A FE DE DÉU: EL FARISEISME DELS COMUNS

El cap de setmana de mitjans de juliol d'enguany, el vicepresident, Oriol Junqueras, s'adreçava a la parròquia de les Joventuts d'ERC, per assegurar-lis que sí hi hauria referèndum: "A fe de Déu" va proclamar. Que un dirigent polític professi la religió que estimi convenient, però que empri expressions com aquesta en un discurs polític no és casualitat, al meu entendre. Que ERC s'ha convergencialitzat a marxes forçades és un fet inqüestionable.Així ho ha vist Xavier Domènech, representant dels "comuns". Caldrà saber si el guió del pinyol del Mas els lligarà a la fórmula de JxS o bé ERC anirà sola a la propera contesa electoral, que és del que ara es tracta sota la disfressa del processieme.Tot dependrà del resultat del martirologi de ficció, impostat o real.

Sabíem de la religiositat catòlica de Junqueras, dels seus estudis al Vaticà, que anomena al papa "Sant Pare", etc. Però apel·lar als sentiments religiosos en convergència als sentiments nacionalistes va en camí d'emular l'antiga Convergència de Jordi Pujol: identificar cert catolicisme català amb el catalanisme VERTADER. A mi, però, em resulta una actitud paral·lela a l'expressió que llegíem als tebeos franquistes de "Y vive Dios" dels herois croats de la cristiandat. Ja s'ha dit mantes vegades que tant al PP li interessa el bloqueig del problema territorial d'Espanya com al nacionalisme de dretes català. Ambdós moviments i ideologies serveixen per bloquejar l'accés de les forces polítiques de les capes populars a la gestió de govern: tant a Barcelona com a Madrid. La guerra freda i el món bipolar va impedir un govern d'esquerres en el primer govern de la recuperada Generalitat i ara és l'independentisme nacionalista.

El que em preocupa és que tot aquest processisme té un objectiu clar: que durant altres 23 anys s'impedeixi l'accés a ser una força hegemònica als "comuns". El victimisme i el discurs reincident de l'ambigüitat que s'esgrimia contra els d'ICV, amb en Joan Herrera i Dolors Camats al capdavant, com ara la Colau, en Domènech i l'Urtasun, de CATALUNYA EN COMÙ, té un horitzó ben palès: l'arraconament o bé fixar un cordó sanitari perquè no hi hagi una unió de totes les forces del catalanisme popular. Davant la crisi econòmica i social, la fractura social que representa la pobresa podia possibilitar que el "PSUC del segle XXI" tingués una veu potent en els designis de Catalunya. Artur Mas i els seus descendents, tant frívols com ell, són prou espavilats per dissenyar una jugada que compta amb tots els poders mediàtics públics i subvencionats per tenir-lo a l'abast. En la penúltima trobada que va haver entre Joan Herrera i l'Assemblea d'adherits d'ICV de Mataró, li vaig etzibar que ell era un "bastard". I li ho vaig dir amb tota la intencionalitat. Per moltes filigranes retòriques davant del referèndum que féssim sempre serem uns bastards o "poc catalans" per als nacionalistes catalans, ja fossin de CDC, d'ERC o de la CUP. Això és el que va succeir als comunistes alemanys, de la República Federal: l'establishment va aconseguir que fossin considerats com el "partit de l'exterior". Per errors propis i sobretot per la repressió institucional.

Antonio Baños (CUP) ha demostrat que l'estupidesa sempre pot anar a més

La sàvia Anna Cabré, la demògrafa que tant sap sobre Catalunya, va elaborar la seva teoria canònica del model reproductiu català, que és un referent també per a Europa: el dèficit de població autòcton es compensat per l'arribada de persones immigrats, abans andalusos, extremenys, etc., i ara d'altres continents.

La demografia i la geografia ens ensenyen molt sobre les reaccions i plantejaments polítics, ja siguin nacionalismes d'un i altre caire, o bé ideologies més mestisses en aquest àmbit. I sovint ho oblidem. 

Com diu Albert Recio, és un fet inapel·lable que aquest model demogràfic català comporta: "la existencia de fuertes lazos de diverso tipo entre una parte importante de la población catalana — mayoritariamente en la clase obrera— con el resto del Estado. Y (ELS COMUNS)  no pueden dejar que un apoyo inaceptable al independentismo vuelva a dejar huérfanas políticamente a las franjas de clase obrera, las de los barrios de las ciudades y el área metropolitana a las que pretenden representar (y que constituyen su principal base electoral)

ELS FARISEUS
Seguint l'estela de terminologia religiosa de l'escolanet Oriol Junqueras, val a dir que l'etiqueta de "fariseisme" com a sinònim d'hipocresia va fer fortuna. Injustament. És molt probable que als COMUNS li consignin aquest epítet, com a sinònim de covards o d'oportunistes i de no ser prou patriotes. El "Rei Lear", de Shakesperare, s'ajustaria força bé al que està passant també ara. El fill més contestatari del Rei és qui al final ha de protegir al pare de les conseqüències devastadores de les ambicions egoistes dels altres germans.
Fem una mica d'història. Després de la derrota dels jueus de Palestina, a mans de les legions de l'emperador romà Vespasià, l'any 70 de l'era cristiana, les tropes imperials van destruir el temple, símbol major de la religió dels jueus. La destrucció del temple, que va constituir la inspiració del nou judaisme, va provocar un gran sofriment. Entre les vàries corrents, els més progressistes de tots els jueus de Palestina, eren els fariseus. Això ho diu la gran enciclopedista de les religions, Karen Armstrong, recent guardonada amb el premi de ciències socials del Principat d'Astúries.
Segons aquesta historiadora, els fariseus proclamaven que podien acudir directament al seu Déu sense necessitat de la mediació d'un sacerdot i de cap ritual complex. La solidaritat (caritat) era el manament de la Torá més important, segons ells.
Durant l'època de la destrucció del temple, els fariseus ja eren la secta més respectada del judaisme palestí. I ja aleshores havien mostrat al seu poble que no necessitaven cap temple per adorar Déu.
És gairebé inevitable no caure en la temptació d'establir un paral·lelisme entre el temple i "embolicar-se en la bandera" dels actuals dirigents catalans.
L'evangeli de Mateu és la font del malnom dels fariseus. Altres fonts, per contra, creuen que Jesús fou probablement un fariseu, de forma semblant, sembla ser, que el propi Pau de Tars, que se n'orgullia d'haver-ho estat. En l'Evangeli de Mateu es presenta a Jesús pronunciant discursos violents i poc edificants contra els "escribes i fariseus", que apareixen com a hipòcrites menyspreables.
Doncs bé, segons Karen Armstrong, es tracta d'una deformació difamant dels fets doncs Lluc, un altre evangelista, ofereix una imatge força positiva dels fariseus, i també perquè difícilment Pau de Tars s'hauria sentit orgullós del seu origen fariseu si realment els fariseus haguessin estat els enemics implacables de Jesús, car l'havien perseguit fins a la mort.

Qui farà de Sant Mateu?:la Gabriel, portaveu de la CUP, que ha titllat a Joan Coscubiela de fatxa així com al sindicat de CC.OO? Els qui van insultar els presoners antifranquistes de ser nazis en l'exposició del Born?
Estic segur que no desaprofitaran cap ocasió per calumniar o, com es diu ara, trolejar, però desaprofitarem un temps preciós per intentar reagrupar forces per tal de fer front als desafiaments que la desigualtat i l'explotació laboral estan causant, i tornarem a qüestionar-nos sobre el significat de Pàtria, com Fernando Aramburu.