PERFIDIA (IV): FEIXISMES EN EL MARC GLOBAL DELS IMPERIALISMES CONTEMPORANIS

Quan James Ellroy narra a "PERFÍDIA" les 3 setmanes del mes de desembre  de 1941, a Los Ángeles, d'ençà el bombardeig de Pearl Harbour per part dels japonesos, exposa també la cara del feixisme dominant en segments de l'establishment nordamericà, sobretot les simpaties cap el nazisme alemany i l'antisemitisme hitlerià. La decisió d'internar milers de japonesos-nordamericans en camps de concentració és una actitud feixista, igual que l'oprovi i la vergonya (o segrest) de l'actual  camp de concentració de Guantànamo. Els països capitalistes no han fet mai fàstic als règims totalitaris si els ha interessat. Les dretes occidentals sovint han tingut una mirada "més que passiva" respecte als feixismes passats i presents. Les dretes parlamentàries europees d'entreguerres sempre han tingut una actitud complaent respecte als feixismes de l'època (Bertolt Brecht, "Cuánto cuesta el hierro"?). El propi Churchill mai no va amagar la seva simpatia que sentia per Mussolini. Els presidents d'Estats Units i els partits de la nomenclatura d'aquell país (republicans i demòcrates) tan sols de forma tardana van descobrir el perill que podien representar l'Alemanya hitleriana i sobretot el Japó imperial/feixista. El propi president Truman confessava en veu alta el que els altres deien en veu baixa: deixem que la guerra esgoti als seus protagonistes (Alemanya, Rússia, els altres països europeus) per tal d'intervenir el més tard possible i beneficiar-se després d'una posició hegemònica. L'actitud davant les dictadures feixistes de Portugal (Salazar) i Espanya (Franco) va ser d'absoluta connivència. Aquesta mateixa connivència va ser constant en la política de l'Església Catòlica, amb Pius XII.

El feixisme està de tornada en l'Oest, l'Est i en el Sud; i el seu retorn està associat al desplegament de la crisi generalitzada del capitalisme contemporani dels monopolis generalitzats. El recurs als serveis del moviment feixista per part dels centres dominants d'aquest sistema ja estàn en marxa. Aquesta crisi està tornant la ferida encara més profunda i, per tant, l'amenaça al recurs de les solucions feixistes es converteix en una amenaça ben real. Hyllary Clinton s'ha adherit a les tesis dels polítics més belicistes dels Estats Units. Pot ser la propera presidenta dels Estats Units. Aquest és el pronòstic del veterà intel·lectual i referent mundial, Samir Amín, que associa capitalisme a imperialisme i a feixisme. Aquest és un resum de les idees principals que ell exposa.

ELS FEIXISMES HISTÒRICS DE LA HISTÒRIA EUROPEA MODERNA

Aquest és el feixisme de les majors potències capitalistes desenvolupades, que aspiren a convertir-se en potències hegemòniques dominants a escala del sistema capitalista mundial, o, com a mínim, regional. El nazisme alemany i el feixisme nipó són els exemples més importants.

Alemanya es va convertir en una gran potència industrial a partir de 1870, i competidora de les potències hegemòniques de l'època (Gran Bretanya, en primer lloc, i França en segon lloc). També era competidora de la potència que aspirava a convertir-se en hegemònica (Estats Units). Alemanya fracassa amb la derrota de 1918. I és aleshores quan Hitler formula clarament el seu projecte: establir  a Europa, Rússia inclosa, (i potser més enllà) la dominació hegemònica del capitalisme dels monopolis d'aquest país. Alemanya està disposada a acceptar un compromís amb els seus principals adversaris. La perspectiva mundial que albirava era aquesta: Alemanya es quedaria amb Europa i Rússia; Japó es quedaria amb la Xina; Gran Bretanya es quedaria amb la resta d'Àsia i Àfrica, i Estats Units es quedaria amb les Amèriques. Gran Bretanya i els Estats Units no ho van acceptar; Japó, per contra, sí ho va acceptar. Des del 1895 el Japó capitalista modern aspirava a imposar el seu domini a tota l'Àsia de l'Est. El seu capitalisme nacional estava basat en unes institucions d'aparença "liberal" (un parlament -"Dieta"- escollit), però íntegrament controlats, de fet, per l'emperador i la classe aristocràtica transformada per la modernització. Però després, i de forma més desinhibida, va passar a tenir una forma més brutal, amb gestió directa de  l'Alt Comandament militar.

ELS FEIXISMES DE LES POTÈNCIES CAPITALISTES DE SEGON NIVELL
La Itàlia de Mussolini és l'exemple més clar d'aquesta categoria. S'inventen el terme "feixisme", i va ser la resposta que la dreta italiana (antigues aristocràcies, noves burgesies, classes mitjanes) va donar a la crisi dels anys vint del segle XX i al perill comunista naixent. Però ni el capitalisme italià ni el seu instrument polític, el feixisme mussolinià, tenien l'ambició de dominar Europa ni més enllà, malgrat les fantotxades del Duce rememorant l'antic imperi romà. Mussolini savia que l'estabilitat del seu sistema es basava en la seva aliança -en qualitat de soci subaltern- ja fos respecte de la Gran Bretanya -que controlava el Mediterrani-,ja fos respecte de l'Alemanya nazi. Aquesta ambivalència la va mantenir fins la vigília de la Segona Guerra Mundial.

Els feixismes de Portugal (Salazar) i Espanya (Franco) també pertanyen a aquesta categoria. Van ser dos dictadors elevats al càrrec per la dreta i l'Església Catòlica en resposta als perills liberals republicans o republicans socialitzants.  Aquests dos feixismes van ser recuperats pels Estats Units a partir del 1945: Portugal com a membre fundador de l'OTAN i Espanya acceptant la instal·lació de bases nordamericanes. Aquests dos països-sistemes es van unir al camp de les noves "democràcies" de baixa intensitat a partir de la seva integració a la Comunitat Europea, apèndix econòmic del capitalisme conservador.

ELS FEIXISMES DE LES POTÈNCIES VENÇUDES (FRANÇA I BÈLGICA)
A França, la gran burgesia va escollir Hitler "abans que al Front Popular". Aquests feixismes, associats a la derrota i a la submissió davant el desplegament de l'"Europa alemanya", es van veure obligats a abandonar el primer pla de l'escena política l'endemà de la derrota dels nazis, tot cedint el lloc als Consells de la Resistència, associant-se durant un temps als comunistes i a d'altres grups resistentes (De Gaulle, singularment), en espera de que -amb l'inici de la construcció europea, l'adhesió al pla Marshall i a l'OTAN, és a dir, la submissió consentida a l'hegemonia dels Estats Units- les dretes conservadores i la socialdemocràcia anticomunista trenquessin definitivament amb l'esquerra radical sortida de la Resistència antifeixista i potencialment anticapitalista.

ELS FEIXISMES EN LES SOCIETATS DEPENENTS DE L'EUROPA DE L'EST
Polònia, Estats Bàltics, Romania, Hongria, Iugoslàvia, Grècia, Ucraïna occidental. Són depenents, perquè es tracta de països, en aquella època de capitalismes endarrerits i per això depenents. En el període d'entreguerres, les classes dirigents reaccionàries d'aquests països s'apunten al desplegament de l'Alemanya nazi. En tota aquesta regió s'havien dibuixar dos camps a partir de 1917 (i fins i tot a partir de 1905, amb la primera revolució russa). 

D'una banda, els pro-socialistes (convertits en pro-bolxevics, populars entre grans segments camperols (que aspiraven a una reforma agrària radical ene benefici seu) i entre els medis intel·lectuals (jueus en particular), i d'altra banda, els anti-socialistes (complaents respecte als poders antidemocràtics que es movien en l'esfera de la influència feixista) en totes les classes propietàries.

El mapa polític dels conflictes entre "pro-feixistes" i "anti-feixistes" es va complicar degut, en part, al conflicte entre el xovinisme polonés (entossudit en polonitzar, mitjançant la colonització de la població, les regions de Bielorússia i ucraniana annexionades) i els pobles víctimes; i , d'altra banda, el conflicte entre els "nacionalistes" ucraïnesos, al seu torn anti-polonesos i anti-russos (perquè eren anti-socialistes), i el projecte hitlerià, que no contemplava cap estat ucranià en qualitat d'aliat subaltern, i condemnava simplement al seu poble a l'extermini.

Els conflictes que avui s'arrosseguen tenen les seves arrels en aquells feixismes locals.

LA REHABILITACIÓ DELS FEIXISMES A EUROPA
L'ensorrament dels nazis i de la Itàlia mussoliniana va obligar a les forces polítiques de dretes de l'Europa occidental a desmarcar-se d'aquells que havien estat cómplices i aliats del feixisme. Els moviments feixistes van deixar el primer pla de l'escena, però no van desaparèixer pas. A l'Alemanya occidental, en nom de la "reconciliació", el poder local i els seus patrons (Estats Units i, de manera accessòria, Gran Bretanya i França) van deixar tranquils a gairebe tots els autors de crims de guerra i de crims contra la humanitat. A França, molts representants del govern de Vichy van reaparèixer en l'escena política. A Itàlia el feixisme va guardar silenci, però sempre ha estat present en els rengles de la demcrààcia cristiana i de l'Esglèsia Catòlica. A Espanya, el compromís de la "reconciliació" imposada el 1980 per la Comunitat Europea (després UE) va prohibir el record dels crims franquistes.

L'adhesió dels partits socialistes i socialdemòcrates de l'Europa occidental i central a les campanyes anticomunistes empreses per les dretes conservadores tenen la seva part de responsabilitat en la tornada a escena posterior del feixisme. Aquests partits havien estat sempre decidits antifeixistes. Però amb la conversió d'aquests partits al social-liberalisme, la seva adhesió incondicional a la construcció europea concebuda sistemàticament per garantir l'ordre del capitalisme més conservador i la seva submissió també incondicional a l'hegemonia dels Estats Units, també a través de l'OTAN, es consolida el bloc reaccionari que reuneix les dretes clàssiques i els social-liberals. I d'aquí a la formació de les noves extremes dretes només hi ha un pas. Després d'això, la rehabilitació dels feixismes de l'Europa de l'Est s'ha dut a terme a bon ritme a partir del 1990.

ELS FEIXISMES DEL SUD. LA MODERNITZACIÓ DE LA POBRESA
La integració d'Amèrica Llatina en el capitalisme mundial del segle XIX, es basava en l'explotació dels seus camperols reduïts a l'estat de "peons" i en la seva submissió mitjançant l'exercici de les pràciques salvatges dels poders directes dels grans propietaris (Mèxic, per exemple). S'ha produït el que Samir Amín ha anomenat la "modernització de la pobresa". 

L'èxode rural accelerat, més marcat i més precoç a Amèrica Llatina que a Àsia i a Àfrica, va substituir les antigues formes de la pobresa rural per les del món contemporani de les faveles urbanes. Paral·lelament, les formes del control polític de la població també ha estat "modernitzat", mitjançant la implantació de dictadures, l'abolició de la demcrààcia electoral, la prohibició de partits i sindicats, i la creació d'uns serveis secrets "moderns", amb tècniques d'informació, detenció, tortura. etc...

Les dictadures de l'Amèrica Llatina del segle XX estan al servei del bloc reaccionari local: latifundistes, burgesies còmplices del capital forani en detriment del propi país, i a vegades, classes mitjanes beneficiàries d'aquesta forma de desenvolupament dictatorial.

A l'Àsia i a l'Àfrica es va produir igualment una forma similar de la "modernització" de la pobresa i també de la "modernització" de la violència repressiva. Les derives dels sistemes post-nasserista i post-baasista en el món àrab són dos bons exemples. I això a partir de l'era Bandung (1955-1980), protagonitzada pels primers partits de la resistència contra el colonialisme. Les revoltes que s'han donat a partir del 2011 han posat en qüestió les dictadures implicades, però no han aconseguit aplegr els tres objectius que van mobilitzar les poblacions: democratització de la societat i de la política, els avenços socials progressistes i l'afirmació de la sobirania nacional.

EL SUPORT DELS ESTATS UNITS I EUROPA A L'ISLAMISME POLITIC . L'ISLAM POLÍTIC PERTANY A LA FAMÍLIA DELS FEIXISMES DE SOCIETATS DEPENENTS.

La frustració ha donat pas a la il·lusió nostàlgica, que adopta la forma d'una "islamització" de la política i de la societat. Les potències occidentals (els EEUU i els seus aliats subalterns europeus) han fet la seva elecció: el suport preferencial als Germans Musulmans i/o a les altres organitzacions "salafistes" de l'islam polític. La raó d'aquesta elecció és ben simple: aquestes forces polítiques reaccionàires accepten inscriure l'exercici del seu poder en el neoliberalisme globalitzat (i per tant, abandonen tota perspectiva de justícia social i d'independència nacional), i aquest és l'únic objectiu que persegueixen les potències imperialistes.

L'Islam polític comparteix amb els altres feixismes, les seves dues característiques fonamentals. Primer, no qüestionen l'ordre capitalista. Segon, l'opció per formes de gestió política policial i antidemocràtica (prohibició de partits i de les organitzacions, islamització forçosa dels costums, etc.)

A l'Índia, el BJP (Bharatiya Janata Party), hinduísta, va guanyar les eleccions. És molt reaccionari i accepta inscriure's en el neoliberalisme globalitzat. Les seves pràctiques no estan gaire allunyades del que podríem etiquetar també com a feixista.

Font: EVT, setembre 2014. Samir Amín: "El retorno del fascismo en el capitalismo contemporáneo"

PERFIDIA (III): UN FANTASMA RECORRE EUROPA. ¿EL "BLANQUEIG" DEL FEIXISME?

168 anys han passat d'ençà que dos joves, Marx, de 29 anys, i Engels, de 27 anys, van redactar el seu famós Manifest Comunista. S'inspiraven en París. 168 anys després, a París, la capital de la cimera sobre el canvi climàtic, es permet la celebració de partits de futbol, però no les manifestacions per protestar contra els estats i les multinacionals que no aturen el procés que, com diu la canadenca Naomi Klein, "això ho canvia tot", tot. En la pantalla, el president Hollande, que passarà, malgrat la seva etiqueta (hauríem de dir "marca") ideològica, com el gran caniche (gos faldiller) de l'Alemanya, de Merkel, en l'esglaó de subordinació corresponent europeu de l'imperialisme nordamericà. La crisi dels refugiats de Síria ha estat un dels símptomes, afegida a la crisi econòmica i de desigualtat del continent, sobretot al sud. Els atemptats terroristes han anat sovint associats a les trames feixistes. Ara, però, ja no només són "trames" sinó que han impregnat segments importants de la població.

És cert que l'opció feixista no constitueix l'única resposta als desafiaments als que es veu confrontada la gestió política d'una societat capitalista. És només en determinades conjuntures de crisi violenta i profunda quan la solució feixista sembla ser, per al capitalisme dominant, la millor, o fins i tot l'única possible.

En aquells llibrets que es van editar durant la transició, Simón Sánchez Montero, el dirigent del PCE més estimat, juntament amb en Miquel Núñez (¿Qué es el comunismo?) venia a dir que el feixisme esdevenia una opció quan la burgesia perdia seguint les normes de la democràcia; era l'altra cara del sistema.

Durant els anys 20 i 30 els partits d'esquerra havien esdevingut alternatives de govern visibles a molts països d'Europa occidental, per via electoral. L'opció feixista de gestió de la societat capitalista es basa sempre en el rebuig categòric de la "democràcia". Els principis generals sobre els quals es basen les teories i les pràctiques de les democràcies modernes (el reconeixement de la diversitat d'opinions, el recurs a procediments electorals per extreure d'ells una majoria, la garantia dels drets de la minoria, etc.) són substituïts sempre pels valors oposats de la submissió a les exigències de la disciplina col·lectiva, de l'autoritat del cap suprem i dels caps executors.

El maquillatge al que recorren els mitjans de comunicació "moderats" (que no poden reconèixer obertament que donen suport a uns feixistes confesos) per amagar la seva adhesió a aquesta opció és "alliçonador" i també molt senzill: substitueixen el qualificatiu de "feixista" pel de "nacionalista" ucranià, de la mateixa manera que Marine Le Pen ja no és una feixista sinó una nacionalista (Le Monde dixit). Un exemple: el que ha passat a Ucraïna, amb l'anomenada "revolució taronja" (és a dir, la contrarrevolució feixista) ha estat recolzada, finançada i organitzada pels poders dels Estats anomenats democràtics d'Occident. I abans també ho van aplicar a l'exIugoslàvia.

De fet, aquests feixistes no són realment "nacionalistes" pròpiament dit, encara que així es proclamin. No són nacionalistes pequè no qüestionen pas el poder de les forces realment dominants en el món actual, el dels monopolis d'Estats Units i Europa. Aquests feixistes maquillats de "nacionalistes" són amics del govern dels Estats Units, també de la Unió Europea i de l'OTAN. El seu "nacionalisme" es redueix, per tant, a l'odi xovinista contra altres pobles veïns, que sovint són innocents i que mai no han estat rsponsables de les seves desgràcies: així tenim l'odi als rusos pels ucranians, els serbis per als croats, o els "immigrants" per a la nova extrema dreta de França, d'Àustria, de Suïssa, de Grècia, etc..

S'ha establert una aliança que vincula les principals forces polítiques dels Estats Units (els dos grans partits, republicans i demòcrates) i Europa (les dretes parlamentàries i els social-liberals) amb els feixistes de l'Est. Això constitueix un perill que no es pot subestimar pas. Hilary Clinton ja s'ha manifestat com la portaveu d'aquesta avantguarda d'aquesta aliança i s'està comportant com la gran animadora de les veus de guerra. Molt més fins i tot que Bush, que ja és dir. Hilary Clinton opta per la guerra preventiva, anant més enllà de la coneguda guerra freda, contra Rússia, mitjançant un intervencionisme encara més obert a Ucraïna, Geòrgia i Moldàvia, entre d'altres països). També contra Xina, i també contra els pobles rebels d'Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina. La cursa electoral per guanyar  la Casa Blanca sembla una fugida bèl·lica cap endavant d'aquesta falsa feminista. Si té prous suports pot marcar una altra pàgina fosca del món.

El que és novedós és aquesta aliança entre les dretes parlamentàries clàssiques i els partits social-liberals. Emmascara i no fa necessari el recurs als serveis de les dretes extremes que s'inscriuen en els moviments històrics feixistes.

Són evidents els èxits electorals de l'extrema dreta arreu d'Europa. Aquests èxits beneficien força al capitalisme existent, doncs permeten als mitjans de comunicació confondre en un mateix sac als "populistes de l'extrema dreta i als de l'extrema esquerra", i d'aquesta manera obliden que l'extrema dreta són pro-capitalistes i, per tant, possibles aliats, mentre que els de la suposada "extrema esquerra" són els únics adversaris potencials perillosos del sistema de poder del capitalisme realment existent. Sempre en el benentés que tant l'extrema dreta dels Estats Units mai no s'ha qualificat de feixista. Tant el maccarthisme ahir, els fanàtics de Tea Party i els belicistes (com la Hilary Clinton) defensen obertament les "llibertats", enteses exclusivament com les llibertats dels propietaris i dels gestors del capital dels monopolis; defensen les llibertats dels egoïsmes individualistes contra l'"Estat", sempre sospitós de cedir a les exigències dels pobres, "vagos".

Polònia. Partit "populista" Llei i Justícia: 39% dels vots i majoria absoluta dels escons.

França. Front Nacional: 25'2%

Itàlia. Lliga Nord: primer partit de "centre-dreta". (dirigents es va entrevistar amb Artur Mas, en "secret". També ERC el tenia com a model durant l'etapa Colom)

Àustria. Partit de la Llibertat: 20'5%

Holanda. Partit per la Llibertat: 13'3%

Suïssa. Partit del Poble Suís-Unió Democràtica de Centre: 29'4%

Suècia. Demòcrates Suecs (fusió de grups neonazis): 12'5% (el trecer partit més votat en 2014.

Dinamarca. Partit Popular Danès: 26'5 (el moviment polític més votat a les eleccions europees)

Finlàndia. Vertaders Finlandesos, 17'6%

Noruega. Partit del Progrés: 16'3%

(Nota: Dades de les eleccions al Parlament europeu i eleccions als parlaments nacionals: 2014 i 2015)

Alemanya. Partit Nacional-Democràtic: 1'5% (1 eurodiputat). Partit neonazi.

Grècia. Albada Daurada: 9'4% al 2014 i 7% al 2015: tercera força política del país. Partit neonazi

L'avenç de la dreta s'ha produït tot recorrent no només a les clàssiques campanyes reaccionàries, com ara les contràries a la globalització, l'arribada de nous refugiats o peticionaris d'asil i l'espectre de la "islamització" de la societat. En la base del seu èxit ha estat, sobretot, la reivindicació de polítiques, tradicionalment d'esquerra, a favor de l'Estat Social. Es tracta, però, d'un nou tipus de welfare Ja no es tracta d'un Estat assistencial universal, inclusiu i solidari, com el del passat, sinó quelcom basat en un principi diferent (que alguns estudiosos han definit com welfare nationalism), és a dir, proporcionar drets i serveis exclusivamet als membres de la comunitat nacional ja existent. A la gran aprovació rebuda en les zones rurals i de província, despoblades i sense atur, l'extrema dreta escandinava ha afegit, així, la de la classe obrera que, en una part significativa, ha cedit al xantatge de "o immigració o Estat social".

El regidor d'ICV, Esteve Martínez, contra les campanyes xenòfobes de PxC

Europa de l'Est

També en diversos països de l'Est europeu l'extrema dreta ha aconseguit reorganitzar-se, després del final dels regims prosoviètics. I han obtinguts bons resultats electorals i hi són presents en el parlament.

Bulgària: La Unió Nacional Atac

Eslovàquia: Partit Eslovac Nacional

Romania. El Partit de la Gran Romania

Alarma a Hongria

Després de l'aplicació de severes mesures d'austeritat, introduïdes pel Partit Socialista Hongarés, com a regal a les intimidacions de la Troika, i després de la greu crisi de deflació que van comportar aquelles mesures, va arribar al poder la Unió Cívica Hongaresa - Fidesz (membre del Partit Popular Europeu). Després d'haver "netejat" la magistratura i posat sota control els mitjans de comunicació, en 2012 el govern hongarés va introduir una nova Constitució amb accents fortament autoritaris. 

Per si això no fos poc, des de 2010 el Moviment per una Hongria Millor (Jobbik) s'ha convertit en el tercer partit del país (20'5% en les eleccions de 2014). A diferència de les forces presents en l'Europa occidental i escandinava, Jobbik representa el clàssic exemple -avui dominant a l'Est d'Europa- de formacions d'extrema dreta que sovintegen l'odi contra les minories (sobretot les dels Rom), l'antisemitisme i l'anticomunisme com a principals instruments de propaganda i d'acció.

La sordesa de la Unió Europea.

L'avenç de l'extrema dreta a Europa segueix essent una epidèmia molt preocupant, a la que no es pot respondre sense combatre el virus que l'ha generat, ls polítiques neoliberals tan en boga en els principals organismes europeus (Brussel·les).

Fonts:

Samir Amin, El Viejo Topo 320 /setembre 2014: "El retorno del fascismo en el capitalismo contemporáneo"

Marcello Musto. Sinpermiso, 8 novembre 2015: "Nuevos populismos y xenofobia: El amenazador avance de la extrema derecha en Europa".

A la memòria de Salvador Goya, exiliat xilè d'origen català, que vaig conèixer el 1975 en l'Escola de Sociologia de la Diputació de Barcelona, de la mà de la meva amiga i maître à penser, Sion Perejoan. Josep Tarradellas va forçar el tancament de l'escola, per incòmoda i autogestionària. Va arribar exiliat de Xile doncs era un quadre del PC Xilè. Va poder fugir del feixisme de la Junta Militar de Pinochet. Militant del PSUC. Durant el 1975 va forçar la sortida "a la llum"  del PSUC en l'Escola situada al Carrer del Carme, en les dependències que compartia amb la Biblioteca de Catalunya. Salvador Goya és mort. Va formar part dels òrgans de direcció d'ICV durant la presidència de Joan Saura. Es va retirar conreant el seu hort de Llançà

http://www.exiliorepublicano.org/salvador_goya.html

http://www.exiliorepublicano.org/monica_goya.html

PERFIDIA II : EL CINISME DE LA GUERRA CONTRA EL "TERRORISME"

Joan Saura, secretari general d'ICV va dir algunes paraules que van incomodar a moltes persones "respectables". Va dir que el terrorisme tenia una lògica. Noam Chosmky, l'intel·lectual nordamericà i un dels referents morals mundials de l'esquerra alternativa hi insisteix: "El mal té una lògica i cal desxifrar-la si volem desactivar-la".

Noam Chomsky

Cal recordar aquestes paraules davant l'horripilant corrua d'atemptats recents de París. Sí, el mal té una lògica. Aquesta mateixa lògica de l'economia de mercat que va intentar esbrinar el barbut Marx  quan estudiava el funcionament d'aquest sistema que domina de forma aclaparadora el món actualment, i que desmentia la creença de Mandeville i la seva coneguda "faula de les abelles", segons la qual el mercat actua com una força misteriosa que fa que els interessos individuals s'harmonitzin, en contra del que deia el fundador del pensament polític modern, Thomas Hobbes ("Leviatan").

Com diu Eduardo Galeano, el segle XX es va inaugurar amb una crueltat com mai no s'havia doant anteriorment. I el segle XXI encara ho està superant.

Creació del CAOS pels serveis secrets

S'està demostrant que el comunisme no era el perill per a la societat "lliure" occidental". Tota la litúrgia ideològica del "telón de acero" (Churchill, símbol de l'imperi britànic) s'està mostrant com una maniobra gegantina de propaganda per amagar els interessos dels imperis que, com plaques tectòniques, intenten lluitar pels recursos. Per això necessiten del CAOS per atemorir les poblacions i debilitar la DEMOCRÀCIA, a jibaritzar-la fins a un punt de resignació, que ens porti a un neofexisme consentit.

El recurs a la guerra no és nou, i fins i tot Shakeaspeare el tracta, però ara, amb els recursos bèlics tan monstruosos a disposició dels humans, resulta espaordidor.

RAFAEL POCH

http://blogs.lavanguardia.com/paris-poch/2015/11/26/la-diplomacia-de-hollande-ha-nacido-muerta-34753/

No es la coalición, sino la tensión entre potencias lo que tiene futuro en Siria

El Presidente francés, François Hollande, despliega estos días una enorme actividad encaminada a forjar esa “gran y única coalición” contra el Estado Islámico que los bárbaros atentados de París le han inspirado. El lunes recibió a David Cameron en París, el martes se encontró con Obama en Washington, ayer cenó con Merkel en el Elíseo y hoy recibe a Matteo Renzi antes de salir para Moscú a entrevistarse con Vladimir Putin. Esta actividad será inútil.

El motivo es que tal ofensiva no tiene la menor posibilidad ni intención de abordar el principal problema del momento: el sostén al enemigo declarado por parte de los Estados amigos del Golfo y de potencias de la OTAN, particularmente Arabia Saudita, Qatar, los Emiratos Árabes Unidos, Kuwait y Turquía. La propia OTAN, como tal, está mucho más preocupada por los “avances” rusos -los insólitos desafíos militares de Moscú, primero en Ucrania y ahora en Siria- que por el Estado Islámico que militarmente no es gran cosa.

El viernes, el Consejo de Seguridad de la ONU aprobó por unanimidad la resolución francesa que llama a “redoblar y coordinar esfuerzos para prevenir y suprimir los actos terroristas cometidos por el Estado Islámico así como el Frente Al Nusra y los demás individuos, grupos, proyectos y entidades asociados con Al Qaeda y otros grupos terroristas”. Esa voluntad nace muerta mientras no se ponga orden en la coalición occidental. Y el problema es que eso no puede hacerse sin desestabilizar toda la geopolítica de occidente en la primera región energética del mundo.

En Siria hay tres fuerzas que combaten al espectro señalado por la resolución de la ONU: el régimen de Asad, dictatorial y sanguinario, los rebeldes kurdos y la aviación rusa. Las potencias occidentales y sus amigos del Golfo son hostiles a los tres; el cambio de régimen en Damasco ha sido hasta ahora la prioridad occidental, los rebeldes kurdos son bombardeados por Turquía, y el derribo del avión ruso y los apoyos que ha recibido en Bruselas y Washington, hablan por si solo. Y eso en la hipótesis más optimista de que no hubiera un acuerdo previo de Turquía con la OTAN respecto al derribo del avión.

Para quienes definen la estrategia belicista en Bruselas y Washington -que son los mismos- que Rusia se haya metido en el avispero sirio y que el ejercito de Asad avance posiciones gracias a ello, es mucho peor que el Estado Islámico. Respecto a Turquía y los amigos del Golfo, basta con echar un vistazo al documentado informe de Nafeez Ahmed, un conocido periodista británico de The Guardian, para comprender el alcance de la broma.

Turquía ha proporcionado miles de pasaportes falsos al Estado Islámico, incluido a sus brigadistas europeos que entran y salen de la UE como Pedro por su casa, como se ha demostrado trágicamente en París. Turquía ha permitido el tránsito de columnas islamistas por su territorio para atacar a los kurdos en la ciudad siria de Serekaniye, informó el año pasado Newsweek. “Comandantes del Estado islámico nos decían que no temiéramos nada porque había una plena cooperación con los turcos”, explicó un técnico de esa organización citado por el semanario. En los tribunales y diarios turcos, son abrumadoras las pruebas y testimonios de esa complicidad, tanto en tráfico de armas, como de personas y de petróleo a lo largo de la frontera. El periodista Ahu Ozyurt del diario Hurriyet ha explicado su “conmoción” al conocer los sentimientos pro Estado Islámico de los “pesos pesados del AKP -el partido de Erdogan- en Ankara. “Son como nosotros, luchando contra siete grandes potencias en la guerra de independencia”, señalaba uno de ellos. “Prefiero tener al Estado Islámico de vecino que no al PKK”, el partido kurdo, decía otro, citado en el mencionado informe de Nafeez Ahmed.

Mientras las modernas armas antitanque occidentales y la financiación llegan al Estado Islámico y otras franquicias integristas a través de los amigos del Golfo, y mientras el petróleo y las personas circulan a través de la frontera turca, en Occidente se asombran por la resistencia y la expansión del proclamado enemigo, cuya logística y economía cuenta con complicidades tan flagrantes como inconfesables. En el Bundestag la vicepresidenta Claudia Roth, una partidaria de las “intervenciones militares humanitarias” se asombra de que la OTAN haya consentido a Turquía el entrenamiento y la transferencia de armas para los guerrilleros integristas. Cuando en septiembre del año pasado, en la comisión militar del Senado de Estados Unidos se le preguntó al entonces militar número uno del país si algún Estado árabe “aceptaba” al Estado Islámico, la respuesta del General Martin Dempsey, presidente del Estado Mayor Conjunto, fue meridiana: “conozco a grandes Estados árabes que lo financian”.

El martes en Washington Hollande propuso a Barack Obama que se selle la frontera turco-siria, un propósito elemental dada la situación, pero el Presidente de Estados Unidos no estuvo nada receptivo al respecto. Su mensaje general, además de defender el derribo del avión ruso, fue que Rusia no puede ser un “socio fiable” mientras apoye a Bashar el Asad.

“Detrás de la idea de una “gran y única coalición” contra el Estado Islámico que Hollande abrazó en su marcial discurso de Versalles del día 16, “está la voluntad de los rusos de primar sobre los americanos en Europa y dividir a la OTAN”, advierte un experto americano en declaraciones a Le Figaro. La lógica de bloque, de hacer pagar caro a Moscú su desafío militar -en Ucrania y en Siria- pesa en Washington mucho más que cualquier veleidad de coalición. Ante estas señales el propio Hollande vacila. Su visita de hoy a Moscú, significativamente la última de la serie, no aportará nada.

Sin sus amigos, sus cómplices y sus flujos, en y desde Turquía, Arabia Saudita y Qatar, el Estado Islámico no tendría gran cosa que hacer. El problema de la OTAN es que no puede actuar de verdad contra el Estado Islámico sin fortalecer a Asad y a los rusos, lo que aún incrementa más la ambigüedad.

Un estudio de la Rand Corporation de Estados Unidos, institución estrechamente vinculada al complejo militar-industrial, evocaba en 2008 así el nudo de la aparente incongruencia: tras evocar la “fuerte dependencia” que las economías de los países industrializados tienen del petróleo de Oriente Medio, concluía que, “Estados Unidos tiene motivos para mantener la estabilidad y buenas relaciones” con esos países. Naturalmente, siempre y cuando estén en el cuadro de la geopolítica occidental.

No era el caso de Siria, que se alineó con un proyecto energético ruso-iraní, negándose a firmar en 2009 el proyecto de oleoducto para llevar crudo saudí hasta Turquía. En lugar de eso Asad firmó en 2011 un acuerdo de 10.000 millones para otro oleoducto desde Irán-Iraq hasta el Mediterráneo (es decir hasta la Unión Europea), vía Siria, con participación de Gazprom el gran consorcio energético ruso. Eso eran palabras mayores que invitaban a Europa hacia una mayor autonomía internacional, algo a evitar. Hoy el acuerdo nuclear de Occidente con Irán abre de par en par la puerta a ese proyecto.

Fue entonces, en 2011, cuando empezaron los problemas para Asad. 250.000 muertos después, todos bombardean un país que ya ha dejado de existir, generando ese tipo de desolación material que es el caldo de cultivo para nuevos y futuros monstruos.

Las  víctimas de París son inseparables del más de millón de muertos que se ha cobrado hasta ahora la desastrosa serie de guerras emprendidas después del 11-S neoyorkino.“Formamos parte del terrorismo porque en Oriente Medio vendemos armas y libramos guerras petroleras y gasísticas”, dice Oskar Lafontaine. “Hasta que los Obama, Merkel y Hollande no comprendan que las madres de Afganistán, Iraq, Siria, Yemen, y de todos los lugares en los que la “comunidad de valores Occidental” promueve guerras, lloran a sus hijos igual que las de París, no estaremos en situación de luchar contra el terrorismo”, dice Lafontaine.

“La causa del terrorismo está en las guerras entre potencias para controlar una zona del mundo en la que se produce una riqueza inmensa », dijo ayer Jean-Luc Mélenchon en el Parlamento Europeo.

Así que, de momento, no va a ser la coalición de Hollande contra el Estado Islámico, sino la tensión entre potencias animada por el Imperio del Caos, lo que tiene un buen futuro en Siria. Hasta el próximo desastre.

NAZANÍN ARMANIAN

http://blogs.publico.es/puntoyseguido/3050/que-pretendian-turquia-otan-al-derribar-el-avion-ruso-su-24/

http://blogs.publico.es/puntoyseguido/2177/23-verdades-incomodas-sobre-el-estado-islamico/

NAZANÍN ARMANIAN:

23 VERDADES INCÒMODAS SOBRE EL ESTADO ISLÀMICO

1 – El grupo que hoy lleva el nombre del Estado Islámico (EI) es el monstruo creado en los laboratorios del Pentágono allá por 1978 en Afganistán para derrocar al gobierno marxista del Doctor Nayibulah  y para acosar a la Unión Soviética desde sus fronteras del sur. El uso del fundamentalismo religioso (católico e islámico) fue verdaderamente rentable: nada menos que la desintegración de la URSS producida sobre los errores y las traiciones cometidas por los líderes soviéticos. Desde entonces, EEUU no lo ha vuelto a soltar. John Kerry ha llegado a confesar que “los talibanes no son sus enemigos”, y se refería a los acusados de volar las Torres Gemelas. Las últimas redes  stay-behind de Washington (los grupos que ha utilizado y controlado en su beneficio) han sido:

a) El Ejército de Liberación de Kosovo (UCK): el grupo alqadista, respaldado por la Fuerza de Estabilización de Bosnia de la OTAN, para derrocar a Milosevic y desintegrar Yugoslavia, es el primer ensayo de EEUU en la “guerra humanitaria“. Tras la invasión de la OTAN, aquel país ha sido uno de las principales bases del yihadismo wahabita en Europa. Abdelmajid Bouchar, implicado en  el atentado del 11-M de España, fue detenido en Belgrado en 2005.

b) Ansar al-Sharia y los rebeldes de Liberación Libia: fueron financiados para derrocar a Gadafi, llevando al país al borde de la guerra civil y a una nueva agresión de EEUU bajo la llamada “Operación Nueva Normalidad” que garantizaría la estabilidad del país, que no su democratización prometida.

c) “Ejército de Liberación” contra el régimen de Asad: incluye también “rebeldes” islamistas, entre ellos el EI, y  sigue siendo financiado por Washington y sus aliados para destruir el Estado de Siria.

2 – Si es cierto que el EI, el grupo terrorista mejor financiado de la Historia, es la nueva amenaza para la paz mundial; que Qatar es, según el ministro alemán de Desarrollo, Gerd Mueller, el cajero automático del EI; y Arabia saudí es, como revela Hillary Clinton, el pagador del terrorismo yihadista global, ¿por qué la ONU y EEUU no actúan contra estos patrocinadores del terrorismo? Respuesta: porque supondría morder la mano que te da de comer. EEUU ha firmado un acuerdo de venta de armas con Arabia Saudí por valor de 640 millones. Y Riad ha utilizado estas armas made in USA para aplastar las protestas democráticas de Bahréin y de Yemen, dos bases militares de EEUU en la zona. Y todo ellos sin la autorización de la ONU.

3 – Cómo puede EEUU vigilar al milímetro la aplicación de las sanciones impuestas sobre el gas y el petróleo de Irán y Rusia, y no lo hace con el contrabando de petróleo de los “petro-terroristas” en Irak, donde cuenta con los ojos de los 55.000 efectivos que tiene desplegados en el país.

4 – ¿Por qué EEUU no reaccionó cuando el EI atacó el almacén subterráneo iraquí con 2.500 cohetes con gas Sarin? ¿Por qué tampoco actuó cuando el 9 de julio el embajador iraquí ante la ONU anunció que los yihadistas, durante su ataque a la Universidad de Mosul, se habían llevado 40 kilogramos de uranio?

5 – ¿Cómo es posible que las armas más mortíferas y avanzadas del mundo, en manos de EEUU y sus socios, no puedan ni hacer un rasguño a unos miles de individuos armados con palos y dagas? Desde el pasado 20 de septiembre, EEUU ha lanzado 150 bombardeos contra zonas controladas por el EI. En 1991, hubo hasta 110.000 ataques aéreos durante 42 días, que lanzaron unas 90.000 toneladas de explosivos sobre Irak, que mataron a unas 300.000 personas, provocaron la huida de seis millones de personas de sus hogares y dejaron al país sin piedra sobre piedra. Si hoy dicen que esta guerra durará años, es por el mismo objetivo por el que no se deshicieron de Saddam entre 1991 y 2003: le necesitaban como el peligroso coco que amenaza al Occidente para militarizar toda la región. Por aquel entonces nadie preguntó si el dictador iraquí tenía aquellas malditas armas de destrucción masiva, ¿por qué no las utilizó en 1991 para defenderse?

6 – ¿Es posible que los 13 ataques aéreos contra 12 refinerías de petróleo sirio (que no posiciones del EI) tengan el objetivo de aplicar un embargo económico no declarado ni legal contra el país, parecido a lo que impusieron a Irak matando a medio millón de niños, más que los pequeños asesinados por la bomba de Hiroshima?  Para Madeleine Albright, la primera secretaria de Estado de EEUU, no era más que “el precio que merecía la pena pagar” ¡Claro! ¡No se trataba de sus hijos! ¿Cómo se puede esperar de tales personas solidaridad o compasión con los oprimidos?

7 – El método de reclutar terroristas del EI por Arabia Saudí es el mismo usado por Bush durante la agresión a Irak: utilizar a inmigrantes condenados a muerte para que, a cambio de salvar sus vidas y conceder una pensión a sus familias, luchen en las filas de los grupos que dirige en el mundo.

8 – Insinuar desde Occidente que el EI puede convertirse en una amenaza incluso para Arabia Saudi es sólo una advertencia a Riad por sus coqueteos militares con Moscú (incluso Egipto y Líbano han comparado armas a Rusia con el dinero saudí) y criticar a Obama por su acercamiento a Irán. EEUU pretende retener a Riad en su esfera, advirtiéndo que sólo Washington puede salvar a las monarquías prehistóricas árabes de otras primaveras, provocadas o auténticas. De ese modo, el EI también ejerce de Espada de Damocles en manos de Obama y colgada encima de las cabezas de los jeques por si se atreven a retirar sus fondos de las instituciones financieras de EEUU y la Unión Europea.

9 – Turquía, miembro de la OTAN, acoge, entrena, cura y alimenta con kebabs a los hombres del EI, y obviamente no para que éstos liberen a los oprimidos sirios de Asad.

10 – Los rebeldes ─tanto yihadistas como otros─ , con su  “caos creativo”, han conseguido uno de los principales objetivos: destrozar el eje chií entre Irán-Siria-Irak-Hizbolá.

11 – Esta situación ha saboteado la convocatoria de Teherán de este septiembre con las compañías petroleras occidentales para que inviertan en Irán. Riad y Tel Aviv lo celebran.

12 – El gran salto de los jeques saudíes al escenario internacional es asombroso: han extendido su influencia desde Qatar (tras el golpe de Estado de Al Thani, el hijo contra el padre), a Yemen, Egipto,  Libia, Sudan, Somalia, e, incluso varios países europeos. Y una última jugada en el Consejo de Seguridad: impidieron que Turquía se hiciera con el sillón disputado con España, ofreciendo una mega cena (¿y algo más?) a los votantes, quienes en otro banquete organizado por Ankara les habían prometido a los turcos sus votos.

13 – Esta nueva amenaza planetaria musulmán no hizo nada contra Israel durante la última masacre a los gazatíes. Y es que el EI tampoco muerde la mano de Netanyau, quien les ha comprado (es decir, también financia) el petróleo que los kurdos iraquíes suministran. Por cierto, el cuartel de los alqaedistas de Al Nasra está a poca distancia de la base militar de Israel en los Altos de Golán. A eso llaman la “coexistencia pacífica”.

14 – El mapa de las alianzas cambia en perjuicio de Siria e Irán: Bashar Al Asad se negó a bombardear las posiciones del EI en Kobani, ni autorizó a Irán que lo hiciera por  haberle traicionado. Se unieron a los rebeldes en la operación “Volcán de Éufrates” para expulsar a los islamistas y se reunieron en secreto con los agentes de EEUU. ¿Obama tardó en dar el apoyo de EEUU a Kobani esperando arrancar el compromiso de la “izquierda” kurda para apuntarse en la coalición contra Asad?

15 – Así las cosas, ¿con qué lógica Arabia, Qatar o Turquía, de repente, pueden apuntarse a la “Coalición anti-terrorista” para atacar a sus propias criaturas? A Erdogan le preocupan los kurdos, y no los yihadistas. Que, de repente, haya permitido la ayuda de los kurdos iraquíes a Kobani se debe a la advertencia de Abdullah Öcalan sobre romper las negociaciones de paz  con Ankara.

16 – Israel y Arabia Saudí, con el caos creado por el EI, ponen el último clavo al ataúd de la doctrina Obama basada en contener a China: ahora en vez de llevar sus tropas a las proximidades del gigante asiático, se quedarán en la zona, resucitando la “doctrina Carter” de mantener el control absoluto sobre los países del Golfo Pérsico y sus 800.000 millones de barriles de petróleo. Pekín celebra este giro, con lo que ni se ha molestado en denunciar esta nueva invasión ilegal de EEUU ante la ONU.

17 – Reclutar a los muyahidines afganos en 1978 le costó a EEUU unos 3.500 millones de dólares. La ocupación de 2001 hasta 2012, supusieron otros 6.000 millones al mes a la OTAN, a pesar de su fracaso.  ¿Cuánto le costará a los ciudadanos  de esta “coalición” la nueva guerra contra Irak, Siria (e Irán)?

18 – Que los conflictos en Oriente Próximo hicieron que el presupuesto de defensa de EEUU pasara de 301.000 millones de dólares en 2001 a 720.000 en 2011, año de las primaveras árabes, en el que el Gobierno de Obama vendió unos 66.000 millones de dólares en armas a 140 países del mundo, la mayoría “violadores de los derechos humanos”, según la lista del propio presidente estadounidense.

19 – Y la guinda:  los beneficiarios inmediatos de esta situación son las compañías armamentísticas de EEUU (Boeing, Lockheed Martin, Raytheon), cuyas accione han subido en bolsa desde hace tres meses, desde que suministran armas a los países de la coalición contra el EI. Raytheon ha conseguido un beneficio del 8,3% y ha firmado un contrato de 251 millones de dólares para fabricar misiles Tomahowk. Sólo el 23 de septiembre, EEUU lanzó 47 de estos misiles sobre Irak. El valor de cada uno es de 1,4 millones.

20 – ¿Es más cruel EI que los carteles de droga mexicanos, por ejemplo? En 2014 han muerto 9.000 iraquíes, en México, unas 16.000 personas (en seis últimos años, unas 60.000). Esta mafia también secuestra, viola, tortura, corta cabezas y dedos, esclaviza a miles, y utiliza a los niños para transportar droga. Y todo ello sucede en la larga frontera de EEUU, mientras a Obama le preocupa más lo que ocurre a miles de kilómetros de su país. La actual crisis ─que prometen alargarla hasta que el infierno se congele─ es consecuencia de los anteriores ataques a Irak, y de la destrucción de sus instituciones, y no, como afirman los republicanos, del resultado de retirar parte de las tropas.

21 – EEUU está atrapado en una paradoja: destruye estados vertebrados (Irak, Libia, Siria) para instalar en su lugar gobiernos débiles para poder manejarlos, ignorando que éstos, justamente por ser frágiles, son incapaces de garantizar una mínima seguridad siquiera para el trabajo de las compañías occidentales, quienes en su mayoría han tenido que abandonar Libia, por ejemplo.

22 – En la región reina el “realpolitik”, y cualquier intento de explicar este conflicto con argumentos étnico-religiosos sólo hará que los árboles impidan ver el bosque y la enorme complejidad de la situación.

23 – Que EEUU y sus aliados, ni la ONU y los propios Estados de la región, nunca han presentado un plan de paz para estos interminables conflictos.

PER UNA ALTRA FESTA (NO AL CEL)

Publicat a la revista CAPGROS.COM
http://www.capgros.com/opinio/detall.asp?id=4543&tipus=1

Hi ha gent que ha perdut el sud, amb signes evidents d’arrogància malaltissa. Parlen de desconnexió copiant l’expressió de Samir Amin, l’eminent ara octogenari economista altermundialista, que aquest emprà el 1988 per referir-se a la situació de dependència crònica d’Àfrica respecte al capitalisme internacional. 

He tingut la idea d’anar a comprar un gran cable i un endoll ben visible, amb un cartell al pit que digués: "Jo sí que em connecto", a la manera d’un Diògenes de pa sucat amb oli. Tanta supèrbia i superioritat moral m’embafa. Hauríem d’aprendre també de les Espanyes, i no quedar-nos sempre amb la cara més lletja del neofranquisme recentralitzador, que tants rèdits electorals, polítics i mafiosos dóna a les elits catalanes, sobiranistes, sí, portes endins, i regionalistes, sempre, portes enfora, com ha estat el pujolisme i els seus hereus de CDC, capaços de qualsevol cosa per mantenir-se en el poder. 

Un exemple del que podem aprendre, sí, també aprendre d’algunes de les Espanyes que sovint oblidem, es situa a Guadalajara, a la suposada Espanya profunda, on celebren, des del 1992, la Maratón de los cuentos. La ciutat de Guadalajara es transforma en una festa, una festa singular per dues raons: pel seu caràcter cultural i perquè és eminentment participativa, doncs es produeix gràcies a la col·laboració d’una bona part dels ciutadans. La festa de la paraula i de l’oïda. Allò que li dóna personalitat a aquesta festa és que gira entorn a quelcom tan eteri com la paraula: els milers de paraules pronunciades i escoltades al llarg de tot un cap de setmana, des d’un divendres a les 5 de la tarda fins el diumenge següent a les 3 de la tarda. Durant tot aquest temps centenars de persones romanen narrant i escoltant contes sense parar, sense dormir, menjant ràpidament per seguir contant i escoltant. La Marató té una única regla, i és que els contes han de ser narrats, no es poden llegir. Es calcula que, entre voluntaris en tasques organitzatives, “escoltadors”, etc., trenta mil persones estan concernides. Molts són veïns, i d’altres són visitants, fins i tot de l’estranger. 

Tota aquesta introducció ve a tomb perquè m’ha desenganyat que aquest nou govern municipal mixt entre PSC-CiU ha decidit, prèvia valoració? de les dues anteriors festes "Al Cel", que paga la pena continuar amb aquest malbaratament, no només de l’erari públic, sinó d’ideologia d’una festa gens sostenible, i de simple espectacle. Diuen que han fet ¿estudis? econòmics i segons aquests, surt a compte el dispendi. No m’ho crec. 

Aquests estudis no són científics sinó ideologitzats per la voluntat de crear una suposada marca apèndix de la marca Barcelona, un esdeveniment que no és endogen, que sempre està pendent que les marques multinacionals ens utilitzin com un clínex. I a més, se sap que són diners públics que surten de tots, però els beneficis van a parar a mans d’un sector (molt respectable), però que no és col·lectiu. I jo em pregunto: si tenim una festa popular, Les Santes, model de participació, de negoci, de cohesió social, per què, doncs, hem de posar “el llit” per a un espectacle corrosiu pel que fa una mala educació ambiental ara que tenim la cimera sobre el canvi climàtic, que no és sostenible, que no crea llocs de treball raonablement dignes, etc.? 

Per què no ens connectem amb iniciatives més estimulants encara que vinguin de la “pèrfida” Espanya, i ens desconnectem d’esdeveniments tan artificials com a imprevisibles basats en el querosè. Us imagineu una aliança entre el món del comerç que tant brillantment ha impulsat el meu ex alumne Miquel Rey, sempre energètic i emprenedor, amb la tradició que va iniciar la llibreria Robafaves, de contacontes, com va començar la meva també ex alumna Helena Jubany, que va orientar la seva vida cap a aquesta activitat tan enriquidora i social, ara que farà catorze anys de la seva mort? 

Us imagineu aquesta magna organització a tots els barris, a molts comerços, explicant contes en llengües diferents, de cultures diferents, d’ètnies diferents, de colors diferents, en un cap de setmana, on pogués arribar gent de tot arreu, com per Les Santes? On els centres educatius poguessin participar en la seva organització? 

Què tal si fem una despesa que sigui una inversió en cohesió social, en coneixement mutu, en convivència, i no fem de simples espectadors amb el protagonisme del gegantisme de les multinacionals i el seu màrqueting?

Helena Jubany. In memoriam

PERFIDIA: EL QUID PRO QUO DEL BOLERO CATALÀ

James Ellroy torna amb més potència que mai. No ha fet una novel·la "negra" més, un "noir" brillant, a l'estil dels llibres que promocionava la llibreria de Paco Camarasa. Amb "PERFÍDIA", en el títol original, en castellà, ha exposat una gran al·legoria del món actual. El significat de "perfídia" és el de maldat o manca de lleialtat extrema. Un dels protagonistes, Dudley Smith és originalment dolent, sense remordiments i sense empatia. És com si Ellroy hagués fet parada i fonda en només un dels cercles de l'infern del Dante de "La Divina Comèdia". Ha triat el seu títol de l'homònim d'una de les cançons més versionades de la història.

"Perfidia" és un bolero del compositor de Chiapas, Alberto Domínguez. Fou composada el 1939. Juntament amb "Frenesí" és de les més conegudes. Va ser inclosa en la banda sonora de la pel·lícula "Casablanca", en una escena en un club nocturn de París en la que Humphrey Bogart i Ingrid Bergman ballen junts.

És una obra extensa. I com en el quartet de les seves novel·les situades a Los Ángeles, Ellroy reencarna la tragèdia grega, on la MOIRA, el Destí, juga el seu paper inexorable. Amb déus, semidéus i gent insignificant, que pot ser maltractada, trepitjada i llençada a la brossa quan calgui. Pitjor que els figurants. No compten per a res. És una novel·la cínica, amb tractament cínic i finalitzada amb el cinisme més pur d'Ellroy, am una certa redempció a la "catòlica": exercici d'ironia literària. Un dels eixos morals que serveixen de guia a l'acció dels protagonistes és el QUID PRO QUO: "Tu em dones, jo et dono": estil mafiós, raó d'Estat, interessos aparentment "patriòtics", aliances contra natura. Tot s'hi val contra el suposat enemic exterior. I , mentrestant, com diu sempre el meu apreciat Joan Herrera, les elits no desaprofiten mai "una bona crisi", perquè els déus immortals imposin la humiliació als mortals, els ciutadans d'infanteria. "Patriotes", "col·laboracionistes", "quintacolumnistes", etc... Tot això per emmascarar un negoci d'especulació immobiliària milionària.

Mentre llegia aquesta obra que, a voltes et desconcerta, a voltes et deixa sense alè, no he deixat de comparar-lo amb la situació que vivim a Catalunya. Els ingredients hi són pertot arreu: cinisme a manta, perfídia, enemics "unionistes", o "col·laboracionistes" que no es defineixen, com els d'ICV.... Tot això en el marc incomparable del patriotisme adobat per tants mitjans oficialistes i paraoficialistes que paguem tots.

El QUID PRO QUO de l'anomenat procés ha resultat rendible: la dreta, a banda i banda, s'imposa, i les forces que haurien de representar la classe treballadora diluïdes i amb menys veu. Al final, els partits de la dreta suposadament més "guapa" a Espanya té opcions clares de frenar un procés constituent que es veia a tocar. El Sr. Mas, l'ANC i tots els corifeus obtindran un èxit pírric. Hi ha gent que, com jo, xarnego integrat, ens sentim traïts, ens han fet sentir que no som catalans autèntics si no estem per la independència. Ens han tractat com a clínnex de la història. I costarà molt de perdonar. I el preu ha estat més dreta, més dreta, més dreta. Espero que la seva perfídia la paguin. Però molt em temo que serem els peatons, més dividits que mai, els que ens farem càrrec de la factura. Una primera dada, és la no gaire nutrida manifestació per mantenir l'Hospital de Sant Jaume: molts patriotes de l'estelada es van quedar a casa, potser esperant el matrimoni CDC-ERC-CUP, un trio es-pec-taculááááá, com diria el facund d'en Puigcercós.