Quan ha hagut l'oportunitat, com és el cas de 2016-17, de fer aliances per construir governs alternatius, l'independentisme les ha obstaculitzat. El procés és l'exemple més clar de tot plegat. Abans ICV tenia el hàndicap de no tenir referent estatal potent. Per molt que aquí ens escarrasséssim, sense dimensió espanyola, no superaríem el 10% de l'electorat. Necessitàvem l'aportació de la població identitàriament catalano-espanyola que se sentia decebuda amb un PSOE lliurat el neoliberalisme. Amb l'arribada de PODEMOS com a força significativa en el mapa electoral espanyol, això podria canviar. Aquesta finestra d'oportunitat sembla que s'ha tancat.
No només això, sinó que, en el cas de Catalunya, les esquerres que representen EN COMÚ PODEM s'han vist frenades en sec per haver-se subordinat al full de ruta del sobiranisme unilateralista per por a perdre espais comunicacionals.
No seria just dir-ho d'aquesta manera, però en la pràctica fa l'efecte que sí, com ho demostra el tàndem Domènech-Colau. El pacte subjacent i la subordinació a ERC sembla apuntar-ho així. La marginació de persones de la talla de Joan Coscubiela, també. A una ERC més "convergent" que mai.
En les pelis d'una determinada època, els guionistes tenien un recurs infal·lible quan es volien carregar el "dolent": el ficaven dins d'arenes movedises i el liquidaven. És ICV el dolent de la peli ara? Sembla ser que sí per als COMUNS DE LA BARCELONA-CAPITAL. Ja veurem què passa quan arribi el cataclisme electoral del 21-D
EL TRIDENT DEL CONSERVADORISME
Tres han estat els ingredients bàsics que la dreta espanyola, postfranquista, ha utiltizat per frenar l'avenç de les esquerres. Primer, el terrorisme etarra. Segon, la xenofòbia, la immigració en temps de la bombolla immobiliària. Tercer, l'independentisme català que engendra les polítiques recentralitzadores del PP. Un personatge uneix aquests tres punts, Jaime Mayor Oreja, de l'ala més conservadora del Partit Popular, i que ara podria estar més a prop de Ciudadanos o Vox que del PP..
Com li desagradaven a Carod Rovira (ERC) les convocatòries de vaga general dels sindicats confederals (espanyolistes!!!) a Catalunya!
Com li repel·lien les concentracions del 15-M, perquè no es parlava gaire el català !!!!
Els seus comentaris, que es poden trobar en les hemeroteques, en són testimoni... Es indepedentistes bascos i catalans han vist amb molta incomoditat l'avenç de les forces progressistes. Els apartava del focus mediàtic. L'eix social de les reivindicacions populars els feia nosa.
Hi ha un episodi que crec que no ha merescut l'atenció que requereix. Malgrat sembli situar-se una hipòtesi contrafàctica: Què hagués passat si ETA no haguès atemptat, amb resultat de mort, contra l'almirall Carrero Blanco? És un lloc comú dir que aquest militar suposava la successió natural del caudillo. I que la seva desaparició va ser positiva per l'adveniment de la Transició.
Realment va ser així? El sempre brillant, el mestre Nicolás Sartorius, un dels caps més ben moblats de Comissions Obreres, no és del mateix parer:
"Mientras estábamos en el banquillo, el 20 de diciembre de 1973, casi a la misma hora, en la calle de Claudio Coello de Madrid volaba por los aires el coche de Carrero Blanco. Imagínate el efecto. Había unas colas enormes en la Plaza de las Salesas, en el Palacio de Justicia. La Policía intervino para disolver aquello. Todas las actividades que había en solidaridad con nosotros se suspendieron, los activistas tuvieron que esconderse ¡Para nosotros fue un desastre!”
Y a continuación explica el por qué de la estrategia a la que achaca las altísimas penas de cárcel que para él no terminaron hasta la muerte de Franco: “Con el tiempo hemos sabido, a través de una persona que apoyaba a ETA, que lo hicieron ex profeso. Ellos querían que el atentado tuviera el máximo eco. Nosotros lo interpretamos después como una manera de ETA de decir: "aquí hay dos líneas contra la dictadura: la violenta y la de masas ─que era la de CCOO─ y la que vale es la nuestra, la línea violenta”
"Mientras estábamos en el banquillo, voló por lo aires Carrero. Las actividades en solidaridad se suspendieron"
"Pero, al final, quien trajo la democracia no fue ETA”, continúa para concluir que fueron los trabajadores los que más lucharon, los que hicieron inviable que la dictadura siguiera adelante cuando murió Franco, en un periodo que califica como “el más decisivo de la historia de este país”. “Porque la dictadura no murió en la cama del dictador”, sentencia Sartorius, “aunque eso nunca se ha contado bien porque no ha interesado”.
Trata de resumirlo él: “La llegada de Arias Navarro a la Jefatura del Gobierno supone un momento durísimo: hay más juicios de Orden Público que en el periodo anterior, no están legalizados los partidos ni los sindicatos, el Movimiento no desaparece hasta el 77. Y este es un periodo de enormes movilizaciones en este país. Las cifras de la Político-Social son impresionantes: la cantidad de acciones, de movilizaciones, de huelgas generales, parciales… Eso es lo que trae la democracia a España”. Y subraya ahí su papel en CCOO y, en consecuencia, en el fin de la dictadura: “El de organizar y dirigir todas esas movilizaciones. Y eso es lo más importante que yo he hecho en mi vida”.
L'unilateralisme, aquesta mena de desobediència simbòlica, tan pregonada hipòcritament pels partits independentistes, ¿ha donat més base social per lluitar contra la recentralització del PP, a aquesta mena de "democràcia radial" (símil ferroviari) ? Més aviat, no. Ans al contrari, han mentit i, com diria Ernesto Cardenal, l'ex ministre del Front Sandinista, han pecat: "Peca el que miente, porque roba verdad a las palabras" (Eduardo Galeano, El libro de los abrazos)
Les energies dels unilateralistes, més voluntàriament que involuntària, han estat en la línia del raonament que expressava Sartorius, en relació a qui es dona el protagonisme per tal de revertir les retallades en drets civils, socials i laborals, que el PP ha accelerat.
Abans del 9-N a ICV hi havia molta por. Un terç dels quadres i adherits s'identificaven com independentistes. Podria causar esquinçaments interns si la direcció prenia partit de cara a la consulta ciutadana:
VOL QUE CATALUNYA ESDEVINGUI UN ESTAT ? EN CAS AFIRMATIU, VOL QUE AQUEST ESTAT SIGUI INDEPENDENT?
La doble pregunta va molestar molt a tothom. Sobretot als socialistes, que volien trencar ICV. Ells preferien només una: Independència SÍ/Independència NO.
Joan Herrera-Dolors Camats van fer bona feina, de resistència. Sabien que això no era el nucli fonamental de l'ADN d'ICV, sinó que era el dret a decidir.
Vet aquí, que ara no ha succeït el mateix, amb la mobiltizació unilateralista de l'1-O. Per què la voluntat majoritària d'ICV, la del federalisme, no s'ha fet sentir? Per què veus més poderoses dins d'ICV no van dir que això de l'1-O no ens representava? Doncs perquè ens hem supeditat a la voluntat de la nova política Domènech-Colau, més propers, en aquest aspecte a la CUP que a ICV !
Un partit, sigui quin sigui, té l'obligació de pronunciar-se com a tal, de forma clara. I no deixar com si fos un assumpte de consciència individual. Aquest ha estat el gran pecat d'ICV, i l'està pagant i el pagarà en un futur. I també val per al partit de la lideresa Colau i la seva cort. "Estaban jiñaos" -ha dit el número 2 de Junqueras, un tal Salvador, segons converses filtrades per la policia- I en un assumpte d'aquesta transcendència això suposa condemna a l'ostracisme per a un partit, que ja no serà el PSUC del segle XXI. A la lideresa Colau li ha mancat el coratge que va demostrar en la lluita contra els desnonaments. A ICV, als Comuns, els han desnonat de l'alternativa progressista a Catalunya. Y si no, al tiempo. Un assumpte que ha violentat tanta gent, que ha fracturat tant la societat, no pot deixar-se de mirar de cara.
Molts d'ICV som conscients que la Colau estava en minoria en l'Ajuntament de Barcelona, i que havia de surfejar, però, calia ser tan condescendent amb l'unilateralisme independentista i barallar-se amb el PSC ? Aquesta actitud, no ha insuflat més material al·lucinògen a l'aventurerisme? No podria haver-se plantat el duet Pissarello-Colau?
Arribats a aquest punt, ara ja no hi ha més remei que aclarir que significa això de DRET A DECIDIR?
Decidir què? Un nou referèndum per separar-nos? O una nova consulta legal després d'un procés de negociació amb el govern central, ja sigui via reforma constitucional o no.... En aquest punt, ara els socialistes són més coherents que nosaltres: cal votar un acord per quedar-se, en millors condicions..... Per tant,
QUÈ SIGNIFICA EL DRET D'AUTODETERMINACIÓ? Si significa més democràcia social, endavant, però si significa el dret a separar-se de la resta de l'Estat, per a mi és un engany. Fragmentar la caixa de la Seguretat social com vol la dreta basca? Abonar encara més la bretxa sindical i la classe assalariada del Sud d'Europa? Ens farà més forts davant el TTIP i/o el CETA, o la lluita contra els Paradisos Fiscals?
Per tant, no entra dins dels supòsits de les Nacions Unides. En conclusió, que cal deixar d'utilitzar aquesta expressió enganyosa.
Desolació en companys i companyes, veterans i no tan veterans. Per primera vegada no estem segurs de votar als "nostres", perquè ja no són tan "nostres". És difícil entendre per qui no hagi estat mai militant de llarga durada, d'aquells i aquelles que sempre s'han mantingut en la fe del carbonero.
MEDITACIONS D'INICIATIVA (i 3) LES ARENES MOVEDISES I LA EXTREMA UNCIÓ
http://elblocdejotao.blogspot.
http://elblocdejotao.blogspot.
MEDITACIONS D'INICIATIVA (2). PROGENITURA
http://elblocdejotao.blogspot.
LES MEDITACIONS D'INICIATIVA. INTRODUCCIÓ (1)http://elblocdejotao.blogspot.
http://elblocdejotao.blogspot.
LES MEDITACIONS D'INICIATIVA. INTRODUCCIÓ (1)http://elblocdejotao.blogspot.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada