"MILANA BONITA" I EL SOCIALISME DE PUERTO HURRACO

"El señorito m'ha matao la milana" 

Aquest és el sentiment que desencadena l'epíleg del final de la novel·la de Miguel Delibes,"Los Santos Inocentes", que l'autor va publicar el 1981, per dedicar-la a  Félix Rodríguez de la Fuente. Mario Camus va dirigir aquest film  Alfredo Landa i l'immens Paco Rabal van guanyar el premi d'interpretació masculina al festival de Cannes de 1984.

La memòria sovint és capritxosa i per raons que només l'atzar sap, és el que m'ha vingut al cap després de la "crònica d'una investidura anunciada", la de Mariano Rajoy.

La nostra "milana" , L'ESPERANÇA d'obrir una finestra d'oportunitat per tal de redreçar les polítiques injustes i d'increment de la desigualtat dutes a terme pel govern del Partit Popular, també "l'ha matao el señorito". Però a diferència del relat de Delibes, aquesta vegada no hi haurà justícia poètica, després del paper galdós del PSOE.

"Tengo para mí" -com diria aquell- que Miguel Delibes no hagués escrit la seva novel·la, o de la mateixa manera, si la tornés a elaborar ara. Els inicis dels anys vuitanta, abans de que arribés el famós "desencís" (desencanto) hi havia l'esperança que, per fi, la història d'Espanya es redreçaria. Això representava la transició. I ja hem vist que ni la llei de la memòria històrica s'ha complert.

ONCE UPON A TIME A EXTREMADURA DE LA POSTGUERRA

Miguel Delibes situa la novel·la a l'opressiva Extremadura, rural, la caracteritzada pel caciquisme més feudal. Descriu els tres elements bàsics:

Primer. Paco (Alfredo Landa) i Régula (Terele Pávez), que formen, amb els seus tres fills, una família de camperols a les ordres dels senyors del cortijo. Suporten tota mena d'ordres i humiliacions sense cap queixa.

Segon. Un dia es presenta Azarías (Paco Rabal), el germà deficient mental de Régula. Ha estat despatxat del cortijo on treballava i decideix unir-se a la família de sa germana per treballar.

Tercer. El señorito Iván (Juan Diego), el cacic.

Paco, el Bajo, és el sirvent del cortijo; destaca la seva submissió. És respectuós, humil i generós, la qual cosa contrasta amb la forma amb la que el tracta el señorito Iván, com un gos de caça.

Azarías té una discapacitat mental i una conducta instintiva i sent una bondat natural vers tots els qui l'envolten.

Iván, el señorito, és egoísta, vanitós, autoritari, insultant i menysprea tothom que té sota el seu poder. No es preocupa per la condició de vida de qui treballen per a ell, als que considera de la seva propietat.

Delibes havia concebut l'obra amb la intenció de mostrar la incultura i la pobresa a la que es veien sotmesos els treballadors dels latifundis fronterers amb Portugal. El seu títol fa menció a la matança dels Innocents, on aquests són sotmesos i oprimits, i tenen un càstig de pobresa sense tenir-hi cap culpa. Enfront d'aquests "Innocents" es troben els señoritos amb una doble moral, que es mostren indiferents davant la misèria que pateixen els camperols.

ONCE UPON A TIME A ESPANYA. TARDOR DEL 2016

La memòria -ja s'ha dit- és capritoxa, simplista i també demagògica, per què no dir-ho. Des d'Extremadura, el seu president Sánchez Vara, del PSOE, dóna el tret de sortida per l'abstenció davant la investidura de Rajoy, "por España". Actua, com Susana Díaz, com l'expresident González, Zapatero, Rubalcaba.... com Paco, el Bajo, el sirvent del cortijo, que el señorito Iván  tracta com si fos el seu gos de caça contra Podemos.

Azarías, el poble que suporta les retallades i els índex de desigualtat més grans després de Letònia. La unitat de les esquerres, la "Milana Bonita", està morta.

Iván, el señorito, la confluència d'interessos del sector financer, de l'IBEX 35, etc., no només és castigat sinó que és recompensat.

RUFIÁN, L'IMPOSTOR

A banda de la investidura i del sotmetiment del PSOE als designis del señorito (els poderosos), emergeix en els mitjans de comunicació aquest personatge, amb les seves astracanades, dient que  el PSOE s'ha venut i que ha d'eliminar de la seva façana les sigles "S" i "O", de socialista i obrer. És una altra de les seves impostures perquè part dels seus seguidors han titllat de feixistes a presos polítics antifranquistes durant l'exposició del Born sobre la memòria històrica. La "E" del seu partit potser que també caldria eliminar-la i bescanviarla per una "e" petita, la de l'excrecència política. Rufián actua, com diria el mestre Vázquez Montalbán, seguint la copla: "Eres como la Rosa de Alejandría/roja de noche/blanca de día" (discurs radikal a Madrid, comportament anti-COMUNS i aliança amb la burgesia) a Catalunya.

Amb tot, Rufián no li arriba ni a la sola de la sabata a les astracanades d'en Carod Rovira, l'ex-vicepresident que fou del Tripartit, a qui li han regalat una sinecura d'un "observatori" per tal que no torni a l'institut on potser s'ho passaria malament amb les retallades. Davant les invectives de l'altre insigne "socialista", Ibarra, ex-president d'Extemadura, quan encara no s'albirava cap moviment independentista d'entitat a Catalunya, en Carod Rovira va etzibar-li aquell punyal tot dient-li que Ibarra representava el "socialisme de Puerto Hurraco". Puerto Hurraco és la població on l'estiu del 1990 es va produir una massacre en un enfrontament entre dues famílies, on van morir 9 persones i altres ferits. Allò em va fer mal, doncs ja apuntava a la deriva identitària que ha patit aquest partit. Venia a pressumir de superioritat moral.

Potser, per consideració ningú li va respondre a Carod Rovira amb una altra invectiva igualment repugnant com la d'atribuir-li "l'independentisme d'"Olot", rememorant aquell cruel i execrable episodi del segrest de la farmacèutica durant 492 dies i que va finaltizar el 1992.