dissabte, 14 de gener del 2017

ICONES DE L'ESQUERRA

He tingut sempre una "querencia" per les biografies. Em donen motius per aprendre recordant les obres de gent de generacions passades, i per a cultivar la humilitat, que és una activitat molt recomanable. Les biografies t'ensenyen que la vida és efímera, fins i tot la vida dels personatges més cèlebres. I que els hem sigut joves, els "nens" del PSUC o bé de CC.OO, ara ja tenim penjada l'etiqueta de "veterans".
Començo a escriure  aquestes línies el mateix dia de la mort de Zygmunt Bauman, el filòsof teòric del "món líquid", doncs etiqueta la nostra època com la del contracte "basura" de les lleialtats, de les certeses, dels costums, així com de les ideologies. 
Si la lluita per l'hegemonia, en el sentit gramscià, consisteix en la construcció d'un espai del sentit comú i on la majoria de la població no l'hagi de justificar, l'època líquida consisteix en que això ja no és possible. Es produeixi un revisionisme permanent. Pel que fa al món de les esquerres, que lluiten i s'esforcen per assolir un món més just, això és un drama. Sempre s'havia associat el CANVI amb el progressisme, i el conservadorisme com la ideologia dels privilegiats. En el combat cultural i ideològic s'ha girat, doncs, la truita: ara els privilegiats necessiten del canvi de valors, de la desmemòria, i això també ha afectat a això que anomenen la nova política, de forma gens apropiada: nova? vella? o és bona o és rància! Els poderosos necessiten crear la sensación del descreïment per crear desafecció en l'acció política i ciutadana, per aconseguir que els que més ho necessiten no vagin a votar. És el cas d'Espanya, i també de Catalunya amb l'emboscada del procés que determinats sectors de la burgesia i sectors de les classes mitjanes han assajat, evitant així una aliança més àmplia de les esquerres.

El diari publico va publicar durant un any (del maig de 2015 fins el juny de 2016) una secció prou agraïda: ICONOS DE LA IZQUIERDA. Els nostres veterans de la resistència, de la lluita, de l'activisme -com es diu ara- són entrevistats. Són 23. Tots ells ho han passat malament o molt malament: tortures, presó, repressió gairebé tots i totes. D'aquests 23 jo n'he triat 5, són els que he llegit amb més atenció: ha sigut també una "querència" personal, i no tinc cap criteri fixat: EDUARDO SABORIDO, AGUSTÍN MORENO, NICOLÁS SARTORIUS. Probablement, perquè inconscientment estic pensant en el proper Congrés del meu Sindicat -CC.OO-. I també EULÀLIA VINTRÓ i NEUS CATALÀ. (http://www.publico.es/tag/iconos-de-la-izquierda)

EDUARDO SABORIDO, nascut el 1940, sevillà, dirigent de CC.OO i del PCE. Forma part dels 10 del procés 1001.
Ho diu amb molta contundència: "Quienes hoy atacan la Transición, me están atacando a mí", afirma.
Amb 17 anys va entrar a treballar i això li va determinar el seu itinerari vital: "Entré a trabajar en la empresa más culta de Sevilla, la Hispano Aviación, S.A., hoy CASA. Y esto es una historia por escribir porque en las grandes fábricas del país es donde primero surgió la semilla de la protesta, el descontento y la oposición al régimen."
Va entrar en contacte amb el Partit Comunista : "Te comían el coco, te convencían de que España estaba muy mal y de que había que hacer algo. Pero tenías que estar muy convencido porque, como mínimo te jugabas el puesto de trabajo".
Una altra de les lliçons històriques que ens ofereix Saborido, en moments que es parla de VistaAlegreII i el mètode d'elegir els representants: "Entonces no había elecciones. Era más una especie de selección natural. A ver quién ea capaz de ponerse al frente, cuando sabías que te las podías llevar todas. El osado era inmediatamente seguido por los demás"... "A partir del 66, cuando las comisiones obreras ya habían copado bastantes puestos en el vertical, el régimen se levantó contra ellas: Fueron prohibidas tajantemente, mediante sentencia del Tribunal Supremo que las consideró un brazo más del Partido Comunista".

En temps que aquí a Catalunya es parla de la "desobediència" (dels Pastorets, com diria en Sisa), Saborido ho acota molt bé: "porque nosotros reclamábamos nuestros derechos ejerciéndolos, practicándolos. Reclamábamos el derecho de huelga haciendo huelgas, el de manifestación, poniéndonos al frente, Así nos cargamos de procesos judiciales".

I tot contradient a Enric Juliana, que sitúa el risc de trencament de Podemos i ho compara a les trifulques hagudes a Izquierda Unida, Saborido ho contextualitza: "En 1979 el PCE sacó 23 diputados. Eso fue un jarro de agua fría después de 40 años de lucha. El electorado nos quería mucho y nos agradecía todo lo que habíamos luchado, pero no nos quería para gobernar. Esa era la puta realidad. y nos costó mucho aceptarlo".

I Saborido dóna també una lliçó de prioritats als anomenats processistes, que encara no han organitzat cap manifestació per defensar la classe treballadora: "Hay cerca de 400 procesados e imputados, por un párrafo arrinconado en el Código Penal, que es de la época del franquismo. Es una cosa tremenda. Y allá voy a ver si reconquistamos el derecho de huelga". L'entrevista es titula així: "EDUARDO SABORIDO, REINCIDENTE DE LA REBELDÍA". No hi ha per menys.

AGUSTÍN MORENO, que actualment és professor de secundària i que va poder ser el substitut de Marcelino
Camacho al capdavant de CC.OO i coordinador de Izquierda Unida. Li deien el "niño de CC.OO".
Agustín Moreno esmena la plana d'aquests de la nova política: "Yo era un niño. Me río cuando se habla de la renovación. Para renovador, Marcelino Camacho, que confió en chavales como yo o como Antonio Gutiérrez, que es un año mayor que yo. Hacíamos de todo. Ibamos donde estaba el balón. Fue un período super intenso". I rememora la persona de Marcelino Camacho, el del jersey de llana de coll alt: "Personificaba lo mejor de la clase trabajadora, lúcida, con conciencia de lo que es, que no se resigna, que no se siente derrotada, que sabe, en esa excelente tradición obrera, que primero hay que cumplir para luego reivindicar, que tienes que escuchar a la gente, estar pegado al suelo, con una integridad a prueba de bombas y de halagos. La autoridad moral que irradiaba era precisamente por eso: por su talla sindical, pero, sobre todo, por su talla como persona".

EULÀLIA VINTRÓ em va impressionar quan la vaig trobar  a la seu del PSUC, carrer Isern. Ella feia temps mentre
esperava per fer un acte electoral al Monumental sobre Educació. Es va posar a ensobrar vots que li havia preparat  Teresa Cortina, En silenci va començar a posar paperetes de vot. És el cop que més m'ha impressionat una dirigent. De la seva entrevista he escollit alguns paràgrafs que ens mostren el fil conductor de molta gent del PSUC i d'ICV posteriorment.
"Además de las libertades, que se reivindicaban lo mismo en Barcelona que en Madrid, evoca la Eulàlia catalanista dos elementos de su pelea específica: la lengua y la cultura: "El el colegio me decían aquello de hable usted en cristiano, como si Dios no entendiera las otras lenguas""

De la seva trajectòria en el Congrés de Diputats assenyala: "Fue durante la primera legislatura constitucional; la que aprobó los estatutos de autonomía y la que dsmontó todo el aparato jurídico y legislativo del Franquismo".
"Al igual que Eduardo Saborido, Lali Vintró reflexiona sobre la debacle electoral del PSUC i del PCE de l'any 1982: "Los elegidos cabíamos en un taxi. Estábamos en plena Guerra Fría y en plena campaña propagandística de EEUU. Había mucha gente que temía el comunismo". I, per últim, bo i situant el primer problema d'España les relacions Espanya-Catalunya, ens adverteix: "No hay izquierda en Europa y los grandes problemas no se resuelven ni en Catalunya ni en España, se resuelven en Europa. Si Europa no consigue hablar de tú a tú con EEUU o con China, desaparece. Y si desaparece, pasaremos a ser irrelevantes, el tercer mundo".

NICOLÁS SARTORIUS, el comunista aristòcrata, Nascut el 1938, el gran teòric del sindicalisme espanyol, que
anava per periodista i va acabar sent un dels líders més ben preparats de CC.OO i del PCE: "Las Comisiones Obreras habían nacido en muchos sitios como setas; porque era lo más natural que hacían los trabajadores en una empresa: crear una comisión para ir a hablar con el jefe. Pero en Madrid se organizaron mejor y adquirieron el carácter de dirección a partir del año 63"
Val la pena estar atent quan Sartorius posa les llums llargues, la de la història, Quan rememora el judici a la cúpula de CC.OO, els 10 de Carabanchel, diu el següent: "Mientras estábamos en el banquillo, el 20 de diciembre de 1973, casi a la misma hora, en la calle de Claudio Coello de Madrid volaba por los aires el coche de Carrero Blanco. Imagínate el efecto. había unas colas enormes en la Plaza de las Salesas, en el Palacio de Justicia. La policía intervino para disolver aquello. Todas las actividades que había en solidaridad con nosotros se suspendieron, los activistas tuvieron que esconderse ¡Para nosotros fue un desastre!" . I afegeix: "Con el tiempo hemos sabido, a través de una persona que apoyaba a ETA, que lo hicieron ex profeso. Ellos querían que el atentado tuviera el máximo eco. Nosotros lo interpretamos después como una manera de ETA de decir: "aquí hay dos líneas contra la dictadura: la violenta y la de masas -que era la de CCOO- y la que vale es la nuestra, la línea violenta".
Aquesta observació caldria que la tinguessin ben en compte aquells simpatitzants i glorificadors de la trajectòria abertzale que també donen suport al procés infinit que vivim a Catalunya.
I respecte als Errejones, Monederos i  Iglesias, tan denostadors "despistats" de la història, malgrat ser professors universitaris: "La llegada de Arias Navarro a la Jefatura del Gobierno supone un momento durísimo: hay más juicios de Orden Público que en el periodo anterior, no están legalizados los partidos ni los sindicatos, el Movimiento no desaparece hasta el 77. Y este es un periodo de enormes movilizaciones en este país. Las cifras de la Político-Social son impresionantes: la cantidad de acciones, de movilizaciones, de huelgas generales, parciales.... Eso es lo que trae la democracia a España. Y el papel de CCOO  en el fin de la dictadura fue capital: "El de organizar y dirigir todas esas movilizaciones". I continua: "La democracia que tenemos es la democracia de los trabajadores, de la gente del trabajo; es nuestra obra. ¿imperfecta? Claro, porque la relación de fuerzas era la que era. Para evitar un choque sangriento había que traer la democracia sin confrontación".

Finalment, no he pogut evitar un cert paral·lelisme entre la coneguda lluitadora antifeixista, la centenària NEUS CATALÀ i la meva companya, la veterana Teresa Cortina, cadascuna d’elles en el lloc que la vida les va ubicar. Van veure l’exemple de familiars propers i es van afiliar de joves al PSUC o a les JSU. Neus Català va assenyalar un principi que el seu pare li va ensenyar: “Mai no baixis la vista a ningú”. Quan les tropes de Franco estaven entrant a Barcelona, “Neus dijo que ella no saldría sin los 182 críos que tenía a su cargo. Y siempre lo recuerda con la misma pregunta: “Tú crees que iba a dejar yo a aquellos niños para que los educara la Pilar Primo de Rivera?” Teresa Cortina, quan era adolescent també estava encarregada d’uns malalts en un hospital mataroní quan van entrar els feixistes. No va marxar a l’exili perquè no podia deixar la seva responsabilitat.
Neus Català va ser una de les supervivents del camp de concentració on es va construir un complex per fabricar armes, de l’empresa Siemens. I la Català va formar part de la nova tasca de la resistència: la del sabotatge de les armes nazis a través de l’anomenat “Comando de les Gandules”: “El nombre se lo pusieron las autoridades del campo que pensaban que eran vagas; que el Trabajo no salía porque ellas no trabajaban. Pero nada más alejado de la realidad. Las mujeres se organizaron para boicotear las balas metiéndoles moscas muertas o escupitajos”. Es diu que van inutilitzar 10 milions de projectils i que espatllaren vàries màquines.
Teresa Cortina
Rossend Dalmau
Però el que més m’ha impressionat i inquietat és una afirmació que repeteix sovint: “Nosaltres no havíem lluitat per això”, quan se li pregunta com veu el món des de la perspectiva dels seus 100 anys. Em recorda el company i amic Rossend Dalmau, l’home més conciliador del món, que des de les JSU ha participat en l’organització del PSUC de la clandestinitat. En el punt omega de la seva existència a vegades feia la mateixa observació: “Ha valgut la pena?”(repressió, presó, tortures) I venint d’en Sendo és quelcom que ens fa reflexionar sobre com hauria de ser la necessària Segona Transició, de com seria necessària una altra manera d’organitzar la Unió Europea.

La societat líquida, neoliberal, i la desmemòria van de la mà. Esperem que les generacions joves puguin fer front i lluitar contra aquesta nova plaga propiciada pel capitalisme contemporani. I que puguin trobar llum i escalf en la fredor de l’hivern de la gran desigualtat.


1 comentari :

  1. http://www.rebelion.org/noticia.php?id=89332

    Raymond Williams, sempre, mestre Ortiz.

    I vostè, clar.

    ResponElimina