El bloc de Jota O: ELS 99 SILENCIS DEL COSCU

L’institut on treballo limita amb un carrer dedicat al diputat liberal d’origen asturià, AGUSTÍN DE ARGUELLES. Va ser un dels impulsors més destacats de la constitució de 1812, més coneguda com la “Pepa” a les Cortes de Cádiz. Són coneguts els seus discursos en contra de l’esclavitud, de la inquisició, de la tortura, i a favor de la llibertat d’expressió, de la separació l’Església-Estat, així com de la separació de poders.

Va ser després de les sessions luctuoses del 6 i 7 de setembre de 2017 al Parlament de Catalunya, quan una alumna de segon de batxillerat em va preguntar que què opinava jo. Només vaig ser capaç de dir-li que “em sentia molt derrotat”, i no vaig voler estendre’m més, perquè el nivell de manipulació propagandística al que jo considerava que s’havia arribat en els centres escolars per part de l’Administració, em semblava insuportable. Vaig aplicar el proverbi àrab: “De l’arbre del silenci broten els fruits de la pau”. Tanmateix vaig voler afegir que pensessin en Argüelles que, en un discurs memorable un cop promulgada la “Pepa”, va acabar dient: “Hasta ahora España era un territorio, ahora ya somos una patria”.
Afegit el 14.6.2018: https://elpais.com/ccaa/2018/05/31/catalunya/1527788961_222936.html

El concepte “territori” i “pàtria” estan molt manipulats i pervertits. Per les contraposades cavernes mediàtiques, la "Brunete"“ i la d’”Ítaca”. Subtilment es deixa entreveure la identificació de la Catalunya “catalana” amb el territori, en contraposició a la realitat metropolitana. D’altra banda, el concepte pàtria s’ha monopolitzat en clau centrípeta, fins i tot, un ex-dirigent polític basc, Txiki Benegas, ja finat, va distorsionar les reflexions del filòsof alemany Jürgen Habermas sobre el “patriotisme constitucional”. El nucli de la filosofia de Habermas gairebé sempre ha estat focalitzat en la qualitat democràtica del debat polític: a la igualtat d’oportunitats en el “mercat de les opinions”, i el necessari respecte a les minories. Quan es produeix un debat igualitari i democràtic s’arriba a una síntesi que tothom accepta, i això és “patriotisme constitucional”. Òbviament això no s’ha produït al nostre país. El hooliganisme polític ha incendiat el camp de joc.

Joan Coscubiela, el Coscu, i la patrulla nipona, van intentar aplicar, des d’aquestes premisses, el patriotisme constitucional i donar la cara. Així van salvar la dignitat del parlament i la dignitat de l’esquerra. Van aplicar també el criteri de la comunista Rosa Luxemburg: “La defensa de la llibertat consisteix, sobretot, en la defensa de la llibertat de l’altre”. Sinó no té mèrit.

El proper 20 de març es presenta a Mataró, a la llibreria BUC DE LLIBRES, “Empantanados”, cronologia i reflexions entorn al procés, al processisme, a la bretxa i ruptura generacional, a les esquerres, a la incidència de la globalització neoliberal i la resposta local que a Catalunya s’ha donat quan s’han accentuat les retallades de drets socials.

Sense voler ser un “espòiler”, haig de confessar que a la pàgina 99 es troba el moment culminant d’aquest llibre catàrtic i tan clarivident. Els que seguim des de fa anys EL BLOC DEL COSCU ja sabem que és capaç sempre de posar les llums llargues, però mai havíem vist el costat més íntim d’aquest militant de pedra picada i brúixola per a molts de nosaltres. Només diré que el film LA BALADA DEL SOLDADO (Gregori Chujrai, 1959) dóna les claus , ja sigui per criticar el sòviet estalinista, com ara per denunciar el soviet carlí. La mare, la mare és la pàtria....

Justament el número 99 és l’inici de la cançó “99 Luftballons” ("99 globus"); és una cançó de protesta de l'era de la Guerra Freda de la cantant alemanya Nena. També és el nom de l'àlbum que la conté. Originalment cantada en alemany, posteriorment va ser traduïda a l'anglès sota el títol de "99 Red Balloons" (99 Globus Vermells). Cal situar-la en el moviment per la pau alemany dels anys 80’s, en contra dels blocs que disposaven d’armament nuclear. El que va començar en llençar al cel 99 globus comprats en una botiga va acabar malament: van ser confosos amb míssils per l’altra banda, i va finalitzar amb la destrucció mútua assegurada (MAD). Podríem establir un paral·lelisme entre els globus de la revolució dels somriures amb la destrucció a causa del unilateralisme i engany infantiloide del “mambo”, que ens ha portat a la depressió i a la terra erma per a tothom, en general, i per a les esquerres en particular. L’enfrontament entre els blocs les ha anorreat.

El Coscu ha estat acusat i criticat per equidistant. El temps li està donant la raó, a ell i a les ofrenes sacrificials dels dirigents d’ICV a la “nova política”: Joan Herrera, Dolors Camats, Ricard Gomà. El resultat d'aquestes ofrenes, assumides internament i posades al servei d’una desitjada i necessària confluència, no ha estat l'esperat. Ha estat més aviat decebedor. Com el camí del delta del Okavango.

Joan Coscubiela té ADN de sindicalista, per origen familiar i per trajectòria professional, doncs va formar part del gabinet tècnic de CC.OO i després va exercir de secretari general de la CONC durant una bona temporada. Un sindicalista de raça sap que costa molts esforços aconseguir fites, i molt poc perdre-les, i més en el context de crisi acarnissada contra els assalariats. El sindicalisme de CCOO, i la tradició psuquera ha begut molt del reformisme forte d’Enrico Berlinguer. Possiblement és aquesta tradició sindical i política la que millor interpreta les paraules de Vicens Vives: "El seny, la mesura i la ironia es troben al servei de la continuitat"... Sap de com és d’important mantenir la cohesió en una empresa. Sap que una vaga indefinida proposada durant un conflicte és una declaració de derrota, doncs al final, com l’experiència indica en la gran majoria de casos, l’única cosa que queda per salvar-nos de la derrota humiliant és la readmissió dels acomiadats durant la confrontació amb la contrapart més poderosa. I aquest és el símil amb el processisme.

El Coscu, per tant, sabedor d’això, ara no fa sang, sinó que practica l’art de la prudència, que ell emula de l’ex-jesuita i escriptor Baltasar Gracián, que consisteix en usar i no abusar de les segones intencions. I en aquest sentit, s’ha convertit en el Frederic Mompou de la política nacional: sap harmonitzar com ningú els silencis. No fa sang de l’infantilisme de la nova política, aquella que ensenya la xancleta icònica, que utilitza constantment el titanisme verbal, el tweet simplista. Ha pogut constatar que aquells que volien “assaltar los cielos” no han arribat ni a okupar les golfes.... El Coscu i la patrulla nipona han hagut de destinar moltes energies a millorar el silenci per no esgarrar un projecte il·lusionant, a suportar el “ninguneo” de la lideresa de la capital; han actuat amb la dignitat del personatge central de, probablement, la millor novel·la de l’enyorat Manuel Vázquez Montalbán, “El pianista”. El protagonista, Albert Rosell, que amenitza les sessions de nit del club Capablanca, és un derrotat republicà, i el contraposa al triomfador Lluís Dòria. Els silencis de Mompou en “El pianista”, constitueixen una seriosa reflexió sobre el significat del fracàs, sobre el suposat èxit dels oportunistes durant la transició i l’arribada del PSOE al poder... Després vindrà l’anomenat desencís.... El pianista triomfador Lluis Dòria sap, però, que ningú com en Rosell sap interpretar els silencis de Mompou. En el cas del Coscu sabem que és un silenci de prudència, d’esperança en la mobilització del conflicte social i no pas el silenci de la impotència victimista.