NI SALDOS NI REBAIXES. NO HI HA DRECERES
L'objectiu d'aquest article és senzill: les esquerres que es vulguin transformadores han de ser clares: tot canvi social per a l'equitat té costos, té sofriments. I durant la transició -que pot ser llarga-, el sofriment pot ser tant com les penalitats que s'intenten abolir. Si no assumim això ens podem trobar amb els suposats fracassos (o no) com els de Syriza o com el "coitus interruptus" d'un moviment, com el de Podemos, que de somiar en la medalla d'or del podi, li tocarà suar per a la de bronze (i si no va amb aliances, pitjor encara). Sense un treball articulat, llarg, dens, no s'estobaran les resistències de les èlites ni el pensament subordinat a les primeres de la majoria de la població. La idea de que es pot assolir tot i ara, molt típic de l'anomenada "nova política" és reaccionària, més del que pot semblar a primera vista. És pur infantilisme desencisador. Eslògans como "anem a guanyar" poden arribar a ser tan hipnòtics com falsos, i desmobilitzadors a mig termini. "Això ho cambia tot", el llibre de N. Klein pot donar la impressió molt socràtico-platònica que el coneixement de la situació ens condueix automàticament a l'acció concertada de la gran majoria per evitar les conseqüències que es preveuen catastròfiques.
APOCALIPSI: CATASTROFISME O VICTÒRIA
Una de les informacions molt poc conegudes és que Cuba és una gran potència en l'àmbit de l'ecologia. Per pura necessitat. Quan Naomi Klein fa referència al significat d'APOCALIPSI, en relació a la crisi del clima, ho relaciona amb "revelació". L'"Apocalipsi" o "Les revelacions de Joan", és l'últim llibre del Nou Testament, del segle I, i té un caràcter profètic, farcit d'elements simbòlics, amb una gran densitat i diversitat d'interpretacions. Escrit en un context històric en el que els emperadors romans imposaven el culte a la seva divinitat, els cristians no ho acceptaven i foren perseguits. D'aquí que el llibre parli de les angoixes i de les esperances en una mena de victòria final.
 |
| Edward Goldsmith: 1928-2009 |
EDWARD GOLDSMITH
Quan fem referència als límits físics i biològics del planeta, la literatura al respecte va començar a inicis dels anys 70's del segle XX, amb EDWARD GOLDSMITH. El franco-britànic, va ser fundador del Ecology Party anglès i de la revista "The Ecologist" (1969). L'ecòleg Ramon Margalef el va qualificar com "un dels portaveus més respectables del pensament ecologista". El 1972 edità el "Manifest per la Supervivència" ("Blueprint for Survival") que s'avançà als actuals informes sobre la crisi planetària provocada pel canvi climàtic, i als llibres divulgatius com el de la Naomi Klein. Aquest document abonava l'informe "Els límits del creixement" del Club de Roma. Segons Goldsmith, sense una nova filosofia de la vida i del consum la humanitat no podria sortir de l'atzucac. Tesi que defensava també Georgescu-Roegen (1906-1994), l'economista romanès que va teoritzar sobre el decreixement. Goldmith va rebre un dels Premis Nobel Alternatiu ("Livelihood Award") el 1991 pel seu activisme internacional, pel seu compromís antinuclear i especialment per la campanya de recollida de tres milions de signatures contra la desforestació i la política "ambiental" del Banc Mundial i el FMI.
La lectura del "Manifest" desperta d'immediat un interès creixent per l'ecologia i el benestar social ben entès. La contundència dels seus arguments, d'una lògica aclaparadora i irrefutable, no deixa espai a la impassibilitat. Tanmateix, el perill de conviure permanentment amb els problemes sense aconseguir d'erradicar-los consisteix en aque aquests s'enquistin i es generi en la societat una actitud de conformisme davant d'un mal suposadament inevitable però tolerable amb el que es pot conviure mentre que el deteriorament segueix el seu curs de forma implacable. Ja des de l'inici Goldsmith exposa un panorama desalentador, que, lluny de ser una simple visió catastrofista, representa la realitat d'una situació en la que l'ésser humà està esgotant els recursos naturals i devastant el territori.
Karl Marx ja va criticar al capellà anglicà Robert Malthus perquè posava tot l'èmfasi en el creixement de la població i els pocs aliments per nodrir-la. i no pas en la distribució de la riquesa. El titllava de conservador perquè Malthus proclamava la necessitat de l'abstinència sexual per tal de pal·liar el problema. L'abstinència sexual dels proletaris, és clar. El neomalthusianisme és força més transversal, perquè fins i tot l'anarquisme ibèric veu de les seves fonts.
Goldsmith crida l'atenció sobre l'increment de la població mundial i del consum energètic i de matèries primeres també creixent davant uns recursos invariablement finits. També va encertar en dir el següent: " ... No existeix cap indici de que el creixement econòmic es trobi proper a la fi; és més, les economies industrials semblen que són propenses a enfonsar-se en el moment que aquest creixement s'aturi o inclús disminueixi, per molt alt que sigui el nivell absolut de consum". Per tant, el problema pot resumir-se en dos aspectes: el creixement demogràfic i el consum per càpita. Actualment, les tesis de Goldmith s'han matisat, doncs des del seu "Manifest" la carrèga demogràfica del planeta s'ha més que duplicat, però el consum és molt desproprocionat, doncs per bé que en els països pobres es dóna una sobrepoblació, els països rics consumeixen el 80% dels recursos disponibles.
 |
| E. F, Schumacher (1911-1977) |
RELOCALITZACIÓ DE L'ECONOMIA
Per la mateixa època, ERNST FRIEDRICH SCHUMACHER, nascut a Bonn, i, fugint del nazisme, es va formar després en la universitat anglesa, escriu un dels best-sellers de l'ecologisme més coneguts: "Small is beatiful" ("Lo pequeño es hermoso"). És un dels teòrics de la descentralització, i senta les bases del pensament crític envers el gegantisme tecnològic, i no només en l'àmbit de l'energia. La democràcia i el control energètic segueixen vides paral·leles: a més concentració del poder energètic menys democràcia. Les oligarquies financeres espanyola, catalana o basca encaixen perfectament en aquest diagnòstic.
Schumacher va advertir a temps sobre els riscos d'una societat distorsionada pel culte al creixement desmesurat i va advocar per la necessitat de reorientar l'economia per posar-la al servei i a l'escala de l'ésser humà. Remarcava que "la idolatria del gegantisme s'ha convertit en la causa i també l'efecte de la tecnologia", o bé que "la producció a partir de recursos locals per cobrir les necessitats locals és la forma més racional de vida econòmica". El títol, però, resulta enganyós, perquè Schumacher parlava normalment de l'"escala intermitja" o de "l'escala adequada". Era una crida a la relocalització de l'economia. Els seus successors parlen d'un "creixement intel·ligent", en contraposició a un creixement suïcida que està provocant una crisi rere l'altra.
CLUB DE ROMA: L'abril de 1968 es va reunir a Roma un grup petit de científics, polítics que provenien de països distints per parlar dels canvis que s'estaven produint en el planeta com a conseqüència de les accions humanes. El Club de Roma va encarregar l'informe "Els límits del creicement", publicat el 1972. Es considera al Club de Roma com una de les institucions més representatives del neomaltusianisme, ja que des de la Segona Guerra Mundial es considerava un problema greu el creixement de la població mundial dels països comunistes (URSS i la Xina, dels seus satèl·lits i, per tant, s'establia la necessitat de frenar-ho.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada