Jean Bricmont és professor de física teòrica a la Universitat de Lovaina. És un intel·lectual compromès. Fa 10 anys va publicar "Impérialisme humanitaire. Droits de l'homme, droit d'ingérence, droit du plus fort?" (Imperialisme humanitari. Drets humans, dret d'ingerència, ¿dret del més fort?). Punt de partida: la davallada de la socialdemocràcia a partir dels anys 70's del segle XX, de la mà dels presidents demòcrates, precisament, Carter, i després Clinton (malgrat de la fama també merescuda de la Thatcher i de Reagan). Els Estats Units no han reconegut i assimilat la transició del món bipolar al multipolar. Després de la caiguda del mur de Berlín s'han erigit en el gran poder mundial.
El que segueix ve a ser un resum de les seves idees. Ha continuat el llegat del gairebé nonagenari nordamericà Noam Chosmky, curiosament un altre científic, i referent del pacifisme a escala internacional. Jean Bricmont pertany a l'associació ATTAC, la mateixa organització on es va donar a conèixer Alberto Garzón, el candidat d'IU-UP a les properes eleccions generals del 20-D.
Segons BRICMONT (J.B.) només hi ha un país que es permet enviar les seves tropes lluny de les seves fronteres, contra un país que no li ha fet cap mal, sota pretextos totalment inventats, i és Estats Units de Nordamèrica. Aquesta forma d'actuar és una amenaça per a la pau mundial, i ha de ser aturada. I això requereix la col·laboració de la població dels USA. Segons JB, contra els qui l'acusen d'antiamericanisme, quan protestem a Europa contra la política USA, donem suport als qui, a l'interior mateix dels Estats Units, volen canviar la política del seu país.
Mentre que Bush no va ser popular en els mitjans que es podien qualificar d'esquerres, per contra l'era de Clinton sí que va gaudir de bona premsa en aquests mateixos mitjans "progressistes". I de forma molt acrítica, perquè durant tot el període de la seva presidència va haver un embargament contra Iraq que va causar més morts que la guerra. Van haver molt poques protestes contra aquest embargament de Clinton per part de persones que sí van elogiar els EEUU per la seva ingerència "humanitària" a Iugoslàvia. En resum, el suport de l'"esquerra" a l'intervencionisme USA va frenar l'oposició a les guerres, fins i tot les d'oposició a les del Bush Jr.. En qualsevol cas va ser una oposició força tèbia.
VÍCTIMES DEL "DRET D'INTERVENCIÓ"
D'ençà els inicis de l'era colonial a Occident ha arrelat una ideologia segons la qual "nosaltres -occidentals"... "som països més civilitzats, més respectuosos de la democràcia i dels drets humans, més desenvolupats, més racionals, més científics, etc." Això ha permès que interioritzem que tenim dret a cometres monstruositats contra països que considerem menys civilitzats. El cristianisme, la missió civilitzadora de la república, la càrrega de l'home blanc -anglesos sobretot- han servit successivament de justificació ideològica per cometre crims abominables. Actualment, la ideologia que tendeix a reemplaçar tot això és la ideologia dels drets humans i de la democràcia.
EL PRESIDENT DEMÒCRATA CARTER INAUGURA LA INGERÈNCIA "HUMANITÀRIA"
Abans de la Guerra de Vietnam i durant la mateixa va haver una política de suport als règims anticomunistes, respectuosos o no dels drets humans, en nom de la lluita contra el comunisme, en un món de guerra freda. Després de la guerra de Vietnam, Carter va perfumar les intervencions militars tot dient que els drets humans constituïen l'ànima de la seva política exterior. Això contradeia la seva pràctica política a Timor o en Afganistàn, però, amb aquesta ideologia i, a causa de l'impacte dels "nous filòsofs" francesos, va haver una pressió immensa sobre l'esquerra per tal que es distanciés dels moviments revolucionaris i d'alliberament del Tercer Món. La crisi de Iugoslàvia fou el clímax de la legitimació de la intervenció. L'esquerra va començar a repetir consignes com ara les de "No es pot permetre que facin això", "és com Hitler abans de la guerra". etc.
El canvi de mentalitat es va completar amb la guerra de Kosovo. Va ser el punt de referència quan l'esquerra, sobretot a occident, havia capitulat completament en el tema de la defensa de la sobirania nacional i del dret internacional. Els àmbits "progressistes" van acceptar gairebé tots els pretextos a favor de la guerra, fins i tot persones que es declaraven contra la guerra.
Aquells moviments que pretenien ser anticolonialistes també han recolzat la ideologia de l'intervencionisme occidental. personalitats polítiques rellevants, com ara Bernard Kouchner (Metges sense Fronteres), Cohn Bendit, "el roig" i després "verd", i Joska Fischer (dels Verds alemanys). Han fet ús cínicament dels drets humans.
TAMBÉ ELS ECOLOGISTES SE SUMEN A "LA FESTA" INTERVENCIONISTA
En el moviment ecologista també es va produir una desviació dels seus orígens fundacionals. Quan aquest moviment va néixer es declarava no-violent, oposat a tot exèrcit, i ara dóna suport a una política d'ingerència humanitària que presuposa un exèrcit important. Exigir una política d'ingerència humanitària presuposa tenir els mitjans, un exèrcit poderós, la possibilitat de transportar tropas a milers de quilòmetres de distància. Aquesta transformació del moviment ecològic és extraordinària. En l'època de la guerra freda, existia vertaderament una amenaça de guerra, potser exagerada, però la URSS era poderosa i el seu exèrcit era potencialment hostil per als occidentals. Malgrat això, en aquella època, els ecologistes eren partidaris d'una defensa civil no-violenta, fins i tot en cas d'agressió soviètica.
En resum, la ideologia de la ingerència ha produït transformacions profundes, irreconciliables amb la perspectiva ecologista dels inicis, a causa precisament de la militarització que presuposa la seva nova posició política. Eren els anys noranta...
L'IMPERI AGRESSOR FINANCIA ONG'S
¿Es pot continuar tenint confiança en aquelles ONG's que s'han involucrat en alguns desastres programats i que fan el treball humanitari com si fos un negoci?
El fons del problema és que a moltes els sobra la "N" de l'acrònim: no són governamentals en el sentit estricte, però són, en general, i en gran part, finançades pels governs, o per la Unió Europea.
Exemple: Human Rights Watch denunciava la forma com els EËUU feia la guerra, però minitmava moltíssim els morts (de centenars de milers a només centenars). La qual cosa, en certa manera, legitima la intervenció militar.
La font de financiació de les ONG, que és governamental, influeix sobre les seves decisions. És una mica com el cas de l'anomenada "premsa lliure", però tots els periodistes interioritzen la idea de que hi ha coses que no es fan i no es diuen, perquè perdrien els seus contactes amb el poder establert o els recursos publicitaris dels seus mitjans. Entre els militants de les ONG, la credulitat fonamental està relacionada amb la creença en la neutralitat dels Estats que les financien.
Jean Bricmont caracteritza la nostra època com la d'una indiferència generalitzada davant polítiques criminals, barrejada amb una perfecta bona consciència, simbolitzades pel moralisme d'un ministre, el francès Kouchner (fundador de Metges sense Fronteres), que justifica indirectament el cinisme de Rumsfeld, el carnisser de Bush Jr.
I - IMPERIALISME HUMANITARI. LES VERGONYES. LA VIGÈNCIA DEL "NO A LA GUERRA"
II - IMPERIALISME HUMANITARI: "ESQUERRES", ECOLOGISTES I ONG'S
III. IMPERIALISME HUMANITARI I SOBIRANIA NACIONAL
IV: IMPERIALISME HUMANITARI (i IV). DESCONFIEM DE L'"ESQUERRA" ANTI-NO A LA GUERRA
http://elblocdejotao.blogspot.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada