dimarts, 28 d’abril del 2015

HETERÒNIMS - EN TITO B. DIAGONAL MAI NO PARLAVA DEL “SERVICIO”.

Heterònim és el terme que apliquem al nom fals que un autor o autora adopta per atribuir-li tota o part de la seva producció. Antonio Machado va adoptar a vegades el nom de Juan de Mairena. Però el productor d’heterònims per excel·lència és un dels grans de la literatura universal del segle XX, el portuguès Fernando Pessoa. Pessoa escrivia poesia, de nit. Però no escrivia la “seva” poesia, sinó la de diversos autors ficticis, diferents en estil, modes i veu. A vegades els seus heterònims-personatges ficticis criticaven la seva pròpia obra. Genial l’autor del Llibre del Desassossec, del que aquest novembre celebrarem el vuitantè aniversari.
Més enllà de la literatura, els heterònims també s’han emprat en la cultura popular i radiofònica. El més popular, també el més proper en el temps, és potser el “Senyor Casamajor”, de Xavier Sardà. Però qui va marcar un estil peculiar en temps d’esperances, des d’una ràdio modesta i fecunda plataforma  –Radio Juventud de Barcelona-, durant els anys 70, va ser TITO B. DIAGONAL, l’heterònim de Jordi Estadella. Era un repel·lent “pijo” català. Sí, sí, pijos i franquistes catalans n’hi havia, com Ignasi Riera recull a “Els catalans de Franco”. Cada dia donava una petita xerrada o comentari d’actualitat o el que fos, des del punt de vista d’un suposat “ricachón” pijo de Pedralbes, adherit, per descomptat, als principis “inquebrantables” del Movimiento.
Mai no es deia qui interpretava el personatge, i fins i tot hi havia gent que pensava que era una persona real. En Jordi Estadella encara no havia saltat a la fama com a presentador televisiu. L’Estadella, com en Josep Maria Bachs o Josep Maria Pallardó, eren locutors agosarats i amb tremp que obrien camí a la crítica social i cultural. En Jordi Estadella-Tito B. Diagonal-, des del seu locutori “grana y oro”, pijjo franquista aristocràtic es queixava aleshores de l’ambient d’obertura de l’últim tram del franquisme. A ell, com als de dretes d’aquella època, no li agradava parlar de política “porque nunca hablo del Servicio”. Tanmateix se sabia que rebia felicitacions d’Antoni Gutiérrez Díaz, secretari general del PSUCAquest ús de l’heterònim i hiperbòlic li va permetre anunciar, fins i tot, durant els últims anys de la dictadura, les manifestacions en pro de l’amnistia.

Avui el "servicio" són els comissionistes, lobbistes, portes giratòries de les elèctriques, autopistes i un llarg etcètera. Avui el "servicio" sap que "Roma no paga a traïdors". I si no que li diguin a Podemos, UPyD, i crea Ciudadanos. Avui el "servicio" sap que sense les tertúlies televisives dels "senyors" no poden entrar en el càsting dels "domesticats" 

El 30 d’abril de fa cinc anys va morir Jordi Estadella










diumenge, 26 d’abril del 2015

ELS PIXA-PINS DE LA POLÍTICA


Pixa-pins” i “camacos”. Van ser dos vocables que la gent de les comarques més allunyades del cap i casal aplicaven als habitants "domingueros" de  la metròpoli-conurbació barcelonina. Ara, la terminologia burocràtico-administrativa s’hi ha tornat i els aplica el “palabro” aquest tant cartogràfic de  “la gent del territori”. Cada època té les seves pròpies pedanteries.
“Pixa-pins” i “camacos” eren expressions que reivindicaven un cert orgull de no ser de la gran ciutat, els habitants de la qual sempre s’han exhibit, a ulls dels altres, amb un cert grau de prepotència. Recollien certa sornegueria planiana (Josep Pla). Aquesta tendència va tenir expressions teatrals que a mi em van enlluernar, com ara les performances del Teatre de Guerrilla. El temps ha passat i aquelles desconcertants actuacions dels “guerrillers” s’han convertit en el pipi-caca-cul del programa “El foraster”. Esperem que no convoquem un succedani “a la catalana manera” de Fernando Esteso y la seva “Ramona”.
Davant d’això que hom anomena “el tsunami” causat per la crisi econòmica i institucional, els casos de corrupció, i, per descomptat, pel “procés” omnipresent, estem presenciant una certa expressió d’”alliberament” per part d’alguna  gent de trajectòria ideològica “avorrida i monòtona”, que ha vist el moment oportú de passar-se a la moda del prêt-à-porter polític.  Es parla de “nova política” davant la “vella política”. En definitiva, tot apunta a canvis generacionals dels lideratges, o a una idea perversa: que tot canvií perquè, de fet,  tot quedi igual. Tot molt gattopardià.  

Tinc tendència a respectar les idees i postures de la gent que es manté fidel a una trajectòria, tot i haver-les modulat amb el temps, però menyspreu profundament el transfuguisme. I molt em temo que estem davant d’una hiperinflació d’aquest fenomen. Tot emprant el símil futbolístic, els clubs-partits que històricament hem confiat en la pedrera i formem part  dels modestos, estem acostumats a veure algunes figures i figuretes ser comprades a cop de talonari. I, de primeres, empràvem mots com ara “traïció”, “xaquetero”,etc. Ara, resil·lients a la força, contemplem amb un somriure  sorneguer com això s’esdevé en d’altres clubs-partits en altres temps omnipotents. O com els correligionaris del cànon de l’ètica política, Julio Anguita, els de Frente Cívico de Mataró, no fan cas del seu líder espiritual en favor de la unitat, i busquen construir el seu propi xiringuito, seguint l’estela de candidatures de barri anteriors, perquè més val aprofitar la franquícia de P’s-Pillemos, que intentar posar fre al partit majoritari del bloc burgès local. O com el cas de C-i-U-TADANS, el partit- bótox de la dreta espanyola, que s’està nodrint d’altres partits instrumentals i trileros com UPyD. Però el cas més espectacular i el més vergonyós el trobem a Argentona: el súmmum de la desvergonya: l’ex cap de llista de Convergència passa a ser el cap de llista d’ERC, com en els episodis més vertiginosos de Bola de Drac Z, de Son-Goku i la seva fuuuuuussssssióóóóóóóó. Ara ja sabem el significat de “la primera volta de les plebiscitàries” famoses del 27-S !!!

Alguns tenim una certa predisposició religiosa a respectar i sacralitzar el col·lectiu polític. Considerem que representen molts esforços anònims sedimentats en moltes hores d’accions, debats, mobilitzacions. És un patrimoni que costa molt de construir. És una estructura per tal que els pobres siguin menys pobres i els rics siguin menys rics (José Luis Sampedro). És una empresa transcendent a un individu. Tenen un sentit fraternal i solidari, mentre no s’arribi al dogmatisme fanàtic. Canviar de partit, i fins tot d’ideologia, no és cap deshonor. Però fer de la política una activitat JUST IN TIME és embrutar la que, segons Aristòtil, el savi grec, és una extensió de l’amistat, la més noble expressió de l’ésser humà.  
Quan en la festa de Sant Jordi he vist alguns d’aquests  trànsfugues polítics exhibir el seu somriure autosuficient del que sap que en l’aposta del 24 de maig –Eleccions locals- tenen un número guanyador, he pensat que quan ens queixem d’un país corrupte, d’un país de capitalisme d’amiguets, ens hauríem també de plantar davant del mirall per contemplar el nostre “envilecido” rostre  de Dorian Gray particular.
En definitiva, tot aquest circumloqui per  dir que, mentre la política es consideri el bosc on podem buidar la nostra bufeta i pixar-nos-hi, poc marc rupturista podrem inaugurar. El que és sa en un lloc és pervers en l’altre. 


dilluns, 13 d’abril del 2015

EDUARDO GALEANO I MATARÓ

Dues notícies avui han coincidit, males notícies, per cert. La mort d'Eduardo Galeano, uruguaià universal, i també Günter Grass, escriptor alemany també universal.  Trajectòries diferents i confluència en gran part en la seva època adulta. Dos savis. Diuen que quan mor una llengua, una part de la humanitat desapareix. També podríem dir que quan moren dos savis de la talla de Galeano i de Grass, el món s'enfosqueix. De ben segur hi haurà gent que tornarà a il·luminar-nos i donar llum, però requerirà temps a que madurin les "luciérnagas". Mentrestant haurem de combatre les ombres tot sols, aprenent de les lliçons i guanyar la batalla a l'estultícia.
Eduardo Galeano -i d'altres autors que tenim com a referència de la nostra formació autodidacta, perquè són "coses" que no s'ensenyen i s'aprenen als instituts i, molt probablement, tampoc a les universitats-, formen part del nostre mobiliari mental. Els seus articles eren imprescindibles. Complia a la perfecció allò que Pier Paolo Pasolini, l'heterodox per excel·lència, del qual també es compleixen ara quaranta anys de la seva mort, proclamava. Pasolini assenyalava com a tasca sagrada de l'intel·lectual "donar veu als que no tenen veu".
Eduardo Galeano, a "Las Venas abiertas de América Latina" es va convertir en la meva enciclopèdia particular dels estralls del colonialisme, primer espanyol i després d'altres metròpolis. I més que consciència de classe em va fornir consciència universal de l'espècie humana, que reafirmava l'ideal comunista en el que em vaig educar. I sí, dic "comunista", perquè en la meva joventut, els comunistes del PSUC eren el millor de la meva generació. I sí, conec força bé els estralls que la "marca" comunista també ha protagonitzat. No es tracta de fer competicions sobre malvestats, però el capitalisme i la ideologia dels seus apòstols, fan empal·lidir la ideologia de la falç i el martell.

Eduardo Galeano i els seus articles han estat llum encegadora de les injustícies comeses pels depredadors del món perfumat i indolor. A "Los Nadies" reflectia amb la seva senzillesa tan treballada el contrast de la misèria moral dels imbècils sobralimentats, sobretot insensibles i menyspreadors dels altres, els més pobres. L'absurditat que fa sobresortir en el seu llibre "Espejos", entorn a les diverses modalitats de racisme i discriminació envers als altres congèneres, és antològica.

Vaig conèixer Eduardo Galeano a Mataró, a Can Xammar. Me'l van presentar uns amics d'Arenys de Mar, on ell va estar residint una temporada. Amics de CCOO i del PSUC, que venien a ser testimonis de la presentació oficial de la Coordinadora del Maresme per la pau i el Desarmament. Era el 17 de febrer de 1984, al vespre. Can Xammar era llavors una mena d'incubadora d'idees, d'iniciatives, d'associacions, des del MEM, passant per la Televisió de Mataró, i els cursos de formació democràtica a la Policia Municipal. Llocs de xerrades, conferències i trobades. Eren temps d'il·lusions i de ganes de fer moltes coses. Aquell dia es donava a conèixer la "Crida per la pau i el desarmament", que tenia varis eixos: Per la neutralitat. No a l'OTAN i les bases militars. Rebuig a l'augment de les despeses militars, i de forma urgent el rebuig al desplegaments als euromíssils.
Eduardo Galeano tenia molt bona presència, discret i observador. Venia acompanyat també d'altres uruguaians que van passar per Mataró, com ara alguns responsables mèdics de  l'Hospital de Sant Jaume, que més tard es van integrar en el Frente Amplio a l'Uruguai, aleshores encara a l'oposició després d'anys de clandestinitat,  i que actualment governa aquell país. El president Mujica i el seu discurs de comiat han donat la volta al món i s'han convertit en un fenomen viral.

De Günter Grass cal destacar "El timbal de llauna" ("El tambor de hojalata"). Llibre que utilitza les tècniques de realisme fantàstic, al igual que "Los hijos de la medianoche" de Salman Rusdie, intentant posar ordre en el caos posterior a la independència de l'Índia. Ambdós utilitzen la figura dels infants per exposar allò que amb la distància del temps resulta inefable. ¿Com si no expressar el fenomen nazi tan compartit de la seva família? Günter Grass es va convertir després en el crític de la deriva expansionista de la socialdemocràcia i la denúncia de la intervenció a l'Iraq, i de la prepotència alemanya envers Europa.
Vull remarcar una seqüència d'un dels personatges del llibre que protagonitza un nen amb el seu timbal, interferint una desfilada: "O imposes la teva música o hauràs de ballar la música que t'imposaran altres". Probablement estava destacant també la tasca de l'intel·lectual i també de les forces de resistència contra la barbàrie. I aquest aspecte és d'utilitat actualment contra allò que ja no se'n diu gaire, "el pensament únic". És ben curiós perquè a Espanya això ho experimentem contínuament amb els monopolis informatius: de com aquests, com bon estrategues militars, doncs formen part del conglomerat burgès i hegemònic, han trencat l'espinada de les esquerres per tal de frenar una alternativa decent per aquest país. I a Catalunya, amb el tan grapejat "procés". Aquí Mataró, probablement el bloc burgès serà el gran beneficiat, i assegurar la continuat dels neoliberals, actualment en el govern municipal; podran repetir mandat. Vivan las caenas, visca "la bandera". El "Quejío" de la Cuadra de Sevilla, caricatura o tragèdia de l'Andalusia dels señoritos també es pot traslladar a una suposada "Catalunya triomfant".




Minut 4:20 - Fa referència al comentari citat del llibre de Günter Grass

Un tast de "Espejos"

INSOLENCIA

En las Olimpíadas de 1936, el país natal de Hitler fue derrotado por la selección peruana de fútbol. El árbitro que anuló tres goles peruanos, hizo todo lo que pudo, y más, para evitar ese disgusto al Führer, pero Austria perdió 4 a 2.
Al día siguiente, las autoridades olímpicas y futboleras pusieron las cosas en su sitio.
El partido fue anulado. No porque la derrota aria resultara inadmisible ante una línea de ataque que por algo se llamaba el Rodillo Negro, sino porque, según las autoridades, el público había invadido la cancha antes del fin del partido.
Perú abandonó las Olimpíadas y el país de Hitler conquistó el segundo puesto en el torneo.
Italia, la Italia de Mussolini, ganó el primer puesto.


SANGRE NEGRA
Era de cordero la sangre de las primeras transfusiones; y corría el rumor de que esa sangre hacía crecer lana en el cuerpo. En 1670, Europa prohibió las experiencias.
Mucho tiempo después, hacia 1940, las investigaciones de Charles Drew aportaron técnicas nuevas para el procesamiento y almacenamiento del plasma. En mérito a sus hallazgos, que salvaron millones de vidas durante la segunda guerra mundial, Drew fue el primer director del Banco de Sangre de la Cruz Roja en los Estados Unidos.

Ocho meses duró en el cargo.
En 1942, una orden militar prohibió que la sangre negra se mezclara con la sangre blanca en las transfusiones.
¿Sangre negra? ¿Sangre blanca? Esto es pura estupidez, dijo Drew, y se negó a discriminar la sangre.
Él entendía del asunto: era científico y era negro.

Y entonces renunció, o fue renunciado.







ARTICLES ANTERIORS

ARTICLES 2014
10/10/2014 -  Triodos Bank. Itinerari d'una decepció majúscula
http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/9330

15/09/2014 -  La Revolució permanent canvia de bàndol
http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/9306

Abril 2014 - De Rafael Vidiella a Ruiz Gallardón - Abril 2014
http://www.capgros.com/opinio/detall.asp?id=4449&tipus=1

Març 2014 - El pacifisme europeu necessita una operació de cataractes
http://www.capgros.com/opinio/detall.asp?id=4438

28/04/2014 -  Quan l’ONU perd la xaveta (o la creació d’un mercat transnacional de la força)
http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/9138

25/04/2014 -  De Rafael Vidiella a Ruiz Gallardón
http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/9132

07/04/2014 -  Catalunya: de la independència al codi de barres
http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/9109

31/03/2014 -  "99 globus" per aturar la bronca global
http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/9098

24/03/2014 -  F16E17L10I0S25A07: Relat en diferit
http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/9090

13/03/2014 -  El pacifisme europeu necessita una operació de cataractes
http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/9070

10/03/2014 -  El vergonyós espectacle dels brokers de la política
http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/9066

10/02/2014 -  La broca. Breu crònica de l’Assemblea “Ara és demà” de l’1 de febrer
http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/9008

03/02/2014 -  Daniel Cohn-Bendit, del roig al groc del Neoimperialisme
http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/8994

20/01/2014 -  Del Amonal a Gamonal
http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/8960

13/01/2014 -  El perill alemany i el nacionalpopulisme
http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/8945

02/01/2014 -  ¿Está el enemigo? Que se ponga...

ARTICLES 2013
04/12/2013 - La barbacoa i la impunitat del canibalisme financer
http://www.iniciativa.cat/mataro/articles/8861

02/09/2013 - De traïdors i patriotes. Consideracions estivals del procés pre-Diada 2013
http://iniciativa.cat/mataro/articles/8697

01/04/2013 - La incerta Transició Nacional. El Patriotisme Social
http://iniciativa.cat/mataro/articles/8495

ARTICLES 2012
05/11/2012 - AUSTERITAT IS NOT SAQUEIG
http://iniciativa.cat/mataro/articles/8226

21/10/2012 - Hooligans de l'emprenedoria
http://iniciativa.cat/mataro/articles/8201

ARTICLES 2011
17/01/2011 - Part 2 - Recordant Vázquez Montalbán: Per una esperança laica
http://iniciativa.cat/mataro/articles/7055

17/01/2011 -Part 1 - Manuel Vázquez Montalbán, (7 anys + 2 tripartits) després de la seva mort
http://iniciativa.cat/mataro/articles/7054

ARTICLES 2010
09/12/2010 - Wikileaks, o l'onanisme informacional
http://iniciativa.cat/mataro/articles/6975

20/09/2010 - L'independentisme com a forma de tribalisme
http://iniciativa.cat/mataro/articles/6721

ARTICLES 2008
25/01/2008 - Eau de Chacón, eau de poison
http://iniciativa.cat/mataro/articles/3504

ARTICLES 2007
03/12/2007 - Can Fàbregas i les esquerres a temps parcial
http://iniciativa.cat/mataro/articles/3385

ARTICLES 2006
17/03/2006 - Más Madera
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2157

ARTICLES 2005
24/11/2005 - Família i escola
http://iniciativa.cat/mataro/articles/1949

15/09/2005 - Un Estatut desganat
http://iniciativa.cat/mataro/articles/1775

03/04/2005 -La Revolució Copernicana de la Cultura a Mataró
http://iniciativa.cat/mataro/articles/1946

ARTICLES 2004
01/12/2004 - Cinc Sènies: el museu de les olors
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2095

01/11/2004 - Entrevista a Salvador Milà
http://iniciativa.cat/mataro/articles/1960

01/06/2004 -  Angles cecs
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2092

01/03/2004 - Can Noè, un símbol
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2094

10/01/2004 - De Paco Martínez Soria al Teatre de Guerrilla
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2096

ARTICLES 2003
01/09/2003 - Recuperem ""la plazoleta""!
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2104

29/07/2003 - Ambulàncies Caballero. Negoci i nyap
http://iniciativa.cat/mataro/articles/1995

18/04/2003 -  Gràcies, S. M.
http://iniciativa.cat/mataro/articles/1996

01/03/2003 - Habitatges socials a Rocafonda
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2099

01/03/2003 - La Venus de Rocafonda
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2102

01/02/2003 - Escuela y familia
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2000

ARTICLES 2002
16/10/2002 -  Del ""Gran Hermano"" a ""Smoking Room""
http://iniciativa.cat/mataro/articles/1999

01/10/2002 -  La Rambla de Rocafonda
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2100

01/06/2002 - La Rocafonda de les persones
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2101

01/05/2002 - Entrevista a Jaume Graupera
http://iniciativa.cat/mataro/articles/1898

01/04/2002 - Què passa a Cerdanyola?
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2105

21/02/2002 - Si us plau, no alimenteu la fera
http://iniciativa.cat/mataro/articles/1997

11/02/2002 - Necessitem ferrocarril de mercaderies
http://iniciativa.cat/mataro/articles/1998

22/01/2002 - El transport en comú i els carrers reversibles
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2097

01/01/2002 - Entrevista a Francesc Uribe
http://iniciativa.cat/mataro/articles/1896

05/04/2001 - Tito B. Diagonal i l'Informe Lugano
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2107

ARTICLES 2001
01/03/2001 - Cultura per a la pau. Anem per feina
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2001

ARTICLES 2000
04/07/2000 - De la Casa de la Pradera a Ali MacBeal. Aromes i fragàncies del taylorisme
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2002

05/06/2000 - Després de la desfilada, què, senyor Trillo?
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2003

10/05/2000 - La Política
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2074

ARTICLES 1998
20/08/1998 - Un xarnego a la Torre de Babel durant la restauració pujolista
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2006

09/03/1998 - Full Monty en els 150 anys del Manifest
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2005

03/01/1998 - Formació militar a les escoles
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2098

01/01/1998 - Benvolgut Toni
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2093

ARTICLES 1997
22/04/1997 - Ramon Juncosa ""in memoriam""
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2106

ARTICLES 1995
20/10/1995 - Monsier Gadaud, no ens enredi
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2080

01/03/1995 - La cultura com a origen i/o la cultura com a acció
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2071

01/01/1995 -Per una nova cultura de la mobilitat
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2083

ARTICLES 1994
01/10/1994 - Quin model de voluntariat?
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2007

01/09/1994 -L'estat del benestar
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2077

01/05/1994 - Fàtima Mernissi i la ""por a la modernitat""
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2067

01/04/1994 - Desinventar la guerra
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2055

03/03/1994 - L'integrisme israelià
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2079

01/03/1994 - El "peatonalisme", un moviment que ja camina
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2064

22/01/1994 - L’any internacional de la família al tercer món
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2076

13/01/1994 - Per una cultura econòmica no bel·licista
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2082

04/01/1994 - Deu anys de Coordinadora: Respostes obligades del pacifisme de fi de segle (II)
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2057

ARTICLES 1993
28/12/1993 - Deu anys de Coordinadora: Respostes obligades del pacifisme de fi de segle (I)
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2056

04/12/1993 - A Mataró hi havia un tramvia
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2008

03/12/1993 - L'integrisme cientifista (2)
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2078

12/10/1993 - El karaoke nacional
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2062

08/10/1993 - Què és l’integrisme?
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2084

24/09/1993 - La injustícia social deixa els pobres sols davant els desastres naturals
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2073

21/09/1993 - Fem de la solidaritat als immigrants raó d'estat
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2068

10/09/1993 - La tragèdia de la maternitat al Tercer Món
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2075

01/09/1993 - El despertar de la cultura econòmica d'esquerres
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2059

01/09/1993 - Emigració i desenvolupament
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2066

01/09/1993 - Superstició i biodiversitat
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2087

31/07/1993 - Models de ciutat peatonalista: Curitiba
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2012

03/07/1993 - La cultura del ""play-off""
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2072

08/06/1993 - El medi ambient als 90
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2063

04/06/1993 - Deforestació tropical
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2054

01/06/1993 - El dret a la diferència
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2061

20/05/1993 - Carta oberta al senyor Camp
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2053

30/04/1993 - El deute exterior al Tercer Món
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2060

30/04/1993 - El somni de poder tenir una vivenda
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2065

22/04/1993 - Peatonalisme i transport públic: eixos del Pla Estratègic
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2013

08/04/1993 - Deu anys després del centenari de la mort de Marx
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2058

25/03/1993 - Valdano versus Bilardo
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2088

01/03/1993 - Festa de la diversitat
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2069

22/02/1993 - Programa electoral peatonalista
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2014

30/01/1993 - Manifest peatonalista
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2011

14/01/1993 - Creació d’un nou partit a Mataró: el Partit Peatonalista
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2009

11/01/1993 - El Congrés de Cultura del Maresme pot recuperar el tren
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2010

ARTICLES 1992
21/11/1992 - No sóc un racista
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2081

06/10/1992 - Redescobrir Amèrica Llatina (i II)
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2085

18/11/1989 - Geranios para una reina difunta
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2070

ARTICLES 1986
01/03/1986 - Les concepcions de la pau
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2103

ARTICLES 1983
07/04/1983 - Socialisme o barbàrie, o hecatombe nuclear
http://iniciativa.cat/mataro/articles/2086



dissabte, 4 d’abril del 2015

SALPEM CAP A ITACA: PLACES LIMITADES

Bastards abstingueu-vos, caldria afegir. A tomb del nou full de ruta més "chiripitifláutico", signat per la parella ERC-CiU, en un rampell eròtic compulsiu.

Quan una organització no té projectes propis i copia el dels altres, acostuma a ser penalitzada en una contesa electoral, doncs  la gent  vol l'original.

Com diria Cruyff, Catalunya fa molt de temps que va darrera la piloteta d'en Mas. I ICV, aquell partit seriós, madur i assenyat, hereu d'''aquell  pal de paller" de l'Assemblea de Catalunya (amb un PSUC fort, un moviment sindical roig consistent i combatiu), està tenint els primers signes de nerviosisme perquè els monopolis informatius del bloc burgès fins i tot han aconseguit domesticar als antics antisistema de samarreta de màniga curta i els han convidat a la taula de la respectabilitat dels mitjans NO-DO que la Convergència més "leninista" de la història està aplicant.

El bloc burgès, gràcies a l'argúcia del "procés", ha aconseguit centrifugar les forces de resistència a les polítiques de la desigualtat CiU-ERC. I això té mèrit. Almenys la direcció del meu partit s'ha plantat. Ja era hora. El preu que pagarem serà la llum de gas en els mitjans hegemònics, així com l'intent d'ingerència externa per tal que hi hagi trencadisses en el seu si. I també la foscor en l'altre circuit de divulgació, les teles "populars" espanyoles, que han fet que P's hagi passat de voler "asaltar los cielos" a només a "asaltar" les golfes del gruix d'un electorat que semblava entregat a un líder carismàtic que cada cop més ha ensenyat la seva cara més frívola.
La humiliació econòmica de la classe obrera empesa a la precarietat i l'empobriment de la classe mitjana acostuma a generar indignació col·lectiva. I quan les reivindicacions de les classes mitjanes aconsegueixen atraure a la classe obrera, sorgeixen populismes ambigus que desplacen el conflicte laboral i l'amaguen amb crides a l'èpica: l'enemic extern sempre dóna molts fruits. Una derrota i posterior repressió en tres-centes anys no justifica el sadisme neoliberal. Cap bandera ho justifica.

La meva experiència  m'ha fet arribar a algunes conclusions sòlides: Quan les reivindicacions de la classe treballadora aconsegueix atraure les classes mitjanes i recordar-lis el sentit de la seva fragilitat econòmica, sorgeix aquesta figura que -tal i com descriu aquesta persona que cada cop m'impressiona més, Luis García Montero-  anomenem
ROIG.

De moment, el roig no es veu gaire. Llevat d'algunes fites simbòliques però molt importants: com el pacte per a una política pública de l'aigua de les organitzacions progressistes (el swing dreta-esquerra-dreta d'ERC és fabulós; són artistes consumats). El pacte CiU-ERC i les "tres bessones" de "Polònia", sembla més una estratègia perquè el roig d'una societat tan necessitada d'aquest no suri a la superfície d'aquest mar turquesa cap a la terra d'Ulisses. Vint anys va trigar l'heroi des de Troia, i ara Mas-Junqueras ens ho volen fer durar a només 18 mesos, dos embarassos consecutius...!

I ara l'estratègia d'aquest tàndem no és només dir que els espanyolistes són els que s'hi oposen al procés, sinó també Podemos. Dimonitzar una força emergent que tindria vestigis del roig. Podemos és una força fet a cop de clic d'internet, d'acord; oportunista a cor què vols, d'acord. Però això no és acceptable.

Però no m'ho empasso. Quan el bloc burgès, vestit d'independentista ataca a P's no ho fa per centralista, No. Ho fa perquè, en el fons, el bloc burgès vol passatgers de primera i passatgers que hi vagin a la bodega. És un projecte de classe, i no pas nacional. I el bloc burgès s'inventa "aventis", que són històries fantasioses o reals-boiroses, com fan els protagonistes de Juan Marsé a "Si te dicen que caí", al bell mig de la pobresa més crua i sòrdida de la postguerra. En l'obra cim de Marsé, el Java i el Sarnita es repartiran els papers de triomfador i de perdedor.. Fins l'accident, vint anys després. Ja us podeu imaginar qui va trair tothom.

Demano disculpes a Juan Marsé, que m'imagino que no vol ser utilitzat en aquest tipus de disquisicions.

Herrera demana a Junqueras que "no mantingui un Govern que no compleix els mandats del Parlament"
El coordinador general d'ICV amenaça de portar l'executiu als tribunals per la creació del Consorci Sanitari de Lleida i el projecte VISC+