A una setmana vista del 27-S, i després d'haver llegit desenes d'articles i comentaris sobre la qüestió -la majoria "cortoplacistas"-, no acabo de desfer-me del gust amargant de situacions viscudes durant la campanya, com a militant d'ICV recolzant la candidatura CATALUNYA SÍ QUE ES POT. Abans del dia de l'escrutini ja vaig detectar odi, temor, per una banda i menyspreu i superioritat moral d'altra. Odi i ràbia en aquells sectors i segments socials farts de l'asfixiant campanya independentista por tierra, mar y aire, com jo no havia vist mai en les quatre dècades de militància política: ex-votants comunistes i socialistes que se senten traïts per una classe dirigent -la convergent- que no ha complert un pacte no escrit. Com em va dir un veterà lluitador de Cerdanyola: "Soy capaz de cualquier cosa si esta gente me quiere separar de mi tierra de origen". Em va impressionar tant que en aquell moment ja vaig augurar que la nostra candidatura no obriria la bretxa del marc mental de les eleccions plebiscitàries dissenyades pel partit de Convergència. I que la fractura duraria molts anys. L'altra sensació dominant, ara sí el mateix dia de les eleccions, quan vaig percebre fefaentment que molts que jo pensava que eren companys de lluites havien preferit la tribu a la fraternitat de classe, quan van inclinar-se per una suposada esquerra estèticament radikal, com ara la CUP, tan festejada per la dreta burgesa i/o petit burgesa. Era jo mateix qui em sentia traït. Ja no era el PP contra qui lluitaven, sinó contra la nostra candidatura quan han arrencat cartells de Catalunya sí que es pot o quan ens han titllat de botiflers o bé d'equidistants o unionistes, un llenguatge tan propiciat per la secta de TV3 i companyia.
L'últim comentari que he llegit ha estat el d'un dels meus referents preferits i tan reverenciat, el de Josep Fontana, que assenyala que aquestes eleccions han suposat un desastre. I jo assenyalo que Josep Fontana, quan ha signat un manifest donant suport o bé a la CUP o bé a CTSQP (les candidatures rupturistes). m'ha decebut. I jo em pregunto ¿com és possible que una de les persones que ha aportat tanta llum als processos històrics ens hagi posat al mateix nivell que a la CUP?) El graner de vots de la CUP, a Mataró, ha estat primordialment a l'Eixample i al Centre de Mataró. En definitiva, que els orígens han primat més que la classe. O sigui que els tant denostats comentaris de Pablo Iglesias no anaven gens desencaminats.
I l'altra constatació: que molts vots potencials de Podemos han anat a Ciutadans, la qual cosa demostra que el suport al dret a decidir, no ha estat massa ben rebut per part dels seus fans. Les cures d'humilitat poden ser bones per al futur si el que es pretén de debò és la confluència de les forces d'esquerres.
Però el que he trobat a faltar ha estat reflexions amb les llums llargues, més enllà de la nostra cova, tot emprant el símil del mite de la caverna del conservador Plató.
Com és possible que la gent s'hagi llençat en braços d'una dreta encara més cruel que el propi PP? Com és possible que la gent, gent assalariada, pensionistes, de baixos ingressos, molta gent de les barriades, etc.,hagi votat un partit fabricat per aplicar una reforma laboral sense control judicial, o bé que proposi més beneficis per a les rendes més altes, un partit germà de la independendentista sobrevinguda de Convergència d'Artur Mas, amb qui comparteixen mateix grup parlamentari a Estrasburg? D'entrada m'he suggerit a mi mateix una resposta, EL SALARI EMOCIONAL. El populisme té com a component fonamental el salari emocional.
Un sindicalista de raça sap que, en primera instància, el sindicat ha de defensar el manteniment del poder adquisitiu, el salari nominal. Però els que formem part d'un sindicat sociopolític com el de CC.OO, sabem que el salari social és cabdal, doncs és aquell que no s'inclou en la nòmina però ens ajuda a millorar les nostres condicions de vida: la salut, l'educació, la cobertura en situacions difícils. En definitiva, el manteniment del welfare o Estat del Benestar. Però les esquerres, les esquerres de tradició marxista no hem volgut o pogut alimentar el salari emocional, molt vinculat al fet identitari. L'expresident d'ICV, Rafael Ribó, en alguna de les seves visites a l'Agrupació de Mataró, ens animava a convèncer a la gent que no votava (abstenció diferencial) que les Eleccions al Parlament de Catalunya també eren tant o més importants per a la vida quotidiana de la gent, i l'antropòleg Manuel Delgado, ex votant d'ICV i ara animador de les CUP, ha afegit alguna vegada que "català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya i vol ser català". En el rerefons d'aquesta matisació és que cal distingir entre nacionalitat i ciutadania. I en una societat mestissa cal apostar molt més pels drets de ciutadania. I també que l'emoció alimenta, tant com aquell que no és persona si no es pren el cafè abans de sortir de casa. I ben llevat ens mirem al mirall i ens assegurem que el nostre "jo", malgrat les circumstàncies adverses -atur, malaltia...-, resisteix. "Menos latín y más futbol", el franquista José Solís Ruiz dixit. I ara diuen "més Pàtria i menys classe social", o bé "Si hem de votar a un porc, que sigui de casa", com em deia un votant de Jordi Pujol. I molta gent, abans de rentar-se la cara sintonitza la seva "cova" en l'emissora corresponent buscant les endorfines de la seva identitat, també ideològica.
Poc abans del 9-N un alumne em va preguntar si jo aniria a votar. Li vaig respondre, sense entrar en més detalls, que jo era "internacionalista". Crec que no ho va entendre, o ell ho devia interpretar com a "unionista", que ha estat l'etiqueta que els més sectaris han emprat sovint. Però després del que ha passat a Grècia, amb Syriza, ¿quin paper juga el nostre país (ja sigui Catalunya/Espanya)? És que des de l'esquerra no ens ho hem de plantejar? He buscat inspiració en les aportacions d'Albert Recio.
Perquè, en comptes de presenciar unes institucions internacionals orientades a promoure una resposta racional a la crisi ambiental i a les desigualtats extremes, hem assistit a una persistència en promoure un model de desenvolupament depredador -social i ecològic- que genera una greu situació per al conjunt de l'espècie humana.
Impugno rotundament que l'anomenat "procés" sigui una resposta de ruptura al neoliberalisme mundial dominant, com algunes veus "delirants" han pregonat durant la campanya electoral. En conjunt la situació global és molt pitjor en drets i expectatives que l'existent fa més de quatre dècades, quan l'onada de movimens socials va fer pensar que ens trobàvem davant la possibilitat d'una transformació d'escala planetària. Érem la generació de joves comunistes del PSUC. Actualment, davant d'una de les crisis més grans i intenses de la història del capitalisme, l'esquerra alternativa, la que pensa que un altre sistema social és possible i necessari, s'ha reduït a una presència relativament marginal. Com a molt assoleix un sostre de vots entorn del 10% en la majoria dels països, inclosa Catalunya.
Quines coses cal revisar de l'anàlisi tradicional per buscar noves línies d'acció amb les que soscavar aquest poder asfixiant?
I després del "desastre" comentat per Josep Fontana, potser caldria començar per la qüestió de les classes socials, un tema central a l'hora de construir qualsevol projecte polític. El percentatge de la població asalariada (amb o sense feina) no ha deixat de créixer, i representa, en els països més desenvolupats, entre el 80 i el 90% del total. Com Fontana explica en el seu llibre magne "Por el bien del imperio", l'ofensiva neoliberal es va iniciar a mitjans dels anys setanta, quan els grans ideòlegs del capitalisme varen comprendre el perill que representava la gran concentració que provocava el fordisme, i varen emprendre una nova transformació, la del "capitalisme flexible", que ha derivat en la fragmentació dels processos productius, la separació espacial d'activitats, la individualització de les relacions laborals i la gestió per petits grups, aprofitant els suposats avenços tecnològics. Les noves tecnologies de la informació i la comunicació han propiciat una capacitat de control sobre el comportament, de control a distància, com mai ho havia permès cap altra tecnologia anterior. Ho esmenta Karl Marx en el "Manifest comunista", i també ho indica Joan Carles Mèlich, filòsof català contemporani: la tecnologia no es deixa "usar"; és ella la que ens usa a nosaltres i determina molts desl nostres comportaments, i revoluciona constantment la nostra quotidianitat i les relacions interpersonals..
La classe obrera actual, la industrial i la de serveis, està sotmesa a un procés d'aïllament social, d'escrutini constant, de fragmentació social que dificulta la seva presa de consciència, la seva resposta col·lectiva. El desenvolupament accelerat i gegantí de la producció capitalista ha engendrat una mentalitat entre aquesta nova classe obrera segons la qual "cadascú té el que es mereix" (encara que tinguem evidències de que les probabilitats d'èxit en el procés educatiu estan associades a l'origen social de cada persona i que de forma creixent s'han tancat les opcions reals d'ascens social fins i tot per a bona part de la població "culta"). Els europeus del nord vers els europeus del sud, i els patrioteros catalans vers els que viuen més enllà de l'Ebre.
En termes de classe això ha generat una important fractura cultural, política entre segments d'assalariats i han contribuït tant a la pèrdua de consciència de classe en si mateixa com de construcció d'un projecte social comú. Quan al principi m'he referit a "traïció" de classe per abraçar-se a la tribu, es pot entendre en aquest relat. Actualment, la major part de respostes al sistema, almenys en els països desenvolupats, provenen d'aquest segment de capes asalariades cultes, radicalitzades perquè van descobrint que també poden ser excloses del botí neoliberal, però distanciades del gruix dels treballadors "normals" als que en part ignoren, en part menyspreen i en part contemplen amb una certa dosi de paternalisme. Expressions com "primer la independència i després vindrà la justícia social", formaria part d'aquest esquema. Crec que no és possible construir una societat d'iguals sense reforçar el protagonisme de les capes més humils
Internacionalisme i qüestió nacional
El desenvolupament capitalista ha donat lloc a una jerarquia planetària de països amb diferents nivells de desenvolupament econòmic i de benestar. I és prou evident que les regles de joc internacional són clarament asimètriques i beneficien més als països que ocupen un lloc preferent en aquesta jerarquia internacional. I aquest lloc de privilegi de determinats països està relacionat amb com ha tingut lloc la lluita de classes a escala nacional, i com s'han configurat les institucions nacionals i el seu welfare assistencial. I aquests processos diferenciats han generat una consciència nacional també diferent i una autoestima col·lectiva. I aquest nacionalisme, compartit per gran part de la població de les diferents "pàtries" és el que impedeix construir processos vertaderament internacionalistes, de classe, anticapitalistes. Avui és clamorós el contrast de l'internacionalisme de les elits (que elles anomenen cosmopolitisme) i el "localisme" de la classe treballadora, i això succeeix perquè la lluita de classes convencial segueix essent un conflicte que es desenvolupa a escala nacional i bloqueja, en gran mesura, la possibilitat de desenvolupar una resposta generalitzada al neocapitalisme global. I, a més, ens trobem que el neoliberalisme ha teixit un dens marc institucional a escala internacional (anomeni's Troika, UE, etc.) que condiciona les polítiques de cada país i posa enormes dificultats a la construcció d'una democràcia social.
Com fer front al salari emocional dels populismes
Així les coses, l'única forma d'avançar és precisament generant marcs organitzatius, de confluència que permetin trencar les gàbies abans esmentades. I per a això no hi ha dreceres: exigeix un treball voluntari, col·lectiu, no localista, que parteixi, amb realisme, de la situació actual. I aquesta confluència, treball col·lectiu, ha de tenir en compte, no només les condicions de treball, sinó també les rutines de la vida quotidiana: el salari emocional.
Els avenços que va suposar el "capitalisme social", i les seves icones (la televisió i l'automòbil) de la postguerra de la Segona Guerra Mundial fins a mitjans dels anys 70's, van suposar un canvi en els hàbits de vida, de distribució de les relacions humanes en el territori. Les relacions personals de gran part de la població assalariada es van modificar. Es va debilitar un estil de vida centrat en les relacions col·lectives (des de la xerrada al carrer amb els veïns a les múltiples activitats socials) i va ser substituït per modes de vida molt més individuals. S'ha transformat el sistema de transmissió de la informació, de l'oral i convivencial de la gran empresa i concentració laboral, a un altre on la gent rep a diari la seva quota d'informació codificada a casa seva, sense possibilitat de debat. Escollir una emissosra de ràdio o de tele equival a escollir la tribu, o a l'inrevès. I menys interacció quotidiana suggereix menor capacitat per organitzar la gent, construir projectes col·lectius.
Aquells que glorifiquen les noves tecnologies, doncs han donat llocs a fenòmens polítics emergents (la collonada de la nova política), basada en les xarxes socials, obliden aspectes prou importants, com ara que la relació virtual té els seus límits pel que fa a la seva capacitat per impulsar treballs col·lectius persistents en el temps; ofereixen massa possibilitats per a relacions de baix compromís, quan allò que requereix qualsevol construcció alternativa és un esforç compartit que també genera autorealització en la militància del col·lectiu. Els que tenim una certa experiència sabem que sense una presència directa i col·laborativa en multitud d'activitats les coses no funcionen. L'exemple del Bepe Grillo o el fenomen de Podemos estan relacionats amb aquesta apreciació. Perquè és cert que les xarxes de comunicació permeten una gran participació virtual en forma de votacions o recollides de signatures, però sovint es tracta d'un tipus de participació poc reflexiva i gens deliberativa. En definitiva, és una forma de participació, però que no condueix necessàriament ni a generar propostes meditades ni a crear estructures socials consistents; una forma de participació que pot excloure a aquells grups socials amb hàbits d'acció diferents. La participació i l'organització requereixen temps, requereixen recursos, requereixen hàbits.
Si volem construir un bloc social, per bé que divers, haurem de pensar també en aquest tipus de relacions humanes i d'activisme. I, mentrestant, reivindicar també un salari emocional equitatiu, exigir la seva redistribució. La gran burgesia internacional i local sap que la població assalariada suposa la gran majoria de la població, però ells controlen els oligopolis de les dossis diàries d'endorfines emocionals i sentimentals.
Manuel Vázquez Montalbán parlava que la gran victòria del capitalisme neoliberal ha estat aconseguir la desidentificació de la classe treballadora. És una forma de control relativament barata i molt rendible sota el paraigües del patrioterisme. La cohesió social s'aconsegueix, i ells ho saben, amb la creació de l'enemic exterior. La identitat nacional forma part també d'aquest aliment espiritual, també la llengua i els espectacles esportius. Qualsevol intent de projecte alternatiu requereix assaltar aquests oligopolis o crear-ne de propis. I aquest és un dels reptes. No podem permetre per més temps que TV3 i els altres mitjans de comunicació públics continuïn amb el saqueig del nostre salari emocional.
ÉRASE UNA VEZ EL OASIS CATALÁN
Entrevista al fiscal José María Mena
http://cadenaser.com/programa/2015/10/02/a_vivir_que_son_dos_dias/1443790915_414646.html
