Si poguéssim assignar una data de la fundació del moviment per la lluita contra la crisi del clima, aquesta seria el 23 de juny de 1988. Prèviament ja s'havien fet algunes consideracions serioses des d'algunes institucions polítiques i científiques entorn a l'escalfament global. Des de 1950 ja n'hi ha declaracions entorn a l'augment de la temperatura de la Terra. I el 1965 aquest concepte és força acceptat pels especialistes, almenys, als Estats Units, durant el mandat del president Johnson, el posterior a JF Kennedy. Al 1989, amb la caiguda simbòlica del mur de Berlin i de la fi de la guerra freda, la desregulació climàtica passa a ser un desafiament públic en molts discursos internacionals.
I vet aquí que els ideòlegs de la dreta, en comptes de centrar els esforços per assegurar un futur sostenible per al planeta, concentraran tots els seus esforços en proclamar la "fi de la història" per anorrear qualsevol oposició política, ja no només comunista, sinó també socialista, socialdemòcrata, o simplement keynesiana, o ecologista. La ideologia neoliberal escombrarà tot allò que li faci nosa.
L'estil de vida occidental, basat en el sobreconsum, esdevindrà encara més fastuós, perquè, amb la pèrdua del valor adquisitiu dels assalariats, el capitalisme consumista obligarà indirectament a l'endeutament privat col·lectiu: les targetes de crèdit es multipliquen per quatre des del 1980 al 2010. La voracitat d'aquest model de vida tan depredador s'estén a les classes més folgades i mitjanes d'arreu del món, incloses les dels països més endarrerits, amb uns danys mediambientals enormes.
En el curs d'aquest període de canvi ràpid, les negociacions sobre el clima i sobre el lliure comerç transcorren en paral·lel. Amb el que amb la mà esquerra s'intenta frenar, amb la mà dreta s'aconsegueix aguditzar. El 1992 té lloc la Tercera Cimera de la Terra de l'ONU, a Rio de Janeiro. I, precisament, el mateix any, els Estats Units, Canàda i Mèxic signen un tractat de comerç. Encara més, al 1994 comencen les negociacions de l'OMC, l'Organització Mundial del Comerç, el gran tòtem del neoliberalisme.
En definitiva, a cada temptativa tímida per fer aplicar mesures de contenció, per frenar l'escalfament global, ens trobem davant d'una rèplica aclaparadora en sentit contrari. Exemple: el 1997 se signa el Protocol de Kioto que fixa els objectius i directrius per limitar les reduccions d'emissions contaminants. Doncs bé, el 2001, la Xina accedeix a l'OMC, i es marca així el punt culminant d'un moviment de liberalització del comerç, augmentant per tant l'acceleració del desajustament climàtic (La Xina, taller del món = la xemeneia del món).
I això succeeix, perquè, essent dos processos paral·lels, més que autistes, cadascun negant l'existència de l'altre, sembla que queda establerta una jerarquia: perquè els reponsables i/o negociadors dels governs que tracten l'assumpte de l'escalfament del clima, reconeixen oficialment la seva subordinació als objectius del sistema comercial neoliberal. Aquesta superioritat jeràrquica s'ha mantingut fins als nostres dies, mantenint un silenci còmplice sobre la gravetat del problema.
Amb la generalització del lliure comerç i de la producció deslocalitzada, les emissions de CO2 no només han augmentat, sinó multiplicat. Abans de l'era neoliberal, el creixement de les emissions s'havia ralentitzat, passant del 4'5%/any dels anys 60's al voltant de l'1% dels anys 90's. Però amb el nou segle, s'ha verificat un vertiginós augment perquè s'assoleix un l'increment de les emissions al 3'4%/any, ultrapassant les previsions més pessimistes. A partir del 2010, després de la crisi financera, l'increment ha estat dramàtic, assolint un pic d'un 5'9%/any.
CREIXEMENT I DECREIXEMENT SELECTIUS
Consumir menys implica una disminució del nostre consum d'energia, i això comportaria una disminució dels nostres desplaçaments en cotxe, als nostres viatges en avió, i també a les distàncies que han de recórrer els aliments que mengem i a la durabilitat dels béns que comprem o a les dimensions de les nostres llars. Per tal de respectar els límits ecològics ens caldria situar-nos a un mode de vida comparable al que teníem als anys 70's, d'abans de l'explosió del consum iniciat durant els anys 80.
El decreixement selectiu és aquella estratègia que nombrosos pensadors i militants ecologistes han plantejat per tal de reduir el consum de recursos materials i, simultàniament, millorar la qualitat de vida del conjunt de la població. Exemples: una taxa sobre el luxe per tal de fer desistir del malbaratament.
El decreixement selectiu podria tenir altres avantatges, com ara la disminució del temps de treball que afavoriria la creació d'ocupació, i també la reducció d'emissions contaminants Una reducció gradual durant alguns decennis de la setmana laboral a 3 o 4 dies anul·laria en bona part l'increment que es preveu d'aquí al 2030. A més, el decreixement econòmic està vinculat a la justícia econòmica, amb la instauració d'una Renda Bàsica a tothom, independent del salari. En la línia que a Catalunya ja ho ha plantejat el professor Daniel Raventós. S'admetria així que el sistema no pot subministrar feina a tothom que es contraproduent constrenyir a la gent a ocupar feines que no serveixen més que per al consumisme o a engreixar l'exèrcit industrial de reserva, que força els salaris a la baixa (el barbut Marx dixit). Així planificada, l'economia podria fer emergir modes de vida més humans i satisfacforis que els que coneix la gran majoria de la gent.
 |
| Naomi Klein |
De la tecnología, la Renta Básica y la extinción del trabajohttps://www.diagonalperiodico.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada