LA CAMBRA GESELL I EL LLIT DE JOAN SAURA

Arnold Lucius Gesell va néixer als Estats Units d’Amèrica el 1880 i va morir l’any 1961. Es va interessar per l’educació dels més menuts. Gesell va inventar una cambra per observar la conducta dels nens sense que aquests fossin pertorbats. La Cambra Gesell consisteix en dues habitacions amb una paret divisòria en la que un mirall unidireccional d’una mida molt gran permet veure el que passa en una de les habitacions sense ser vist des de l’altra. Actualment, el seu ús és freqüent en l’observació de la conducta de sospitosos en interrogatoris i també en la preservació de l’anonimat dels testimonis.

Recentment s’ha fet públic l’imminent acord segons el qual els sindicats de Mossos acceptarien el codi ètic que durant l’etapa de l’ex-conseller Joan Saura (ICV) van rebutjar de forma rotunda. També van oposar-se a la instal·lació de càmeres dins les Comissaries. Durant el segon tripartit els d’Iniciativa sabíem que gestionar la conselleria d’Interior era una empresa d’alt risc. D’una banda havíem de fer el salt i no veure’ns a nosaltres mateixos com una esquerra ortopèdica –dels socialistes- i pusil·lànime davant la gestió de govern. I d’altra, sabíem que ens fèiem càrrec d’una cartera molt reaccionària i uns sindicats molt corporatius. A més, en Joan Saura no és d’aquestes persones que té tendència a l’exhibicionisme mediàtic, com la Senyora Tura o com el trepa de l’Espadaler, ex també de Mediambient, de trist record. Però als d’Unió ja els coneixem.

Excepte l’assassinat d’en Kennedy, a en Saura se li van atribuir gairebé tots els mals: morts per ratxes de vent, la incompetència, o bé anar a manifestacions en solidaritat amb els palestins. No sóc dels que pensen que els “nostres” ho fan tot molt bé. Però ja aleshores pensava que a en Saura li estaven fent el llit per tots costat (des del Sr. Carod Rovira, fins als indepes que pintaven les nostres seus perquè la Policia es limitava a complir les ordres dels jutges).

Bé, el cas és que ara, ara sí, ara els sindicats i la cúpula policial accepten el codi ètic, que és una fotocòpia del que va presentar “l’incompetent” Saura i l’assessor Jiménez Villarejo. Les càmeres dins les Comissaries van demostrar que ni Catalunya era un balneari de pau ni tampoc  que la suposada superioritat moral “catalana” es reflectia en els seus cossos policials. Que hi havia tanta merda aquí com més enllà de l’Ebre. De les instal·lacions de les càmeres ençà, les denúncies s’han reduït dràsticament. A “l’incompetent “ Saura ni els de la CUP ni els d’ERC ni tampoc els de CiU li ho reconeixeran. Perquè ha de quedar ben clar que els d’ICV  “no servim per a governar”. Potser sí per a gestionar ONGs, però no més enllà. Els monopolis informatius s’encarregaran molt bé de repetir aquest missatge.

“PILLEMOS”, PERQUÈ JO NO SÓC TONTO

Els anuncis de Mediamarkt van directe a l’emoció més cutània. El que amaga la multinacional és que les campanyes de promoció SENSE IVA la paguen les empreses proveïdores; és a dir els seus treballadors.

En el mercat de la política, si es pot dir així, on l’estètica de la rebel·lia ven i ven molt, la iconografia directa a les emocions s’està imposant. Estem davant un fenomen paral·lel al de la mercadotècnia. La força emergent de moda va atribuir-se en la seva trobada del diumenge, 21 de desembre 2014, l’adhesió a la seva formació del difunt Manuel Vázquez Montalbán.

I per aquí no passo. Pablo Iglesias el Joven, com diu López Bulla, ha traspassat la línia vermella del respecte i la decència històrica. De Vázquez Montalbán en sorgeixen pocs a la història i molt de tard en tard. Aplega en la seva obra el mestissatge i la descodificació de com els poders volen desidentificar els vianants de la història. No podem parlar pels morts.

Va ser l’abús de la utilització de la seva figura el que em va frenar l’anar a votar el 9-N. I en tenia ganes! Però l’ús bastard de la seva imatge em va fer adonar que no podia participar en aquell engany ordit per CiU i altres forces que li ballen l’aigua al cesarisme d’en Mas.

I ara em fa reaccionar davant la demagògia de l’Iglesias, al que sempre he respectat per la seva desimboltura. Però no li tolero la impudícia. Com es pot ser deixeble de l’Anguita i alhora també de Vázquez Montalbán? Tots dos van participar de l’espai postcomunista, però Vázquez Montalbán va enfrontar-se a l’Anguita, quan a aquest li va donar per la puresa ideològica. I així ho va palesar MVM en la seva crítica sota el nom de la “Teoria de la Poda”, quan a Julio Anguita li va donar per enfrontar-se a les “vel·leïtats nacionalistes” d’ICV. I aquella guerra ens va costar molts ferits. Perquè era entre germans de files. Però a Pablo Iglesias això ni li immuta, doncs és capaç de prendre’s un cacaolat amb escopinyes i es queda tan panxo. Tot sigui per l’audiència. “Política de significados flotantes”, li diuen. És a dir, oportunisme sense complexos.

Aquesta actitud em recorda l’emergència d’aquell PSOE de l’any 1976, que gairebé sense infraestructura va rebre milers de milions de la Fundació Friedricht Ebert, a través de Dieter Koniecki (llegiu el llibre d’Antonio Muñoz Sánchez, “El amigo alemán. El SPD y el PSOE de la dictadura a la democràcia”, RBA, 2012). Els socialdemòcrates alemanys, ajudes de càmbra del govern nordamericà, van pensar que un PSOE fort era la millor garantia per a la neutralització del comunisme a Espanya. També CCOO era el gran obstacle. Amb CCOO no van poder però sí amb el PCE, que representava allò vell i la por del record de la guerra civil. El PSOE era allò nou.

Els assessors economistes de P’s, Juan Torres, que sempre ha dit que l’esquerra era inhumana (Tecnocampus, Escola d’Estiu d’ICV) perquè no apostava per la unitat, sembla haver-se oblidat de les seves paraules.

Un PSOE arrogant va vampiritzar els socialismes perifèrics i ara el moviment de Pablo Iglesias el Joven vol monopolitzar i apropiar-se tota l’esquerra, ben centralitzada i jerarquitzada en un model organitzatiu a la búlgara.

Arrogar-se tot els àmbits de l’esquerra perquè tenen la patent guanyadora ens porta a un perill: suprimir la pluralitat en ares d’una suposada eficàcia és un verí, no és d’esquerres. Si ha d’haver un procés constituent ha de ser des de la unitat de les forces, i no amb una marca única. I això costarà molt, molt, i es necessiten totes... "Juntemos todas las manos, los negros  sus manos negras, los blancos sus blancas manos..." (Quilapayún, "La muralla").

El PSOE ens va portar al turnisme per haver aconseguit engolir la pluralitat, i això l’ha portat a la dretanització. Cayo Lara té raó quan afirma que el viratge de P’s al centre vol fer de l’esquerra un solar.

Per tant, Pablo Iglesias: si admires MVM llegeix “El pianista”. Allí ens avisa del perill de la vanitat dels “triomfadors” i reneguen dels que “han picat pedra” tots aquests anys, encara que siguin maldestres o no hagin tingut canals televisius al seu abast. A nivell local vegem com els personalismes d’aquells oportunistes en busca de principis i d’aquells que tenien principis i ara busquen “la seva” oportunitat, està creant escola. I això és molt decebedor. Aquesta actitud no ha, no pot frustrar un canvi tan necessari com unitari. Ja és delirant que un assistent al míting de Barcelona qualifiqués la gent de la CUP i la gent d’ICV de “casta”. És el paroxisme de la demagògia, que pagaràs cara, Pablo; tard o d’hora pagaràs el teu oportunisme i els dels teus beatos. Sento vergonya aliena.

I la gent, la nostra gent no s’ho mereix, no en aquest escenari de devastació social. Et maleiré, jo i uns quants com jo. Posa el teu talent, indiscutible, a treballar en una altra línia i no et converteixis en un altre Isidoro/Felipe González.