D'aquest bufó fracassat, l'Albà, no en parlaré. Només vull demanar des d'aquest modest espai que sigueu comprensius. Ell ve del mim. I això ho fa bé. Però les paraules no són el seu fort: com diria un dels meus alumnes; "no és més que un pringui, un trol babòs". Jo ho diria d'una altra manera: "caspòs, ranci, propi de l'estultícia més prepotent de la galàxia de l'excrecència" (ERC+CDC+CUP). Excloc als d'aquesta galàxia que no són prepotents, que també són força.
Però anem al protagonista, Javier Pérez Andújar. Si només l'heu llegit, en els seus articles, us perdreu la seva veu càlida, com la d'un nen meravellat per allò que observa i ho expressa com aquell que escriu una carta als Reis Mags. D'una innocència aclaparadora i també d'una erudició oceànica. M'és impossible imaginar que tingui enemics. De sobte he tingut moltes ganes d'abraçar-lo, perquè m'identifico molt amb el que diu i com ho diu. Posa la seva prosa al servei del que jo també considero la realitat, la realitat més pregona.
Haig de dir que el desig d'abraçar a determinades persones és puntual i molt selectiu. Vaig tenir ganes d'abraçar al Gregorio López Raimundo, el dia que va fer pública la sortida de la clandestinitat, en un Consell Nacional de la Joventut Comunista de Catalunya. Recordo la seva camisa a quadres, elegant, com sempre era, i alhora senzill, sobretot quan escolto la cançó d'en Raimon que li va dedicar. I també m'hagués agradat abraçar al sempre tibant Guti, un altre home elegant, amb el seu coll de cigne que tant agradava a la Montserrat Roig, en el seu reportatge per a la revista "La Calle". I ¡com no! m'hagués agradat molt abraçar l'Eulàlia Vintró, la sàvia, humil, i també "tossuda", a parer de Rafael Ribó, doncs no va voler ser presidenta d'honor d'ICV. Encara que sí vaig tenir l'honor d'encaixar-li la mà.
He tingut altres honors i satisfaccions, com ara, abraçar la meva ídol de l'ensenyament, Elvira Rocha, i també a un dels dirigents sindicals i polítics més clarividents, savis i preparats, com és en Joan Coscubiela, el gran dimoni per a la caverna mediàtica de l'excrecència política que ens governa a Catalunya.
Vaig tenir, de jove, el privilegi de rebre en pròpia mà del Cipri, Cipriano García, el primer bono-carnet de les Comissions Obreres, quan encara era possible fundar un sindicat unitari, abans que la socialdemocràcia europea i els poders financers alemanys apostessin per la divisió sindical, inundant de diners a la UGT i al PSOE, per tal de construir el cordó sanitari contra el moviment popular més potent de la transició.
I vés per on, que m'agradaria abraçar al pregoner de les Festes de la Mercè, i després li demanaria que em llegís els seus escrits; escoltar la seva veu, com la música del gran Corelli. De fet, com diría la meva mare, ell i el Cipri tenían "las mismas hechuras", un cos similar, sembla fràgil, però és compacte. El Cipri va morir posant una pancarta a Castelldefels, durant una campanya electoral (1995), de tantes que hem realitzat la gent del PSUC, la gent d'Iniciativa.... Al Cipri el recordo a l'estació de Mataró, amb una cartera de cuir sota el braç. Llavors era diputat, i anava a peu a tot arreu... En aquella ocasió intentava trobar solucions per a la fàbrica Clement Marot, ara ja solar, per tal de salvar uns centenars de llocs de treball. Era humil el Cipri, com també ho sembla l'Andújar, i era resistent. El seu nom hi figurava en la Gran Enciclopèdia Catalana, per haver estat molt actiu durant la vaga dels Tramvies de Barcelona de l'any 1951.
I, a banda de les seves semblances físiques, entre Pérez Andújar i el Cipri, a banda d'aquesta humilitat encisadora, hi ha molta fortalesa. A l'Andújar, l'han volgut aixafar entre els fatxes espanyolistes i els fatxes indepes, com en Las Termópilas i ell s'ha defensat, precisament fent el que millor sap, no sentir-se aludit: aplicant la pràctica dels ésses lliures: veure, observar i mirar, tot escrivint la seva pròpia música i la seva pròpia lletra, amb la llibertat i la independència de l'autodidacta.
Vaig escoltar per primera vegada la seva veu en un programa meravellòs dirigit per Emili Manzano. En Manzano sabia escoltar i ensenyava a escoltar, i els seus convidats ens feien regals immensos.
L'any 2001 inicià un espai televisiu dedicat al món dels llibres anomenat "Saló de lectura" a Barcelona TV, que presentà fins a l'any 2006. Amb aquest espai Manzano fou guardonat amb el Premi Ondas l'any 2004 com a millor programa local, amb el Premi Nacional de Periodisme, concedit per la Generalitat de Catalunya, i amb el Premi Òmnium Cultura.
En aquell programa, Javier Pérez Andújar comentava un llibre dedicat a Samuel Johnson, un autor de l'Anglaterra del segle XVIII. Conegut simplement com el Dr. Johnson, és una de les figures literàries més importants d'Anglaterra: poeta, assagista, biògraf, lexicògraf. És considerat per molts com el millor crític literari en idioma anglès. Per la gran qualitat de la seva obra i la seva enorme celebritat en vida, Johnson és l'autor més citat de la llengua anglesa després de Shakespeare.
És un episodi de la meva biografia estrictament precís. I ho menciono perquè a Pérez Andújar se'l vol menyspreuar, en certa manera, tot encasellant-lo dins la "cultura obrera", potser com a Juan Marsé, de forma estúpida i simplista, per no dir classista. D'aquesta manera, a sobre de la "jauría" fanàtica sedicent independentista, tindrem la "jauría" més cínica i despectiva del menyspreu dels suposats "intel·lectuals" de la cort.
Davant de la impossibilitat d'estrènye'l, sí que pagaré el deute contret, la lectura del llibre de James Boswell.
Davant de la impossibilitat d'estrènye'l, sí que pagaré el deute contret, la lectura del llibre de James Boswell.
EL PREGÓ DE LA MERCÈ 2016
És meravellosa la vida del Dr. Johnson!
ResponElimina