoni Batista, des que vaig llegir Diario privado de la guerra vasca. Des del 1987 fins  el 2015 s'ha dedicat intensament. Va ser el primer en entrevistar a la cúpula d'ETA, a Irlanda del Nord, etc.   (https://antonibatistaviladrich.wordpress.com/pais-basc/)

Així les coses, vaig començar per "TIEMPOS LENTOS", d'Aramburu. Em va servir per familiaritzar-me amb la hipocresia de determinats sectors de l'Esglèsia Basca, i de l'atmosfera lingüística. 

L'AUTÒPSIA DE "PATRIA"
Ja a les acaballes del llibre posa en boca d'un conferenciant la següent expressió:  "Está en marcha la derrota literaria de ETA". És una frase davant d'un auditori de víctimes del terrorisme. Però crec que és l'eix central del llibre, encara que sigui involuntàriament. Si OCHO APELLIDOS VASCOS ha estat una frivolité per fer riure, amb tots els estereotips més grapejats, la novel·la d'Aramburu és l'informe forense de l'embelliment literari de l'èpica que se suposa a la gent "recia" del País Basc, rudes però francs, enveja per alguns sectors tan bocamolls de Catalunya. Aramburu no fa una disecció, fa una autòpsia, d'un cos mort. No és que el País Basc estigui mort. Ans al contrari, és més viu que mai, sense l'opressió ambiental i tribal d'anys enrere, bo i que aquesta encara hi és molt present. I ens va detallant les dosis d'arsènic ideològic que s'ha anat dipositant, enverinant, tot el teixit social. Despulla la suposada legitimitat i superioritat moral del nacionalisme, en la seva versió més abrandada, el món abertzale.

Dues famílies amigues que bifurquen el seu destí intoxicades per la ideologia nacionalista, postcarlina i burgesa del PNB (no gaire malparat, que és la pega que jo trobo) i per l'obsessiu control que exerceix els capellans rurals d'Euskadi. Aramburu, com un metge forense va detectant les partícules tòxiques que s'han anat sedimentat al llarg de les dècades del postfranquisme: "los de aquí y los de afuera", la bandera, l'euskera i l'ama  (mare) pàtria 

No sé si l'autor ho fa per seguir la corrent al suposat mite del matriarcat basc. El cert és que les protagonistes d'aquesta història són les quatre dones. Són les dones les que vectoritzen el relat. Els homes són instrumentals, al meu parer. La història està comptada en espiral, a la manera del bolero de Ravel, ara andante, ara forte. No es guarda el paroxisme del clímax per al final. Ja comença a disparar des del principi: pam, pam, pam, bang, bang, bang, bang, un, dos, tres, quatre... Nou capítol i nou angle: són personatges amb un gruix molt humà. A "Patria" Fernando Aramburu ens presenta una comptabilitat del dolor molt particular, amb el seu "Diari", el seu "Major" i un compte de resultats inequívocament negatiu.

En cada cercle d'aquesta espiral narrativa, Aramburu anota en el seu informe els detalls de l'autòpsia:

La mentida
Pare d'un etarra que s'ha suïcidat: 
"Todos mienten. Miente la policía, miente la izquierda abertzale. Todo el mundo miente (...), te lo aseguro. A nadie le sirve la verdad"
Un altre familiar del pres:
"Todo mentira (...): en esta tierra nuestra la verdad murió hace mucho tiempo".

 De pare a pare : d'un etarra que s'ha suïcidat a un altre pare d'etarra fugat a França:
"Ni se te ocurra consolarme. Si tienes dos dedos de frente, corre a buscar a tu hijo. En Francia, donde sea. Lo agarras, le partes la cara y te lo traes para casa o lo entregas a la policía. Reza para que te lo detengan cuanto antes. Le meten en la cárcel, pero por lo menos no lo pierdes como yo al mío".
"-Ni me dejaron preparar el entierro. Cogieron a mi hijo y montaron con él un numerito patriótico. Les vino de perlas que se moriría. Para usarlo con intenciones políticas, ¿sabes? Como los usan a todos. Unos borregos, eso es lo que son. Unos ingenuos. (...) Les calientan la cabeza, les dan un arma y, hala a matar. En casa nunca hemos hablado de política. A mí la política no me interesa. ¿Te interesa a ti?
-"Ni pizca.
-"Les meten malas ideas y, como son jóvenes, caen en la trampa. Luego se creen unos héroes porque llevan pistola. Y no se dan cuenta de que, a cambio de nada, porque al final no hay más premio que la cárcel o la tumba, han dejado el trabajo, la familia, los amigos. Lo han dejado todo para hacer lo que les mandan cuatro aprovechados"

La covardia, amagada en la suposada èpica de la resistència basca
Pare d'etarra que ha passat a la clandestinitat a França:
"Si yo tendría veinte años menos, iba mañana mismo a buscarlo, le daba dos hostias bien dadas y lo traía a casa"
Pare d'etarra a amic seu, amenaçat per ETA i els abertzales:
"Nada. Decirte que lo siento, que no te puedo saludar porque me traería problemas. Pero si te veo por la calle, que sepas que te estoy saludando con el pensamiento".
"- Amenaçat: "¿Alguna vez te han dicho que eres un cobarde?"
"-Me lo digo yo todo el tiempo. Pero eso no cambia nada. ¿Te puedo dar un abrazo? Aquí no nos ve nadie.
"-Déjalo para cuando te atrevas a hacerlo a la luz del día.
"-Si te podría ayudar, te juro...
"-No te preocupes. Me bastan tus saludos mentales".

Periodista, germà d'un etarra empresonat. Davant la mort d'un amic íntim del seu pare, assassinat per ETA:
"Soy tan cobarde como él (sun pare), y como tantos otros que a estas horas, en mi pueblo, estarán diciendo bajito para que no les oigan: esto es una salvajada, un derramamiento inútil de sangre, así no se construye una patria. Pero nadie moverá un dedo. A estas horas ya habrán limpiado la calle con una manguera para que no quede rastro del crimen. Y mañana habrá murmullos en el aire, pero en el fondo todo seguirá igual. La gente acudirá a la siguiente manifestación en favor de ETA, sabiendo que conviene dejarse ver en la manada. Es el tributo que se paga para vivir con tranquilidad en el país de los callados".

Pres etarra:
"Pedir perdón exige más valentía que disparar un arma, que accionar una bomba. Eso lo hace cualquiera. Basta con ser joven, crédulo y tener la sangre caliente".

L'estafa  El fanatisme més estúpid i ignorant
Fill a pare amenaçat per ETA: 
"-ETA debe actuar sin interrupción. No le queda otro remedio. Hace tiempo que ha caído en el automatismo de la actividad ciega. Si no hace daño, no es, no existe, no cumple ninguna función. Este modo mafioso de funcionamiento está por encima de la voluntad de sus integrantes. Ni siquiera sus jefes pueden sustraerse a él. Sí, bien toman decisiones, pero eso es sólo aparente. En ningún caso pueden no tomarlas porque la máquina del terror, una vez que ha cogido velocidad, no se puede detener. ¿Me entiendes?"

Etarra:
"¿Y cuál era esa verdad? Cuál va a ser. Pues que había hecho daño y había matado. ¿Para qué? Y la respuesta le llenaba de amargura: para nada. Después de tanta sangre, ni socialismo, ni independencia, ni pollas en vinagre. Abrigaba la firme convicción de haber sido víctima de una estafa".

La hipocresia
El capellà: 
"Quítate las dudas y los remordimientos de la cabeza. Esta lucha nuestra, la mía en mi parroquia, la tuya en tu casa, sirviendo a tu familia, y la de ,,, (membre d'ETA) dondequiera que esté, es la lucha justa de un pueblo en su legítima aspiración a decidir su destino. Es la lucha de David contra Goliat, de la que yo os he hablado muchas veces en misa. No es una lucha individual, egoísta, sino ante todo un sacrificio colectivo.... ellos (-etarras-) han asumido su parte con todas las consecuencias, ¿entiendes?"

Familiars d'etarra comentant l'actitud del capellà del poble, prop de Sant Sebastià:
"-¿El cura? No me lo nombres. Menudo pájaro. Ese es de los peores, te lo digo yo. Les va con cuentos a los jóvenes, les mete ideas y los calienta. Y cuando pasa lo que pasa, se echa para atrás, predica y da de comulgar con carita de santo"

Un cunyat d'un etarra, amic d'un regidor del PP assassinat per ETA:
"(...) el lehendakari con su lengua de dos puntas, el obispo hipócrita, los abertzales pringados hasta las orejas de sangre ajena y todos esos malvados vecinos señaladores que comunican a ETA a qué hora pasa la víctima por estos y los otros lugares"


LA REDEMPCIÓ
La ferida està en carn viva. És natural que ningú gosi a tocar el membre imflamat. Fernando Aramburu ha elaborat una obra canònica. Espero que sigui molt llegida i interioritzada en el País Basc. L'abandonament de les armes ha donat els seus fruits. No tinc prou informació per valorar-los. El govern del Partit Popular ha fet mal pertot arreu, també en aquest camp. Tampoc Otegi va ser valent quan Jordi Evoli, en el seu programa, "Salvados" li va preguntar si volia demanar perdó i Otegi no va donar el pas. Potser perquè vol ser l'últim i no deixar ningú enrera, els més fanatitzats. Però aquí Otegi va perdre una gran oportunitat. L'omertà segueix molt present 
Aramburu estableix un desenllaç redemptor. És una novel·la optimista. 
Terry Eagleton ("Esperanza sin optimismo") assenyala que els "victorians consideraven que la tristesa podia generar desordre social. Per als conservadors d'aquella època, un dels objectius de l'art era edificar". La novel·la anglesa, segons Eagleton, "va donar suport al statu quo, en part perquè pensaven, com ara, que l'esperança era necessària en les ficcions més ombrívoles, perquè es pensa que un pessimisme excessiu és massa desmoralitzador".

De tota manera sóc escèptic
Mentre el PNB sigui imprescindible i garant de l'"essència basca"; mentre l'església no purgui les seves complicitats...
Mentre no es pugui formar una COMISSIÓ DE LA VERITAT en molts pobles, com s'ha fet a Sudàfrica i a països on s'ha produït una fractura tan gran...
Mentre el PSOE, el PP no aixequin estores sobre les responsabilitats de les policies reciclades del franquisme que van torturar fins el 1992 de forma regular...
Mentre el món abertzale sigui el model dels "rebels" estètics aquí a Catalunya, mimetitzadors papanates del victimisme, amb l'estafa de les estelades al balcó per marcar territori i els seus regidors enlairin als pals d'institucions públiques uns símbols que ningú ha refrendat democràticament.....
No és probable que es pugui fundar un futur on la sobirania no s'identifiqui només amb la llengua, la bandera o la territorialitat....
Fins que no li traiem la bandera de la sobirania al nacionalisme burgès i  pseudoantisistema, no serà possible afegir-nos al canvi per la igualtat que exigeix el continent europeu, on s'està produint una demolició dels drets laborals i socials inimaginable fa uns anys...


Notes al peu
El feminisme més frívol sovint repeteix el mantra segons el qual una societat regida per dones no seria tan violenta. Potser obliden les figures de Golda Meir, Margaret Tatcher, Merkel, Hillary Clinton.... i les "ama" fanatitzades del País Basc. El suposat matriarcat basc també ha de fer la seva autocrítica. I l'"ama" més simbòlica del País, l'Església Catòlica.

En l'època de la desestalinització de Nikita Krushev es va realitzar el film  (1959) que criticava el nacionalisme estalinista (més que no pas ideologia pròpiament comunista) de l'època de Stalin: la pàtria és la mare, no és la pàtria-Estat. En la novel·la d'Aramburu sembla que s'inverteixen els papers: son les "ama" les que sustenten la pàtria més identitària, en el sentit més nacionalista

BALADA DEL SOLDADO

Sobirania o sobiranies?
La sobirania burgesa entesa a la manera del PNB-exCDC-ERC: identifiquen la sobirania amb la llengua i el territori (incontestable però molt insuficient). En un context de nomadisme laboral creixent per a molts joves, cal posar l'accent per damunt de tot en la sobirania de la democratització del món laboral i social, en la justícia de la distribució de la riquesa i dels drets de les persones, més que no pas en el RH del cínic Arzalluz, Eguíbar, etc., i de la collita catalana tan nombrosa actualment.
El 9-N va ser una estafa per molt èmfasi victimista que se li posi. Segons Jürgen Habermas, l'hereu viu més important de l'ètica kantiana, el procés de deliberació (en igualtat de condicions) és tan important com el fet d'anar a les urnes. Quan aquests impostors parlen de "posar les urnes" i de democràcia sempre s'obliden del factor primordial.
L'oblit de l'aliança de classe és la causa de la impietat del capitalisme actual i la deriva identitària burgesa



Entrevista a Fernando Aramburu

http://www.elcultural.com/revista/letras/Fernando-Aramburu-He-procurado-que-mi-novela-no-la-pueblen-seres-puros/38456

diumenge, 6 de novembre de 2016

"MILANA BONITA" I EL SOCIALISME DE PUERTO HURRACO

"El señorito m'ha matao la milana" 
Aquest és el sentiment que desencadena l'epíleg del final de la novel·la de Miguel Delibes,"Los Santos Inocentes", que l'autor va publicar el 1981, per dedicar-la a  Félix Rodríguez de la Fuente. Mario Camus va dirigir aquest film  Alfredo Landa i l'immens Paco Rabal van guanyar el premi d'interpretació masculina al festival de Cannes de 1984.


La memòria sovint és capritxosa i per raons que només l'atzar sap, és el que m'ha vingut al cap després de la "crònica d'una investidura anunciada", la de Mariano Rajoy.
La nostra "milana" , L'ESPERANÇA d'obrir una finestra d'oportunitat per tal de redreçar les polítiques injustes i d'increment de la desigualtat dutes a terme pel govern del Partit Popular, també "l'ha matao el señorito". Però a diferència del relat de Delibes, aquesta vegada no hi haurà justícia poètica, després del paper galdós del PSOE.

"Tengo para mí" -com diria aquell- que Miguel Delibes no hagués escrit la seva novel·la, o de la mateixa manera, si la tornés a elaborar ara. Els inicis dels anys vuitanta, abans de que arribés el famós "desencís" (desencanto) hi havia l'esperança que, per fi, la història d'Espanya es redreçaria. Això representava la transició. I ja hem vist que ni la llei de la memòria històrica s'ha complert.

ONCE UPON A TIME A EXTREMADURA DE LA POSTGUERRA
Miguel Delibes situa la novel·la a l'opressiva Extremadura, rural, la caracteritzada pel caciquisme més feudal. Descriu els tres elements bàsics:
Primer. Paco (Alfredo Landa) i Régula (Terele Pávez), que formen, amb els seus tres fills, una família de camperols a les ordres dels senyors del cortijo. Suporten tota mena d'ordres i humiliacions sense cap queixa.
Segon. Un dia es presenta Azarías (Paco Rabal), el germà deficient mental de Régula. Ha estat despatxat del cortijo on treballava i decideix unir-se a la família de sa germana per treballar.
Tercer. El señorito Iván (Juan Diego), el cacic.

Paco, el Bajo, és el sirvent del cortijo; destaca la seva submissió. És respectuós, humil i generós, la qual cosa contrasta amb la forma amb la que el tracta el señorito Iván, com un gos de caça.
Azarías té una discapacitat mental i una conducta instintiva i sent una bondat natural vers tots els qui l'envolten.
Iván, el señorito, és egoísta, vanitós, autoritari, insultant i menysprea tothom que té sota el seu poder. No es preocupa per la condició de vida de qui treballen per a ell, als que considera de la seva propietat.

Delibes havia concebut l'obra amb la intenció de mostrar la incultura i la pobresa a la que es veien sotmesos els treballadors dels latifundis fronterers amb Portugal. El seu títol fa menció a la matança dels Innocents, on aquests són sotmesos i oprimits, i tenen un càstig de pobresa sense tenir-hi cap culpa. Enfront d'aquests "Innocents" es troben els señoritos amb una doble moral, que es mostren indiferents davant la misèria que pateixen els camperols.


ONCE UPON A TIME A ESPANYA. TARDOR DEL 2016

La memòria -ja s'ha dit- és capritoxa, simplista i també demagògica, per què no dir-ho. Des d'Extremadura, el seu president Sánchez Vara, del PSOE, dóna el tret de sortida per l'abstenció davant la investidura de Rajoy, "por España". Actua, com Susana Díaz, com l'expresident González, Zapatero, Rubalcaba.... com Paco, el Bajo, el sirvent del cortijo, que el señorito Iván  tracta com si fos el seu gos de caça contra Podemos.
Azarías, el poble que suporta les retallades i els índex de desigualtat més grans després de Letònia. La unitat de les esquerres, la "Milana Bonita", està morta.
Iván, el señorito, la confluència d'interessos del sector financer, de l'IBEX 35, etc., no només és castigat sinó que és recompensat.

RUFIÁN, L'IMPOSTOR
A banda de la investidura i del sotmetiment del PSOE als designis del señorito (els poderosos), emergeix en els mitjans de comunicació aquest personatge, amb les seves astracanades, dient que  el PSOE s'ha venut i que ha d'eliminar de la seva façana les sigles "S" i "O", de socialista i obrer. És una altra de les seves impostures perquè part dels seus seguidors han titllat de feixistes a presos polítics antifranquistes durant l'exposició del Born sobre la memòria històrica. La "E" del seu partit potser que també caldria eliminar-la i bescanviarla per una "e" petita, la de l'excrecència política. Rufián actua, com diria el mestre Vázquez Montalbán, seguint la copla: "Eres como la Rosa de Alejandría/roja de noche/blanca de día" (discurs radikal a Madrid, comportament anti-COMUNS i aliança amb la burgesia) a Catalunya.
Amb tot, Rufián no li arriba ni a la sola de la sabata a les astracanades d'en Carod Rovira, l'ex-vicepresident que fou del Tripartit, a qui li han regalat una sinecura d'un "observatori" per tal que no torni a l'institut on potser s'ho passaria malament amb les retallades. Davant les invectives de l'altre insigne "socialista", Ibarra, ex-president d'Extemadura, quan encara no s'albirava cap moviment independentista d'entitat a Catalunya, en Carod Rovira va etzibar-li aquell punyal tot dient-li que Ibarra representava el "socialisme de Puerto Hurraco". Puerto Hurraco és la població on l'estiu del 1990 es va produir una massacre en un enfrontament entre dues famílies, on van morir 9 persones i altres ferits. Allò em va fer mal, doncs ja apuntava a la deriva identitària que ha patit aquest partit. Venia a pressumir de superioritat moral.
Potser, per consideració ningú li va respondre a Carod Rovira amb una altra invectiva igualment repugnant com la d'atribuir-li "l'independentisme d'"Olot", rememorant aquell cruel i execrable episodi del segrest de la farmacèutica durant 492 dies i que va finaltizar el 1992.



diumenge, 16 d’octubre de 2016

"DIEGO DE ACEVEDO" I LA TRANSMUTACIÓ DEL NACIONALISME ESPANYOL

Temps era temps quan la crisi de la Unión de Centro Democràtico (UCD) va portar a una fragmentació de la dreta, centralista i perifèrica. No va durar gaire: la dreta sap "cosir" a preu fet perquè sempre hi prevalen els interessos de les elits. La "mayoría natural" de Fraga Iribarne va arribar amb una generació de dirigents més joves i no per això menys conservadors i fatxes. Temps era temps quan en Vázquez Montalbán, tan perspicaç com sempre, va dir allò de que a Espanya hi havia tres elements que asseguraven la unitat pàtria: La Liga de Fútbol, el PSOE i la Guardia Civil o el Sorteig de Nadal.... El PSOE va passar de ser el més republicà (recordem la postura de Peces Barba en la comissió redactora de la Constitució del 78), a ser el més monàrquic. Va impulsar l'exposició al borbó més il·lustrat, Carlos III, i també a gastar-se una millonada amb el Quinto Centenario. El PSOE+la monarquia borbònica restaurada i maquillada formava part d'un dels eixos de l'estabilitat de la democràcia espanyola. L'entrada a l'OTAN i a la Unió Europea van ser les altres dues potes que van fer de l'esquerra més domesticada, una força fiable als ulls dels poders fàctics occidentals.
Quaranta anys han passat i el model de transició que exportàvem fins i tot a la Rússia post-Gorvatxev ha mostrat la seva fatiga, i fins i tot les seves vergonyes, de la mà d'uns partits majoritaris escarxofats en la corrupció-clientelisme, i  en un marc d'imposició de la desigualtat per part dels poders financers que dominen Europa.
En aquest lapse de temps hem vist com la dreta falangista, feixista, de la República i del franquisme, s'ha convertit al neoliberalisme més depredador. Recordem la seva retòrica: contra la masoneria, el judaisme, el comunisme i el liberalisme... Aquesta transmutació ho hem vist en els quadres de joves que vorejaven l'extrema dreta i ara s'han convertit al neoliberalisme més salvatge: Això ho veiem a nivell local: els quadres del Partit Popular, que han tingut un viver important a les escoles religioses de Mataró (Exemple: de Valldemia han sortit la majoria de regidors del PP i de Ciutadans). De l'estatalisme d'un Calvo Sotelo, d'un José Antonio Primo de Rivera, hem passat al despotisme del mercat com a solucions màgiques per afrontar les crisis.
De fet, en el fons, sempre ha primat més els beneficis dels privilegiats més que no pas la protecció a la tribu. La novetat actual és que la cúpula del PSOE ara també participa d'aquesta manca d'interès per protegir l'anomenat "poble".

Els que erem preadoelscents i adolescents durant els anys seixanta  teníem com a mirall la història explicada pel fatxa Don José María Pemán, en les sèries de televisió de "Sèneca" o en els seus llibres d'història on es distorsionava les vicisituds dels pobles i la negació dels conflictes socials. I, curiosament, també teníem sèries de televisió que ensalçaven el patriotisme que avui podríem encasellar dins la rebel·lió popular, com la sèrie "DIEGO DE ACEVEDO", protagonitzada per un jove Paco Valladares

Inspirada en Los Episodios Nacionales de Don Benito Pérez Galdós, a "DIEGO DE ACEVEDO", igual que aquí amb el Timbaler del Bruc, es glorificava la reacció popular enfront la domesticació de les elits. En aquella sèrie, per a mi mítica, se'ns inculcava que el poble espanyol era indòmit. El general Dupont  i altres comandaments frnacesos es vantaven  de que un cop tinguessin controlat el poder central i les seves autoritats, el poble també obeiria. En la sèrie Diego de Acevedo, per contra, se'ns mostrava que, si les antipatriòtiques autoritats es venien a l'enemic francès (Ferran VII), el poble respondria. Així l'alcalde de Móstoles va declarar la guerra a l'imperi francès, etc. Era orgull dels plebeus enfrontar-se a l'invasor. El que està passant al PSOE, lluny de ser un conflicte intern d'un partit forma part del fenomen (submissió o bé rebel·lió, ja veurem) de la població (domesticada o bé crítica).
La "màscarada" de l'Ajuntament de Badalona i d'altres, amb l'amplificació convenient dels mitjans afins, han farcit d'èpica el que no és més que un postureo en una època on la política de la gestualitat ha substituït la "política" en majúscules. http://www.joancoscubiela.cat/2016/10/gesticulitis.html

Pablo Iglesias ha comparat l'obertura de "El Corte Inglés" en festiu amb l'acte de "portes obertes" de l'Ajuntament de Badalona, i ha proposat el 15-M o el 2 de Maig com a diada nacional per a tot l'Estat...... ¡Que no faltin les improvisacions! Ja en Solé-Tura, aleshores del PSUC, va proposar el 6 de Desembre, com a diada democràtica, en substitució del Dia de la Raza franquista, de clara resonància imperial i patètica, després de la pèrdua de les colònies.
Però aquest "nacionalisme" del bipartidisme (PP+PSOE), xoca de forma flagrant amb la defensa dels interessos de la població en general: els afrancesats espanyols, que també van oposar-s'hi a la brutalitat napoleònica, somniaven amb el progrés que representava la revolució francesa, en contra del tradicionalisme de les elits espanyoles de l'època. Però ¿quina modernitat representa avui assumir els costos de l'austericidi que imposen el lobby financer comandat per una Alemanya imperial i neoliberal?
El PSOE amb el seu probable i futurible suport  per acció o omissió al PP està signant l'equivalent al que els partits socialistes europeus van fer en signar els crèdits de guerra (tant francesos com alemanys). A Espanya es va encunyar la "guerrilla" com a forma de resistència davant dels exèrcits regulars estrangers: http://elpais.com/diario/2006/10/21/babelia/1161386228_850215.html
Avui cal actualitzar el concepte de "guerrilla" per aquell que al PSUC teníem en el nostre frontispici: "ser partit de lluita i de govern" allí on tinguem responsabilitats. I tal com diu Luis García Montero:

"Si la izquierda sabe hacer su recuento del camino difícil seguido por las élites para conseguir su Gran Coalición, sabrá también escribir su relato del futuro. Aunque vea con tristeza el nuevo gobierno de Mariano Rajoy, tendrá motivos para no creer que han sido inútiles sus esfuerzos y sus movilizaciones y, sobre todo, tendrá motivos para mirar hacia el porvenir con firmeza y con orgullo democrático. Hay una confluencia social que construir más allá de la próxima sesión de investidura"