Abans d'ahir, divendres
26 de juny, el Consell Nacional d’ICV va proclamar JOAN COSCUBIELA com a
candidat a les primàries a la llista de
confluència de les esquerres catalanes que estan per un procés “constituent”.
Haig de dir que els òrgans de direcció del meu partit ha millorat les meves
expectatives.
La nissaga dels Joans segueix: Saura-Herrera-Coscubiela. Hi estic molt
content perquè des de fa temps considero als Coscu el “Bruno Trentín” català.
I no exagero pas.
Ell és advocat -de la mateixa promoció que Salvador Milà- i ha estat un dels
meus parcials que ha posat més en dificultats, en la lluita dialèctica i
negociació, a les contraparts, ja sigui la patronal o els adversaris de la
dreta en el Congrés dels Diputats. I si no, vegeu la seva intervenció en el
Congrés dels Diputats, contra els sofismes de Convergència i Unió, en relació a
la reforma laboral.
Vaig conèixer
Joan Coscubiela en el Congrés de la Federació d’Ensenyament de CC.OO, en el
comiat de l’històric José Luis López
Bulla. Potser encara no era oficial, però era la proposta de la direcció
sortint. Bulla havia apostat per una ment brillant i didàctica en comptes dels
més veterans. Va ser també molt frustrant per a José Luis Álvarez, un personatge molt ambiciós
en el seu paper d’arrabassar-li l’hegemonia sindical a CC.OO a Catalunya- José
Luis Álvarez i les seves aspiracions per sobresortir van tenir molta mala sort
(José Luis Álvarez, secretari general de la UGT-Catalunya: pactava amb qui
fos per assolir la majoria sindical: des de Duran i Lleida, amb vincles amb el
sindicalisme groc de la USO en Ensenyament, o en el cas del sindicat groc del
SEC de Caixa Laietana).
 |
| José L. López Bulla |
Membre del
gabinet tècnic de CC.OO, el Coscu va ser un dirigent que va modernitzar el
sindicat i li va donar una solvència i representació pública molt efectiva i
punyent, i més actualitzada que la de més verbositat ornamental italianitzant d’en
Bulla.
Durant el seu
mandat com a secretari general de la Comissió
Obrera Nacional de Catalunya (CONC), va tenir algunes intervencions que
se’n van quedar gravades. Durant la vaga de la neteja de l’aeroport del Prat,
per exemple. Tota la premsa burgesa i “respectable” es va llençar al damunt dels
i de les sindicalistes, majoritàriament de CC.OO, perquè aquests van embrutar
la terminal. Coscubiela va ser contundent i clar: “Si algú té alguna idea millor per fer front al xantatge de la
contrapart que ho digui i ho estudiarem. Però, de moment, que ho sàpiguen,
COMISSIONS OBRERES som un sindicat molt previsible: respondrem pacíficament,
però ferma, als atacs contra els drets dels treballadors i de les treballadores”.
Així és en Coscu: resistencialista quan cal, propositiu, com en el cas de
l’estudi de les pensions, ideòleg i professor quan arriba el moment. I durant
la darrera legislatura s’ha convertit, malgrat la modesta quota de protagonisme
del grup parlamentari, també modest, de l’Esquerra Plural, en l’assot del
govern i de les polítiques de la dreta centralista i de la dreta centrífuga. També va ser l’impulsor
de la candidatura de Toxo per
substituir Fidalgo al capdavant de les CC.OO. La supèrbia i l’arrogància
centralista del gegant Fidalgo, després a UPyD, era insofrible.
A més, Joan
Coscubiela és un estudiós i també ideòleg del sindicalisme del segle XXI, com
així es va mostrar en la
xerrada-col·loqui que va donar a la Fundació Caixa Laietana a Mataró, el 18 de
novembre del 2003, i recollida en un dossier,"EL SINDICALISME DEL SEGLE XXI", de la Coordi (Coordinadora del
Maresme per la Pau i el desarmament). En aquella conferència, el Coscu va
ressaltar la tradició sindical de CC.OO, hereva directa del sindicalisme de la
CNT i d’un dels seus màxims exponents, també mataroní d’adopció, en Joan Peiró: “Joan Peiró, al meu entendre, va estar transformant de manera
revolucionària tota l’organització de la CNT després d’un debat important que
ja va començar en l’etapa del Noi del Sucre, Salvador Seguí. Ho va fer en un document
preciós on venia a dir que calia superar el sindicat de professió perquè era l’única
manera de fer front a les maneres d’organitzar les empreses: “si l’empresa ha
decidit fer-ho tot aquí, nosaltres, sigui quina sigui la professió, sigui quin
sigui el sector, necessitem tenir un únic sindicat del sector, de manera que
no competeixin els treballadors entre ells (els treballadors del tèxtil de
Mataró amb els treballadors del tèxtil de Sabadell, per exemple)”.
 |
| Joan Peiró |
 |
| Salvador Seguí |
Salvador Seguí, "El noi del sucre", fill del masover d'un propietari de terres acomodat, i el fill d'aquest, Lluís Companys, van intentar establir una aliança política que no es va poder dur a terme a causa de l'assassinat del sindicalista. Eren els anys 20 del segle XX. Lluís Companys seria molt odiat pels independentistes (Vegeu REPUBLICANS VERSUS INDEPENDENTISTES. LA FIGURA DE COMPANYS:
http://elblocdejotao.blogspot.
En Coscu sempre s'enorgullia de dir que el sindicat que ell encapçalava era l'entitat més gran de Catalunya, fins i tot amb més socis que el Barça. I, sobretot, de que el seu sindicat va impulsar la campanya perquè l'Estadi Olímpic portés el nom del President Lluís Companys.
En Coscu sempre s'enorgullia de dir que el sindicat que ell encapçalava era l'entitat més gran de Catalunya, fins i tot amb més socis que el Barça. I, sobretot, de que el seu sindicat va impulsar la campanya perquè l'Estadi Olímpic portés el nom del President Lluís Companys.
A l’endemà mateix
de l’anunci de l’aliança d’ICV-EUiA - Procés Constituent-EQUO-Podem..., l’artilleria
mediàtica indepe ja ha anunciat que ICV s’ha “venut” al centralisme de
PODEMOS, etc. Això vol dir que s’han posat nerviosos després del menysteniment
constant –des de la CUP fins a la dreta- d’una ICV que ara s’ha “tret la careta”,
etc... I ho fan des de la ignorància –improbable- de qui és Joan Coscubiela, o
de la mala fe, ja més comprensible, perquè l’eix de la qüestió passa de l’àmbit
del tribalisme ressentit propiciat pel neofranquisme del PP, a l’eix de la
desigualtat social. O com el mateix Coscubiela ha pronunciat: SEREM
SOBIRANISTES A TEMPS COMPLET, i no com aquests que abracen (no hay dos sin
tres) a un neoliberal ferotge com en Mas, que està a favor del TTIP amb els
EEUU, quan aquest sí menysprea les estructures d’estat de protecció als
ciutadans.
El bloc del Coscu
ha estat un dels fars que he hagut de consultar en “tiempos revueltos”: sap
esmicolar i desxifrar els textos legals per descodificar-los i
desemmascarar-los. Necessitem polítics i legisladors que no perdin en els
despatxos el que es guanya en les mobilitzacions. És necessari l’ofici i que
estiguin arrapats a la realitat més immediata. “És quan corro que ho veig clar”
diu el perfil del bloc del Coscu, maratonià empedreït. I això té una doble
lectura, a banda de l’esportiva: el compromís, l’activisme constant, amarat de
complexitat i de contradiccions, també és la font i el material més valuós per
albirar alternatives més dignes de futur per a la “nostra gent”.
Aquells que veuen
en aquest acte una submissió “als de Madrid” per salvar els mobles d’un partit
moribund, caldria recordar-los que Iniciativa
ja ha practicat la enginyeria electoral intel·ligent en altres vegades per tal
de no malbaratar ni un sol vot: vam anar plegats a Lleida, Girona i Tarragona
amb el PSC i separats a la demarcació de Barcelona. Va ser amb el candidat Maragall. La memòria és curta, però
la mentida té les potes curtes.
Amb la història del "procés" i amb l'actuació del personatge Artur Mas, cada cop resulta més encertada la frase de Juan Carlos Onetti ("La muerte y la niña"):
Amb la història del "procés" i amb l'actuació del personatge Artur Mas, cada cop resulta més encertada la frase de Juan Carlos Onetti ("La muerte y la niña"):
"Todos mentimos, aun antes de las palabras. Por ejemplo: yo le digo mentiras y usted miente escuchándolas."
 |
| Bruno Trentín |
BRUNO TRENTÍN: Secretari general de la CGIL, el sindicat més important d'Itàlia, del 1988 fins el 1994. Del 1999 al 2004 va ser europarlamentari italià. Va ser el sindicalista que més ha escrit sobre l'Estat del benestar, tant en "lletra grossa", o macro, com en la "lletra petita", dels detalls de la vida quotidiana, i de la formació humana per la realització personal dels ciutadans.
Per a Bruno trentín, les reivindicacions i les formes organitzatives no són pas dues variables independents, sinó que es troben entortolligades. Va morir el 2007.
http://baticola.blogspot.com.es/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada