Com ja va dir Andreu Mayayo en la seva conferència, Marx-Engels, al "Manifest comunista"(1844) van mostrar la sea admiració per la capacitat revolucionària que té la burgesia, en renovar contínuament els mitjans de producció. Això la fa plenament transformadora, en el sentit de que trastoca permanentment el modus vivendi de les societats on ella és hegemònica: (http://elblocdejotao.blogspot.
Varis esdeveniments han coincidit en poc temps i que mereixen ser vistos des d'una perspectiva unitària: 1) Un d'ells és el Mobile World Congress (MWC), on s'ha anunciat l'arribada imminent del 5G. Amb ell, el desplegament d'unes tecnologies habilitadores que, sense possibilitat de retorn, canviaran els imaginaris culturals, els relats polítics i els paradigmes econòmics del planeta. La tecnologia inalàmbrica no només serà molt més ràpida sinó que s'aplicarà a tota mena d'objectes, més enllà del telèfon i de l'ordinador. Segons alguns experts això ens porta a una mutació digital a causa d'aquesta hiperconnectivitat.
2) De forma més discreta, també s'ha presentat l'exposició dedicada a un dels artistes i ideòlegs que més estimo, WILLIAM MORRIS y compañía: el movimiento Arts and Crafts en Gran Bretaña, que des del 22 de febrer fins el 21 de maig de 2018 se celebra al Museu Nacional, conjuntament amb la Fundació Juan March. William Morris, un "comunista verd" i pacifista, de família acomodada, va ser un dels exponents principals de la Lliga dels Justos, antecedent de la Primera Internacional capitanejada per Marx i Engels. De Morris és molt coneguda aquella dita seva: A casa només cal conservar allò que és bell o allò que és útil. Morris és l'autor de l'única utopia comunista no autoritària de la història "News from nowhere"
2) De forma més discreta, també s'ha presentat l'exposició dedicada a un dels artistes i ideòlegs que més estimo, WILLIAM MORRIS y compañía: el movimiento Arts and Crafts en Gran Bretaña, que des del 22 de febrer fins el 21 de maig de 2018 se celebra al Museu Nacional, conjuntament amb la Fundació Juan March. William Morris, un "comunista verd" i pacifista, de família acomodada, va ser un dels exponents principals de la Lliga dels Justos, antecedent de la Primera Internacional capitanejada per Marx i Engels. De Morris és molt coneguda aquella dita seva: A casa només cal conservar allò que és bell o allò que és útil. Morris és l'autor de l'única utopia comunista no autoritària de la història "News from nowhere"
3) Un tercer esdeveniment que vull "cosir" en aquest article és la presentació del llibre "Empantanados", (ja comentat en l'entrada anterior), a la Casa del Llibre el proppassat 26 de febrer, a Barcelona. La perspicàcia de Javier Pérez Andújar posa el focus en la bretxa generacional i en la també "revolucionària" manera burgesa de la tendència a l'oblit, a la compulsiva expropiació de la memòria col·lectiva de les classes anomenades subalternes: Diu Javier Pérez Andújar: "Empantanados es un libro lleno de todo esto, de política, de experiencias, de reflexiones y de lecturas. Salen citados, y bien citados por supuesto, Rosa Luxemburgo, Trotski, Norberto Bobbio, Maquiavelo, Todorov, Georges Brassens… hasta Hernan Cortés; pero no se nombra ni una sola vez Juego de tronos. Y esto tiene mucho que ver con lo dicho sobre la liquidación absoluta del pasado. Sobre la condena a la nada de los libros, los barrios y los obreros"
La menció a l'arxiconeguda sèrie "Juego de Tronos" ve a tomb perquè un dels exponents més coneguts de la "nova política", Pablo Iglesias, durant un temps feia referència continua, i fins i tot, en la seva època d'eurodiputat li va regalar al monarca. Sens dubte Pablo Iglesias accentua l'aspecte de la conquesta del poder, i a la tan grata frase per a ell: "Asaltar los cielos".
Tanmateix jo vull fer esment que hi ha aspectes de la sèrie de Juego de Tronos que tenen molt a veure amb el que ell i William Morris reivindiquen: el valor d'ús i el rebuig a la mercantilització dels instruments culturals (valor de canvi) que conformen la nostra sentimentalitat i la nostra ideologia.
És en aquest punt on vull reivindicar l'actualitat de Karl Marx.
Karl Marx-Friedrich Engels van redactar el Manifest Comunista, com una necessitat per a la reorganització del moviment obrer europeu. Havia de ser una obra senzilla i impactant. I la primera frase d'aquest opuscle és la ja famosa "Un espectre recorre Europa, és l'espectre del comunisme". D'alguna forma, Marx va utilitzar el material literari que tenía al seu abast, la novel·la gòtica, que era força popular en aquella època. Autors i crítics remunten els orígens d'aquesta modalitat al segle XVIII, XIX i principis del XX: castells, runes, vampirs, zombies, monstres, etc.... També Juego de Tronos sitúa el perill més greu de tots en "los muertos vivientes", que es reciclen i reciclen constantment.
Actualment, els ingredients gòtics s'han fusionat sovint amb la "novel·la negra", donant així lloc al gènere negròtic del segle XXI, que s'associa a l'atur, desnonaments que sovint condueixen al suïcidi, als actes violents, les confrontacions públiques, i el frau polític i financer dels qui haurien de protegir i vetllar per la integritat del poble. L'augment de la violència, la pobresa, la inseguretat, la por i la desocupació, entre d'altres factors, hauria donat lloc a aquesta "explosió negra" que té com a objectiu burjar en la gravetat socioeconòmica,
Per tant, la "pulla" que el meu admirat i estimat Javier Pérez Andújar adreça, suposadament, a aquells frívols de la "nova política", en el cas de Juego de Tronos, no seria del tot encertada. La novel·la de terror, gòtica, ha estat, doncs, un revulsiu per reflexionar sobre les injustícies i el risc per a la humanitat. També causa terror aquest tipus de producte cultural en la classe dominant? Encara l'espectre de Marx, provoca terror en l'establishment?
Un dels filòsofs contemporanis més importants, el francès Jacques Derrida, més conegut com un dels autors del concepte de la "descontrucció" (1930-2004), diu que "potser ja no es tingui por als marxistes, però sí que es tem encara a certs no marxistes que no han renunciat a l'herència de Marx" (Espectres de Marx).
El més habitual és que s'associï a Karl Marx amb la seva obra més voluminosa, El Capital, del qual ell només va publicar en vida el primer volum. Els altres dos van ser reelaboracions a posteriori a partir dels seus apunts.
En Das Kapital, Marx presentaria una estructura narrativa centrada en una idea fonamental, el desenvolupament de la qual seria la següent: els protagonistes són convertits en esclaus por un monstre que ells mateixos han creat.. En el cas de Das Kapital, el protagonista és la humanitat com a tal i el monstre terrorífic que la domina ha d'identificar-se directament amb el capital. De fet, el paisatge capitalista, tal como ell ho descriu, és una realitat en la que "els morts dominen als vius". És típic de la novel·la gòtica la presència d'objectes inanimats que de sobte comencen a moure's sembrant el pànic entre els vius, pertorbant la seva existència.
Max Weber (1864-1920), historiador i sociòleg posterior, l'anomenat el Marx burgès, va considerar que el capitalisme és la culminació d'un procés de racionalitat, la recerca racional del benefici, racionalitat dels procesos administratius, gestió racional de les transaccions, de la racionalitat productiva, etc.... Per contra, ja abans, Marx, veu tot el contrari: el capitalisme representa la irracionalitat en estat pur, doncs només realça el valor de canvi, la "valorització del valor", coincidint amb William Morris. Segons Marx, això genera una racionalització cada cop més irracional. És el món en el que els morts dominen als vius, en el que les mercaderies i els valors de Borsa tiranitzen els homes, reduïts a simples instruments al servei del capital i de la tècnica planetària. En escoltar els suposats avenços revolucionaris que ha anunciat el Mobile World Congress, amb el 5G, m'ha semblat que Marx contemplava l'escena arrufant el nas.
Max Weber (1864-1920), historiador i sociòleg posterior, l'anomenat el Marx burgès, va considerar que el capitalisme és la culminació d'un procés de racionalitat, la recerca racional del benefici, racionalitat dels procesos administratius, gestió racional de les transaccions, de la racionalitat productiva, etc.... Per contra, ja abans, Marx, veu tot el contrari: el capitalisme representa la irracionalitat en estat pur, doncs només realça el valor de canvi, la "valorització del valor", coincidint amb William Morris. Segons Marx, això genera una racionalització cada cop més irracional. És el món en el que els morts dominen als vius, en el que les mercaderies i els valors de Borsa tiranitzen els homes, reduïts a simples instruments al servei del capital i de la tècnica planetària. En escoltar els suposats avenços revolucionaris que ha anunciat el Mobile World Congress, amb el 5G, m'ha semblat que Marx contemplava l'escena arrufant el nas.
Precisament, per tal de subratllar la irracionalitat imperant del cosmos capitalista, Marx ho descriu tot emprant les formes de la novel·la gòtica: Un món espectral, per tant, en el que els homes, víctimes d'un extrany sortilegi, produeixen sense descans però sense saber per què ho fan. Un món en el que el capital és un "vampir" asedegat de la sang viva del treball o, també un "home llop" àvid de plustreball. Un món en el que les mercaderies, aquestes coses es transformen en realitats vives que ballen i transformen en entitats mortes, en fantasmes, a qui les han produït.
El fet de que a la majoria de la gent aquest procés de cosificació li resulti invisible, fins al punt de tenir la convicció de viure en el més racional dels móns possibles, es deu en bona mesura a l'activitat ideològica de l'alienació capitalista que imposa el seu propi horitzó com l'únic possible.
El fet de que a la majoria de la gent aquest procés de cosificació li resulti invisible, fins al punt de tenir la convicció de viure en el més racional dels móns possibles, es deu en bona mesura a l'activitat ideològica de l'alienació capitalista que imposa el seu propi horitzó com l'únic possible.
La mercaderia, per tant, considerada com la cèl·lula secreta del món capitalista, és un monstre que actua "com si tingués amor en el cos". D'aquí deriva, a més, l'escàndol de la mercantilització humana que impregna -avui com ahir- el mode de producció capitalista.
ACTUALITAT DE MARX
La diferència específica entre el capitalisme i els anteriors modes de producció és el fet de que en el capitalisme l'esclavatge i l'explotació no són clara i plenament visibles, sinó que romanen ocultes sota una aparença. El robatori d'homes, de dones, de nens, l'esclavitud, el comerç d'esclaus i el seu treball forçat, la multiplicació d'aquestes màquines de treball, máquines que produeixen un producte excedent, aquí es duen a terme directament mitjançant la violència, en el cas del capital es duen a terme mitjançant l'intercanvi.
L'antic esclau rebia directament els mitjans de subsistència, mentre que el treballador lliure els rep d'una forma mediada i il·lusòria, en forma de diner, de valor de canvi: però, de fet, la substància no canvia, essent el diner del salari "la forma argentada adoptada pels mitjans de subsistència".
Com Marx recorda més d'una vegada, en el mode de producció capitalista el diner exerceix un paper fonamental en l'ocultació de les relacions de submissió, encobrint el fet de que el que l'obrer rep no és altra cosa sinó els mitjans de subsistència en una forma distinta i lluent, que contribueix a reforçar la il·lusió de que és un membre lliure de la societat igual a la resta.
L'antic esclau rebia directament els mitjans de subsistència, mentre que el treballador lliure els rep d'una forma mediada i il·lusòria, en forma de diner, de valor de canvi: però, de fet, la substància no canvia, essent el diner del salari "la forma argentada adoptada pels mitjans de subsistència".
Com Marx recorda més d'una vegada, en el mode de producció capitalista el diner exerceix un paper fonamental en l'ocultació de les relacions de submissió, encobrint el fet de que el que l'obrer rep no és altra cosa sinó els mitjans de subsistència en una forma distinta i lluent, que contribueix a reforçar la il·lusió de que és un membre lliure de la societat igual a la resta.
Marx mostra com el capitalisme té una data exacta de naixement, que coincideix precisament amb l'acumnulació originària, "pecat original" del capital. L'element que ha afavorit el procés ha estat l'exercici de la violència i la submissió protegit per la llei en les societats europees: "El capital viene al mundo chorreando sangre y lodo de la cabeza a los pies".
"L'expropiació dels productors rurals, dels camperols i la seva expulsió de les terres constitueix el fonament de tot el procés".
A la llum del fet de que els individus originalment expulsats en massa de la terra i desposseïts dels mitjans de producció eren clarament més nombrosos en comparació amb els que podien ser incorporats a la manufactura que s'estava configurant, molts d'ells es convertiren "en mendigos, bandidos, vagabundos, en parte por inclinación, pero en la mayuoría de los casos bajo la presión de las circunstancias". De fet, aquests individus es convertiren en una "masa cuya única fuente de ingresos llegó a ser la venta de su propia capacidad de trabajo, o bien la mendicidad, el vagabundeo, la rapiña. Está comprobado históricamente que esa masa inicialmente intentó esta última solución, pero fue luego empujada, mediante la horca, la picota y el látigo, hacia el estrecho camino que lleva al mercado del trabajo". Al fenomen de la mendicitat, durant tot el segle XVI, es va reaccionar amb una "legislación sanguinaria contra el vagabundeo", amb "leyes entre lo grotesco y lo terrorista", que obligaven, a qui havien estat expropiats de tot, a sotmetre's a la disciplina del treball assalariat.
A la llum del fet de que els individus originalment expulsats en massa de la terra i desposseïts dels mitjans de producció eren clarament més nombrosos en comparació amb els que podien ser incorporats a la manufactura que s'estava configurant, molts d'ells es convertiren "en mendigos, bandidos, vagabundos, en parte por inclinación, pero en la mayuoría de los casos bajo la presión de las circunstancias". De fet, aquests individus es convertiren en una "masa cuya única fuente de ingresos llegó a ser la venta de su propia capacidad de trabajo, o bien la mendicidad, el vagabundeo, la rapiña. Está comprobado históricamente que esa masa inicialmente intentó esta última solución, pero fue luego empujada, mediante la horca, la picota y el látigo, hacia el estrecho camino que lleva al mercado del trabajo". Al fenomen de la mendicitat, durant tot el segle XVI, es va reaccionar amb una "legislación sanguinaria contra el vagabundeo", amb "leyes entre lo grotesco y lo terrorista", que obligaven, a qui havien estat expropiats de tot, a sotmetre's a la disciplina del treball assalariat.
En oposició a la imatge gratificant que l'època moderna difón de si mateixa com el "regne de la llibertat", plenament posada en pràctica, Marx descobreix que també en el món modern sobreviu una particular forma d'esclavitud, els límits de la qual són difícils de percebre: l'"esclavitud assalariada" d'una classe social que, en una condició de privació total, es troba obligada a alienar la seva proòia força de treball i vendre's cada dia. La llibertat formal dels treballadors assalariats oculta una subjugació econòmica dissimulada per la ficció jurídica del contracte de treball i,en molts aspectes, similar a la de l'antic esclau: en un ideologia dominant que ho legitima. Marx descobreix que, malgrat la diferent condició formal, l'obrer i l'antic esclau coincideixen en l'extorsió del "plustreball" a la que estan sotmesos. Per tant, entre passat i present existeix una forta continuïtat: l'antic esclau, el serf i el modern assalariat arriben a ser de manera inesperada tres projeccions històriques de la mateixa figura del treballador sotmès, tres distintes formes de la mateixa substància esclavista que ha acompanyat la història al llarg de la seva evolució.
L'"EDIFICI EN CONSTRUCCIÓ" DE MARX
A més de no ser el fundador del terme "marxisme" -que fou encunyat en un sentit despectiu pels seus opositors i usat per primer cop, segons sembla, en els informes policials secrets-, Marx ni tan sols fou -contràriament al que es diu sovint- el fundador d'aquest sistema de pensament i aquella tradició política que porten el seu nom. No es pot trobar un sistema tancat en Marx: el pensament marxià no constitueix ni tan sols una unitat coherent i lliure de contradiccions.
De fet, front als sistemes tradicionals que sotmet a crítica, Marx no oposa una doctrina sistemàtica i tancada, sinó més aviat una sèrie de reflexions força heterogènies que s'autocorregeixen continuament, subjetes a una transformació constant, i que generen més problemes dels que solucionen. Tot plegat expressa l'experit permanentment crític que constitueix l'essència de la seva reflexió.
En aquesta incessant reescriptura de les seves pròpies obres i del seu propi pensament, es dóna el cas que les teories que Marx anava elaborant eren desmentides de manera radical pels esdeveniments, la qual cosa obligava a salvar els nuclis de la seva reflexió, corregint continuament les seves posicions teòriques. És el cas de la derrota de les revolucions de 1848 o -més tard, en 1871- la tragèdia de la Comuna de París. La clau del pensament de Marx -des del bressol fins a la tomba- fou la "crítica". Considerat d'aquesta forma, el pensament de Marx es configura com un camp obert de preguntes i contradiccions, i respostes mai definitives.
Per tant, no existeix un únic Marx, i tampoc n'hi ha dos (el Marx "jove", humanista i filòsof, i el Marx "madur", científic del capital), com creia l'escola d'Althusser.
De fet, front als sistemes tradicionals que sotmet a crítica, Marx no oposa una doctrina sistemàtica i tancada, sinó més aviat una sèrie de reflexions força heterogènies que s'autocorregeixen continuament, subjetes a una transformació constant, i que generen més problemes dels que solucionen. Tot plegat expressa l'experit permanentment crític que constitueix l'essència de la seva reflexió.
En aquesta incessant reescriptura de les seves pròpies obres i del seu propi pensament, es dóna el cas que les teories que Marx anava elaborant eren desmentides de manera radical pels esdeveniments, la qual cosa obligava a salvar els nuclis de la seva reflexió, corregint continuament les seves posicions teòriques. És el cas de la derrota de les revolucions de 1848 o -més tard, en 1871- la tragèdia de la Comuna de París. La clau del pensament de Marx -des del bressol fins a la tomba- fou la "crítica". Considerat d'aquesta forma, el pensament de Marx es configura com un camp obert de preguntes i contradiccions, i respostes mai definitives.
Per tant, no existeix un únic Marx, i tampoc n'hi ha dos (el Marx "jove", humanista i filòsof, i el Marx "madur", científic del capital), com creia l'escola d'Althusser.
MARX I EL MARXISME
Quina ha estat la relació entre Marx i el marxisme? Si és veritat que Marx no és en absolut el fundador de la doctrina històricament anomenada "marxisme" cal demanar-se qui ha estat el seu vertader fundador.... Es pot respondre a la pregunta tot assenyalant la fundació del partit socialdemòcrata alemany. Va ser institucionalitzat com una "visió del món" global i dogmàtica. Pels volts dels decennis de 1875-1895, entre el famós Congrés de Gotha i la mort d'Engels (1895). Els dos personatges principals del marxisme es poden concretar en Friedrich Engels (1820-1895) i Karl Kautsky (1854-1938). D'aquesta manera la "crítica" marxiana es va convertir en "visió del món" marxista, capaç d'explicar cada aspecte de la realitat, fins i tot de la naturalesa (notòriament un tema que a Marx gairebé no l'interessava). Mentre que en Engels la interpretació equivocada segueix essent en molts aspectes matisada i sense un desenvolupament complet, en Kautsky es torna evident, amb el retorn en forma gairebé obssessiva de la idea -absent en Marx- segons la qual "l'element econòmic" és el factor del que sorgeixen, de forma automàtica i gairebé per emanació directa, tota la resta. No es tracta de culpabilitzar al rústic Kautsky per aquesta vulgarització. També cal trobar les causes d'aquest simplisme en la necessitat de posar aquesta suposada doctrina al servei d'una força social, política i sindical.
En resum, podem dir que aquest edifici va ser construït sistematitzant i cohesionant el pensament del fundador, i al mateix temps, tot sacrificant-lo en ares d'una vulgarització economicista, que va caracteritzar la II Internacional, i que va culminar en una filosofia de la història unilinial i determinista, que garantia el progrés continu, l'"esfondrament" del capitalisme i la "salvació" final.
En resum, podem dir que aquest edifici va ser construït sistematitzant i cohesionant el pensament del fundador, i al mateix temps, tot sacrificant-lo en ares d'una vulgarització economicista, que va caracteritzar la II Internacional, i que va culminar en una filosofia de la història unilinial i determinista, que garantia el progrés continu, l'"esfondrament" del capitalisme i la "salvació" final.
TREBALL I SINDICAT EN EL CAPITALISME GLOBALITZAT
El Mobile World Congress i l'anunci de la tenologia 5G ens porta directament a encarar com és l'explotació, l'alienació en aquesta "Tercera Revolució industrial", tot un canvi en el model productiu. I això afegit al fenomen de la globalització i la interdependència de l'economia, la desregulació i la desprotecció laborals dels assalariats. Alguns enyoren el taylorisme, però el taylorisme no és el que era, ha mutat. El sindicalisme, malgrat totes les reaccionàries reformes laborals, ha plantat cara amb les forces que ha tingut a l'abast. Però cal reconèixer que no se n'ha sortit: no ha construit cap discurs alternatiu. Això ha donat lloc a interpel·lacions com les de la "nova política", d'una banda, i als populismes d'una altra.
Quins han de ser "los mimbres" d'aquesta proposta que faci superar el fatalisme del paradís "perdut" del fordisme de sindicats forts en la negociació, etc.?? Com intervenir en l'organització del treball cada cop més difusa, més externalitzada, més capilar més enllà de les "ciutadelles" de la cada vegada més minoritària empresa fordista? Com "humanitzar el treball ( per tant, convertir-lo en allò que ha de ser: la forma privilegiada d'autoemancipació dels ciutadans)?"(http://pasosalaizquierda.com/
La bretxa sindical, generacional i política que viu la societat europea i l'espanyola és ben palesa en aquest tram de la crisi que vivim: "No es extraño, por tanto, que las nuevas generaciones vean el trabajo asalariado como una especie de enemigo, el origen de todos sus males. Sus abuelos y padres estaban sometidos a la mera condición de ejecutores, pero fueron conquistando a lo largo de los años una serie de derechos que compensaban su papel meramente subordinado en las empresas. Hoy, a los jóvenes se les exige mucho más (mayor formación, conocimiento de idiomas, uso de las nuevas tecnologías, etc.) en condiciones peores. El sindicato fue incapaz en el “ciclo largo” de discutir el poder en la empresa. De hecho, el pacto welfariano comportó, entre otras renuncias, el desistimiento de ese tradicional postulado del movimiento obrero, a cambio de unas sensibles mejoras y un incremento de la porción del pastel de la riqueza". (Miguel Falguera)
Donde acabo de escribir “sindicato” puede leerse perfectamente “izquierdas”. Estamos asistiendo a una situación ciertamente contradictoria: las “viejas izquierdas” siguen apostando por el mantenimiento del pacto welfariano, sin entender que el contrato ha sido roto unilateralmente por los poderosos y no es más que papel mojado. Y las “nuevas izquierdas” ven el trabajo como algo meramente accesorio, sin ofrecer alternativas sustantivas transformadoras. De ahí que en los últimos tiempos estemos asistiendo a propuestas que no son más que simples “parches” (como la derogación de las reformas del 2012, olvidando que ellos nos llevaría al modelo de relaciones laborales anterior al actual que obedecía a la misma lógica de fondo). La izquierda sólo aparecerá como algo transformador cuando parta de la nueva realidad y no se limite a remendar un modelo caduco, sino a hacer propuestas alternativas sobre qué se produce y cómo se produce, el control interno y externo a la empresa, y rompa con una regulación legal incapaz de superar las fronteras nacionales. En otras palabras: cuando recupere (puesto al día) aquello que dejó en la cuneta para suscribir el gran acuerdo.
Esa alternatividad tiene un protagonista principal: el sindicato. Y ello porque es éste el que actúa en el centro de trabajo. Pero eso comporta abandonar viejos esquemas, culturas tradicionales y añejas formas de actuar.
¿Será capaz el sindicato de dar ese gran salto?
Si los actuales sindicatos confederales son incapaces de dar el gran salto, aparecerá –como ha ocurrido en la política- “lo nuevo”: es sólo cuestión de cambio generacional. Pero ese escenario no deja de ser también negativo, en tanto “lo nuevo” pretenderá “empezar de cero”, dejándose en la cuneta el acervo de conocimientos de “lo viejo”.
BICENTENARI DE KARL MARX
http://elblocdejotao.blogspot.
http://elblocdejotao.blogspot.
http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2018/03/bicentenari-1818-2018-encara-marx-i-4.html
http://elblocdejotao.blogspot.
http://elblocdejotao.blogspot.
http://elblocdejotao.blogspot.com.es/2018/03/bicentenari-1818-2018-encara-marx-i-4.html
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada