diumenge, 22 de març del 2015

LA PREMSA BURGESA I EL PIQUET DE LES ENQUESTES. ELS ESPECULADORS DE LA POLÍTICA


LA PREMSA BURGESA era el qualificatiu amb el que ens referíem a la premsa  de dretes. És per això que molts partits polítics d'esquerres, sobretot els de matriu comunista, teníem el nostre propi "òrgan" d'expressió i de divulgació d'idees, perquè sabíem que les nostres mai no seríem reflectides per la premsa conservadora. I a aquest òrgan li dedicàvem una festa, on ens retrobàvem i ens identificàvem recíprocament. Servia per cohesionar-nos i mostrar el que érem capaços de fer. La festa de l'"Unità" a Itàlia, la Festa de l'"Humanité" a França, La festa de "Mundo Obrero" del PCE, la festa de "Treball", la nostra.

Després d'un intent de ser presents en revistes "progressistes", transversals com ara a "Triunfo", a "arreu", "La Calle", o bé pel diari "Mundodiario",  ja fos per motius econòmics o bé pel sectarisme i la prepotència del PSOE, com en el cas de "Triunfo" que va fer neteja dels comunistes, l'intent no va reeixir. Per tant, els militants vam fiar-ho als diaris de tirada nacional, empreses capitalistes que apostaven, a canvi de prebendes, per a determinats partits. El cas més significatiu és "El País", "El Periódico", que van apostar pel centre-esquerra.

El cas és que la utilitat de la premsa de partit ja va ser molt discutida fa trenta anys. Semblava el full parroquial, necessari, però per als de "casa" i no gaire útil en la plaça pública, que servís per guanyar terreny en la "guerra de posicions" gramsciana. De mica en mica aquells òrgans han deixat ser els altaveus principals dels que fan ús els partits polítics.

Ara no només són els fulls parroquials dels partits els que estan en crisi, sinó tota la premsa escrita. És un sector en plena reconversió. Altres mitjans estan ocupant el lloc d'influència. Els diaris s'han convertit en una planta més -influent sens dubte- dels edificis dels conglomerats mediàtics; són proveïdors de matèria primera per al mercat de notícies que es pot reutiltizar en els altres mitjans, ràdio i televisió. La premsa digital ha ocupat, en part, el buit. Internet ha trastocat moltes peces. Però la televisió encara és la reina de la festa. I les tertúlies..! Pierre Bordieu, el sociòleg francès ja traspassat va analitzar molt bé la farsa d'aquesta manera de fer pseudoperiodisme i de la seva perversió intrínseca.

ELS PIQUETS de vaguistes han estat tradicionalment el focus d'atac on la patronal  ha posat l'accent quan han hagut mobilitzacions sindicals. A d'altres països el piquet està protegit per la llei. Mantes vegades els patrons han reclamat restringir, quan no prohibir, l'acció dels piquets informatius. Els han titllat de violents, de no respectar el "dret al treball" dels no vaguistes, etc. En definitiva, el mantra que ja coneixem. Mai no reconeixeran que el piquet sindical ha servit per contraposar l'amenaça del comiat de les persones que volen fer vaga. Mai no reconeixeran que la repressió, el mobbing, etc., contra els treballadors ha estat sempre a l'ordre del dia. Mai no reconeixeran que molts treballadors han trucat dient que anés "algú" per així justificar que "els havien obligat" anar a la vaga. Cada contrapart ha jugat les seves cartes en el conflicte social com ha pogut. Ara, amb el PP, ja no se'n parla, ja sigui perquè el model fordista està molt debilitat, ja sigui perquè la patronal ja no necessita anar contra els piquets doncs  ja tenen el BOE, la reforma laboral, la por estesa de perdre la feina, la llei mordassa, etc... Ha estat una derrota en tota regla del moviment obrer en un moment, a més, on la centralitat del treball està en qüestió, i el discurs de l'empreneduria (per a emperdedors) ha substituït la novena en les esglésies. La novena és una oració que el fidel dirigeix a déu durant nou dies consecutius demanant la intercessió particular de la Verge Maria, d'un sant patró, dels arcàngels o dels àngels custodis.

LES ENQUESTES en un grau com mai s'havia donat abans, són les que ara centren l'atenció de la població polititzada i dels mitjans de comunicació. Davant del grau de frustració, d'emergència social, del conformisme i de la traïció dels partits anomenats socialdemòcrates, la gent està farta, desenganyada, i sembla que vol canvis. Les enquestes s'han convertit en el piquets informatius dels poders fàctics. De la mateixa manera que en una mobilització general és molt important que es visualitzi que les grans superfícies i que les grans empreses s'aturin, o el transport, ara, en ple acarnissament de la crisi, de les polítiques antiobreres, molta gent ho fia a que el canvi "plogui" en unes eleccions, on tot podrà canviar-se. És l'estratègia del partit dels castos. I les empreses d'enquestes, i els mitjans de comunicació, no estan al servei precisament de les esquerres. I en quest cas, la contrapart dels assalariats no pot cridar al piquet informatiu, com ho faria en una crida a la vaga. És per això que molts trobem a faltar una certa premsa de partit, o d'un cert perfil no manipulats ni instrumentalitzats pels grans oligopolis mediàtics que sempre jugaran a dividir-nos.

Sóc de l'opinió que les enquestes influeixen, que no són innocents. Que les empreses d'enquestes, al igual que els grans mitjans de comunicació, estan "magnetitzades" pels grups de pressió, pel poder financer, en definitiva.  Moltes persones canvien el seu vot en funció de les possibilitats de mitigar una derrota o per assegurar una victòria, però, a més, està el vot de la por a un resultat a un possible pacte. Moltes persones que no pensaven anar a votar, van a votar o a l'inrevés.

En resum, les enquestes, a més de la influència que tenen per elles mateixes i tot el que s'ha dit anteriorment, influeixen molt més que els programes electorals en si mateixos a l'hora de votar. Cada cop s'està confirmant el paral·lelisme entre l'especulació a la Borsa amb el procés polític. Com deia el sociòleg Richard Sennet, el manteniment d'una inversió en Borsa ha passat d'anys a pocs mesos. Els partits que en les enquestes "tenien" majoria absoluta passen a tenir molta menys representació i viceversa. Es parla de rebot dels resultats quan la gent es desfoga. Com el rebot de la cotització de les accions a la Borsa... Tenim l'exemple de Podemos i Ciudadanos. Es deia que Pablo Iglesias, el Joven, havia aconseguit una cosa única, gràcies al seu magnetisme en els programes de televisió. En canvi , d'altres, no ho havien aconseguit, com el cas del Rivera, de C's. Tot just això fa 2 mesos!!. Ara resulta que també el líder de C's ja ha arribat, segons les enquestes, al Tipping point, que és com els sociòlegs americans anomenen al punt d'ebullició, la massa crítica per l'enlairament i ser alternativa. Qui crea aquest Tipping point són els poders financers i el seu suport a les seves empreses mediàtiques.

Si la democràcia i el debat polític s'assembla més a l'especulació financera, poc tenim a pelar els d'infanteria. Els grans especuladors poden arruinar un país. El cas de les enquestes de la SER, que fins i tot dóna menys vots a IU que el vot directe és una mostra com l'especulació política pot influir en la confluència social que l'"endiosado" nou partit rebutja.

Si això es confirma, el món de la política, assemblant-se cada cop més al món de l'especulació financera, ens abocaria, no pas a un canvi de règim (que dubto si no es canvien les circumscripcions electorals), sinó a estar sempre en mans dels grans oligopolis. Aquí a Catalunya s'ha arribat a mimar els antics okupes de Barcelona perquè s'han fet independentistes a comarques, en detriment dels partits transversals, com ara ICV.

Jugar a la Borsa, Jugar a la política no és convenient per als assalariats, tinguin feina o no. Una munió d'oportunistes, com en el cas de Mataró, poden facilitar la continuïtat de la dreta. I aquesta serà una nova derrota: pensar que és per mèrits propis, en comptes d'adonar-se que som titelles en el mercat de la manipulació de les enquestes..... I la vanitat pot molt, i l'estupidesa també. Ecosocialistes, podeístes i cupistes tenen terreny per reflexionar i per construir defenses de les classes populars i defugir de la voràgine espúria de la Borsa. El camí és llarg i necessitem gent fiable.Si la paciència és la fortalesa del feble, la impaciència és la debilitat dels "endiosados" per les enquestes.






dimarts, 17 de març del 2015

ANC: HA PERDUT LA XAVETA O S'HA TRET LA CARETA?


Les sigles ANC sempre m'han recordat al moviment unitari de Sudàfrica, la figura visible del qual va ser Nelson Mandela. EL CONGRÉS NACIONAL AFRICÀ.

Els èxits de mobilització de l'ANC han estat incontestables. Però l'empatx d'èpica l'han rebaixat a  un vodevil quan s'ha vist i comprovat que són un apèndix del govern, tan subvencionat o més que Òmnium i el club de xarnegos integrats com Suma't. Si no estan en nòmina del govern poc n'hi falta. Jo sóc xarnego integrat i no estic a Suma't, amb qui em vaig solidaritzar quan els feixistes els van agredir en una xerrada a Mataró.

l'ANC es volia convertir en una còpia de l'Assemblea de Catalunya, però força condicionada perquè s'ha mimetitzat en l'estratègia de la petita burgesia, que ara es vol reinventar: de la sociovergència a l'ExcReCència, com diu un amic meu amb molta mala baba (CiU + ERC). Perquè, comptat i debatut, el resultat del procés sobiranista és la construcció d'un bloc conservador. És per això que volen que les Eleccions Municipals siguin també plebiscitàries. Astúcia no els hi manca.

Per què aquesta animadversió a l'ANC? No és animadversió sinó indignació davant l'abús i l'aprofitament partidista d'un clamor popular. Perquè l'ANC, amb Forcadell al capdavant dels tres tenors, s'ha permès recomanar el vot als sindicats independentistes en les eleccions sindicals que s'estan celebrant en la funció pública en els diversos àmbits de l'administració catalana. I ara sí que s'ha tret la màscara (hipòcrita en grec), perquè de fet, estan fent el mateix que ha fet la dreta amb els sindicats instrumentals, ja siguin de matriu democristià, a l'estil d'USO, com els rabiosament corporatius, o sindicats grocs, com dèiem abans.

l'ANC tenia necessitat de fer això? Crec que no li calia. l'ANC no ha amagat mai que és independentista, però el gruix de la ràbia que ha aconseguit catalitzar era el fàstic contra la recentralització dels neofranquistes del PP per part de la gran majoria de la població, i sobretot de la vocació àmpliament majoritària de votar en un procés net i de discussió sobre els peròs i contres: és a dir, del dret a decidir, un referèndum a l'escocesa. Un procés de discussió sense la manipulació barroera de TV3, de Catalunya Ràdio ni dels mitjans hipòcrites i cínics del Comte de Godó, tan subvencionats pel govern de CiU, o de la família Carulla (ara)

Per què l'ANC es posa ara el barret de sindicalista gremial i de dretes? Per què al Sr. Carod Rovira s'ha oposat sempre a les convocatòries de mobilització general dels sindicals confederals? És que la lluita contra la reforma laboral no afectava als treballadors i treballadores catalanes? Recordo que un alcalde de Calella, d'ERC (Basart) es va queixar al secretari de CCOO de la comarca perquè havien empastifat de cartells cridant a la vaga.... No es preocupava que la vaga era per defensar els drets dels treballadors de l'hostaleria i/o dels tèxtil de Calella, no!!.... Per què ERC està abandonant a marxes forçades el seu ideari republicà per convertir-se cada cop més en els "mamporreros" de CiU, de la burgesia i petita burgesia (i"menestral"). Per què no vol establir una aliança amb el sindicalisme confederal? Per què practicar ara el lerrouxisme invers amb el saltimbanqui Justo Molinero? Com si els andalusos fóssim ignorants, i amb quatre sevillanes se'ns pogués comprar?

No crec que la Senyora Forcadell ignori que la patent de patriotisme se li pugui negar a Comissions Obreres. Li refrescaré la memòria. El 20 de novembre de 1964, durant la dictadura feixista del general Francisco Franco, es va constituir la primera Comissió Obrera de Catalunya. A l'Església de Sant Medir de Barcelona va néixer Comissions Obreres de Catalunya en una assemblea en què van participar uns 300 treballadors de diversos sectors productius. Aquesta trobada es va produir després de diverses reunions preparatòries per les moltes dificultats que comportava en plena dictadura. Pocs mesos després, el febrer del 1965, Comissions Obreres concentrava a la Plaça d'Antonio López de Barcelona unes 15.000 persones que es van manifestar per la Via Laietana. Aquesta era la primera manifestació massiva que es produïa des de l'any 1951, quan van tenir lloc la històrica protesta contra la pujada de tarifes dels tramvies de Barcelona.

La Senyora Forcadell i/o l'ANC, o qui hagi tingut la idea d'enviar el comunicat de suport als sindicats independentistes (com fa l'Església Catòlica quan recomana el vot als catòlics als partits de dretes), hauria de tenir molt en compte informacions com la següent: A la Garriga, davant l'amenaça als funcionaris perquè no intervinguessin en la mobilització amb les urnes del 9-N, només es van presentar dues funcionàries voluntàries: una d'elles era afiliada a CCOO i l'altra, simpatitzant o votant.

La Senyora Forcadell i/o l'ANC, o qui hagi tingut la idea d'enviar el pudent suport als sindicats independentistes hauria de saber que abans que el xenòfob alcalde de Badalona ocupés el primer lloc del racisme institucional, era el Sr. Vilà d'Abadal, ex alcalde de Vic, ocupava el primer lloc del rànquing, juntament amb la Senyora Marta Ferrusola, en el top ten de xenòfobs del nostre país, en oposar resistència per la inscripció en el Padró Municipal dels immigrants pobres de Vic.
La senyora Forcadell hauria de saber que, a Mataró, un dels fundadors de Comissions Obreres, en Martí Bernasachs, era antic militant de la CNT, i la CNT, amb tots els seus errors i encerts, van inspirar el caire sociopolític que vol ser CC.OO, i tenia molt en compte que l'apartidisme era una base essencial per a mantenir la cohesió per enfrontar-nos a la contrapart, o, com es deia abans, l'enemic de classe. Ja fos als catalans o espanyols, 

És aquest l'independentisme de l'ANC, corporatiu, que nega la lluita de classes en el si d'una futura Catalunya independent?







dilluns, 16 de març del 2015

LLUÏSA DEL RIO, PIONERA DEL FEMINISME MATARONÍ

DONES AMB INICIATIVA va voler retre homenatge a Lluïsa del Rio, feminista impenitent de Mataró, francotiradora en un partit on les "coses de les dones" no formava part de les urgències en la llista de prioritats. En part com li ha passat a la Syriza  grega en la seva composició de govern. Va ser ahir, 14 de setembre. Dones amb Iniciativa va programar un cine-fòrum, LA DAMA DE FERRO, protagonitzada per Meryl Streep. Margaret Thatcher, Prime Minister del Regne Unit és l'antítesi del feminisme. És cert que va competir aferrissadament en un món d'homes, i va voler demostrar que podia ser més feroç que ells. I a fe que ho va fer. Va ser la Joana d'Arc del pensament més reaccionari. Va aconseguir, això sí, que canviessin el paper higiènic de la Cambra dels Comuns. Però va provocar la pobresa de les dones britàniques com mai no havia fet cap governant després de la segona guerra mundial. És l'exemple del que no és una feminista, com va dir Reme Merchán, germana també d'una altra feminista i sindicalista, Antònia Merchán

Pedro García Leo, Rodolfo García, i Valero Gracia, de Cirera, ja no són entre nosaltres.

"Lluïsa del Rio va néixer a Ceuta, el 1950. I és coneguda per molts com la líder del moviment feminista mataroní. La Lluïsa va estudiar a París, raó per la qual va tenir uns referents clarament afrancesats. Amb setze anys va tenir l'oportunitat de llegir un llibre que lla considera la bíblia del feminisme dels anys seixanta: El segon sexe, de Simone de Beauvoir, companya de Jean Paul Sartre.
Totes les seves companyes de classe van seguir, grosso modo, el destí per al qual havien estat preparades: administratives, treballadores del tèxtil...  En una trobada d'antics alumnes, de l'escola religiosa on havia estat abans de marxar a França, va comprovar que d'entre més de vint dones ella era l'única que havia estudiat. Va fer reflexionar molt a la Lluïsa sobre com una educació i un context social et determinen com a persona. D'aquí va sorgir en certa manera la seva consciència feminista.
La Lluïsa ens explica que el feminisme és una filosofia i un pensament polític propi i específic de les dones, igual d'equiparable al marxisme o a l'anarquisme, que neix a partir de la consciència de les dones progressistes compromeses políticament.

Estava afiliada al PSUC, però com que es va trobar que no podia desenvolupar la seva lluita com a dona formant part del partit, va decidir seguir el moviment feminista d'una forma independent als partits polítics.

Destaca per ser la fundadora de la Vocalia de Dones de Mataró Centre, on es van desenvolupar campanyes tan importants com van ser la creació del centre de planificació familiar, xerrades d'orientació sexual, i la lluita pel dret a l'avortament"

Així ho resumeix, Júlia Rubio, alumna de Segon de Batxillerat en el seu treball de recerca "Dones i lluita antifranquista".
http://donesreporteresdemataro.blogspot.com.es/2013/04/les-primeres-feministes-mataro-infu.html

http://donesreporteresdemataro.blogspot.com.es/2014/10/la-influencia-de-les-religions-en-les_21.html
Ha volgut la casualitat que  d'ahir també es commemori a la 2 de la Televisió Francesa, el cinquè aniversari de  la mort de Jean Ferrat. Penso que podria ser un bon regal per a la Lluïsa i per la seva formació cultural francesa, aparellar un i l'altra. Espero que li agradi. Jean Ferrat és un dels cantants més entranyables

Jean Ferrat (pseudònim), era un cantautor francès nascut el 1930 i traspassat el 13 de març del 2010. Va pertànyer a la generació compromesa de la cançó protesta, al costat de Jacques Brel, Georges Brassens i Léo Ferré. Va ser alhora cantant i poeta. L'he conegut sobretot per haver musicat nombrosos poemes del poeta francès Louis Aragon.
Jean Ferrat no va amagar mai la seva militància comunista, com Louis Aragon. I també va ser molt gelós de la seva llibertat de pensament, quan la seva consciència xocava amb la posició del partit, sobretot respecte a la URSS.

Jean Ferrat, amb la seva veu inconfusible i càlida, és la veu dels poemes de Louis Aragon, i les seves cançons d'amor són les més colpidores de la cançó moderna francesa.

Com Louis Aragon no tenia gaire traça en llegir els seus propis poemes, Jean Ferrat i Louis Aragon formen, com dos germans siamesos, un tàndem indestriable.











diumenge, 8 de març del 2015

LA MANO DE JUAN MARSÉ COMO METÁFORA


Juan Marsé. Va néixer a Barcelona el 1933. De nom Juan Faneca Roca, però després de la mort de la seva mare en el part fou adoptat per un matrimoni, de qui va prendre els cognoms, passant-se a dir Juan Marsé Carbó.

Un home de casta, i a voltes rude i lacònic. Sense deixar de ser tendre. Això es va veure divendres passat a tve2, que sembla que s'ha convertit en el canal quintacolumnista de la tele més fatxenda des de la transició. Com la illa on "exporten" Bernard Marx, un dels protagonistes dels llibres de ciència ficció més importants, "Un món feliç", d'Aldous Huxley.

L'emissió d'aquest programa, que ja es va realitzar el 2008, amb ocasió de la concessió del Premi Cervantes a Juan  Marsé, ha coincidit en el temps amb la publicació de la seva biografia, per l'escriptor Josep Maria Cuenca, on reivindica l'obra de l'escriptor barcelonès: "Mientras llega la felicidad" (Anagrama). L'he posat en la llista d'espera, que desitjo que sigui ben curta.

Mai m'havia atrapat tant un programa sobre literatura. Perquè Marsé contínuament fuig de l'exhibicionisme i de la vanitat. No li agrada parlar de "feina". Tres paraules per resumir-ho:
memòria, perdedors i autenticitat. Casta pura. Directe. Un obrer de la literatura, al que li costa molt d'esforç escriure  i que no se'n penedeix de cobrar pel seu treball. Com quan aquella periodista li pregunta si no li fa recança de guanyar el Premi Planeta, un premi tan comercial. "Lo hace por dinero, Sr. Marsé?". La resposta és rotunda. "Absolutamente, por dinero". El Sr. Lara, potser pensava que, al igual que amb Manuel Vázquez Montalbán,  en concedint-los el premi, els destenyiria del roig que representaven.

En el programa es repassa l'època quan en Marsé, l'escriptor "obrer", és adoptat per una colla d'intel·lectuals burgesos molt intel·lectualitzats, els Barral, Gil de Biedma i Castellet, amb qui sintonitzarà, dels qui aprendrà i amb qui guardarà una relació duradora.

El salt que representarà "Últimas tardes con Teresa" no li va significar cap "endiosamiento", ni tan sols quan en algunes recensions algú pot creure que podria interpretar-se com un "ajuste de cuentas" contra la gauche divine dels progres que exhibeixen algun sentiment ètnic contra els Pijoaparte d'aquest món. El seu amic José Martí Gómez explica una anècdota força sucosa: la resposta a algú que volia buscar tres peus al gat: "Mire, yo con este libro sublimé mi deseo por follarme a una rubia con ojos azules como usted, y como era feo nunca he podido"... , Em recorda el desig fantasiós d'aquells adolescents de Rocafonda quan miràvem aquelles noies rosses del centre o de la Ciutat Jardí (d'"idioma blanco" que diria García Lorca) que, en parlant, planxaven tant les esses.

L'obra de Marsé té molt d'antropologia i d'orgull, però ell s'hi nega a representar, a simbolitzar res. Ell és ell, com un Charlot. És per això que en el fons se'n riu de les etiquetes. Ell escriu com un rescatador de la memòria, de la quotidianitat d'alguns individus concrets que enyoren algunes estones de convivència en el que el seu pare li ensenya a fer l'escalivada....
De tot el reportatge, el que em va interessar més és el fil magnètic que s'estableix entre l'avi Marsé i els seus néts. Agafats de la mà, somrient-se, la connexió de la memòria a través de la quotidianitat tan eterna com efímera. Pura emoció, pura alegria extàtica que sap que ell també ha aprofitat els moments que li ha concedit la vida, com sap que els suposats perdedors fan els diumenges prenent una cervesa, per exemple. Els de baix també tenen dret a l'hedonisme intel·ligent.

http://www.rtve.es/alacarta/videos/imprescindibles/imprescindibles-erase-vez-juan-marse/3030658/



OVIDI, QUI HO HAVIA DE DIR QUE ARA ET FARIEN HOMENATGES ?

Ovidi Montllor, 4 de febrer de 1942 - Alcoi. Ovidi Montllor, 10 de març de 1995 - Barcelona.

El dia que et vaig conèixer em va impressionar sobretot la teva camisa negra, i la teva cara seriosa de nen desvalgut, la teva veu potent, i sobretot la teva humilitat. La Comissió de Cultura del Grup Gimnàstic dels Lluïssos de Mataró, on jo mateix començaria a estrenar el meu activisme cívic, et va contractar per fer un concert al Foment Mataroní. No vam aconseguir les 5000 pessetes. Però no va haver problema. Vas accedir a cobrar les 3000 pessetes que vam recollir de la taquilla i la convidada a una copa de conyac al Bar del mateix Foment. Altres temps. Però a mi aquell concert em va marcar. Vas fer conya amb el teu diccionari de butxaca, i vas cantar aquella cançó que jo repetiria mantes vegades: "Mariano, pita la màquina?" de l'encarregat de la fàbrica.

Per primera vegada vaig sentir cançons amb mecànics com a protagonistes. L'Ovidi va representar per a mi l'entrada a Quico Pi de la Serra i  a Raimon. Per a un xarnego com jo, déu n'hi do.

Igual que va passar amb en Raimon, l'Ovidi va ser marginat al final de la seva vida. No encaixava. "Massa polític". Semblava que el discurs i el contingut de les cançons, estaven "fora de mercat" com ara es diu. La seva família crec que també ho va viure així. Les injustícies d'aquesta pàtria nostra tan hipòcrita. No era ben bé un cantant a l'ús; era actor. Però sobretot era un rapsoda. Potser haurà estat el que comunicava més amb la seva cara tan plàstica, semblant a la del gran Charlie Rivel. O a mi m'ho sembla.

I ara vénen els homenatges. Benvinguts siguin. Jo et reivindico perquè vas ser un home de casta. No d'aquesta que els publicitaris oportunistes  de P's han posat de moda. No, no pas d'aquesta. Sí a la que es refereix Paco Jémez, l'entrenador del Rayo Vallecano. Aquella casta dels perdedors que no s'hi resignen. Humilitat i valentia. Renegar de l'oportunisme estil Raül R., un altre ex que s'ha venut al millor postor. 
La camisa negra era tota una bandera. La humilitat per aprendre, com li vas dir a la teva filla Jana, tan seriosa com tu, a qui sempre li aconsellaves que estudiés. Doncs, estigues satisfet, perquè ho va complir. En dono fe.

El número 137 del març de 1995, a la revista "Nous horitzons", Andreu Mayayo va escriure això, en moments d'urgència i de dol:

"L'Ovidi és patrimoni de tots. De la cultura catalana, vull dir. Però és dels nostres, és clar. Dels treballadors, de la gent solidària, de la bona gent d'esquerres. L'Ovidi no perdé ni els orígens, ni la identitat, ni les ganes de viure, malgrat tot.
Les facetes artístiques de l'Ovidi eren múltiples i variades, d'una riquesa creativa envejable. la seva capacitat per a emocionar-nos era fruit del seu treball tenaç i constant, ben segur, però sobretot de la seva imatge íntegra, d'una sola peça. L'Ovidi era, per dir-ho ras i curt, autèntic".

... "Permeteu-me, finalment, un record personal. Era el gener de 1988 i la Llenyataire havia tallat d'un cop sec l'arbre de profundes arrels i de branques generoses d'en Josep Solé Barberà. Una munió de persones ompliren el carrer Pàdua per acomiadar-lo. L'Ovidi era plantat en una cantonada, discretament i tímida, amb els punys closos a les butxaques de la caçadora i els ulls plorosos. Mai he oblidat aquelles llàgrimes, que avui es confonen amb les que s'escolen dels meus ulls tot recordant el trobador més commovedor del verb i del gest de la nostra cultura cívico-política."

En aquell mateix número vaig tenir el privilegi que em publiquessin unes reflexions: "La cultura com a origen i/o la cultura com a acció", on, abusant d'uns versos de la seva cançó, "L'Escola de Ribera", finalitzava amb una frase que, encara avui és d'actualitat:

"I Catalunya era de fusta, i els pujolistes, de cartró..."

L'ESCOLA DE RIBERA
La suma era dos més dos./ 
El resultat era quatre./ La pregunta era Qui és?/ La resposta era Déu./ La consigna era Pàtria./ La resposta, aixecar el braç./ La classe era a les nou./ El mestre era a les deu./ El vàter era al fons./ La merda era a l'entrada./ Els amics érem tots,/ Els enemics érem tots./ Els diplomes eren grocs./ Els diplomats eren verds./ El Crist era de fusta./ Els cristians, de cartró./ Els pupitres eren bruts./ Els que sèiem érem pobres./ La regla era per la mà./ La mà era per tancar-la./ El càstig era sever./ El castigat era por./ La missa era molt sèria./ Els assistents no ho sabíem./ El capellà era vell./ Els nens tampoc no ho sabíem./ Els corredors eren llargs./ Els que corrien fugien./ El rellotge era bonic./ Les hores eren llargues./ L'ensenyança era com era./ Els ensenyats, el que som;/ ni més ni menys que el que som./ Mestres, Crist i capellà,/pupitres, companys i llibres.

Merda, infància, fe i tendresa,/ el temps, la por i l'estima,/ tot perdut per sempre.
El resultat era un./ La jugada era perfecta.


(De l'àlbum De manars i garrotades, 1977)




https://www.youtube.com/watch?v=pUIpJneuCJc







dilluns, 2 de març del 2015

SALUT, RAÜL

Benvolgut Raül,
Encara que aquest bloc no tingui la dimensió mediàtica de la teva carta que ens has adreçat als "amics i amigues d'ICV", que no al companys i companyes, m'obliga, per cortesia i educació, a correspondre't, encara que m'imagino que serà com un missatge dins una ampolla. Ja saps, com la cançó de "The Police".

Entenc que t'hagi costat. I respecto profundament la teva decisió. Agraeixo també el to i la deferència que tens per la teva ja ex formació política i els seus militants, entre els que m'hi compto. Tanmateix, t'hagués agraït que ho haguessis fet un cop passat el cicle electoral, perquè la feina feta pogués revalidar-se sense interferències mediàtiques dels competidors electorals. Però com l'error també forma part de la bellesa, no t'ho retrec de manera agra. Comprenc, en part, que els que teniu pressa per a bastir una carrera professional demaneu pista d'aterratge en d'altres contrades.

Et vull agrair que em deixessis presentar el teu llibre "Desarme y desarrollo: claves para armar conciencias" (Intermón Oxfam: 2000"), que va tenir lloc a la llibreria Robafaves, en un acte més de la Coordinadora del Maresme per la Pau i el Desarmament. A més, aquell acte va tenir uns fruits molt importants per a mi, perquè em va donar l'oportunitat d'aprofundir en l'amistat d'un dels homes més savis que he conegut, en Romuald Grané. Ja t'imagines oi? quan t'empaitava per fer una xerrada a la Residencia de la Gent Gran de la Gatassa no tenies escapatòria. En aquella època tu feies gala de viure en el barri del Raval, i et senties ben orgullós de ser-ne veí davant la campanya anti-immigració promoguda per Mayor Oreja.
També t'agraeixo, Raül, que tant punt vas ser eurodiputat, tinguessis la idea de convidar alumnes de Secundària a visitar el Parlament d'Estrasburg. El meu fill hi era en aquella expedició que va organitzar en Quico Villà, professor d'Història de l'institut Alexandre Satorras, i militant d'Iniciativa. Per a ell va ser una experiència remarcable.

Com se sentia d'orgullós en Romuald quan parlava de tu i de Joan Herrera! Se'l veia cofoi. Dues persones de la pedrera d'ICV ... Recordava com a en Joan l'havia vist créixer en el barri de Sant Martí. En Romuald representà per a mi les arrels fondes i sòlides del treball continuat dels que, sentint-se perdedors, no s'han cregut mai perduts ni desorientats, doncs eren ben conscients de l'esforç que costa cada pas per millorar la condició de la gent. En Romuald simbolitzava als meus ulls, i per a d'altra gent, la voluntat ferma que tenen les famílies de mantenir-se unides, malgrat les discrepàncies i el narcisisme de les petites diferències.

És aquest el sentiment que la immensa majoria dels que hem participat en la Convenció a la que fas referència en la teva carta de comiat (Sabadell, 27 i 28 de febrer de 2015) respiràvem: que ni la dreta patriotera espanyolista, ni la dreta cínica anomenada sobiranista, no ha pogut trencar les nostres defenses ideològiques davant els tsunamis i esgotament del model polític nascut durant la transició de 1978. Fraternitat era el sentiment que sobrevolava en mig de les discussions apassionades, en un partit que les ha vist de tots colors, i era fidel a l'esperit aquell que l'Andreu Mayayo esmentava en un article molt emotiu: som el partit que se'ns coneix perquè quan acabem les reunions "recollim les cadires i escombrem la sala". Com així va ser a Sabadell.

T'agraeixo, Raül, que hagis estat fidel, en part, a l'obsessió que tenia el Guti a la feina ben feta. Ja saps que era maniàtic d'allò més en aquest aspecte. I tu has estat un dels eurodiputats més complidors i treballadors de l'Eurocambra. Et suposo informat  que alguns que semblen ser tan purs i castos, no compleixen amb les obligacions més elementals d'assistència en el seu treball. Tinc la impressió, però, que el Guti no estaria tant d'acord que un capità deixés la tropa perquè no li agrada el paisatge. Però què hi farem! No es pot tenir tot en aquesta vida. El cos et demana pista i a nosaltres els cos ens demana mestissatge, pluralitat i saber conjugar-la amb la unitat d'acció per evitar pèrdues en una societat i sentiments transversals, com és la Catalunya actual.

En una reunió recent que vam tenir a Mataró, que girava en torn a la nostra posició davant el 9-N, li vaig dir a en Joan Herrera que era un bastard. Em va mirar de forma estranya. No hi havia per menys! Perquè considero que als d'Iniciativa, tan incòmodes, precisament per ser, com la societat catalana, mestissos, i representants d'aquesta transversalitat, som considerats com els bastards pel nacionalisme més cínic. I per molt que diguem que som ferms partidaris i insubornables en el dret a decidir, mai tindrem la simpatia ni la credibilitat del tribalisme imperant. 

Enhorabona, doncs, Raül, per no haver de suportar ja la càrrega de la bastardia. De ben segur que ara als platós de TV3 encara et mimaran més que  durant l'últim període que has exercit d'ex europarlamentari d'ICV independentista. Si us plau no et rebaixis a ser un trofeu més dels ex (ex-PSUC, ex-ICV...) que exhibeix el bloc dominant en les seves vitrines de respectabilitat... Només et demano que si et presentes com a cartell electoral d'algun projecte sobiranista, o independentista, no ho facis amb aquells que han desmantellat o han donat aire a les polítiques de desigualtat. Tu ja m'entens. Bé, bon vent ara que dius que canvies de pis però no canvies de barri, encara que Sant Cugat, una de les primeres ciutats pubilles de Convergència i Unió, no sigui un lloc massa propici per a la transversalitat que ens caracteritza.

Per acabar, Raül, et vull comentar que un dels moments que més recordaré d'aquesta Convenció va ser quan el meu maître à penser, en Pep Illa, va anar directament a encaixar-li la mà a en Ricard Gomà, tot dient-li de forma ben solemne que "n'estava molt orgullós de militar en el mateix partit que ell".  No sé, són detalls que t'impacten.