DEL FACTOR "R" AL FACTOR "E" (ESTUPIDESA)

El factor K era conegut, durant el temps de la guerra freda, del món bipolar, com el factor KOMUNISMUS. A Europa  no podia arribar al govern cap partit que s'identifiqués com a tal, com a comunista, o que tingués veleïtats d'aquesta mena. Fins i tot a Catalunya no va ser possible un govern d'esquerres perquè ERC, comandada per l'anticomunista Heribert Barrera, ultrafinançat per una fundació liberal alemanya, va fer possible l'inici de l'era Pujol i de la corrupció més fastigosa, de la que ningú no gosava a parlar, paral·lela a la de l'altre partit governant. Tots dos han representat l'anomenada sociovergència

Anomeno Factor R, el que suposadament va néixer el 15-M, i que s'ha vingut a dir LA NOVA POLÍTICA. R de radicalitat? R de rebel·lió? R de revolucionari? o R simplement de revoltós? La seva paraula màgica és "l'empoderament", procedent de l'àmbit anglosaxò i que jo considero una xuminada més de les modes efímeres mediàtiques  que tant caracteritza la nostra època. Com molt bé descriu un dels meus imprescindibles, en Manel García Biel, des del seu bloc, "Manel des de la reserva": 

nuevatribuna|23 de Agosto de 2016

"La greu crisi econòmica va ser la causant de l’aparició del moviment del 15M i dels “indignats” amb l’ocupació de les places, especialment la puerta del Sol de Madrid. El moviment, malgrat l’existència d’alguns petits grups organitzats, va ser una resposta espontània resultat del malestar causat en unes capes socials fins aleshores bastant alienes a la mobilització social i política.

La majoria de la gent que es va agrupar entorn aquest moviment, que de forma no directa va tenir el suport de sindicats i partits de l’esquerra alternativa, va ser gent que va manifestar la seva frustració i descontent davant la pèrdua de les seves expectatives de vida. Es tracta de gent fonamentalment jove i de classe mitja que veu com la seva previsió de viure millor que els seus pares es frustra. La majoria és gent amb estudis  universitaris finalitzats o en curs. Gent que veu com la crisi els frustra unes expectatives professionals i de vida que s’havien format. Que la seva capacitat de consum disminueix i com el futur previst s’ensorra. 

Es un moviment poc ideològic i fonamentalment de rebuig que es manifesta a través de la seva oposició a tot allò establert i la generalització de la responsabilitat a tot allò que estigui relacionat amb la política a la que fan responsable sense establir distincions, i s’amplia a qualsevol forma d’organització institucional, incloent el moviment sindical. El crit de “no ens representen” és representatiu del seu “adanisme” i manca de concepció política al no fer cap distinció entre els diversos partits.

Moviment espontani

El resultat pràctic d’aquest moviment va ser la victòria del PP per majoria absoluta, la pràctica desaparició del moviment, que malgrat tot queda com una fita en la memòria col·lectiva com una flamarada de crida a la renovació i regeneració de la vida política que desprès ha donat lloc a Podemos fonamentalment i d’altres expressions polítiques que s’han volgut presentar com a fruit i continuació del moviment. Així el 15M i els indignats s’han transformat a petita escala en una nova mitificació com d’altres situacions anteriorment viscudes com va ser el Maig francès del 1968."

Com tots els moviments que irrompen fruit de la frustració generacional i social, sovint no saben distingir ni ser conseqüents amb el factor R. Com deia l'autor marxista espanyol afincat a Mèxic, Adolfo Sánchez Vázquez, hi ha qui confòn ser revolucionari amb ser simplement un revoltós. En un moment determinat i puntual, però més enllà, poden confrontar-se i ser enemics irreconciliables. Això ja es va etiquetar a principis del segle XX, amb el terme d'"infantilisme".

El que està passant amb l'astracanada del dirigent de Podem, Albano Dante Fachín, sembla molt a la llegenda o mite que Hesíode narra en la seva "Teogonia" o naixement dels déus: Cronos, el deu, fill d'Urà, talla els testicles a sun pare, per quedar-se amb l'herència, i després, quan veu que, al seu torn, els seus fills poden suposar un perill per al seu regnat, se'ls va cruspint. Però la jugada no li surt bé. L'ambiciós cap de files de Podem Catalunya en el seu escrit publicat per la revista crític, recentment, on amenaça amb trencar amb el grup parlamentari català de Catalunya sí que es pot, ve a dir que Iniciativa participava per omissió en la corrupció sanitària. Ho diu entre línies. I apel·la a la mobilització de les places i dels carrers del 15-M (demagògia que no en falti!), la que ell representa. I tot plegat per demanar la substitució d'una de les persones més preparades, de les que surten poques a cada generació, que és en Joan Coscubiela. La caverna mediàtica de l'excrecència ha anat construint una imatge degradada del Coscu: "gat vell", sobretot, només falta que diguin taimado, maniobrero, etc.. Perquè no combrega amb les rodes de molí del procés. Els recorda contínuament que estan trencant la cohesió social.  Mentrestant, la lideresa Colau xiula i mira cap a una altra banda. Una mostra de lleialtat molt seva, pel que es veu...

Així Albano Dante Fachín es converteix en aliat, conscientment o voluntària, del que jo anomeno excrecència. A banda de ser injust amb Coscubiela, també és injust amb l'aportació que ha fet Iniciativa durant el temps que Podem Catalunya ha estat una olla de grills i un marasme, como "títere sin cabeza". Per responsabilitat, en Joan Coscubiela, i els altres membres del grup parlamentari, i sobretot els d'Iniciativa, han hagut de compensar la manca d'ofici dels nouvinguts (revolucionaris? radicals? rebels o simplement revoltosos?) per tal de combatre les polítiques classistes i conservadores de CiU i d'Esquerra Republicana, encara que embolcallades amb el desodorant del procés.

L'historiador Andreu Mayayo, un dels dirigents que més admiro, ha dit que igual que la fundació del PSUC, l'any 1936 no va ser gens fàcil, també la confluència que desitgem també serà molt complexa, però que és irreversible (l'anomenat el PSUC del segle XXI). També un dels meus referents, un dels meus imprescindibles, en Manel García Biel, ha dit que ICV ha sacrificat, com Urà,  dirigents polítics, els  més valuosos que ha donat Catalunya en la darrera dècada, la Dolors Camats i en Joan Herrera. Si ara la caverna mediàtica de l'excrecència utilitza la figura de Dante, no és acceptable.

Li recomano a en Dante que es llegeixi la Teogonia d'Hesíode: en aquesta guerra entre Titans, Cronos va ser vençut, i l'aliança entre Zeus, Hades i Posidó van assolir la victòria. El divisme "crònic" que expressa aquest dirigent ara s'està convertint en el factor E,

EL FACTOR E

Durant molt de temps el tema de l'estupidesa en la política, l'economia i la societat en general, fou considerat trivial entre els intel·lectuals. Fins que un historiador italià, Carlo M. Cipolla, va decidir tractar-lo més seriosament i crear una sèrie de principis per tal d'identificar-los.

Estic segur que el que està succeint a Podem Catalunya, a Podem Espanya és prou seriós, i que entraria dins l'àmbit que l'historiador italià descriu. No hi ha res més perillós que menysprear l'estupidesa. I a Catalunya, aquest episodi protagonitzat per Albano Dante Fachín va per aquest camí. Però ens hi juguem molt, i no ens podem permetre cap tonteria quan està en joc tant de sofriment que les polítiques de la dreta més cavernària està aplicant. Prou.