Vaig interessar-me per "Patria", de Fernando Aramburu, en llegir l'article d'Andreu Claret, persona de llarga trajectòria periodìstica, política i diplomàtica, i també perquè crec que té les seves derivades a Catalunya doncs en alguns sectors independentistes, ja siguin burgesos o estèticament antisistema, s'ha produït un mimetisme acrític de l'abertzalisme basc, adaptats aquí com una opereta sovint patètica i ridícula.
Parla Andreu Claret:
"Patria" es una novela excepcional. Por los recursos de un lenguaje que permite transitar por la historia de las dos familias vascas con una eficacia y una fluidez asombrosas, y por la audacia de hurgar en una herida que apenas ha comenzado a restañarse. Tal es el impacto que produce su lectura que puede contribuir, creo, a superar el cataclismo que sufrió el País Vasco (aunque este no sea, necesariamente, el propósito del escritor). Habrá, seguro, quien le critique por supeditar el contexto al texto, pero quienes lo hagan se perderán en detalles políticos o históricos de escaso interés. La grandeza de la buena literatura está precisamente en llegar allí donde no alcanza el ensayo" (http://www.elperiodico.com/es/
No sóc especialista en literatura, però sí haig de comentar que aquesta novel·la t'arrossega i hipnotitza com una amant insaciable. Del País Basc jo tenia com a referència de lectura canònica l'obra d'Antoni Batista, des que vaig llegir Diario privado de la guerra vasca. Des del 1987 fins el 2015 s'ha dedicat intensament. Va ser el primer en entrevistar a la cúpula d'ETA, a Irlanda del Nord, etc. (https://antonibatistaviladric
Així les coses, vaig començar per "TIEMPOS LENTOS", d'Aramburu. Em va servir per familiaritzar-me amb la hipocresia de determinats sectors de l'Esglèsia Basca, i de l'atmosfera lingüística.
L'AUTÒPSIA DE "PATRIA"
Ja a les acaballes del llibre posa en boca d'un conferenciant la següent expressió: "Está en marcha la derrota literaria de ETA". És una frase davant d'un auditori de víctimes del terrorisme. Però crec que és l'eix central del llibre, encara que sigui involuntàriament. Si OCHO APELLIDOS VASCOS ha estat una frivolité per fer riure, amb tots els estereotips més grapejats, la novel·la d'Aramburu és l'informe forense de l'embelliment literari de l'èpica que se suposa a la gent "recia" del País Basc, rudes però francs, enveja per alguns sectors tan bocamolls de Catalunya. Aramburu no fa una disecció, fa una autòpsia, d'un cos mort. No és que el País Basc estigui mort. Ans al contrari, és més viu que mai, sense l'opressió ambiental i tribal d'anys enrere, bo i que aquesta encara hi és molt present. I ens va detallant les dosis d'arsènic ideològic que s'ha anat dipositant, enverinant, tot el teixit social. Despulla la suposada legitimitat i superioritat moral del nacionalisme, en la seva versió més abrandada, el món abertzale.
Dues famílies amigues que bifurquen el seu destí intoxicades per la ideologia nacionalista, postcarlina i burgesa del PNB (no gaire malparat, que és la pega que jo trobo) i per l'obsessiu control que exerceix els capellans rurals d'Euskadi. Aramburu, com un metge forense va detectant les partícules tòxiques que s'han anat sedimentat al llarg de les dècades del postfranquisme: "los de aquí y los de afuera", la bandera, l'euskera i l'ama (mare) pàtria
No sé si l'autor ho fa per seguir la corrent al suposat mite del matriarcat basc. El cert és que les protagonistes d'aquesta història són les quatre dones. Són les dones les que vectoritzen el relat. Els homes són instrumentals, al meu parer. La història està comptada en espiral, a la manera del bolero de Ravel, ara andante, ara forte. No es guarda el paroxisme del clímax per al final. Ja comença a disparar des del principi: pam, pam, pam, bang, bang, bang, bang, un, dos, tres, quatre... Nou capítol i nou angle: són personatges amb un gruix molt humà. A "Patria" Fernando Aramburu ens presenta una comptabilitat del dolor molt particular, amb el seu "Diari", el seu "Major" i un compte de resultats inequívocament negatiu.
En cada cercle d'aquesta espiral narrativa, Aramburu anota en el seu informe els detalls de l'autòpsia:
La mentida
Pare d'un etarra que s'ha suïcidat:
Pare d'un etarra que s'ha suïcidat:
"Todos mienten. Miente la policía, miente la izquierda abertzale. Todo el mundo miente (...), te lo aseguro. A nadie le sirve la verdad"
Un altre familiar del pres:
"Todo mentira (...): en esta tierra nuestra la verdad murió hace mucho tiempo".
"Todo mentira (...): en esta tierra nuestra la verdad murió hace mucho tiempo".
De pare a pare : d'un etarra que s'ha suïcidat a un altre pare d'etarra fugat a França:
"Ni se te ocurra consolarme. Si tienes dos dedos de frente, corre a buscar a tu hijo. En Francia, donde sea. Lo agarras, le partes la cara y te lo traes para casa o lo entregas a la policía. Reza para que te lo detengan cuanto antes. Le meten en la cárcel, pero por lo menos no lo pierdes como yo al mío".
"-Ni me dejaron preparar el entierro. Cogieron a mi hijo y montaron con él un numerito patriótico. Les vino de perlas que se moriría. Para usarlo con intenciones políticas, ¿sabes? Como los usan a todos. Unos borregos, eso es lo que son. Unos ingenuos. (...) Les calientan la cabeza, les dan un arma y, hala a matar. En casa nunca hemos hablado de política. A mí la política no me interesa. ¿Te interesa a ti?
-"Ni pizca.
-"Les meten malas ideas y, como son jóvenes, caen en la trampa. Luego se creen unos héroes porque llevan pistola. Y no se dan cuenta de que, a cambio de nada, porque al final no hay más premio que la cárcel o la tumba, han dejado el trabajo, la familia, los amigos. Lo han dejado todo para hacer lo que les mandan cuatro aprovechados"
La covardia, amagada en la suposada èpica de la resistència basca
Pare d'etarra que ha passat a la clandestinitat a França:
Pare d'etarra que ha passat a la clandestinitat a França:
"Si yo tendría veinte años menos, iba mañana mismo a buscarlo, le daba dos hostias bien dadas y lo traía a casa"
Pare d'etarra a amic seu, amenaçat per ETA i els abertzales:
"Nada. Decirte que lo siento, que no te puedo saludar porque me traería problemas. Pero si te veo por la calle, que sepas que te estoy saludando con el pensamiento".
"Nada. Decirte que lo siento, que no te puedo saludar porque me traería problemas. Pero si te veo por la calle, que sepas que te estoy saludando con el pensamiento".
"- Amenaçat: "¿Alguna vez te han dicho que eres un cobarde?"
"-Me lo digo yo todo el tiempo. Pero eso no cambia nada. ¿Te puedo dar un abrazo? Aquí no nos ve nadie.
"-Déjalo para cuando te atrevas a hacerlo a la luz del día.
"-Si te podría ayudar, te juro...
"-No te preocupes. Me bastan tus saludos mentales".
Periodista, germà d'un etarra empresonat. Davant la mort d'un amic íntim del seu pare, assassinat per ETA:
"Soy tan cobarde como él (sun pare), y como tantos otros que a estas horas, en mi pueblo, estarán diciendo bajito para que no les oigan: esto es una salvajada, un derramamiento inútil de sangre, así no se construye una patria. Pero nadie moverá un dedo. A estas horas ya habrán limpiado la calle con una manguera para que no quede rastro del crimen. Y mañana habrá murmullos en el aire, pero en el fondo todo seguirá igual. La gente acudirá a la siguiente manifestación en favor de ETA, sabiendo que conviene dejarse ver en la manada. Es el tributo que se paga para vivir con tranquilidad en el país de los callados".
Pres etarra:
"Pedir perdón exige más valentía que disparar un arma, que accionar una bomba. Eso lo hace cualquiera. Basta con ser joven, crédulo y tener la sangre caliente".
L'estafa El fanatisme més estúpid i ignorant
Fill a pare amenaçat per ETA:
Fill a pare amenaçat per ETA:
"-ETA debe actuar sin interrupción. No le queda otro remedio. Hace tiempo que ha caído en el automatismo de la actividad ciega. Si no hace daño, no es, no existe, no cumple ninguna función. Este modo mafioso de funcionamiento está por encima de la voluntad de sus integrantes. Ni siquiera sus jefes pueden sustraerse a él. Sí, bien toman decisiones, pero eso es sólo aparente. En ningún caso pueden no tomarlas porque la máquina del terror, una vez que ha cogido velocidad, no se puede detener. ¿Me entiendes?"
Etarra:
"¿Y cuál era esa verdad? Cuál va a ser. Pues que había hecho daño y había matado. ¿Para qué? Y la respuesta le llenaba de amargura: para nada. Después de tanta sangre, ni socialismo, ni independencia, ni pollas en vinagre. Abrigaba la firme convicción de haber sido víctima de una estafa".
La hipocresia
El capellà:
El capellà:
"Quítate las dudas y los remordimientos de la cabeza. Esta lucha nuestra, la mía en mi parroquia, la tuya en tu casa, sirviendo a tu familia, y la de ,,, (membre d'ETA) dondequiera que esté, es la lucha justa de un pueblo en su legítima aspiración a decidir su destino. Es la lucha de David contra Goliat, de la que yo os he hablado muchas veces en misa. No es una lucha individual, egoísta, sino ante todo un sacrificio colectivo.... ellos (-etarras-) han asumido su parte con todas las consecuencias, ¿entiendes?"
Familiars d'etarra comentant l'actitud del capellà del poble, prop de Sant Sebastià:
"-¿El cura? No me lo nombres. Menudo pájaro. Ese es de los peores, te lo digo yo. Les va con cuentos a los jóvenes, les mete ideas y los calienta. Y cuando pasa lo que pasa, se echa para atrás, predica y da de comulgar con carita de santo"
Un cunyat d'un etarra, amic d'un regidor del PP assassinat per ETA:
"(...) el lehendakari con su lengua de dos puntas, el obispo hipócrita, los abertzales pringados hasta las orejas de sangre ajena y todos esos malvados vecinos señaladores que comunican a ETA a qué hora pasa la víctima por estos y los otros lugares"
LA REDEMPCIÓ
La ferida està en carn viva. És natural que ningú gosi a tocar el membre imflamat. Fernando Aramburu ha elaborat una obra canònica. Espero que sigui molt llegida i interioritzada en el País Basc. L'abandonament de les armes ha donat els seus fruits. No tinc prou informació per valorar-los. El govern del Partit Popular ha fet mal pertot arreu, també en aquest camp. Tampoc Otegi va ser valent quan Jordi Evoli, en el seu programa, "Salvados" li va preguntar si volia demanar perdó i Otegi no va donar el pas. Potser perquè vol ser l'últim i no deixar ningú enrera, els més fanatitzats. Però aquí Otegi va perdre una gran oportunitat. L'omertà segueix molt present
Aramburu estableix un desenllaç redemptor. És una novel·la optimista.
Terry Eagleton ("Esperanza sin optimismo") assenyala que els "victorians consideraven que la tristesa podia generar desordre social. Per als conservadors d'aquella època, un dels objectius de l'art era edificar". La novel·la anglesa, segons Eagleton, "va donar suport al statu quo, en part perquè pensaven, com ara, que l'esperança era necessària en les ficcions més ombrívoles, perquè es pensa que un pessimisme excessiu és massa desmoralitzador".
De tota manera sóc escèptic
De tota manera sóc escèptic
Mentre el PNB sigui imprescindible i garant de l'"essència basca"; mentre l'església no purgui les seves complicitats...
Mentre no es pugui formar una COMISSIÓ DE LA VERITAT en molts pobles, com s'ha fet a Sudàfrica i a països on s'ha produït una fractura tan gran...
Mentre el PSOE, el PP no aixequin estores sobre les responsabilitats de les policies reciclades del franquisme que van torturar fins el 1992 de forma regular...
Mentre el món abertzale sigui el model dels "rebels" estètics aquí a Catalunya, mimetitzadors papanates del victimisme, amb l'estafa de les estelades al balcó per marcar territori i els seus regidors enlairin als pals d'institucions públiques uns símbols que ningú ha refrendat democràticament.....
No és probable que es pugui fundar un futur on la sobirania no s'identifiqui només amb la llengua, la bandera o la territorialitat....
Fins que no li traiem la bandera de la sobirania al nacionalisme burgès i pseudoantisistema, no serà possible afegir-nos al canvi per la igualtat que exigeix el continent europeu, on s'està produint una demolició dels drets laborals i socials inimaginable fa uns anys...
Notes al peu
El feminisme més frívol sovint repeteix el mantra segons el qual una societat regida per dones no seria tan violenta. Potser obliden les figures de Golda Meir, Margaret Tatcher, Merkel, Hillary Clinton.... i les "ama" fanatitzades del País Basc. El suposat matriarcat basc també ha de fer la seva autocrítica. I l'"ama" més simbòlica del País, l'Església Catòlica.
Sobirania o sobiranies?
La sobirania burgesa entesa a la manera del PNB-exCDC-ERC: identifiquen la sobirania amb la llengua i el territori (incontestable però molt insuficient). En un context de nomadisme laboral creixent per a molts joves, cal posar l'accent per damunt de tot en la sobirania de la democratització del món laboral i social, en la justícia de la distribució de la riquesa i dels drets de les persones, més que no pas en el RH del cínic Arzalluz, Eguíbar, etc., i de la collita catalana tan nombrosa actualment.
El 9-N va ser una estafa per molt èmfasi victimista que se li posi. Segons Jürgen Habermas, l'hereu viu més important de l'ètica kantiana, el procés de deliberació (en igualtat de condicions) és tan important com el fet d'anar a les urnes. Quan aquests impostors parlen de "posar les urnes" i de democràcia sempre s'obliden del factor primordial.
http://www.elcultural.com/
Mentre no es pugui formar una COMISSIÓ DE LA VERITAT en molts pobles, com s'ha fet a Sudàfrica i a països on s'ha produït una fractura tan gran...
Mentre el PSOE, el PP no aixequin estores sobre les responsabilitats de les policies reciclades del franquisme que van torturar fins el 1992 de forma regular...
Mentre el món abertzale sigui el model dels "rebels" estètics aquí a Catalunya, mimetitzadors papanates del victimisme, amb l'estafa de les estelades al balcó per marcar territori i els seus regidors enlairin als pals d'institucions públiques uns símbols que ningú ha refrendat democràticament.....
No és probable que es pugui fundar un futur on la sobirania no s'identifiqui només amb la llengua, la bandera o la territorialitat....
Fins que no li traiem la bandera de la sobirania al nacionalisme burgès i pseudoantisistema, no serà possible afegir-nos al canvi per la igualtat que exigeix el continent europeu, on s'està produint una demolició dels drets laborals i socials inimaginable fa uns anys...
Notes al peu
El feminisme més frívol sovint repeteix el mantra segons el qual una societat regida per dones no seria tan violenta. Potser obliden les figures de Golda Meir, Margaret Tatcher, Merkel, Hillary Clinton.... i les "ama" fanatitzades del País Basc. El suposat matriarcat basc també ha de fer la seva autocrítica. I l'"ama" més simbòlica del País, l'Església Catòlica.
En l'època de la desestalinització de Nikita Krushev es va realitzar el film (1959) que criticava el nacionalisme estalinista (més que no pas ideologia pròpiament comunista) de l'època de Stalin: la pàtria és la mare, no és la pàtria-Estat. En la novel·la d'Aramburu sembla que s'inverteixen els papers: son les "ama" les que sustenten la pàtria més identitària, en el sentit més nacionalista
BALADA DEL SOLDADO
La sobirania burgesa entesa a la manera del PNB-exCDC-ERC: identifiquen la sobirania amb la llengua i el territori (incontestable però molt insuficient). En un context de nomadisme laboral creixent per a molts joves, cal posar l'accent per damunt de tot en la sobirania de la democratització del món laboral i social, en la justícia de la distribució de la riquesa i dels drets de les persones, més que no pas en el RH del cínic Arzalluz, Eguíbar, etc., i de la collita catalana tan nombrosa actualment.
El 9-N va ser una estafa per molt èmfasi victimista que se li posi. Segons Jürgen Habermas, l'hereu viu més important de l'ètica kantiana, el procés de deliberació (en igualtat de condicions) és tan important com el fet d'anar a les urnes. Quan aquests impostors parlen de "posar les urnes" i de democràcia sempre s'obliden del factor primordial.
 |
| L'oblit de l'aliança de classe és la causa de la impietat del capitalisme actual i la deriva identitària burgesa |
Entrevista a Fernando Aramburu
El llegirem mestre Ortiz!
ResponElimina