ELS PALAUS DE LA DEMOCRÀCIA

      Un dels grans historiadors del segle XX, Eric Hobsbawm, va teoritzar que el segle XX va començar el 1917 i va acabar el 1989; el segle curt. Efectivament, l’any 1917 es va produir l’assalt al Palau d’hivern i el partit bolxevic va inaugurar una època; es va convertir en el referent dels moviments que propugnaven la igualtat. Tanmateix, amb el temps, el mot «bolxevic» ha passat a considerar-se per les forces retardatàries o liberals com un insult o com partits perillosos per la democràcia parlamentària. Temps era temps, i sembla que l’època zarista, geopolíticament parlant, ha tornat després del cop d’estat de Ieltsin contra Gorbatxov, el gran pacifista frustrat.

     Mig segle després es va produir un altre assalt, de signe contrari, a un palau, el Palacio de la Moneda, de Santiago de Xile, contra el president Salvador Allende, l’11 de setembre de 1973. No eren els comunistes els assaltants, sinó uns nous bolxevics radicals i fanàtics del lliure mercat recolzats per una colla d’economistes reaccionaris, els «Chicago Boys» de Milton Friedman i amics del dictador Pinochet. El cap visible dels comunistes europeus occidentals, Enrico Berlinguer, sempre tenia al cap l’experiència xilena; l’eurocomunisme va ser una mena de via per preservar i ampliar l’estat del benestar amb més democràcia; Berlinguer ho sintetitzava amb l’expressió  «reformisme fort» recuperant alguns conceptes d’Antonio Gramsci, tan grapejats que ningú sap ben bé què significa això de l’«hegemonia», encara que soni molt bé.
    A tomb d’aquesta disquisició històricament simplista vull referir-me a l’article més interessant que s’ha publicat darrerament, el d’un ex-responsable de CCOO-Fiteqa (indústries metal·lúrgiques, químiques i tèxtils, així com dels sectors de l'energia i la mineria), Quim González Muntades. Feia referència a un comentari d’un dirigent polític francès d’alt nivell de fa deu anys. Breument, va venir a dir que no calia trencar-se massa el cap per saber quins serien els tres eixos que decidirien el futur d’Europa a banda del canvi tecnològic: l’emergència climàtica, la demografia i les migracions. Aquest polític va pronunciar una frase colpidora: «Qui s’atreveixi a aplicar-les serà expulsat pels votants».

     Vaig començar a pensar això en veure el darrer espectacle-entrevista de l’alcalde més campetxano del món, el de les ulleres vermelles que juga a ser el Wally de totes les fotos de Mataró i esdeveniments diversos com aquest de “Cari”; darrera aquesta aparença podem trobar una intransigència granítica i un posicionament i ideologia força a estribord fins i tot dins del propi PSC, que tampoc és per tirar coets. Efectivament, estem tan entretinguts en les escumes de les reincidències, en les guerres culturals, en els personalismes, que evitem allò essencial: la demografia. La sàvia Anna Cabré ens estiraria de les orelles. Tenim dades més que suficients, ai! però les implicacions són molt incòmodes perquè ens provoquen vertigen. En la reunió d’«antics alumnes» del PSUC que vam celebrar el 3 de desembre a la Fundació Iluro per commemorar el 90è aniversari, es van nomenar algunes: com es mantindrà el nostre nivell de vida dins de vint anys quan un terç dels habitants de Mataró, molts d’ells joves, no poden exercir el seu dret a la ciutadania? El 2050 un terç de la població europea i espanyola tindrà més de 65 anys i la natalitat s’ha desplomat, mentre que la població migrant cada vegada és més rebutjada i utilitzada com a munició per al populisme, tot i convertir-se en l’únic factor que sosté la força laboral. Estem engrescats en un debat segrestat per aquells que prometen murs, ja sigui a Vic, a Ripoll o a Mataró. La por ha estat sempre una carta guanyadora, abans i ara també. No és qüestió si ha d’haver o no integració, sinó que cal fer-la bé. Quina societat volem sostenir? Quin tipus d’economia volem alimentar? Quin lloc volem oferir als qui arriben i als que naixeran aquí? No és problema de números, sinó de projecte. És el mirall que Europa vol evitar. No és pas una anomalia, sinó que és un fenomen estructural. L’única elecció real és entre gestionar-la o patir-la. Els populistes no reaccionen a la por: la produeixen, l’alimenten i amplifiquen com a eina tòxica electoral. Hem convertit un fenomen inevitable en un camp de batalla simbòlic. Europa serà un continent de barreja, Sempre ha estat així i ho serà encara més.En definitiva, el debat real no és si volem més immigració, si s’han d’empadronar o no, sinó si volem fer-ho bé o malament. O construïm una societat que incorpori i dignifiqui, o acceptem un model clandestí que alimenta l’explotació i la segregació. Manca lideratge, pedagogia i un relat que tracti a la ciutadania com adulta. Avui el perill més greu i tòxic són els «bolxevics de mercat desregulat», del mercat salvatge liderat pels oligarques i de les seves sucursals, tant a l’epicentre ayusístic o la perifèria de Foment de Treball.

El «reformisme forte» del que parlava Berlinguer cal interpretar-lo ara com la necessitat de preservar els palaus del poble; sí, anar a la Biblioteca Antoni Comas, per exemple, és visitar un palau, entrar al Centre d’Atenció Primària, o al C.U.A. P. o a l’Hospital és anar als nostres palaus. Són els fanàtics de la desregulació «público-privada» als que no els interessa que existeixin els edificis nobles de la ciutadania i volen assaltar-los. En definitiva, cal fortificar aquests palaus nostres, fruits de molta gent anònima or-ga-nit-za-da. Gestionar la immigració requereix proveir de bons serveis públics, fruits d’una fiscalitat justa, perquè, a més de palaus, són fàbriques de dignitat cívica. Només d’aquesta manera i amb aquesta orientació podrem acceptar les diferències, perquè parlarem d’allò concret i comú, divers i a voltes contradictori, sí, però que ens dona força i entitat com a comunitat humana.

Mataró, 6 de desembre 2025, dia de la Constitució.