Varis sindicalistes de CC.OO ja jubilats recomanen la lectura del llibre d'aquest relativament jove filòleg i historiador. El que resulta ben curiós és que siguin sindicalistes de Comissions Obreres, ex- "sindicato comunista", quan el llibre se centra essencialment en la producció escrita de les elits catalanistes il·lustrades, d'extracció més aviat benestant. Això és el que em va moure a la lectura gairebé enfebrada. Recordo el dia en que el llibre va ser presentat en el programa d'en Josep Cuní a la televisió privada del comte de Godó. En aquell moment semblava que l'autor se'n sortia del karaoke dictat des de Convergència i del full parroquial del sobiranisme tan impúdicament subvencionat amb fons públics. L'aval de sindicalistes de prestigi i de llarg recorregut em va fer encuriosir. No m'ha decebut. És més, considero que tothom que vulgui dedicar-se a l'acció política a Catalunya ha de passar per aquest "màster" de la història cultural i ideològica del principat.
Podem dir que, d'entrada, la tesi és que la proposta del centre-esquerra, personalitzada en Pasqual Maragall, s'ha frustrat, i ha guanyat la reacció que va iniciar Jordi Pujol contra el catalanisme progressista i més integrador. Sí, el pujolisme, en hores baixes, identificat ara com un vulgar "manos largas", ha estat el gran inspirador del que està passant ara amb la Catalunya de l'Estelada. I, potser en major grau que la responsabilitat que es pot atribuir als neofranquistes recentralitzadors del PP, i, en particular, de José María Aznar. Donar-li una engruna de raó al pèrfid ministre Wert em resulta molt difícil.
Aquesta derrota del catalanisme progressista corre paral·lela a la derrota del marxisme com a nucli inspirador de les esquerres europees a partir de les últimes dècades del segle XX, i també amb l'impuls del fanatisme religiós a d'altres regions del planeta (Orient Mitjà, per exemple), que ha vist substituir règims laics autoritaris per també règims autoritaris, però de base fanàtico-religiosa. A Europa veiem populismes xenòfobs... Catalunya, doncs, no es pot entendre aïllada ni del context europeu ni tampoc del món.
El llibre comença el 21 de gener de 1937 amb en Francesc Cambó, el líder indiscutit del catalanisme conservador des de feia dues dècades, des de la mort d'Enric Prat de la Riba. El polític, el financer, el mecenes, a banda de sufragar la logística per tal que els militants del seu partit -La Lliga- poguessin fugir de Barcelona, col·laborava en la insurrecció franquista finançant una xarxa d'espionatge (que tenia Josep Pla com un dels seus col·laboradors) i impulsant una campanya de propaganda internacional contra el Govern de la República.
El capitost de la Lliga volia encarregar un llibre on es justifiqués la seva aposta pels colpistes tot argumentant la seva actitud com una aposta per impulsar un nou regeneracionisme a Espanya, com a continuador de la figura de Cánovas del Castillo. Era l'única estratègia que el catalanisme tenia per mirar de sobreviure com a corrent en la nova realitat que crearia l'exèrcit sublevat. L'"escriva" d'aquesta justificació havia de ser l'ex director de La Vanguardia, i un dels comentaristes conservadors més clarividents, Agustí Calvet, "Gaziel", també a l'exili antirepublicà.
I aquí arranca el fil conductor de Jordi Amat. És ben curiós perquè un dels components d'aquest cercle, Jaume Bofill, dóna el nom, a la fundació Jaume Bofill, i un ex-president de la Fundació Jaume Bofill, en l'actualitat, Jordi Sánchez, és de l'ANC, organització "testaferro" de CDC-ERC i del moviment sobiranista.
La tesi del llibre de Gaziel consistia en situar a Cambó com l'impulsor d'una revolució burgesa que hauria acabat frustrada pel seu tarannà conservador i la seva adscripció burgesa.
Un cop donat el suport al règim de Franco, aviat se n'adonarien que havien ajudat a crear un monstre.
I és aquest l'esquema en el que s'organitza el llibre. La primera part està centrada en descriure l'hivern més gèlid de la nit franquista, des dels anys 1939-1947; la segona part transcorre des dels anys 1952 fins el 1960, i la tercera part la dedica al Catalanisme progressista (1962-1980), el que vam conèixer els joves que vam viure la Transició, probablement la més interessant per a l'autor d'aquest bloc.
En la primera part explica els inicis dels franquistes catalans a Catalunya, i l'activitat dels primers intel·lectuals catalans que han de conviure en aquest règim encapçalats pels falangistes, i com, qui volgués fer alguna tasca relacionada amb l'activitat acadèmica havia d'empassar-se alguns gripaus, com el cas de Guillermo Diaz-Plaja. O bé la disjuntiva d'aquells que van tornar de l'estranger, com el cas de Maurici Serrahima, un dels primers resistents d'Unió Democràtica de Catalunya. Durant la guerra Maurici Serrahima va ser lleial a la República mentre col·laborava amb l'Església clandestina. "Res feia preveure que s'hagués de convertir en un membre de la resistència". Així, doncs, Serrahima com un dels personatges centrals d'aquesta etapa, i l'inici del gegant Josep Benet, al que jo equiparo amb el "Diderot" de l'Enciclopèdia de la il·lustració francesa. Probablement, Josep Benet és el personatge que més pes tindrà durant la postguerra fins a la Transició. Mèrits, com de costum, no gaire reconeguts. Sense Benet no s'explicarien moltes de les iniciatives culturals i de resistència política contra el franquisme.
La segona part del llibre està destinada a comprovar com va afectar la victòria dels aliats durant la segona guerra mundial a Espanya i a Catalunya, en particular. L'autor circumscriu el centre de gravetat d'una certa escletxa en la figura de Josep Pla i de la revista Destino, conjuntament al cert desglaç que es produeix entre alguns intel·lectuals que tornen de l'exili i els falangistes més "liberals", i que després s'oposaran a Franco (Carles Riba per un costat i Ridruejo, d'altra). Es va donar una certa apertura i reconeixement de la llengua catalana, que culmina en el gran tòtem de la cultura catalana, el far que marcarà un abans i un després, durant la dècada dels cinquanta, Jaume Vicens Vives, que es va convertir en el líder intergeneracional del catalanisme: "Era l'home que, amb la seva força, estava aconseguint remoure allò que semblava inamovible: va ser la personalitat que va fer sortir el catalanisme d'un estat de resignació i va posar les bases per a una restauració veritable. No hi va intervenir només ell, però ell va ser fonamental. El seu mèrit personal és enorme". Vicens va ser conscient que, a l'Espanya i la Catalunya de la quaresma de postguerra, ell podria actuar com una "consciència clara". Després de l’ostracisme al que se’l va sotmetre, Ell va arribar a ser catedràtic, i en el seu àmbit també estava investit d'una certa autoritat. Vicens posa en contacte el món del pragmatisme, del qual ell provenia, amb el del resistencialisme.
Després de la mort prematura de Vicens, que havia forjat una aliança estratègica amb en Josep Pla, el llibre es dedica al naixement d'un líder i activista, Jordi Pujol, acomboiat per en Josep Benet, que, a causa dels fets del Palau, es convertirà en una figura ascendent del catalanisme, unint religió i catalanitat, un binomi que després desenvoluparà en una visió d'una mena de neocapitalisme comunitari (el de la nació catalana).
Som ja als anys seixanta, i ja a partir de l'any 62, tot canvia: l'església mira cap als treballadors, la socialdemocràcia europea és poderosa, tant que fins i tot els partits conservadors s'apunten a la protecció social. I els joves estudiants de casa bona s'apropen al PSUC. Edicions 62 serà l'instrument de divulgació que, encara de forma minoritària, ens obren les portes a allò que es fa, es diu i es pensa a Europa. El moviment obrer es fa sentir i també els estudiants demanen més llibertat. Es produeixen les reunions a Munic de l'oposició no comunista al règim franquista. L'omnipresent Josep Benet s'acosta al moviment obrer, més enllà de les fronteres de la seva original Unió Democràtica. Els llibres en català comencen també a sovintejar. Francesc Candel amb "Els altres catalans" i Joan Fuster amb "Nosaltres els valencians", són fites a tenir en compte, perquè marcaran l'horitzó polític de les noves generacions. Aquestes generacions tindran un altre personatge aglutinador, Josep Maria Castellet, l'editor i animador cultural.
Bob Dylan, amb els temps estan canviant, l'encíclica Pacem in terris, de Joan XXIII i el discurs de Martin Luther King també arriben a Catalunya, fins i tot a l'Església, amb un protagonisme especial de l'abat de Montserrat, Escarré, que fa de portaveu oficiós de les reivindicacions de les elits catalanes.
I Jordi Pujol? Doncs, després del seu empresonament es dedica a fer de financer i "fer país", a "construir Catalunya", com ell proclamarà, des de Banca Catalana.
És en aquesta latitud del llibre que, al meu parer, l'obra de Jordi Amat ens resulta més útil per tal de descodificar, en part, el que ara està passant a Catalunya. A partir dels anys seixanta s'intenta recuperar per part d'un cert catalanisme progressista, allò que Companys i Salvador Seguí havien intentat fins a l'assassinat d’aquest últim pels pistolers de la patronal: integrar l'allau immigratori i fer-los partíceps de la lluita contra el règim: des del PSUC i des de les restes de la CNT, amb l'ajut d'una església que no calla davant de la repressió i de les necessitats de la classe treballadora després d'un Pla d'Estabilització que s'ha posat en marxa, i que ha facilitat concentracions obreres , i també l'expressió de les seves reivindicacions.
Però Pujol discrepa de Benet i d'aquest catalanisme progressista. Amb la seva potència financera impulsa un seguit d'iniciatives, i estava creant les condicions per evitar que el catalanisme progressista -que s'estava marxistitzant- fos hegemònic. Per què? Doncs perquè Jordi Solé Tura, que havia marxat del PSUC per ser dirigent de l'Organització Comunista d'Espanya-Bandera Roja, redacta la seva tesi doctoral "El pensamiento político de Enrique Prat de la Riba”, que després publicaria com "Catalanisme i revolució burgesa", que va tenir un èxit immediat. Feia cinquanta anys que havia mort Prat de la Riba. La seva tesi representava un enfoc clarament marxista de la història de Catalunya, i, concretament, a la història del catalanisme polític, enfocada en una figura totèmica, el president perfecte, Prat de la Riba. Potser aquell llibre va ser el primer que, adreçat a un lector mitjà, va visibilitzar l'existència d'una intel·lectualitat descaradament marxista a Catalunya, que des de feia temps havia tingut com a referència Manuel Sacristán.
Com diu Jordi Amat: "Aquell llibre va fer emergir la gran por del catalanisme refundat de postguerra, una temença que s'havia manifestat bastant d'hora. Solé Tura havia tocat el punt clau. Va reobrir la ferida sempre oberta. La de la relació complexa entre problemàtica social i problemàtica nacional. la que la guerra civil va mostrar d'una manera tràgica, manifestant-se com una brutal guerra de classes, com una veritable revolució que va decantar bona part de la burgesia cap a la insurrecció franquista que pretenia, entre altres coses, la liquidació del catalanisme -fos de dretes o d'esquerres- com un càncer pertorbador per a la salvació de l'Espanya eterna".
"A Catalunya, al cor del debat ideològic dins del camp catalanista i ramificant-se en les relacions personals, de grups i de plataformes, començava una nova guerra -una guerra freda intel·lectual- amb la singularitat que el PSUC -el partit amb qui Solé havia trencat feia tres o quatre anys- no el defensaria" Però aquella tensió no era una problemàtica nova. "Era un tabú latent secretament. Cap al 1965 el pujolisme l'havia posat en tensió quan, ras i curt, havia provat de decantar l'hegemonia del catalanisme al cantó del nacionalisme. No se'n va acabar de sortir, però Pujol no va abdicar, sinó que va anar reconvertint el seu activisme en el camp intel·lectual".
Per a Solé Tura el nacionalisme liderat per Prat hauria estat la ideologia usada per la burgesia per evitar el desafiament de la problemàtica obrera, una problemàtica plantejada en termes reaccionaris i corporativistes per part de Prat. Però aquesta hipòtesi no significava que Solé Tura afirmés que el catalanisme era un invent de la burgesia, com se li ha volgut fer dir al llibre.
Jordi Amat ho resumeix així: “Durant la dècada des cinquanta i en ple franquisme, a partir sobretot de la publicació de “Notícia de Catalunya” (de Vicens Vives), el catalanisme va trobar mecanismes per generar una altra vegada discurs elaborat. La discussió es feia en veu baixa, però ja no era necessàriament clandestina i els postulats bàsics en els quals es reinscrivia el moviment estaven en gran manera sincronitzats amb el moment socialdemòcrata europeu. Per motius de sincronia amb el seu temps, al llarg de la dècada dels seixanta aquesta dinàmica ideològica es va anar decantant cap a posicions diguem-ne progressistes tot i que no radicalitzades" ... “La consciència que el catalanisme històric havia fallat a l’hora d’aportar propostes per neutralitzar l’inevitable conflicte de classes –un conflicte que, enquistat, havia desembocat en una fractura interna brutal, com la guerra havia posat dramàticament de manifest-, i connectada amb aquesta problemàtica pendent, el catalanisme havia pres consciència que un desafiament clau per garantir la seva pervivència exigia trobar una fórmula operativa d’integració a la catalanitat d’un contingent immigratori de dimensions enormes”
I afegeix Amat:
“Es vivia en un procés de creixement econòmic sostingut que estava possibilitant transformacions de tota mena: demogràfiques, domiciliàries, educatives, culturals i religioses. I és en aquest marc de canvi profund que el catalanisme es reconfigura. El catalanisme progressista –amb orígens diversos i que va tenir la col·lecció Llibres a l’Abast d’Edicions 62 com a principal caixa de ressonància- va ser la resposta més ben articulada de la qual es va dotar el moviment per reinscriure’s a la societat del seu temps. Una resposta que, si bé d’entrada havia tingut com a placenta plataformes catòliques, al llarg dels seixanta aniria quedant imantada per formes, més o menys bàsiques, de marxisme. Era el PSUC, però no era només el partit dels comunistes catalans. Era Comissions Obreres, però no només el sindicat. Era, també, una hegemonia intel·lectual”.
En definitiva, si l’agent de canvi de la nova Catalunya havia de ser la classe obrera –com proposava Solé Tura (acompanyat, tot s’ha dir, d’altres personatges significatius com ara Alfons Carles Comín, de Cristians pel Socialisme) i, de fet, també el PSUC-, la problemàtica nacional esdevenia subsidiària. Més que la construcció de la nació, el més determinant era la transformació de les relacions dins de la societat. Aquesta era la partida que es jugava aleshores.
PUJOL CONTRAATACA
Abans que res, Pujol pretenia blindar-se contra el perill lerrouxista (el de la instrumentalització de la classe obrera per sabotejar des de la radicalitat el catalanisme). Per això afirmava que la construcció política de Catalunya exigia, com a condició necessària, la incorporació de les classes populars al catalanisme.
Mentre que Josep Benet volia aconseguir fer conjuminar aquelles dues realitats (catalanisme i obrerisme), Pujol optava per la prioritat de la identitat nacional. L’historiador Termes el va ajudar indirectament a aquesta visió: el plantejament de Termes seria cercar els orígens populars del catalanisme, una demostració que invalidaria de soca-rel la vinculació entre burgesia i nacionalisme. Termes es va convertir així en un company de viatge del pujolisme. També des de la fundació Jaume Bofill, Jordi Pujol ho argumentava: el seu eix de reflexió era evident: el marxisme dominant en la vida intel·lectual dels anys seixanta i setanta atemptava contra el que ell considerava essencial i indeslligable, religió i nacionalisme. No s’havia de desatendre la problemàtica social, de cap manera, però calia no perdre de vista que els plantejaments estrictament socials minaven el patrimoni nacional alhora que invalidaven la possibilitat de construir un règim democràtic. (l’anticomunisme de Pujol també hi era present).
I va arribar l’ofensiva, a través de l’ajuda financera i compra de diaris, i setmanaris. Es va fer neteja de la revista Destino, minada de comunistes. La mà executora va ser el mallorquí Baltasar Porcel.
I, finalment, amb el suport del món empresarial català, temorenc d’una nova victòria del PSC i del PSUC, Pujol va entendre que el veritable agent del canvi a Catalunya no serien les masses populars (proposta de Solé-Tura), sinó unes classes mitjanes que durant la dictadura, amb relació a la política, havien estat fonamentalment àtones i absents.
Com acaba Jordi Amat: “Aquest va ser el gran encert. (...) Sobiranista de portes endins, regionalista de portes enfora”. Però va costar molt que el canvi hegemònic es fes efectiu. És un procés complex i pendent de ser estudiat. Van començar a fer un cert forat l’activisme de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, i sobretot n’aniria fent a poc a poc a TV3, que va ser concebuda per normalitzar el català als mitjans de comunicació i va ser usada també per crear un marc referencial fonamentalment nacional. Historiadors com Joan B. Culla, o escripors com Villatoro, a través dels mitjans que el poder de la Generalitat va posar a les seves mans, van ser els representants d’aquest estil: “Calia desacomplexar el nacionalisme”. Calia desacomplexar-lo davant dels atacs que rebia de l’altre poder, el de l’Ajuntament de Barcelona, regit per les esquerres.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada