EL BLOC HISTÒRIC ENFRONT EL BLOC HISTÈRIC

Com diu el meu company i historiador Andreu Mayayo, la història sempre és un arma carregada de present. Molts apel·lem a la història amb cites pretensioses i a voltes cursis per confirmar les nostres conviccions. El cert és que la història és la gran mestra, però té pocs alumnes. Davant uns temps tan canviants i fluids és molt agosarat formular regularitats tenint en compte el passat. Però n’hi ha una amb la que m’identifico. “La història no es repeteix però rima”.

Des de la moció de censura que va fer dimitir Mariano Rajoy hem assistit a una sèrie de tempteigs, de desconfiances i desencontres, que han confluït, finalment, en un nou govern, un de coalició per primera vegada des de l’any 1978. Ha calgut un temps de maduració, teatralització dels greuges i superar les acusacions respectives de botiflers i traïdors de les inèrcies respectives centrífugues i centrípetes de la pell de brau. Per la part que em toca destaco la figura, la intel·ligència i la contumàcia d’un dirigent al que he criticat a vegades, que és Pablo Iglesias. Tenia tot en contra per a ser escombrat: el poder mediàtic, primer, i el virus intern. Ha aconseguit reconvertir, almenys de moment, un partit de fans en un moviment més organitzat, que és la gran assignatura que encara tenim per endavant. Seria un autèntic disbarat afirmar que estem davant una versió ni tan sols “tova” del Pacto de San Sebastián. Però ningú no em negarà, voti a qui voti de les forces democràtiques que no utilitzen el poder judicial com a ariet, que es respira un altre aire davant la nova dreta “parda” inquisitorial. Hem contingut la respiració fins al dia 7 de gener.

Perquè si ens apliquem a “llegir el partit”, com diria Guardiola, des del 78 hem tingut varis trams: el primer, que va superar la dècada amb el PSOE de Felipe González governant; un segon, l’arribada d'Aznar, una autèntica involució, la del “dòberman” de la dreta postfranquista. Ell va ser clar, va significar una segona transició, la de la recuperació dels privilegis per part d’aquells que s’havien considerat perdedors del pacte constituent. Els governs de Zapatero van resultar un parèntesi de certa rectificació i d’amplitud de drets, però no els econòmics ni socials. Un cop Rajoy al poder va accentuar els aspectes més regressius del primer Aznar contra les capes populars.

Sempre he criticat la formulació acomodatícia de la “nova política” aparentment esquerrana que criticava el candau del 78, ja fos Errejón, Iglesias o el mateix Garzón. Aquest simplisme de culpar els compromisos de la Constitució '78 i no pas a la regressiva aplicació de la mateixa amb l'Aznarato, ens ha portat a la pèrdua d’uns anys valuosos per configurar aquesta mena d’aliança que sembla que s’està fraguant, un nou bloc històric.

El que no és comprensible és que hi hagi encara gent que no sàpiga llegir la cruïlla actual. El meu company i pres polític, condemnat a més d’una dècada de presó pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP), amb proves falses, Pablo Morales, publicava això en les xarxes socials: “Els que hem recorregut Espanya per dins les seves presons, no podem entendre que la CUP voti al costat dels hereus feixistes de Franco. Sabem, pel dolor en els ossos que això de “quant pitjor, millor” és sempre quan pitjor, pitjor".

JxCat i la CUP no han estat a l’alçada, i tinc la impressió que ells són presoners de la seva vanitat i falsa èpica, tant els de la dreta catalana com els de la suposada nova esquerra “antisistema”. Juntament amb el trio de “Viva el Rey”, s’han convertit en el bloc histèric, aquells que expedeixen títols de botiflers i traïdors.

El nou bloc històric, el que es pot configurar, tímidament, tan vulnerable i fràgil, conforma un bri d’esperança. I això no és el de menys. Els poderosos és el primer que intenten que perdem. A ningú se li escapen les dificultats que representa tenir la cúpula de les togues conxorxades i parasitades pel Partit Popular durant tants anys. Ara, juntament amb la cúpula eclesiàstica i del negoci de l’ensenyament concertat i privat, han substituït l’exèrcit com a símbol del “bunker” de la involució.

Les esquerres plurals, tant independentistes com federalistes, tenen un gran repte. Mantenir la presència social i no concentrar els seus millors quadres en els despatxos ministerials. Els dirigents dels partits en el govern necessitaran també quadres clarividents en els moviments socials. I, sobretot, els grans silenciosos i silenciats, els sindicals confederals, han de ser reconeguts com els grans artífexs del canvi. La tasca i la pressió que han exercit, de forma discreta i eficaç, per arribar a conformar aquest govern il·lusionant tant com complicat, ha de ser reconeguda, també discretament, però de forma ferma, perquè sense ells Catalunya ja s’hauria trencat, i de moment, encara estem a la UCI. Esperem que no triguem gaire a passar a planta.