L'aplicació de l'article 155 ha estat una tragèdia sense pal·liatius, provocada per una al·lucinació estimulada i potenciada per una cúpula dirigent externalitzada. Una tragèdia després de l'altra tragèdia: la de la trencadissa interna en un país que pressumia d'acceptació mútua. L'aplicació de l'article 155, més popular que no ens pensem entre aquells que callen dins els comuns, i fins i tot, en privat dels unilateralistes, perquè ja no sabien quin barroquisme afegir al guió, ha actuat com un neurolèptic. Perquè, al capdavall, els llibres d'història ho hauran de tractar com un fenomen de psicopatologia col·lectiva, ateses les declaracions post-empresonament dels consellers/es fugits a Bèlgica. Allí han obtingut el suport de l'extrema dreta xenòfoba. Una altra tragèdia ideològica, com la d'aquells independentistes de la Generalitat Republicana de 1939, disposats a pactar amb els governs feixistes a canvi que aquests reconeguessin la independència catalana.
Un neurolèptic o antipsicòtic és un medicament psicodepressor, el qual té efectes farmacològics en el sistema nerviós central i perifèric i és utilitzat clínicament en el tractament de les psicosis greus.
Hi ha un consens molt majoritari en assenyalar les polítiques recentralitzadores des d'Aznar; aquestes han provocat una reacció al·lèrgica que es va accentuar amb la recollida de signatures que el PP de Rajoy va promocionar per protestar contra l'Estatut ja "cepillado". Però la fugida aventurerista i indecent de l'unilateralisme processista que ha desembocat en el major desastre polític en quaranta anys, és difícil d'explicar en termes de racionalitat política del bé comú. Les argúcies propagandístiques, l'abús de poder a través dels mitjans públics i concertats ha estat tan indigne que serà difícil oblidar-ho així com el ressentiment causat en molts que participàvem del catalanisme popular.
Umberto Eco, el professor italià que va obrir les portes a aquesta disciplina anomenada Semiòtica, va dir que el llenguatge té dos objectius principals: dir mentides i fer riure. Doncs bé, amb el procés i l'expresident Puigdemont al capdavant, hem aconseguit aplegat els dos GOALS pel preu d'un. I dic ex-president, perquè per a mi des del 6-8 de setembre el Parlament de Catalunya va perdre la legitimitat democràtica, en "cepillarse" el nostre Estatut d'Autonomia.
LA COMISSIÓ DE LA VERITAT
La Comissió per a la Veritat i la Reconciliació (en anglès, Truth and Reconciliation Comimission) fou un organisme oficial creat pel govern de Sudàfrica que buscava assolir la justícia restaurativa després de la fi del règim de l'apartheid. Va ser el 1995. Fou encapçalada per l'arquebisbe Desmond Tutu, qui va establir com a lema de la matiexa: "Sense perdó no hi ha futur, però sense confessió no pot haver perdó". Aquesta Comissió va publicar un informe oficial el 1998 que fou lliurat al llavors president Nelson Mandela.
Per què una Comissió per a la Veritat? Perquè bo i les evidències del cataclisme, els dirigents processistes no han reconegut allò que és principal: la no legitimitat dels seus objectius. Han volgut fer una finta però no han arribat a fer l'acte principal que ara pertoca: la contricció, per mirar al futur, tal i com mereix un país esquinçat per l'aventurerisme i una legió milionaria de beats mil·lenaristes
Jordi Amat, en la seva biografia sobre Josep Benet, autèntica obra recomanable, l'atribueix a aquest personatge històric i de talla intel·lectual remarcable, la frase "Un sol poble". Catalunya ja no ho és. El processisme s'ho ha carregat, amb l'ajuda inestimable del lerrouxisme de C's i del neocentralisme del PP. El peronisme patriòtic (prenc de Guillem Martínez l'etiqueta) s'ha imposat d'una manera que ha aixafat i ha intimidat tota dissidència. Ha estat capaç de despertar els anticossos de l'altre nacionalisme.
John Paul Lederach, objector de consciència nordamericà que va residir temporalment durant els anys 80's a Barcelona, va escriure un dels primers llibres sobre pacifisme que es van editar a Espanya, "Educar per a la pau", abans de les aportacions de l'immens Vicenç Fisas i d'altres. En aquest llibre remarcava la distinció entre violència directa i la violència estructural, que no deixava de ser violència, perquè implicava la persistent desigualtat i discriminació. El procés, sí, amb totes les lletres, ha implicat violència. Però no pas per aplicar la llei pepera contra els titireteros, twiteros, sindicalistes, etc., i ara aplicada als dirigents unilateralistes i al govern català. Però negar això és ignorar la basquització que s'ha produït. Al País Basc van tenir a ETA, i aquí hem patit una pressió insofrible, tant de banderes com d'abús de l'externalització de l'acció de govern, que s'han deixat en mans d'agents no democràtics, com si fos un somatent privat, capaç de marcar polítiques municipals, com l'assetjament a l'alcalde Bote de Mataró, i d'altres alcaldies socialistes. Ara també la guàrdia pretoriana de Colau ha emprès aquest mateix camí, en un error transcendental que expressa la seva manca de solidesa política i ideològica.
Despertar d'una al·lucinació psicòtica requereix un temps de mesos i anys, i això ho saben els pacients que pateixen de bipolaritat. A Catalunya ho coneixem pels vaivens del seny i la rauxa. Però a derrotes històriques calen també reflexions i reparacions sanadores, però dures.
Afortunadament no hi ha hagut sang, com la que reclamava un dels protagonistes de Shakespare en "El mercader de Venècia", però sí una falla profundíssima, trencadisses d'amistats, de militàncies de dècades i desconfiances per fer front a la dreta cavernícola recentralitzadora i a aquesta caverna supremacista catalana. Però necessitem recuperar l'autoestima i fer fora al monstre de la intimidació unilateralista que ha engendrat, mecachis, un gèrmen d'extrema dreta també preocupant, doncs li han donat legitimitat popular amb tanta conya banderil. I sobretot, sobretot, ha deixat el moviment obrer organitzat absolutament vulnerable i amb unes actituds servils irreconeixibles pels que vam viure la transició.
En Joan Herrera, sempre tan perspicaç bo i no ser gran orador, ho va dir ben clarament: nosaltres sortim perdent tots, i guanya Rajoy. Com diria Carlo Cipolla, l'historiador italià, la taca de l'estupidesa ho ha esborronat tot sense que ni els propis afectats surtin beneficiats.
COM COSIREM LES FERIDES?
Una companya mestra, l'Alba G., cooperant a Nicaragua, ens explicava en una carta commovedora com els militants del Front Sandinista anaven a buscar als guerrillers de la Contra, amagats a les muntanyes, durant la guerra civil a aquell país. Anaven per convèncer-los, per parlar, en un acte de fraternitat tant valent com generós i intel·ligent.
No crec que aquí ni TV3 ni la Corpo ni els mitjans afins ho facin de motu proprio. És per això que haurà de ser impulsat per canals neutrals.
Proposo una comissió de la veritat. Que l'encapçalin intel·lectuals no pessebristes, i una selecció de delegats sindicals, doncs el moviment sindical ha de ser el pal de paller del procés de sanació, perquè precisament la seva "timidesa" ha estat un dels factors perquè s'envalentonessin les pulsions autodestructives del pujolisme 2.0.
No podrem superar aquest tràngol fins que no fem una comptabilitat del dolor que hem, que ens hem inflingit. Per despertar de l'engany, de l'autoengany, d'aquesta abducció col·lectiva. No perquè hi hagi moltíssima gent no és menys greu.
L'Acadèmia hauria de posar els seus instruments i personal (Universitats) a disposició d'aquesta tasca sanadora.
Hi hauria de participar tot el ventall ideològic, des de C's fins a la CUP. Ja tinc in mente el seu president, en Vicenç Fisas, I ¿com no? un dels meus Joan preferits, en Coscubiela.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada