James Ellroy torna amb més potència que mai. No ha fet una novel·la "negra" més, un "noir" brillant, a l'estil dels llibres que promocionava la llibreria de Paco Camarasa. Amb "PERFÍDIA", en el títol original, en castellà, ha exposat una gran al·legoria del món actual. El significat de "perfídia" és el de maldat o manca de lleialtat extrema. Un dels protagonistes, Dudley Smith és originalment dolent, sense remordiments i sense empatia. És com si Ellroy hagués fet parada i fonda en només un dels cercles de l'infern del Dante de "La Divina Comèdia". Ha triat el seu títol de l'homònim d'una de les cançons més versionades de la història.
"Perfidia" és un bolero del compositor de Chiapas, Alberto Domínguez. Fou composada el 1939. Juntament amb "Frenesí" és de les més conegudes. Va ser inclosa en la banda sonora de la pel·lícula "Casablanca", en una escena en un club nocturn de París en la que Humphrey Bogart i Ingrid Bergman ballen junts.
És una obra extensa. I com en el quartet de les seves novel·les situades a Los Ángeles, Ellroy reencarna la tragèdia grega, on la MOIRA, el Destí, juga el seu paper inexorable. Amb déus, semidéus i gent insignificant, que pot ser maltractada, trepitjada i llençada a la brossa quan calgui. Pitjor que els figurants. No compten per a res. És una novel·la cínica, amb tractament cínic i finalitzada amb el cinisme més pur d'Ellroy, am una certa redempció a la "catòlica": exercici d'ironia literària. Un dels eixos morals que serveixen de guia a l'acció dels protagonistes és el QUID PRO QUO: "Tu em dones, jo et dono": estil mafiós, raó d'Estat, interessos aparentment "patriòtics", aliances contra natura. Tot s'hi val contra el suposat enemic exterior. I , mentrestant, com diu sempre el meu apreciat Joan Herrera, les elits no desaprofiten mai "una bona crisi", perquè els déus immortals imposin la humiliació als mortals, els ciutadans d'infanteria. "Patriotes", "col·laboracionistes", "quintacolumnistes", etc... Tot això per emmascarar un negoci d'especulació immobiliària milionària.
Mentre llegia aquesta obra que, a voltes et desconcerta, a voltes et deixa sense alè, no he deixat de comparar-lo amb la situació que vivim a Catalunya. Els ingredients hi són pertot arreu: cinisme a manta, perfídia, enemics "unionistes", o "col·laboracionistes" que no es defineixen, com els d'ICV.... Tot això en el marc incomparable del patriotisme adobat per tants mitjans oficialistes i paraoficialistes que paguem tots.
El QUID PRO QUO de l'anomenat procés ha resultat rendible: la dreta, a banda i banda, s'imposa, i les forces que haurien de representar la classe treballadora diluïdes i amb menys veu. Al final, els partits de la dreta suposadament més "guapa" a Espanya té opcions clares de frenar un procés constituent que es veia a tocar. El Sr. Mas, l'ANC i tots els corifeus obtindran un èxit pírric. Hi ha gent que, com jo, xarnego integrat, ens sentim traïts, ens han fet sentir que no som catalans autèntics si no estem per la independència. Ens han tractat com a clínnex de la història. I costarà molt de perdonar. I el preu ha estat més dreta, més dreta, més dreta. Espero que la seva perfídia la paguin. Però molt em temo que serem els peatons, més dividits que mai, els que ens farem càrrec de la factura. Una primera dada, és la no gaire nutrida manifestació per mantenir l'Hospital de Sant Jaume: molts patriotes de l'estelada es van quedar a casa, potser esperant el matrimoni CDC-ERC-CUP, un trio es-pec-taculááááá, com diria el facund d'en Puigcercós.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada