La cita és d'Eduardo Galeano. Com sempre, Galeano dispara(va) amb bala. Amb bala d'emoció, que és intel·ligència instàntània, diuen alguns neuròlegs. L'uruguaià sabia fer molt bé fer els assentaments comptables. De la comptabilitat del dolor, i de la joia.
Ens agrada estar sols, en determinats moments. En d'altres, ens agrada estar junts. Però què passa quan hi ha un "xoc de temporalitats", com diu en Fernández, David, un altre savi(hondo) de la nova fornada. Ens ha acusat a ICV de tortura. Ser sectari amb gestualitat d'intel·lectual té mèrit. I ser cínic alhora encara més. Potser per això el mimen tant.
Del 14 de juliol de 1789, la presa de La Bastilla, Paris.
Al 14 de juliol de 2015, la presa de La Pastilla de François Hollande. La Pastilla de la vergonya, d'Hollande, de Renzi, de Schultz, de Gabriel, de l'holandès que presideix l'Eurogrup...
LA PROCESSÓ
La cita de Galeano l'ha evocat aquest savi, apassionat i director teatral, Lluís Pasqual, en una entrevista a la ràdio. Avui mateix. I avui mateix TOT ESPERANT GODOT han reformulat la darrera proposta d'aquesta gran gincana que s'ha convertit la processó, més que el procés. En el programa RETRATS, d'en Barberà, en Josep Fontana, davant la pressió del presentador perquè legitimés la postura del suposat sobiranisme, insistia: només conec dues vies per a un procés de separació: la força (lluita armada) o bé la negociació. Catalunya ja ha patit tres derrotes des del segle XVII, i en la darrera, durant la segona República, ens van deixar sols -Europa-. Així són les coses. Està bé que ens inventem coses per demostrar i manifestar el nostre desacord, però fins que no s'acabi el cicle electoral i intentar, en aquesta nova conjuntura, guanyar espais de llibertat, em temo que poca cosa es pot fer.
Parlava l'historiador que es declara nacionalista, i no té empatx en significar-se. Nacionalista en contraposició al nacionalisme castellà/espanyol. I que figurava en la llista electoral de BARCELONA EN COMÚ. I feia esment de la privatització de la sanitat i de l'ensenyament durant la legislatura controlada pels anomenats sobiranistes. A en Barberà se li veia el llautó, com a gairebé tots els de la Corpo, però ni així va portar a en Fontana a proclamar un discurs simplista.
http://www.ccma.cat/tv3/
http://www.ccma.cat/tv3/
LA CONFLUÈNCIA DE L'ESQUERRA
Només li faltava tocar la guitarra, trencar-la i llençar-la al públic entregat. És la foto d'avui en els diaris damunt de l'escenari de Don Pablito. Cada dia el veig més petit. I ho diu un que no arriba al metre seixanta! Ni l'Iñiguito, ni el Juan Carlitos Monedero.
Porto més de deu anys pensant i pregonant que el nostre jovent és el més ben format de la història. Es nota que m'estic fent vell. Ara ho poso en dubte. Format per a què? Per exemple, aquestes tres persones, com el geni de la llàntia d'Al·ladí, s'han fet grans, grans, grans, però no estaven preparats. I són/eren professors de Polítiques. Nivell ? S'han tornat tan impúdics a la seva suposada disciplina, que, després dels tres desitjos tornaran a la llàntia convertits en un bombolla de gas fètid. Mai no seran pitufos, sinó petards, per no caure en llenguatge sexista. Oportunistes, xulescos i pedants. Tindran públic, però. Hay gente pa'tó, com deia "El Gallo", torero. El coratge d'estar sols, la valentia d'estar junts. Echenique, el científic, coordinador de P's a l'Aragó també tindrà el mèrit de ser el crític més ben domesticat des d'Izquierda Socialista de Ignacio Sotelo, ex professor de la Universitat Popular de Berlín. En venda cínics de saldo. I semblava rigorós i ben preparat. Ni la Charo de Pepe Carvalho hauria estat d'acord amb les seves apreciacions sobre Grècia.
GRÈCIA. LA COMPTABILITAT DEL DOLOR
Tsipras, traïdor, després del Tsipras heroi. L'addicció a les sèries i als culebrots de televisió ens fa veure des de la distància un drama social, amb ulls d'espectador que vol experimentar una rebel·lia per persona interposada. "Visca els treballadors de Panrico, de Coca-Cola; són lluitadors i no com aquests sindicats reformistes i apalancats". Hi ha gent que pensa i diu això i no és capaç d'enfrontar-se ni organitzar-se en la seva empresa per defensar els seus drets, però aplaudeix el sacrifici i l'heorïcitat dels altres. Són rebels virtuals.
Què bé això de fer la revolució a milers de quilòmeters de distància. Què fàcil és dir NO per a un públic llunyà que no és capaç ni de fer la unitat per fer fora a les hordes neoliberals! Què fàcil és dir SÍ i ser germanòfil pels que consideren que la pobresa és un vici propi dels que només volen folgar.
He contemplat la cara del Tsipras a la sortida de l'ensarronada. Què devia pensar? Se m'ha encongit l'estòmac. Com a la Catalunya republicana, com a l'Espanya republicana, a Grècia l'han deixat sola, pels seus "vicis", per la "mala estratègia" de Syriza. Com si fos un partit de futbol on al mig del camp no han tingut ni a un Iniesta ni a un Xavi...
Per un moment, he pensat si al Tsipras li hauria passat pel cap suïcidar-se com al jubilat farmacèutic, en començar la crisi del deute grec. Els espectadors revoltosos, que no revolucionaris, tindrien un heroi, tindrien èpica. He llegit alguns comentaris de com funcionen aquestes cimeres, les de l'Eurogrup i la tècnica del poli dolent que li han aplicat. De cop, he rememorat la platja de Sant Cyprien, i de les fotos d'en Centelles. Els socialistes francesos mirant cap a una altra banda davant de l'allau d'exiliats per la frontera. Com diu en López Bulla, ni la CES (Confederació Europea de Sindicats) ni la Internacional Socialista s'han trobat per analitzar la situació ni donar suport a una altra política econòmica. Ens en fotíem quan a Amèrica Llatina sentíem parlar de los blancos y los colorados, els dos partits de les oligarquies hegemòniques. Doncs bé, ja els teniem a Europa: ho estan demostrant amb el TTIP i amb Grècia. Només espero que no passi com a Macondo, de "Cien años de Soledad", de Gabriel García Márquez: després de metrallar la multitud en mig de la plaça: homes, dones, nens, vells.... que feien vaga per obtenir millors salaris... es va silenciar... Més de tres mil morts acribillats a instàncies de la multinacional del Sr. Brown... Com les reunions de l'Eurogrup, que són secretes, com els cònclaves de la màfia. Sí, senyora Lagarde, sí.
QUE VE EL REVISOR
Sempre he tingut respecte pels revisors. No per ser bona persona: més aviat, per ser fill de renfaire, "guardagujas" i això imprimeix certa solidaritat pels que hi treballen en el ferrocarril públic. Fins a la transició no van tenir sous dignes. Ahir vaig escoltar al company i amic Cristòbal Cobos, responsable de la secció de CC.OO. de la Renfe. Expressava la seva inquietud sobre les condicions de violència a la que es veuen sotmesos els empleats encarregats de controlar els bitllets dels passatgers. Agressions verbals, agressions físiques, fins i tot. Altres veus demanaven més vigilants de seguretat. On arriba l'incivisme i on comença la desigualtat?
Un ex-alumne em deia que fa dos anys que treballa en el WORLD MOBILE CONGRESS. 3 o 4 dies a 10, 11 i 12 hores diàries. Val la pena. Ja no estudia, però té contractes esporàdics d'ETT. Li han pagat menys per hora que l'any anterior. Ell s'ha de pagar el viatge d'aquí a Brcelona. Si és per a 3 o 4 dies li surt a compte. Però quan ha d'anar a fer alguna feineta, quan li criden, cada 2 o 3 setmanes, per 4 o 5 hores, el viatge en tren li suposa un 25 o 30% del que guanya en aquell dia. És jove i voldria més feina per poder comprar un abonament trimestral. Però les ETT no li asseguren tanta ocupació. S'ha acostumat a saltar la tanca i a colar-se al metro. Ja porta 2 multes de 100 euros. Una l'ha pagat, l'altra li suposaria el que hi guanya durant un mes si no el criden. Fa dos mesos que va saltar la tanca i té un esguinç a la cama.
En el procés obert de discussió que s'ha encetat a CC.OO., he insistit en el dret a la mobilitat. Anar a Barcelona i tornar per buscar feina o per anar-hi de forma saltejada per treballar té un cost. ¿Qui els paga? Les empreses? Les ETT? No. Això s'externaltiza als treballadors, ja no precaris, sinó encara una categoria que encara no té nom. La violència no és només per manca de manteniment i els retards...
Els imperialistes alemanys diuen que els grecs són vagos, els catalans (alguns) diuen que els andalusos i els del sud de la península també, i viuen de la sopa boba. Ara volen perseguir els qui es colen. Va bé això de tenir un ase per rebre cops! EL CORATGE D'ESTAR SOLS, LA VALENTIA D'ESTAR JUNTS...
Ojalá seamos dignos de tu desesperada esperanza.
Ojalá podamos tener el coraje de estar solos y la valentía de arriesgarnos a estar juntos, porque de nada sirve un diente fuera de la boca, ni un dedo fuera de la mano.
Ojalá podamos ser desobedientes, cada vez que recibimos órdenes que humillan nuestra conciencia o violan nuestro sentido común.
Ojalá podamos ser tan porfiados para seguir creyendo, contra toda evidencia, que la condición humana vale la pena, porque hemos sido mal hechos, pero no estamos terminados.
Ojalá podamos ser capaces de seguir caminando los caminos del viento, a pesar de las caídas y las traiciones y las derrotas, porque la historia continúa, más allá de nosotros, y cuando ella dice adiós, está diciendo: hasta luego.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada