Durant anys he tingut un tricorni a casa. Ho confesso. Me'l va regalar el meu cosí . Era un objecte al qual li tenia un cert "apego". Antonio, el meu cosí, ara està jubilat. Me'l va oferir a l'Estació de França, com un record. Ens acomiadàvem després de passar uns dies amb nosaltres a Mataró. . Aleshores jo devia tenir deu anys. Ell tornava del País Basc, Vitòria, on havia passat gairebé un any. Va ser el seu primer destí, i patia..... Aleshores ETA ja havia "executat" alguns guàrdies. M'imagino que encara no existia Intxaurrondo ni el general Galindo s'hi havia instal·lat.
Al meu cosí Antonio me l'apreciava molt. L'havia conegut a Pozoblanco, on el marit de la meva tieta Teresa, Eloi, era caporal. Hi vivien a la pròpia caserna. Van ser pocs dies d'un estiu calurós, com sempre. Tenia traça per arreglar motos i cotxes i volia ser mecànic, però allà a Pozoblanco no hi havia feina. Així que com d'altres abans que ell, tenia opcions d'ingressar a la Renfe, com el meu pare, o bé ser número a la Guàrdia Civil. Després de Vitòria va recalar a Madrid, i finalment, va estabilitzar-se a Córdoba, de mecànic de cotxes de la Benemèrita, i prop del Campo de la Verdad, barri que es va recuperar de la degradació durant el període de l'alcaldia de Julio Anguita.
A més del meu cosí tinc dos oncles més enrolats en el "Cuerpo", algun d'ells a Mataró. Els seus salaris eren més baixos que els del tèxtil, del metall o de la construcció.
Per mi, en aquella època d'infantesa, visitar una caserna de la Guàrdia Civil, tenia un significat diferent que per a la majoria de la gent. Fins i tot el meu pare m'enviava a que un guàrdia de la caserna de Mataró, pare de dues criatures i mancat de diners, pogués guanyar-se un complement. Tallava el cabell molt bé, tant bé com els barbers marroquins d'ara del carrer Mèxic o Poeta Punsola, que tenen una destresa estraordinària. Aquell guàrdia, el nom del qual he oblidat, era un artista amb les tisores. Estava allotjat en una habitacioneta, entrant a la dreta, al final del pati, prop de la tàpia que donava al carrer Floridablanca. Ara tot allò és l'Escola Anxaneta.
Al Barri de l'Esperança, 301 habitatges, hi havia almenys prop d'una desena que treballaven a la Guàrdia Civil: al carrer Colòmbia, a l'Avinguda d'Amèrica, a l'Avinguda del Perú, i fins i tot a dalt de tot del carrer Argentina, prop del Cementiri, hi havia el més important que fins i tot parlava català, cosa que m'estranyava. Molts es jubilaven als 55 anys i es dedicaven a ser conserges d'institut o bé de vigilants de fàbriques... Els seus fills jugaven amb el meu germà i el més petit venia amb mi al cole. Alguns fills d'aquells guàrdies posaven música yeyé a la caseta del Desvio de l'Avinguda Amèrica, una dependència vinculada a la Parròquia del Cementiri ....
La Guàrdia civil, els "guàrdies", feien respecte quan no por....Era el franquisme... Tenien poder i alguns molts fums... Molta d'aquella gent va votar a en Salvador Milà, al "estudiante", a les Primeres Eleccions Municipals, al que coneixien d'haver sortit a la tele a "Cesta y Puntos" de Daniel Vindel, secretari de l'Associació de Veíns de Rocafonda, i després a la llista del partit dels comunistes catalans, el PSUC
Quan vaig treballar a Caixa Laietana, a l'agència dels Molins, vaig conèixer un ex-guàrdia civil. Un dels companys més entranyables que mai he tingut, l' Antonio, també, com el meu oncle guàrdia i com el meu cosí, també guàrdia. Coincidències de la vida. Antonio J.G. Venia de "Tráfico". Li deien "el aguililla", pel seu nas prominent, tan prim com un espàrrec. Antonio, va entrar a treballar juntament amb d'altres guàrdies i policies que va contractar la Caixa Laietana per aprofitar-los no només com a agents de seguretat, com havia ordenat el Ministerio del Interior, ja que tenien llicència d'armes, sinó també com a caixers. Va ser una astúcia de l'empresa per estalviar-se un lloc de feina. Majoritàriament votaven a Comissions Obreres en les Eleccions Sindicals per al Comitè d'Empresa. Tenien més consciència de classe que no pas els afiliats al sindicat majoritari, EL SEC (Sindicat d'Estalvi de Catalunya), sindicat de la patronal i nacionalista (Convergència Democràtica de Catalunya).
Antonio, fill de guàrdia civil també, tenia un germà capellà progressista, deixeble de Tarancón i que aleshores estava destinat a una població petita del Berguedà, i parlava català amb accent extremeny. Només un dia es va enfadar amb mi. Feia un any de la mort de Franco, i en una petita broma li vaig comentar que ell era "un desertor del arao"... El vaig veure molt enrabiat, vermell.... i humiliat....
EXPLICO AQUESTES HISTÒRIES I RECORDS PERSONALS...
Sobretot per aquest motiu.
Jo no vull fer una apologia de la Guàrdia Civil, ni molt menys. Però cal posar en perspectiva una situació i no caure en la demonització banal. Durant la transició molts van patir el seguiment de la "Brigadilla" Político Social de la Guàrdia Civil. Ara em trobo algú ja jubilat... En aquella època vigilaven, seguien i assetjaven als sindicalistes dins la CNS, a les xerrades del Racó d'en Terri; van colpejar al company Miqui, i a entre d'altres, en presència meva, al pare de Paco Cantero en una manifestació de CC.OO. d'un hotel-restaurant de la N-II direcció Llavaneres. I tantes altres coses que altra gent pot comentar.
El temps ha passat i, sortosament, avui la Guàrdia Civil gaudeix sovint de més respecte, per ser "més professionals" que els Mossos d'Esquadra, que tenen més salari. Un dels escriptors en llengua castellana més coneguts, Lorenzo Silva, ho reflecteix en la sèrie de Bevilacqua i Chamorro.
"Blanquejar" (netejar) la imatge d'aquest cos militaritzat ha costat temps i varis relleus generacionals. I també el seu protagonisme contra la corrupció del PP i de CiU, partits podrits que han parasitat les institucions.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada