L’atzar ha volgut que coincidís en el temps dos fets dignes de menció.
D’una banda, a finals del mes de maig, l'alcalde de Càdis, José Maria
González, “Kichi”, per POR CÁDIZ SÍ SE PUEDE, ha concedit una medalla a la patrona
de la ciutat, la Virgen del Rosario, un gest, a parer d’alguns comentaristes,
que ha servit per marcar diferències entre Podemos i Izquierda Unida.
Particularment, m’ha encantat les declaracions d’Alberto Garzón que, amb
precisió de cirurgià ha expressat que “No
soy muy fan de las medallas, menos si se dan a seres inanimados”. Algú ha comparat el gest de Kichi amb el del ministre
aparentment més fatxa de Rajoy, el ministre de l’interior Fernández Díaz, renascut de l’Opus
Dei, en donar la medalla a una verge. És clar que l’Opus
Per contra, Pablo Iglesias, tan iconoclasta en tantes ocasions, ha justificat la mesura d’un dels
seus principals “barons” d’Andalusia, tot al·ludint al “carácter de dignidad
popular” de la Virgen del Rosario; "Yo creo que 'Kichi' lo ha manejado de
una manera muy laica en el sentido de que se trata una muestra de respeto a los
sentimientos populares demostrando que hay que convivir con distintos pareceres
y tradiciones. Los urbanitas de izquierda tenemos que aprender a respetar esas
tradiciones tan arraigadas en el pueblo"
En part, Pablo Iglesias no va desencertat. En part. Ildefonso Falcones, en
la seva magnífica novel·la històrica, “La
catedral del Mar” narra la història d’Arnau Estanyol. Al voltant de la
construcció d'una església de les dimensions de Santa Maria del Mar –meitat
segle XIV-. Arnau queda orfe i ha de començar a treballar en l'ofici més dur, el
de mosso carregador del port: es converteix en un bastaix. Els bastaixos són els
responsables de portar les pedres des de Montjuïc fins a Santa Maria del Mar,
cosa que fan mentre no han de descarregar cap vaixell al Port de Barcelona. És
motiu d’orgull “proletari” fer “voluntariat” per a la seva patrona.
La nova política porta a això, jugar molt amb el simbolisme, com fer
boicots a la Companyia que comercialitza la Coca-Cola i després veure’s en
públic consumint aquesta beguda ensucrada, com el cas de Ramon Espinar,
dirigent de Podem a la Comunitat de Madrid….
Coses que passen. Javier Aristu, en el seu article Adeste Fideles (Venid Fieles) ho ha centrat de forma contundent i
magistral en aquest article que recomano vivament:
Vet aquí, que una setmana més tard, Karen Armstrong ha estat guardonada amb
el Premi Princesa de Asturias de Ciencias Sociales 2017, “gracias a una obra en
la que aborda el hecho religioso y la historia de distintas creencias
(cristianismo, islam, judaísmo, budismo o hinduismo) desde una mirada
trascendental y antidogmática”.
Els seus 25 llibres l’avalen a bastament com una intel·lectual de primera
fila.
En dono fe perquè “Una historia de Dios. 4000 años de búsqueda
en el judaísmo, el cristianismo y el Islam”, editat per Paidós, és una de
les meves obres de capçalera. Com a professor en exercici, comunista i ateu,
m’ha fet comprendre o, almenys, aproximar-me amb interès i devoció a la teologia. "Karen Armstron ha llegit molt, ho ha digerit tot i ens ofererix la més sòlida introducció al tema que mai s'ha publicat fins ara". Ho diu Anthony Burgess, autor de la "Naranja mecànica", i té raó.
És curiós perquè en temps del franquisme, alguns comunistes amb llargues condemnes de presó,
es van convertir en sòlids especialistes en el misticisme espanyol del Barroc,
atès que era un dels àmbits que les autoritats penitenciàries de la dictadura
permetien llegir a les presons.
Com a docent en la matèria de Filosofia, considero que la religió entra de
ple dins l’àrea de les ideologies. Per entendre la conducta humana,
individualment i col·lectiva.
El tema KICHI és més banal. Forma part de l’estratègia d’aquests “barons”
de Podemos, que intenten fer-se un forat abans que la imperiosa necessitat
d’unitat més enllà del camp de l’anomenat “PSOE” no els facin sentar el cap i
deixar de fer frivolitats. També tenim aquí el cas del Sr. Fachin, que ens està
donant dies de glòria per les seves impostures grandiloqüents.
Kichi no vol que el pupulatxerisme de la Susanna Díaz es quedi en exclusiva
amb l’etnicisme del “sud” i hi competeix per tal de semblar més “popular” .
A Mataró ja coneixem els conflictes que es va produir entre la jerarquia
eclesiàstica local i les “confraries” amb motiu de les processons populars de Cerdanyola. L'enfrontament va ser tan crispat que fins i tot van haver de portat un
altre mossèn a la Parròquia Maria
Auxiliadora, de Cerdanyola (Mataró). Per cert, afiliat a CC.OO., i amic d’ICV.
L’obra de Karen Armstrong, a la que he fet al·lusió, fa 25 anys que la va
escriure. Aquesta ex monja durant uns pocs anys reconeix en la introducció al
seu llibre que “”Cuando tenia unos ocho
años tuve que aprender de memòria esta respuesta del catecismo a la pregunta
“¿Quién es Dios?: “Dios es el Espíritu supremo, el único que existe por sí
mismo y es infinito en todas sus perfecciones”. No es extraño que significarà
poco para mí y he de decir que todavía me deja indiferente. Siempre me pareció
una definición especialmente àrida, ampulosa y arrogante. Es más, escribiendo
este libro he llegado a la convicción de que además es incorrecta”
Com a docent, crec que la religió hauria de ser fora del currículum escolar
a primària, i per descomptat també a la Secundària. Però sóc un fervent
partidari que, dins les matèries que imparteixen les ciències socials i/o les
humanitats, hi hauria d’haver un espai específic a l’espiritualitat. Que jo
identifico força amb la transcendència.
La militància comunista, no és una forma d’expressar la transcendència, de
que l’individu no és complet sense els altres?
A vegades em pregunto si el meu contacte amb la catequesi no va
facilitar el meu activisme a Comissions Obreres o a la Joventut Comunista, de
la mateixa manera que per a d’altres ha servit per a fer-se conservadors.
L’educació i la memòria familiar van acompanyar, per descomptat, i de forma ben
pregona.
Karen Armstrong diu que “l’estudi sobre la història de la religió m’ha
mostrat que els éssers humans són animals espirituals. I això es pot dir amb
raó que l’Homo sapiens és també Homo religious.
Tan aviat com van poder ser reconeguts com a humans, homes i dones van començar
a adorar els déus, creaven religions al mateix temps que creaven obres d’art”.
I afegeix: “De la mateixa manera que l’art, la religió ha estat un intent
de trobar sentit i valor a la vida. Es pot abusar de la religió com de
qualsevol altra activitat humana; però sembla que això és el que hem fet sempre
amb ella”.
No és d’estranyar que el predicador digger, Gerard Winstanley, del moviment dels diggers
(okupa de terres del segle XVII) a l’Anglaterra després de la guerra civil,
parlés en nom de Crist per predicar la revolució.
Suggereixo a la cúpula de Podem, ja que és un partit tan jerarquitzat, que
li encarregui al seu CÍRCULO DE ESPIRITUALIDAD que li dongui un parell de
voltes a aquest assumpte, abans que el meu admirat Pablo Iglesias cometi una
altra relliscada frivolona en la seva
resposta a que el procés de la concessió de la medalla ha estat un mètode més
“laic”. També recomano a Alberto Garzón, a aquesta ment a la que tenim l’orgull
d’assenyalar com “dels nostres” que reflexioni sobre aquesta cita, també de
Karen Armstrong:
“El ateísmo ha sido a menudo un
estado de transición: judíos, cristianos y musulmanes fueron llamados ateos por
sus contemporáneos paganos porque adoptaron una noción revolucionaria de la
divinidad y de la transcendència. ¿Es el ateísmo moderno una negación similar
de un “Dios” que ya no encaja en la situación de nuestro tiempo?” (...) “”La
afirmación “yo no creo en Dios” ha significado algo ligeramente distinto en
cada período de la historia”
Per finalitzar vull dir que aquest llibre en qüestió és majestuós. Ens
permet de tenir una mirada periscòpica de les tres religions monoteistes; molt
útil en temps d’interculturalitat i de manipulació, sobretot d’una en especial
tant d’actualitat, l’islam, que va néixer com un moviment socialitzant i de
tolerància. És una obra tan útil com necessària, ja sigui per als que som ateus
com per als que són creients, practicants o no. El pensament neoliberal també
ha creat les seves divinitats tan o més perilloses, tan o més tòxiques que les
manipulacions de l’espiritualitat tradicional. I sovint en nom de la “llibertat
individual” per explotar els altres.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada