Els que hem tingut com a centre de la nostra vida la militància politica, al marge de la família i la feina, sabem que hi ha modes ("modos") i modes ("modas") en el lèxic polític; gairebé es converteixen en "tics". El difunt Umberto Eco, impulsor de la semiòtica, ens diría que la façana expressa també contingut, com les assegurances, que distingeixen entre "continente" i "contenido".
Si hom militava en el PSUC era corrent emprar gairebé sempre, vingués o no a tomb, el tic, el terme, el mot, "el latiguillo" de: "a nivell de". Semblàvem parents de paletes amb el nivell ditxós: "Sí, perquè a nivell de correlació de forces", etc.. No hi havia discurs que no tingués el seu "a nivell". Formaves part de la confraria si aquest mot el brandies de la manera que fos. Un dels artistes joves més interessants de l'època, en Benítez, sovint, en broma em deia "Sí, porque a nivel de corto parche", tot ironitzant de la idiotització que patia el personal polititzat.
Va venir després la substitució de "govern" pel seu modern "administració. Van arribar els socialistes al govern i la seva submissió als poders financers. Llavors no es va utilitzar el terme "govern", sinó l'"administració". El terme "administració", com molt bé va analitzar el filòsof Aranguren, té unes connotacions anglosaxones evidents. Si ens remetem a la referència nordamericana, l'administració significa que l'engranatge polític és una mena d'automatisme: mani qui mani tant és, perquè la tasca del governant no va de canviar ni de lluitar contra la desigualtat, sinó "administrar", de forma neutral el poder que els vots dels ciutadans li han otorgat. Els canvis atempten contra l'estabilitat. Això en sociologia s'anomena "funcionalisme", ideologia preconitzada per l'autor Talcott Parsons.
Heus ací que l'ús de del terme "Administració" pel més clàssic europeu en referir-se a l'acció de govern, resultava menys perillós als poders fàctics: encara que fossin els suposats esquerrans del PSOE, no hi havia perill, perquè es limitarien a administrar i a no fer actes rupturistes contra els privilegiats. L'època Solchaga, l'època daurada del felipisme va complir estrictament amb aquestes normes conceptuals i l'anomenat socialiberalisme, i després el neoliberalisme, es va anar obrint camí inexorablement. La substitució del terme "govern" per el d'"administració" es va convertir en allò políticament correcte.
L'herència USA en el nostre bagatge lèxic va continuar amb la inundació del terme "classe mitjana" per assenyalar el que tota la vida havíem dit classe obrera. És clar que el desenvolupament capitalista ha donat lloc, a més dels treballadors de coll blau als de coll blanc, i això s'havia de dir d'alguna manera. Però, tal i com diu el professor Vicenç Navarro, aquest canvi de denominació tampoc és innocu ni neutral. La traducció "middle class" per "classe mitjana" s'ha fet de forma torçada i equívoca. Als Estats Units la "middle class" és el nostre equivalent a les classes populars, en contraposició a la "corporative class", o la patronal, o a la burgesia, nom que cada vegada s'ha anat oblidant, al igual que l'ús de la terminologia "lluita de classes", que ha estat substituïda pel de "conflicte social", terme més inofensiu i no tan supodament radical.
I va arribar la moda "Roca Junyent", i amb el seu ús del "taladro" del mot "tema". Miquel Roca Junyent, un dels polítics amb més ofici (en el sentit positiu i també negatiu) ha estat un actor que va passar del model socialdemòcrata de "Les terceres vies" socialdemòcrates sueques, època en la que va participar en la planificació del pla urbanístic de Mataró, per exemple, a ser un dels advocats preferits de la reialesa i de les elèctriques. Doncs bé, la moda Roca va provocar que no hi hagués discurs polític que no estigués impregnat del vocable "Tema". No s'utilitzava "assumpte", ni "problema", ni "conflicte".... Tot plegat era un paisatge poblat per "temes": ni sofriments ni lluita de classes ni reivindicacions socials. La política era com un despatx d'un buròcrata que tracta amb "carpetes" d'assumptes. Tant es podia defensar un "tema" com un altre. Que deia molt del que feia Roca, tant defensant, suposadament Catalunya, com l'operació centrista amb en Florentino Pérez. Un polític professional que, com els advocats de les pel·lícules, pot defensar un "tema" o un "altre".
I, arribats a una època més recent ens trobem amb l'estil Josep Piqué. El dirigent del PP a Catalunya, i ministre del govern d'Aznar, ex de molts trajes polítics en temps anteriors, i un dels exponents de les portes giratòries de la política espanyola, va posar de moda el tic o "muletilla" del "¿no?". Era un "¿no?" sec, dit amb la boca petita. Una mena de paradinya, que podia significar que no hi havia contundència, un posar oli, un lubricant, a la gallega, o la Rajoy, o bé que tampoc qui ho emet no s'hi posa massa fort en això que diu.
I ara el "¿no?" amb paradinya s'ha fet comú en alguns exponents de l'anomenada nova política, entre aquests dirigents joves. Aquells que demanaven que es rebaixessin el sou als polítics i no percebre més de 1300 euros, ara resulta que el primer que miren es de posar en nòmina als primers familiars..... Ara juguen amb l'ambiguïtat i la paradinya del "?no?. Aquella contundència contra la casta s'ha tornat d'una suavitat lubricant del "no?" . Com si demanessin que li perdonessim la vida... Del discurs anti-casta a la submissió terminològica.... Jo crec que podrien haver trobat un altre referent que no fos, precisament l'ex dirigent del PP. Tots hem vist com molts representants de Convergència havien d'imitar l'estil, i fins i tot la gesticulació de Jordi Pujol -el gran gurú i tòtem- i la seva ambigüitat. El mimetisme era la via o l'assegurança d'adquirir el carisma del fundador... Qui continua amb aquest estil de l'ambiguïtat calculada i pastossa és el Quico Homs: un home que suspira per l'èpica i que frega el ridícul més patètic....
Per no parlar de l'expressió "estic convençut" o "estic convençuda que passarà tal cosa", que, de fet, vol dir exactament el contrari, doncs substitueix a l'argumentació... L'estil profètic dóna encara per fer més ironia. I no vull fer més sang d'aquesta melopea, de l'embriaguesa expressiva...
Continuant amb el tic del "¿no?". La lideresa Ada Colau i el seu staff en l'Ajuntament de Barcelona, ens regalen dia sí i dia també amb la seva paradinya discursiva, o com es diu ara, en el seu relat. I també altres exponents de la suposada "nova política" i la nova fornada tertuliana d'aquest color, des de la Vivas a la Galdón. Potser per no semblar extremistes? Potser per suavitzar les seves afirmacions. O per arrodonir la seva ambigüitat i no crear tants anticossos davant les resistències sovint folclòriques d'ERC i de la CUP?
I per acabar, el tic mediàtic per a mi que té més transcendència política: l'ús i abús del mot "territori".
Quan passi el temps i la claca mediàtica nacionalista del nordest de la península (ho dic així per diferenciar-la de la claca messetària) tingui més temps, més perspectiva per analitzar el fenomen de les estelades en els balcons, s'adonarà de l'error colosal comès, en voler competir amb els draps, més enllà d'uns dies o setmanes, de las "eseñas nacionales" al estil de la Plaça de Colón tant del Aznar com del ministre Bono. Més enllà de la protesta, de posar l'estelada per mostrar el rebuig de la política fatxa del PP, el nacionalisme català, versió light o més independentista, ha optat per marcar territori.
Eren altres temps, i quan fèiem una reunió a la seu central, se'ns referien a nosaltres com els de "comarques", i nosaltres als de Barcelona, els víem com els "resaviats", perquè normalment, eren de la capital i ocupaven gairebé sempre els llocs de responsabilitat organitzativa, Ara, a la vomitiva TV3 i a la seva ànima bessona, Catalunya Ràdio, se'ns assenyala com el territori. En la meva modesta opinió, això no ha estat casual. Quin mal hi havia en dir-nos la gent de "comarques"? Quina relació existeix amb l'exhibició de les banderes de les estelades?
"Terra", territori.... Qui sempre ha usat aquesta imatge ha estat la Unió de Pagesos: "Visca la Terra" deia el seu eslògan.... En els pagesos i ramaders és natural, però ¿I en el periodisme nacionalista? Per què?
La hiperlederesa de les ones, la senyora Mònica Terribas, així com els seus imitadors, parlen del territori com si fos allò de la Catalunya autèntica, però ho fan en contraposició a allò més impur.... Programes com el del "Foraster" abonen aquesta impressió, que consisteix en una idealització, en contraposició maniquea. L'exemple més vergonyós és la utilització del Senyor Rufián, com l'immigrant indepe que diu boutades per refermar la seva catalanitat, com si ho hagués de demostrar a cada punt i moment, això sí, sempre escortat pel bonhome Joan Tardà, el de "clar i català", suposadament....
En un meravellós i clarivident article, l'autora, Montse Santolino, en relació amb l'episodi de l'impresentable Toni Albà de les Festes de la Mercè, que tanta cobertura mediàtica per part del partit més corrupte de Catalunya, Convergència Democràtica i dels mitjans que hi controla, diu, entre altres moltes coses:
http://www.elcritic.cat/blogs/
"Cada vegada que entrem en una nova batalla discursiva sobre la “Catalunya real” i es comença a parlar de memòria, etnicisme i classisme amb una lleugeresa tòxica, penso en tots els amics ‘espanyols’ que em diuen que quina sort, que els nostres debats sempre han estat molt més elevats. Pena, penita, pena. En el cas de la perifèria metropolitana si una de les poques coses bones del processisme era que, per fi, s’havia fet visible i que mig país s’havia adonat que necessitava l’altre mig per tirar endavant, una de les pitjors és comprovar quanta gent hi ha interessada en alimentar blocs i divisions. O vas amb la Catalunya antifranquista o amb la nacionalista, o amb la Catalunya “de comarques” o amb la metropolitana, o amb la pija de Cadaqués o amb la de Badia del Vallés. El país “real” no és (o no era) el país ‘hater’ de Twitter però ho acaba semblant per efecte de la ‘futbolització’ de la informació: hi ha tants periodistes vivint del procés que calen polèmiques cada dia per omplir minuts.
La perifèria construïda pels mitjans
De debò hi ha una Catalunya metropolitana que tota decidida i compacta vol fer la guitza a la Catalunya independentista? Què saben en realitat a Barcelona i la resta de Catalunya de l’àrea metropolitana i els seus 36 municipis? Com d’extraradi els consideren? En base a què? A la renda familiar disponible o al nivell d’ús del català al carrer? Certament al Baix Llobregat hi ha barris on no es parla català: estan plens de directius estrangers i de jugadors del Barça.
Sovint es parla de l’àrea metropolitana amb el mateix desconeixement i la mateixa gosadia que es parla d’Àfrica. Per a la Catalunya “catalana” la seva Àfrica interior és salvatge (unionista), manipulable i demoscòpicament imprevisible. La Catalunya “catalana” ha viscut d’esquenes a l’àrea metropolitana i quan s’ha relacionat amb ella ho ha fet sobre la base dels estereotips de mitjans que s’han cregut les seves pròpies mentides: ciutats planes, sense conflictes interns ni massa vida intel·ligent. La integració “modèlica” de la primera immigració, l’extraradi “combatiu”, els “feus” socialistes han estat cotilles mentals amb efectes reals: han facilitat la creació i el manteniment d’universos culturals i polítics diferenciats, on estendre xarxes clientelars també diferenciades, i on tothom ha fet negoci sense fer-se mal. Dir que el cinturó roig és ara morat o taronja és només el penúltim exemple d’aquest reduccionisme extrem que desinforma i construeix realitat de sèrie B. I de Pujol a Can Zam hem saltat a Junqueres amb el Justo Molinero, i a los Chichos i els Pxxr Gvng al Primavera Sound."
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada