Aquesta setmana passada s'ha publicitat molt un experiment que confirma la teoría d'Einstein: el fenomen de les ones gravitacionals. Els legos en aquesta matèria no entenem gaire cosa dels possibles efectes científics en un futur, doncs probablement les aplicacions d'aquest descobriment s'albiraran d'aqui a cent anys o més. Qui ho sap!
http://www.rac1.org/elmon/ blog/estem-millor-del-que- sembla-17-02-16/
http://www.rac1.org/elmon/
La cosmología moderna s'ha anat obrint pas a nivell popular a partir dels documentals de Carl Sagan, amb la mítica sèrie "Cosmos". Els que som de "lletres" som força reacis a aquesta mena de divulgació científica, perquè ens costa molt d'entendre, i perquè no veiem quina és la seva traducció pràctica.
Tanmateix, l'any 1996 tres científics francesos van publicar un llibre deliciós i tan pedagògic -en forma de preguntes i respostes- que, fins i tot un servidor s'atreveix a explicar l'expansió de l'univers a una nena de set anys, i és un exercici que demano als meus alumnes després d'haver llegit un resum d'aquest volum, LA HISTORIA MÁS BELLA DEL MUNDO, publicat per l'Editorial Anagrama. I aquest relat és possible fer-lo, com els antics grecs podien explicar l'origen del món tot emprant els personatges de la teología homérica.
L'esmentat llibre no només explica la teoría del big bang i de com els telescopis representen un viatge al passat -als orígens-, sinó que també s'entretén en explicar l'origen de la vida al nostre planeta, anomenat amb justicia, EL PLANETA BLAU. El secret de la vida al nostre planeta rau en el invent més genial que ens puguem imaginar: LA GOTA D'AIGUA, la invenció de l'interior. Vegeu una breu part del relat de l'astrofísic Hubert Reeves, el biòleg Joel de Rosnay i el paleoantropòleg Yves Coppens, que van convertir una explicació científica en un best seller mundial:
¿Cómo actúa la arcilla en estas moléculas?
Se comporta como un pequeño imán. Sus iones, es decir sus átomos que han perdido electrones o los poseen en exceso, atraen la materia próxima y la incitan a reaccionar... Y gracias a ellos pueden continuar los ensamblajes de la materia.
¿Para seguir produciendo otros largos rosarios de átomos?
No sólo eso. Ahora se produce un fenómeno nuevo. Algunas moléculas son hidrófilas, el agua las atrae; otras son hidrófobas, rechazan el agua. ¿Qué hacen? Se apelotonan, y eso los pone en contacto con el agua exterior y los separa del agua interior.
¿Forman una bola?
Se cierran sobre sí mismos, en cierto modo. Otras cadenas de moléculas forman membranas y se transforman en glóbulos que, en ese momento, aparecen en los océanos como gotas de aceite en el vinagre. La aparición de estos diversos glóbulos previvientes es un fenómeno fundamental.
¿Por qué?
Por primera vez en esta historia aparece una cosa que está cerrada sobre sí misma, que tiene un adentro y un afuera. Este interior va a dirigir de ahora en adelante la evolución de nuestros pequeños glóbulos hasta el nacimiento de la vida y más tarde de la conciencia.
¡La conciencia por la magia de la vinagreta!
El interés de estas pequeñas gotas es que forman un medio cerrado, que están aisladas de la sopa primitiva. Mantienen apresadas unas sustancias químicas que componen cócteles que les son propios. Se transforman en los nuevos crisoles de lo viviente.
Y toman la iniciativa de la evolución, como hicieron en su momento las estrellas en el primer acto, y devuelven impulso a la complejidad.
Exactamente. Los nuevos ensamblajes no habrían podido ocurrir sin esas membranas (pensemos en un ser humano que no tuviera piel). Era indispensable que se constituyeran medios cerrados para que la evolución pudiera continuar.
¿Cómo lo sabemos?
En el laboratorio se puede reproducir fácilmente esta etapa. Cogemos aceite, azúcar, agua. Agitamos y obtenemos emulsiones constituidas de pequeñas gotas que vistas en el microscopio parecen células. Es un fenómeno espontáneo. En la sopa primitiva las moléculas eran bastantes grandes para aglomerarse, cerrarse y formar estas gotas.
¿Y esto sucedió en odas partes, en el planeta?
En todas las lagunas. Las gotas tienen un mismo tamaño, que corresponde a un equilibrio entre el volumen, el peso y la resistencia de la membrana (si son demasiado voluminosas, la membrana se fragmenta). Por esta razón, todas las células vivientes que resultaron tienen más o menos la misma dimensión, entre diez treinta micrones.
GOTAS DE VIDA
Pero esas gotas no están “vivas”
Todavía no. Digamos que están “previvas”. En ese momento proliferan en inmensas cantidades. Tienen la ventaja de ser semipermeables: dejan pasar algunas moléculas pequeñas que, en el interior, se transforman en grandes moléculas que de ese modo se encuentran en una verdadera trampa. Empieza una nueva alquimia, se producen reacciones químicas...
¿Cada una de esas gotas prepara su pequeña sopa? En cierto modo, comienza aquí la individualidad...
A veces el cóctel químico hace estallar as membranas y las moléculas se dispersan. Otras veces contribuye, en cambio, a reforzar la membrana y asegura entonces la supervivencia del sistema... De este modo se esboza una especie de selección de gotas que va a durar millones de años. Antes de la vida hay una lucha por la vida.
¡Una selección natural a esas alturas!
Sólo subsisten las gotas que poseen un medio interior adaptado al entorno. Y las que cuentan con la posibilidad de producir energía, por ejemplo, tienen ventaja sobre las demás.... La sopa primitiva, poblada por tanta gota bulímica, comienza a empobrecerse con el tiempo. Las pequeñas estructuras autónomas poseen una ventaja sobre las que necesitan absorber sustancias más y más escasas.
¡Ya hay escasez!
Sí. Pero todo eso no conduciría a nada si no aconteciera entonces otro fenómeno: algunas gotas pueden reproducir el pequeño cóctel interior, multiplicar su receta química. Esto les dará una ventaja evolutiva considerable.
Aquesta història sobre el gran invent de la gota, de l'interior, com a creador de vida, sempre em ve al cap quan es parla de la desigualtat galopant, produïda per un capitalisme cada cop més depredador, que ha colonitzat la política (i privatitzat), en benefici de les grans corporacions i grans fortunes. Els beneficis d'una major productivitat no es reverteix a la societat. La civilització tal i com la coneixem no és posible sense les gotes de la vida de la cohesió social, d'una fiscalitat justa. Els paradisos fiscals provoquen els mateixos efectes socials que la desertificació provoca en els ecosistemes en un altre temps fèrtils. .
El capitalisme sense pàtria aparent, dels GOOGLE, AMAZON, IKEA, de les empreses del IBEX-35, i un llarguíssim etcétera, amb l'ajuda d'aquests mangantes al servei dels grans magnats, com Junker, de Luxemburg, paradís fiscal, i el president de l'Eurogrup, el socialdemòcrata i ministre holandés, Dijsselbloem, també dissenyador dels mecanismes per fer dels Països Baixos un descarat paradís fiscal (llegiu article de Vicenç Navarro)
El capitalisme sense pàtria aparent, dels GOOGLE, AMAZON, IKEA, de les empreses del IBEX-35, i un llarguíssim etcétera, amb l'ajuda d'aquests mangantes al servei dels grans magnats, com Junker, de Luxemburg, paradís fiscal, i el president de l'Eurogrup, el socialdemòcrata i ministre holandés, Dijsselbloem, també dissenyador dels mecanismes per fer dels Països Baixos un descarat paradís fiscal (llegiu article de Vicenç Navarro)
Durant la febrada del procés, alguns coneguts meus, abrandats indepes també van formular aquest paral·lelisme, de convertir-nos en un estat independent, paradís fiscal, per atraure així les grans inversions "especulatives", per descomptat, d'arreu del món. El Barcelona WORLD seria una petita mostra d'aquesta capacitat del "nostre país" per ser competitius en el sector serveis.
El director d'Oxfam Intermón va iniciar la seva exposició dient que la seva entitat va decidir ja fa temps canviar l'eslògan de la seva propaganda. Va explicar que van decidir deixar de "combatre la pobresa" per dedicar-se a "combatre la desigualtat". Ho va argumentar: Ens vam equivocar, i ho vam aprendre tot llegint el llibre de Duncan Green, "De la pobreza al poder". El creixement exponencial de la desigualtat, segons el seu parer, cal buscar-lo en la desfiscalització: els rics ja no paguen impostos; ans al contrari, els pobres subvencionen als rics. I això no passa només al que abans anomenàvem Tercer Món, sinó també als països desenvolupats.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada