dilluns, 23 de febrer del 2015

CASANDRA I L'EFECTE PANTÈNE

Fa mig any que un dels meus "germans grans" en la militància, que és com així anomeno als que em porten uns pocs anys d'avantatge i van viure la transició com a joves militants compromesos, em diuen que això no té bona pinta, que el PP tornarà a guanyar, i encara més amb la pista de llançament que han proporcionat a aquests partits-moviments, molt pagats d'ells mateixos, gràcies als avantatges de la finestra mediàtica controlada, directament o indirecta pels empresaris addictes al règim, que intenten soscavar l'altre partit d'oposició i també l'oposició d'esquerres "fetén". Jo li he dit que està fent com "Casandra".

Casandra era filla dels reis de Troia. Va ser sacerdotessa d'Apol·lo, una de les grans divinitats gregues, amb qui va pactar, a canvi de tenir relacions sexuals, la concessió del do de la profecia. Casandra va accedir a tenir aquesta capacitat, i després, es "va oblidar" del pacte amb Apol·lo. Quan va rebutjar l'"amor" d'Apol·lo, aquest, sentint-se traït, va maleir Casandra i li va escopir a la boca, tot amenaçant-la: continuaria tenint el do de la profecia, però ningú no creuria mai en els seus pronòstics. Quan va succeir la guerra de Troia, Casandra va advertir tothom qui volgués escoltar-la que Troia cauria en mans de l'enemic, però cap ciutadà li va fer cas.

Aquest company experimentat en mil manifestacions, batalles sindicals, en canvis de vents i humors col·lectius des de la transició, diu que això pinta molt malament. Ell considera que si no s'aconsegueix un tipus d'aliança BARCELONA EN COMÚ, i no s'estén aquesta unió de forces plurals entre l'anella metropolitana, la dreta catalana i espanyola tornaran a guanyar, i s'haurà perdut una oportunitat històrica, perquè la desigualtat està fent estralls. I a Mataró, que forma part d'aquest grup de ciutats de més de cent mil habitants, hauria d'estar en aquesta mateixa dinàmica.

I ha afegit, "serà com l'efecte PANTÈNE". Davant la meva estranyesa, m'ha recomanat que miri un espot publicitari, maquíssim, rus, del xampú de marca arxiconeguda.  És una història commovedora, d'esperit de sacrifici i de superació.... I, al final, resulta, que tot es redueix a estètica, que és una altra manera de no anar al moll de l'os, de la unitat de les forces. En definitiva, m'ha vingut a dir aquest "cenizo" d'amic, que, en el fons, més enllà d'eslògans hi ha els mateixos oportunistes de sempre, amb una estètica nova, i esperant un protagonisme basat en canvis menors. Això sí, seductors, però que, en no apostar per una unió des de baix, no té futur. I, com l'anunci de PANTÈNE, així també funciona la lògica del "shopping" en els supermercats: primer t'ensenyen un producte a un preu molt car, i després t'ensenyen un producte similar, però atractiu en el preu. Tens la sensació que has sortit guanyant, però, de fet, és una tècnica típica  perquè t'hi conformis i surtis content. És com aquell que començava volent canviar el món i després es conforma canviant de cotxe i prou.

I, després m'ha dit, ara posa tu els noms d'aquesta suposada "nova política" tan en boga actualment: sembla que s'hagin de menjar el món, però és pur maquillatge, com l'anunci de PANTÈNE. Això, sí, de moment sedueix i distreu.







dilluns, 9 de febrer del 2015

CULTURA DE L'ÈXIT, CULTURA DEL MÈRIT

Que l'èxit i el mèrit no s'ajusten, en el sentit de que sovint no encaixen i que no responen a una certa "justícia" objectiva, fa temps que se sap i s'ha constatat. Hi ha una pila de refranys que hi fan referència. "La República", de Plató, el llibre més llegit després de la Bíblia, se centrava en aquest aspecte: Com es podia aconseguir els governs dels millors, lema que el nostre inefable president va prendre com a lema de la seva campanya electoral. Val a dir que a Plató li repugnava la democràcia atenesa i és el referent de gran part del pensament conservador posterior.

Aquest desajustament entre mèrits i èxit  ho he pogut comprovar en el món de la política local. Concretament a Mataró, sense anar més lluny. Durant la primera legislatura dels primers Ajuntaments democràtics, el PSUC va obtenir 7 regidors. Van fer molt bona feina en àrees clau, com ara urbanisme, ensenyament, cultura, transports, etc. Era un tripartit entre PSC-PSUC-CiU.  Quan va ser el moment de la campanya electoral següent, molts veïns deien als principals regidors psuqueros: "Ho esteu fent molt bé. Jo us tornaré a votar. Sou els de la rosa, oi? Jo votaré al Felipe". Era l'època "por el cambio", de Felipe González i Alfonso Guerra.

Aquesta va ser una lliçó que aquells regidors mai no van oblidar. Gairebé tot s'atribuïa a l'alcalde -socialista- segons gran part del sentiment popular. Tan malament ho van fer per passar de 7 a 2 regidors? Què havien fet malament? No havien posat les bases d'un Mataró millor? Clarament, sí. I doncs, què va passar? Doncs que la gent va votar en clau de vot útil estatal i no pels mèrits d'uns regidors que havien passat hores i hores treballant colze a colze per millorar les condicions dels ciutadans, sobretot dels barris més necessitats.

Durant molt de temps he considerat que pel treball realitzat, el resultat que ha obtingut el meu partit ha estat injust. Fessin o deixessin de fer el partit de majoria absoluta o majoria relativa, el PSC-PSOE, no importava: sabien que guanyarien. L'arrogància i la supèrbia que tenia CiU en el Parlament de Catalunya i en el Govern de la Generalitat  la tenia el PSC en l'àrea metropolitana i en poblacions més poblades.

Els hereus de l'antic PSUC, el partit que es deia "de la classe obrera" resultava que es quedava pràcticament orfe de la classe obrera, perquè aquesta votava molt majoritàriament al PSOE i al PP. Ironies, oi?

El poble va ser injust? Sí, rotundament. El poble s'equivoca? La majoria de l'electorat, rotundament, sí. Sovint. La democràcia és un mal sistema de govern? No, en absolut. Aquesta és la contradicció. Com deia el polític britànic conservador, el del puro: "La democràcia és la pitjor forma de govern, excepte per totes les altres formes que han estat provades de tant en quan", En Winston Churchill no m'ha estat mai simpàtic, però la seva eloqüència i capacitat de pronunciar frases lapidàries és prou coneguda. I frases molt útils, en aquesta cultura de la imatge i dels poders mediàtics que ens instrumentalitzen. Com ara: "L'èxit no és definitiu, el fracàs no es fatídic. El que compta és el valor per a continuar" .

Durant aquests  quatre darrers anys de legislatura municipal, el PSC-PSOE ha estat en l'oposició. Era just? Vist qui ha governat, no, gens. Es mereixien una cura d'humilitat? Sí, sens dubte. Es mereixien els ciutadans de Mataró més necessitats que polítiques més de dretes, les de CiU+PP, s'apliquessin, en detriment precisament de la gent? En absolut. Però així són les coses.

Es mereixia aquesta mateixa gent, l'electorat clàssic del PSC que els seus regidors, ara a l'oposició no fessin bé la seva feina? Tampoc. Els regidors del PSOE no han estat a l'alçada del que ha de ser un partit de l'oposició: la seva divisió interna, el que no hagin plantat cara als conservadors de CiU; el seu aparent "passotisme", etc, mereix un càstig en les urnes en la propera contesa electoral.

A vegades semblava que el grup municipal d'ICV-EUiA era qui encapçalava l'oposició. Ho han hagut d'assumir davant la inhibició dels que havien governat gairebé trenta anys. El grup, minoritari d'ICV, format per 2 regidors, a vegades, ha semblat que era el grup de les propostes. Amb Conxita Calvo, ex-regidora d'Educació, Esteve Martínez, que s'estrenava com a cartell electoral d'ICV, ha sigut la formiga, el gra de sorra a la sabata, la bóta malaia d'un alcalde amb dosi abusiva de prepotència i d'arrogància. Al peu del canó cada dia, amb el seu grup de col·laboradors, ha passat per gran part dels barris, associacions. Dirigents veïnals ho poden constatar. Ha sabut escoltar, amb humilitat i paciència, i s'"ha llegit els papers" que sovint ni el mateix alcalde no ha fet a l'hora de fer esmenes i fer propostes.

Esteve Martínez venia del món del sindicalisme, d'escoltar molt les necessitats dels companys/es de feina, de negociar i no deixar-se atropellar. Discutidor quan cal i cordial en el tracte curt. És especialista en anar a la pilota i no a la cama. S'ha guanyat el respecte dels col·legues del consistori. En les entrevistes recents que ha ofert als mitjans locals apareix com un home de "síntesi", i parla constantment del realisme que cal tenir davant la situació de dificultats i de manca de recursos. No promet, i parla d'unitat de l'esquerra, de crear un GUANYEM MATARÓ, de ser un més en un projecte il·lusionador per a la gent que ho està passant malament. Si això és possible a Barcelona, per què no a Mataró? Pregunta no exempta de singularitat per destapar misèries i vanitats dels "nou rics de l'èxit"

Quan ha rebut les carabasses per part d'aquells grups que, en teoria, es podria confegir una llista unitària per a les eleccions municipals properes, CUP i PODEM, moviment veïnal, moviments socials..., ho ha encaixat amb un fair play que m'ha impressionat: no només ha dit que els comprèn perquè encara no "estan madurs" i que necessiten temps. Esteve Martínez considera que ICV-EUiA, com a part més evolucionada políticament hem d'ensenyar el camí, posar llum en un camí ple de confusions, on és possible que no hi hagi majories clares, o bé és possible aliances CiU amb una ERC cada vegada més acomodada mirant al centredreta que no ajudaran a bastir polítiques redistributives en la mesura que es puguin aplicar en el món local.

Els podemites s'equivoquen. I els independentistes "alternatius" em temo que també. Aquests darrers perquè encara no han assumit que per mèrits propis s'han guanyat un lloc en l'espai polític, i encara estan força sotmesos a una mena de complex de ser la "marca jove" d'ERC i pensen que poden perdre vots si van units amb els ecosocialistes a favor del partit del triangle.  I els podemites, embolicats en batalles internes inacabables per vanitat i per la cursa per qui es queda amb el pastís que les enquestes han fabricat. Confien més en l'èxit més que no pas en els mèrits. Com diu el savi Joan Coscubiela: "Les persones que volen utilitzar el seu vot només per donar-li una empenta en el mostrador o donar-li una alegria al cos" no poden fer-nos despistar de que la muntanya fa pujada. I també el diputat per ICV-EUiA assenyala que "els ciutadans també tenen les seves responsabilitats i el més important és no donar credibilitat a aquells que, en un panorama polític tan dispers i fragmentat, expliquen que ells sols són prou suficients  per assolir aquesta ruptura amb les polítiques dominants fins ara"

Seria desitjable que els mèrits pel treball realitzat s'imposessin a l'èxit induït.  Com diuen els sociòlegs americans, que la gent reflexioni sobre a qui li comprarien un cotxe de segona abans de decidir el seu vot. És la prova del cotó fluix de la FIABILITAT. Segons aquests analistes politòlegs, la resposta a aquesta pregunta ens donaria més pistes sobre què passarà en la propera contesa  si hagués una informació equitativa de les diverses ofertes electorals. 










diumenge, 8 de febrer del 2015

BANKSTERISME

GÀNGSTER: És un criminal que forma part d'un gang. Alguns gangs són considerats  part del crim organitzat. Els gangs permeten un nivell d'organització i recursos que permeten intervenir en una gran i complexa xarxa de transaccions que un individu criminal per si sol no pot aconseguir.

BÀNKSTER: estafador. Encara és políticament incorrecte anomenar-lo gàngster, perquè dominen les xarxes de poder econòmic en l'actualitat, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat.

A inicis dels anys setanta, durant la presidència de José Antonio Samaranch, la Caixa va assolir un objectiu polític transcendental. Va propiciar la Llei d'Extraterritorializació de les Caixes d'Estalvi. La qual cosa permetia que la principal Caixa d'Estalvis del país pogués expandir-se més enllà de Catalunya, el seu àmbit natural, per si un govern d'esquerres accedia al poder en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. A partir d'aquell moment les caixes van començar a travestir-se de mica en mica en bancs. Ara la Caixa i l'OPUS són les cúpules que dicten la política a Catalunya i a gran part d'Espanya, en un moment que els Bancs són els grans poders fàctics, com era l'Exèrcit durant la transició. La Caixa, ara Caixabank, compta amb una ingent capacitat de netejar i blanquejar la seva imatge, i posseeix una de les fundacions més potents d'Europa: l'"ànima".

L'obra social de les Caixes, un dels objectius teòrics que tenien aquelles institucions d'àmbit local, enteses com a retorn a l'estalvi familiar, ha desaparegut. L'"ànima" de la Caixa no justifica els atracaments que aquesta institució està perpetrant. I si fos com aquell gàngster que té ànima quan arriba a casa i acaricia els seus fills?

QUAN SE'NS ROBA PER SOBRE DE LES NOSTRES POSSIBILITATS
Albert Recio, un dels professors d'Economia més compromesos, i que ens ha donat tantes lliçons des de la revista mientrastanto, publica a la revista lamentable un informe-comentari que ens hauria de fer reaccionar i començar la tasca de l'autodefensa per frenar el BANKSTERISME per part de la burgesia més depredadora (que no vol dir emprenedora) http://lamentable.org/la-caixa-negoci-privat-i-saqueig-public/#more-22033.
"La Caixa representa un altre model de saqueig, més sofisticat, menys evident, però saqueig a fi de comptes. La Caixa no havia patit greus problemes. No ha hagut de ser salvada (més aviat ha aprofitat l'ocasió per absorbir altres entitats amb problemes (Caixa Girona, Banc de València o Caja Cívica). Per tant, podia continuar funcionant sense problemes, regida, almenys, formalment, per un Consell on hi tenien representació els impositors i els treballadors. Malgrat això, l'afany privatitzador del país ha permès que la Caixa hagi passat a ser formalment propietat d'una Fundació controlada per una camarilla que s'ha autoelegit i n'ha eliminat qualsevol possibilitat de control social.

La camarilla

Mirant qui forma l'actual Consell es veu clar per on van els trets. El nucli central està format per gent de l'entorn de l'antic president de la Caixa: el mateix Isidre Fainé, Jaime Lanaspa, Salvador Alemany (president d'Abertis, ex directiu del Barça), Teresa Bassons i Alejandro García Bragado. El fer que Fainé i Lanaspa hagin coincidit anteriorment al Banc Atlàntic i a Bank Union dóna al grup un cert aire d'Opus Dei. En forma part també un representant de la Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País, promotora de la Caixa originària. Es tracta d'una societat típica de la primera burgesia, fundada el 1822 i que a la junta actual hi té personatges com Roca Junyent, la família Godó o Macià Alavedra (encara imputat al "cas Pretòria"). A més s'ha cooptat Carlos Slim, empresari mexicà, considerat segons la revista Forbes l'home més ric del món. Té molts negocis, però la seva promoció cal al cim va estar associada a la privatització del monopoli telefònic al seu país. També hi és César Alierta, president de Telefònica, proper al PP (fill de l'alcalde franquista de Saragossa, també imputat per una activitat especulativa prohibida amb accions de la tabaquera Altadis quan n'era president i finalment exonerat al·legant que el delicte havia prescrit), Francesc Homs, de CiU (ex-conseller d'Economia amb Pujol, que posteriorment va treballar a Abertis); Javier Solana (ex-ministre socialista, ex-secretari de l'OTAN, ex-comisari europeu); Juan José López Burniol, notari, habitual col·laborador dels mitjans del Grupo Godó. I tres membres més destinats a donar una imatge social del Patronat: Josefina Castellví (una científica bastant mediàtica) i un representant de Càritas i de Creu Roja respectivament. El poder en mans de clars representants d'unes elits prou conegudes.

Molt més que un banc

Si la Caixa només fos un banc la cosa ja resultaria escandalosa, però la qüestió real és que el poder de l'entitat sobre la nostra vida quotidiana va molt més enllà del seu paper bancari. De la Fundació la Caixa depèn directament l'Obra Social. A mesura que han crescut els problemes financers de la Generalitat, l'Obra Social ha guanyat importància com a financera i orientadora de les polítiques socials. la segona pota del grup és Criteria, un holding del qual pengen empreses clau del país i que condicionen el nostre benestar en molts camps.



Abertis, la concessionària de la major part d'autopistes de peatge. Una empresa amb una enorme capacitat d'inventar-se millores a la xarxa viària a canvi de prorrogar el temps de concessió. És també operadora d'una xarxa de telecomunicacions creada amb la compra de Retevisión (l'antiga empresa pública que controlava la xarxa de repetidors de televisió).

Saba, un dels majors grups d'aparcaments i centres logístics. També molt hàbil en perllongar concessions. Quan ha vist en risc la seva part de negoci a Barcelona ha aconseguit trenar una filigrana gràcies a la qual ha pres el control de bona part dels aparcaments municipals de la ciutat de Barcelona (i 50 anys més de negoci).

Gas Natural Fenosa. Una de les grans empreses energètiques del país. És possible que el fracassat i costòs projecte Castor tingués a veure amb els seus antics megaplans d'implementar centrals de cicle combinat que requerien molt de gas. I és possible que la seva influència expliqui, en part, el ridícul desenvolupament de l'energia eòlica a Catalunya.

Grup Suez. Criteria en controlava el 7% després de vendre-li part de la seva participació a Agbar. Però posteriorment ha comprat el 15% de l'empresa creada per Suez i l'Àrea Metropolitana de Barcelona i que, com hem explicat en anteriors números de Carrer, ha suposat un veritable regal del negoci de l'aigua gràcies a un pacte CiU-PSC a Barcelona i rodalies.

Criteria controla a més Servihabitat (una empresa immobiliària) i Mediterranean Beach & Golf Club, que explota un parc d'oci al costat de Port Aventura (un antic negoci del grup) i que és la principal propietària de sòl on està projectat el discutit complex de casinos Barcelona World."










dissabte, 7 de febrer del 2015

DÒRIA: DAMNATIO MEMORIAE. LA NOVEL·LA NEGRA MATARONINA

Pere Antoni de Dòria Lagunas ha estat dirigint durant quaranta anys Caixa Laietana, una entitat que estava a punt de fer cent cinquanta anys. Mantenir una entitat durant aquest temps no és fàcil. Però en Dòria té el "mèrit" d'haver-la liquidat. Aquella jove promesa apadrinada per l'OPUS s'ha carregat una institució centenària. El seu fill, representant del PP en un patronat municipal, també s'ha fet notar per la picaresca pròpia dels miserables. Té a qui emmirallar-se.

Sembla que en Dòria no hagi existit mai. Silenci...    Omertà, potser?

L'home més poderós de Mataró ara passa desapercebut, impunement. La memòria ciutadana és curta. Els damnificats de les Preferents, si han cobrat, tampoc insisteixen gaire. Ja tenien prou ensurt i volen oblidar. Però la vergonya ha impregnat la ciutat com l'olor dels porrros de haixix. Sembla que s'hagi decretat la Damnatio memoriae. Fins i tot pels dirigents ciutadans que van encapçalar les protestes davant les oficines de Caixa Laietana.
La Damnatio memoriae és una locució llatina que significa literalment "condemna de la memòria". Era una pràctica de l'antiga Roma consistent en condemnar el record d'un enemic de l'Estat després de la seva mort. Quan el Senat Romà decretava oficialment la damnatio memoriae, es procedia a eliminar tot allò que recordés al condemnat: imatges, monuments, inscripcions, i fins i tot s'arribava a la prohibició d'usar el seu nom. Molts emperadors també es veieren afectats per aquesta pràctica. Les estàtues del difunt condemnat eren destruïdes, juntament amb tota representació física de la seva imatge; similar fortuna tenien les obres que havia construït, o bé se les considerava obra dels seus successors. Aquesta pràctica que es va introduir a Roma després de la mort de Juli César va desaparèixer amb el cristianisme.

La damnatio memoriae, al meu parer és sana i sanadora en molts casos. Després del franquisme, per exemple, començar a retolar en català els carrers, o eliminar els noms dels carrers (com ara Legión Cóndor, Avenida del Tercio de Nuestra Señora de Montserrat, Primera Bandera de Falange, Generalísimo Franco, Av. José Antonio Primo de Rivera, Calvo Sotelo, General Mola, Queipo de Llano,  27 de Enero, entre d'altres). El que es va fer durant els primers anys de la restaurada democràcia era un acte de reparació històrica.

En el cas de la substitució de Caixa Laietana per Bankia, és un acte de canvi de propietat , però també d'amnèsia col·lectiva, un premi per als responsables. En aquest cas no va ser responsabilitat dels "polítics", sinó de gestors dels quals se suposava que tenien una sòlida formació financera. Però, de fet, el que les Escoles de negocis com IESE, de l'OPUS, han propiciat ha estat la "neteja econòmica", el saqueig institucional
Josep Ibern
Pere Antoni de Dòria

Del 29 de gener al 7 de febrer es celebra la Trobada de Novel·la negra a Barcelona. BCNEGRA

Una de les convidades, l'escriptora Belén Gopegui, una de les escriptores més lúcides i més importants de la seva generació, en una entrevista a BTV, deia que la ficció -en aquest cas la novel·la negra com a gènere- ajuda a entendre la realitat, perquè, de fet, la realitat és una construcció d'un relat que ens fem. La novel·la de "lladres i serenos" com diria el castís, s'ha erigit, per mèrits propis, en la novel·la social del segle XX, la que possiblement ens dóna a conèixer millor la realitat que ens envolta, contradictòria, complexa i humana.

Mataró necessita la seva novel·la negra. Tenim prou elements: xorissos, cacics. diner negre, robatoris sonats, especulació, blanqueig de diners, etc. Després del saqueig que ha suposat la desaparició de Caixa Laietana, ho necessitem com teràpia. Si tingués talent i temps, i sobretot fonts, es podria confegir una ficció que ens ajudés a fer el relat de com ha succeït i qui o què ha permès arribar fins a aquest punt.

Si tingués imaginació m'embrancaria a escriure aquest relat. Arrancaria amb el succés i robatori més important que va tenir lloc a Mataró. Caixa Forta de Caixa Laietana. Era el maig de 1998. Van dir que tres-centes caixes de seguretat van ser buidades per un robatori en la modalitat de rififí. Va ser un autèntic xoc. Més de 500 milions de pessetes.

De fet, no faria més que copiar l'itinerari de la millor novel·la negra espanyola , portada al cinema, CAJA 507, del 2002, d'Enrique Urbizu i Michel Gaztambide. Amb una parella de bons actors: Antonio Resines, en la seva millor versió dramàtica, i José Coronado. Entitat bancària de la Costa del Sol, segrest d'un empleat... Estaria bé formular hipòtesi com es deurien blanquejar diners per especular a la Via Europa o per intentar l'assalt a la urbanització de les Cinc Sènies.

Ell títol? Ho tinc clar: "Dòria. Damnatio Memoriae"




dimecres, 4 de febrer del 2015

PER UN NOU CRITERI DE VERITAT EN L'ECONOMIA

Teníem esperances a França, amb l'esquerra nominal majoritària a l'Assemblea Nacional i l'electe president Hollande, també nominalment d'esquerres (PSF). Però no ha estat així. L'oligarquia alemanya i els oligarques de la City (indústria financera britànica, que representa el 7% del país) van aplicar la tècnica de manual ja molt antiga: desprestigiar França. Contra la cultura "estatalista francesa": les polítiques promeses durant la campanya electoral eren carques, antigues, no "modernes". Això deien. França marxava directa al precipici si no cedia a les pressions de l'imperialisme alemany i a la seva titella, el Banc Central Europeu. Fins i tot Rajoy confiava en Hollande per endolcir el pagament del deute.  Hollande va cedir. I no només aixó, sinó que es va dedicar a ser capdavanter de les tasques "humanitàries" militars a l'Àfrica i al Magrib. Ara hi ha milions d'armes que utilitzen els terroristes, mal anomenats gihadistes per la premsa, fruit de la intervenció a Líbia.

I vet aquí, que a la díscola Grècia sorgeix Syriza, i decideix fer ús dels pocs instruments que té a la mà, després de ser humiliada per la seva pròpia burgesia nacional recolzada per la Internacional financera. I a Grècia s'ha situat l'epicentre d'una discussió política i també intel·lectual: la veritat econòmica, la que regeix les lleis entre països i entre classes socials. Què és l'economia? Disciplina social o ciència matemàtica? Al servei de la gent o dels beneficis dels poderosos?

Quan hom llegeix el llibre de Nicholas Wapshott, "Keynes VS Hayek", és difícil entendre de com una ment tan brillant com Keynes tingués un rival, en principi, menys qualificat. Wapshott ens ve a dir que va ser instrumentalitzat per la burgesia més conservadora anglesa per enfrontar-lo a Keynes, que de liberal havia passat a ser sospitós de massa esquerranista.  Hayek, el profeta de "la lliure empresa" i enemic ferotge de "la inflació".

Keynes contrastava el comportament dels governs conservadors: No tenien cap empatx en augmentar les despeses militars per anar a la guerra encara que això suposés augmentar la inflació, però quan es tractava d'augmentar les despeses socials, aleshores, sí que la inflació era perillosa.

L'"Economia" s'ha convertit en la nova religió. Però no una economia laica, sota la llum de la discussió, sinó una Economia amb textos sagrats, on el principi d'autoritat "neoliberal, per descomptat" passa per damunt de les evidències empíriques.

Si llegim la premsa dominant, en la contesa electoral grega s'han enfrontat els moderats, els obedients a les "lleis econòmiques" dominants, els conservadors de Samaras, que estaven disposats a sacrificar la població per tal de tornar els interessos del deute, d'una banda, i obeir a Alemanya i comprant submarins a preus desorbitats. Aquests eren els moderats. Aquesta suposada moderació volia reduir el deute públic grec, però el resultat ha estat que el deute s'ha situat a nivells estratosfèrics. Aquesta moderació guiada i ordenada per la troika pretenia augmentar el creixement, però l'economia grega ha caigut més del 25%, una situació semblant al resultat d'una guerra civil o d'un conflicte militar generalitzat.

Si tinguéssim la ment clara i serena diríem que aquests no eren pas els moderats, sinó els fanàtics, els extremistes, els radicals, o els talibans neoliberals, com així es coneixen els principals col·laboradors de l'alcalde Trias de Barcelona.

Els sacerdots d'aquesta religió, que tenen com referent a Hayek, de fet, responen als interessos d'una minoria. I aquesta minoria ha aplicat polítiques encaminades a l'enriquiment de les oligarquies. Això és el que ha passat a Grècia i això és el que ha passat a Espanya, amb els grans saqueigs, com el de Caixa Bank, la que suposadament té "ànima".

I ara resulta que Syriza són els radicals, perquè no obeeixen les regles de la "ciència " econòmica: l'obediència als aiatolàs del neoliberalisme. Però el debat de fons ens demana preguntar-nos per la responsabilitat dels programes d'estudis de les Facultats d'Econòmiques i de les Escoles de Negocis. La responsabilitat que tenen en la formació de la classe dirigent.

Quin tipus d'economia s'ensenya en les nostres facultats que no sigui la imposada per la globalització neoliberal? Quina ètica empresarial assumeixen els dirigents formats en les escoles de negocis, que no sigui la regla de la màxima rendibilitat individual dels accionistes i dels seus administradors?

És possible una altra economia?

Cal redefinir els pilars sobre els que s'està construint Europa. La política econòmica imposada per la troika s'ha manifestat equivocada. Les directrius de la troika han estat al servei de la gran banca i de les potències econòmiques més competitives.

Castigaran els déus a Grècia? Molt probablement sí. Què podem fer? De moment APOSTATAR d'aquesta religió. I el que és més greu de l'Economia entesa així, i ensenyada així en les Facultats d'Econòmiques  és que permet justificar la desigualtat i la misèria que estem patint com quelcom de natural, com unes lleis de ferro que no es poden canviar.

Alguns economistes veterans que van participar en la formació de l'euro confessen ara que no van estudiar prou les conseqüències d'aquest muntatge. Improvisació, no ciència, etc... és la que guia moltes de les decisions dels buròcrates al servei de la gran burgesia europea.

Tanmateix les vores d'aquest corsé ideològic no haurien de resistir gaire si empenyem. De moment, lo vell no acaba de morir i lo vell no acaba de néixer.  José Donoso, l'escriptor xilè críptic, en "Casa de Campo", expressava en la seva literatura fantàstica, la necessitat del coneixement per sortir de la foscor. Si la correlació de forces canvia en favor de les classes populars es podrà fundar una nova economia i nous criteris de veritat.

Un geni de les matemàtiques, René Descartes, va proposar una sortida al pessimisme de la seva època, el Barroc del segle XVII, quan lo vell no acabava de morir i lo nou no acabava de néixer. L'escepticisme es va instal·lar. Descartes, confiant en la capacitat humana va considerar que el seu mètode podia democratitzar la ciència, la investigació, confiant en la "caixa d'eines" que tothom tenia a l'abast, si se'n feia, és clar, un bon ús: les nocions matemàtiques. I d'aquestes se n'han fet un mal ús per part dels acòlits de Hayek.


L'economia matematitzada, de resultats i beneficis, oblida el sofriment humà. Cal un nou criteri de veritat. Aquesta és la tasca prioritària dels moviments socials. Cal denunciar aquesta neteja econòmica, símil que la sociòloga Sassken, parella d'un altre sociòleg clarivident, Richard Sennett, equipara a la "neteja ètnica".   De moment, ens dóna pistes a "Expulsiones": no és la gent, les capes populars qui ha de sotmetre's a la tortura de l'austeritat, sinó les Finances, la gran Banca.


A partir dels anys 80, els grans bancs van captar les capacitats de consum dels petits bancs que redistribuïen les rendes en les seves comunitats. Després van venir les empreses franquícies, les multinacionals. Amb les privatitzacions això s'ha agreujat. En dissoldre's les fronteres nacionals, el capital multinacional va "robar" el mercat a les petites empreses nacionals.
La banca tradicional treballa venent diners que el banc té, mentre que les finances actuals treballen venent quelcom que no té. Per fer això necessita envair sectors no financers: serveis, sanitat, etc... L'acord de Lliure comerç -TTIP- entre Estats Units-Unió Europea, que s'està fent amb nocturnitat, s'emmarca en aquest context. I ara el nou territori que els queda és comprar terres a l'Àfrica ("terres mortes"), o bé sòl urbà: Els Fons Voltors. I a Barcelona i a tot arreu estan fent el mateix.
Però aquest model està esgotat. Cal relocalitzar l'economia; que les empreses puguin generarpolítiques d'inclusió i redistribució, en lloc de la concentració de capital.

 Per a SASKIA SASSEN, la ciutat té la capacitat de produir solidaritat, de produir exigències democràtiques. Ocupar el territori és més eficaç que la simple difusió de les xarxes socials. A això ella ho anomena "Ocupar l'economia".







diumenge, 1 de febrer del 2015

LEONARD COHEN A GRÈCIA

El patrimoni cultural de Grècia dóna per a  fer moltes metàfores sobre els esdeveniments polítics recents. S'ha recordat la tragèdia "Antígona", de Sòfocles, per fer referència al rebuig de les suposades deutes contretes per l'Estat grec, amb el consegüent disgust de la Troika. Antígona va preferir, a risc de morir, ser fidel a les lleis ancestrals que no pas a les lleis suposadament arbitràries del poder establert. La coalició d'esquerres ha decidit donar prioritat a les necessitats de la població empobrida  abans que pagar els interessos del deute

Però els guanyadors de les eleccions gregues no han recorregut al seu gegantí arsenal filosòfic. Syriza va voler festejar els resultats electorals amb la cançó de Leonard Cohen, "First We Take Manhattan",1988, en un clar desafiament als totpoderosos especuladors i a l'emperatriu Merkel. La cançó fa referència a l'"avorriment" i a un canvi de sistema, però a Grècia no es tracta tant d'avorriment com de la devastació social, on els rics no paguen impostos. 


They sentenced me to twenty years of boredom 
For trying to change the system from within 
I'm coming now, I'm coming to reward them 
First we take Manhattan, then we take Berlin 
I'm guided by a signal in the heavens 
I'm guided by this birthmark on my skin 
I'm guided by the beauty of our weapons 
First we take Manhattan, then we take Berlin 

A primera vista, la lletra de la primera estrofa de Cohen ens remet directament als voltors de Wall Street i al Bundesbank, el Deutsche Bank, interessos que defensa amb gasiveria la primera ministra alemanya.


Leonard Cohen és un poeta intimista, cantautor al que li atribueixo el domini de la foscor com ningú ho fa, és el Rembrandt de la cancó contemporània. El ja octogenari autor canadenc encara no ha trobat un substitut que sàpiga sondejar la personalitat humana de la forma tan subtil i complexa com ho fa Cohen. Una de les cançons més versionada també és seva, "Hallelujah",1984, però la referència no és ell sinó Jeff Buckley, un jove prometedor ofegat al Riu Wolf, prop de Memphis. el 1997. Els seguidors de Ramón Trecet (Radio 3) el seguíem amb devoció.

Rembrandt ha estat considerat un dels grans profetes de la civiltizació. La fallida econòmica dels seus darrers anys es van palesar en les seves obres, serenes i alhora fosques, amb una profunditat superior. Entre les característiques més prominents de la seva obra cal destacar l'ús del clarobscur i el treball escènic de les llums i les obres. La seducció de les poesies/cançons de Leonard Cohen tenen també aquest àmbit com a territori preferit.

Les ombres s'han estès sobre Grècia, i ara a Grècia albirem també alguna llum. Esperança. I això es pot fer també extensiu més enllà dels país hel·lènic. Els hel·lènics van inventar la paraula "economia": l'administració de la llar ("oikos") i dels que hi habiten. 

Syriza ha posat damunt el tauler la discussió sobre el significat primigeni del que ha de consistir la tasca d'aquesta "disciplina" anomenada ECONOMIA, més enllà dels integrismes que avui representen la casta sacerdotal més abrandada i millor organitzada del planeta: els neoliberals.

Entre les primeres mesures del govern grec sortit de les eleccions hi figura l'augment del salari mínim. I els integristes ja han posat el crit al cel. Com poden finançar els grecs aquesta mesura? Els creditors ho hauran de fer!. I entre aquests creditors hi figura Espanya, els contribuents espanyols, que hauran de fer front als 26.000 milions d'euros que deixarien de pagar els grecs.
No serà, doncs, una guerra dels països del sud contra el països del nord, més competitius, sinó entre els  propis països del sud, addueixen. És a dir l'estratègia que la demagoga Susanna Díaz (PSOE) ha aplicat en els desnonaments la corrala de Sevilla en el seu enfrontament amb Izquierda Unida però a escala macro: l'enfrontament entre pobres. Aquestes veus, però, no faran esment de com els poders fàctics, els Estats governats per les oligarquies i el Banc Central Europeu, han regalat als Bancs milers de milions d'euros i han convertit el deute privat dels bancs en deute públic. La concentració bancària ha estat un escàndol, han recuperat beneficis, mentre que la població no ha recuperat ingressos.

Recordem a Albert Einstein quan replicava a un magnat que es queixava de que les polítiques de benestar social resultaven massa cares: "Si la igualtat resulta cara, imagini's com de cara pot resultar la desigualtat" En alguns aspectes estem com en els anys previs a la segona guerra mundial (índex de desequilibris socials): els feixismes i els conflictes bèl·lics trucaven a la porta.