PENSAR NO ÉS MALALTIA: HOMENATGE A PERE HORTÓS

En la revista EL TOTMATARÓ d'aquesta setmana apareix la següent nota, en homenatge a Pere Hortós:
http://www.totmataro.cat/ciutat/societat/item/34940-pere-hortos-i-cuni-metge-i-moltes-coses-mes

"Per l’agost farà quatre anys que va morir en Pere Hortós i Cuní. Era metge i llicenciat en Filosofia i lletres. Va escriure, entre d’altres, una secció fixa al setmanari  El Maresme, entre 1978 i 1983. Aquest setmanari durant un temps va tenir la seva seu al garatge de casa seva i ell en fou membre del consell de redacció, a més de soci fundador.
 Va ser candidat, cinquè, a les llistes d’Esquerra Republicana a les primeres eleccions municipals democràtiques  de l’any 1979, com a independent..

Va ser president del GEM, una escola que a les escorrialles del franquisme volia incorporar pràctiques de  l’anomenada escola activa, i en català. Va fer una gran quantitat de xerrades de sexualitat per tota la comarca, als anys 70, divulgant textos prohibits de Masters i Johnson, Freud i Reich. Era un temps en què sexe era sinònim de pecat i repressió.
Va fer de metge sense mirar el rellotge i mirant més enllà dels símptomes, entenent el pacient com a persona amb un context personal i social. En vida alguns li van dir gràcies i d’altres no hi van ser a temps"

Efectivament, en Pere Hortós va morir el 28 d'agost del 2012 a l'edat de 79 anys. Va destacar durant els anys 70 i 80 per la seva tasca com a divulgador sobre la sexualitat humana i salut sexual i psicológica en una época on no se'n parlava.

El seu consultori, al carrer Sant Benet, era obert a consultes mèdiques i altres que anaven més enllà, va atendre generosament persones, com joves inquiets de l’època i persones amb pocs recursos. El doctor Hortós va col·laborar amb articles de salut i divulgació a la revista El Maresme. Va ser membre, des dels seus inicis, de la Societat Catalana de Sexologia de l' Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. Era el  President d'Honor de la Institució Catalana de Salut Sexual. Catalunya, era en la més absoluta ignorància científica en aquesta temàtica, i a més a més, en el context social de la dictadura espanyola d’aquells anys que situaven a la població en una situació social i familiar de pura repressió sexual abonada amb la complicitat de l’església catòlica del momento

Hortós, en aquesta época, va trepitjar tots el racons de la comarca, casals parroquials, associacions de veïns, ateneus, cinemes,sales de música i etcètera, fent conferències i xerrades i especialment feia un cicle de quatre conferències on abordava tota la temàtica sexual i donava tota la informació sexual malgrat la censura, també pròpia d’aquells anys del final de la dictadura.

De forma concomitant a aquesta tasca viatjava, amb algun dels seus col·laboradors, a França a recercar material científic per avalar i documentar les informacions que donava. Com exemple d’això podem dir que aconseguí les obres bàsiques de William Masters i Virginia Johnson, que publicades en castellà a l’Argentina, les tenia via França i les portava a Catalunya.

També fòren significatius els seus articles cada setmana i durant mesos a la revista ”El Maresme” on tractava temes com la llibertat sexual, la realització personal, la definició personal o la repressió sexual.

Molts joves dels anys setanta i vuitantes vàren trobar amb en Pere Hortós una llum per anar fent camí pels foscos camins de la dictadura espanyola de torn. La medicicna psicosomàtica, la sexologia, la psicoanàlisi, la història, la nostra història la varen descubrir molts joves -deiem-, amb la seva llum.

Vaig anar a veure al Pere, a casa seva, en una habitació plena de llibres i de fum,  per demanar-li que fes una xerrada sobre Sexualitat. Sexualitat, política,... formava part dels interessos de molts joves davant l'última fase del franquisme: la misèria en ambdós àmbits era molt palpable. Jo formava part del grup de cultura del G.G. Lluïsos, entitat ubicada en el pati entre l'Esplanada i el carrer de Los Àlamos, molt diferent, aleshores de com és ara. No va poder ser. Però ell sempre s'hi mostrava accesible, amb una humilitat  que t'emocionava i una energía intimidatòria.

Però jo el vaig conèixer abans, amb un altre nom. M'hi va portar la meva mare. A la meva mare li van recomanar, a inicis dels anys seixanta que anés a veure al MÉDICO DE LA OREJA MENOS (que en andalús sona més o menys aixi: "el-médico-de-l'oreja-méno'h" (tot seguit). Jo patia als cinc anys una bronquitis crónica enquistada per manca de medicaments eficaços i a casa ja havíem esgotat els medicaments que ens pertocaven segons la cartilla de la Seguretat Social d'aquella época. Després d'aquell episodi, ell en bata blanca, sempre el vaig asociar a la fi d'una infantesa malaltissa. Un quart de segle després va ser el meu metge de capçalera al CAP de la Ronda Gatassa, on hi havia la companya i amiga Teresa, la seva infermera. Llavors én Pere Hortós, ja no era EL MÉDICO DE LA OREJA MENOS, sinó el médico de LA MANO QUEMÁ, aquella mà seva tan característica. Amb la seva indumentària, jaqueta texana  i pantalons a joc, amb el seu macuto a l'esquena, em tractava de col·lega perquè jo també era llicenciat en Filosofia. No li vaig referir mai que ell em va curar de petit, però no calia: sempre et feia sentir important amb aquella afectivitat d'adolescent canós que mai no el va abandonar.