diumenge, 11 de juny de 2017

ESPIRITUALITAT I BEATERIA.KAREN ARMSTRONG

L’atzar ha volgut que coincidís en el temps dos fets dignes de menció. D’una banda, a finals del mes de maig, l'alcalde de Càdis, José Maria González, “Kichi”, per POR CÁDIZ SÍ SE PUEDE, ha concedit una medalla a la patrona de la ciutat, la Virgen del Rosario, un gest, a parer d’alguns comentaristes, que ha servit per marcar diferències entre Podemos i Izquierda Unida. Particularment, m’ha encantat les declaracions d’Alberto Garzón que, amb precisió de cirurgià ha expressat que “No soy muy fan de las medallas, menos si se dan a seres inanimados”.  Algú ha comparat el gest de Kichi amb el del ministre aparentment més fatxa de Rajoy, el ministre de l’interior Fernández Díaz, renascut de l’Opus Dei, en donar la medalla a una verge. És clar que l’Opus
Dei representa la vessant més burgesa i capitalista del catolicisme.
Per contra, Pablo Iglesias, tan iconoclasta en tantes  ocasions, ha justificat la mesura d’un dels seus principals “barons” d’Andalusia, tot al·ludint al “carácter de dignidad popular” de la Virgen del Rosario; "Yo creo que 'Kichi' lo ha manejado de una manera muy laica en el sentido de que se trata una muestra de respeto a los sentimientos populares demostrando que hay que convivir con distintos pareceres y tradiciones. Los urbanitas de izquierda tenemos que aprender a respetar esas tradiciones tan arraigadas en el pueblo"
En part, Pablo Iglesias no va desencertat. En part. Ildefonso Falcones, en la seva magnífica novel·la històrica, “La catedral del Mar” narra la història d’Arnau Estanyol. Al voltant de la construcció d'una església de les dimensions de Santa Maria del Mar –meitat segle XIV-. Arnau queda orfe i ha de començar a treballar en l'ofici més dur, el de mosso carregador del port: es converteix en un bastaix. Els bastaixos són els responsables de portar les pedres des de Montjuïc fins a Santa Maria del Mar, cosa que fan mentre no han de descarregar cap vaixell al Port de Barcelona. És motiu d’orgull “proletari” fer “voluntariat” per a la seva patrona.
La nova política porta a això, jugar molt amb el simbolisme, com fer boicots a la Companyia que comercialitza la Coca-Cola i després veure’s en públic consumint aquesta beguda ensucrada, com el cas de Ramon Espinar, dirigent de Podem a la Comunitat de Madrid….
Coses que passen. Javier Aristu, en el seu article Adeste Fideles (Venid Fieles) ho ha centrat de forma contundent i magistral en aquest article que recomano vivament:
Vet aquí, que una setmana més tard, Karen Armstrong ha estat guardonada amb el Premi Princesa de Asturias de Ciencias Sociales 2017, “gracias a una obra en la que aborda el hecho religioso y la historia de distintas creencias (cristianismo, islam, judaísmo, budismo o hinduismo) desde una mirada trascendental y antidogmática”.
Els seus 25 llibres l’avalen a bastament com una intel·lectual de primera fila.
En dono fe perquè  “Una historia de Dios. 4000 años de búsqueda en el judaísmo, el cristianismo y el Islam”, editat per Paidós, és una de les meves obres de capçalera. Com a professor en exercici, comunista i ateu, m’ha fet comprendre o, almenys, aproximar-me amb interès i devoció a la teologia. "Karen Armstron ha llegit molt, ho ha digerit tot i ens ofererix la més sòlida introducció al tema que mai s'ha publicat fins ara". Ho diu Anthony Burgess, autor de la "Naranja mecànica", i té raó.
És curiós perquè en temps del franquisme, alguns  comunistes amb llargues condemnes de presó, es van convertir en sòlids especialistes en el misticisme espanyol del Barroc, atès que era un dels àmbits que les autoritats penitenciàries de la dictadura permetien llegir a les presons.
Com a docent en la matèria de Filosofia, considero que la religió entra de ple dins l’àrea de les ideologies. Per entendre la conducta humana, individualment i col·lectiva.
El tema KICHI és més banal. Forma part de l’estratègia d’aquests “barons” de Podemos, que intenten fer-se un forat abans que la imperiosa necessitat d’unitat més enllà del camp de l’anomenat “PSOE” no els facin sentar el cap i deixar de fer frivolitats. També tenim aquí el cas del Sr. Fachin, que ens està donant dies de glòria per les seves impostures grandiloqüents.
Kichi no vol que el pupulatxerisme de la Susanna Díaz es quedi en exclusiva amb l’etnicisme del “sud” i hi competeix per tal de semblar més “popular” .
A Mataró ja coneixem els conflictes que es va produir entre la jerarquia eclesiàstica local i les “confraries” amb motiu de les processons populars de Cerdanyola. L'enfrontament va ser  tan crispat que fins i tot van haver de portat un altre mossèn  a la Parròquia Maria Auxiliadora, de Cerdanyola (Mataró). Per cert, afiliat a CC.OO., i amic d’ICV.
L’obra de Karen Armstrong, a la que he fet al·lusió, fa 25 anys que la va escriure. Aquesta ex monja durant uns pocs anys reconeix en la introducció al seu llibre que “”Cuando tenia unos ocho años tuve que aprender de memòria esta respuesta del catecismo a la pregunta “¿Quién es Dios?: “Dios es el Espíritu supremo, el único que existe por sí mismo y es infinito en todas sus perfecciones”. No es extraño que significarà poco para mí y he de decir que todavía me deja indiferente. Siempre me pareció una definición especialmente àrida, ampulosa y arrogante. Es más, escribiendo este libro he llegado a la convicción de que además es incorrecta
Com a docent, crec que la religió hauria de ser fora del currículum escolar a primària, i per descomptat també a la Secundària. Però sóc un fervent partidari que, dins les matèries que imparteixen les ciències socials i/o les humanitats, hi hauria d’haver un espai específic a l’espiritualitat. Que jo identifico força amb la transcendència.
La militància comunista, no és una forma d’expressar la transcendència, de que l’individu no és complet sense els altres?  A vegades em pregunto si el meu contacte amb la catequesi no va facilitar el meu activisme a Comissions Obreres o a la Joventut Comunista, de la mateixa manera que per a d’altres ha servit per a fer-se conservadors. L’educació i la memòria familiar van acompanyar, per descomptat, i de forma ben pregona.
Karen Armstrong diu que “l’estudi sobre la història de la religió m’ha mostrat que els éssers humans són animals espirituals. I això es pot dir amb raó que l’Homo sapiens és també Homo religious. Tan aviat com van poder ser reconeguts com a humans, homes i dones van començar a adorar els déus, creaven religions al mateix temps que creaven obres d’art”.
I afegeix: “De la mateixa manera que l’art, la religió ha estat un intent de trobar sentit i valor a la vida. Es pot abusar de la religió com de qualsevol altra activitat humana; però sembla que això és el que hem fet sempre amb ella”.
No és d’estranyar que el predicador digger, Gerard Winstanley, del moviment dels diggers (okupa de terres del segle XVII) a l’Anglaterra després de la guerra civil, parlés en nom de Crist per predicar la revolució.
Suggereixo a la cúpula de Podem, ja que és un partit tan jerarquitzat, que li encarregui al seu CÍRCULO DE ESPIRITUALIDAD que li dongui un parell de voltes a aquest assumpte, abans que el meu admirat Pablo Iglesias cometi una altra relliscada frivolona en la seva resposta a que el procés de la concessió de la medalla ha estat un mètode més “laic”. També recomano a Alberto Garzón, a aquesta ment a la que tenim l’orgull d’assenyalar com “dels nostres” que reflexioni sobre aquesta cita, també de Karen Armstrong:
El ateísmo ha sido a menudo un estado de transición: judíos, cristianos y musulmanes fueron llamados ateos por sus contemporáneos paganos porque adoptaron una noción revolucionaria de la divinidad y de la transcendència. ¿Es el ateísmo moderno una negación similar de un “Dios” que ya no encaja en la situación de nuestro tiempo?” (...) “”La afirmación “yo no creo en Dios” ha significado algo ligeramente distinto en cada período de la historia
Per finalitzar vull dir que aquest llibre en qüestió és majestuós. Ens permet de tenir una mirada periscòpica de les tres religions monoteistes; molt útil en temps d’interculturalitat i de manipulació, sobretot d’una en especial tant d’actualitat, l’islam, que va néixer com un moviment socialitzant i de tolerància. És una obra tan útil com necessària, ja sigui per als que som ateus com per als que són creients, practicants o no. El pensament neoliberal també ha creat les seves divinitats tan o més perilloses, tan o més tòxiques que les manipulacions de l’espiritualitat tradicional. I sovint en nom de la “llibertat individual” per explotar els altres.








Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada