Temps era temps quan la crisi de la Unión de Centro Democràtico (UCD) va portar a una fragmentació de la dreta, centralista i perifèrica. No va durar gaire: la dreta sap "cosir" a preu fet perquè sempre hi prevalen els interessos de les elits. La "mayoría natural" de Fraga Iribarne va arribar amb una generació de dirigents més joves i no per això menys conservadors i fatxes. Temps era temps quan en Vázquez Montalbán, tan perspicaç com sempre, va dir allò de que a Espanya hi havia tres elements que asseguraven la unitat pàtria: La Liga de Fútbol, el PSOE i la Guardia Civil o el Sorteig de Nadal.... El PSOE va passar de ser el més republicà (recordem la postura de Peces Barba en la comissió redactora de la Constitució del 78), a ser el més monàrquic. Va impulsar l'exposició al borbó més il·lustrat, Carlos III, i també a gastar-se una millonada amb el Quinto Centenario. El PSOE+la monarquia borbònica restaurada i maquillada formava part d'un dels eixos de l'estabilitat de la democràcia espanyola. L'entrada a l'OTAN i a la Unió Europea van ser les altres dues potes que van fer de l'esquerra més domesticada, una força fiable als ulls dels poders fàctics occidentals.
Quaranta anys han passat i el model de transició que exportàvem fins i tot a la Rússia post-Gorvatxev ha mostrat la seva fatiga, i fins i tot les seves vergonyes, de la mà d'uns partits majoritaris escarxofats en la corrupció-clientelisme, i en un marc d'imposició de la desigualtat per part dels poders financers que dominen Europa.
En aquest lapse de temps hem vist com la dreta falangista, feixista, de la República i del franquisme, s'ha convertit al neoliberalisme més depredador. Recordem la seva retòrica: contra la masoneria, el judaisme, el comunisme i el liberalisme... Aquesta transmutació ho hem vist en els quadres de joves que vorejaven l'extrema dreta i ara s'han convertit al neoliberalisme més salvatge: Això ho veiem a nivell local: els quadres del Partit Popular, que han tingut un viver important a les escoles religioses de Mataró (Exemple: de Valldemia han sortit la majoria de regidors del PP i de Ciutadans). De l'estatalisme d'un Calvo Sotelo, d'un José Antonio Primo de Rivera, hem passat al despotisme del mercat com a solucions màgiques per afrontar les crisis.
De fet, en el fons, sempre ha primat més els beneficis dels privilegiats més que no pas la protecció a la tribu. La novetat actual és que la cúpula del PSOE ara també participa d'aquesta manca d'interès per protegir l'anomenat "poble".
Els que erem preadoelscents i adolescents durant els anys seixanta teníem com a mirall la història explicada pel fatxa Don José María Pemán, en les sèries de televisió de "Sèneca" o en els seus llibres d'història on es distorsionava les vicisituds dels pobles i la negació dels conflictes socials. I, curiosament, també teníem sèries de televisió que ensalçaven el patriotisme que avui podríem encasellar dins la rebel·lió popular, com la sèrie "DIEGO DE ACEVEDO", protagonitzada per un jove Paco Valladares.
Inspirada en Los Episodios Nacionales de Don Benito Pérez Galdós, a "DIEGO DE ACEVEDO", igual que aquí amb el Timbaler del Bruc, es glorificava la reacció popular enfront la domesticació de les elits. En aquella sèrie, per a mi mítica, se'ns inculcava que el poble espanyol era indòmit. El general Dupont i altres comandaments frnacesos es vantaven de que un cop tinguessin controlat el poder central i les seves autoritats, el poble també obeiria. En la sèrie Diego de Acevedo, per contra, se'ns mostrava que, si les antipatriòtiques autoritats es venien a l'enemic francès (Ferran VII), el poble respondria. Així l'alcalde de Móstoles va declarar la guerra a l'imperi francès, etc. Era orgull dels plebeus enfrontar-se a l'invasor. El que està passant al PSOE, lluny de ser un conflicte intern d'un partit forma part del fenomen (submissió o bé rebel·lió, ja veurem) de la població (domesticada o bé crítica).
La "màscarada" de l'Ajuntament de Badalona i d'altres, amb l'amplificació convenient dels mitjans afins, han farcit d'èpica el que no és més que un postureo en una època on la política de la gestualitat ha substituït la "política" en majúscules. http://www.joancoscubiela.cat/
Pablo Iglesias ha comparat l'obertura de "El Corte Inglés" en festiu amb l'acte de "portes obertes" de l'Ajuntament de Badalona, i ha proposat el 15-M o el 2 de Maig com a diada nacional per a tot l'Estat...... ¡Que no faltin les improvisacions! Ja en Solé-Tura, aleshores del PSUC, va proposar el 6 de Desembre, com a diada democràtica, en substitució del Dia de la Raza franquista, de clara resonància imperial i patètica, després de la pèrdua de les colònies.
Però aquest "nacionalisme" del bipartidisme (PP+PSOE), xoca de forma flagrant amb la defensa dels interessos de la població en general: els afrancesats espanyols, que també van oposar-s'hi a la brutalitat napoleònica, somniaven amb el progrés que representava la revolució francesa, en contra del tradicionalisme de les elits espanyoles de l'època. Però ¿quina modernitat representa avui assumir els costos de l'austericidi que imposen el lobby financer comandat per una Alemanya imperial i neoliberal?
El PSOE amb el seu probable i futurible suport per acció o omissió al PP està signant l'equivalent al que els partits socialistes europeus van fer en signar els crèdits de guerra (tant francesos com alemanys). A Espanya es va encunyar la "guerrilla" com a forma de resistència davant dels exèrcits regulars estrangers: http://elpais.com/diario/2006/
Avui cal actualitzar el concepte de "guerrilla" per aquell que al PSUC teníem en el nostre frontispici: "ser partit de lluita i de govern" allí on tinguem responsabilitats. I tal com diu Luis García Montero:
"Si la izquierda sabe hacer su recuento del camino difícil seguido por las élites para conseguir su Gran Coalición, sabrá también escribir su relato del futuro. Aunque vea con tristeza el nuevo gobierno de Mariano Rajoy, tendrá motivos para no creer que han sido inútiles sus esfuerzos y sus movilizaciones y, sobre todo, tendrá motivos para mirar hacia el porvenir con firmeza y con orgullo democrático. Hay una confluencia social que construir más allá de la próxima sesión de investidura"
Professor Ortiz! Jo crec que estem davant una legislatura on el drama material (retallades) es difondrà en clau d'amabilitat. Ja veurem.
ResponElimina