LA CONFLUÈNCIA D'ESQUERRES: O "HACER UN PAN COMO UNAS HOSTIAS"

La dita castellana "hacer un pan como unas hostias" significa cometre un error o fracasar en un intent de fer alguna cosa. O pitjor encara: en el seu origen es troba quan es pretenia fer un pa i, finalment, acabava per ser tan prim i fràgil, com una hòstia, com aquelles que es dissolien en la llengua quan fèiem la comunió.

Hòstia

Ahir es van donar per acabades les "negociacions" entre les cúpules o delegacions entre Izquierda Unida i Podemos. Haig de confessar que he passat molta "vergüenza ajena". Hem passat gairebé nou mesos a la Pimpinela, cantant amor i desamor, per finalment, acabar on el partit morat volia, i més quan els comicis catalans han dictat la sentència tribal i identitària per damunt de la social. 
La fortalesa de Podemos s'ha anat diluint, i no han fet cas al savi Coscubiela, que a inicis de l'any 2015 (quan les enquestes donaven a P's gairebé el 30%) augurava que un any en política (fins a les eleccions generals) eren una eternitat. I ja ho hem vist, és molt probable que el 15% dels sufragis que es poden repartir entre Izquierda Unida i Podemos no arribin ni als 40 escons, segons enquestes recents. Del "asalto a los cielos" han passat a estar fora del podi. Les circumscripcions electorals petites són un mur gairebé infranquejble. De la cultura de partit (amb burocràcia o sense) hem passat a la cultura dels fans, tot molt mediàtic, i també molt efímer.

L'impuls inicial s'ha anat esvaint, a mesura que s'ha anat perdent la virginitat. Quan Felipe González, en els seus anys d'esplendor, perdia unes eleccions parcials, deia "he entendido el mensaje". Sabia que els electors necessiten un "desahogo", però després tornen, almenys la gran part. Per molt que alguns proclamin la fi del bipartidisme, és molt probable que això no es produeixi. El PSOE ja fa temps que ha deixat de defensar la classe treballadora, però amb més de 4 milions d'aturats, es vol convertir en l'ONG que posi tirites en els estralls de la política dels partits del capitalisme salvatge (PP i C'S). A manca d'una esperança i d'alternatives realistes a mig termini per distribuir el treball o el impuls keynesià des del govern, almenys els electors tindran una oferta d'una organització sòlida, a diferència d'una esquerra desfilagarsada, per molt que Alberto Garzón sigui un dels polítics millor valorats.

El club morat diu que només volia "fitxar" en Garzón, però que no li interessava la "motxilla" d'Izquierda Unida. El nivell de degradació de la discussió política ha arribat fins aquí. El verticisme del partit emergent no anuncia res de bo. Quan no arribin ni a la quarantena de diputats, i no siguin ni decisius per a al conformació de polítiques ni de govern, ja veurem si ells no s'acomoden també a ser l'oposició conformista, que és l'acusació que han llençat contínuament a Izquierda Unida. El partit morat ho ha fiat tot a les eleccions generals i ha demobilitzat a molta gent entusiasmada amb les marees. I ho ha fiat també tot al festeig dels mitjans de comunicació-espectacle. Ja veurem... De moment, les experiències municipals de Barcelona i Madrid no tenen ganes d'associar les seves marques amb Podemos ni subordinar-s'hi. Per què serà?

Mentrestant, tot apunta que Felipe González tindrà raó: podem anar a una gran coalició, si no PSOE-PP, sí a una coalició PSOE-la dreta "moderna" (Ciudadanos), com deia Pedro Sánchez. És a dir, a un socialiberalisme sense complexes, com a Alemanya, com a la Unió Europea. Amb afegitons dels nacionalismes basc i català. La fi del règim del 78 tampoc serà, o serà amb una hegemonia clara del conservadorisme, ja sigui del PSOE o bé del PP. Potser el PSOE tindrà més "ànima", com Caixabank. La finestra s'haurà tancat, la que tantes vegades ha esmentat en Joan Herrera, i no haurà entrat l'aire fresc que necessitem.

Després de les eleccions generals, caldrà fer balanç del procés dels darrers cinc anys, començant pel 15-M.

Revisió crítica del 15-M.

El 15 de Maig del 2011 van sorgir en moltes places un moviment espontani, anomenat 15-M. Sembla que ara es vol canonitzar, però també cal dir que en aquell moviment hi havia gent reaccionària, que demanava menys impostos, menys autoritat.... En definitiva, que no "todo el monte era orégano".  Hi havia també molt anarcoliberalisme, de dretes, pura i simplement, amb estètica radikal, que rebutjava qualsevol organització. En moltes ocasions, ha estat un revival de l'infantilisme i unes gangues per a egos oportunistes. Perquè encara que tot comenci per "erre": revoltós, radical, revolucionari, sembla que no hem superat la primera etapa.

No caure en el desencís

Les experiències de treball conjunt, de base, en la campanya electoral, per bé que sovint desorganitzades, han permès també establir certs lligams, fins i tot personals, que poden servir per a una collita en el futur, sobretot entre la militància d'ICV i EUiA.

L'obligació primordial és fer pedagogia d'internacionalisme. El marc nacional, davant els atacs (TTIP, paradisos fiscals, etc.) no és suficient. I cal revitalitzar el sindicalisme confederal i de classe. Sense els sindicats no hi anirem molt lluny. Aquells que menyspreen les organitzacions sindicals se semblen molt a aquells que fan turisme revolucionari amb les despeses pagades. Són més esclaus de les modes del que ells s'imaginen.

Calen òrgans d'expressió
Com és possible que l'extrema dreta tingui televisions pròpies i el que representa l'esquerra del PSOE no tingui cap òrgan d'entitat: de comunicació d'expressió, d'autoidentificació? A manca d'una televisió pública decent, necessitem un òrgan que ens faci visibles. La Tuerka-Público, va ser un far abans que es convertís en el negoci promocional de Podemos. Però cal replicar aquest tipus d'iniciatives per no ser engolits pel discurs dominant, ja sigui el nacionalista o el neoliberal, o tots dos alhora.